La música com eina integradora i socialitzadora

Amb pocs dies de diferència he llegit un parell d’articles que parlen de la música, dels joves, de la seva força com element d’integració, de superació, de solidaritat, i en definitiva, un cop més, es posa de manifest la importància de l’ensenyament d’aquesta matèria, com element bàsic de l’EDUCACIÓ.

En el primer dels articles es parlava del Projecte “La música del reciclaje” que seguint la idea de l’Orquesta Cateura de Paraguay, s’està portant a terme en una escola del barri El Pozo del tío Raimundo , en un IES i en una unitat materna-infantil d’un hospital, tots a Madrid. La idea és aprendre música i construir instruments a partir d’elements de rebutj, per poder tocar en una orquestra.

Deseguida es pot veure la quantitat de valors que aquesta idea porta: consum responsable, habilitats manuals, gaudir de la música, treball col.lectiu i col.laboratiu, a més de compartir hores de lleure d’una manera diferent de la que es viu en el seu entorn.

Poc a poc van avançant, de manera que poden participar en concerts amb altres orquestres, el que els proporciona un reconeixement social i la possibilitat de compartir experiències amb altres infants i joves.

D’una manera semblant, s’està aplicant un projecte de fer arribar la música als joves d’un barri marginal de Bangkok (Tailàndia) on viuen més de 100.000 famílies i que té un elevat índex de delinqüència. Tant la situació social del barri, com el desenvolupament del projecte, està exposat en l’article publicat a El País, en el seu apartat de Planeta Futuro. No el deixeu de llegir! 🎧

Sonidos para el cambio

 

Anuncis

El poder de la música

M’han fet arribar el documental que adjunto i no he pogut resistir la tentació de compartir-lo. El títol és Melody

Un cop s’ha vist, venen al cap diverses idees que fan reflexionar. Per un costat es mostra un cop més, que obtenir resultats comporta esforç i deixar coses pel camí. En aquests cas concret, de ben segur que pels pares no va ser una decisió fàcil el deixar marxar a la filla, i per la Geo tampoc, per molt que anés a fer la cosa que més li agradava. Una vegada més es posa de manifest el valor de l’esforç que tot sovint es diu que s’ha deixat de trametre, arrossegat per la necessitat d’obtenir resultats ràpids i de forma fàcil.

Un segon aspecte és el valor de la música com element integrador dels joves. I no cal pensar que això s’aconsegueix només amb la música clàssica, no, estem parlant de la MÚSICA, sense etiquetes. De la mateixa manera que el llenguatge verbal te moltes varietats i formes d’expressió, en funció del lloc, del contingut, de l’ambient, de l’edat, etc., també el llenguatge musical te tota aquesta riquesa de possibilitats d’expressió. El model de les Orquestas de Jóvenes e Infantiles de Chile, segueix el patró marcat a Venezuela pel professor Abreu. És impressionant llegir:

Cada año participan 12 mil niños y jóvenes en orquestas y un millón de personas asisten a cerca de 3.000 conciertos ofrecidos por orquestas juveniles e infantiles en 190 comunas del país.

Un tercer aspecte va relacionat amb l’increment de la cultura d’un país i generador de riquesa. Aspecte aquest, que no es pot menysprear.

En aquest mateix blog, he lloat la necessitat de posar a l’abast de tothom el coneixement de la música. Només un petit nombre de persones arribaran a la professionalització, però tothom, grans i petits, quan escoltem música, s’ens remou alguna cosa per dins. La veu és l’instrument més valuós i la majoria tenim la capacitat d’utilitzar-la per comunicar-nos. Hi han veus que ens agraden, altres que ens son estridents, unes son càlides, altres més fredes, etc.  Per tant, tots fem música.

Per tot això s’em fa difícil entendre el poc interès que l’Administració Pública destina a aquest apartat. Si es llegeix la informació existent al web de la Generalitat de Catalunya sobre Estudis Musicals, al referir-se a les Escoles de Música, ho fa centrant-se en l’alumnat de la ESO i Batxillerat, per tractar-se d’ensenyaments reglats, però, i les criatures més petites? Caldrà verificar si es compleixen les previsions de ajut al finançament de les escoles de música que els municipis impulsen i que en els darrers anys, s’han vist deixades de banda.

Mitjans de comunicació, xarxes socials i déficit d’atenció

Per avançar en un camí, cal fer una passa i després un altre. El progrés també s’aconsegueix de la mateixa manera, pas a pas. Això no invalida que alguns cops es faci una passa més llarga que altres i que si el terreny és difícil, calgui mirar on s’ha de posar el peu per no caure. Caminar és per tant, un fet automàtic que requereix que en certs moments en prenguem conciència per rectificar o modificar la trajectòria.

A què ve aquesta introducció? La darrera setmana he llegit diversos articles, sobre temes diferents, que m’han portat a reflexionar i veure un aspecte bàsic, comú a tots ells. Es tracta de la quantitat d’informació a la que tenim accés, que no sempre és veraç i que ens l’empassem amb total tranquil.litat. En aquesta afirmació ja es planteja un tema important: la informació no està contrastada en orígen (immediatesa i competència per a ser els primers en informar, perdent rigor) i absència d’esperit crític per part dels consumidors d’informació  (si ho diuen és que és veritat i no es contrasta en diversos mitjans i ni tans sols es qüestiona ). Per desgràcia també existeixen fraus en publicacions científiques, però que, gràcies al rigor i la tasca d’investigació, s’acaven descobrint.

Els sistemes de comunicació actuals permeten que, gairebé en el mateix moment que es produeix una notícia, ja en tenim coneixement de la mateixa. És evident que aquest fet és molt positiu, però, s’està perdent la part d’anàlisi, de reflexió, de pensar el perquè i el com,  degut a que ja tenim un altre informació que està apareixent. No es pot evitar i el que cal és treure’n profit de la situació. Com deia abans, cal parar un moment i veure on hem de posar el peu per continuar.

Avui en dia és molt frequënt que la gent estiguem mirant un programa a la TV o a través d’Internet, i al mateix temps estem intervenint en una xarxa social. Aquest anar ràpid ràpid, voler dir la nostra a la xarxa social, dificulta la concentració i la reflexió.

Cada vegada més es parla de nens i nenes i joves amb Dèficit d’atenció. Lo estrany fora que no n’haguessin.  Des de petits reben estímuls constants. Estan jugant amb una cosa i ja se’l ofereix passar a un altre. A vegades els jocs els deixen molt poc marge per la seva imaginació i creativitat: les nines ja ploren, els cotxes ja fan sorolls, etc.  i les criatures busquen una nova joguina amb l’esperança que ells puguin ser els protagonistes. Els estímuls visuals també contribueixen a la pluja d’imatges que entra en el seu cervell sense temps per pair-les.

I els adults què fem? No estem diagnosticats però la realitat és que actuem igual que una criatura diagnosticada amb Dèficit d’atenció. Es necessita tenir molta informació i només es te temps per llegir els titulars o s’aprofita el vespre per veure quatre notícies mentre es responen els correus i es telefona a algú. Tot alhora.

És menys habitual del que convindria que es generi un diàleg amb la resta de persones amb les que es conviu,  comentant l’actualitat, coses que s’han sentit, i que tothom pugui dir la seva, amb calma, contraposant arguments i fonts d’informació, savent-se escoltat i apreciat.

Els hàbits de concentració i reflexió s’adquireixen des de petits, tan a casa com a l’escola. Un cop més estem parlant d’EDUCACIÓ.

Tot això no treu que existeixi un problema real que cal tractar, com és el déficit d’atenció. A nivell personal, em decanto més per l’escola francesa (medicació només en casos molt extraordinaris) que intenta motivar que no per l’escola americana, que utilitza quasi de forma exclusiva la mdicació.

Una pel·lícula: Professor Lazhar

Cartell Professor LazharAquesta setmana van passar per televisió una pel·licula extraordinària  en diferents aspectes. Es tracta de Professor Lazhar. És un film canadenc, de l’any 2011 que va merèixer molts guardons i nominacions. Per començar per aquest darrer capítol, va ser nominada als Oscars com a millor pel·licula de parla no anglesa. Va obtenir el premi a la millor pel·licula al festival de Toronto i el premi Genie. A Locarno va obtenir el premi del públic i a Valladolid, el premi al millor guió.

No pretenc escriure sobre els valors cinematogràfics d’aquesta cinta, ja que hi ha molta informació al respecte (podeu clicar aquí per veure més dades sobre ella), sinó sobre la temàtica i aspectes concrets que aborda.

La història es desenvolupa en una escola canadenca i en centra bàsicament en les reaccions que es produeixen entre l’alumnat d’una classe en la que la mestre que tenien, es suïcida en la pròpia aula. A l’endemà un home algerí, que diu haver ensenyat durant 19 anys en el seu país, s’ofereix per cobrir la plaça que ha quedat vacant. A partir d’aquí es desenvolupen varies línies argumentals:

1.- El nou professor. Formes d’ensenyament. Valors. Integració.

2.- La directora del centre i el professorat. Sistema educatiu i normativa. Despersonalització de l’educació.

3.- Els nens i nenes de la classe. Relacions entre ells i amb el professor.

4.- Els pares.

Des de bon començament es contraposen dos sistemes educatius. El sistema canadenc, més normalitzat (en el seguit de que tot són normes a seguir), més rígid (no és possible sortir-se del camí marcat pels regles establerts), on tot està estipulat i amb poc marge per interactuar a nivell emotiu amb les criatures i el sistema que posa en pràctica el professor Lazhar, més antiquat, però que evidencia un nivell de coneixements superior i un acostament més profund a la realitat personal de cada alumne. Frapa veure reflectida una societat que no permet cap tipus de contacte entre mestres i alumnat, de manera que donar una abraçada a una criatura pot tenir conseqüències penals i que porta a l’absurd que denuncia el professor de gimnàstica: com no es pot tocar als nens, és impensable que utilitzin aparells perquè no els pot ajudar. Resultat, els fa donar voltes corrent durant tota l’hora de classe. És una simplificació del tema, però envia un senyal d’alerta sobre aspectes que poden ser absolutament absurds i no només això, sinó que poden tenir unes conseqüències totalment negatives sobre la formació global de les criatures.

No és anecdòtica la posició de l’alumnat a l’aula. L’anterior mestra els tenia posats en semi-rotllada per afavorir l’intercanvi de punts de vista entre els nens i nenes de la classe. El nou mestre els situa en files, de manera més clàssica. A priori tot fa pensar que la posició inicial és més correcte, però comprovem que posats en fila, també es pot aconseguir una òptima relació i implicació de tots. El que canvia és l’actitud del mestre.

Com s’encara la resolució del conflicte de les criatures davant del fet traumàtic de la mort de la professora és un motiu més de reflexió. El centre opta per la intervenció única d’un professional de la psicologia, que actua sobre el conjunt de la classe, seguint uns protocols establerts. La pel·licula mostra, com el professor Lazhar, observant a cada criatura, percep les diferents implicacions i sentiments que ha generat en ells. Provoca que es pugui parlar de forma espontània i aquest fet provoca que l’acomiadin. S’ha saltat les normes.

En aquest punt cal parlar dels altres professors i de les famílies. Com en tots els col·lectius laborals, hi ha persones a les que ja els està bé limitar-se a seguir les normes sense plantejar-se res més. Els que són més crítics, aguanten per situacions personals o familiars. La directora viu entre l’espassa i la pared. Veu que la canalla està contenta amb el professor, però no pot acceptar que no es compleixin els reglaments: li va el lloc de treball. Crec que la frase d’uns pares que davant de les reflexions que els hi fa el mestre en relació a la seva filla, li diuen que ell s’ha de limitar a ensenyar i no ha d’educar, posa el dit a la llaga sobre una realitat que es viu a molts llocs, i no només al Canadà.

L’Educació és un tot. Les persones ens eduquem a través dels fets quotidians, de la relació amb altres persones, d’escoltar i integrar altres cultures. Però en l’edat de 10 i 11 anys, el paper del mestre és fonamental. És quasi el primer vehicle de transmissió de valors i coneixements pels nanos. D’aquí la importància de que siguin persones amb unes capacitats especials i amb una formació del més alt nivell i a l’altre costat de la balança cal que hi hagi el reconeixement i la valoració de la societat.

Crec que aquesta és una pel·lícula per veure i reflexionar. Afecta a tota la comunitat educativa i a la societat en general. La LOMCE tindrà implicacions sobre el futur del país, per això no podem deixar passar cap ocasió per analitzar les seves repercusions.

 

Horniman Museum i els Jardins

Horniman Museum i els Jardins

Es parla de música prehistòrica per anomenar tan els sons de la vida quotidiana que es donaven en aquesta etapa de l’història,  com de les músiques dels pobles aborígens d’Austràlia o música indígena d’Amèrica.

Només apunto això per indicar la importància de la música en la vida del ésser humà i com ha anat desenvolupant-se de la seva mà, fins considerar-se part inseparable de les nostres vides. La música ens acompanya en celebracions de qualsevol tipus, tant alegres com tristes; també serveix de canal de comunicació, d’expressió de sentiments; per fer companyia;  etc.

Per tant, des dels primers moments de la vida d’una persona val la pena que la  integri com un element més. És important que es realitzi aquesta integració de manera lúdica i gradual, fent que els infants ho visquin com una part agradable, de joc, i no com una mena de llosa que els hi cau al damunt quan la família decideix que “han d’aprendre música”.

Fa pocs dies vaig tenir ocasió de visitar el Horniman Museum de Londres i els seus jardins. Ja abans d’accedir a veure la col·lecció d’instruments que atresora, en els jardins es podia accedir a una zona de joc pels infants, consistent en diversos instruments per fer música.

Horniman Garden. Jugar amb músicaHorniman Garden. Els infants fan música Era fantàstic veure a la canalla, sols o amb adults, tocant, produint sons, comentant-ho, rient i sobre tot, incorporant a la seva vida, de manera inconscient, el plaer de la música. És evident que això no implica que tots aquells nens i nenes arribin a tenir un nivell musical alt; però si que crec que els hi quedarà un pòsit que propiciarà que en qualsevol moment, gaudeixin de la música.

Un cop dins del Museu, es poden veure un elevat nombre d’instruments musicals (prop de 800 exposats), ordenats seguint la classificació de Hornbostel i Sachs de any 1914, que és la que s’utilitza a nivell museístic.  Per facilitar la seva observació i aprendre una mica més de cada un d’ells, la Galeria d’instruments, disposa de taules digitals, que permeten la selecció d’un instrument amb tota la informació associada (lloc d’orígen, data, classificació, peces de música interpretades amb ell, etc.). No cal dir que et podies passar hores i hores i no acabar mai.

Però no només això, sinó que es passen documentals sobre el procés de fabricació d’instruments de vent o de fusta. També hi ha documentals sobre instruments ètnics i l’ús que s’en fa d’ells als seus països d’origen.

Galeria d'instruments. AprenentUna sala especial està dedicada a les criatures (i als no tant criatures! com vaig disfrutar!) amb diferents instruments, amb una explicació clara i amb la possibilitat de provar-los. Hi havia mares amb nadons als braços tocant música o pares amb infants més grandets experimentant i comentant entre ells les diferències entre els sons, etc.

He de dir que vaig sentir una enveja sana.

Música pels més petits

Dies endarrere, he pogut participar en unes sessions de massatge amb música per criatures de mesos. No pretenc parlar de la part emocional i de relació dels familiars amb els infants, encara que és evident que es podrien dir moltes coses de les vivències que aquesta activitat genera. Tampoc no es pot deslligar totalment una de l’altre, però voldria focalitzar el meu comentari en la part musical.

Ja vaig escriure en un altre moment que la música ens acompanya des del mateix moment del naixement fins al final de les nostre vides. Darrerament s’ha escrit sobre el fet que la darrera memòria que perdem les persones és la memòria musical, això demostra la gran importància que té i que cal treballar-la i mimar-la. No es tracta de ser uns grans experts, si s’ho és millor que millor, però el més important és gaudir d’ella. Cal incorporar-la de forma permanent en el nostre dia a dia.

I hem d’aprendre a escoltar-la. Avui en dia, tothom va amb tanta pressa que sembla que escoltar música és perdre el temps, i no s’és concient  que s’està guanyant en qualitat de vida.

Per tot això, el començar a fer sentir música als nadons i a més, realitzant una acció agradable com un massatge, de ben segur  pot marcar la seva relació amb la música. Els moviments que es fan seguint les cançons els poden anar introduint en el ritme i  posar la base per a una bona motricitat. És un aprenentatge que a alguns d’ells els portarà a voler conèixer el llenguatge musical i qui sap, si a dedicar-se de forma professional a la música.

Donada la transcendència en la vida de les persones i en primer lloc en els infants, cal exigir un grau de professionalització a les persones que comparteixen amb  les famílies aquesta activitat. És una realitat l’increment en la demanda i per això l’oferta també creix. Ara bé, de la mateixa manera que tothom s’interessa per l’escola on aniran els seus fills/es, és important també, dedicar un temps a seleccionar amb cura un dels primers contactes que tindran els infants amb el món musical.

 

 

Viure la música

Quan més es coneix la música més es disfruta d’ella. Una bona forma de viure-la és ballant. El ritme com a element primari de la música, penetre per tot el cos, fent-nos moure sense poder parar. Només cal veure les criatures, com des de ben petites, es mouen quan senten la música: és una reacció absolutament primària, instintiva.