Recital de compositores modernistes

Recital de compositores modernistes

Poc a poc van sortint a la llum obres de compositores dones, que fins fa poc havien estat oblidades o menystingudes. Fa uns dies vaig poder assistir a un recital interpretat per la soprano Maria Teresa Garrigosa i el tenor Jordi Cortada, acompanyats al piano pel mestre Manuel Ruiz. Totes les obres tenien el nexe en comú d’haver estat composades per dones que van viure a principis del segle XX a Catalunya i que van participar del moviment modernista.

Va ser interessant que abans de començar la interpretació de les peces, es va fer una petita explicació de la compositora en qüestió, fet que crec va ajudar a molta part del públic a situar-les dins del context històric i cultural del moment.

La sitaciò de la dona a finals del XIX i començaments del XX, estava bastant restringida al paper de mestressa de casa i mare de família. Però és de tots conegut el canvi que es va produir durant els anys vint que va quedar reflexat, entre d’altres coses,  en la moda, tant en la forma de vestir, com en els pentinats. Es va passar a lluir cabells curts que volien expressar un canvi en la imatge que volia donar la dona i de la mateixa manera, els vestits passen a canviar la llargada i la forma, per a permetre  gaudir de més llibertat de moviments.  Les  compositores de les que vam sentir algunes de les seves obres, pertanyien gairebé totes elles, a famílies benestants, amb un elevat nivell cultural, el que els permetia tenir accés a una formació i a unes relacions a través de les que rebien de primera mà coneixements que no estaven a l’abast de tothom.

Característica comú a totes elles és que no només van fer aportacions en el terreny musical, sinò en el camp del periodisme, la pedagogía, l’art i l’escriptura.

La Narcisa Freixas (1959-1926) va ser pedagoga musical i va composar cançons per infants, treballant en la renovació del moviments pedagògics de l’época. Disposar de mitjans econòmics li va permetre fer-se una casa a La Garriga on es va relacionar amb polítics, escriptors i pintors que anaven a la població a prendre les aigües. La seva tasca va ser reconeguda i valorada.

Parlar de Carme Karr i Alfonsetti (1865-1943) comporta destacar en primer lloc la seva tasca com a periodista i escriptora, àmbits en els que va exposar el seu pensament feminista pel que va treballar des de diversos fronts: educació, creació d’una residència d’estudiants i professorat que ajudés a potenciar les mateixes oportunitats educatives tant als nois com a les noies. La direcció del suplement de l’Il.lustració Catalana, Feminal, va ser una bona plataforma per recollir i donar a conèixer el pensament d’altres dones. La seva tasca periodística va ser molt amplia. En el terreny musical, era una gran aficionada i va posar música a textos de diversos autors, potser el més conegut, Apel·les Mestres.

De qui menys informació es troba és de Lluïsa Denis i Reverter (1865-1946) i a més és contradictòria. Va estar casada amb Santiago Rusiñol i alguns atribueixen a la gelosia de Luïsa Denis, l’afany de Rusiñol de fugir i fer viatges, com el que va realitzar conjuntament amb Ramon Casas. En tot cas, no sembla que fos una vida gaire fàcil ni regalada. Cal dir que Lluïsa Denis va ser dibuixant i pintora a més de compositora. D’aquesta autora van interpretar L’alegre cantaire que tant la lletra com la música eren d’ella. L'alegre Cantaire. LLuïsa Denis i Reverter

Isabel Güell i López (1872-1956) va ser filla de compte Güell. Va estudiar piano i orgue, participant activament en la coral de l’Institut de Cultura de la Dona que dirigia Francesca Bonnemaison. Va composar música principalment religiosa, però també peces de piano i va posar música a poemes d’escriptors catalans, com Mosen Cinto Verdaguer o Apel.les Mestres.

Lluïsa Casagemas i Coll (1873-c.1942) és potser la que va deixar una empremta més forta com a compositora. Molt jove, entre els 16 i els 18 anys, va escriure una òpera, Schiava e regina, que havia de ser estrenada al Teatre del Liceu a la temporada 1893-1894). L’atemptat anarquista del mes de novembre va impedir la seva presentació. Es va presentar a l’Exposició Universal de Chicago obtenint un diploma de reconeixement. La reina regent, com a acte de desagreujament, va fer que s’interpretés al Palau Reial, amb gran éxit. Va escriure un altre òpera i diverses peces que van poder ser estrenades al Liceu. El més sorprenent de tot, és que tota aquesta producció la va fer entre els 16 i els 21 anys, moment en que es casa i deixa de compondre. Aquesta retirada va ser tan considerable, que dins i tot es desconeix amb exactitud la dia de la seva mort, encara que es situa al voltant del 1942.

Anuncis

Casa Navàs. Reus

Reus te 27 cases modernistes, quantitat  que ve a recordar l’esplandor que va tenir aquesta ciutat en una época no gaire llunyana. A finals del s XIX, era la segona ciutat de Catalunya en quant a nombre d’habitants  i una de les poques amb borsa de primaris: fixaven el preu del vi, aiguardent i fruita seca, entre d’altres. També gaudia d’una gran activitat cultural i en ella es va creà el primer diari escrit en català: Lo Campanar de Reus. El 1856 es va inaugurar el ferrocarril de Reus a Tarragona. El 1854 es crea una companyia reusenca de Gas i el 1863 el Banc de Reus. El 1897 es funda una companyia elèctrica (Electra Reusenca). Així dons, no pot sorprendre que al tractar-se d’una ciutat rica, les famílies benestants (en molts casos comerciants), dediquessin part de la seva fortuna a les seves pròpies llars. 

En el cas concret de la Casa Navàs el que la fa més especial, és que s’ha conservat l’interior original. Aquesta casa, situada a la Plaça Mercadal, pertany a una família de comerciants del tèxtil, que tenen la botiga als baixos de la mateixa. La van encarregar a Domènech i Montaner  a començaments del segle XX i l’emplaçament debia ser triat de forma estratègica per afavorir el negoci, aprofitant el moviment del mercat que es desenvolupava  en la mateixa plaça. En Pau Font de Rubinat, polític i persona reconeguda de Reus, li havia encarregat amb anterioritat l’Hospital Pere Camps i el Sr. Navàs, coneixedor de l’obra de l’arquitecte, li va confiar la realització de la que seria la seva casa i la botiga. Un fet curiós ês que el matrimoni Navàs-Blasco no van tenir fills i va heretar el negoci i la casa, un nebot que estava casat amb M. Assunció Font de Rubinat (filla d’en Pau) que va ser la darrera persona de la família que va viure els darrers vint anys de la seva vida a la casa Navàs. Segur que debia apreciar de manera especial l’obra de Domènech i Montaner. 

Avui en dia, segueix sent propietat de la família i només es realitzen tres visites a la setmana, en concret els dissabtes al matí.  Com no està permés fer fotografies de l’interior, he seleccionat algunes de les que es poden veure a Internet.

Escala principal

Entrada a l’habitatge

Decoració part superior escala principal

Claraboia

 
Un dels grans encerts de l’arquitecte, va ser triar  a Gaspar Homar, ebanista i decorador, per dur a terme la decoració dels interiors. (Absolutament recomanable la visita al Museu del Modernisme de Barcelona, per a poder apreciar més àmpliament la seva obra). La descripció que es pot llegir a la Wiquipèdia, és molt eloqüent:

Construïda entre 1901 i 1908 per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, la Casa Navàs és sens dubte, el millor conjunt d’arquitectura privada del modernisme conservat tal com es va crear originàriament i és una de les mostres més reeixides en el camp de la decoració d’interiors on s’assoleix l’ideal de l’art total. L’encàrrec del mobiliari, les làmpades i aparells d’il·luminació, els cortinatges, les catifes, alguns mosaics decoratius, la metal·listeria aplicada (els tiradors, les frontisses o altres aplicacions metàl·liques als mobles) i la fusteria artística (les portes, els sostres, els arrambadors amb marqueteries o els parquets), entre altres objectes decoratius van ser encarregats a Gaspar Homar. En aquest moment de consolidació del seu taller, aconsegueix la realització d’un programa decoratiu complet, on el mobiliari i l’ornamentació s’integren al conjunt arquitectònic amb unes proporcions agradables a la vista.

El programa decoratiu ideat i realitzat de forma integral per Homar ve marcat per la utilització d’un repertori inspirat en la poètica dels jardins, que abasta la totalitat i el més petit detall. Tot i la gran proliferació decorativa, la concepció espacial i el seu embolcall decoratiu és de línia continguda, sense cap exageració a les estructures i amb els ornaments centrals plans, seguint la tendència preponderant a Europa després de l’Exposició de les Arts Decoratives de Torí de 1902. Una manera de fer, on l’elegància s’evidencia en el tractament dels materials sense emmascarar, en la utilització de fustes càlides amb combinació amb els marbres i les tapisseries, amb unes proporcions equilibrades.

Amb aquest apunt, només vull esperonar a dedicar un matí per veure aquesta meravella. No es poden destacar només els mosaics o els vitralls o les llums, no seria just. Cal veure-ho tot i a més en l’espai per al que van ser pensats.

La colònia Güell

La colònia Güell

A vegades les coses que tenim més a la vora ens passen més desapercebudes o sempre creiem que com és fàcil anar-les veure, les deixem per altres ocasions.

Feia temps que no havia tornat a visitar la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló i en fer-ho em va sorprendre de nou. Val a dir que l’organització actual de l’indret afavoreix el poder gaudir de cada racó. El croquis del poble, amb la ubicació de cada casa i disposar d’una audioguia que et va explicant que havia en cada lloc, ajuda a fer-te una idea de com podia transcórrer la vida dins de la colònia.

La singularitat d’aquesta colònia li ve en primer lloc pel fet de ser la única colònia tèxtil que en el seu moment emprava energia generada per màquines de vapor, en front de l’energia hidroelèctrica que era l’habitual en les altres colònies. Un altre aspecte a ressaltar era la seva proximitat a la ciutat de Barcelona i com a punt fonamental la personalitat de la família Güell i les seves relacions amb el mon artístic, cultural i polític de l’època.

En el seu moment va ser avançada en aspectes socials que queden ben materialitzats, per exemple, en la casa del mestre, al costat de l’escola dels nens. Importància de l’educació tant en quant permetia preparar al personal del futur i reconeixement de la tasca del mestre i de formes innovadores d’ensenyar. En aquesta mateixa línia social sorprèn veure com el convent de les monges permetia a les dones deixar els nadons al seu càrrec  i així elles podien seguir treballant. La casa del metge que vivia de forma permanent dins de la colònia, garantia no només la cura de la salud dels treballadors, sinó que en paral·lel, feia que l’absentisme laboral fos mínim. I per acabar de garantir que la gent no marxaria, existia un teatre on es programaven activitats els caps de setmana. No passen per alt els aspectes positius que totes aquestes condicions de vida, tenien pels amos.

Tots aquests edificis modernistes, pensats i construïts per diversos arquitectes de l’època (Francesc Berenguer i Mestres, Joan Rubió o Francesc Berenguer i Bellvehí), mereixen ser vistos.

I evidentment, la joia de la corona: la cripta de Gaudí, construïda entre 1908-1914

És difícil sintetitzar en poques paraules tota la riquesa, i no en sentit de luxe, que es troba en aquesta església. Diversitat de materials, de formes i de colors, donant vida a una estructura i a unes formes absolutament sorprenents. Quan es veu com “recreava” els arcs amb saquets de perdigons per obtenir les formes que després duia a la pràctica, prens conciència de la complexitat del pensament de Gaudí. Partint d’una idea, poc a poc anava donant-li vida i al final la feia realitat. I a tot s’afegia l’ús de materials tan diversos com el ferro, el formigó, els maons, els trencadissos, etc. Avui en dia  es parla molt d’innovació, i només cal recordar aquests precedents per entendre que, per sort, sempre hi ha que va per endavant.

Consell: cal anar

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Nota: aquest apunt està dedicat al blogaire de Rondalier

The Phillips Collection a CaixaForum

The Phillips Collection a CaixaForum

Sempre es diu, i és ben veritat, que cada col·lecció és subjectiva. En el cas de la Duncan Phillips Collection també es compleix aquesta dita. Això fa que un es pugui preguntar com és que hi han determinades obres, o que en faltin d’altres. Perquè un pintor està representat en un període de la seva producció i no hi hagi cap  obra d’etapes potser més reconegudes d’aquest artista. A més del criteri d’inversió i d’oportunitat en l’adquisició de les obres, és interessant  intentar entrar una mica en la psicologia del personatge i anar seguint la trajectòria de les adquisicions i els comentaris que va anar fent en relació als pintors. Pels que no hem tingut la fortuna de poder visitar la col·lecció a Washington, recomano una visita tranquil.la pel web, ja que permet apreciar el sentit de l col·lecció i la seva importància, ja que ha sabut barrejar artistes europeus amb artistes americans, aconseguint una visió molt amplia i rica del món de l’art.

M’imagino que ha de ser difícil seleccionar només 60 obres, aconseguint al mateix temps mantenir el relat i el grau de representativitat buscat. Per això tinc el costum de mirar qui ha comissariat l’exposició, i encara que no en se gens, no deixa de ser un acte de reconeixement cap a la tasca realitzada.

Es pot llegir en la presentació de l’exposició:

La mostra està estructurada en sis blocs, des del romanticisme fins a l’expressionisme abstracte. Comptar amb els noms més influents de cadascun d’aquests moviments és una fita en la programació expositiva amb la qual es pot comptar molt poques vegades, una oportunitat excepcional per poder contemplar les obres principals de la història de la pintura dels últims 200 anys. En paraules de Duncan Phillips, “l’esperit compartit per artistes de diferents indrets del món i èpoques diferents ens demostra que l’art és un llenguatge universal”.

Aquesta distribució també lliga amb un dels objectius de Duncan Phillips: decidida voluntat pedagògica. No pretenia  gaudir només ell de les pintures, sinó que arribés al conjunt de la societat i que nous artistes poguessin trobar aixopluc, estímul i reconeixement en la Phillips Collection. És interessant veure com alguna de les obres les va adquirir no va ser perquè li agradessin de forma especial, sinó perquè creia que conformaven un esglaó bàsic dins de l’història de l’art i per tant, les havia de tenir per mantenir un fil argumental lògic de la col·lecció.

Ja he dit que com a col·lecció privada està subjecte als gustos personals. En aquest sentit, es diu que triava quadres perquè li agradaven en si mateixos, no tant perquè formessin part d’una corrent estètica específica. Però s’explica que no li agradava Picasso perquè no estava prou definit, el que sembla voler dir que com no el podia encabir en un corrent concret, no li feia el pes.  Entre la selecció d’obres per aquesta exposició es poden veure els tres únics picassos que va comprar.

És evident que cada persona es situa davant de les obres carregant un bagatge particular. En aquesta línia voldria destacar des del meu punt de vista algunes de les obres que més em van agradar:

.Pierre Bonard. Nude in an Interior
.Pierre Bonard. Nude in an Interior

Aquesta del Pierre Bonard dels voltants del 1935. la vaig situar mentalment al costat del quadre de Picasso. Habitació blava del 1901. Crec que totes dues estan dins del realisme, amb temàtica molt assemblant. Personalment em decanto per aquesta.

L’obra de Van Gogh em va semblar d’una gran tècnica, en el sentit d’utilitzar les pinzellades verticals per marcar el primer pla, passant a les pinzellades horitzontals per donar un altre perspectiva i marcar el canvi de pla. Aquest quadre el va pintar sis setmanes abans de suïcidar-se i certament tens consciència de que estava tancat en un espai sense sortida, sense límits ni cap camí que dibuixes una possibilitat de sortida.

 

 

Van Gogh. Casa d'Anvers. 1890
Van Gogh. Casa d’Anvers. 1890

Mentre no arriba l’exposició a altres indrets, es pot anar fent boca:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Xavier Gosé al MNAC

Darrerament el MNAC ofereix exposicions monogràfiques dedicades a artistes que per raons diverses, han quedat una mica oblidats, a pesar de la importància que van tenir en el seu moment. Aquest és el cas de Xavier Gosé (1876-1915) il·lustrador.

He de començar acceptant el meu desconeixement sobre aquest artista i que m’ha semblat molt interessant aquesta aproximació, per poder anar tenint una visió més complerta de finals del XIX i els primers anys del segle XX.

S’apunten diverses causes del desconeixement que tenim d’ell.  En primer lloc el fet que fos il·lustrador  molts cops considerat un art menor. Un segon punt és que va morir molt jove, als 38 anys. A nivell internacional era molt conegut i es pot dir que estava en el punt àlgid de la seva carrera, però no va tenir temps de consolidar-se i que s’expandís arreu. El tercer aspecte que va contribuir al seu desconeixement va ser la dispersió de la seva obra. després de la seva mor. Això va ser motivat a que la seva mare vivia de l’ajuda que ell li feia arribar i es va haver de subhastar tota la producció per assegurar el manteniment de la dona.

Llegint el dossier de premsa que va preparar el MNAC d’aquesta exposició, en la que es mostren les seves obres, ja s’aprecia el que va ser en Xavier Gosé. (D’obligada lectura!)

Com molts artistes de l’època, les seves primeres obres eren de caire acadèmic i encara no es podia veure quina seria la seva veritable orientació. Peró en aquest cas, gràcies a la  col·laboració amb el seu mestre , Josep Lluís Pellicer, a més de fer les ombres de les seves il·lustracions, va veure recollides tres obres seves en el llibre: “Barcelona monumental, pintoresca y artística de tipos, costumbres y paisajes” . Va ser molt important la seva relació amb en Pellicer perquè va anar molt més enllà del terreny artístic, abastant aspectes ideològics i de forma de vida. Pellicer era més aviat anarquista, contestatari i s’explica que la primera reunió dels internacionalistes, es va fer en el seu taller. Tot això va deixar pòsit en en Gosé i es va veure reflectit en alguna de les seves il.lustracions satíriques sobre la monarquia espanyola.

Un retrat que li va fer en Ramon Casas el 1903 va ser comentat per en Folc i Torres dient que es veia clarament “que no era un dels nostres”. El seu pare era militar i en Gosé va néixer a Alcalà de Henares, encara que des de molt petit va anar a viure a Lleida. Però el que el feia més diferent de la resta d’artistes que en bellugaven al voltat dels Quatre Gats, era la seva forma de vestir, sempre cuidada. D’aquí també el comentari que es gastava més en roba i bugaderia que en menjar. Aquesta imatge de dandi el va acompanyar al llarg de tota la seva vida.

La primera etapa de la seva obra va estar dedicada a la sàtira i a recollir la vida del carrer i ja va ser en la segona etapa quan es va dedicar a la publicitat i a la moda. L’etapa realista satírica va del 1900 al 1906 i l’etapa d’estilització i mundanitat del 1907 fins a la seva mort.

Veure una exposició sempre és una classe d’història. Obliga a entendre el moment, la realitat econòmica i social en la que es produeix. Per això és important recordar que va ser en aquests moments quan es va començar a utilitzar la publicitat (importància del cartellisme! ) en el mateix sentit que es fa ara i sobre tot, cal no oblidar que la fotografia no s’havia introduït en el mon de les revistes i que les il.lustracions feien aquest paper. Si s’ajunta l’entorn amb la situació de precarietat econòmica d’en Gosé (no oblidem que havia de mantenir a la seva mare), tot plegat va fer que dediqués moltes hores  a observar a la gent i prenent nota de tot, mentre seia en un banc al carrer.

Aquest prendre nota de tot, també es feia en el mon de la moda. Els grans modistes de l’època, quan presentaven la seva col·lecció, feien que algú dibuixes les peces. En Gosé ho va fer i va viure un moment fonamental de canvi en les formes de vestir, sobre tot en quan a la figura femenina: desapareixen les cotilles i els mirinyacs donant pas a figures més lliures. Queden alguns dibuixos de dissenys seus de joies però la poca informació que hi ha de la seva vida personal, fa que alguns pensin que va dissenyar ell mateix roba, però no es pot demostrar.

El que és evident és que la seva obra és l’arxiu documental gràfic  de la burgesia de principis del XX.

L’any 1914 amb l’inici de la Primera Guerra Mundial, i estan ja malalt, va tornar de París i després d’una curta estada a casa del seu amic Isaac Albéniz, va marxar cap a Lleida on va morir.

Modernisme a La Pedrera

És evident que el Modernisme interessa. Aquest any i tal com ja vaig escriure, la Fundació Juan March de Madrid va presentar una exposició sobre l’Art Déco, relacionat amb el modernisme. Més recentment, amb la nova distribució del MNAC es poden veure diferents peces modernistes que formaven part  dels fons del museu. I no podem deixar de costat el Museu del Modernisme de Barcelona, que va néixer gràcies a la iniciativa privada de dos col·leccionistes. Crec que és d’obligada visita si es vol gaudir d’una amplia mostra de mobles, vitralls, ceràmica, etc. i apendre una mica més sobre aquest estil artístic. Cal afegir a més a més, l’nterés de l’edifici on està situat.

Centrem-nos ara en l’exposició sobre  Modernisme. Art, tallers, indústries,  que es pot veure fins el 7 de febrer del 2016 a Fundació Catalunya La Pedrera.

El Modernisme va ser, més enllà d’un corrent estètic, un corrent ideològic amb una ferma voluntat de modernitat. Les noves formes i idees van arrelar amb força a Barcelona, on la construcció de l’Eixample va comportar un fort creixement de la construcció i de les seves indústries subsidiàries. Aquestes formes i idees es van propagar ràpidament per tot el país i en totes les classes socials, i van conformar un llegat que és un dels patrimonis culturals més importants de Catalunya. (text transcrit del fulletó de mà)

L’exposició ens porta per diferents escenaris: el vitrall, la forja i els metalls, les arts decoratives, la fusteria artística i el tèxtil.

Dames del gronxador. c.1910
Dames del gronxador. Atribuït a Ludwig Dietrich Von Bearn. Museu d’Art de Cerdanyola

L’ús del vitrall dins de l’àmbit domèstic va suposar un ressorgiment d’aquesta tècnica que havia quedat relegada a l’entorn religiós o gairabé abandonada per la seva complexitat. L’elaboració de motlles i la mecanització d’algunes de les etapes d’elaboració, van contribuir sens dubte a aquest ressorgiment. La labor de Eudald Ramon Amigó va ser fonamental en aquesta tècnica. És important destacar els diferents tipus de vidres que s’utilitzaven; m’ha semblat important citar aquí la nota que apareix a la Wikipédia:

Catedral: És un vidre llis per una cara i lleugerament irregular per l’altra amb el què s’aconsegueix fer vibrar la llum.
Americà o Tiffany: És un vidre opalescent amb llepades de color més intens o de diferents colors que s’aconsegueix amb la barreja de diferents òxids en el procés de fabricació. Va ser creat per Louis Comfort Tiffany.
Imprès: vidre de planxa que representa un dibuix en relleu (estrella, ratllat,..) que reforça la seva lluminositat.
Ciba: Vidre en forma de disc amb gruixàries concèntriques diferents que aporta al vitrall diverses intensitats de color segons el gruix. La part central acostuma a ser la de major grossor i color.
Emmotllat:Vidre fet amb motllo amb relleus en formes ornamentals: flors, lliris, fulles, etc.
Marmolita:Vidre opalescent fabricat a França i emprat en exclusiva pel vitraller Joan Espinosa. S’assembla al Tiffany i el seu nom prové del marbre que imitava.
Gravats a l’àcid:Vidres tractats amb àcid fluorhídric i vernís per formar dibuixos, sanefes o lletres a partir del contrast de les parts atacades per l’àcid que són mats, i les reservades pel vernís que són transparents.
Mussolines: Vidres molt fins gravats a l’àcid que tenen la funció de filtrar la llum com si es tractés d’una cortina o mussolina. El motius que acostumen a tenir són dissenys de blondes o teixits de seda.
Pintats: Vidres sobre els que s’aplica pintura en fred, habitualment a l’oli, i que té una durada limitada.
Glaciers:Vidres plans coberts d’un paper translúcid molt fi amb dibuixos impresos que es col·locaven a les portes dels armaris de cuina, que separaven estances o als celobert d’escales.

Ja podem veure doncs, la complexitat i riquesa d’aquest art. Trobem 2015-10-25 12.27.15vitralls mosaic, vitralls ribetejats amb plom o els vitralls cloisonné. Aquesta tècnica estava present també en alguna de les joies de Masriera.

Les arts decoratives relacionades amb la ceràmica, gres i derivats de la calç i el ciment, és molt interessant. Em va cridar l’atenció les rajoles de cartró pedra.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La fusteria artística i en especial el mobiliari van saber recuperar tècniques antigues però adaptant-les al moment i aprofitant la mecanització d’alguna de les parts del procés. En aquest punt és obligat citar a Gaspar Homar i a Joan Busquets. Ambdós van ser els ebenistes i fusters més importants de l’època. En el cas del Gaspar Homar va col·laborar amb l’arquitecte Lluís Domènec i Muntaner, fent els mobles de molts dels seus interiors, com per exemple  la casa Lleó Morera a Barcelona. Va ser molt important també la relació amb Josep Puig i Cadafalc en les cases Ametller i Trinxet de Barcelona. Obres seves es poden veure tant al MNAC com al Museu del Modernisme. Imprescindible.

«Masriera y Carreras - Collar en forma de nimfa» de Balcli's - Cortesia de Balcli's - http://www.balclis.com. Disponible bajo la licencia CC BY 3.0 vía Wikimedia Commons - https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Masriera_y_Carreras_-_Collar_en_forma_de_nimfa.jpg#/media/File:Masriera_y_Carreras_-_Collar_en_forma_de_nimfa.jpg
«Masriera y Carreras – Collar en forma de nimfa» de Balcli’s – Cortesia de Balcli’s – http://www.balclis.com.

L’apartat de les joies implica centrar-se en Lluís Masriera i Rosés. Cal destacar l’introducció de la tècnica de l’esmalt translúcid i opac. La versatilitat d’aquest artista que va destacar no només com orfebre sinó també com a pintor, director de teatre i escenògraf, li donava una visió molt rica de l’entorn i amb multitud de visions. Va ser important la seva influència sobre l’Art Déco.

Es una exposició per veure amb calma, llegir les informacions i anar endavant i enrere per buscar relacions, coincidències o similituds en les tècniques.

He afegit enllaços que em semblen importants i que aporten una informació rigorosa sobre el tema.

El gusto moderno. Art Déco en París 1910-1935. Fundación Juan March

Fins a finals del passat mes de juny, es va poder visitar a la Fundación Juan March de Madrid, aquesta exposició sobre l’Art Déco. Com deia en el fulletó de mà, es tracta de: “el último estilo total”. Es situa a començaments del s. XX i surt en part, com a contrapunt a l’Art Nou o Modernisme

Alfons Mucha. 1894. Gismonda
Alfons Mucha. 1894. Gismonda

de finals del segle anterior. Aquest es considerava progressista i de retorn als valors naturals. Per això es poden veure en les seves obres tans motius vegetals i la representació de la figura femenina és molt característica.

L’Art Decó (Decoratif) s’inicia després de l’Exposició Universal de París de 1900, quan un grup d’artistes francesos s’uneixen i es replantegen el conjunt de les arts decoratives. Aquest col·lectiu te incidència en la pintura, l’arquitectura, la moda, la decoració i en general en totes les arts. La seva inspiració segueix les Primeres Vanguardes i en especial en el cubisme, fauvisme, constructivisme i en el racionalisme de l’escola de Bauhaus. Va ser titllat de conservador i burgés, en contraposició a l’Art Noveau, però és important comprendre el moment polític i social en el que es desenvolupa. Aquesta “etiqueta” se li posa per tractar-se d’unes arts exclusivament decoratives, a les que només te accés la burgesia. També cal pensar que tot just s’està sortint de la Primera Guerra Mundial i es camina cap a la gran depressió. Aquest entorn afavoreix l’ esperit de gaudi de la societat.

S’abandonen els motius florals per passar a les línies rectes i les formes geomètriques. Aquest canvi no és només fruit de voler trencar amb el model anterior, sinó que reflecteix la nova etapa de la Revolució industrial. Va ser a l’Exposición Internacional de Artes Decorativas e Industriales Modernas (1925) de París, on es van poder veure representats tots els elements que conformaven aquest estil.

L’exposició estava distribuïda en vuit espais diferents.

  1. La primera secció dedicada al primer art déco: els dissenys tèxtils, la decoració d’establiments que van provocar un canvi radical en la moda femenina: colors vius, línies més lliures, etc.
  2. El cubisme i la seva aportació. En aquesta secció em van agradar molt els dibuixos de Le Corbusier i els quadres de Picasso i Braque. Com a seguidora fidel de Sònia Delaunay, em va frapar la Il·lustració del llibre desplegable de Blaise Cendrars. 1913. I sempre és un gust trobar una fotografia de Man Ray, en aquest cas, Noire et blanche. 1923-26
  3. Interiors moderns francesos. Com a conseqüència de la Primera Guerra Mundial, moltes cases van quedar malmeses i va calguer re-dissenyar el seu interior. La introducció de la calefacció, va ajudar a malmetre el mobiliari i va calguer buscar altres materials i tècniques per a la seva construcció. Laques, contraxapats amb fustes més dures, introducció de la pell, tots ells van ser emprats pels artesans i artistes decoratius. En aquesta secció, havia una vitrina amb objectes de vidre, molts d’ells de René Lalique. El que em va cridar l’atenció, és que la majoria d’ells corresponien a col·leccions privades de Barcelona.
  4. L’Exposició Internacional de 1925 a París. Maquetes de pabellons, audiovisuals, propostes de decoració d’interiors, etc.
  5. El gust modern. En aquest apartat havia una vitrina amb dissenys d’alta costura de l’època. Des de Chanel, passant per Patou o Madelaine Vionnet. En aquests vestits es constata el canvi fonamental de la figura de la dona moderna: més estilitzada, amb barrets més petits (casquets) i fàcils de portar. En aquest moment, és quan es pot dir que va nàixer l’alta costura francesa, buscant alternatives diferents de les que venien de la moda americana. Un cop més, vaig admirar els dissenys tèxtils de Sònia Delaunay.
  6. L’Exposició colonial de 1931 a París. L’admiració per l’escultura africana va ser ben palesa. D’aquest espai, a més de joies meravelloses, la sèrie de fotografies de Man Ray que va realitzar a una coneguda cantant, Kiki de Montparnasse, amb escultures africanes, et deixaven clavada al davant.
  7. El viatge modern o com l’Art Déco arriba als cotxes, ferrocarrils i transatlàntics. Per un costat l’art al servei de la màquina, però també el grafisme per promocionar el turisme i l’ús d’aquests mitjans de transport.
  8. Noves formes o la divisió.  Fins aquest moment, els artistes decoratius, treballaven mols cops, de forma conjunta per a realitzar una obra. Uns aportaven el disseny tèxtil, altres l’art de la fusteria, o el vidre. És el que es va conèixer com “ensembliers”. Això es va trencar amb l’aparició de la Unió d’Artistes Moderns el 1929. Encara que portaven el nom d’unió, la veritat és que a partir d’aquest moment, cada artista presentava la seva obra en solitari. Un aspecte molt important, va ser l’ús cada cop més freqüent de l’acer en el disseny de mobles, trencant amb l’exclusivitat de la fusta. No es pot assenyalar una línia divisòria clara en els artistes; exemple d’aquesta contradicció es troba en les cadires tubulars que va dissenyar Le Corbusier  com a art déco, però que encaixen perfectament amb el concepte d’art modern decoratiu.

Com totes les exposicions de la Fundación Juan March, el disseny i muntatge de la mateixa, eren de 10. El catàleg amb articles de gran interès, a més de les imatges de l’exposició, és absolutament imprescindible per aquelles persones amants en aquest moviment artístic.

Esperem que ben aviat la Fundación Juan March aterri a Barcelona, ocupant l’espai de la Fundació Godia

Grille art nouveau du ferronnier Emile Robert (musée de lEcole de Nancy)
Grille art nouveau du ferronnier Emile Robert (musée de lEcole de Nancy)

 

Art-Deco Hood Ornament | by The Henry Ford
Art-Deco Hood Ornament | by The Henry Ford