Jornades Catalanes de la Dona. 1976

Jornades Catalanes de la Dona. 1976

L’Ajuntament de Barcelona, dins del programa de Memòria Històrica, està preparant una exposició itinerant, relacionada amb les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, que es van celebrar a Barcelona l’any 1976.

Ha plogut molt des de llavors, però no tant com per no recordar el que va suposar aquella celebració i les conseqüències en la vida pública i privada de moltes persones, que va provocar.

Cal emmarcar-les en el context històric del moment, a encara no un any després de la mort de Franco. Tota la societat estava en ebullició, amb ganes de fer sentir la veu, amb necessitat de participar en els canvis que s’acostaven.

El moviment feminista era divers i estava representat per un ventall molt ampli d’associacions,  dones de partits polítics, entitats ciutadanes, moviments i grups de tot tipus. No era gens fàcil posar d’acord a tot aquell munió d’idees, interessos i voluntats. Les discussions eren vives, però per damunt de tot, va prevaldre la voluntat unitària.

Les dones militants en partits polítics, deien que vivien una doble militància, com a dones i com a membres d’un partit. I això no sempre era fàcil. Els partits eren un reflex de la societat, i molts homes creien que defensaven posicionaments d’esquerres i al mateix temps tenien comportaments absolutament masclistes quan parlaven de les seves companyes, o dels drets laborals i socials de les dones. D’aquí molts debats: què s’havia d’avantposar, la militància en el moviment feminista o la militància de partit. En el interior dels partits, no sempre es tenia clara la necessitat de participar en aquest moviment  i a vegades s’actuava més per l’estratègia d’ocupar espais i moviments ciutadans que pel convenciment de la seva oportunitat. A més de la incomprensió de companys de partit, les dones que estaven exclusivament en el moviment feminista, no miraven amb gaire bons ulls a les dones de partits: les veien com una amenaça i algun col·lectiu propugnava la creació de partits exclusivament de dones. Dins d’aquest marc, cal recordar la intervenció de l’Empar Pineda, que en tot moment es va presentar com a comunista, i que al parlar de Dona i Política, i recordant les lleis que havia decretat la Generalitat i defensant la necessitat d’intervenir en política, va aconseguir uns forts aplaudiments.

Amb tot aquest caldo de cultiu es va aconseguir organitzar les Jornades. Es va dividir en grups la preparació de cada ponència que s’havia de portar al plenari i que donarien lloc a les conclusions de les mateixes. Encara conservo els originals de totes les ponències escrites a màquina,  i retalls dels articles que van aparèixer aquells dies en els diferents mitjans (Avui, Tele-exples, Sábado gráfico, Por favor, Triunfo, La Vanguardia, Mundo diario, etc.) De manera especial conservo la de Dona i treball per ser la que vaig presentar al col·lectiu. Escrita a màquina amb una Olivetti Lettera 32, és un bon exemple de negociació, de voluntat d’acord que es va aconseguir després de moltes hores de debats i discussió.  Rellegir-la ara, mostra la claredat d’anàlisi i de síntesi, triant els punts claus. Tal com es diu en l’article escrit per Blanca Cia, que va aparèixer en El País, el passat dia 5 de gener, Dones en moviment, el món laboral i les seves condicions, és un dels aspectes en que s’avançat menys.

El record del Paranimf de la Universitat ple a vessar, amb gent ocupant la mateixa tarima des d’on parlàvem, no es pot esborrar. Com en l’actualitat, alguns mitjans van parlar de 2000 dones i d’altres 4000. La xifra no és el més important. El que si que ho és, és el fruit, el pòsit que va deixar en la societat i en les dones en particular. Crec que no és exagerat pensar que van canviar la vida de moltes persones.

Amb l’embranzida de les Jornades, es va organitzar una festa al Teatre Grec, en la que van participar grups de teatre i de música de dones. En aquestes ocasions, la col·laboració d’algunes professionals reconegudes, era de gran ajuda per aconseguir permisos. No faltava l’ajut de la M. Aurèlia Capmany, la Montserrat Roig, la Núria Pompeia, la Marina Rosell, la Colita, la Pilar Aymeric i moltes altres. Les vocalies de les Associacions de Veïns i altres entitats, tenien les seves paradetes i donaven a conèixer les seves activitats. Havia alegria i motivació.

Jornades_NP.jpeg

Quan darrerament s’alcen veus per posar de manifest un retrocés en les conquestes de la dona, potser convindria analitzar de nou en quin punt s’està i que ha pogut motivar aquest tirar enrere. No es pot viure vinclats en la nostàlgia, però cal saber d’on es ve per donar les passes en la línia correcte.

Les eleccions del 27S

Demà començarà, o segons com es miri continuarà, la campanya electoral del 27 S. Hem sentit que aquesta campanya tindrà un elevat component emotiu i segur que així serà.

En primer lloc es planteja el sentiment de catalanitat, com a fet bàsic i fonamental, deixant per un segon estadi la part de realitat que ens porta a voler saber que farem després i quin i com es farà el següent pas.

En alguns moments davant de certs plantejaments tan antagònics, es pot pensar que tots hem tornat a l’adolescència, moment de plantejaments radicals, de blanc o negre. És d’esperar que no sigui així i que siguem capaços de raonar, d’analitzar pros i contres i que puguem veure tota la riquesa de matisos que hi ha entre els colors extrems.

Un gran dubte que ens ve al cap, és quan volem pensar en quina pot ser la foto del Parlament de Catalunya l’endemà de les eleccions. Resulta que els que ens prometen arribar a Ítaca son els mateixos que van encetar les retallades a casa nostre (fins i tot abans que a la resta d’Espanya, amb grans aplaudiments per part del govern del PP que posava com a exemple el govern del Sr. Mas). També ens han portat a uns nivells d’endeutament absolutament insuportables. Han iniciat el camí de la privatització de la sanitat pública i de certs serveis, han sacrificat l’ensenyament públic donant suport a l’escola concertada i a l’escola privada, parlant fins i tot del xec familiar com a forma de suport a les famílies en el camp educatiu. No podem oblidar que les retallades en els drets laborals i la nova normativa aprovada en el Parlament de Madrid, va ser amb els vots de CiU. Es pot afirmar que el govern de Catalunya ha prioritzat els trets identitaris per sobre del benestar social i la lluita contra la pobresa.

Algunes de les formacions que sortiran a la foto estan implicades en afers de corrupció i de mal ús del diner públic, encara que s’amaguin en una coalició. Davant de tot això, i responent a nivell emocional, es pot confiar en aquestes persones? És lògic que alguns diguin que no veuen un element diferenciador que els porti a creure que actuaran de manera diferent.

Entre els que ens volen posar la por al cos, vegis el PP , quan els ha calgut han anat de bracet amb CiU, sense que els tremolés el pols. Així doncs, on estan les idees, els principis?

Tothom te clar que l’esclat d’aquesta situació va ser la modificació unilateral de l’Estatut de Catalunya, trencant el sentir del poble, acompanyat de la negació del reconeixement dels trets diferencials (som una nació i tenim una llengua pròpia a la que no renunciarem mai) i de no haver volgut revisar el finançament econòmic. Ningú recorda que el Sr. Mas es va aliar amb el Sr. Zapatero per fer fora al President Maragall i així desvirtuar l’Estatut? Es podría dir que el mal govern d’uns ha portat a la situació en la que ens trobem.

Però tornant al món dels sentiments. Com es pot sentir una bona part de la població quan veu que li han arrebassat la festa de la Diada havent passat a només ser la festa dels independentistes? La gent que havien sortit sempre al carrer en aquesta data, perqué volien participar, que han de fer ara? I quan demanen explicacions sobre coses que s’han fet malament aquí, la resposta és sempre: “els de Madrid més”. On queda l’orgull de poder dir que al marge de tots els altres, a casa nostra les coses es fan bé, que no som uns babaus que ens emmirallen en altres models, sinó que nosaltres tenim el nostre i creiem en els nostres valors i en la nostre forma de fer?

Encara que es digui que la línia de pensament entre dretes i esquerres s’està diluint, segueix existint. I no governa igual la dreta que l’esquerra, en tenim sobrats exemples. L’esquerra no pot prioritzar l’independentisme per sobre del benestar social, el tancament de les diferències socials, la sanitat pública de qualitat, l’ensenyament públic, etc. Si es pensa en tot això no és d’estranyar que alguns vulguin aterrar al mon real i preguntin, sense trobar resposta, quin model de país es vol construir, de quina manera, amb quins mitjans, amb quines persones, com es farà per no caure en els errors que ara s’han fet. Tenim l’experiència de la constitució de la Generalitat, es va començar de zero i s’ha demostrat que no ha estat prou reeixida, ni per nombre de funcionaris, càrrecs, locals o despeses, entre d’altres coses. Sempre s’ha dit que abans de començar a caminar, és imprescindible saber a on es vol anar i que es vol visitar, de quant de temps es disposa, quins recursos es tenen, si es va caminant, o  en tren o en avió, si es va sols i/o acompanyats, etc. No val posar-se en camí sense tenir totes aquestes incógnites resoltes: la possibilitat de no arribar o d’arribar a un lloc equivocat, seria molt alta i amb unes conseqüències nefastes.

Així doncs, les emocions son fonamentals però han d’estar equilibrades amb la raó.

Josep Ramoneda alerta dels perills d’ “anar a totes”

Punts de Vista

imageMés opinions que van sortint en aquesta pre-campanya xafogosa i massa espessa. Avui, la del filòsof i periodista Josep Ramoneda s’afegeix a les ja poden trobar en els post anteriors de Quim Sempere, Jordi Borja, Albano Dante Fachin i Josep Fontana per anar bastint argumentari cara al 27-S.

Els perills dels que avui alerta Josep Ramoneda són ja prou evidents, i el desenvolupament del dia a dia fa tèmer un creixement força desbocat d’irracionalitats “plebiscitàries”. Tot plegat no és el millor ni per la veritat, ni per una convivència amable, ni per bastir projectes sòlids que serveixin al bé comú i donin prioritat a les persones més afeblides per la crisi-estafa que -diguin el que diguin- continua.

Pel que fa a aquest bloc, aniré intentant aportar en el temps que queda, elements que ajudin a pensar…

A la recerca del plebiscit

1. Unitat. D’aquí al 27-S estarem permanentment en…

View original post 718 more words

Josep Fontana i @AlbanoDante76 : uns cracks desmuntant les trampes d’Artur Mas i cia

Tot el que sigui compartir reflexions i obrir un debat seriós, és positiu i enriquidor. Crec que és bo aportar elements que contribueixin a que cada persona pugui prendre decisions de forma conscient . A tots ens agrada poder triar, és a dir, volem tenir moltes opcions, remenar, comparar, i al final queda-nos amb la que s’adigui més amb la nostra manera de pensar. Les opcions úniques ja no son opcions, és dirigisme.

Punts de Vista

No és tot el que cal saber sobre les trampes d’Artur Mas i la seva llista, les seves falses promeses i mentides incontinents, però sí és una bona part, i molt important, del que poca gent s’atreveix a dir en els mitjans. Per sort, avui recuperem el millor Albano Dante amb aquest video no gaire bo en so, enquadrat de manera deficient, però FONAMENTAL en continguts.

Un dia em deia l’Albano que no calia que ell fos el que pugui parlar de tot si sabia on anar a buscar els arguments més fonamentats, la gent amb més credibilitat i les idees més oportunes de les persones més honestes i lùcides… doncs una vegada més, l’Albano ho ha encertat. I ha aconseguit, a més, teixir els arguments del mestre Fontana amb les seves opinions, i el seu encert i consciència de periodista insubmís.

Disfrutin i difonguin aquest vídeo que estic especialment…

View original post 7 more words

Diàleg, cultura i tolerància

L’evolució de la societat en els diversos països del món, no sembla que segueixi un camí positiu, d’apertura, de respecte, d’escoltar i de debatre amb intenció d’aprendre dels altres. Al contrari: qui no pensa com jo vull que es pensi, es considerat automàticament com a enemic, sense ni tans sols amb dret a la vida.

Quanta veritat amaga la dita que la principal causa de guerres i de morts ha estat la invocació del nom de Déu. La contraposició entre creences i idees genera enfrontaments. Les creences poden tenir bases no racionals i per tant és difícil el diàleg tranquil i reposat. Però no hauria de ser imposible si es fa amb respecte i sense voler imposar.
El comentari de l’historiador Peter Watson en relació als aconteixements viscuts a França aquests darrers dies, apunta que la democràcia i la cultura son dos alternatives bàsiques per superar els problemes de la religió. Sembla fàcil, però que complicat és! I si afegim la defensa dels drets humans, encara es complica més.
M’ha vingut al cap la imatge del Parlament i les actuacions dels diputats, escridaçant, picant de peus i/o de mans les intervencions dels diputats d’altres partits. I això es fa en el recinte del Parlament, lloc on es visualitza de forma clara la democràcia de la mà dels representats dels ciutadans. S’ha anat perdent el diàleg, l’enfrontament d’idees des del respecte als criteris del oponents. No s’escolta, només es vol imposar. No existeix un exercici de dialèctica. Aquesta degeneració de la vida política, i per tant de la democràcia, penetra i s’expandeix a la resta de la societat.
L’altre puntal, la cultura, cada cop està més infravalorat. I no parlo de cultura institucional, no, em refereixo a la cultura en el sentit ampli de la paraula: diàleg, debat, confrontació dialéctica, capacitat d’anàlisi, de crítica, de raonament, de contraposició de idees i de situacions, de capacitat d’objectivitar i tot amb respecte, guardant les formes. El coneixement de la història del pensament i del saber filosófic son peces imprescindibles dins d’aquest trencaclosques. I tot això no s’improvitza, cal començar a apendre-jo des de l’infància i posar-ho en pràctica tota la vida.

Totes aquestes idees s’han d’emmarcar en la situació internacional, en la divisió d’Orient i Occident. En que és urgent prendre conciència de la manipulació a la que estem sotmesos des de tots els costats.  En la valoració  que es fa de si un mort és un europeu o un americà en contraposició a les intervencions militars d’aquests mateixos països en el mon àrab o en el continent africà. Si es porten les situacions al límit, és gairebé imposible  establir un diàleg.

Esfareix una mica haver de reconèixer que s’hatiratenrere. Que un cop més, és necessari repensar qué és la democràcia i eliminar les crostes que s’hanenganxat i que no la deixanlluir tal com es mereix.

Corrupció política i tolerància social

Fa uns dies, vaig llegir una entrada en el Blog TNS Demoscopia, que crec val la pena comentar. En aquest cas no es tracta de la meva opinió, sinó de destacar aspectes que allí es posen de manifest en base a dades concretes. No s’està fent volar coloms, ni tampoc es tracta de presentar idees emmarcades en una determinada opció política, es presenten resultats estadístics que per complir la llei de grans números, serveixen per il·lustrar l’estat d’opinió del país.

Sovint sents parlar a gent dels polítics i de determinades situacions, com si aquests fossin éssers d’un altre món, que no viuen les mateixes realitats que la resta de ciutadans i sobre tot, com si les normes i l’ ètica cívica hagués de aplicar-se de forma diferent que a la resta dels mortals. Per això m’ha semblat molt clarificador veure com els conceptes de pràctiques corruptes i pràctiques tolerables, s’apliquen de forma diferent a situacions iguals,  en funció de que qui ho practica sigui un/a polític/a o una persona del carrer.

En alguns dels comentaris, es parla de l’oportunitat per realitzar un tipus d’acte o no. Cert que persones amb transcendència pública tenen unes oportunitat diferents, però també tenen una responsabilitat col·lectiva més elevada (que en molts casos han adquirit a través dels vots dels seus conciutadans) que la resta. Però la societat està conformada per cadascun dels seus integrants i per tant, la moralitat civil global, està integrada per la suma de totes les parts.

Durant molt de temps s’ha justificat la defraudació, posant-la gairebé, com exemple d’una bona gestió. S’ha fomentat la imatge de l’Estat com element depredador. És com si en una escola o en una família, els nanos o els fills no veuen en els seus mestres o en els sues pares, una actitud ètica: acabaran acceptant-ho com a normal.

Una part de la societat ha anat prenent consciència del fet col·lectiu i per això fa més mal constatar la depravació de persones que han buscat el benefici individual per sobre del comú, emparança en una situació de poder que els ha estat atorgada de forma temporal.

El paper de la Justícia no sempre ha ajudat a posar les coses al seu lloc. Moltes vegades, la gent del carrer té la percepció de que la llei no és igual per a tothom o. si més no, no s’aplica de la mateixa manera.

En una situació de crisis econòmica com l’actual, la tolerància social davant determinades actuacions particulars és molt més elevada. Quan s’accepta des dels estaments públics, que el volum de l’economia submergida s’ha incrementat notòriament, i  que gràcies a ella, moltes persones poden subsistir, no es pot carregar a continuació contra aquestes persones que estan vivint situacions en molt casos, molt dures.

Per aconseguir un canvi d’actitud de la ciutadania, cal que els que han de donar exemple, realment ho facin. Fa temps que es parla d’una nova llei de transparència, però quan vas seguint el debat, constates que es deixen de costat elements primordials. Insisteixo un cop més, mentre no hi hagi una llei de finançament dels partits polítics, mentre el Tribunal de Comptes  es quedi només en verificar si quadren els resultats, i no entri a fons a analitzar les despeses i els ingressos dels partits, les persones creuran que tenen dret a mantenir els comportaments que mostra l’entrada del blog de TNS Demoscopia.

2,5 milions d’euros per commemorar els 300 anys de 1714

El passat dia 3, vaig llegir en diferents mitjans, la notícia que explicava que l’Ajuntament de Barcelona destinava 2,5 milions d’euros per commemorar la batalla de 1714 que va tenir lloc a Barcelona. Com la majoria de gent sap, en aquesta batalla es van enfrontar la tropa borbònica i la tropa austriacista, en el context de la Guerra de Successió a la Corona espanyola.

Segons vaig llegir a eldebat.cat Diari digital de Catalunya, aquests diners, a més dels que destinarà la Generalitat, s’han assignat a una empresa del germà del president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

Des del retorn de CiU al Palau de la Generalitat, estem veient com l’Ajuntament de Barcelona està fent de banc de la Generalitat, amb la particularitat que no cobra interessos ni posa terminis al retorn dels diners que deixa. Molts barcelonins voldrien gaudir d’aquestes condicions per fer front a les seves necessitats bàsiques. Però en lloc d’això, es troben que es disminueixen les partides destinades a beques de menjador, que s’incrementen els preus públics de les escoles bressol, que es redueix l’aportació del municipi a l’escoles municipals de música, que decreix la suma dedicada a ajuts domiciliaris, etc. El més sorprenent és que part dels diners que deixa l’Ajuntament a la Generalitat, són diners recaptats via impositiva i  per tant, han sortit de les butxaques de les persones que viuen en aquesta ciutat. Si en lloc de deixar-los per pagar els deutes de Spanair, es deixessin per garantir l’estat del benestar, es veuria d’un altre manera.

Si l’Ajuntament de Barcelona es troba en una situació econòmica solvent i sanejada, és gràcies a que s’ha fet una gestió correcte. S’ha aplicat un equilibri pressupostari en base a la contenció de la despesa i a la redistribució entre sectors. Això no es fa en dos dies,  és el fruit que es recull ara, però que s’ha anat treballant al llarg del temps, en anteriors governs municipals. En moments d’important inversió en la construcció d’escoles bressol, en la dedicació substanciosa a la formació de joves a través de programes d’ocupació, a la remodelació de la ciutat, etc. I també coses no tant positives que van portar a la dimissió o la imputació de membres del consistori per la seva presumpta implicació en fets delictius. Però el balanç final és el que està permeten que la ciutat assumeixi despeses que no li pertoquen.

Em ve al cap debats d’anys anterior, quan l’Ajuntament reclamava una major dotació econòmica, per a fer front a despeses de capitalitat. Alguns ho veien com fruit del centralisme barceloní, i em part pot ser així, però pel que s’està veient ara, no només no es tenien aquests ingressos extres, sinó que a més es va saber redistribuir correctament.

Queda molt bé ser generós amb els diners que un s’ha trobat a la bossa. L’esforç que van fer els barcelonins no es pot menysprear. I que consti que no es tracta de ser insolidari, sinó de ser responsable. Totes les persones saben que quan es tenen pocs diners, cal prioritzar. Les coses innecessàries queden excloses o reduïdes a la mínima expressió.

Un tercer aspecte és l’ ideològic i polític. Qualsevol govern, sigui de ciutat o de país, governa per totes les persones que viuen en el seu territori. Que es programin aquests actes començant al 2013 per finalitzar el 2014, no és casual. És podrien limitar al setembre d’aquest any, però no, es vol allargar. El lema de la campanya, “Viure lliure”, com va dir l’empresari i humorista Toni Soler, “és una reivindicació que pot tenir sentit polític.  M’agrada pensar que la llibertat és una condició de la persona, i que al marge o a desgrat de circumstàncies externes, un es pot sentir absolutament lliure.

No entro a valorar si es faran 80 actes al llarg d’un any, ni qui els farà, ni qui els organitzarà. Tot això ja s’anirà veient sobre la marxa