Carmen de Bizet . AAO de Sabadell

Tercera òpera de la temporada de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell.

Aquest cop el dia de l’estrena estava el teatre ple de gom a gom. Al tractar-se d’una òpera tan coneguda com la Carmen de Bizet, va fer de reclam i no quedava ni un seient buit. Quina diferència amb Manon Lescaut, amb el teatre mig buit!. Però millor així.

Acostumats a posades en escena més aviat minimalistes, en aquesta ocasió es va emprar  una solució absolutament diferent. De forma paral·lela es desenvolupen sobre l’escenari dues accions: el rodatge d’una pel·lícula sobre l’òpera Carmen, i el mon dels actors i les relacions que existeixen entre ells. En alguns moments, sobre l’escenari compartien espai, tots els cantants, amb una potència de veus i de moviments, realment complexe i segons com, una mica difícil de seguir.

Cal destacar l’actuació del Cor. Amb més de 30 anys d’experiència, te un paper fonamental dins de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell. Està molt equilibrat en veus i textures i reforça als cantants.  En aquesta ocasió van intervenir també la Coral de l’Agrupació Pedagógica de Sant Nicolau, donant vida a la coneguda: Avec la garde montante.

L’òpera és un gènere que mostra els sentiments més primaris dels éssers humans. Això fa que sigui a temporal, que tingui vigència i que les persones es puguin veure reflectides en moltes d’elles. El que també és cert, és que amb l’evolució del temps, les interpretacions que fa el públic dels personatges, es van modificant. La violència contra Carmen, provoca un malestar molt relacionat amb la sensibilització social sobre aquest tema. Aquesta idea està perfectament explicada a l’article publicat a Viquipèdia  sobre Carmen:

La concepció del personatge de Carmen ha evolucionat amb la situació social de la dona en el pla sexual. De la tradicional concepció de la pecadora malvada que arrossega Don José a la tragèdia, a la visió més actual de la dona que reivindica la seua llibertat sexual en igualtat amb l’home. Don José, alhora, va ser vist inicialment com una víctima, que arraconada per les circumstàncies no té altra sortida que el delicte, mentre que actualment se sol donar preponderància al seu caràcter d’heroi dèbil, que davant d’una dona absolutament lliure, a la qual ni comprèn ni vol comprendre, reacciona amb un fútil acte de violència masclista. Aquesta possibilitat de diferents lectures, i l’adaptabilitat dels personatges a diferents interpretacions de la passió amorosa que protagonitzen, ha estat potser el factor determinant de la fascinació que el tema ha exercit sobre directors de teatre i de cinema. 

Tornem a la nit de l’estrena. La soprano Maite Alberola era Micaëla, paper que ja havia interpretat l’any 2014 a Bilbao. Em venen al cap la seva participació en el paper de Violeta en La Traviata o Mimí a La Boheme,  a Sabadell o de Fiordiligi a Cosí fan tutte al Liceu. Per tant no descobrim res de nou al parlar de la seva potència de veu i de la força de la seva interpretació. En alguns moments es te la sensació  que el seu volum de veu empetiteix el teatre.

Laura Vila, mezzo, és una presència habitual en l’òpera de Sabadell on ha interpretat diversos rols. L’actuació de l’altre nit va ser molt bona, amb una interpretació molt complerta, tant a nivell musical com interpretativa i teatral.

El tenor Enrique Ferrer va se el Don José. El currículum que consta en el programa de mà és molt extens i rellevant, però en la representació que ens ocupa, no va estar a l’alçada de altres actuacions (Manon Lescaut o Otello). En el primer acte s’el va veure insegur, amb la veu freda; va anar millorant al llarg de la representació, però cal esperar que en les successives representacions, hagi superat aquest primer entrebanc.

Toni Marsol, baríton, és com de casa. Entre les actuacions a l’òpera de Sabadell i el Gran Teatre del Liceu, es pot dir que anem seguint la seva carrera i ja està programada la seva participació en la propera temporada del Liceu en el paper de Masseto a Don Giovani  i com a Pietro Fléville a Andrea Chénier. En aquesta ocasió va interpretar el paper d’Escamillo. Molt convincent en el seu rol, amb una veu plena de matissos i autoritat.

Les interpretacions de Frasquita, Beatriz Jiménez soprano i Mercedes, Assumpta Cumí mezzo, van ser molt solvents.  En general, em van agradar més les veus femenines.

L’orquestra va ser dirigida per Santiago Serrate. Personalment no és del tipus de direcció que més m’agrada (austera, senzilla, directe, …).

Ara a esperar la propera temporada amb les representacions de Cosi fan tutte( Mozart), Don Carlo (Verdi), Cavalleria rusticana (Mascagni) i Pagliacci (Leoncavallo).

Rigoletto de Verdi

Aquesta setmana han començat les representacions de Rigoletto al Liceu de Barcelona. Darrerament i amb molta freqüència, el meu grau d’enuig a l’acabament de les funcions és molt elevat i com he expressat en diverses ocasions el públic no es mereix actuacions com les que ens ha tocat viure. Però dimarts passat va ser diferent. Això no vol dir que no haguessin alguns desajustos tant per part de l’orquestra com per part dels solistes, però com som humans, aquestes petites falles, ajuden a valorar el conjunt.

La producció em va semblar molt interessant i la posada en escena molt efectiva. És una successió de quadres pictòrics, en la composició dels quals s’empren diferents tècniques, que porten a tenir la sensació de trobar-te en una galeria d’art. La simetria en les escenes , l’ús de línies rectes i de diagonals per ubicar els cantants i l’acció (l’escala que divideix l’escena al que representa la casa on viu Gilda), la divisió en plans per mostrar àmbits diferents (com en el tercer acte durant la Bella figlia dell amore, on en el pla superior estan Rigoletto i Gilda i en la part inferior, el Duc i Magdalena), o el recurs de línies piramidals amb la plataforma inclinada i els nobles al voltant, i Rigoletto a la part central, etc.Al tractar-se d’in espai delimitat i acotat per mitjà de la llum, contribueix a la sensació d’enclaustrament, d’absència de sortida, de fatalisme davant de la maledicció.

Un altre element importantíssim és la il·luminació, no dóna només suport al conjunt, sinó que adquireix la categoria de solista dins del repartiment de l’obra. El vestuari te el seu propi llenguatge, assenyalant les diferències dels personatges i la categoria i estament de cada un d’ells. Amb una visió holística de l’òpera com un art complert, crec que aportacions de creadors de diferents àmbits com el cas del dissenyador  Lorenzo Caprile, contribueixen a donar aquest sentit de globalitat. Per totes aquestes coses crec que realment l’escenografia, la posada en escena, la il·luminació i el vestuari, embolcallem l’acció.

El repartiment està integrat per Javier Camarena, com Duc de Mántua, Carlos Álvarez com a Rigoletto, Désirée Rancatore, com a Gilda, Ante Jerkunica en el paper del sicari, Sparafucile, Ketevan Kemoklidze coma Magdalena, en els papers fonamentals. Cal destacar també el paper de Toni Marsol interpretant a Marullo. Veure a aquest baríton al que tantes vegades hem sentit a l’òpera de Sabadell, com va consolidant la seva carrera, sempre dóna gust.

És convenient recordar com Verdi va voler que el paper de Rigoletto fos interpretat per un baríton, de forma que pogués aportar millor la dualitat del personatge: la seva vessant de malvat i per contrast, quan es manifesta com a pare. En canvi el paper del Duc de Mántua, havia de ser interpretat per un tenor, com indicador del caràcter frívol del personatge. Dins d’aquest estudi dels personatges, va assignar al baix el paper de malvat: Sparafucuile. I després tenim els dos personatges femenins: Gilda i Magdalena. La filla de Rigoletto, soprano lleugera, donat que ha d’interpretar algunes àries bellcantistes. I Magdalena, mezzosoprano, més lligada a la realitat. En el repartiment del Liceu, i no se si degut a haver escoltat i vist altres interpretacions, Javier Camarena no trametia la força i el vigor que s’espera del personatge. Crec que a La donna e mobile, va quedar un mica curt i en general en tota l’òpera. No és fer justícia segurament, però suggereixo escoltar-la en la veu de Pavarotti

 La veritat és que em van agradar molt més les veus de Gilda i Magdalena. L’exigència vocal de Gilda , és molt gran. La versió de Gruberova és fantàstica. No se perquè, però em recorda el quadre Ofèlia de John Everett Millais.

encara que prefereixo la interpretació de Caro nome en la veu d’Ekarina Siurina:

Però per apropar-nos a la que vam sentir al Liceu, incorporo la interpretació de Désirée Rancatore

Cal fer esment al paper del cor, en aquest cas, exclusivament d’homes. Sembla que Verdi va voler reflectir de forma ben palesa quin era el paper de la dona en aquella època, restringida al paper de cortesana o de puresa total.

En el ranking d’Operabase corresponent al 2015-2016, Verdi ocupava el primer lloc com a compositor més representat, i Rigoletto estava en el lloc 10 (La Traviata ocupa el lloc d’honor). És per tant una òpera molt coneguda, i a pesar d’això, cada cop que s’escolta, un pot anar descobrint més matisos, simbolismes, parts que havien quedat amagats. El canvi dins de la creació de Verdi que va comportar aquesta òpera, passant a personatges més complexos, no en blanc o negre, sinó plens de contradiccions i emocions i més propers a la realitat, ajuda sens dubte a viure-la amb més intensitat.Val la pena sentir al mestre Muti explicant els errors que moltes vegades es cometen al interpretar la música de Verdi, és tota una lliçó. El problema és que ens hem acostumat tant a aquestes modificacions, que si es fa una interpretació fidel, potser ens sembla que no és la correcte.

És un bon moment per tornar-la a gaudir.

Manon Lescaut a Sabadell

Ja fa uns anys que segueixo la temporada  que l’Associació d’Amics de l’òpera de Sabadell programa any darrera any. Aquesta setmana van posar en escena Manon Lescaut de Puccini, amb l’atractiu afegit per a mi, de la participació com Lescaut d’un bon amic i gran baríton, Enric Martínez-Castignani. Pot semblar absurd, però abans de començar estava intranquil·la, tot i estar segura de que no hi hauria cap problema. Però anem per parts.

L’escenografia. Així com normalment la considero molt encertada i que amb recursos escassos  en treuen un gran profit, aquest cop  em va decebre. Sobre tot el primer i el quart actes. Els motius son diferents. En el primer acte, i degut a que havien de tenir preparat el vaixell del 3è acte, quedava l’escenari molt reduït. Aquesta circumstància s’intentava minimitzar amb una escala, que permetia l’entrada i sortida del cor i d’altres personatges, però que en certs moments era un batibull de gent amunt i a avall, que trencava l’escena. Però el més preocupant va ser a nivell acústic. Les veus quedaven concentrades en el poc espai que restava i no permetia que es sentissin correctament. Si afegim l’orquestra, que pel meu gust, va pecar de massa intensitat, el resultat no va ser el millor. En el quart acte, l’escenografia no donava en cap moment la sensació de desert, de calor, d’espai buit, sense possibilitats d’aixopluc. Més aviat trametia sensació de caos, d’un espai bigarrat, ple. En aquest cas tampoc l’il·luminació va ajudar.

El tenor, Enrique Ferrer, va tenir un començament incert. En el primer acte li va mancar seguretat i la veu sonava forçada. Potser és que com he comentat abans,  l’orquestra l’anul·lava, i ell va intentar resoldre la situació amb més potència de veu. El problema aleshores, era la manca de matisos i acabava per sonar tot igual. En els altres actes es va anar resolent aquesta situació, i el resultat global va ser força positiu.

L’Enric Martínez-Castignani, baríton, va tenir una actuació molt complerta. Compaginava la tasca actoral i la interpretació musical amb gran naturalitat. Et feia creïble el personatge,   els canvis de situació els interpretava amb tota naturalitat. Es pot dir que era l’element “sènior” de l’obra, i es notava. En el seu cant podies percebre els matisos, les modulacions, els canvis.

Manon va brillar. Svetla Krasteva va tenir una brillant actuació. Va mostrar un domini fantàstic, una coloratura de veu i un timbre meravellós. Va ser tot un plaer sentir-la.

De moment val la pena sentir a Angela Gheorghiu en la cèlebre ària del quart acte: Sola, perduta, abbandonata.

Llàstima que el teatre no es va emplenar. Per qui no va tenir ocasió de veure-la, cal estar amatents al web de VOTV i la Xarxa de Televisions Locals que enregistren les tres òperes d’aquest any. De moment ja està disponible Don Giovani en l’enllac:  http://votv.xiptv.cat/operacat

Don Giovanni de Mozart a Sabadell

Un any més l’inici de la temporada  de l‘Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell va ser un èxit. Enguany celebren la 35ena temporada d’òpera, el 30 aniversari de la creació de  l’Orquestra Simfònica del Vallès i per arrodonir-ho, cal afegir els 20 anys de l’Escola d’Òpera. Per tant es tracta d’una temporada molt especial.

I per començar, i molt adient amb l’època de l’any en que ens trobem, van posar en escena Don Giovanni de Mozart.

Citant paraules de Roger Alier en el programa de mà:

És potser la més famosa de les òperes de Wolfgang Amadeus Mozart …

I cercant a la web Operabase.com, es pot veure que aquesta es manté en el desè lloc del rànquing mundial en quant a nombre de representacions des de l’any 2011-2012, amb una mitja de 365 anuals. Per tant es tracta d’una obra ben coneguda. Aquest fet te una part positiva però també comporta que tothom la tingui molt interioritzada i classificada segons els cantants, la producció, etc. Qualsevol interferència es fa més palesa i les comparacions, encara que siguin odioses, venen al cap.

Al trobar-nos davant d’una òpera bufa, algú pot pensar equivocadament, que es tracta d’una obra menor. En canvi s’afirma que és la millor de totes les dedicades al mite de D. Joan, i compositors com Beethoven, Liszt o Chopin van crear variacions de les melodies principals de l’obra. També es conegut que Wagner es referia a ella com “l’òpera de les òperes”.

Encara que sigui una obra dedicada a Don Giovanni, es pot dir que és el seu servidor Leporello, l’autèntic protagonista. Ell fa de lligam entre tots els personatges, representa, sens dubte, la part còmica,  però en el moment final, copsa tot el drama del seu amo i canvia de registre. Aquest paper va ser interpretat per Toni Marsol, baríton que ja altres vegades l’hem vist actuant en el mateix escenari o en el Gran Teatre del Liceu (on properament interpretarà a Marullo a Rigoletto i aquesta mateixa temporada el veurem com Masetto al mateix Liceu). Tant la vessant teatral com musical em va semblar esplèndides.

Les sopranos Núria Vilà en el paper de Donna Anna i Eugènia Montenegro com a Donna Elvira, son també velles conegudes. Núria Vilà ha interpretat amb anterioritat a Sussana en Le nozze di Figaro, o Frasquita a Carmen, Musetta a La Bohème, la Primera Dama a La Flauta màgica o Anna a Nabucco. De la mateixa manera es poden citar les intervencions a les darreres temporades de l’Òpera de Sabadell d’Eugènia Montenegro com a Abigaille a Nabucco, Pamina a La Flauta Màgica, Eurídice a Orfeo, Liù a Turandot o Marcellina a Le nozze di Figaro.  El anar seguint a aquestes sopranos en diversos papers, permet veure l’evolució de la veu, del to, del timbre i d’una manera o altre, poder percebre quins son els rols en els que es mouen amb més desimboltura. Aquesta continuïtat suposa per a mi un valor afegit que aporta l’Òpera de Sabadell.

Per contra he de dir que era la primera vegada que sentia a la soprano Sara Blanch, i em va deixar absolutament perplexa. Omplia l’escenari: amb la seva personalitat, amb la naturalitat amb que cantava i interpretava, amb el domini de l’espai escènic, amb la veu. El proper mes de març estarà al Liceu a Thaïs de Massenet, interpretant el paper de Crobyle. Caldrà veure-la.

Em va decebre Sinho Kim en el paper del Commendatore. Aquí no puc oblidar a Anatoly Kocherga en la versió de Don Giovanni de Calixto Bieito que es va representar al Liceu l’any 2002. Em va fer sentir por, realment trametia la contundència i el dramatisme del moment.

 La producció va ser eficaç i es pot dir que va aconseguir una molt bona nota. En altres ocasions ja he comentat que les posades en escena, partint de recursos limitats, aconseguien uns nivells insuperables. És minimalista en tots els aspectes: materials i colors. Però la conjunció amb el joc de llums, fa que la suma de tots aquests elements, embolcalli l’acció dramàtica presentant-la als ulls del públic de manera complerta. Potser el moment de la baixada a l’infern de D. Giovanni va ser un tant previsible, però efectiva.

El cor cada cop sona millor. Totes les veus queden compensades i equilibrades.

Un aspecte que cal parlar son els aplaudiments que tallen contínuament la representació. Aquest mateix fenomen es dóna al Liceu i trenquen la concentració dels cantants i l’emoció del públic. En certes ocasions sembla lògic però, que s’aplaudeixi després de cada ària o duet, no és de rebut. En espectacles teatrals és inimaginable que s’interrompi l’obra, a les hores, perquè es fa i/o es permet en l’òpera? Potser de la mateixa manera que es demana que es tregui el so dels dispositius electrònics o que no es permet l’accés un cop començada la sessió, s’haurà de recordar al públic que la millor manera de manifestar el reconeixement a un cantant, és al final de tot.

Temporada 2015-16 Òpera de Catalunya

Ha acabat la temporada 2015-2016 programada per l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell. Les òperes que he vist han estat Le nozze di Figaro de Mozart, Otello de Verdi i Madama Butterfly de Puccini.

D’entrada i amb aquest cartell, només cal pensar en estones agradables i interessants. Aquest any he assistit amb pocs dies de diferència a la posada en escena d’Otello al Liceu i a La Faràndula de Sabadell. Pot semblar presumptuós per part meva, però respectant les distàncies entre ambdues representacions, en molts moments em va semblar més interessant l’Otello de la Faràndula que el del Liceo. Aquest darrer em va enfurismar bastant. No crec que valgui la pena parlar més dels canvis de repertori que ha hagut aquesta temporada al Liceu i que hem hagut de patir sense possibilitats de queixa. És preocupant pel que comporta de pèrdua de categoria del teatre el veure com els cantants anul·len les seves actuacions de forma repetida. Quan un cantant valora per la seva carrera el poder dir que ha actuat en tal i qual teatre de primera categoria, no renuncia fàcilment a una actuació. Però, ja s’han dit moltes coses en relació a aquest tema.

Una iniciativa de l’Òpera de Sabadell que valoro extraordinàriament, és el lliurament a l’inici de la temporada del programa on a més dels arguments i els actes de les òperes, presenten articles de grans coneixedors del art de l’òpera que ajuden a conèixer cada obra  i  entendre la seva relació  amb el moment històric al que fa referència o en el que transcorre l’acció del llibret.

Cartell de Les noces de Fígaro a La Faràndula
Cartell de Les noces de Fígaro a La Faràndula

Per exemple, en el cas de Le nozze de Fígaro, l’article estaba signat per Roger Alier i es titolava: Le nozze di Figaro. Anuncia grans canvis socials. Un aspecte fonamental és situar l’any de la seva estrena: 1784. A França va ser prohibida immediatament. El llibret sap jugar amb la presentació d’un tema dur i difícil, sense  estridències, no hi han insults ni bronques, es manté la cortesia i això pot fer que algú oblidi que s’està plantejant la pèrdua dels drets feudals i es dóna pas a noves formes socials.

Cartell Otello de Verdi a La Faràndula
Cartell Otello de Verdi a La Faràndula

Per l’òpera Otello, l’encarregat d’ajudar a entendre-la millor va ser Jordi Torrents i en el seu article La Força bruta del mascle. A vegades sents a persones comentar que l’òpera està passada de moda, i em sorpren la seva estretor de mires. Molts arguments segueixen sent actuals, com és per desgràcia el cas d’Otello. Matar a la dona per gelosia, en base al dret de l’home sobre la dona, com si es tractés d’un objecte de propietat privada, segueix estant en vigència. En Jordi Torrents destaca els tres aspectes que conviuen en aquesta òpera: l’obra és teatre, la música escrita per Verdi que amb els seus 73 anys va donar una lliçó a tothom i el cant amb una gran exigències de les veus.

Crec que va ser una gran posta en escena i una gran interpretació de Toni Marsol en el paper de Iago (també havia interpretat el rol de Fígaro).

Cartell Òpera Sabadell Madama Butterfly
Cartell Òpera Sabadell Madama Butterfly

La darrera obra que he vist a La Faràndula ha sigut Madama Butterfly de Puccini. L’escrit introductori, On tot va començar, era de Marcel Cervelló. El drama (sempre hi ha algú del públic a qui se li escapa una llagrimeta) te moments de gran vellesa i la música, prou coneguda, ajuda a que sigui una òpera sempre esperada i seguida amb interés. Personalment no ocupa un dels llocs principals en les meves preferències de les obres de Puccini.

 

 

La proximitat en el teatre ajuda a poder seguir als músics i als cantants, gaudint de les veus i del gest. Notes si una veu és impostada, si modula correctament, pots veure si segueix el tempus marcat pel director de l’orquestra, si va sobrat o no, etc. En definitiva, ajuda a que el públic participi i vagi aprenent de mica en mica.

Algunes sopranos com Núria Vila o el baríton Toni Marsol, son vells coneguts i esperades les seves interpretacions. El públic està pendent, absolutament ficat en l’obra, es noten els silencis i la respiració continguda o, al contrari, el moviment en els seients i la incomoditat. És la gran avantatja d’un teatre de dimensions reduïdes. Parlant de públic, cal remarcar la presència d’un sector bastant nombros de gent jove, cosa que no és habitual de veure en el Liceu.

A més del programa anual, en cada sessió existeix el programa de mà, que torna a posar l’argument i una petita biografia dels intèrprets. Aquestes poden semblar coses sense importància, però personalment crec que si que la tenen. Hi ha un component  educatiu i una vessant de cuidar al públic, integrant-lo en la vida del teatre. En resum, el balanç ha estat positiu. Ara cal esperar la nova temporada.

 

Les noces de Fígaro de Mozart

Durant el mes de novembre es podrà veure a diferents ciutats de Catalunya l’òpera Les noces de Fígaro dins de la temporada organitzada per l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell.

Ens trobem davant d’una òpera bufa que permet conèixer una mica la situació social de l’època en la que va ser escrita. És important no perdre mai de vista aquest fet, ja que contribueix a comprendre i a ubicar millor l’acció. En aquest cas s’explica un canvi en l’estructura de la societat i en concret de l’aristocràcia, amb una pèrdua de certs privilegis als que tenien dret. Però tot es presenta amb una formalitat i galanteria assumida pels diferents personatges amb tota naturalitat. Devia ser així.

No podem però passar per alt que la primera versió del tema que es va representar a París va escandalitzar al públic, havent de ser “retallada” convenientment per a poder exhibir-se a Viena. Per tant, per molt que es tractés d’una òpera bufa, l’argument no era gens innocent.

Els llibrets de les òperes a vegades semblen passats de moda i que toquen unes temàtiques que queden molt lluny. Però si es reflexiona una mica, ràpidament es poden establir relacions amb situacions actuals. Segueixen havent relacions de domini entre persones de diferent gènere i el que abans es deia dret de cuixa, ara es manifesta per l’abús i la violència.

El paper de Fígaro l’interpreta el baríton Toni Marsol. Com anècdota es pot explicar que va guanyar el premi Eugenio Marco de Sabadell interpretant aquest mateix paper. La temporada anterior se’l va poder veure interpretant Papageno en La Flauta Màgica de Mozart. De dilatada carrera no sorprèn a ningú pel nivell que assoleix en els diversos personatge que interpreta. I aquesta vegada passa el mateix. És sens dubte part important de l’èxit d’aquesta obra en aquest inici de temporada. Al seu costat també trobem a una vella coneguda, Núria Vidal en el paper de Susanna. Ha interpretat diversos papers a Sabadell, Nabucco, La boheme o La flauta màgica. En algun moment va quedar curta de veu, però ho va superar, millorant a mesura que anava cantant. La mezzosoprano Anna Tobella interpreta el paper de Cherubino. Aquest paper és exigent a nivell actoral. Anna Tobella va debutar la temporada passada al Liceu en el paper de Despina a Cossi fan tutte de Mozart.  La potència de veu és molt gran i potser a vegades sembla que manca modulació i expressivitat, no acabant de trametre les emocions i el to que requereix el moment. Des de la meva ignorància crec que cal més tècnica.

Relacionat amb aquest tema, em va venir al cap l’entrevista que van fer a Ainhoa Arteta el passat 23 d’octubre i que es va publicar al suplement Babelia de El País. Entre moltes altres coses va comentar la pèrdua de veu que va patir i que la van mantenir allunyada dels escenaris força temps i que sobre tot la va obligar a començar de nou a treballar la veu. Apuntava un parell de causes. La primera va ser que per la seva joventut li faltava  tècnica i havia de recórrer al muscle, abusant d’ell. En relació també a la joventut, comentava que li oferien papers pels que ella no estava preparada, i que el problema és que és difícil dir que no. Ho resumia d’una manera colpidora:

…me dejé llevar por el mercado.

El mercado es una jungla, cada vez más.

Al mateix temps dibuixa un panorama una mica preocupant:

Y lo que a mí me ocurrió con treinta y tantos le está ocurriendo a gente con veintitantos. Las programaciones dependen mucho del físico y la juventud. Estamos trasladando la lírica al mundo de Hollywood. Los papeles están escritos en la partitura para jóvenes. Y el joven no tiene experiencia, y el que es mayor no da el papel según el director de escena. Cuando empecé mi carrera, hace ahora 25 años, yo estaba sentada en el patio de butacas viendo a Kiri Te Kanawa, a la Scotto, a Pavarotti, a Plácido… Todos tenían más de 40 y allí subían gordos, delgados, feos, guapos. Lo que interesaba era qué hacían con la voz.

Quan sents aquests cantants joves, ja amb gran experiència i amb un repertori ampli en alguns dels casos, les reflexions d’Ainhoa Arteta son molt pertinents. La sort és que els Amics de l’òpera de Sabadell tenen un personatge com Mirna Lacambra que vetlla pels seus cantants.

 

Nabucco al Liceu

Ahir a la nit vaig assistir a la representació de Nabuco de Verdi al Liceu de Barcelona.
Poques coses a dir quan ja s’ha parlat tant d’aquest inici de temporada, però en tot cas voldria reflexionar sobre algunes de les  que s’han apuntat al respecte.

En relació als cantants. Estic bastant d’acord amb la gent que manté que els cantants no han estat al nivell que s’espera d’un teatre de primera categoria i que cobra l’entrada com a representació també de primera categoria. Això no treu que van haver moments bons, però en general el baríton Ambrosio Maestri va mancar de veu i tenies la sensació de que no arribava i de que no estava còmode. Cal dir que no sembla que sigui l’habitual en la seva carrera, ja que ha cantat en els més prestigiosos teatres i el ser repertori verdià és ampli i ben construït. La soprano Martina Serafin em va semblar que  tenia un recorregut de veu curt i que els greus desapareixien.

El públic. És evident que un teatre com el Liceu que ha vist desaparèixer gran part de les subvencions que rebia, està aplicant una política diferent, a afí d’arribar a més gent i aconseguir un aforament més elevat en els espectacles. Aquesta política que també es tradueix en una diversitat de preus de les entrades, està afavorint l’assistència de persones que potser en altres moments no havien tingut ocasió de fer-ho. Això és positiu. Podrà contribuir a trencar amb l’imatge elitista de l’òpera. Tota acció dirigida a fer arribar la cultura a un nombre més gran de persones, la considero encertada.

En contra es pot dir que a vegades el comportament no és el més adient. En els darrers anys s’ha incrementat en gran manera els aplaudiments en mitj de l’obra. És natural que el públic vulgui expressar la seva complaença, però per altres persones o pels mateixos cantants, pot suposar trencar la concentració o el caliu aconseguit. La part més negativa és quan els aplaudiments es produeixen abans de finalitzar un ària, un duet o qualsevol part de òpera.

Si s’està amatent al director, ja es veu quan abaixa els braços per indicar el final, però no des de tots els llocs és possible veure’l. Potser el més convenient fora avisar de que no s’aplaudeixi durant la representació i que es faci al final. És un tema que a part dels melòmans que assisteixen amb freqüència al Liceu, els molesta.

De la representació de Nabucco, vull destacar l’escenografia (Alison Chitty) i la direcció d’escena (Daniele Abbado). És d’una gran senzillesa i sobrietat, resultant al mateix temps molt efectista. No distreu de la música i de la representació, ans al contrari, la reforça.

I evidentment cal citar l’orquestra amb el director Daniel Oren al front i de manera molt destacada el Cor del Liceu. La directora Conxita Garcia, està aconseguint una coordinació de veus fantàstica.