Una finestra al camp

Una finestra al camp

Finestra al campVisió general d'una finestra al campAl carrer Pere IV de Barcelona, hi ha alguns tallers que ja estan inactius.
Sovint sobre el local hi vivia la família que utilitzava la mateixa entrada de la botiga per accedir a l’habitatge.
En un d’aquests locals, ben clavat a la porta, hi ha exposat aquest paisatge. El taller està tancat, però l’edifici no està pas abandonat i segurament hi continuen vivint els propietaris. És probable que aquesta pintura sigui obra d’un d’ells.
Diria que és un dibuix del natural, és a dir, que segurament s’ha pintat al mateix lloc on hi ha el paisatge. El seu autor o autora deu ser una persona que no és la primera vegada que s’hi posa. Pot ser un aficionat autodidacta, o algú que en un moment de la seva vida ha rebut classes de pintura impartides per professionals, en una escola d’Arts i Oficis o a Belles Arts.
Com es pot veure, es tracta d’un paisatge sense grans contrastos geogràfics o punts de referència identificables per al passejant. Sembla un tema conegut i familiar, del que, l’autor sap el seu valor real pel que fa al simbolisme. Un paisatge discret que té importància per qui l’ha pintat.

En primer terme, a la dreta hi ha una filera d’arbusts o herbes altes, i a l’esquerra es veu el tros d’una casa. Ambdós motius marquen l’inici del camí que puja suaument cap al grup d’arbres que s’aixeca al final del camí i equilibra el suau pendent perfilat pel bosc.
És una escena tranquil·la, sense personatges ni protagonismes especials.
Els arbres estan especialment ben tractats i, al meu parer, en són els elements protagonistes.
La distribució de llum i ombres és una combinació encertada de força i austeritat volgudes. Sembla a primera vista que el quadre no estigui acabat, però crec que sí.
I aquesta és la gràcia.

L’ autor o autora, amb una pinzellada ampla i enèrgica treballa el primer pla, il·lumina la caseta blanca i dóna vida, amb pocs tons de verds, al fullam dels arbres que ombregen el camí.
La dificultat de la línia de l’horitzó perfilada pel bosc, es resol d’una manera senzilla però efectiva, i l’ espectador veu la llum a les copes dels arbres i l’ombra als troncs.
Potser, el que està menys aconseguit, és el cel.

La composició és proporcionada, i té la frescor pròpia dels impressionistes.
Em recorda una mica, salvant les distàncies i amb tots els respectes per uns i altres, alguns paisatges de Cézanne : “Maisons au bord d’ une route” i paisatges d’Auvers.

La situació del quadre respecte a la porta, sembla que respon més a la necessitat de tapar alguna cosa : un desperfecte, un pany…que no pas a la contemplació del vianant, ja que està situat molt per sota del punt de vista d’una persona d’estatura mitjana.
El fons que serveix de marc, s’ha pintat d’un color verd llima molt agosarat que, al meu parer, ajuda a fer l’obra més visible. Enllaça perfectament amb els grocs i verds del paisatge i contrasta amb els seus límits.
És una “finestra” al camp en un racó de la ciutat.

Aquesta obra no és estrictament com les que es tracten a “l’Art al Carrer”, però sí que respon a la voluntat d’oferir de franc a la ciutadania la mostra d’una habilitat artística individual, i s’ajusta a les condicions dels anteriors : oportunitat, immediatesa, coneixements tècnics i fugacitat.
Potser que la intenció de qui ha penjat aquest quadre sigui tant la de solucionar un desperfecte i com de donar-se a conèixer.
Em sembla una bona simbiosi.
Potser aquest artista en pot treure un benefici, estaria bé. No sé si te més obra, ni si ja ha exposat, ni si exposa.
Si jo tingués cap mena d’influència, li organitzaria una exposició al Centre Cívic de Can Felipa.
La fotografia és del 9/02/2013. Podeu veure’l al Carrer de Pere IV al nº 161, entre la Rambla del Poblenou i el carrer de la Llacuna.
El paisatge està signat per : e.g.tur.
Espero que el respectin, és un bon regal per al barri.

Maria Arús BCN 15/03/2013

Anuncis

Teixit social

Teixit social

El Barri del Poblenou te un passat industrial, associacionista, cultural, reivindicatiu i àcrata que l’actual modern perfil del barri, no ha aconseguit pas d’esborrar-lo.

Porta de la Teixidora del PoblesecAl carrer Marià Aguiló, al nº 35, en un edifici modernista abarrocat del començament del S XX, que fou primer la seu del Centre Republicà Democràtic Federalista de Poblenou al 1888 i desprès de la guerra civil va ser la seu de la Falange al barri, hi ha instal·lada una comuna àcrata que és desallotjada cada cert temps per la policia corresponent.

El decorat s’emmarca en una de les dues portes de la façana que flanquegen la porta principal.

El nom de “Teixidora”, suposo que és un homenatge al passat tèxtil i industrial del barri, també té un gran simbolisme, ja que no es refereix exclusivament a una dona que exerceix aquest ofici, sinó que és l’Aranya que teixeix incansable una teranyina, una xarxa que li serveix per alimentar-se i protegir-se.

La part principal de la pintura es situa a la part superior, amb un disseny d’acord amb l’estil de l’edifici. Es tracta d’un medalló de forma circular, en  el centre del qual hi ha una aranya ben visible.Detall part superior porta de la Teixidora del Poblesec

L’aranya mira cap avall, cap a  la porta d’ entrada. No sé si vigila qui entra o qui surt.

L’autor/a coneix les bases de la geometria plana. El medalló i les ornamentacions formen una simetria axial,  és a dir, que si tracéssim una línia imaginària en sentit vertical i pleguéssim el dibuix per aquesta línia les dues meitats resultants coincidirien.

Aquest element principal, descansa sobre una altra simetria igualment contundent i de la qual l’Aranya, en continua essent protagonista: una simetria radial, reforçada pels cercles concèntrics que es van tancant al seu voltant.

És sens dubte un conjunt carregat de simbolisme.

La resta, fins al terra, no fa res més que col·laborar en aquest reforçament: traços en sentit semicircular que van perdent força en raó de la distància.

El traçat és precís i efectista en l’ornamentació central, fent servir el clarobscur per atorgar tridimensionalitat a l’escena, en una escala de grisos sense sobresalts.

El fons, d’un color taronja matisat, crea el contrast suficient sense cap necessitat de ser agressiu i es va desfent en el blanc fins al final.

Els extrems de la teranyina arriben fins als límits de la porta marcant la possessió de l’espai. En el terç superior els fils vénen traçats en un taronja amb una punta de negre i en el quart inferior s’introdueix el blanc que es va dissolent dotant de lluminositat l’entrada, i suggerint un aire de falsa ingenuïtat.

Finalment, retallat sobre una planxa de metall collat a la paret, pintat amb el color taronja original, situat en diagonal i amb una cal·ligrafia àgil,  hi ha el nom de la casa  “Teixidora”. Aquesta disposició forneix el conjunt de la lleugeresa necessària que contrasta amb  l’estructura principal.

M’he assabentat que hi ha cursada una nova ordre de desallotjament, i possiblement aquest interessant mural desapareixerà víctima d’un destí efímer, que és el seu valor real.

Podeu veure’l al nº 35 del Carrer Marià Aguiló, entre Carrer Pallars i Carrer Llatzeret, si és que encara hi és! La foto és del 30/12/2012

Maria Arús BCN 26/02/2013

El gegant bicèfal

El gegant bicèfal

Gegant bicèfal. DetallAl carrer Almogàvers del barri del Poblenou a Barcelona, als terrenys de les antigues cotxeres dels autobusos, encara  s’hi  aguanten algunes parets de la construcció primitiva.

En una d’ elles, la que es veu des del xamfrà de Roc Boronat amb Sanxo d’ Àvila, i que pertany al carrer Ciutat de Granada, hi ha una pintada que representa un gegant bicèfal d’ aproximadament una alçada de quatre pisos.

La pintada és de caire eminentment reivindicatiu data de l’ era post olímpica quan es va concebre el 22@, i arran d’ aquest projecte es va procedir a la reestructuració de la zona i algunes de les antigues fàbriques i equipaments de la ciutat van desaparèixer.

Hi va haver una lluita veïnal i sindical per protegir i reivindicar alguns dels espais i encara ara n’hi ha de pendents.

La inscripció que figura a la part superior dreta de la paret ho diu ben clar : “Fora el22@”

Forçosament l’ execució de l’ obra ha de ser col·lectiva per la seva grandària.

És una figura hominoide de color negre que es desenvolupa al voltant d’ una escala d’ emergència que encara es manté clavada a la paret i que fa la funció d’ eix vertebrador

La imatge evoca un monstre que sembla avançar girat mig d’ esquena a l’ espectador. La cama dreta és fàcilment identificable, però l’esquerra,d’una mida considerablement inferior, podria ser l’ altra cama  o bé una cua.

Té dos caps, el de l’ esquerra és clarament humà,i el de la dreta presenta un aspecte simiesc, accentuat per la finestra que ocupa la part central de la cara.

Les dues cares, pintades de color grog, tenen una expressió seriosa i els ulls esbatanats de les dues estan atents,vigilants…

Tenim dons, una obra d’ execució simple, carregada de simbolisme, i tridimensional per l’ ubicació de l’ escala. La taca substitueix al traç que es fa present per remarcar l’ expressió dels rostres, i el color, volgudament i necessariament auster.

La lectura que en faig és metafòrica : representa la taca negra de l’especulació que avança inexorablement, encarnada en un monstre sense matisos  i que amb  els seus quatre ulls observa atentament les seves preses, bifurcat entre la hipocresia humana i la irracionalitat animal, aixecant-se per sobre les víctimes de l’ especulació.

Entenc que és la meva versió i segurament qui el vegi, pot donar corda a la seva imaginació ordint una altra hipòtesi.

Això és el que té de bo l’ art al carrer : que hom pot especular i opinar sense por de ser titllat d’ incorrecte.

En aquest solar ja s’hi està edificant, és a dir que si hi ha algú interessat en contemplar aquest “gegant bicèfal” potser s’haurà d’ afanyar….

Aquestes fotos es van fer el dia 10/02/2013, al xamfrà de muntanya dels carrers Roc Boronat i Sanxo d’ Àvila, davant de Can Framis.

 

Maria Arús BCN 17/02/2013

L’art al carrer

L’art al carrer

Gat dins d'una capça de cartrò

L’ art al carrer.

Passejar per les ciutats i els pobles amb una mirada encuriosida, porta a vegades al caminant a descobrir en les seves pedres, murs i/o parets, signes que, persones sovint anònimes, deixen el seu testimoni d’ una forma d’ art diferent i no exent moltes vegades del sentit de l’humor.

M’estic referint a l’ artista, que busca el racó adequat, “veu” la paret, aprofita forats, rugositats, sortints…finestres, panys … per crear la seva obra.

Dic artista, perque busca l’ espai, l’ enquadra i el distribueix… l’ impregna amb el color sovint escàs, i la premura l’ obliga a un traç concís i ràpid , que dona  frescor i  lleugeresa a l’ obra.

Descarto al que embruta amb voluntat d’ embrtutar, al brétol que destrossa imposant la seva barbàrie sobre l’ obra d’altri.

Volia començar aquesta secció amb un dibuix de format mitjà pintat sobre una porta metàlica d’ un armàri empotrat a la paret. Segurament serveix de protecció d’ algun servei municipal o de la zona.

A mi, m’ ha agradat molt.

Està situat al Poblenou al carrer Pamplona , xamfrà Ramon Turró.

Al menys, el  novembre del 2012 hi era.

Sobre la reixeta de ventilació de l’ armari, s’hi aguanta una caixa de cartró abandonada i oberta, i per aquesta obertura s’hi veu la cua i la part trasera d’un gat de carrer que hi està furgant. Una escena quotidiana.

Un espai més on els adolescents acostumen a escriure reiteradament els seus nicks o àlies, hi ha un Institut a prop, serveix com a fons idòni per fer resaltar la rotunditat de l’ obra.

El coneixement de la perspectiva és obvi, la lleugeressa del cartó la donen les solapes de la caixa, la distribució del color ombres i punts de llum.

El pes de gat, contundentment negre, estabilitza el conjunt.

Es pot presentir la seva curiositat, la cerca de quelcom amagat entre els plecs de la caixa…

L’ artista, amb un recurs propi del “comic”,  subrralla tot aquest moviment amb cometes, per provocar en l’ espectador la sensació que la capsa i el gat s’ estan movent.

I la signatura.

Sense estar-ne massa segura les “etiquetes” de la caixa ens donen  la procedència de l’ autor …: BCN i el seu àlies : .SQON.

També podria ser el lloc on s’ha pintat : BarCelOna i substituint els punts  per lletres i canviant la grafia de la Q, podriem llegir :  eSBONa = BarCelOna eSBONa

Però  això li hauríem de preguntar a l’ autor…..

Maria Arús BCN 27/1/2013

Les Arts de Piranesi. CaixaForum Barcelona

Comentari sobre l’exposició que es pot veure a  Caixa Forum fins el 20 de gener, titulada Les Arts de Piranesi:

Primer de tot, he de dir que no en sabia res de Piranesi. Quan vaig veure que el dibuix triat pel cartell de l’ exposició em recordava l’ obra d’ Escher, i en esbrinar  que era un boig de la perspectiva em vaig proposar de visitar-la. Tenia un motiu personal. L’ aprofundiment en l’ estudi de la perspectiva com a eina de treball m’ha proporcionat el sentit de l’ ordre aplicat a la vida. En situacions d’ estrès, dibuixar perspectives impossibles absolutament racionalitzades per la norma, m’ ha tranquil·litzat. La realització i la contemplació de les formes pures dels traçats geomètrics tant sobre el pla com en l’ espai m’ha suposat una eina per trobar l’ equilibri.   Amb això no vull dir que l’ exposició m’hagi entusiasmat en la seva totalitat. De fet m’ha provocat un embafament tal que he de reconèixer que m’ha costat acabar el recorregut .

Dit això,hi ha tres parts de la mostra que m’han interessat profundament :

La Perspectiva És la primera part de l’ exposició en la que l’ espectador comença a prendre contacte amb l’ obra d’ aquest personatge multidisciplinari que va ser Piranesi. Les atmosferes creades per  la combinació de les línees clàssiques i les perspectives infinites dels espais arquitectònics que imaginava, la combinació amb la profusió d’ ornaments  decoratius,les delicades games de grisos i el traçat impecable de la línia aconsegueixen traslladar a l’ espectador a un món oníric.

Les cartografies Al costat d’ un dibuix de detall de les llambordes d’ una calçada romana, hi trobem un complicadíssim, però sens dubte real, plànol de la ciutat de Roma amb una descripció numerada dels carrers i edificis que realment impressiona. Es summament interessant per comprendre l’època, és l’ equivalent a les noves tecnologies actuals.

Les presons imaginàries. Crec sincerament que aquesta part és la “joia” de la mostra i que justifica la visita. Diuen que Piranesi quan va fer aquesta sèrie no estava en possessió de les seves facultats mentals i que va ser  entre els deliris que li provocava la febre  que va concebre aquesta obra que a mi em sembla impactant. Boig o no, no s’oblida de la profunditat i el clarobscur, i crea una atmosfera subtil i delicada entre la sordidesa de la presó que sembla l’ avantsala de l’ infern. Espais infinits de sostres inacabables poblats d’ escales que s’ encreuen, de ponts que enllaça’n, de retalls que pengen, de cadenats i argolles  que no lliguen a ningú, de fanals i cordes… Pel terra s’ arrosseguen figures humanes de les que de tant en tant s’ identifica alguna part, gent sense rostre…ombres entre les parets. De tan en tant unes figures solitàries deambulen en aquests escenaris  tenebrosos. El traçat de la línia aquí esdevé més gestual, més funcional, més immediat. Acompanya aquesta secció un vídeo en 3D, projectat sobre una pantalla còncava que ofereix una visió unitària de les Presons i que permet fruir de la il·lusió de veure “passar l’ aire”   entre els diferents plans.

Hi ha més coses interessants a l’ exposició, però aquestes son les que m’han agradat més. Us la recomano. S’ha de veure amb temps…..

Maria Arús, 30 oct 2012

Nota de premsa de l’exposició Les Arts de Piranesi, facilitada per CaixaFroum

Col·lecció Carmen Thyssen. Sant Feliu de Guíxols

Monestir de Sant Benet de Sant Feliu de GuíxolsLa visita a l’exposició Paisatges de llum, paisatges de somni, de Gauguin a Delvaux ubicada a l’espai Carmen Thyssen del Monestir de Sant Feliu de Guíxols, va centrar les meves reflexions en tres aspectes diferents. He de dir que vaig gaudir d’aquesta visita amb la companyia d’una professional com és la María Arús, que em va fer descobrir aspectes molt interessants. Com sempre dic, compartir és enriquir-se.

El primer punt és una reflexió de caire general entorn a la diferència entre les exposicions dels museus, que segueixen les pautes del seu propi pla museístic i una exposició de quadres que formen part d’una col·lecció particular. És evident que hi ha aspectes econòmics i d’oportunitat del moment per adquirir una obra, però també és cert que les col·leccions ens acosten a la persona, al seu món i als seus gustos i preferències particulars.

Un segon aspecte està relacionat amb l’entorn i la ubicació i muntatge de l’exposició. El fet de que dins del mateix edifici estigui ubicat el Museu d’Història de Sant Feliu, ajuda a comprendre el paper que va jugar el Monestir en l’evolució de la ciutat.  La construcció es va fer seguint les normes de Sant Benet i és d’una gran austeritat en les formes i en les línies. Em va sorprendre la forma de la Torre del Fum, ja que te la forma de mitja lluna, per un costat és rodona i l’altre mitat és recte. Un cop dins de l’espai Carmen Thyssen, és d’agrair que cada sala  estigui retolada amb l’ús que tenia quan era utilitzat pels monjos benedictins: menjador, sala, habitació de l’abat, etc. També volia fer esment de l’encert en la il·luminació de les obres. Han aconseguit destacar la pròpia lluminositat de cada quadre, portant els ulls del visitant al punt que l’artista va remarcar. No hi ha ombres i reflexos i es gaudeix sobre manera amb aquesta disposició.

El tercer punt de reflexió  fa referència a l’exposició en si mateixa. Tal com es pot veure en l’enllaç que he posat de l’exposició, els quadres estan dividits en tres grans grups: el paisatge naturalista, vestigis de l’ impressionisme i visions del món modern. En l’apartat del paisatge naturalista trobem obres que es situen entre el romanticisme i el naturalisme, primant sobre tot paisatges d’Itàlia (Venècia preferentment) i de la Mediterrània. Aquests quadres fan veure la naturalesa com alguna cosa superior a l’home, externa a ell.  D’aquest grup em va agradar de forma especial el quadre Velers de l’Eliseu Meifrèn i Roig.

Dins del conjunt de Vestigis de l’impressionisme, ja trobem quadres de natura viscuda, natura per a ser viscuda. Per tant dins d’aquest apartat cobren importància les figures humanes envoltades i gaudint de la natura. Personalment, els quadres que més em va agradar van ser El ram de flors de Maurice De Vlaminck i El Pati de la Casa Sorolla del Joaquín Sorolla. Aquest quadre està ple de llum i de flors; podria semblar caòtic, però la disposició dels colors i el tractament de la llum, aconsegueix un equilibri meravellós. També voldria destacar Taula al jardí de Pere Torné i Esquius.

El tercer apartat és el dedicat a Visions del Món Modern. En aquest apartat trobem explosions de color i d’imatges suggerents. D’aquest grup vull destacar-ne tres: Marea baixa de Ràfols-Casamada, Policromia de Ernst Wilhelm Nay i Canya de Antonio Saura.

Aquesta selecció no vol dir que no n’hi hagi alguns altres que també posaria al menjador de casa, però si que em van agradar de forma especial. Per això recomano buscar més informació sobre ells i si es poden veure en directe, encara millor.

Can Framis. Fundació Vila Casas

Com aquest blog està pensat per a compartir aficions i pensaments, avui cedeixo la paraula a la María Arús, pintora y professional del món de l’art,  que m’ha fet arribar aquest comentari sobre Can Framis i les obres exposades en ella.

Una opinió subjectiva

Avui he tingut una agradable sorpresa.

He anat  a la Fundació Vila Casas, ubicada  al’ antiga fàbrica de Can Framis, rehabilitada  per l’ estudi d’ arquitectes BAAS.

Es tracta d’ una construcció voltada d’ un petit jardí d’heures i xops, el que li dona un aire aquàtic  i màgic. Integrada discretament en aquesta  munió  d’ edificis  nous que formen l’ anomenat 22@, barri que mereix per ell mateix una visita.

La distribució dels espais, l’ agrupament per conceptes, i el recorregut visual del Museu, ja mereix una visita. Ens rep una amplia plaça enrajolada que presideix una escultura d’ en Jaume Plensa. L’ entrada és austera, i no fa presagiar res del que hi ha dins. L’ estructura de l’ edifici, la disposició dels espais i  l’ aprofitament de la llum, posats al servei del contingut.

És la diferència que hi ha entre un espai “ aprofitat per” a l’ espai “creat per”.

No m’havia documentat gens per anar-hi, només sabia que hi havia una col·lecció de pintura contemporània

Es tracta d’obres que pertanyen a diversos artistes nascuts  o residents a Catalunya i que van dels anys seixanta fins a l’ actualitat.

Com que al marge de l’ importància intrínseca dels artistes i de la seva aportació objectiva a l’ evolució de l’ art i a la cultura hi ha els gustos personals, parlaré per mi.

M’ha agradat molt veure alguns Artigau, Arranz-Bravo, Bartolotzi, i Ràfols Casamada entre d’ altres.

Són els pintors que formen el meu imaginari , “el meu fons d’ armari” artístic en la secció de Catalunya.

Artigau, Arranz-Bravo i Bartolotzzi van fer Belles Arts a Sant Jordi al Carrer Avinyó a l’antic edifici de “Bolsín”,  i em van fascinar.

Jo començava el primer curs i ells acabaven, i les seves opinions sobre com es feia de frustrant  l’ aprenentatge de l’ Art en aquella escola, i com havia de ser l’ art segons ells, em va fer entendre que es podia discrepar del sistema i que era un dret.

Formaven part del grup, Robert Llimós, Gerard Sala, Serra de Ribera i altres que exposaven les seves teories als novells que els escoltàvem amb els ulls oberts com plats.

Vull anomenar als que més em van influir : Artigau, el seu estudi ens feia somiar; Arranz-Bravo i Bartolotzzi, els amics; i Ràfols –Casamada, l’ intel·lectual, poeta i pintor

El tractament de la figura humana, l’ influència del “pop” d’ Artigau i Bartolozzi, la introspecció i la força subtil del color d’ Arranz-Bravo, que també ha estat un artista multidisciplinar.

Arranz-Bravo i Bartolotzi van treballar conjuntament en varis projectes i van pintar la fàbrica Tipel a Parets del Vallés per exemle.

No vaig conèixer personalment a Ràfols – Casamada, pintor de referència dels anys seixanta. M’agrada el Ràfols-Casamada de l’ expressionisme abstracte en el que el gran protagonista és el color. A vegades em costa empatitzar amb l’ autor, em passa amb Tàpies, per exemple. En canvi amb Ràfols, em sento “com a casa”.

Com els anteriors comparteix amb ells l’ influència de Matisse.

Per a mi ha estat com un retorn al passat, un retrobament amb els meus contemporanis.

A la Fundació hi ha un petit espai dedicat a la tauromàquia que em va semblar interesantíssim.

Posats a trobar una mancança, diré que m’hauria agradat prendre’m un café a la cafeteria del Museu, per assaborir l’ entorn però no n’hi ha.

M’ha posat la mel a la boca i aniré ben aviat.