Cubisme i guerra. Museu Picasso Barcelona

Des del passat 21 d’octubre i fins el 29 de gener del 2017, està oberta l’exposició sobre Cubisme al Museu Picasso de Barcelona.

El període recollit és el comprés entre 1913 i 1919; és a dir des de l’any  anterior a l’inici de la Gran Guerra fins l’acabament de la mateixa. Un dels objectius és mostrar com els pintors cubistes que vivien a París van prescindir de tractar la temàtica bel·licista i es van centrar en seguir aprofundint en els aspectes teòrics i tècnics dels Cubisme.

El subtítol de l’exhibició, El cristall dins la flama, sens dubte fa referència al considerat manifest del cubisme, escrit per Apollinaire i que es va publicar a París el 1913. Es descriuen les tres virtuts plàstiques, la puresa, la unitat i la veritat que queden recollides en una flama com a símbol de la pintura. La flama te la puresa que fa que no suporti res estrany, conté la unitat màgica que fa, que si es divideix, cada flama sigui igual a la flama única i te la veritat sublim de la llum que ningú pot negar.

Al llarg de les cinc sales que integren l’exposició (1913-1914, 1915, 1916, 1917 i 1918-1919) es presenten les obres dels pintors més rellevants del cubisme d’artistes com Picasso, considerat pel mateix Apollinaire com a creador del cubisme, Braque, Gris, Léger, Matisse, Lipchitz, Laurens i Diego Rivera entre els més destacats. Vull fer especial esment dels quadres de Maria Blanchard. Ja he escrit altres vegades sobre aquesta pintora, però la veritat és que els seus quadres tenen una força especial.

Cal recordar que Maria Blanchard va viure a París en dos moments diferents de la seva vida. El primer cop van ser els anys de formació, d’aprenentatge (1910). Ja en aquest període va fer amistat amb Juan Gris i amb Diego Rivera i va ser amb aquest darrer amb qui va estar a Mallorca al començament de la guerra. La segona etapa a París comença el 1915 i coincideix de ple amb l’inici de la seva etapa cubista que s’allargarà fins el 1920, moment en el que fa un retorn a la pintura figurativa.

Durant aquest període i acompanyada del seu amic Juan Gris, es va anar integrant en el moviment cubista. Podríem dir que la seva obra inicial s’inclou dins de l’anomenat cubisme analític, per anar evolucionant cap el cubisme sintètic. (“El objecto ya no es analizado y desmembrado en todas sus partes constitutivas, sino que se resumen en su fisonomía esencial sin ninguna sujeción a las reglas de la imitación.” A: Mario de Micheli. “Las vanguardias artísticas del siglo XX”)

Encara que una de les característiques dels cubistes és el considerar el color com element no prioritari, i d’aquí les seves preferències pels tons neutres, grisos, negres, ocre o verds apagats, la paleta de Maria Blanchard era diferent. A més dels grisos, incorpora el rosa, el morat, el lila i un verd, no tan apagat. Un exemple el tenim en el quadre: Natura morta cubista del 1917 o en Dona amb guitarra del 1916-1917. El tercer quadre d’aquesta artista és Natura morta del pa, del 1919, en el que empra uns colors molt més vius, que ja son el preludi dels que farà servir en l’etapa següent i que es faria palès amb un retorn als colors del fauvisme.

Aquesta darrera obra em va captivar. Hi ha un domini del dibuix, de l’equilibri, de la distribució espacial que un cop més em va portar a Apollinaire quan parla de que així com l’art grec considerava l’home com mesura de la perfecció, els cubistes consideren l’univers infinit com l’ideal, deixant en les seves mans donar a l’objecte les proporcions adients al que ells vulguin expressar.

 

Una curiositat, em va sorprendre la quantitat d’obres que tenien com a element artístic la guitarra. M’imagino que la influència de Picasso pot haver sigut un element important, però segur que deu haver una raó de pes.

 

 

Un cop més voldria denunciar la política imperant en museus i sales d’art, que porta a l’absència absoluta de cadires destinades als visitants. Quan alguna persona ha hagut de seure a les escales del Museu per reposar una mica, ràpidament han aparegut tres o quatre responsables de sala dient que no es podia estar allí. Evidentment la persona ha continuat asseguda a l’escala. I el Museu Picasso te un problema. L’Ajuntament de Barcelona, tan preocupat per les polítiques del benestar, no pot permetre una discriminació cap a les persones amb problemes de mobilitat en un dels seus espais.

 

 

 

 

 

Anuncis

Don Giovanni de Mozart a Sabadell

Un any més l’inici de la temporada  de l‘Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell va ser un èxit. Enguany celebren la 35ena temporada d’òpera, el 30 aniversari de la creació de  l’Orquestra Simfònica del Vallès i per arrodonir-ho, cal afegir els 20 anys de l’Escola d’Òpera. Per tant es tracta d’una temporada molt especial.

I per començar, i molt adient amb l’època de l’any en que ens trobem, van posar en escena Don Giovanni de Mozart.

Citant paraules de Roger Alier en el programa de mà:

És potser la més famosa de les òperes de Wolfgang Amadeus Mozart …

I cercant a la web Operabase.com, es pot veure que aquesta es manté en el desè lloc del rànquing mundial en quant a nombre de representacions des de l’any 2011-2012, amb una mitja de 365 anuals. Per tant es tracta d’una obra ben coneguda. Aquest fet te una part positiva però també comporta que tothom la tingui molt interioritzada i classificada segons els cantants, la producció, etc. Qualsevol interferència es fa més palesa i les comparacions, encara que siguin odioses, venen al cap.

Al trobar-nos davant d’una òpera bufa, algú pot pensar equivocadament, que es tracta d’una obra menor. En canvi s’afirma que és la millor de totes les dedicades al mite de D. Joan, i compositors com Beethoven, Liszt o Chopin van crear variacions de les melodies principals de l’obra. També es conegut que Wagner es referia a ella com “l’òpera de les òperes”.

Encara que sigui una obra dedicada a Don Giovanni, es pot dir que és el seu servidor Leporello, l’autèntic protagonista. Ell fa de lligam entre tots els personatges, representa, sens dubte, la part còmica,  però en el moment final, copsa tot el drama del seu amo i canvia de registre. Aquest paper va ser interpretat per Toni Marsol, baríton que ja altres vegades l’hem vist actuant en el mateix escenari o en el Gran Teatre del Liceu (on properament interpretarà a Marullo a Rigoletto i aquesta mateixa temporada el veurem com Masetto al mateix Liceu). Tant la vessant teatral com musical em va semblar esplèndides.

Les sopranos Núria Vilà en el paper de Donna Anna i Eugènia Montenegro com a Donna Elvira, son també velles conegudes. Núria Vilà ha interpretat amb anterioritat a Sussana en Le nozze di Figaro, o Frasquita a Carmen, Musetta a La Bohème, la Primera Dama a La Flauta màgica o Anna a Nabucco. De la mateixa manera es poden citar les intervencions a les darreres temporades de l’Òpera de Sabadell d’Eugènia Montenegro com a Abigaille a Nabucco, Pamina a La Flauta Màgica, Eurídice a Orfeo, Liù a Turandot o Marcellina a Le nozze di Figaro.  El anar seguint a aquestes sopranos en diversos papers, permet veure l’evolució de la veu, del to, del timbre i d’una manera o altre, poder percebre quins son els rols en els que es mouen amb més desimboltura. Aquesta continuïtat suposa per a mi un valor afegit que aporta l’Òpera de Sabadell.

Per contra he de dir que era la primera vegada que sentia a la soprano Sara Blanch, i em va deixar absolutament perplexa. Omplia l’escenari: amb la seva personalitat, amb la naturalitat amb que cantava i interpretava, amb el domini de l’espai escènic, amb la veu. El proper mes de març estarà al Liceu a Thaïs de Massenet, interpretant el paper de Crobyle. Caldrà veure-la.

Em va decebre Sinho Kim en el paper del Commendatore. Aquí no puc oblidar a Anatoly Kocherga en la versió de Don Giovanni de Calixto Bieito que es va representar al Liceu l’any 2002. Em va fer sentir por, realment trametia la contundència i el dramatisme del moment.

 La producció va ser eficaç i es pot dir que va aconseguir una molt bona nota. En altres ocasions ja he comentat que les posades en escena, partint de recursos limitats, aconseguien uns nivells insuperables. És minimalista en tots els aspectes: materials i colors. Però la conjunció amb el joc de llums, fa que la suma de tots aquests elements, embolcalli l’acció dramàtica presentant-la als ulls del públic de manera complerta. Potser el moment de la baixada a l’infern de D. Giovanni va ser un tant previsible, però efectiva.

El cor cada cop sona millor. Totes les veus queden compensades i equilibrades.

Un aspecte que cal parlar son els aplaudiments que tallen contínuament la representació. Aquest mateix fenomen es dóna al Liceu i trenquen la concentració dels cantants i l’emoció del públic. En certes ocasions sembla lògic però, que s’aplaudeixi després de cada ària o duet, no és de rebut. En espectacles teatrals és inimaginable que s’interrompi l’obra, a les hores, perquè es fa i/o es permet en l’òpera? Potser de la mateixa manera que es demana que es tregui el so dels dispositius electrònics o que no es permet l’accés un cop començada la sessió, s’haurà de recordar al públic que la millor manera de manifestar el reconeixement a un cantant, és al final de tot.

L’ avenir (El porvenir)

Les reaccions quan s’acaba de veure una pel·lícula poden ser diverses i fins i tot, a vegades, enfrontades amb les d’altres persones. Això és bo. Ens permet reflexionar sobre punts de vista diferents que es deriven de la “motxilla” que cada un de nosaltres portem a l’esquena.

És el cas de l’Avenir, pel·lícula francesa-alemanya, presentada a la Berlinale d’aquest any i dirigida per Mia Hansen-Løve. Personalment el fet que l’intèrpret principal sigui Isabelle Huppert, em dóna garanties de que no és una cinta qualsevol. És un criteri subjectiu i com a tal, qüestionable.

Crec que no es tracte de cap obra mestra, però és interessant de veure. L’argument és senzill, real, quotidià, allunyat d’escenes amb cridòries: tot transcorre amb normalitat. Per a mi és una pel·lícula costumista, impressionista, que va deixant pinzellades que ens ajuden a emmarcar tota la història. És suggerent, oberta a que l’espectador es pugui reconèixer en alguns dels personatges o que discrepi davant de les reaccions que tenen.

Ens presenta a una dona,  a la cinquantena, professora de filosofia en un institut, que escriu manuals de prestigi i d’éxit en el seu moment i que es troba en un punt de la seva vida situat al mig de dues generacions: la seva mare i els fills. I tot això es desenvolupa en un moment de lluites estudiantils, de separació del marit i de canvis professionals.

Està desorientada. Cal ressituar-se. Ha de reubicar  totes les peces que conformen la seva vida. Algunes coses no les entén i li resulten doloroses.

He llegit opinions i crítiques escrites en diversos mitjans o en webs de cine, i el que per alguns és motiu de crítica per a mi és positiu: aquesta pel·licula no expressa grans emocions, pot semblar plana, freda i per això mateix fa que cada espectador posi les seves propies emocions i reflexioni sobre els fets que presenta. Deixa veure el pas del temps, no només les seqüeles físiques que això implica, sinò principalment en les idees i pensaments.

M’ha semblat encertada una opinió que diu:

Mia Hansen-Love habla de una generación de europeos que hemos crecido en pleno Estado del Bienestar, con todas las oportunidades a nuestro alcance, y que creemos haber fundamentado nuestra vida en valores de progreso y tolerancia. La protagonista ve que sus relaciones familiares se resquebrajan (el marido la abandona, la madre cae en el delirio…), su prestigio profesional se tambalea y su entorno social evoluciona ajeno a los valores que han marcado su vida. “El porvenir” es una historia sobre convicciones y fragilidades. Cuando Nathalie dice “ahora soy realmente libre”, lo hace sumida en la amargura y, sobre todo, en el desconcierto. La protagonista busca en la Filosofía y en una granja perdida en los Alpes un sentido a su vida, pero nota que su propio espíritu se ha ido perdiendo por el camino.

Contar la música. Jesús Ruiz Mantilla

Poder aprendre d’altres persones és una gran sort. Gràcies al consell d’un amic, vaig llegir el llibre de Jesús Ruiz Mantilla: Contar la música. Ed. Galaxia Gutenberg; Barcelona 2015.

Ja hi ha moltes opinions i crítiques sobre el llibre i el seu autor. La meva pretensió és centrar-me en les tres intèrprets femenines que apareixen en l’obra. És evident que els compositors o els directors d’orquestra més coneguts a nivell internacional, són els que són, però potser comença a ser hora de fer un pas decidit en la incorporació de dones no només com a compositores, sinó també com a directores d’orquestra. És cert que només hi ha un 10% de dones dedicant-se a la direcció, però no estem parlant de quantitat, sinó de persones preparades que desenvolupen una tasca rellevant. Per exemple, quan es parla d’espanyols pel món, es podria haver citat a Isabel López Calzada, directora de la Orquesta Sinfónica de Mujeres de Madrid. I no diguem quan es parla de compositores. Avui en dia ja ningú pot obviar a Fanny Mendelssohn, Clara Wieck (Shuman) o Anna Magdalena Bach.

En aquest vídeo es poden veure cinc directores d’orquestra al Festival de Lucerne: Konstantia Gourzi, Mirga Gražinytė-Tyla, Anu Tali, Maria Schneider, Elena Schwarz i Arabella Steinbacher:

M’ha sorprès molt els punts d’interès i la manera d’expressar-se de les tres dones músics que apareixen en el llibre: Maria Joao Pires, pianista, Anne-Sophie Mutter, violinista i Rosa Torres-Pardo, pianista.

De la Maria Joao Pires voldria destacar algunes de les seves opinions:

No necesito el piano, necesito la vida. Utilizo el piano para mejorar la vida.

No me gusta estar sola en un escenario, me siento aparte, distante y creo que representa un mal ejemplo para el público porque los artistas debemos mostrar que las cosas en el mundo se arreglan trabajando juntos.

El cuerpo forma también parte del instrumento. Para expresar la música, ésta debe pasar por tu cuerpo, no hay otra solución.

No cabe el futuro sin una buena educación que enseñe a los niños a apreciar cosas que no tienen que ver con el dinero

Cadascuna d’aquestes frases contenen un pou de sabiessa. La tasca educativa que va posar en marxa entre els nens i joves, i que per problemes polítics i econòmics no va poder resistir el pas dels anys, era un compendi de la seva forma de pensar i de sentir la vida. El pensament de que tot el cos participa en l’expressió de la música, m’ha recordat a Jordi Savall, que en alguna ocasió defensava que la seva agrupació toqués a peu dret, ja que els permetia més llibertat de moviment per sentir i viure la música.

D’Anne-Sophie Mutter destacaria la seva vitalitat, la seva humanitat, el saber estar arrelada a la realitat i a les emocions més quotidianes.

Yo creo en la música como una fe creativa, que no nos castiga y nos da esperanza. La humanidad busca el amor y la belleza y, en este sentido, la música lo da todo.

Perseguir logros es fundamental, no puedes alcanzar las estrellas si renuncias a tu espíritu de superación.

En momentos de necesidad, la música se convierte en una fuente de energía positiva y de esperanza.

Em sembla extraordinàriament important la reflexió que fa sobre el públic:

Me da miedo que, con lo poco finos que nos estamos volviendo en algunos aspectos, acabemos laleducando al público y convirtiendo a quién acude a los conciertos en gente con los oidos menos exigentes.

També em va recordar diverses converses que he mantingut al llarg del temps, sobre la importància de la figura del director d’orquestra i sobre la seva necessitat o no, quan la compara amb l’entrenador d’un equip de futbol i diu:

… desde mi experiencia musical, qué difícil resulta conseguir que un buen número de divos se entreguen al grupo.

Rosa Torres-Pardo és una pianista de prestigi internacional. Dels diversos aspectes que es tracten en el llibre, el que per a mi destaca més, és la seva necessitat de compartir la música, ja sigui amb el públic, amb altres músics o amb altres creadors. El fet de compartir, fa créixer, ensenya i serveix per descobrir i anar més enllà dels aspectes més superficials. Després de recórrer mig món fent recitals o col·laborant amb orquestres diverses, va buscar el poder interpretar amb agrupacions de música de cambra, de manera que pogués viure de forma més directe, el contacte i la relació amb els altres intèrprets.

Me parece una maravilla también que músicos de distintos orígenes podamos compartir un mismo idioma sin hablar gracias a nuestro modo de expresión.

És interessant quan comenta:

un día tuve ocasión de compartir escenario con el actor  José Luís Gómez y comprendí que la voz, la palabra, la iluminación en escena daban a la música un sentido, una dimensión aún mayor.

A partir d’aquí hem pogut gaudir de la pel·lícula Ibèria de Carlos Saura, o de la seva participació en diversos documentals o fins i tot en la producció d’un en concret dedicat al músic Antonio Soler.

I com no podia ser d’un altre manera, també fa referència a la importància de l’educació musical:

Enseñar nos enriquece a todos; por un lado le hace a uno analizar, pensar en voz alta y ser consciente de muchas realidades sobre el instrumento. Se aprende y por otra parte aporta la felicidad de poder ayudar.

M’ha semblat molt interessant el fet que les tres intèrprets treguin a col·lació el tema de l’educació. Manifesten la necessitat de compartir, de lliurar el propi coneixement als altres, de no quedar-se tancades en una habitació de cristall per a ser admirades, en definitiva és un acte de generositat, d’entrega.

Nota: a la xarxa hi ha molts documents sonors sobre aquestes tres dones. Val la pena sentir-los i/o veure’ls

Exposició Maillol, Frère i Pons

Maillol, Frère, Pons. Une Arcadie catalane. Museu de Ceret. 2 de juliol a 30 d’octubre de 2016.

Les exposicions del Museu de Ceret són de visita obligada. Sempre són una bona excusa per fer un tomb per un entorn on els colors són tan importants. Així que cal donar-se pressa per no perdes l’exposició actual dedicada a Arístides Mallol i als seu deixeble Henri Frère i al poeta Josep Sebastià Pons que està oberta fins a finals d’octubre.

Henri Frère (Saint-Genis-des-Fontaines, 1908-1986) est un artiste et professeur à Perpignan. Il fait la connaissance de Maillol en 1928 et lui voue d’emblée une grande admiration et une profonde amitié. En 1956 paraît « Conversations de Maillol », livre de souvenir écrit par Henri Frère, à qui l’on doit également de nombreuses photographies de Maillol au travail.

Personalment em van cridar més l’atenció les obres d’Henri Frère  (1908-1986) i de forma especial els gravats i les “plinthographies”, tècnica pròpia d’aquest pintor que es basa en treballar emprant una rajola, sobre la que es frega el paper impregnat amb pintures que tenyeixen  les rugositats i dibuixos existents a la superfície del maó d’argila. Va estudiar castellà a Madrid a principis dels anys 30 i va ser professor d’aquesta llengua en diverses ciutats i en especial a Perpinyà. S’explica que quan Antonio Machado s’exilià, Henri Frère junt amb un altre professor van anar a buscar-lo. Per desgràcia no van a ser a temps però Frère va realitzar diversos gravats del poeta que van obtenir un gran reconeixement. Crec interessant llegir l’article Antonio Machado par Henri Frère publicat al Butlletí Hispanique,  Année 1975  Volume 77  Numéro 1  pp. 72-73.

La diversitat de materials amb els que treballa, escultura, gravats, olis, aquarel·les, sanguines, etc. em van fer comprendre la capacitat d’innovació i d’investigació d’aquest artista, que per a mi va anar molt més lluny que el seu mestre, Arístides Mallol (Vegeu: Henri Frère. Conversations de Maillol). El que em sembla comú a les seves obres pictòriques i que les caracteritza, és l’ús de colors pastel, però amb una força que els dóna personalitat pròpia.

25 anys …amb música

A vegades, aconteixements que es repeteixen any rera any, poden caure en la monotonia i provocar en les persones que hi participen, la sensació de cosa ja vista. No va ser així en el concert de Mas Pagès.
Des de fa 25 anys Mas Pagès, a Sant Esteve de Guialbes, ha vingut organitzant cursos i concerts a l’estiu, de música instrumental, dirigits pel violinista i director Gonçal Comellas, pel que han passat quasi 500 joves. Algunes carreres d’éxit es poden seguir avui en dia i és ben segur que s’aniran consolidant i engrandint en el futur proper.

Un apartat important és la vinculació estreta amb l’Orquestra UNESCO Barcelona i amb la Fundació Música Solidària. Tot just en el concert de l’estiu del 2015 es va anunciar la creació de la Fundació, i els resultats han sigut molt positius i engrescadors. Durant aquest mes d’agost s’ha pogut assistir encara a concerts de l’Orquestra a Ripoll, La Seu, Vielha o Tivissa-Vandellòs, entre d’altres poblacions, dins de la programació de concerts solidaris contra la pobresa infantil que ve organitzant per Catalunya. Els inicis sempre son complicats, degut en part, al desfaç entre la gran il.lusió per fer coses i la realitat que alguns cops sembla cega.

Enguany es tractava de celebrar de forma especial aquests primers 25 anys dels concerts d’estiu. El resultat, extraordinari.
Es traspuava emoció. El record de persones que van estar en els orígens i que malauradament ja no hi son, es barrejava amb la satisfacció de la presència d’aquests músics joves, alumnes dels cursos d’estiu.

Abans del concert es van passar imatges de representacions i d’essatjos d’anys anteriors en els que es posava de manifest el treball i la dedicació tant de l’alumnat com dels professors. Bon inici de festa.

image

La programació va estar integrada per obres de Mozart, Gluck, Bach, Shumann, Chopin i Brahms, alternant peces per solista , duet fins arribar al Quintet en Fa m. De Brahms. Aquesta varietat instrumental va permetre gaudir del duet de violí i viola en Sol m. de Mozart, interpretat pels joves músics Carlos Rafael Martínez i Cristina Regojo, o l’Allemande de Bach amb l’Anna Comellas al violoncel (sempre arriba al més profund) o la professionalitat i experiència de Victória Fernández en Melodia de Gluck. A més d’acompanyar al piano, la Maria Canygueral va interpretar com a solista, la Fantasia op. 17 en Do m. de Schumann i una peça de Montsalvarge La sorpresa i regal especial, van ser les peces de Chopin que va interpretar al piano l’Albert Flotats, gerent de la Fundació.

I a la sortida comentaris, records, i sobre tot, desitjos de poder viure de nou una nit tan especial el proper any.

Charlotte Salomon

Charlotte. David Foenkinos

Llegir un llibre és com recórrer diferents camins, que es sobreposen els uns amb els altres. En un d’ells podem gaudir de com l’autor utilitza els recursos del llenguatge. En un altre discorre la història i el desenvolupament de la mateixa. Un tercer està plé de bifurcacions i ens porta a investigar en certs personatges o a obrir la porta  a una nova història. Tots aquests camins es poden trobar a Charlotte de David Foenkinos.

Sorprèn la forma d’escriptura. Frases curtes, d’una sola línia, com si d’un vers es tractés. Així ho comenta el propi autor:

Tanto o más que por su historia, el libro sorprende por la forma escogida para relatarla. Foenkinos dispone las frases en versos libres y breves, igual que en un largo poema narrativo. “La escribí así porque era la única manera de poder respirar al llegar al final de la frase. No lo llamaría poesía. Y, de hecho, tampoco biografía. Es una novela, aunque todo lo que cuente sea cierto”.

En quant a la història, ens presenta la vida de Charlotte Salomon, artista víctima de l’holocaust  a Auswich que va ser capaç de pintar tota la seva vida, acompanyant-la amb texts.

En l’apunt  sobre l’exposició L’art en guerra. França 1938- 1947, en el Museu Guggenheim de Bilbao, ja vaig escriure: “Pel seu valor de testimoni a més d’artístic, em va frapar moltísim l’obra de Charlotte Salomon, morta el 1943 a Auswitch. Recomano buscar i llegir sobre ella i sobre el seu llegat”. Es pot dir que conèixer aquest llibre, era quasi un deure per a mi.

El tercer camí ens endinsa en altres aspectes també enriquidors i interessants. Alguns relacionats amb persones, com la Hanna Arent, amb la que va coincidir al camp de concentració de Gurs. I coses de la vida, totes dues van poder sortir d’ell. Un apartat molt important és el relacionat amb la música. La presència de la mare interpretant a Bach al piano, la segona dona del seu pare, Paula Lindberg, reconeguda cantant d’òpera, que ens presenta el món artístic del moment,  i sobre tot,  la se va relació amb l’Alfred Wolfsohn. Professor de cant de la seva madrastra, irromp a la seva vida a través de Schubert i de La mort i la donzella i dels Impromptus.

També ens permet explorar pintors, com Munch, o llibres que en la seva adolescència va llegir amb fruidesa Charlotte. I tot això sense perdre de vista el moment polític i històric en el que va viure Charlotte Salomon: el nazisme.

Cartell L'Exili cultural català 1939

L’exili cultural català de 1939

A més del pas per La Jonquera-El Pertús, l’altre camí de l’exili va ser Portbou-Cervera. En  aquesta  zona es van instal.lar de manera temporal els governs de la Generalitat de Catalunya, de la República espanyola i el govern basc abans de creuar definitivament la frontera cap a l’exili.

El poble d’Agullana va acollir a aquestes persones i institucions. Ara ha obert un espai museístic dedicat a l’exili cultural, a fí de mostrar reconeixement  a totes les persones intel.lectuals i/o artistes que van deixar la seva empremta en l’història del nostre país. Cal recordar que un grup van compartir vivències a Mas Perxés. En aquest mas acondicionat per la Generalitat en el seu moment, van conviure escriptors, poetes, pintors i intel.lectuals que van deixar testimoni de la seva experiència d’aquells moments previs a l’exili.

L’exposició em va semblar molt ben comissariada. L’alternància de documents de l’època, amb imatges i vídeos, fa que sigui molt entenedora i il.lustrativa. La distribució per temes ajuda a copsar amb més detall el que va comportar per la nostra societat l’exili de totes aquestes persones. Així hi han espais dedicats als Mestres i pedagogs exiliats, a les ciències humanes i pensament, a les arts i les lletres, a la llengua i literatura i la música.

Alguns dels intel·lectuals ja havien pogut desenvolupar la seva carrera abans de la guerra. L’experiència i els coneixements que tenien, els va facilitar en alguns casos, una integració ràpida en els països d’acollida. Em van semblar reveladores les paraules de Dolors Canals:

El departament de Sanitat (dels EUA) em va dir:”vostè té experiència de guerra i això ens convé perquè aquí tenim la guerra”.(…) Em van posar a càrrec de la primera guarderia que s’organitzà, perquè nosaltres havíem fet coses que no es feien encara a les guarderies anglosaxones

El que és ben cert, és la dispersió de l’obra de tots els artistes i intel.lectuals catalans que es van exiliar. Uns son coneguts pel gran públic, com Picasso, Pau Casals, o Pompeu Fabra. Però d’altres, van arribar a la seva maduresa creativa estan ja a l’exili i han pogut quedar una mica en segon terme.

Un exemple per a mí interessant és el cas de Joaquím Vicens-Gironella (1911-1997). Nascut al mateix Agullana va treballar en una fàbrica de suro (cal recordar que van arribar a haver en funcionament set fàbriques en el mateix poble, dedicades a la indústria del suro). A França va treballar també en una fàbrica dedicada a la fabricació de taps de suro i després d’haver emprat diversos materials per fer escultures, va decidir-se pel suro. Tot de forma autodidacta. Es va donar la casualitat que Jean Dubuffet veiés les seves obres i s’interesés en elles. Vicens-Gironella és considerat un artista de l’ Art marginal o Art Brut, tal com el va definir el propi Dubuffet.

Joaquím Vivens Gironella. Idili al costat de la font
Joaquím Vivens Gironella. Idili al costat de la font

Caldrà estar amatents a la programació d’aquest nou espai.

Mujeres medievales. Eileen Power

La situación de la mujer se considera, …, como un test mediante el cual se puede juzgar la civilización de un país o de una época. (…). La situación de la mujer es una cosa en teoría, otra en los aspectos legales y otra en la vida diaria.

Trobar aquestes paraules en el començament del llibre, em va fer mirar dos cops el títol. I no m’havia equivocat: estaven parlant de l’Edat Mitjana!. Serveix per reflexionar i constatar com certs aspectes venen de lluny,  encara que ens sonin ben actuals.

 Aquest llibre d’Eileen Power, el vaig comprar fa un temps visitant Aguilar de Campó, convençuda del seu interés encara que en aquell moment no el llegís. A vegades cal esperar i sembla com, tot de cop, un llibre reclama la teva atenció,  et fa senyals des de la prestatgeria, i sents la necessitat d’agafar-lo i de llegir-lo amb calma, prenent notes, subratllant-lo. És el seu moment. Això em va succeir amb el llibre que comento.

Els escrits d’Eileen Power s’ens presenten organitzats segons la temàtica dels mateixos. Aquesta tasca va ser duta a terme per Eleanor Searle, medievalista de la Universitat de Califòrnia. El primer capítol tracta de les idees que a l’Edat Mitjana es tenia de les dones. Un segon apartat està dedicat a “les dames”,  passant a continuació a descriure la sitació de la dona treballadora a la ciutat i el camp. En darrer lloc explica el paper dels convents i fa especial esment al que es considerava educació de i per les dones.

El paper de l’Esglèsia va ser fonamental i junt amb l’aristocràcia, va mantenir dues visions contràries i antagòniques entre si. Per una banda sostenien la idea de la inferioritat essencial de la dona (el Menagier de París, compara l’amor de l’esposa pel seu marit, amb la fidelitat del gos cap a l’amo!) i al mateix temps va arribar al punt culminant el culte a Maria amb grans peregrinacions a temples dedicats a ella. El culte a Maria es compara amb el culte a la dama propi de l’época, però de forma simultània es manté la idea de que totes les dones son depravades. Es cita el conte de Chicheface on parla d’un monstre mític, que només es podia alimentar de dones que obeïssin als marits. La realitat era que feia més de 200 anys que no menjava.

Les idees de subjecció per un costat i les d’adoració per l’altre, eren les que marcaven la posició que va ocupar la dona en l’Edat Mitja.

És molt interessant la descripció de la dona terratinent. Quan s’enumeren totes les tasques que havia de realitzar, sembla que no s’acabin mai. L’administració  i direcció de les terres: cultius, bestiar, comercialització, contractació de personal, etc. tot això junt amb l’administració de la casa. No es pot oblidar que en aquell moment, les cases eren quasi autosuficients: teixien, feien la roba, s’ elaboraven eines de tot tipus el que comportava disposar de personal especialitzat, es conreaven verdures i aliments, es criava bestiar tant per consum particular com dedicat a tasques del camp, i tot això per un nombre de persones gens despreciable. En resum, ens en podem riure de la capacitat d’organització i gestió que s’atribueixen avui en dia algunes d’empreses.

En el cas de les dones treballadores, aquestes es contrastaven per tot tipus de feines agrícoles:

servían por ejemplo, para la plantación de guisantes y judías, para deshierbar, segar, atar, trillar, aventar, re techar con paja. Con frecuencia esquilaban las ovejas. Una de las sirvientas habituales más importantes del señorío era la encargada de la lechería, que cuidaba de la misma y de las aves de la granja.

Parlar d’educació no té res a veure amb el que entenem avui en dia. Per un costat, els continguts estaven quasi limitats a manuals de conducte o a la lectura de la Bíblia i texts religiosos i en general l’objectiu de la mateixa era la preparació per la vida. Resulten curiosos els tractats dedicats a l’educació de les cortesanes, frívols i amb instruccions pel cuidado personal. És donava per sentat que les dames habien  de saber llegir i escriure, per poder fer front a les tasques pròpies de la seva condició, però existia el debat sobre la conveniència  que les filles dels senyors comuns aprenguessin a llegir. Per exemple Felipe de Navarra va prohibí de forma categòrica que les dones llegissin o sabessin escriure.

El llibre resulta molt amè i interessant. Saber d’on venim i on som és imprescindible per intentar el canvi.

 

El ruido del tiempo de Julian Barnes

Un amic del grup de música, ens va suggerir que llegíssim aquest estiu el llibre de Julian Barnes, El ruido del tiempo,  editat per Anagrama.

L’història gira entorn al músic rus Shostakóvich, i en base a fets reals de la vida i circumstàncies d’aquest, crea una novel·la amb situacions i pensaments derivats de l’actitud de Shostakóvich en relació al poder, des de l’època estalinista fins a la seva mort l’any 1975. Aquesta obra  planteja la relació entre la música i el poder, o en termes més globals, entre l’art i el poder.

És un llibre per llegir amb calma i tenint molt presents el desenvolupament dels fets succeïts a Rússia i l’evolució política en funció dels dirigents de cada moment. Es va seguint la vida del músic des de la seva infància veient com es va transformant en un personatge aclaparat pel poder. Ell només volia fer música i tenir la tranquil·litat necessària per a compondre: res més. Però, la manera d’aconseguir-ho, és correcte? no voler ser un màrtir, és una actitud abominable? Intentar separar els dos mons, el polític i el de la música, és possible? les actituds individuals han de prevaldre sobre l’interès col·lectiu? Era conscient d’aquesta dificultat i així ho expressa. A la pàgina 69 podem llegir:

Que el Poder posea las palabras, porque ellas no pueden manchar la música. La música escapa a las palabras; es su propósito y su majestat.

Però no és fàcil viure aquesta dicotomia. La por acompanya en tot moment:

Miedo:¿qué sabían los que lo inspiraban? Sabían que daba resultado, sabían incluso cómo funcionaba, pero no qué se sentía.

fins a destruir:

Había tres maneras de destruir un alma: con lo que otros te hacían; con lo que otros te hacían hacer, y con lo que tú, voluntariamente, elegías hacer. Cualquiera de los tres métodos era suficiente, aunque si se combinaban los tres el resultado era irresistible.

De forma paral·lela es va seguint la vida d’altres músics com Prokófiev o Igor Stravinsky i el paper que van jugar cada un d’ells. És molt interessant no perdre el fil de les composicions i com sempre recomano, compaginar escoltar-les amb la lectura del llibre.

Personalment he gaudit amb aquest llibre i el recomano. Però perquè es puguin comparar diferents opinions, adjunto la crítica apareguda a Babelia,  l’escrita per Frans van den Broek a infolibre o la de Juan Flores a Revista de letrasTotes elles aporten elements d’anàlisi molt enriquidors. Bona lectura ; ).

Nota: El diari El País publica una entrevista amb Julian Barnes que amplia i explica  el sentit de la seva obra. Deixo l’enllaç per que vulgui llegir-la.