I, Claude Monet

El passat dia 23 de febrer es va estrenar de manera simultània en diferents cines de tot Espanya el documental: I, Claude Monet del director Phil Grabsky d’ Exhibition On Screen. . En base a la correspondència de Monet amb altres artistes, la seva esposa, marxants i coneguts, es va fent un recorregut per la vida de l’artista, acompanyat per la presentació d’obres seves que serveixen per il·lustrar el contingut de les missives.

Poder veure en pantalla gran i amb una qualitat extraordinària, una selecció de les obres del pintor, alternant amb els paisatges naturals que van servir de model de les obres, és tot un privilegi. Però el que és més interessant és poder entrar en la vida de l’artista, en el coneixement del seu dia a dia, dels sentiments que el movien en cada moment, de les penúries per les que va haver de travessar. Poder entendre la seva obsessió per la pintura, com única forma de vida, fora de la qual no existeix res més i per tant comprendre el que per a ell podia suposar la pèrdua de la vista. Intuir la seva relació amb altres pintors impressionistes contemporanis, com Degas o Renoir, tot contribueix a tenir una visió més complerta i acurada de l’artista i de la seva obra.

Impressiona conèixer les dificultat per les que va haver de passar, el que el va portar a situacions dramàtiques i en alguns moments desesperades.

Recordar ara la sèrie dels Nenúfars de l’Orangerie,  dóna una visió especial, diferent. I per descomptat,  genera un gran desitj de tornar-los a veure.

Pel meu entendre, aquest com d’altres documentals sobre artistes o aspectes concrets del mon de l’art, son un mitjà per acostar el gran públic a aquests creadors, que a pesar de ser prou coneguts, la majoria de les vegades, el públic només té una visió parcial i distorsionada.

Val molt la pena dedicar un parell d’hores a gaudir d’aquest documental.

 

 

Anuncis

Dones Surrealistes i la seva connexió amb Catalunya. Galeria Majoral

L’exposició que es pot visitar a la Galeria Majoral de Barcelona fins el dia 1 d’abril de 2017, és excepcional. En primer lloc per haver aconseguit reunir obres de les vuit artistes, provinents de museus i de col·leccions privades. En segon lloc per fer a aquestes artistes més properes al relacionar-les amb el territori i en tercer lloc, per donar a conèixer obres que no són les més habituals d’elles. Al conèixer les artistes present a l’exposició, vaig anar a buscar més informació  en el llibre Artés moderno. 1870-2000. Del impresionismo a la actualidad. Biblioteca Universalis. ED. Taschen, i em va sorprendre  que la única citada fos la Frida Kahlo. I això que va ser editat l’any 2016!

Un altre aspecte que vull ressaltar d’aquesta exposició és el catàleg que Majoral ha penjat a la seva web i que permet disposar d’una informació que serveix per preparar la visita i un cop vista, pots recordar detalls i reviure les sensacions que hagi pogut crear en el visitant.

Ens trobem davant d’una exposició no gaire gran, el que facilita fer un recorregut tranquil, anar d’una obra a l’altre, avançar, tornar enrere, comparar, recordar, etc. És el tipus d’exposicions de la que surts tenint la certesa d’haver aprés, de saber una mica més.

L’obra de Valentine Hugo (1887-1968) m’és poc coneguda i el Retrat de dona present a l’exposició, em va agradar. En aquest cas concret, potser no es pot parlar d’obra surrealista, sembla més aviat una obra acadèmica, però aconsegueix un equilibri i una simetria, fantàstics. Tal com l’enquadra, et fa notar que el que volia destacar era l’expressió de la dona.

Remedios Varo (1908-1963) és per a mi una de les més grans representants d’aquest moviment. El quadre Dona o l’esperit de la nit (1952) és el que més em va agradar. Representa un ésser femení fantàstic i misteriós. La part més important del quadre correspon al que podria ser els pulmons, la respiració, i recorden unes ales, per volar, per enlairar-se. En el cap les grans orelles que recorden un rat-penat, ajuden a veure el conjunt com destacant la oïda, el saber escoltar, que és el sentit que orienta i que permet saltar els obstacles. I tocant a terra la representació del sexe femení. És la figura complerta que uneix la terra i el cel, el món real i la ficció i la imaginació.Fantàstica.

Però l’artista que valoro més és la Leonora Carrington. La seva experiència vital va ser molt dura i atzarosa, i la força de les seves obres és impactant, tant si es tracta d’escultures com de pintures. Recomano la lectura del llibre escrit per Elena Poniatowska, titulat Leonora.

Em va cridar l’atenció  la cita d’ella escrita a la pared:

Si totes les dones del món decidissin controlar la població, si decidissin controlar les guerres i la discriminació per raó de sexe o raça, i forcessin així als homes a que la vida prosperi en aquest planeta, seria de ben segur un miracle.

I no està de més visionar aquest video que es pot trobar a The Guardian

La part més desconeguda per a mi, eren les fotografies tant de Lee Miller com les de Dora Maar, de la que coneixia millor la seva obra pictòrica. Les d’aquesta última ens mostren aspectes de la ciutat de Barcelona, com el barri del Somorrostro, lligat a la figura de Carmen Amaya i perfectament presentat a la pel·licula Los Tarantos de l’any 1963 dirigida per Rovira Beleta, en la que sortia acompanyada d’Antonio Gades. Lee Miller, fotògrafa professional va dedicar-se  a la fotografia de moda per la revista Vogue passant posteriorment a ser corresponsal en la Segona Guerra,

El dibuix de la Frida Kahlo, Autoretrat dibuixant de l’any 1937, és una delícia. Dins de la senzillesa del mateix, es veu el domini del dibuix, el tractament per de donar moviment al braç.

Tornar a veure l’entrevista a Maruja Mallo, on explica l’acció que va donar lloc a Las Sin Sombrero, t’arrenca un somriure i al mateix temps l’admiració cap a aquestes dones que van plantar cara als convencionalismes.

De l’Ángeles Santos és interessant veure un dibuix preparatori del seu famós quadre Un món, que es pot veure al Museu Reina Sofia. 

A títol de resum, caldria destacar la tasca de la comissaria de l’exposició, Victòria Combalía. Qui tingui ocasió que busqui una estona per anar a la Galeria Majoral.

 

Renoir entre dones. Fundació MAPFRE

El  mes de setembre representa la tornada a la quotidianitat, és l’inici de curs escolar i tb coincideix amb l’inici de la temporada musical i artística de la ciutat. Dies enrera vaig comentar el Rèquiem de Verdi tot remarcant aquest paper de tret de sortida del curs i ara voldria escriure sobre l’exposició que es va presentar aquesta setmana a la Fundación MAPFRE de Barcelona: Renoir entre dones, De l’ideal modern a l’ideal clàssic. Es podrà visitar fins el 8 de gener de 2017.
Les obres provenen dels Museus d’Orsay i de l’Orangerie de París principalment, encara que tb es poden veure algunes obres del Museu Cau Ferrat de Sitges.

L’obra de qualsevol artista cal emmarcar-la en el context històric, polític i social de la seva época si no es vol caure en un reduccionisme i en una visió parcial. És per això que cal tenir present el període que al que corresponen les obres que s’exposen. Estem parlant del tombar del segle XIX al XX i aquest tipus de canvis tenen una repercusió en el conjunt de la societat. Per tant hem de començar recordant el paper que juga París en aquests moments i el desenvolupament i consolidació del impressionisme com a corrent artística des de finals del 1830, però principalment a partir del 1869. No oblidem que ens trobem en l’adveniment de la Tercera República i amb aconteixements com la Comuna de París o la fundació de la Segona Internacional que volia dotar al moviment obrer d’un fórum de debat i de desenvolupament d’idees. Es va introduir l’electricitat i la ciutat estava en plena ebullició.

En aquest caldo de cultiu és en el que es movien i creaven els impressionistes. Van començar a utilitzar color purs, van prescindir del negre, va adquirir una importància cabdal la llum i volien captar el moment. Van sortir a pintar fora dels estudis i en definitiva, captaven millor la realitat que els envoltava.

El primer apartat de dones que podem veure a l’exposició, és el dedicat a les dones de París. En diferents circumstàncies i situacions,  en alguns moment sofisticada, però sempre una dona molt real. És a partir del 1881 que Renoir trenca amb l’impressionisme i fa un viatge a Itàlia del que torna molt Influenciat per Rafael i el Ticià. Destaca el quadre Femme nue dans un paysage del 1883, on es percep ja un canvi en el tractament del volum i sobre tot en el dibuix.

El famós quadre Bal du Moulin de la Galette és un exemple del tractament de la figura de la dona. Una persona que en l’àmbit públic es comporta amb naturalitat, alegre, riallera i compartint amb altres dones el goig de viure. Es destaca el diferent tipus de dona que pinta Renoir del que representava per exemple, Tolouse-Lautrec.

Les obres dedicades a la figura de la maternitat, en les que va utilitzar com a model la seva dona i els seus fills, o una neboda que feia tasques de mainadera a casa seva, em van sorprendre i agradar molt. En particular Maternité, l’enfant au sein ou Madame Renoir et son fils Pierre del 1885. Per a mi eren menys conegudes i denoten una sensibilitat extraordinària, sense caure en cap moment en la sensibleria. El tractament de la dona ajuda a copsar les imatges de les banyistes o els nus en general, en harmonia amb l’entorn, amb el verd boscà, les plantes i l’aigua. La dona forma part d’aquesta natura, és un element més. La seva darrera obra, finalitzada poc abans de morir, Les baigneses del 1919, a pesar d’haver-la vist en diverses ocasions, segueix impressionant-me molt. M’agrada la proporció de les figures, el tractament de la llum, els colors, càlids i al mateix temps, vius, l’equilibri en la distribució de l’espai i sobre tot, l’expressió dels cossos i de les cares.

La sèrie d’obres sobre flors, reconec que no em van agradar tant. Aquest és ja un aspecte de gust personal.

Al costat de les obres de Renoir, es poden veure escultures de Degas, pintures de Picasso, Van Gogh, Bonnard o Cezanne, entre d’altres. D’aquesta manera es poden veure les influències d’uns artistes sobre els altres.

Com es llegeix en el dossier de premsa:

La proposta que representa aquesta exposició enclou, a més, un significat català molt
especial: fa pràcticament un segle, el 23 d’abril de 1917, es va inaugurar al Palau de
Belles Arts de Barcelona una mostra que, titulada Exposició d’art francès i promoguda
per Ramon Casas, Santiago Rusiñol i altres artistes catalans, va presentar a la ciutat
prop de 1.500 obres dels grans artistes francesos del moment: Cézanne, Degas,
Manet, Monet, Morisot, Pissarro, Puvis de Chavannes, Renoir i Sisley. La finalitat
d’aquest esdeveniment era mostrar la importància de l’art francès sorgit a partir del
darrer terç del segle XIX. Entre les obres de Renoir incloses a l’exposició –«tal vegada
el més ben representat dels impressionistes»– destacava «el portentós Moulin de la
Galette, que no es pot contemplar sense sentir esgarrifances d’una delectança gairebé
anguniosa», comentava el periodista José Francés a La Esfera en fer-se ressò de
l’exposició.
Finalment, Casas, Rusiñol i altres artistes responsables de la mostra van ser
condecorats pel govern francès en prova de gratitud.
Cent anys després, Renoir entre dones permet que Barcelona torni a tenir l’oportunitat
de contemplar aquesta icona del moviment impressionista, i de la pintura del nostre
temps en general.
Aprofitant la tornada del Bal du Moulin de la Galette, la mostra també ret homenatge
als pintors catalans que van viure i treballar a París a finals del segle XIX, els quals
també van dur les seves teles a aquell mític indret de Montmartre i les obres dels quals
van ser, sobretot, una aportació essencial a la renovació del panorama artístic nacional
d’aquells anys. És per això que s’han inclòs obres de Santiago Rusiñol, Ramon Casas,
Carles Casagemas i Manuel Feliu de Lemus, cedides per altres col•leccions i que han volgut sumar-se generosament a aquest projecte, que ha estat pensat específicament per a Barcelona.

Per sort queda temps com per tornar a veure l’exposició i descobrir coses noves.

Charlotte Salomon

Charlotte. David Foenkinos

Llegir un llibre és com recórrer diferents camins, que es sobreposen els uns amb els altres. En un d’ells podem gaudir de com l’autor utilitza els recursos del llenguatge. En un altre discorre la història i el desenvolupament de la mateixa. Un tercer està plé de bifurcacions i ens porta a investigar en certs personatges o a obrir la porta  a una nova història. Tots aquests camins es poden trobar a Charlotte de David Foenkinos.

Sorprèn la forma d’escriptura. Frases curtes, d’una sola línia, com si d’un vers es tractés. Així ho comenta el propi autor:

Tanto o más que por su historia, el libro sorprende por la forma escogida para relatarla. Foenkinos dispone las frases en versos libres y breves, igual que en un largo poema narrativo. “La escribí así porque era la única manera de poder respirar al llegar al final de la frase. No lo llamaría poesía. Y, de hecho, tampoco biografía. Es una novela, aunque todo lo que cuente sea cierto”.

En quant a la història, ens presenta la vida de Charlotte Salomon, artista víctima de l’holocaust  a Auswich que va ser capaç de pintar tota la seva vida, acompanyant-la amb texts.

En l’apunt  sobre l’exposició L’art en guerra. França 1938- 1947, en el Museu Guggenheim de Bilbao, ja vaig escriure: “Pel seu valor de testimoni a més d’artístic, em va frapar moltísim l’obra de Charlotte Salomon, morta el 1943 a Auswitch. Recomano buscar i llegir sobre ella i sobre el seu llegat”. Es pot dir que conèixer aquest llibre, era quasi un deure per a mi.

El tercer camí ens endinsa en altres aspectes també enriquidors i interessants. Alguns relacionats amb persones, com la Hanna Arent, amb la que va coincidir al camp de concentració de Gurs. I coses de la vida, totes dues van poder sortir d’ell. Un apartat molt important és el relacionat amb la música. La presència de la mare interpretant a Bach al piano, la segona dona del seu pare, Paula Lindberg, reconeguda cantant d’òpera, que ens presenta el món artístic del moment,  i sobre tot,  la se va relació amb l’Alfred Wolfsohn. Professor de cant de la seva madrastra, irromp a la seva vida a través de Schubert i de La mort i la donzella i dels Impromptus.

També ens permet explorar pintors, com Munch, o llibres que en la seva adolescència va llegir amb fruidesa Charlotte. I tot això sense perdre de vista el moment polític i històric en el que va viure Charlotte Salomon: el nazisme.

La Sinagoga. Cruz Herrera

Museo Cruz Herrera. La Línea

El passat mes de gener d’aquest any,  es va inaugurar a La Línea, el Museu Cruz Herrera. Ubicat a l’edifici que ocupava l’Ajuntament de la ciutat, i prèvia reforma del mateix, les obres de José Cruz Herrera (1890-1972), disposen d’espai per a ser distribuïdes i contemplades amb perspectiva suficient. Es considerat el pintor  que més condecoracions ha rebut en l’història d’Espanya. No crec equivocar-me gaire si apunto que la seva proximitat al règim polític imperant, el va ajudar en l’obtenció d’aquests premis. Veure com pintava un retrat  de Pilar Primo de Ribera ens porta a ubicar-lo en un context molt concret. Es pot analitzar la seva cronologia per seguir la seva trajectòria personal i artística. 

Un detall que ningú em va saber explicar, és perquè les obres no estan datades. La veritat és que és molt difícil seguir la trajectòria d’un artista, analitzar la seva evolució, veure els canvis de tècnica, de color en la paleta, de temàtica, etc. si no es disposa d’un element tan bàsic com la data de cada quadre. Cal esperar que aquest aspecte sigui corregit en el futur i permeti a tots els interessats en l’obra d’aquest pintor, situar les obres en el context personal, històric i social de l’artista.

Les sales del museu es distribueixen en: Sala de la primera època, la sala de dibuixos o apunts, sala costumista, sala de nus, sala de retrats masculins i sala àrab.

En la primera es veuen treballs molt academicistes, de colors foscos que al llarg dels anys aniria modificant per passar a una paleta molt més acolorida, amb tons dels colors bàsics. S’explica que de ben petit va començar a pintar com a resultat d’una malaltia, i en aquesta primera etapa va treballar fent còpies de quadres de pintors clàssics. Va agafar molta pràctica i es veu molt en el tipus de pinzellada, curta i prima que emprava. Això es va modificant amb el pas del temps i es va percebent una pinzellada més llarga i fluida.

Es va formar principalment a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (de la que va ser anomenat acadèmic corresponent a Barcelona, el 15 de març de 1943, segons consta a la pàgina 137 de la “Relación general de académicos (1752-2015)” publicada per la pròpia Acadèmica) i posteriorment va anar a Roma i París a completar la seva formació. Viatjà per Sudamèrica però on va arrelar va ser a Casablanca on va estar vivint des del 1927 fins a la seva mort de manera intermitent.

La seva obra és molt valorada i es considera un pintor a l’alça. A la Colección Carmen Thyssen-Bornemisza de Màlaga més dedicada al costumista, es pot veure obra seva.

Lluvia en Marrakech. Cruz Herrera
Lluvia en Marrakech. Cruz Herrera

En alguns moments em va recordar a Zuloaga o en les pintures de temàtica àrab, es veia certa relació amb Fortuny.

Judios. Cruz Herrera
Judios. Cruz Herrera

Aquest quadre, com en alguns altres, em va sorprendre la figura de la dona. Sembla que està afegida, que no forma part de l’obra. Ningú la mira i ni tan sols hi ha cap gest de reconeixença. Ella, per contra, fixa la mirada al front,  vol significar la seva presència. És la joventut al costat de la vellesa que es vol obrir camí.

El abuelo y el niño. Cruz Herrera
El abuelo y el niño. Cruz Herrera

L’avi amb el nen traspua una gran tendresa.  La persona gran té la mirada una mica perduda, com tancat en els seus pensament. El nen somriu, te una flor fresca a la mà, símbol de tenir tot el mon per recórrer i amb temps suficient fins que la flor es marceixi.

Els fons dels quadres son molt importants. No molesten, estan pensats per ressaltar el contingut.

El tractament que fa de la llum és interessant.  Normalment l’ubica per darrera de les figures i utilitza la roba o el color de la pell de les dones, (en el cas dels retrats), per aportar-la . Les obres sempre estan molt equilibrades en la distribució del contingut. Una característica de Cruz Herrera és l’ús d’elements de natura morta en molts dels seus quadres. És freqüent veure  fruites, o un gerro, o un estri que sembla  donar un toc de quotidianitat al retrat.

Aquest tipus de pintura no és de la que acostumo a veure. Crec que cal saber valorar i apreciar l’art en tota la seva amplitud i de la diversitat sempre s’aprèn. Algú va comentar que sempre que visita una exposició, quan acaba, es pregunta quina obra s’enduria a casa seva. En aquest cas concret, jo optaria per les obres del mon àrab i per algun dibuix de paisatges.

 

Detall Cercle Liceu

Júlia, el desig. Ramon Casas. Cercle del Liceu

És difícil centrar-se exclusivament en l’exposició que el Cercle del Liceu dedica a  Ramon Casas en el 150 aniversari del seu naixement, i deixar de costat el “continent”, el mateix Cercle del Liceu, joia del modernisme. Però faré aquest esforç,  només comentaré les obres de Ramon Casas en relació a Júlia.

La història de Júlia fins fa poc, ha estat plena de clars i obscurs, creant-se una idea que al final s’ha demostrat que no s’adeia amb la realitat. Durant molts anys s’ha dit que Júlia era una noia de classe humil que es dedicava a la venda ambulant de loteria. La diferència d’edat i d’entorn social van afavorir que es crees una història que podia semblar més atractiva que la pura realitat.

Es pot veure encara un documental escrit i dirigit per Emiliano Cano i que va aconseguir nombrosos i re-nombrats premis que manté aquesta teoria:

La comissaria de l’exposició del Cercle, Isabel Coll Mirabent, ha pogut accedir a molts documents que han servit per demostrar que Júlia Peraire era filla d’una família benestant que va donar estudis a les seves tres filles, cosa gens habitual en l’època. Al ser el pare funcionari, quan va morir aquest, els van concedir un lloc de venda de loteria en el que va treballar Júlia junt amb les seves germanes. Per tant, en la seva infància i primera joventut, havia gaudit dels  ambients  que en un futur havia de representar a través dels cartells . La realitat va ser que es van topar amb la doble moral que practicava la burgesia catalana: una cosa era tenir “una querida” i l’altre aparèixer en públic amb ella. A primers de segle era quasi obligat tenir una amant, sinó suposava no tenir mitjans ni categoria suficient. S’explica l’anècdota que en una funció al Liceu, una dona es va assabentar que el marit tenia una amant que ell li va mostrar a distància. Tot seguit i per demostrar-li que ell no podia ser menys que els altres, li va assenyalar l’amant d’un personatge molt conegut. La dona, després d’observar-la es va dirigir al seu marit i li va dir: “M’agrada més la nostra”.

És molt interessant l’agrupació de les obres: ens permet anar seguint l’evolució de la relació de la parella. En tot moment, la mirada, l’expressió de Júlia, l’actitud i la forma d’anar vestida, ens indiquen el punt en que es troben en Ramon Casas i ella. L’etapa inicial es caracteritza en que el pintor utilitza teles o mantons per pintar-la. La mirada és directe,  provocadora, penetrant, com dient: aquí estic jo.

En una segona etapa, com a musa de Casas apareix en tots els cartells que li eren encarregats. Així, encara que ella no podia participar en aquells esdeveniments, la seva presència era plena. Aquí també es pot parlar d’hipocresia: tothom donava per fet que si s’encarregava alguna cosa a Casas ell utilitzaria a Júlia com a imatge, però es mantenien les formes de que ella no hi participés.

Un nou canvi: ja la veiem vestida però encara la seva mirada és agressiva, provocadora.

Els anys van anar passant i en alguna de les obres ja es nota el gest de cansament de voler canviar de paper, de no ser més la imatge que només pot representar situacions especials però que mai pot ser ella mateixa. És per això que la part final de l’exposició ens permet veure com finalment Casas va acceptar aquest canvi i va pintar a Júlia en situacions quotidianes, emprant alguna model per altres quadres.

En arribar al final ens trobem amb l’autoretrat d’en Ramon Casas i el darrer quadre de Júlia. Queda poc a dir. Potser per entendre perquè la majoria d’obres de Júlia estan en mans privades, cal saber que la germana del pintor va impugnar el testament i que va aconseguir que li deixessin a ella tota l’obra del pintor. Es va posar a la venda i d’aquí que anessin a parar a col·leccions privades. Quin final més vil!

Casas és reconegut com a pintor impressionista, però en els retrats (punt fort del pintor) es pot parlar de pintura realista per com tracta el color (per exemple el color de la pell) o  les formes.

Encara que no formin part de l’exposició, no es pot deixar d’anomenar les pintures que Ramon Casas, l’any 1899 va fer a la Sala de jocs o rotonda del Cercle. En aquest cas, l’artista va pensar fins i tot il· de la sala i dels quadres, de manera que aconsegueix crear la sensació que estan pintats sobre vidre. Els temes triats van ser sobre la música, les sales d’espectacles o l’ambient d’aquests espais.

Personalment m’interessa més la vessant de dibuixant i cartellista. Però tot això dóna per un altre apunt.

Nota: Els noms dels quadres no son els reals, sinó una apreciació personal dels mateixos.

Els realistes de Madrid. Museu Thyssen Madrid

Les exposicions que es presenten en les diverses seus del Museu Thyssen-Bornemisza, faciliten molta documentació, de manera que tan abans de visitar-les com després, permet treure’n el màxim de profit i de coneixements. I aquest cop no és l’excepció.

És per això que citaré les seves fons per fer l’apropament als artistes que es presenten en aquesta exposició. Ells no s’han definit mai com a grup, ni es van constituir formalment com a tal, però la realitat ens demostra que van ser una excepció entre els artistes que a mitjans del s. XX van tendir a l’abstracció romanent ells en l’art figuratiu.

Per saber una mica qui son:

Amalia, Antonio, Paco, Julio, Maria, Maribel, Esperanza: el primer grupo de artistas españoles en el que las mujeres ocupan un lugar destacado. Los siete habían nacido poco antes de la Guerra Civil y se conocieron en Madrid a comienzos de los años cincuenta. Estudiaron juntos, trabajaron y expusieron juntos, incluso se casaron entre ellos y han seguido siendo amigos desde entonces. (Catàleg de l’exposició)

També a títol introductori o d’apropament als artistes, crec  val la pena llegir l’article publicat a Babelia per Rut de las Heras Bretín, el passat 4 de febrer: Realistas en el Thyssen: el grupo que no fue, o visionar les fotos publicades en el mateix suplement de El País.

L’exposició ordena les obres en diversos apartats: Des de la taula a la finestra, L’art des dels llindars, Els murs del jardí, Estàtues i El carrer i la ciutat.

El primer que cal destacar d’aquests artistes és la importància que donen a la llum, i com aquesta és un component fonamental en les seves obres. El treball de les ombres i el reflex en els objectes els hi dóna volum i perspectiva. En moltes obres apareix una finestra com element per on entra la llum. L’obra de Francisco López, Ventana de noche. 1972, és l’excepció d’aquesta norma ja que la finestra no és l’entrada de llum.

Francisco López. Ventana de noche. 1972. Colección Banco de España
Francisco López. Ventana de noche. 1972. Colección Banco de España

Un antre aspecte que em va meravellar molt, va ser la perfecció del dibuix. En

Vaso-Isabel-Quintanilla. 1969
Vaso.Isabel Quintanilla. 1969

aquest cas no puc menys que citar l’obra d’Isabel Quintanilla, El vaso del 1969, dibuixat amb carbonet. És tal la senzillesa i perfecció que et quedes palplantada al seu davant estona i estona. D’aquesta mateixa artista  voldria destacar Repisa de baño del 1970 i Cuarto de baño del 1968.

Isabel Quintanilla. Cuarto de baño. 1968
Isabel Quintanilla. Cuarto de baño. 1968

Un tema que et ve al cap és la relació entre dibuix i fotografia. Son dues formes d’art diferents, la fotografia capta l’instant i en aquest cas el dibuix recrea una situació.

Altres obres com Lavabo y espejo. 1967 d’Antonio López son un exemple més de la perfecció en el dibuix

Paco López. Belén Moneo. 1970
Paco López. Belén Moneo. 1970

Les escultures de Paco López

impressionen. De cop descobreixes una que és de fusta, amb una finor que sembla de terrissa. Et mostra  les figures humanes amb tanta tendresa que et desperten un munt d’emocions, com el cas de Belen Moneo del 1970.

Julio López. El alcalde. 1972
Julio López. El alcalde. 1972

I que dir de les escultures de Julio López. La figura El alcalde de Julio López em va impactar. Es tracta de la representació d’una persona que va viure. Alcalde del seu poble durant la República, represaliat i havent d’iniciar una nova vida a Madrid com a carboner. Julio López fins i tot ha emprat un tipus de pissarra que es troba en el poble on va ser alcalde per fer aquesta obra.  El seu posat: cames un xic obertes, arrelades a la terra, els braços al costat del cos, mostrant fermesa resolució i no sensació de vençut. És una figura que traspua dignitat i que t’encomana coratge.

Però també l’escultura que està a l’entrada de l’exposició, Pareja de

Julio López. Pareja de artesanos. 1965
Julio López. Pareja de artesanos. 1965

artesanos. 1965, propietat actualment del Museu Reina Sofia, mostra amb un detall les mans, la roba, els objectes, que et pots quedar estona i estona descobrint noves coses. El posat de la dona, protector i al mateix temps recolzada en l’home, l’artesà envoltat de les eines que li donen nom i que el fan ser algú reconegut,…

Els quadres d’Antonio López son els que potser tots tenim més al cap, els identifiquem, sabem del seu rigor. Per a mi va ser una novetat veure com aplica les línies corbes per donar profunditat i una visió diferent de l’espai urbà. Un exemple d’aquesta tècnica el tenim a Gran Via. 1 de agosto. 7:30 horas del 2015 o en Ventana de noche.

Antonio López. Ventana de noche. 2013-2015
Antonio López. Ventana de noche. 2013-2015

Aquestes son mostres de la tasca de recerca que està duent a terme el pintor, de cara a expressar situacions que fins ara no havia pogut resoldre.

No coneixia tant l’obra d’Amalia Avia i em va interessar molt. Com recull ambients o carrers de Madrid o establiments que molts d’ells ja no existeixen. Benito Garcia Fontanero del 1988 o Filatelia Finarte del 1989 son un bon exemple.

Amalia Avia. Benito Garcia Fontanero. 1989
Amalia Avia. Benito Garcia Fontanero. 1989

Les obres relacionades amb l’apartat La calle y la ciudad, permeten posar en comú la visió que un mateix té d’aquell espai i el que ens presenten els artistes. Això és interessant ja que per molt que un carrer o unes cases puguin semblar objectes o espais neutres i objectius, un se’n adona de que no és veritat: la càrrega de subjectivisme, d’incorporar situacions personals que cada persona ha viscut en aquest espai, porta a percebre el contrast i les diferències entre ambdues realitats.

Per entendre-ho tot plegat, és molt adient aquesta cita de l’exposició:

…el realismo madrileño fue algo muy de su tiempo, algo difícil de imaginar sin el cine neo-realista o sin una novela como “El Jarama” de Rafael Sánchez Ferlosio.(…) Y la moda del arte abstracto actuó como un estímulo, por contraste, para decidirles a reivindicar el realismo

El que és cert, és que aquestes obres i els seus autors segueixen vius, segueixen interessant i arribant a les persones, tenen molt a dir i a expressar.

Hi ha molta informació sobre aquesta exposició a Internet que serveix per anar bussejant més i més en tots i cadascú d’aquests artistes (diaris, blogs, pàgines d’art, etc.) Convido a fer-ho.

 

Un parell de notes:

1.- Recentment ha hagut a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, una exposició de l’obra de Julio López. Cliqueu aquí per veure la informació existent en el web de la Real Academia.

2.- És aconsellable anar a l’exposició a primera hora del matí, tot just obrir. Les aglomeracions que es generen dificulten la visibilitat de les obres i el recolliment necessari per a gaudir d’elles

El Greco, la mirada de Rusiñol

El proper dia dos de febrer, finalitzarà l’exposició El Greco. La Mirada de Rusiñol, a la Fundacio Francisco Godia de Barcelona, que s’ha organitzat conjuntament amb el Museu Cau Ferrat de Sitges.

És coneguda l’especial fascinació que Rusiñol tenia pel Greco, fins el punt de propiciar la col.locació d’una escultura dedicada a l’artista cretense, al passeig de Sitges. El Greco va ser valorat pels romàntics alemanys i també pels pintors modernistes que en aquells moments vivien a París, com Nonell, Zuloaga o el mateix Rusiñol. Precisament, va ser a instàncies de Zuloaga que ja havia adquirit diverses obres del Greco, el que va aconsellar a Rusiñol que es fes amb dues obres, Las lágrimas de San Pedro i la Magdalena, que es poden veure en l’exposició de la Fundació Francisco Godia. L’espai que la Fundació dedica a les exposicions temporals, fa que aquestes siguin molt abastables, que sense gairebé vellugar-te, puguis mirar al voltant teu i copsar el contingut.

Es va donar la coincidència que tant Rusiñol com el Greco, van abandonar el seu país d’origen als 26 anys, anant el primer a París i el segon a Venècia.

Es parla de tres trets característics de l’obra del Greco. En primer lloc el tractament espaial, aprés a partir de l’observació dels icones propis de la religió ortodoxa. Un segon aspecte és el tractament del color que va aprendre de Tiziano, durant la seva estada a Venècia i, per últim, el dibuix que va descobrir a Roma.

L’ús del color blanc, com una gota allargada, al mig de la nineta dels ulls, els hi dóna una profunditat i els confereix una mirada especial. Els colors purs, sense degradació que empra en els vestits, és sens dubte, un aspecte buscat per l’artista per unificar als personatges. És igual que sigui un apòstol o Maria Magdalena, tots tenen la mateixa dignitat. Passa també amb el tractament que dóna a les mans, son una forma de distinció i de donar categoria. Son mans delicades, cuidades, que no s’han fet malbé pel treball físic; fins i tot es pot pensar que son mans de dona de classe alta que no ha realitzat cap feina quotidiana de la llar.

Els darrers trenta anys de la vida del Greco van transcorre a Toledo, on quasi bé tots els encàrrecs van ser de contingut religiós.

La primera monografía sobr el Greco és del 1905 i va ser feta per Utrillo. La generació del 98 van començar a reivindicar-lo i la del 27 va seguir en la mateixa línia.

La influència en l’obra de Rusiñol és ben palesa. La còpia de El Caballero de la mano en el plecho del 1887 és una prova. També  el dibuix de Picasso, que utilitza la mateixa posició de la mà, és un bon indicador de la influència que va tenir en tots els pintors de l’época.

És una exposició que apropa la figura del Greco i ajuda a situar-la i reconèixer l’avançat del seu autor.

 

 

 

L’ideal en el paisatge. De Meifrèn a Matisse i Gontxarova

Espai Carmen Thyssen
Espai Carmen Thyssen

En altres ocasions he comentat les exposicions del Museu Thyssen o l’Espai Carmen Thyssen fent referència a l’excel·lent preparació i tasca de difusió de les obres, dins del context polític i històric. Un cop més, a l’anar a visitar l’exposició que ara comento, m’ha sorprès la tasca de documentació que l’envolta. El cronograma existent al final, ajuda a fixar les obres en el temps i en relació als fets polítics i socials que succeïen en el moment de la creació de les obres. Però, no només això, sinó que la riquesa de dades i d’informació que hi ha al web, permet preparar-se la visita de manera que en pots treure molt més profit de la mateixa.

Les exposicions que es fan a Sant Feliu de Guíxols, mostren obres de la col·lecció particular de Carmen Thyssen. La porta blava que dóna entrada a aquest espai, ajuda a comprendre que ens endinsem en l’entorn propi de la col·lecionista d’art: és el seu món.  De la mateixa manera, haver de traspassar una porta per sortir i accedir a altres espais del Monestir, ens torna a recordar que deixen endarrere aquesta visió seva.

En l’exposició de fa dos anys, el tema era el paisatge, ara aquesta idea torna a ser-hi present. En aquest cas el lliga a tres aspectes: el paisatge vinculat al mar, el jardins i la figura humana relacionada amb aquests entorns.

Homer. Nens a la platja
Homer. Nens a la platja

En el primer bloc d’obres voldria destacar especialment  “Escena de playa. Niños en las olas del pintor americà  Winslow Homer (1836-1910). L’obra està dividida en tres franges horitzontals: la sorra mullada, les ones i el mar i el cel. Aquesta escena devia ser pintada a la posta del sol ja que les ombres de les criatures així ho indiquen. La nena ubicada en primer pla, amb la faldilla vermella, serveix per situar  la resta de figures. El conjunt traspua l’alegria del joc, de la despreocupació de si es mullen les sabates o no; només la nena de la trena a mà esquerra -que sembla oriental per la forma del barret- s’agafa la faldilla. La ratlla de l’horitzó queda tallada per dues taques blanques que corresponen a dos vaixells. Tens també la sensació de trobar-te davant d’una fotografia, està perfectament emmarcada l’acció, el punt de llum cau directament en l’escuma de les ones i tota ella te un equilibri de formes i colors extraordinari.

Dins d’aquest grup també em van agradar Escena en la Playa d’Edward Henry Potthast pintada el 1915 i Niños en la playa, de Samuel S. Carr , del 1879-1881. En totes dues, encara que tot giri entorn del mar, ni l’actitud dels personatges, ni el tractament de les figures, son similars. Crec però, que per a les persones que gaudim del mar i que és un punt fonamental de les nostres vides, aquestes obres, ens recorden escenes que hem vist o que hem viscut.

En contrast amb els blaus del mar, el quadre de Renoir, Camp de blat del 1879, provoca un efecte especial. Sembla que de cop el mar és groc i l’efecte de l’aire que provoca el moviment de les espigues, ens fa “veure” ones. El violeta com a complementari del groc tant utilitzat pels impressionistes, hi és present per marcar la diferència entre el camp i els arbres situats al fons de l’obra.

En les exposicions de l’Espai Carmen Thyssen, sempre hi son  presents de manera substancial pintors catalans. Meinfrèn és un constant  i certament en aquest cas, és un bon representant dels pintors naturalistes i impressionistes. La perfecció de les seves obres feia que a vegades, es dubtés de que les hagués pogut pintar a l’aire lliure i que no fossin obres d’estudi, però la rapidesa amb la que pintava, li permetia aconseguir aquests resultats.

Sunyer. Mediterrània 1910-11
Sunyer. Mediterrània 1910-11

Em va sorprendre molt el quadre Mediterrani de Joaquim Sunyer. Podries pensar que et trobes front a una obra de Gauguin, d’una escena d’un país llunyà. He volgut incorporar aquí la cita que he extret de la Pàgina de Ciències Socials, adreçada a alumnes de batxillerat artístic, que ho explica clarament:

“A partir de 1909, Sunyer dio comienzo en Sitges a una nueva etapa creativa, la que denominó su “segunda vida artística” caracterizada por la representación de paisajes muy sencillos en la composición, austeros, que parecen recoger esencias primitivas en la perfecta delimitación de los volúmenes y en la pureza del dibujo, y que expresan un profundo sentimiento de la realidad mediterránea.

En esta etapa, que ha sido denominada “Hacia un nuevo lenguaje 1909-1911”, realizó una de las obras consideradas como paradigma de la pintura noucentista catalana. Es la denominada “Mediterránea” de 1910-11, un óleo que ha contribuido decisivamente a difundir los rasgos que definen la estética noucentista, como la identificación de la mujer con un tipo de paisaje idílico, o la utilización de la línea, el color y la luz como instrumentos para transmitir un mensaje.”

Si passem a la modernitat he de parlar de l’Esclau agonitzant d’Yves Klein. La figura de color blau Klein intens, ens acosta al mar i al cel, però emprant un tema ben arran de terra. Vull destacar també l’obra de Torres-García, Fusta amb plans de color del 1920, que juga amb els tons terrosos de la terra, però amb el contrapunt d’un pla de color blau. És impressionant com et tramet la força d’un paisatge, fins i tot sembla que la fusta et pot fer arribar l’olor del bosc.

Ara caldrà esperar fins el proper estiu

Shirley: Visions d’una realitat

La pel.lícula austríaca de Gustav Deutsch, Shirley , és sorprenent. A través de la recreació de tretze obres d’Edwuard Hopper, ens explica la història d’una noia, Shirley, les seves frustracions i el seu des confort amb el món que l’envolta. Cada quadre es relaciona amb una data concreta, el 28 d’agost de diferents anys, i amb els aconteixements polítics, econòmics i social, que succeeixen en diverses ciutats del món: Londres, París, Nova York, etc.

La sensació d’aïllament, d’irealitat, d’aturar-se el temps, d’atmósfera opresiva, tot això que es troba en els quadres de Hopper, és el que també ens mostra aquesta pel.lícula. Gairabé no hi ha diàleg, només els monòlegs de la noia rematats per una veu en off. A través d’ells vas entrant en la seva vida i coneixes el seu descontent, i la seva incapacitat per sortir-ne o per enfrontar-ne a les situacions. Resulta clautrofóbica agreujat pel fet que la majoria son obres que representen interiors.

La representació de les obres la vaig trobar molt aconseguida, tant els colors, la llum plana, com els personatges. Davant de la manca de diàleg, el paper de la música és fonamental per donar soport al clima i a les sensacions que vol trametre.

És també un homenatge a la poetesa Emily Dickinson, començant i acabant amb l’imatge de la portada d’un llibre d’aquesta escriptora que te com a il.lustració un dels quadre de Hopper. Em va agradar el recurs d’emprar per acabar una data diferent de la utilitzada al llarg de tot el film, el 29 d’agost.

Aquesta pel.lícula del 2013, va ser presentada al Festival de cine de Berlin.
Personalment em va agradar molt. Surts del cine amb la sensació de que necessites temps per anar donant-li voltes. L’has de deixar descansar i tornar una i un altre vegada per pensar en els detalls.