Festival de Salzburg. El Sistema Abreu

Aquest any el la 93ena edició del Festival de Salzburg han hagut uns participants molt especials. Ja des del discurs de benvinguda realitzat per Josep Anton Abreu s’ha pogut gaudir de la interpretació de les diverses orquestes (Infantil. Simón Bolivar i el Cor Manos Blancas) nascudes totes elles, a partir de la implantació de l’anomenat “El Sistema” instaurat per Abreu a Venezuela.

Es impresionant veure les xifres relacionades amb aquest projecte. Actualment, El Sistema actua en 230 conservatoris del país, amb uns 4000 docents implicats i arribant a més de mig milió de joves. La veritat és que em produeix una enveja increible. No es tracta d’un projecte per fer passar l’estona als nens i nenes o als joves. Es tracta d’un projecte global: formatiu en quant a actituts i valors, exigent volent aconseguir l’excelència, integrador i que obra portes a la professionalització, solidari entre ells mateixos, participatiu i motivador, I tot això a través de la música i de la seva interpretació en grup.

Sempre m’ha semblat un camí pel que valia la pena passejar. Compartir, reconèixer les aptituts d’altres companys i companyes, poder dialogar i aprendre dels altres. Quan moltes vegades es parla de que l’ofici de músic fomenta l’individualisme, el narcisisme i l’egoisme, potser és degut a que es tendeix a inculcar des de ben petits als nens i nenes, que toquin un instrument en solitari.  A vegades sóm els propis adults els que encarrilem als infants a que triin un instrument, en el que podran sobresortir. Com es diu a l’article escrit per Jesús Ruiz Mantilla i publicat a El País,”Su sistema ha desafiado la educación musical corriente, individualizada, cambiándola por la necesidad de trabajar en grupo desde el principio”. A més del reconegut Gustavo Dudamel,és important constatar l’aparició de noves figures com el jove director Jesús Parra de 18 anys.

Els programes presentats han posat de manifest el grau de  virtuosisme musical de tots els integrants. Que criatures jovenetes, tinguin tan interioritzada la música, de manera que puguin expressar tot el aquesta aporta o que tinguin la capacitat d’emocionar amb la seva interpretació, fa que realment ens haguem de replantejar l’educació musical que s’imparteix en el nostre país. Un factor gens menyspreable és el fet que fossin capaços d’aguantar la pressió de tocar sota la direcció del mestre Ratlle, director de la Filarmònica de Berlín. En un món globalitzat com l’actual, tenim la gran sort de poder participar d’aquest tipus d’aconteixements i de valorar-los en tota la seva amplitut. Les seqüències de la interpretació de Maler que he pogut sentir, m’han trasbalssat.

El Coro Manos Blancas fa palès aquest esperit de superació devant de situacions adverses. La compenetració amb l’orquestra arriba a quotes molt elevades.

Crec que no es tracta de lloar per lloar. L’exigència és imprescindible, però per a tothom. I sobre tot s’ha de ser equanim: no és vàlid el cafè per a tots. A cada un se li ha de demanar en funció de les seves capacitats i circumstàncies.

Aquest tema és capdal. LA CULTURA i L’EDUCACIÓ són la base pel desenvolupament d’un país i de forma molt especial del jovent. Hem de creure en els joves amb fets, recolzant-los, posant al seu abast mitjans que els permeti la seva realització com a persones i com a professionals. I si cal modificar els sitemes d’aprenentatge, no ens ha de fer por canviar-los.

 

 

Anuncis

Els euros en el futbol.

Amb tota la raó del món, els ciutadans estem escandalitzats de les xifres que estan apareixen relacionades amb casos de corrupció. Tothom ens preguntem com pot ser que el ex tresorer i ex gerent del Partit Popular tingui 48 milions d’euros en comptes a Suïssa, i no ens conformem en declaracions que diguin que s’han equivocat en la percepció que tenien d’aquesta persona. Però el meu comentari d’avui no va en aquesta línia, sinò en qüestionar-me com pot ser que un equip de futbol, en aquest cas el Reial Madrid (encara que pensaria el mateix fos quin fos l’equip), sembla que estigui disposat a pagar 100 milions d’€ per un jugador i que no hi hagi un clam popular denunciant aquest fet. Ja sabem que en una empresa privada els accionistes poden fer el que creguin més oportú, però no és cert que un equip com el Reial Madrid, pugui prendre aquest tipus de decisions impunement. Té masses implicacions sobre el conjunt de la societat.

Hi ha un aspecte que posa en evidència que ens trobem devant de formes del capitalisme més dur. Un jugador ven la seva força de treball igual que qualsevol treballador, però les condicions no són precisament les mateixes. Aquesta força de treball genera una riquesa no productiva, només està lligada al mercat de capital i als mitjans de comunicació. Quan s’estan duent a terme desnonaments per quantitats que en alguns casos no arriba a 3000€, com pot ser que no corri per Internet alguna iniciativa popular que demani una legislació adient, que posi fré a aquest desori? En mans de quí està regular sobre el mercat dels jugadors de futbol? Ja se que la immensa majoria de jugadors, no estan en aquestes circumstàncies, però els que si ho estan, ens fan molt de mal.

Un altre aspecte és el relacionat amb la cultura de l’esforç i de la preparació i formació. El fet que comencin la carrera futbolístics molt aviat, dificulta que els jugadors puguin seguir els estudis de forma normal. Avui en dia hi ha escoles i instituts que adapten les matèries curriculars als esportistes, però així i tot, se sent destacar com un fet anòmal, el que esportistes d’èlit tinguin acabats els estudis i es preparin pel seu futur professional, un cop finalitzada l’etapa de pràctica esportiva d’alt nivell.

Si tot això ho barregem amb la xifra d’atur juvenil, què estem fent? Com ens pot estranyar que al fer la pregunta a un nano petit, que vols ser quan siguis gran, la resposta sigui: vull ser ric? Quina força tenen els mestres i docents de qualsevol nivell educatiu, per educar en l’esforç, en que les coses no s’obtenen de forma immediata, sinò que cal treballar i treballar? Aquestes idees s’aprenen a casa i en l’entorn familiar i social. Ho ens hi posem tots o potser tindrem més d’una generació perduda pel món productiu, a més del món personal.

Valors

S’ha comentat molts aquests dies els valors que trametien els jugadors de la “Roja”: amistat, companyonia, humilitat, etc.

Ahir, sentint els comentaris sobre el seu estat “alegre” motivat per la celebració de la victòria, he pensat: on estan aquests valors? Els joves i la gent en general, veiem que per celebrar alguna cosa, cal beure per aconseguir l’eufòria. Cal ser coherents en tot moment