Il trobatore de Verdi: final de temporada al Liceu

Després de les experiències musicals viscudes en la temporada 2016-2017 al Liceu, no gaire positives en molts casos, no tenia gaires esperances en aquesta darrera representació. També s’afegia que el muntatge presentat el 2009 de Gilbert Deflo, no portava a ser gaire optimista.

He d’admetre que al final va ser per a mi, una de les millors funcions de la temporada. Ja s’ha escrit molt sobre el llibret i l’argument una mica fosc i confós d’aquesta òpera, situat en l’etapa històrica en que es viu l’enfrontament entre el Compte d’Urgell i Fernando I d’Aragò. Així els personatges principals, Manrico i el Compte Luna, encarnen la lluita entre amfòs bàndols. En la versió que es presenta en aquests moments, s’han emprat imatges de dibuixos de Goya, Los desastres de la guerra, que es van projectant sobre teles negres per situar l’acció. Resulta molt sobri i efectiu. D’aquest manera es supera la versió fallida de Deflo. Em va semblar una mica repetitiu l’ús d’una mateixa tipografia en els escrits que apareixien sobreimpresos en les teles negres, de la mateixa manera que es va fer a Don Giovani. Per intentar facilitar la comprenssió d’aquest període històric, s’ha creat un personatge fictici que representa a Goya, que va apareixen en diversos moments de l’òpera. Personalment crec que no calia i que no aporta res de nou, al contrari, pot distreure.

Abans d’entrar a comentar les veus i els intèrprets, vull destacar el paper del cor. Les obres de Verdi donen una gran importància al cor i en aquest cas, també. Per exemple, és l’encarregat de marcar el contrast entre el poble, amb els cants d’alegria i de festa per donar pas tot seguit a la tragèdia explicada per Azuzena (La zingarella). Van complir amb escreix el seu paper. Crec, que a diferència d’altres aspectes de la temporada que ara finalitza, el cor ha anat guanyant, es nota més sólid, més equilibrat en quant a les veus i a les interpretacions. Només apuntar que potser les veus de dones queden una mica descompensades i afeblides, però, en tot cas, res que no es pugui resoldre de cara a la propera temporada amb més recursos econòmics i noves incorporacions.  El paper de Conxita García, la directora del cor, crec que ha estat molt positiu i que es noten els resultats de la tasc realitzada.

L’orquestra, sota la direcció de Daniel Callegari, va fer una bona lectura de la música de Verdi. Podies seguir perfectament els motius que et feien percebre la lluita o la preparació de la venjança. La força de determinats instruments o la presència de les cordes o la fusta, et predisposaven al que s’estava veient en l’escena. Així com en altres ocasions l’Orquesta em sona desequilibrada, que va una mica pel seu cantó, aquest dia em va semblar que va fer una bona tasca, que va recolzar l’acció i va contribuir en gran manera en el resultat final.

Absolutament desabedor Manrico, interpretat en la funció a la que vaig assistir pel tenor Marco Bertí. Va ser un cant pla, a ple pulmó, amb molta potència, però sense cap modulació. No trametia cap emoció i en les àries i duets compartits amb Azuzena, interpretada per la mezzo Marianne Cornetti, molestava la seva veu fins a tal punt, que només volies que callés. El contrapunt el va posar Artur Rucinski en el paper del Compte Luna. La veu modulada, amb un fraseig que donava tot el sentit al text. Era agradable, entraves en el paper i no és d’estranyar que tan ell, com Azuzena (Marianne Cornetti), revesin el reconeixement del públic. Després de tots els canvis de repertori que han hagut al llarg de l’any, aquest cop es pot dir que com ha mínim ha hagut una part dels intérprets que han estat a l’alçada del que el públic (millor dit: qualsevol públic) es mereix. Caldrà veure l’actuació de l’altre repertori per poder tenir la visió completa de Il Trovatore. 

Simfonia núm. 4 en Fa menor de Txaikovski al Liceu

El Liceu ha programat dos concerts dedicats a obres de Txaikovski: un primer per piano i el darrer dedicat al violí, dins de la temporada 2016-2017 . En el cas concret del concert per a violí, van programar en la primera part el Concert per a violí en Re Major, Op. 35 i com a intèrpret solista, Chad Hoopes. Aquest jove violinista, de 22 anys, va obtenir el primer premi de la Young Artists Division of the Yehudi Menuhin International Violin Competition. El virtuosisme, el sentiment i la tècnica s’ajunten en la seva interpretació, aconseguint un resultat que no pot deixar indiferent a ningú.

Voldria centrar-me en l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu dirigida en aquesta ocasió per Josep Pons. Sempre intento buscar els mèrits, tenint en compte que per pocs que siguin aquests, segur que superen amb escreix els meus. Per això al llarg de la nit i sobre tot quan aquesta ja va estar “sola” i va encarar la interpretació de la Simfonia núm., 4, es va confirmar  el pressentiment que ja havia tingut en la primera part, de que no seria una vetllada rodona. Al buscar una explicació, de seguida es pren consciència de que l’orquestra no està ben compensada i que potser calen més assajos perquè no és el mateix tocar en solitari. Els vents amagaven la resta d’instruments i fins i tot van desafinar en algun moment. Donava la sensació de que cada un anava pel seu compte.

És cert que aquesta Simfonia no va tenir gaires bones crítiques en el moment de la seva estrena ni en els anys posteriors, però la realitat és que avui en dia és una de les peces més  interpretades i que forma part del repertori de les millors orquestres..  Txaikovski va dedicar aquesta simfonia a la seva protectora Nadezhda von Meck, i potser havia un llenguatge soterrat, que ells sols entenien i que s’escapa a la resta de la gent.

Quan et grinyola una orquestra, automàticament et centres en qui dirigeix. El tempus marcat no era seguit pels músics i les indicacions arribaven una mica tard, quan el canvi o l’entrada de les fustes o els metalls  ja s’havia produït. Volia veure un altre direcció i  vaig buscar a youtube. De les moltes que hi ha, les que m’han agradat més, com a direcció i interpretació, han sigut:

  1. Tchaikovsky: Symphony Nº 4 OP 36 – Herbert Von Karajan WPO
  2. Tchaikovsky: Symphony No.4 / Bernstein New York Philharmonic (1974 Movie Live)
  3. Tchaikovsky Symphony No. 4, Barenboim conducting the Chicago Symphony Orchestra
  4. Tchaikovsky: Symphony No. 4 in F Minor. Hugh Wolff conducts the New England Conservatory Philharmonia

És una maravella poder anar d’una versió a l’altre i estudiar els detalls que diferencien a cada director. Ho aconsello.

 

 

 

 

Rigoletto de Verdi

Aquesta setmana han començat les representacions de Rigoletto al Liceu de Barcelona. Darrerament i amb molta freqüència, el meu grau d’enuig a l’acabament de les funcions és molt elevat i com he expressat en diverses ocasions el públic no es mereix actuacions com les que ens ha tocat viure. Però dimarts passat va ser diferent. Això no vol dir que no haguessin alguns desajustos tant per part de l’orquestra com per part dels solistes, però com som humans, aquestes petites falles, ajuden a valorar el conjunt.

La producció em va semblar molt interessant i la posada en escena molt efectiva. És una successió de quadres pictòrics, en la composició dels quals s’empren diferents tècniques, que porten a tenir la sensació de trobar-te en una galeria d’art. La simetria en les escenes , l’ús de línies rectes i de diagonals per ubicar els cantants i l’acció (l’escala que divideix l’escena al que representa la casa on viu Gilda), la divisió en plans per mostrar àmbits diferents (com en el tercer acte durant la Bella figlia dell amore, on en el pla superior estan Rigoletto i Gilda i en la part inferior, el Duc i Magdalena), o el recurs de línies piramidals amb la plataforma inclinada i els nobles al voltant, i Rigoletto a la part central, etc.Al tractar-se d’in espai delimitat i acotat per mitjà de la llum, contribueix a la sensació d’enclaustrament, d’absència de sortida, de fatalisme davant de la maledicció.

Un altre element importantíssim és la il·luminació, no dóna només suport al conjunt, sinó que adquireix la categoria de solista dins del repartiment de l’obra. El vestuari te el seu propi llenguatge, assenyalant les diferències dels personatges i la categoria i estament de cada un d’ells. Amb una visió holística de l’òpera com un art complert, crec que aportacions de creadors de diferents àmbits com el cas del dissenyador  Lorenzo Caprile, contribueixen a donar aquest sentit de globalitat. Per totes aquestes coses crec que realment l’escenografia, la posada en escena, la il·luminació i el vestuari, embolcallem l’acció.

El repartiment està integrat per Javier Camarena, com Duc de Mántua, Carlos Álvarez com a Rigoletto, Désirée Rancatore, com a Gilda, Ante Jerkunica en el paper del sicari, Sparafucile, Ketevan Kemoklidze coma Magdalena, en els papers fonamentals. Cal destacar també el paper de Toni Marsol interpretant a Marullo. Veure a aquest baríton al que tantes vegades hem sentit a l’òpera de Sabadell, com va consolidant la seva carrera, sempre dóna gust.

És convenient recordar com Verdi va voler que el paper de Rigoletto fos interpretat per un baríton, de forma que pogués aportar millor la dualitat del personatge: la seva vessant de malvat i per contrast, quan es manifesta com a pare. En canvi el paper del Duc de Mántua, havia de ser interpretat per un tenor, com indicador del caràcter frívol del personatge. Dins d’aquest estudi dels personatges, va assignar al baix el paper de malvat: Sparafucuile. I després tenim els dos personatges femenins: Gilda i Magdalena. La filla de Rigoletto, soprano lleugera, donat que ha d’interpretar algunes àries bellcantistes. I Magdalena, mezzosoprano, més lligada a la realitat. En el repartiment del Liceu, i no se si degut a haver escoltat i vist altres interpretacions, Javier Camarena no trametia la força i el vigor que s’espera del personatge. Crec que a La donna e mobile, va quedar un mica curt i en general en tota l’òpera. No és fer justícia segurament, però suggereixo escoltar-la en la veu de Pavarotti

 La veritat és que em van agradar molt més les veus de Gilda i Magdalena. L’exigència vocal de Gilda , és molt gran. La versió de Gruberova és fantàstica. No se perquè, però em recorda el quadre Ofèlia de John Everett Millais.

encara que prefereixo la interpretació de Caro nome en la veu d’Ekarina Siurina:

Però per apropar-nos a la que vam sentir al Liceu, incorporo la interpretació de Désirée Rancatore

Cal fer esment al paper del cor, en aquest cas, exclusivament d’homes. Sembla que Verdi va voler reflectir de forma ben palesa quin era el paper de la dona en aquella època, restringida al paper de cortesana o de puresa total.

En el ranking d’Operabase corresponent al 2015-2016, Verdi ocupava el primer lloc com a compositor més representat, i Rigoletto estava en el lloc 10 (La Traviata ocupa el lloc d’honor). És per tant una òpera molt coneguda, i a pesar d’això, cada cop que s’escolta, un pot anar descobrint més matisos, simbolismes, parts que havien quedat amagats. El canvi dins de la creació de Verdi que va comportar aquesta òpera, passant a personatges més complexos, no en blanc o negre, sinó plens de contradiccions i emocions i més propers a la realitat, ajuda sens dubte a viure-la amb més intensitat.Val la pena sentir al mestre Muti explicant els errors que moltes vegades es cometen al interpretar la música de Verdi, és tota una lliçó. El problema és que ens hem acostumat tant a aquestes modificacions, que si es fa una interpretació fidel, potser ens sembla que no és la correcte.

És un bon moment per tornar-la a gaudir.

Nabucco al Liceu

Ahir a la nit vaig assistir a la representació de Nabuco de Verdi al Liceu de Barcelona.
Poques coses a dir quan ja s’ha parlat tant d’aquest inici de temporada, però en tot cas voldria reflexionar sobre algunes de les  que s’han apuntat al respecte.

En relació als cantants. Estic bastant d’acord amb la gent que manté que els cantants no han estat al nivell que s’espera d’un teatre de primera categoria i que cobra l’entrada com a representació també de primera categoria. Això no treu que van haver moments bons, però en general el baríton Ambrosio Maestri va mancar de veu i tenies la sensació de que no arribava i de que no estava còmode. Cal dir que no sembla que sigui l’habitual en la seva carrera, ja que ha cantat en els més prestigiosos teatres i el ser repertori verdià és ampli i ben construït. La soprano Martina Serafin em va semblar que  tenia un recorregut de veu curt i que els greus desapareixien.

El públic. És evident que un teatre com el Liceu que ha vist desaparèixer gran part de les subvencions que rebia, està aplicant una política diferent, a afí d’arribar a més gent i aconseguir un aforament més elevat en els espectacles. Aquesta política que també es tradueix en una diversitat de preus de les entrades, està afavorint l’assistència de persones que potser en altres moments no havien tingut ocasió de fer-ho. Això és positiu. Podrà contribuir a trencar amb l’imatge elitista de l’òpera. Tota acció dirigida a fer arribar la cultura a un nombre més gran de persones, la considero encertada.

En contra es pot dir que a vegades el comportament no és el més adient. En els darrers anys s’ha incrementat en gran manera els aplaudiments en mitj de l’obra. És natural que el públic vulgui expressar la seva complaença, però per altres persones o pels mateixos cantants, pot suposar trencar la concentració o el caliu aconseguit. La part més negativa és quan els aplaudiments es produeixen abans de finalitzar un ària, un duet o qualsevol part de òpera.

Si s’està amatent al director, ja es veu quan abaixa els braços per indicar el final, però no des de tots els llocs és possible veure’l. Potser el més convenient fora avisar de que no s’aplaudeixi durant la representació i que es faci al final. És un tema que a part dels melòmans que assisteixen amb freqüència al Liceu, els molesta.

De la representació de Nabucco, vull destacar l’escenografia (Alison Chitty) i la direcció d’escena (Daniele Abbado). És d’una gran senzillesa i sobrietat, resultant al mateix temps molt efectista. No distreu de la música i de la representació, ans al contrari, la reforça.

I evidentment cal citar l’orquestra amb el director Daniel Oren al front i de manera molt destacada el Cor del Liceu. La directora Conxita Garcia, està aconseguint una coordinació de veus fantàstica.

El llac dels cignes. Txaikovski. English National Ballet. Gran Teatre del Liceu

El llac dels cignes. Txaikovski. English National Ballet. Gran Teatre del Liceu

Aquesta setmana s’han obert de nou les portes del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, per a donar pas a les representacions del ballet de Txaikovski, El llag dels cignes.

Es tracta d’una obra clàssica de ballet, que forma part de l’imaginari popular i del que s’han pogut veure moltes i variades interpretacions. Precisament per tractar-se d’una obra vista en diverses ocasions, l’oportunitat de gaudir de la versió del English National Ballet sota la direcció artística de Tamara Rojo, obria moltes expectatives que pel que a mí es refereix, no es van veure defraudades.

La coreografia de Derek Deane està basada en la de Marius Petita i Lev Ivanov. És sabut que aquesta coreografia es va montar després de la mort de Txaikovski en base a la revisió  musical de Riccardo Drigo, i actualment és la més representada. Tampoc es sap exactament qui va ser l’autor del llibret ni l’origen de l’història, encara que es presumeix que pot estar basada en un compte alemany. El que és evident és que es tracta d’una obra romàntica/dramàtica a la que se li han donat diferents finals. Simplificant-ho al màxim es pot dir que estem davant de l’eterna història de la llüita entre el bé i el mal. No deixa de ser un compte de fades de l’época.

Obro parèntesi. Moltes vegades em passa que porto a l’actualitat els temes i veig l’aberració dels continguts. A les hores prens conciència de com ha anat calant en les societats determinades idees i costums i com és de difícil canviar-les. Aquí el tanco.

En alguns moments vaig tenir la sensació de que l’orquestra no anava a l’hora amb el ball i sobre tot el ritme i l’intensitat que el director imprimia a la música, no era el més adient. He tornat a escoltar la música  posteriorment, en altres interpretacions i crec que les meves sensacions eren encertades. Però en general, l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu va estar a l’alçada. Cal esperar que a mesura que la temporada vagi endavant, també es vagi ajustant millor.

La coreografía fantàstica. No se si era un tema de llums, però en l’acte III, en el ball de celebració de l’aniversari del príncep, els trajos eren foscos i dificultava veure els moviments dels ballarins.

En una nit d’estrena sempre es detecten petits erros i imprecisions, però la bellesa del ball va estar per sobre de tot.

Così fan tutte. Gran Teatre del Liceu

La idea wagneriana de l’obra d’art total, com a síntesi de les arts poètiques, visuals, musicals i escèniques, em sembla clau per acostar-se a una òpera.
La producció de Così fan tutte de la Fenice (Venècia) que es va presentar dies enrera al Liceu sota la direcció d’escena de Damiano Michieletto, em va trencar el concepte d’obre total. En primer lloc, l’espai emprat era reduït i en alguns dels actes alterava l’efecte de les veus. Per exemple, en el primer acte, l’escena quarta, el quintet de l’acomiadament, s’amontegaven les veus, no es sentien els diàlegs, ni les respostes entre uns i altres. El desplaçaaament constant dels cantants sobre l’escenari, en actituts histèriques més que de pena i sorpresa, no ajudava a sentir correctament.
Darrerament, s’està utilitzant molt el recurs de la plataforma giratòria. M’imagino que deu ser més econòmic que el pujar i baixar decorats, però comença a ser una mica repetitiu.

Un altre aspecte és la representació de l’obra en un hotel de disseny. Crec interesssant l’adaptació de les òperes als nostres dies, com a forma d’expressió de l’actualitat dels temes que s’aborden. Ara bé, aquesta premissa no sempre és correcte ni es pot generalitzar. Sempre cal tenir present el moment i les circumstàncies històriques i socials que existien en el moment d’escriure una òpera i en el cas de Così fan tutte, la valoració de la dona, la doble moral que imperava per mesurar les accions dels homes i les dones, el paper social assignat, etc. estant lluny de la situació actual d’ambdos sexes. És evident que encara no s’ha aconseguit plenament aquest canvi social, però situar l’òpera de Mozart al context actual, grinyolava, no feia sentir-se a gust.
És clar que estic parlant d’una opinió personal, però crec que és bó ser consecuent en tot moment i tenir en compte l’entorn en el que es pot influir.

Enllaço amb un altre aspecte. El dia 27 de maig que és eñ dia que vaig assitir a la representació, el Liceu va regalar invitacions a alumnes d’escoles i conservatoris de música. Un primer pensament és constatar que l’ocupació prevista per aquell dia, era tan minsa, que a corre cuita van distribuir les invitacions. Cal tenir present, que tot just l’essaig general al que moltes vegades assisteixen l’alumnat dels centres de música, aquest cop no va permetre la presència de públic.
Un punt molt positiu és veure la quantitat de gent jove presents en la sala. Molts d’ells, els veies pendents de l’orquestra i en concret del instrument que ells deuen tocar. És un indicador de que l’òpera agrada a un públic molt ampli.

Orquestra Unesco Barcelona al Liceu

Fa més d’un any, l’octubre del 2013, es va presentar l’Orquestra Unesco Barcelona dirigida per Gonçal Comellas. En el meu comentari vaig deixar constància del molt que em va interessar, tant com a projecte com en l’aspecte musical. Per aquest motiu quan vaig veure que s’anunciava al Liceu un concert per l’esclerosi múltiple, interpretat per aquesta orquestra, no vaig dubtar ni un moment en comprar l’entrada.

Les coses van ser diferents de com m’esperava. He de reconèixer la meva ignorància del contingut del programa. De fet es tractava de la celebració del 25è aniversari de la Fundació Esclerosi Múltiple i una part important de l’acte era de contingut institucional. Aquesta circumstància va tenir per a mi dues conseqüències importants. La primera va ser que el públic era partícip de la part lúdica de l’acte i va ser continuu el anar sentint comentaris, sorolls de caramels, pastilles, estossecs gens reprimits, fotografies amb els mòbils, etc. Estava a platea i em va sorprendre que es pugés entrar en ple concert amb el cop corresponent de la porta o que va haver persones que van marxar sense haver finalitzat la interpretació del Rèquiem de Mozart. Fins i tot els tècnics de so que manipulaven la taula de mescles, parlaven en veu alta. Potser cal fer una mica de pedagogia i ajudar a sensibilitzar al públic perquè respectin l’esforç interpretatiu dels músics. Arribada a aquest punt, vaig decidir posar més atenció a tota aquesta part i participar de la celebració de la feina feta per tanta gent que contribueix a millorar la vida de les persones que pateixen aquesta malaltia.

La segona cosa que em va enrabiar, va ser haver d’assistir a l’apropiació partidista de l’acte. Van ser presents,  el President de la Generalitat, el Conseller de Sanitat (cal tenir valor de ser-hi quan tot just la Fundació Esclerosi Múltiple porta assumint la part assistencial i d’ajuda a la recerca per millorar la qualitat de vida de les persones afectades i dels seus familiars, per manca de finançament públic i quan s’ha retallat l’ajut a molts dependents), la Presidenta del Parlament i la Consellera de Benestar. No estic qüestionant la seva presència, sinó, sobre tot, el fet que la Presidenta del Parlament digués que s’havia plantejat assistir a aquest acte com una forma d’evasió i de no pensar en res. Quina manca de sensibilitat! Allà havia gent diagnosticada, familiars que viuen el dia a dia, i evidentment que era una jornada de celebració, però el transfons i la realitat era que totes aquestes persones, no podien deixar fora del recinte la seva situació personal. La forma no va ser gens encertada i encara menys quan va aprofitar per fer referència a l’acte de participació del 9-N. D’igual forma, la presentadora, va donar les gràcies al President “per tot”, afegint que aprofitava qualsevol circumstància per fer-ho.

El que m’havia portat a mi al Liceu, que era el concert,  va quedar en un segon terme, i no per culpa de l’orquestra, sinó per tot el que he comentat. En la primera part, van interpretar la Simfonia Júpiter de Mozart i en la segona, el Rèquiem també de Mozart. Em va sorprendre molt. Les dues ocasions que l’havia sentit, estava integrada exclusivament per instruments de corda i ara, disposa també d’instruments de vent (flautes, oboè, trompes) i percussió. És evident que la sonoritat és absolutament diferent. En el cas del Rèquiem,  la Coral Polifònica de Puig-Reig i les interpretacions d’una contralt, una soprano un tenor i un baix, van acabar d’arrodonir-ho tot.

Així com en la primera ocasió, el director, marcava molt a cada intèrpret, ara vaig tenir la sensació  que els músics ja estan molt més rodats i acostumats a tocar junts i fa que la direcció sigui més de conjunt, de marcar ritme, tempus i modulació de forma que el resultat és més global. Només vaig tenir la sensació que la percussió sobresortia massa en algun moment.

He d’admetre que em van quedar moltes ganes de tornar a sentir l’Orquestra, de poder gaudir-la i copsar els canvis i l’evolució que està tenint. És molt satisfactori veure com es consolida el projecte. La meva enhorabona.