Audició musical

En la capçalera del blog es pot llegir com a declaració de principis, el desitg de compartir aficions i idees amb d’altres persones de les que sempre aprenc.

Tinc la gran sort de poder participar en un grup de persones unides per l’estimació a la música. Uns son professionals del sector, d’altres grans aficionats i  coneixedors del mon musical i d’altres als que ens agrada molt la música però que el nostre bagatge és més minso.

Fa uns dies es va organitzar una Audició musical que ens va permetre escoltar obres de tres grans músics, nascuts fora del Regne Unit, però que ja en vida van tenir una relació intensa amb aquest país i en particular amb Londres. Aquesta ciutat era en aquells moments paradigma de ciutat oberta, cosmopolita, rica en cultura i en estimar la música.  Es tracta de George Frideric Händel, Joseph Haydn i Antonin Dvorak. Un punt afegit  en l’audició va ser que tots els enregistraments corresponien  a orquestres angleses.

El cas de Händel és el més emblemàtic, ja que va morir a Londres el 14 d’abril de 1759, sent enterrat a Westminster. Des de 1713 era músic  de la cort i la seva implicació amb el Regne Unit el va portar a ser el director de la La Royal Academy of Music el 1719, càrrec que va conservar fins el 1734, encara que amb alguns lapsus de temps en els que viatjà a Itàlia a la cerca de cantants i llibrets. El seu reconeixement al Regne Unit arriba al punt que a l’Enciclopèdia Britànica es pot llegir:  “German-born English composer”

George Frideric HandelGerman (until 1715) Georg Friedrich Händel, Händel also spelled Haendel (born February 23, 1685, HalleBrandenburg [Germany]—died April 14, 1759, LondonEngland), German-born English composer of the late Baroque era, noted particularly for his operasoratorios, and instrumental compositions. He wrote the most famous of all oratorios, Messiah (1741), and is also known for such occasional pieces as Water Music (1717) and Music for the Royal Fireworks (1749).

Vam escoltar el Concerto Grosso op. 6, núm 5 en re major, en una gravació del 1968 de la discogràfica Decca interpretada per l’ Academy of St. Martin-in-the-Fields. Neville Marriner, director. Es tracta d’un concert per a orquestra de corda i era admirable la nitidessa amb que es podia sentir cada instrument. (Aquest és un exercici que m’agrada fer: tractar d’anar sentint cada instrument i identificar-lo).

En segon lloc vam escoltar la Simfonia núm. 103 en mi bemol major de Joseph Haydn, anomenada Drum Roll. Aquí ja vam tenir un intercanvi semàntic, per decidir com es diria en català aquesta obra. Va funcionar Internet amb les cerques a diccionaris diversos per arribar a l’acord que dir redoblament de tambors era correcte! (Per si algú vol ampliar informació, poso l’enllaç a les notes del programa de la Chicago Symphony Orchestra que m’han semblat interessants). Com es pot llegir a Wikipedia:

La Sinfonía n.º 103 en mi bemol mayorHoboken I/103, es la undécima de la serie de doce sinfonías tituladas Sinfonías de Londres (números 93-104) compuesta por Joseph Haydn. …

La sinfonía fue la última de las doce sinfonías en componerse para ser interpretadas en Inglaterra durante los dos viajes de Haydn allí (1791179217941795). La música de Haydn era muy popular en Inglaterra antes de que viajara allí y los aficionados musicales británicos llevaban tiempo demandando una visita del compositor austriaco. La recepción del compositor en Inglaterra fue de hecho muy entusiasta y las visitas al país fueron uno de los periodos más fructíferos y felices de la vida del compositor. Haydn compuso la sinfonía del «Redoble de timbal» mientras residía en Londres durante el invierno de 1794–1795.

Amb això quedava del tot clar el perquè el nostre conductor, l’amic Francesc Esteve, ens havia proposat aquesta peça. Per aquesta ocació va triar una gravació de la Deusche Grammophon del 1973 a càrrec de la London Philharmonic Orquestra, dirigida per Eugen Jochum. Aquesta orquestra, ens va comentar que te més retirada a ser considerada com mozartiana i que si es fa la comparació amb la gravació d’aquesta Simfonia a càrrec de la Royal Philharmonic Orquestra, dirigida per Thomas Beecham, es perceb clarament les diferències entre ambdues. Realment és una peça que aixeca l’ànim.

I per acabar i fent un nou salt en el temps, vam passar a la Simfonia núm. 7 en re menor, op. 70 de Antonin Dvorak (1841-1904), interpretada per la London Symphony Orquestra dirigida per Istvan Kertész i enregistrada el 1964 a Decca. Aquesta Simfonia li va ser encarregada per la London Philharmonic Society i va ser estrenada en ocasió del tercer viatge que realitzà a Londres el 1885.  Amb posterioritat en va fer sis més al Regne Unit.

La va escriure entre desembre de 1884 i març de 1885. D’ella en diu Dvorák que fou realitzada “en una època plena de dubte, amargor, dolor silenciós i resignació”. I afegeix: “Onsevulla que vaig no penso més que en aquesta obra, que ha de commoure al món, i amb l’ajuda de Déu ho assoliré”. La raó del dolor de Dvorák estava en la recent mort de la seva mare. Per això aquesta simfonia ha estat denominada Tràgica. L’obra va ser rebuda amb gran entusiasme i els crítics la compararen amb les Simfonies de Beethoven i de Schubert. Alguns crítics consideren el segon moviment com el més hermós dels temps lents de Dvorák, i jutgen que la melodia de llurs compassos inicials és una de les més belles del seu autor i que el següent passatge romàntic és un dels més profunds de la literatura simfònica després de Beethoven. (Wikipèdia)

Aquesta Simfonia m’era més desconeguda i em va commoure. Els instruments es complementaven, no es tapaven els uns als altres, t’anaven portant.

Com al cap de pocs dies, alguns ens vam tornar a trobar al concert de John Eliot Gardiner al Palau de la Música, deixo aquesta interpretació

No cal dir que passar una tarda en bona companyia i bona música és un plaer qie no te nom. Com va explicar un dels contertulis, s’ha fet algun estudi que analitza diversos components a la sang abans  i després d’haver assistit a un concert. Els resultats indiquen la millora en la salud de les persones ja que es detecta la presència de determinades substàncies que així ho indiquen.

Puc assegurar que vam sortir tots fregant els núvols i esperant poder compartir ben aviat un altre tarda com aquesta.

El violí d’Auschwitz. Maria Àngels Anglada

Aquest llibre ha estat una petita descoberta, és una joia de només 132 pàgines.

D’entrada es pot pensar que és un llibre més sobre els camps d’extermini nazis, però l’enfoc el fa diferent.

Les relacions humanes en un entorn tan tancat i en unes situacions extremes estan presentades de manera que sents l’opressió i violència i al mateix temps, la solidaritat i el tracte humà entre els presoners. Tot explicat de manera que no cal descripcions cruels, amb detalls pormenoritzats: és l’ús del llenguatge i de les paraules de manera acurada, en  tota la seva riquesa i expressivitat, les que ens fan sentir les diferents emocions.

Tota l’història gira al voltant de la creació d’un violí. Els components per a la seva fabricació, no sempre eren els que un lutier hauria volgut tenir. Saber treure el millor del que es té, l’esforç, la paciència, el valorar cada component, anar-los tractant amb cura, tot tenint la música al cap, fins aconseguir el resultat idoni.

Avui en dia sabem que la memòria musical és de les darreres que es perd. Per tant, la força de la música en moments tan extrems com el que ens presenta aquest llibre, és una veritat bastant inqüestionable.

Deixo l’enllaç a la biografia de l’autora, perqué crec val la pena revisar la seva obra en totes les facetes: poesía, llibres per infants, assaig i ficció

La música com eina integradora i socialitzadora

Amb pocs dies de diferència he llegit un parell d’articles que parlen de la música, dels joves, de la seva força com element d’integració, de superació, de solidaritat, i en definitiva, un cop més, es posa de manifest la importància de l’ensenyament d’aquesta matèria, com element bàsic de l’EDUCACIÓ.

En el primer dels articles es parlava del Projecte “La música del reciclaje” que seguint la idea de l’Orquesta Cateura de Paraguay, s’està portant a terme en una escola del barri El Pozo del tío Raimundo , en un IES i en una unitat materna-infantil d’un hospital, tots a Madrid. La idea és aprendre música i construir instruments a partir d’elements de rebutj, per poder tocar en una orquestra.

Deseguida es pot veure la quantitat de valors que aquesta idea porta: consum responsable, habilitats manuals, gaudir de la música, treball col.lectiu i col.laboratiu, a més de compartir hores de lleure d’una manera diferent de la que es viu en el seu entorn.

Poc a poc van avançant, de manera que poden participar en concerts amb altres orquestres, el que els proporciona un reconeixement social i la possibilitat de compartir experiències amb altres infants i joves.

D’una manera semblant, s’està aplicant un projecte de fer arribar la música als joves d’un barri marginal de Bangkok (Tailàndia) on viuen més de 100.000 famílies i que té un elevat índex de delinqüència. Tant la situació social del barri, com el desenvolupament del projecte, està exposat en l’article publicat a El País, en el seu apartat de Planeta Futuro. No el deixeu de llegir! 🎧

Sonidos para el cambio

 

El complex de Stradivarius

El complex de StradivariusEl passat dimarts dia 21, vaig tenir la gran sort de poder assistir a un acte molt especial. Em refereixo a la pre-estrena del documental que s’ha fet sobre el lutier David Bagué i a l’estrena de la composició del mestre Jordi Cervelló, Prova di violino, dedicada a aquest lutier.

A l’igual que J.S. Bach va composar l’obra El Clave ben temperat, que és una col·lecció de vint-i-quatre Preludis i Fuges escrits en les vint-i-quatre tonalitats (dotze en mode major i dotze en mode menor), obra que exigeix per a ser executada, un instrument “ben afinat”; el mestre Jordi Cervelló després de que en una ocasió el lutier David Bagué li demanés que provés un violí, va pensar en escriure l’obra Prova di violino, destinada precisament a poder avaluar la qualitat del só d’un violí. Quan van explicar l’origen d’aquesta obra, vaig pensar que seria un conjunt d’exercicis i de tècniques interpretatives. La gran sorpresa va ser  sentir una peça d’extraordinària musicalitat, que certament requereix d’un elevat nivell d’interpretació, i que aconsegueix una sonoritat i una brillantor absolutament meravellosa. La va interpretar el violinista Abel Tomás, i va aconseguir emocionar-nos al anar descobrint la sonoritat del instrument.

Va ser instructiu veure “actuar” als tres components que donen vida a un instrument: el seu creador (el lutier), el compositor i l’intèrpret. La relació de cada un d’ells amb el violí és diferent, però es complementen i son necessaris tots tres.

Finalment vam poder veure el documental El complex de Stradivarius dirigit per Josep Padró. Tal com va explicar el director, te una estructura una mica atípica,  ja que van pensar a priori en un fil argumental, fet no habitual en el desenvolupament d’un documental. Això va ser degut, a que al girar entorn d’una persona concreta, van creure que havia d’ajudar a comprendre al lutier en el seu treball, però sobre tot, a la persona que lluita per aconseguir el seu somni, i més encara quan te una lluita addicional motivada per haver de conviure amb una malaltia auto-immune. Queden fora aspectes que haurien sigut interessants de conèixer (per exemple els criteris per seleccionar la fusta o la part corresponent a les cordes, de les que ni tans sols es parla, quan son part fonamental del só del instrument),  però que queda justificat per l’objectiu que es van marcar. El guió explica tot el procés creatiu d’un nou violí, a partir de l’encàrrec que li fa el músic Joan Plana.

Aquest procés, s’inicia amb la tria de la fusta que fa el propi lutier a Cremona, bressol d’Stradivarius. Es pot afirmar que és la cerca de la perfecció, la bellesa de la fusta que fa que el violí, com  objecte, es podria presentar en una vitrina per a ser contemplat. Després poc a poc, va prenent forma i amb el pas dels dies i de les hores de dedicació, prens consciència del lligam que s’estableix entre el lutier i la seva obra. El toca, el mira, l’acaricia, sent l’olor de la fusta, percep el soroll de la mateixa al prendre forma, és a dir, és una tasca creativa en la que intervenen tots els sentits. Aquí es podria enllaçar amb la discussió que a vegades es planteja de fins on arriba la tasca d’un artesà i quan podem dir que és obra d’un artista. En aquest punt hi ha diversitat d’opinions i només ho apunto com a reflexió.

És una feina en solitari, on el lutier s’enfronta tot sol a la seva idea i a la seva obra. És estar pensant i donant voltes per a poder millorar el resultat. És posar-se en la pell del músic que l’ha encarregat, en les seves característiques,  per  lliurar-li un instrument que l’ajudarà a treure el millor de la música que interpreti.

Al llarg del documental tenim ocasió de sentir a diferents músics, interpretant diverses obres, ben seleccionades i que contribueixen  a comprendre la versatilitat del violí.

És al final del documental, quan assistim amb el cor encongit, al lliurament del violí un cop acabat, deixat reposar i provat. És un moment de gran emoció per a tots: per al lutier i pel violinista. Quan sentim com arrenca les primeres notes, una mica vacil·lants, contenim la respiració i quan  van agafant força i vida, s’ens dibuixa el somriure als llavis i respirem profundament, com deixant anar tota l’emoció que ha anat creixent al llarg del documental. En aquest sentit, crec que és de justícia reconèixer la tasca del director i del muntador que ens han fet viure amb intensitat tot el procés de creació.

Afegit 2015: Després de dos anys haver escrit aquesta entrada, em va passar un fet curiós. Una tarde estava a un carrer del barri de Gràcia i de cop vaig veure venir cap a mi, a en David Bagué. Vaig fer una d’aquelles coses que no s’han de fer, però l’impacte que havia tingut en mi el visionat del documental aquí explicat, em va motivar a acostar-me i saludar-lo. Vam comentar el documental i em va dir que, just la nit anterior (22/04/2015), s’havia emès a TV3 en el programa “No serà fàcil” un episodi titulat Viure sol, en el que ell sortia.

Em va sorprendre la coincidència de trobar-lo (quan mai havíem coincidit, tot i passar pel mateix carrer en repetides ocasions cada setmana) i que s’hagués emès el programa. No cal dir que em vaig apressar a mirar-lo i deixo aquí l’enllaç per si a algú més li pica la curiositat 

El poder de la música

M’han fet arribar el documental que adjunto i no he pogut resistir la tentació de compartir-lo. El títol és Melody

Un cop s’ha vist, venen al cap diverses idees que fan reflexionar. Per un costat es mostra un cop més, que obtenir resultats comporta esforç i deixar coses pel camí. En aquests cas concret, de ben segur que pels pares no va ser una decisió fàcil el deixar marxar a la filla, i per la Geo tampoc, per molt que anés a fer la cosa que més li agradava. Una vegada més es posa de manifest el valor de l’esforç que tot sovint es diu que s’ha deixat de trametre, arrossegat per la necessitat d’obtenir resultats ràpids i de forma fàcil.

Un segon aspecte és el valor de la música com element integrador dels joves. I no cal pensar que això s’aconsegueix només amb la música clàssica, no, estem parlant de la MÚSICA, sense etiquetes. De la mateixa manera que el llenguatge verbal te moltes varietats i formes d’expressió, en funció del lloc, del contingut, de l’ambient, de l’edat, etc., també el llenguatge musical te tota aquesta riquesa de possibilitats d’expressió. El model de les Orquestas de Jóvenes e Infantiles de Chile, segueix el patró marcat a Venezuela pel professor Abreu. És impressionant llegir:

Cada año participan 12 mil niños y jóvenes en orquestas y un millón de personas asisten a cerca de 3.000 conciertos ofrecidos por orquestas juveniles e infantiles en 190 comunas del país.

Un tercer aspecte va relacionat amb l’increment de la cultura d’un país i generador de riquesa. Aspecte aquest, que no es pot menysprear.

En aquest mateix blog, he lloat la necessitat de posar a l’abast de tothom el coneixement de la música. Només un petit nombre de persones arribaran a la professionalització, però tothom, grans i petits, quan escoltem música, s’ens remou alguna cosa per dins. La veu és l’instrument més valuós i la majoria tenim la capacitat d’utilitzar-la per comunicar-nos. Hi han veus que ens agraden, altres que ens son estridents, unes son càlides, altres més fredes, etc.  Per tant, tots fem música.

Per tot això s’em fa difícil entendre el poc interès que l’Administració Pública destina a aquest apartat. Si es llegeix la informació existent al web de la Generalitat de Catalunya sobre Estudis Musicals, al referir-se a les Escoles de Música, ho fa centrant-se en l’alumnat de la ESO i Batxillerat, per tractar-se d’ensenyaments reglats, però, i les criatures més petites? Caldrà verificar si es compleixen les previsions de ajut al finançament de les escoles de música que els municipis impulsen i que en els darrers anys, s’han vist deixades de banda.

La Valquiria de Richard Wagner

Assistir a l’assaig general d’un òpera, sempre comporta un risc. A vegades un dels cantants no te la veu prou bé i s’estima més reservar-se pel dia de l’estrena, o potser un membre de l’orquestra no està prou fi, o … En el cas de La Valquiria de Wagner, que es representa actualment al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, sembla que els errors en l’orquestra que es van detectar el dia de l’assaig, no s’han resolt i han continuat donant  que parlar al llarg de les diferents representacions. A més el que hagi hagut unanimitat en les crítiques, aporta un sentit d’objectivitat o de sentir majoritari, que no pot deixar-se de costat. No s’entén que ha pogut passar-li a un  director com en Pons. Uns parlen de ritme in-apropiat  que va desconcertar als músics, altres de manca d’assaig, altres a que la direcció d’una orquestra tan nombrosa li queda gran. Mai per una errada es pot engegar a rodar tota una carrera.

La part positiva va ser  veure que, bona part del públic que emplenava el Liceu el dia de l’assaig, eren joves. Molts d’ells provinents de conservatoris i escoles de música.

Sempre s’ha admès que els cantants wagnerians, han de tenir unes característiques físiques especials. Capacitat i resistència són imprescindibles. Més si es pensa en com van ser concebudes les seves obres per Wagner, sense interrupcions ni talls, de manera que els cantants han de poder cantar amb la màxima qualitat tant al començament de l’obra, com quan porten quatre hores sobre l’escenari. I no parlo només de la durada, sinó del fet de compartir amb orquestres de més de cent músics. No pot deixar de meravellar-me com Wagner, va pensar fins i tot en això al concebre el teatre de Bayreuth, de manera que l’orquestra mai pogués sonar per sobre de la veus dels cantants.

En el cas de les representacions del Liceu, el repartiment és del millor: Anja Kampe com a Sieglinde, Klaus Florian Vogt en el paper de Siegmund, Irene Theorin com a Brünnhilde, Albert Dohmen com a Wotan, Eric Halfvarson en el paper de Hundig i Mihoko Fujimura en el paper de Fricka. Així dons, per aquest costat es va poder gaudir força, excepte quan l’orquestra, que semblava desconcentrada i sense control, tapava les veus. La veritat és que d’un director de la categoria de Josep Pons, que s’autodefineix com a wagnerià, sorprèn la manca de “direcció”. El cas dels vents va ser el més flagrant, i a partir d’una primera errada, ja en el primer acte, no es va poder encarrilar l’orquestra. Va ser una llàstima i una decepció molt gran.

No podem oblidar que estem parlant d’un dels drames musicals de Wagner, que com definia ell mateix, es tracta d’un “drama al servei d’una finalitat musical” o “fets musicals que esdevenen visibles”. És a dir, no podem separar el text i la seva representació dramàtica de la música, ans al contrari, aquesta és un dels mitjans d’expressió fonamentals al servei del drama. Fins i tot cal reparar que estem davant no d’una de les òperes romàntiques de Wagner, sinó de les seves obres posteriors. Precisament perquè pugui haver aquesta íntima connexió entre totes les parts, el propi Wagner va escriure el llibret i després, va posar la música.

Pensar que va trigar més de 25 anys en escriure’s aquesta òpera (1848-1874), ens dóna idea de la complexitat i riquesa de la mateixa.  Voler  tractar sobre el principi i la fi del món i l’evolució en la forma de presentar-ho, van donar com a resultat una obra que va evolucionar des de constar només de Siegfried fins a composar la tetralogia complerta. Aquí també ens cal recordar el que opinava el propi Wagner: per a què un motiu músic-dramàtic fos comprés plenament, calia representar-ho tant en paraules com en fets que es desenvolupaven en el escenari.  D’aquí es pot derivar cap els leitmotif. Es veritat que els vas reconeixent a mesura que transcorre l’òpera i  mentalment, identifiques el seu significat amb el que ve a continuació. Impressiona saber que en tota l’obra hi ha més de 100 leitmotif i encara més, aconseguir que es vagi seguint el seu rastre conseqüència de que tenen relació amb el text i que prèviament s’han vist. Personalment intentar descobrir els relacionats amb conceptes, com la natura o la por de Wotan, al costat dels que identifiquen objectes coses concretes, com  l’espasa o els cavalls del carro de Fricka, em resulta motivant.

De La Valquiria es diu, que és l’òpera més humana de Wagner. És en la que certes emocions i sentiments es representen amb més força. És evident que en el passatge de la conversa de Wotan amb Brünnhilde, aquest es manifesta dèbil, amb necessitat de parlar, de compartir, actituds impròpies d’un déu. De la mateixa manera en el comiat entre tots dos, assistim a la lluita entre mantenir-se en el seu paper de déu i la part de pare o d’home que perd el suport incondicional d’un altre persona. Wotan vol representar el nou (Nietzsche), el trencament amb la tradició encarnada per Fricka i això el porta a acceptar l’adulteri, el incest, a tenir dos fills amb una dona mortal anònima, buscant l’home que salvarà als deus, l’home lliure que es fa a sí mateix.

Al marge de l’òpera en si mateixa, no puc evitar mai el pensar en el tema portat als moments i a la cultura actual. Automàticament em posa neguitosa constatar que el càstig de Wotan a la seva filla, és trèura-li la protecció permetent que sigui violada pel primer home que passi pel bosc. O Siegmund que està a punt de matar a Sieglinde, pretesament per amor. Sóc conscient que no es pot simplificar ni treure les coses de context, ni del seu moment històric i filosòfic, ni apartar-les del pensament de Wagner, però …

Pau Casals

A vegades les coses que tens més aprop són les que deixes per veure  més endavant, i potser  acaben passant de llarg. Per sort, aquest cop, no ha estat així. Fa poquets dies vaig fer una immersió en el món de Pau Casals, visitant la seva casa nadiua al Vendrell, després vaig visitar l’església i vaig sentir un petit concert amb l’orgue barroc que ja tocava el seu pare, i per últim, vaig visitar Vil·la Casals a Sant Salvador.

VioloncelLa figura de Pau Casals te una importància especial per a mi, ja que el violoncel és un dels instruments que més m’agrada. La revolució que va introduir el Mestre en la forma de tocar-lo és un cant més a la llibertat, a la comunió joiosa entre el instrument i el instrumentista, a la intel·ligència tant en quant permet treure’n un ventall immens de sons, sense restriccions ni rigideses. Dic això d’entrada perquè s’entengui millor el meu entusiasme.

A la casa nadiua, ubicada al carrer Santa Anna, 4 del Vendrell, reben al visitant fent una explicació extensa, amplia i sentida sobre la vida de Pau Casals, en la seva vessant més personal i familiar: arribada de la família al poble, infantessa, escolarització i inicis en la música, l’exili i mort. Tots aquests aspectes lligats a la ideologia política i de valors personals que van marcar la seva existència: defensa de la pau, la llibertat i els drets humans. Queda clara la cabdal importància que va tenir la figura materna, donant suport als seus anhels de dedicar-se a la música. Ella el va acompanyar, va passar penúries (expliquen que fins i tot va vendre la seva cabellera quan eren a París per poder viure), el va esperonar, va lluitar i per això en Pau Casals li va prometre que quan tingués diners li faria una casa al costat del mar que a ella tan agradava.

L’IMG_0942església de Sant Salvador, guarda en el seu interior l’orgue barroc del s. XVIII. Com a tal, en el moment de la seva adquisició estava ubicat al costat esquerra, prop de l’altar , per a poder formar part de la litúrgia. El pare d’en Pau Casals va ocupar el lloc d’organista, motiu pel qual la família va anar a viure al Vendrell. Pau Casals el va fer arreglar i recol·locar al cor, per a poder fer concerts. Te una sonoritat magnífica i es conserven quasi tots els tubs originals. És un autèntic plaer sentir-lo.Orgue església Sant Salvador

L’altre aspecte a destacar d’aquesta església, és que guarda obres realitzades per l’equip d’en Jujol. El treball realitzat per l’equip d’en Jujol consistí en un altar ‘baldaquí’ major de tendència barroca, l’altar del Santíssim Sagrament, el de Sant Josep i el de la Puríssima, més la capella del Santíssim Sagrament, l’escena de la Dormició de la Verge, una caixa d’almoines per al Pa de Sant Antoni, el rossetó de la façana, els vitralls del presbiteri, un confessionari, un banc i deixà a mig fer l’altar de Santa Anna.

Pesos del rellotgeA mí també em van cridar l’atenció els pesos del rellotge del campanar.

En aquest moment, he de confessar que ja anava amb la rialla a la boca de satisfacció. Però per sort no s’havia acabat encara.

D’aquí a Sant Salvador a veure Vil·la Casals. Ben bé que està a tocar de mar i ja des de l’entrada es veu el blau del mar, confonent-se amb el blau del cel.

Abans d’entrar és agradable donar un tomb pel jardí d’estil francès, dissenyat pel propi Casals, on es conserven encara arbres que ell mateix va plantar. Darrerament s’ha incorporat la rosa Pau Casals, d’un blanc extraordinari (diuen que quan és un capoll fa olor de plàtan i quan s’obre fa olor de pinya; personalment no vaig olorar res). En aquest mateix jardí es conserven escultures de Clarà i de Josep Llimona. En Pau Casals va ajudar als artistes que començaven, adquirint obra seva i arribant a tenir una col·lecció

Vil·la CasalsEn aquesta vil·la es concentren els aspectes més relacionats amb la seva trajectòria professional: com a Cronologia Pau Casalsdirector, compositor i intèrpret. Es curiós veure mostres d’algunes de les seves col·leccions: la de pipes o la de figuretes de pessebre. A mi de forma especial em va agradar un quadre d’Eliseu Meifren. També es poden contemplar objectes vinculats a la personalitat pública i universal que era.

Poder escoltar i “sentir” en aquest marc especial, el concert a les Nacions Unides o les paraules d’en Pau Casals, no poden deixar indiferent a ningú. Llegir les seves paraules en defensa dels drets humans i de la llibertat i constatar la coherència de la seva vida, no pot deixar indiferent a ningú.