Coherencia e integridad.

Origen: Coherencia e integridad.

Crec que es pot generalitzar la reflexió que proposa en Fausto Murillo en el seu blog entorn a una figura com Dudamel, a altres sectors de la nostra societat. En el sector laboral la precarietat i la por de perdre el lloc de treball han portat a la quasi desaparició del moviment sindical (a part de que els sindicats no estiguin massa encertats en els seus plantejaments ni accions). Si pensem en el mon polític, la necessitat de obtenir vots porta a acceptar o dir o fer coses absolutament contraries al que havien plantejat en els seus programes. Els moviments veïnals o lligats a certs entorns com l’educació, la sanitat o el benestar social, son els que mantenen un grau més elevat de coherència en els seus plantejaments i aconsegueixen una implicació més elevada de les persones que estan properes a ells.

Ningú pot dir que no  fa política o que no te interés per aquesta. La sola afirmaciò implica que es deixa en les mans dels altres la pressa de decisions, estiguin o no en línia amb el que un pensa. Ningú està excempt d’assumir la responsabilitat dels seus actes. Als infants i als joves se’ls demana contínuament que actuïn en conseqüència i de cop, els adults ens oblidem de que hem de ser coherents amb nosaltres mateixos.

 

 

Diàleg, cultura i tolerància

L’evolució de la societat en els diversos països del món, no sembla que segueixi un camí positiu, d’apertura, de respecte, d’escoltar i de debatre amb intenció d’aprendre dels altres. Al contrari: qui no pensa com jo vull que es pensi, es considerat automàticament com a enemic, sense ni tans sols amb dret a la vida.

Quanta veritat amaga la dita que la principal causa de guerres i de morts ha estat la invocació del nom de Déu. La contraposició entre creences i idees genera enfrontaments. Les creences poden tenir bases no racionals i per tant és difícil el diàleg tranquil i reposat. Però no hauria de ser imposible si es fa amb respecte i sense voler imposar.
El comentari de l’historiador Peter Watson en relació als aconteixements viscuts a França aquests darrers dies, apunta que la democràcia i la cultura son dos alternatives bàsiques per superar els problemes de la religió. Sembla fàcil, però que complicat és! I si afegim la defensa dels drets humans, encara es complica més.
M’ha vingut al cap la imatge del Parlament i les actuacions dels diputats, escridaçant, picant de peus i/o de mans les intervencions dels diputats d’altres partits. I això es fa en el recinte del Parlament, lloc on es visualitza de forma clara la democràcia de la mà dels representats dels ciutadans. S’ha anat perdent el diàleg, l’enfrontament d’idees des del respecte als criteris del oponents. No s’escolta, només es vol imposar. No existeix un exercici de dialèctica. Aquesta degeneració de la vida política, i per tant de la democràcia, penetra i s’expandeix a la resta de la societat.
L’altre puntal, la cultura, cada cop està més infravalorat. I no parlo de cultura institucional, no, em refereixo a la cultura en el sentit ampli de la paraula: diàleg, debat, confrontació dialéctica, capacitat d’anàlisi, de crítica, de raonament, de contraposició de idees i de situacions, de capacitat d’objectivitar i tot amb respecte, guardant les formes. El coneixement de la història del pensament i del saber filosófic son peces imprescindibles dins d’aquest trencaclosques. I tot això no s’improvitza, cal començar a apendre-jo des de l’infància i posar-ho en pràctica tota la vida.

Totes aquestes idees s’han d’emmarcar en la situació internacional, en la divisió d’Orient i Occident. En que és urgent prendre conciència de la manipulació a la que estem sotmesos des de tots els costats.  En la valoració  que es fa de si un mort és un europeu o un americà en contraposició a les intervencions militars d’aquests mateixos països en el mon àrab o en el continent africà. Si es porten les situacions al límit, és gairebé imposible  establir un diàleg.

Esfareix una mica haver de reconèixer que s’hatiratenrere. Que un cop més, és necessari repensar qué és la democràcia i eliminar les crostes que s’hanenganxat i que no la deixanlluir tal com es mereix.

Laïcisme o cooperació de l’Estat amb totes les confessions religioses

Indults setmana santaAra que s’ha acabat l’anomenada setmana santa, setmana de Pasqua o setmana de primavera, crec que és un bon moment per reflexionar sobre aconfessionalitat de l’Estat, o com diu el punt tres de l’article de la Constitució, “ninguna confesión tendrá caràcter estatal”

La manca de coherència entre el que es diu i el que es fa, o entre la teoria i la pràctica, és impressionant. Hi han diferents opinions entorn a la interpretació que cal donar a aquest article de la Constitució. Alguns autors creuen que cal aplicar-la en el sentit de cooperació amb totes les confessions en igualtat de condicions i d’altres o assimilen a laïcitat (en el sentit que consta en el RAE: “Principio de separación de la sociedad civil y de la sociedad religiosa”). D’entrada manifesto el meu estupor quan segons quins articles poden tenir més d’una interpretació (i no passa res) i en canvi, davant d’altres es considera anatema que algú pugui suggerir una lectura diferent. Però tornen al tema.

Tant si s’agafa una lectura com l’altre, la realitat les fa saltar pels aires a miques i les espurnes que cauen, encara es consideren una anècdota.

Com pot ser que encara a aquestes alçades, la televisió pública, programi aquests dies Ben-Hur o Marcelino pan i vino?

O com pot ser que el govern encara concedeixi indults a demanda de cofadries de setmana santa, incrementant any darrera any la xifra? Esfereeix llegir com es diu a les persones lliberades, que ha sigut Jesús qui les ha alliberat. Val la pena llegir diferents articles sobre aquest tema. 

Tampoc em resisteixo a parlar de la “Peregrinación Militar Internacional a Lourdes” En certs moments, crec que estic llegint de nou la secció d’en Lluís Carandell, Celtiberia Show. Com poden dir des del ministeri de Defensa, que és una trobada internacional, no confessional, quan estan programats una sèrie d’actes religiosos? Ens volen fer creure que els militars i guàrdies civils que hi han anat, no han assistit a cap d’aquests actes?

Respecto fermament la llibertat de cada persona a tenir les creences que cregui oportunes. Es pot no estar d’acord o fins i tot pensar de forma negativa sobre elles, però la llibertat individual és absolutament inviolable. Precisament perquè és un dret individual, no em sembla correcte la manifestació pública d’aquestes creences per part de persones que ostenten càrrecs institucionals. A partir del moment que tenen un càrrec, han de ser més curosos i han de saber separar els dos àmbits. Respecto que la presidenta de la Junta d’Andalusia digui que és catòlica practicant: res a dir. Però em sorprèn, que havent dit en una entrevista apareguda al diari El País, fa un parell de dies, que era partidària de deixar les creences en l’àmbit privat, es mostri públicament en actes catòlics. Pel sol fet de ser la presidenta de tots els andalusos, no pot decantar-se només per un tipus d’actes. Si un dia la veiem participant també en actes d’altres comunitats religioses, creurem que està aplicant el principi de cooperació amb totes les comunitats religioses implantades a Espanya. Tampoc podem oblidar la figura de la secretaria general del PP desfilant amb mantellina, ni l’acte d’estat celebrat recentment, en record de l’ex-president Adolfo Suárez. Per no parlar de l’acte en record de les víctimes del 11-M que es va capitalitzar fent un acte catòlic, sense cap respecte cap a les víctimes d’altres confessions.

Quan es desenvoluparà d’una vegada per totes, un protocol pels actes d’estat, sense connotacions religioses, o en tot cas, plurals?. Quan en els actes de pressa de possessió dels membres dels governs, tant central com autonòmics, es deixaran de posar símbols catòlics? En el seu moment van sorprendre les paraules del Sr. Jáuregui, dient que en el protocol no hi havia cap referència a símbols religiosos en el decret que regulava aquests actes. A les hores, perquè es mantenen?

Perquè s’ha de mantenir que la celebració institucional de totes les festes, comporti la participació dels representants dels ciutadans en un acte religiós només catòlic? Vull remarcar l’enrenou que es va produir quan l’ex-president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, no va assistir a una missa oficial. Va ser conseqüent amb el que el seu càrrec representava. Per desgràcia, el seu exemple no es segueix.

 

Corrupció política i tolerància social

Fa uns dies, vaig llegir una entrada en el Blog TNS Demoscopia, que crec val la pena comentar. En aquest cas no es tracta de la meva opinió, sinó de destacar aspectes que allí es posen de manifest en base a dades concretes. No s’està fent volar coloms, ni tampoc es tracta de presentar idees emmarcades en una determinada opció política, es presenten resultats estadístics que per complir la llei de grans números, serveixen per il·lustrar l’estat d’opinió del país.

Sovint sents parlar a gent dels polítics i de determinades situacions, com si aquests fossin éssers d’un altre món, que no viuen les mateixes realitats que la resta de ciutadans i sobre tot, com si les normes i l’ ètica cívica hagués de aplicar-se de forma diferent que a la resta dels mortals. Per això m’ha semblat molt clarificador veure com els conceptes de pràctiques corruptes i pràctiques tolerables, s’apliquen de forma diferent a situacions iguals,  en funció de que qui ho practica sigui un/a polític/a o una persona del carrer.

En alguns dels comentaris, es parla de l’oportunitat per realitzar un tipus d’acte o no. Cert que persones amb transcendència pública tenen unes oportunitat diferents, però també tenen una responsabilitat col·lectiva més elevada (que en molts casos han adquirit a través dels vots dels seus conciutadans) que la resta. Però la societat està conformada per cadascun dels seus integrants i per tant, la moralitat civil global, està integrada per la suma de totes les parts.

Durant molt de temps s’ha justificat la defraudació, posant-la gairebé, com exemple d’una bona gestió. S’ha fomentat la imatge de l’Estat com element depredador. És com si en una escola o en una família, els nanos o els fills no veuen en els seus mestres o en els sues pares, una actitud ètica: acabaran acceptant-ho com a normal.

Una part de la societat ha anat prenent consciència del fet col·lectiu i per això fa més mal constatar la depravació de persones que han buscat el benefici individual per sobre del comú, emparança en una situació de poder que els ha estat atorgada de forma temporal.

El paper de la Justícia no sempre ha ajudat a posar les coses al seu lloc. Moltes vegades, la gent del carrer té la percepció de que la llei no és igual per a tothom o. si més no, no s’aplica de la mateixa manera.

En una situació de crisis econòmica com l’actual, la tolerància social davant determinades actuacions particulars és molt més elevada. Quan s’accepta des dels estaments públics, que el volum de l’economia submergida s’ha incrementat notòriament, i  que gràcies a ella, moltes persones poden subsistir, no es pot carregar a continuació contra aquestes persones que estan vivint situacions en molt casos, molt dures.

Per aconseguir un canvi d’actitud de la ciutadania, cal que els que han de donar exemple, realment ho facin. Fa temps que es parla d’una nova llei de transparència, però quan vas seguint el debat, constates que es deixen de costat elements primordials. Insisteixo un cop més, mentre no hi hagi una llei de finançament dels partits polítics, mentre el Tribunal de Comptes  es quedi només en verificar si quadren els resultats, i no entri a fons a analitzar les despeses i els ingressos dels partits, les persones creuran que tenen dret a mantenir els comportaments que mostra l’entrada del blog de TNS Demoscopia.

La LOMCE o Llei Wert

Ahir va ser un dia trist. La Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa va entrar en la recta final del tràmit parlamentari que desembocarà en la seva aprovació.

El partit en el govern està fent valdre la seva majoria parlamentaria per tirar-la endavant. És cert que van obtenir aquesta majoria en les darreres eleccions generals, però el sondejos dels darrers mesos, mostren que la realitat en aquests moments és bastant diferent. En aquest sentit, em sembla un greu error voler aprofitar el nombre actual de diputats, per aprovar la llei i més quan la resta de grups ja s’han manifestat de forma contundent sobre la voluntat de derogar-la en quan es produeixi un canvi en la majoria parlamentària. La prepotència i governar en contra del sentir general, demostren un cop més, l’allunyament de la realitat social del país.

Es pot afirmar que amb l’aplicació d’aquesta llei no es milloraran ni els resultats educatius, ni s’ampliaran els coneixements i sobre tot, no contribuirà a la millora de l’educació en la convivència i en la tolerància.

No es milloraran els resultats perquè han quedat al marge matèries fonamentals que haurien de contribuir al desenvolupament de la capacitat d’anàlisi i d’aprofundiment del pensament (per exemple la filosofia). En la mateixa línia, la introducció d’itineraris des de molt aviat, encotilla i limita els coneixements. És evident que tots tenim unes habilitats  determinades que ens fan decantar-nos cap a una professió o un altre. Però és també evident que les persones som un tot, i uns coneixements complementen d’altres. La carència limita, empobreix el pensament i això, mai és bo.

S’ha sentit a dir que altres països es miren a Espanya com exemple d’integració de les persones vingudes d’altres llocs. No es correcte generalitzar, però si que hi ha zones on el nombre d’immigrants ha sigut superior i ha calgut fer una tasca d’integració més gran. Per aconseguir un bon clima de convivència, cal practicar la tolerància i l’ètica cívica. Em refereixo a valors no lligats de forma exclusiva amb unes creences religioses, sinó que estan a la base de la naturalesa humana. Valors de respecte, tolerància, desitj de conèixer altres idees i altres cultures per aprendre d’elles, el valor del debat que no vol dir enfrontament, el saber escoltar, etc. Tot aquest conjunt d’aspectes queden diluïts dins de la nova llei.

Imposar una assignatura de religió, discrimina i deixa de costat a tot el col·lectiu de persones d’altres religions. I encara és més greu quan a aquesta matèria se li dóna un pes dins del currículum educatiu. És tornar a l’època de l’evangelització per reial decret.

Crec que l’educació i l’economia conformen dos eixos fonamentals en la vida d’un país. Però EDUCACIÓ, amb lletres grans, que vol dir que ens ha d’acompanyar des del mateix moment que ens despertem fins que anem a dormir. Educació per saber comportar-nos amb la gent amb la que convivim a casa, a l’escola o a la feina. Educació per saber comportat-nos en qualsevol àmbit ciutadà. Educació que s’ha de manifestar en les activitats d’oci i de relació.

L’educació no és només continguts, que també son imprescindibles, sinó , i sobre tot, els aspectes esmentats amb anterioritat.

(No vull ni parlar del tema de les llengües pròpies dels diferents territoris, és com parlar contra una paret. Com diu la dita, no hi ha millor sord que el que no vol escoltar. Els espanyolistes han sigut els primers que han dividit i separat. Si haguessin mantingut que totes les llengües constitueixen una riquesa comú i com a tal, s’hagués afavorit l’aprenentatge i el coneixement de totes elles, ara es podria sumar i no dividir. Seriem més rics i no més rucs)

Música: Llei Wert

Per a qualsevol país, el sistema educatiu és la base fonamental sobre la que s’edifica el seu futur. Això es posa de manifest en la necessitat que senten  tots els governs de deixar la seva empremta en ell, i, a la que arriben al govern, s’apliquen en la modificació del model existent. Han hagut molts comentaris i anàlisi, i encara n’hi hauran més, analitzant el projecte de la LOMCE o com es coneix popularment, la llei Wert.

Dins de l’apartat corresponent al desenvolupament curricular, i en concret pel que fa a l’asignatura de la música, voldria recomanar l’artícle escrit per Juan Manuel Játiva amb el títol La música eleva el tono i que va ser publicat a El País, el passat diumenge dia 16 de juny.

 

És una llàstima que a aquestes alçades s’hagin de fer nous estudis per demostrar els efectes positius de l’aprenentatge de la música sobre el conjunt de matèries que s’impaterixen. Cal destacar de forma especial, els aspectes relacionats amb l’adquisició d’hàbits, la socialització, la disciplina, la part positiva del treball en equip, etc. Al llarg de l’artícle s’exposen diversos estudis realitzats arreu del món i en les universitats més prestigioses que demostren amb números i amb resultats concrets, totes aquestes avantatges esmentades. No es pot oblidar  la Fundación del Estado para el Sistema Nacional de las Orquestas Juveniles e Infantiles, coneguda popularment com El Sistema , implantat a Venezuela i que tans èxits a nivell personal, social i musical ha donat al país.

Però també estic d’acord en que cal replantejar-se bé el paper de la música a les escoles de primària i de secundària. Penso que s’ha de diferenciar del paper que juguen les escoles de música, per no duplicar esforços, per no entrar en competències absurdes, i buscant sempre el sumar i l’enriquiment dels nens i joves.

La Música com a matèria curricular ha d’estar relacionada amb la resta de matèries. No s’entén parlar d’Història i no parlar dels moviments musicals o dels principals compositors. Tampoc no s’entendria no situar a l’art en general dins del context històric, ja que les diverses tendències artístiques acostumen a ser el resultat de la política i de les circumstàncies  del moment.  I com deslligar la música i el llenguatge musical de les matemàtiques, quan s’atribueix a Pitàgores el descobriment de les relacions aritmètiques de l’escala musical! També va ser el propi Pitàgores qui va aplicar el valor medicinal de la música, emprant certs ritmes i melodies com a mitjà per a guarir a les persones.

Per tant, des del meu punt de vista, en l’ensenyament obligatori, la Música hauria de jugar un paper transversal, tan en el que fa  als coneixements, com en  aspectes relacionats amb hàbits: concentració, saber escoltar i compartir, com en qüestions relatives al gaudi: ritme, dansa, sincronització, motricitat, etc. Aquest conjunt de factors posen la base per a que , aquelles criatures i joves que vulguin anar una mica més lluny, ho facin dins del marc d’una escola de música, amb la possibilitat de tocar algun instrument i seguint un projecte educatiu més concret.

Els especialistes que estan en una escola de música, poden tenir un paper important dins dels centres escolars. Poden assessorar, poden orientar i per descomptat, poden participar en l’etapa de despertar el cuquet als nens i nenes i en els joves que accedeixen de nou al món de la música. La música existeix des de les primeres etapes de la humanitat: no es pot deixar de banda. Seria com trair els nostres orígens.

 

 

 

Amor, pel·licula de Michael Haneke

S’ha parlat molt de la pel·lícula Amor i del seu director, Haneke. Els premis que ha aconseguit demostren la valoració general del públic i de la crítica.

La Música és un element que juga un paper important en el desenvolupament de la mateixa. Des de ben al començament assistim a un concert de piano amb obres de Schubert amb la música sonant en un fora plànol que ens ajuda a captar la  gran importància en la vida dels protagonistes, dos professors de música jubilats. A partir d’aquí, se’ns va presentant la situació que es genera en la parella a partir de la malaltia de la dona i el seu desenllaç final.

A vegades sembla que un fet o una notícia o un tema, sense que se que sàpiga ben bé perquè, es posa d’actualitat i durant uns dies el veus als diaris i els sents a la ràdio. Aquesta setmana en el suplement de The New York Times que s’encarta els dijous dins d’El País, apareixia un article signat per Jane E. Brody i titulat “El amor duradero requiere esfuerzo”. En ell es mencionen diversos estudis  que avalen la necessitat d’actuar des del primer moment de la vida d’una parella per aconseguir una bona qualitat de l’amor i que aquest es mantingui al llarg del temps.

Avui també he sentit a la ràdio, en un programa matinal, plantejar aquest mateix tema. És per això que he refrescat la pel·lícula d’Haneke. Una relació de molts anys, superats els vuitanta anys dels integrants de la parella, que han mantingut una relació plena de complicitats, d’aficions comunes, d’estimació i valoració mútua. Certament, dóna un pas més enllà quan planteja fins a on està disposat a arribar un per l’altre. Quin és el límit als compromisos conjunts. Fins a quin punt la unitat de la parella pot actuar deixant de banda als fills. L’acceptació o no del deteriorament físic propi o de l’altri, etc.

Tots aquests aspectes que ens planteja Haneke crec que són el reflex de l’aplicació dels consells dels que parla l’article abans esmentat. Val la pena visionar-la d’una forma “activa”, intentant captar tots els matisos que ens aporta. La interpretació és un luxe i d’una dignitat fora mida.