Les eleccions del 27S

Demà començarà, o segons com es miri continuarà, la campanya electoral del 27 S. Hem sentit que aquesta campanya tindrà un elevat component emotiu i segur que així serà.

En primer lloc es planteja el sentiment de catalanitat, com a fet bàsic i fonamental, deixant per un segon estadi la part de realitat que ens porta a voler saber que farem després i quin i com es farà el següent pas.

En alguns moments davant de certs plantejaments tan antagònics, es pot pensar que tots hem tornat a l’adolescència, moment de plantejaments radicals, de blanc o negre. És d’esperar que no sigui així i que siguem capaços de raonar, d’analitzar pros i contres i que puguem veure tota la riquesa de matisos que hi ha entre els colors extrems.

Un gran dubte que ens ve al cap, és quan volem pensar en quina pot ser la foto del Parlament de Catalunya l’endemà de les eleccions. Resulta que els que ens prometen arribar a Ítaca son els mateixos que van encetar les retallades a casa nostre (fins i tot abans que a la resta d’Espanya, amb grans aplaudiments per part del govern del PP que posava com a exemple el govern del Sr. Mas). També ens han portat a uns nivells d’endeutament absolutament insuportables. Han iniciat el camí de la privatització de la sanitat pública i de certs serveis, han sacrificat l’ensenyament públic donant suport a l’escola concertada i a l’escola privada, parlant fins i tot del xec familiar com a forma de suport a les famílies en el camp educatiu. No podem oblidar que les retallades en els drets laborals i la nova normativa aprovada en el Parlament de Madrid, va ser amb els vots de CiU. Es pot afirmar que el govern de Catalunya ha prioritzat els trets identitaris per sobre del benestar social i la lluita contra la pobresa.

Algunes de les formacions que sortiran a la foto estan implicades en afers de corrupció i de mal ús del diner públic, encara que s’amaguin en una coalició. Davant de tot això, i responent a nivell emocional, es pot confiar en aquestes persones? És lògic que alguns diguin que no veuen un element diferenciador que els porti a creure que actuaran de manera diferent.

Entre els que ens volen posar la por al cos, vegis el PP , quan els ha calgut han anat de bracet amb CiU, sense que els tremolés el pols. Així doncs, on estan les idees, els principis?

Tothom te clar que l’esclat d’aquesta situació va ser la modificació unilateral de l’Estatut de Catalunya, trencant el sentir del poble, acompanyat de la negació del reconeixement dels trets diferencials (som una nació i tenim una llengua pròpia a la que no renunciarem mai) i de no haver volgut revisar el finançament econòmic. Ningú recorda que el Sr. Mas es va aliar amb el Sr. Zapatero per fer fora al President Maragall i així desvirtuar l’Estatut? Es podría dir que el mal govern d’uns ha portat a la situació en la que ens trobem.

Però tornant al món dels sentiments. Com es pot sentir una bona part de la població quan veu que li han arrebassat la festa de la Diada havent passat a només ser la festa dels independentistes? La gent que havien sortit sempre al carrer en aquesta data, perqué volien participar, que han de fer ara? I quan demanen explicacions sobre coses que s’han fet malament aquí, la resposta és sempre: “els de Madrid més”. On queda l’orgull de poder dir que al marge de tots els altres, a casa nostra les coses es fan bé, que no som uns babaus que ens emmirallen en altres models, sinó que nosaltres tenim el nostre i creiem en els nostres valors i en la nostre forma de fer?

Encara que es digui que la línia de pensament entre dretes i esquerres s’està diluint, segueix existint. I no governa igual la dreta que l’esquerra, en tenim sobrats exemples. L’esquerra no pot prioritzar l’independentisme per sobre del benestar social, el tancament de les diferències socials, la sanitat pública de qualitat, l’ensenyament públic, etc. Si es pensa en tot això no és d’estranyar que alguns vulguin aterrar al mon real i preguntin, sense trobar resposta, quin model de país es vol construir, de quina manera, amb quins mitjans, amb quines persones, com es farà per no caure en els errors que ara s’han fet. Tenim l’experiència de la constitució de la Generalitat, es va començar de zero i s’ha demostrat que no ha estat prou reeixida, ni per nombre de funcionaris, càrrecs, locals o despeses, entre d’altres coses. Sempre s’ha dit que abans de començar a caminar, és imprescindible saber a on es vol anar i que es vol visitar, de quant de temps es disposa, quins recursos es tenen, si es va caminant, o  en tren o en avió, si es va sols i/o acompanyats, etc. No val posar-se en camí sense tenir totes aquestes incógnites resoltes: la possibilitat de no arribar o d’arribar a un lloc equivocat, seria molt alta i amb unes conseqüències nefastes.

Així doncs, les emocions son fonamentals però han d’estar equilibrades amb la raó.

La LOMCE o Llei Wert

Ahir va ser un dia trist. La Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa va entrar en la recta final del tràmit parlamentari que desembocarà en la seva aprovació.

El partit en el govern està fent valdre la seva majoria parlamentaria per tirar-la endavant. És cert que van obtenir aquesta majoria en les darreres eleccions generals, però el sondejos dels darrers mesos, mostren que la realitat en aquests moments és bastant diferent. En aquest sentit, em sembla un greu error voler aprofitar el nombre actual de diputats, per aprovar la llei i més quan la resta de grups ja s’han manifestat de forma contundent sobre la voluntat de derogar-la en quan es produeixi un canvi en la majoria parlamentària. La prepotència i governar en contra del sentir general, demostren un cop més, l’allunyament de la realitat social del país.

Es pot afirmar que amb l’aplicació d’aquesta llei no es milloraran ni els resultats educatius, ni s’ampliaran els coneixements i sobre tot, no contribuirà a la millora de l’educació en la convivència i en la tolerància.

No es milloraran els resultats perquè han quedat al marge matèries fonamentals que haurien de contribuir al desenvolupament de la capacitat d’anàlisi i d’aprofundiment del pensament (per exemple la filosofia). En la mateixa línia, la introducció d’itineraris des de molt aviat, encotilla i limita els coneixements. És evident que tots tenim unes habilitats  determinades que ens fan decantar-nos cap a una professió o un altre. Però és també evident que les persones som un tot, i uns coneixements complementen d’altres. La carència limita, empobreix el pensament i això, mai és bo.

S’ha sentit a dir que altres països es miren a Espanya com exemple d’integració de les persones vingudes d’altres llocs. No es correcte generalitzar, però si que hi ha zones on el nombre d’immigrants ha sigut superior i ha calgut fer una tasca d’integració més gran. Per aconseguir un bon clima de convivència, cal practicar la tolerància i l’ètica cívica. Em refereixo a valors no lligats de forma exclusiva amb unes creences religioses, sinó que estan a la base de la naturalesa humana. Valors de respecte, tolerància, desitj de conèixer altres idees i altres cultures per aprendre d’elles, el valor del debat que no vol dir enfrontament, el saber escoltar, etc. Tot aquest conjunt d’aspectes queden diluïts dins de la nova llei.

Imposar una assignatura de religió, discrimina i deixa de costat a tot el col·lectiu de persones d’altres religions. I encara és més greu quan a aquesta matèria se li dóna un pes dins del currículum educatiu. És tornar a l’època de l’evangelització per reial decret.

Crec que l’educació i l’economia conformen dos eixos fonamentals en la vida d’un país. Però EDUCACIÓ, amb lletres grans, que vol dir que ens ha d’acompanyar des del mateix moment que ens despertem fins que anem a dormir. Educació per saber comportar-nos amb la gent amb la que convivim a casa, a l’escola o a la feina. Educació per saber comportat-nos en qualsevol àmbit ciutadà. Educació que s’ha de manifestar en les activitats d’oci i de relació.

L’educació no és només continguts, que també son imprescindibles, sinó , i sobre tot, els aspectes esmentats amb anterioritat.

(No vull ni parlar del tema de les llengües pròpies dels diferents territoris, és com parlar contra una paret. Com diu la dita, no hi ha millor sord que el que no vol escoltar. Els espanyolistes han sigut els primers que han dividit i separat. Si haguessin mantingut que totes les llengües constitueixen una riquesa comú i com a tal, s’hagués afavorit l’aprenentatge i el coneixement de totes elles, ara es podria sumar i no dividir. Seriem més rics i no més rucs)

Campanya del PP a favor de la llei Wert

Avui he tingut la sensació de que m’estaven dient tonta. Explico perqué. Resulta que el PP està preocupat perquè ningú hem entès el contingut de la LOMCE (Llei Wert) i ha decidit iniciar una campanya de comunicació.
Es dóna la casualitat que tots els estaments educatius, primària, secundària, ensenyaments artístics i universitat, no han sabut entendre el contingut de la llei. Tampoc ho han entés les associacions de pares i mares, els sindicats i altres entitats socials. I no només en la part organitzativa (plantilles, autonomia de centres, etc.) sinó que tampoc en la part curricular (distribució de matèries, continguts, etc.). M’imagino que el govern deu pensar que amb aquest país d’incults és molt difícil governar.
Però ara ho arreglaran. Faran una campanya!. Per evitar problemes, ja diuen que serà una campanya barateta, perquè es farà bàsicament a través d’Internet.

S’em planteja un dubte. Com és possible que creguin que tot el món està en contra, o que som tan tanoques? Ningú del govern o del PP pensa que potser és la LOMCE la que cal retirar? La prepotència porta al PP tan lluny de la realitat, com per no veure que hi ha alguna cosa que no funciona en el seu raonament? Creuen de debó que l’esquerra ha manipulat a tanta gent, inclosos els líders territorials del PP, de manera que no veuen la bondat de la llei? No serà que amb aquesta llei estan contentant a la FAES, de la que el ministre Wert era un puntal ideològic?

Per a que la meva autoestima no quedi per terra, vull creure que si que he entés la LOMCE, i voldria que ens estalviessim la campanya (els diners son de tots nosaltres) i suggereixo al govern que retirin la llei i comencin de nou. Això si, dialogant amb totes les parts implicades, escoltant i aprenent i per tant, negociant, no imposant. El que passa és que ja mo seria el PP.

Música: Llei Wert

Per a qualsevol país, el sistema educatiu és la base fonamental sobre la que s’edifica el seu futur. Això es posa de manifest en la necessitat que senten  tots els governs de deixar la seva empremta en ell, i, a la que arriben al govern, s’apliquen en la modificació del model existent. Han hagut molts comentaris i anàlisi, i encara n’hi hauran més, analitzant el projecte de la LOMCE o com es coneix popularment, la llei Wert.

Dins de l’apartat corresponent al desenvolupament curricular, i en concret pel que fa a l’asignatura de la música, voldria recomanar l’artícle escrit per Juan Manuel Játiva amb el títol La música eleva el tono i que va ser publicat a El País, el passat diumenge dia 16 de juny.

 

És una llàstima que a aquestes alçades s’hagin de fer nous estudis per demostrar els efectes positius de l’aprenentatge de la música sobre el conjunt de matèries que s’impaterixen. Cal destacar de forma especial, els aspectes relacionats amb l’adquisició d’hàbits, la socialització, la disciplina, la part positiva del treball en equip, etc. Al llarg de l’artícle s’exposen diversos estudis realitzats arreu del món i en les universitats més prestigioses que demostren amb números i amb resultats concrets, totes aquestes avantatges esmentades. No es pot oblidar  la Fundación del Estado para el Sistema Nacional de las Orquestas Juveniles e Infantiles, coneguda popularment com El Sistema , implantat a Venezuela i que tans èxits a nivell personal, social i musical ha donat al país.

Però també estic d’acord en que cal replantejar-se bé el paper de la música a les escoles de primària i de secundària. Penso que s’ha de diferenciar del paper que juguen les escoles de música, per no duplicar esforços, per no entrar en competències absurdes, i buscant sempre el sumar i l’enriquiment dels nens i joves.

La Música com a matèria curricular ha d’estar relacionada amb la resta de matèries. No s’entén parlar d’Història i no parlar dels moviments musicals o dels principals compositors. Tampoc no s’entendria no situar a l’art en general dins del context històric, ja que les diverses tendències artístiques acostumen a ser el resultat de la política i de les circumstàncies  del moment.  I com deslligar la música i el llenguatge musical de les matemàtiques, quan s’atribueix a Pitàgores el descobriment de les relacions aritmètiques de l’escala musical! També va ser el propi Pitàgores qui va aplicar el valor medicinal de la música, emprant certs ritmes i melodies com a mitjà per a guarir a les persones.

Per tant, des del meu punt de vista, en l’ensenyament obligatori, la Música hauria de jugar un paper transversal, tan en el que fa  als coneixements, com en  aspectes relacionats amb hàbits: concentració, saber escoltar i compartir, com en qüestions relatives al gaudi: ritme, dansa, sincronització, motricitat, etc. Aquest conjunt de factors posen la base per a que , aquelles criatures i joves que vulguin anar una mica més lluny, ho facin dins del marc d’una escola de música, amb la possibilitat de tocar algun instrument i seguint un projecte educatiu més concret.

Els especialistes que estan en una escola de música, poden tenir un paper important dins dels centres escolars. Poden assessorar, poden orientar i per descomptat, poden participar en l’etapa de despertar el cuquet als nens i nenes i en els joves que accedeixen de nou al món de la música. La música existeix des de les primeres etapes de la humanitat: no es pot deixar de banda. Seria com trair els nostres orígens.

 

 

 

Més aportacions entorn a la proposta de modificació de la llei d’avortament

Crec que és imprescindible conèixer diferents aportacions i opinions sobre la proposta de llei del ministre Ruiz Galladón per modificar la llei d’interrupció voluntària de l’embaràs.
Encara que el govern del PP abusi de la seva majoria absoluta per imposar-nos determinades lleis, no podem renunciar a tenir idees pròpies i a expresar-les amb tota llibertat (per cert, totes les persones que davant d’unes eleccions diuen aquella frase: tots ho fan igual, m’agradaria que després d’un any i mig de govern de dretes, reflexionessin una mica, a veure si és certa o no)

Avui, vull proposar la lectura de dos articles d’opinió que m’han semblat interessants. El primer és de Rosa Cobo i ha aparegut a eldiario.es amb el títol: Ruiz Gallardón, el hombre que no amaba a las mujeres.
El segon article és de Jesús Mosterín, publicat a la Tribuna de El País amb el títol Una cruzada contra la libertad reproductiva

Insisteixo en el que ja vaig dir en el seu moment: quin rerefons hi ha en l’obertura d’aquest debat ara? Ruiz Gallardón va agafant posicions que creu li poden ser més avantatjoses?

L’ala dreta del PP incrementa la seva notorietat

Des de l’adveniment de la democràcia, la dreta ha quedat representada en el Parlament pel Partit Polular.
Les veus més extremistes van restar somortes o no tenien cap credibilitat quan s’atrevien a aparèixer. Aquesta situació s’ha mantingut fins l’arribada del PP de nou al poder. Què ha passat? Com és que cada dia veiem declaracions, comentaris, programes a TV1, que utilitzen una terminologia que semblava superada?

Ara, gairebé cada dia i en relació a diferents temes, ens trobem amb comparacions o referències als nazis. Dolores de Cospedal, va dir que els membres de la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca) eren uns nazis per les formes de lluita que utilitzen. La Delegada del govern a Catalunya, va retre homenatge el passat 8 de maig, a la División Azul que va lluitar al costat de Hitler. I això en una festa de la Guardia Civil que aquesta persona ha tornat a instaurar quan ja feia anys que no es celebrava. Dins d’aquest mateix ventall d’invocació al nazisme, tenim la intervenció del diputat de les corts valencianes, Maluenda, que opina que parlar de països que parlen català és pensar com Hitler.

En parla.lel es produeix el programa de TV1, sobre la roba que porten els adolescents (i de manera especial les adolescents), aconsellant als pares com abordar aquest tema. Per descomptat no es va parlar d’educar en el respecte i en la llibertat individual, sinó només en que no s’utilitzi roba que “ensenyi massa”. També cal recordar la propaganda de grups antiavortistes, en defensa de la derogació absoluta de la Llei d’interrupció voluntària de l’embaràs, en aquest mateix canal dins de l’espai de notícies (oblidant el dret dels ciutadans a una informació objectiva i veraç) o el programa que van emetre recomanant a les persones en atur, que anèsin a les esglèsies a resar i posar espelmes (evidentment per ajudar a l’esglèsia a fer caixa).

Per molt que en parlem, no podem deixar de referir-nos al projecte de llei del ministre Ruiz Gallardón. Permet l’ús de la seva imatge en una campanya antiavortista; bé diu que no l’ha autoritzat, però tampoc els demanda.

El PP ha fet gala d’estar al centre. Potser hi ha sectors dins d’aquest partit o entre els seus seguidors, que com no havia cap altre partit, es veien obligats a votar-los, però que davant de les noves circumstàncies, es senten més forts i per això comencen a ensenyar la poteta per sota de la porta, com el llop del compte. La manca de lideratge polític fort que es posa de manifest amb les opinions enfrontades de diferents membres del PP, la sensació de deriva, etc., tot està contribuint a aquesta nova situació.

Sorprèn (o no) l’aferrisada defensa del govern de les seves posicions, no estan disposats a fer el més petit esforç de diàleg i de negociació. Mantenen el criteri que han de ser els altres els que s’acostin a ells. No veuen ni la devallada en la intenció de vot i en la pérdua de la majoria. Ni tans sols tene present la saviesa popular: “no hay mejor ciego que el que no quiere ver”

La proposta de reforma de la Llei d’interrupció voluntària de l’embaràs

En aquest blog, ja vam dir el passat 25 d’abril, que continuarien parlant de la pretesa reforma que està impulsant el ministre de Justícia, Alfredo Ruiz Gallardón. És una obligació parlar-ne, per intentar que no sigui només l’opinió del sector més conservador del Partit Popular, en connivència amb l’Esglèsia catòlica oficial, la que imposi els seus criteris i faci sentir la seva veu.
Per sort, cada vegada hi ha més dones que s’atreveixen a parlar del mal tràngol que han hagut de passar, soles o en parella, d’interrompre l’embaràs. Veim persones amb creences diverses i amb situacions diferents però que coincideixent en explicar la duresa de la decisió.

En diversos mitjans de comunicació escrits, com La Vanguardia i El País o mitjans digitals com eldiario.com, podem llegir articles entorn a la divisió que s’ha generat dins del propi partit en el govern. Al final tens la sensació que, gràcies a aquest enfrontament, no s’ha aprovat la llei; cosa que no deixa de ser sorprenent.

Hi ha tans problemes sobre la taula, que la gent es manifesta en contra de les retallades en educació, en sanitat, en l’aplicació de la llei de dependència, contra els desnonaments, contra les hipoteques, etc i pot quedar fora del marc de lluita, aquesta reforma de la que parlem.
Com ja vam dir, tota llei és millorable, cal adaptar-la a les necessitats de les persones a les que van adreçades buscant el bé comú i l’equitat. No es pot fer una llei només per tenir contenta una part dels propis votants, oblidant l”obligació de governar per tota la ciutadania.

Aquests dies he llegit molts arguments polítics però hi ha una mancança d’arguments étics, filosòfics i morals. Avui però he tingut l’oportunitat de llegir l’artícle d’opinió aparegut a El País, amb el títol: Ley, ciència y conciència ante el aborto, escrit per Juan Masiá Clavel, jesuïta, professor de Bioètica a la Universitat catòlica Sophia, de Tokio.
Recomano la lectura complerta del mateix i per animar a fer-ho, copio aquí els títols dels arguments presentats:
1. No confondre límits legals amb fases del procés biològic.
2. No confondre despenalització legal amb justificació moral.
3. No entendre l’embriologia de forma mecanicista.
4. No confondre la interrupció de l’embaràs per malformacions i la discriminació de persones discapacitades.
5. No barrejar de forma barroera les perspectives jurídiques, morals i religioses.

No cal dir res més. Ojalà apareguin moltes argumentacions serioses que portin al debat tranquil i que puguin aportar visions més àmplies de les que s’estan emprant en aquests moment. I això si, la societat tenim el dret i el deure de fer sentir la nostra opinió.