À toute épreuve: Eluard, Miró i Cramer

À toute épreuve: Eluard, Miró i Cramer

Fins el 2 de juliol és possible visitar a la Fundació Joan Miró de Barcelona, l’exposició temporal: Éluard, Cramer, Miró -“À toute épreuve”, més que un llibre.

Per introduir-nos en el sentit de la mateixa no hi ha res millor que citar la informació que apareix en el fulletó:

Éluard, Cramer, Miró – «À toute épreuve», més que un llibre reconstrueix la història de la creació del llibre de Miró fet a partir d’un recull de poemes de Paul Éluard amb el mateix títol. La mostra s’inclou dins la sèrie Miró. Documents, que té per objectiu aprofundir en alguns aspectes de l’obra de Miró a partir del fons de l’Arxiu de la Fundació.

La composició i la realització del llibre À toute épreuve és un exemple dels vincles que Miró estableix amb els poetes als anys vint i que són l’origen de grans transformacions en el seu llenguatge plàstic. Amb aquest llibre, editat per Gérald Cramer l’any 1958, Miró fa realitat el seu desig de depassar la il·lustració de les paraules del poeta per acabar creant un objecte.

Éluard, Cramer, Miró – «À toute épreuve», més que un llibre forma part de la sèrie Miró Documents, un cicle d’exposicions, publicacions i simposis concebut pel Grup Internacional de Recerca de la Càtedra Miró que aborda noves aproximacions a l’obra de l’artista a partir dels fons de l’Arxiu de la Fundació Joan Miró.

El nom de l’exposició és molt encertat i clar: ens trobem davant d’una obra d’art, d’un llibre que és la suma de diverses peces d’art, ja siguin poemes, pintura o escultura. L’inici és el poema que el poeta Paul Eluard va escriure a Gala, quan aquesta el va deixar per anar a viure amb Dalí. Aquest poema és el que amb les aportacions de Miró es va convertir en el llibre objecte de l’exposició.

És molt interessant veure tot el procés creatiu, des de les planxes de fusta, les diverses maquetes fins el llibre acabat i dins de l’esstoig tb de fusta. Les planxes son en si mateixes escultures per les que va emprar diversos tipus de fusta, en funció de les característiques i necessitats de cada dibuuix. La fusta de cirerer, més dura, retallada i posada sobre planxes de fusta de pí, o en el cas de les més petites, tallades directament sobre boig. A un li venen al cap imatges de com debia ser aquest treball de traspassar a la fusta la idea de les formes, com debia anar pulint cada peça fins aconseguir la forma i textura necessàries.

Les proves de color son en si mateixes una petita obra d’art, com va afegint els colors, com busca unitats més petites, com elabora el tot, la idea global. A partir d’aquí l’elaboració de les maquetes dels fulls del llibre. Algunes vegades Miró dibuixaba sense tenir el text, d’aquí les succesives maquetes que es van anar fent fins arribar al resultat final. L’ignorància fa que només quan t’expliquen les repercusions d’un petit canvi en l’interliniat del text sobre el conjunt, arribes a comprendre la magnitut de l’obra.

La veritat és que pots estar-te molta estona mirant cada pàgina, cada dibuix, cada traç, cada composició: ÉS UNA MERAVELLA!

La relació entre els artistes, la col·laboració, el reconeixement de la vàlua mútua, el respecte, son tot d’aspectes que fan reflexionar. Les grans persones, les més sabies, son les que acostumen a posar de manifest aquesta capacitat per compartir i sumar (sempre hi han excepcions). En aquest sentit, constatar com un poema que tot just ocupa quatre pàgines, esdevé en un llibre amb més de dos-cent dibuixos, dóna fe del treball conjunt. És evident que no es tracta d’un poema il·lustrat, ni molt menys, és la suma de la tasca d’ambdós artistes.

Christie’s. ÉLUARD, Paul (1895-1952). À toute épreuve. Poème autographe non signé. 6 feuillets in-4 (281 x 225 mm), verso. Encre noire sur papier bleu. (Traces de pliure centrale.)

Donar a conèixer el fons  de la Fundació és una gran idea. Moltes vegades m’ha passat pel cap al visitar un museu, la idea  que m’agradaria poder accedir al fons que no s’exposa normalment al públic. Tenta com un misteri: com es deu guardar? quins tresors amagats hi ha? com han arribat?, quin és l’origen? a qui anaven destinats? Poder accedir a desvetllar una part d’aquest misteri, és molt gratificant.

L’explicació del comissari de l’exposició, Christopher Green, aporta elements més que suficients com per motivar a qui encara no hagi vist aquesta exposició temporal, a buscar una estona i anar-la a veure.

Anuncis

Fundació Joan Miró. L’ edifici

Fundació Miró. Barcelona
Fundació Miró. Barcelona

Les exposicions temporals i la col·lecció permanent de la Fundació Miró de Barcelona, fan imprescindibles les visites sovintejades.

Amb motiu de la darrera exposició, vaig tenir ocasió de seguir una visita guiada que aquest cop estava dedicada a l’edifici. Sembla mentida que després de tans anys i d’anar tantes vegades a la Fundació, no havia coincidit mai amb aquesta activitat. Va ser una sorpresa molt grata i interessant. A partir d’ara entendré millor el recorregut, em miraré les coses d’un altre manera perquè ara tenen un altre sentit.

És evident que la suma de dos grans artistes com Joan Miró i Josep Lluís Sert, havia de donar un resultat extraordinari.  La seva participació en el GATCPAC ja va deixar mostres a Barcelona de la seva concepció arquitectònica

Des de la ubicació de l’edifici, de cara a Barcelona i al mateix temps un xic allunyada, per tenir perspectiva, per demostrar la relació amor-separació de la ciutat. Em va sorprendre quan van explicar que fins i tot la terrassa que mira a Barcelona, no et pots acostar del tot, hi ha l’estany que t’ho impedeix.

Fundació_Joan_Miró_Terrassa
Fundació_Joan_Miró_Terrassa

En cap moment es van oblidar que seria un espai museístic en una ciutat mediterrània, d’aquí el tractament de la llum, sempre directe per mitjà dels lluernaris en el sostre o provinent dels patis centrals. També els arbres emblemàtics de la Fundació, l’olivera i el garrofer, donen mostra d’arrelament de Joan Miró a les terres de Montroig del Camp, al Tarragonès i al Mediterrani.

Fundació Miró. Pati de l'olivera
Fundació Miró. Pati de l’olivera

És interessant quan et fan notar que si l’edifici està en la pendent de la muntanya de Montjuïc, per lògica, l’entrada a l’edifici hauria de seguir aquesta mateixa inclinació, però la realitat és un altre. La rampa d’entrada puja, de manera que prens més consciència que estas accedint a un espai emblemàtic, diferent. A partir d’aquí tota la distribució dels espais interiors per aconseguir un recorregut fluid i entenedor. Està tot ple d’idees per facilitar la visió de determinades obres (sala del tapís) i al mateix temps per obligar als visitants a facilitar el pas i evitar que es formin taps en punts concrets.

En un hora i mitja s’expliquen moltes coses que no pretenc reproduir aquí. El que si voldria és esperonar a tothom a fer aquest visita guiada.

Centre d'Estudis d'Art Contemporani. Fundació Miró
Centre d’Estudis d’Art Contemporani. Fundació Miró

Roni Horn. Dormia tot com si l’univers fos un error

Roni Horn
Roni Horn

Feia temps que una exposició no m’havia trasbalsat tant. Abans de veure-la, havia llegit informació sobre l’artista i havia vist imatges de les seves obres, però res a veure amb situar-te enfront d’elles.

D’entrada cal dir que la Roni Horn ha obtingut el Premi Joan Miró que la Fundació atorga cada dos anys. Part del premi és l’exposició de la Fundació Miró i que s’ha organitzat conjuntament amb l’Obra Social de la Caixa, de manera que després de Barcelona s’exposarà a CaixaForum de Madrid. Mancaran unes peces de vidre de color verd que ha fet expressament per l’exposició que estic comentant i que es fonen amb els verds de la muntanya de Montjuïc.

L’exposició recull obres de diversa naturalesa, escultura, fotografia,  dibuixos, etc. corresponents als darrers vint anys de l’artista. En la primera sala es poden contemplar una sèrie de barres metàl·liques, de diferents llargàries, en les que, en una cara, es llegeixen versos de l’escriptora Emily Dickinson. Si es mira un altre cara, hi han línies blanques que son la continuació de les lletres, que recorden mesures, com en un regla, però que a mi em van recordar també les tecles d’un piano. De manera que percebies la importància del text, que no és només paraules, sinó que ordena el pensament dins d’un espai ple de sons.

Roni Horn. Dead Owl 1998
Roni Horn. Dead Owl 1998

El fil conductor de l’exposició és la identitat, en relació a nosaltres mateixos i també en relació als altres i a l’entorn que ens envolta. Lligat també a la noció del temps. L’obra Dead Owl (1997) formada per dues imatges d’un mussol, que semblen idèntiques, però que pel sol fet que han estat fetes amb segons de diferència, ja no poden ser la mateixa. Portat a les persones, cada segon que passa provoca un canvi que afecta a la pròpia identitat.

La sèrie de cilindres de vidre en diferents tons de verd, impressionen per la seva simplicitat però que al mateix temps implica una reflexió. La llum que absorbeixen és diferent durant el dia i depenen del temps que faci. Al mateix temps, tenen imperfeccions, petites diferències que les fan diferents. A l’apropar-te et  reflexes en la superfície interior, que sembla tova, i que fa que tinguis ganes de tocar-la. La pregunta que planteja és, qui som nosaltres, la imatge que veiem o  la mateixa que perceben els altres?

Val molt la pena escoltar i veure un vídeo on la mateixa Roni Horn reflexiona sobre les aigües  del riu Tàmesi: aigües fosques que atrauen als suïcides d’arreu i que al mateix temps estan plenes de significats i d’imatges suggerents. Un cop més es posa de manifest el valor del text, el contingut, la tonalitat de les paraules, les idees, el pas del temps, la cerca, en resum, tot el que està implícit en les paraules. Un cop has sentit les seves reflexions, encara impressionen més les fotografies exposades. A vegades et semblen muntanyes o deserts, pel color que tenen; altres capten el llum donant transparència i fent pensar en la vida que hi ha en el seu interior. El Diccionari del coneixement on es distribueixen diversos conceptes sobre les aigües, de forma no lineal, et fa prendre consciència de que les idees es presenten de forma que pot ser anàrquica, però que estan relacionades unes amb les altres.

Els dibuixos mereixen un punt i a part. Com posa al fulletó de mà de l’exposició: “Fa dècades que dibuixo; s’ha convertit en una mena d’exercici de respiració diari”. Aquesta frase ja dóna idea de la importància que per la Roni Horn te aquesta activitat. Els colors estan lligats a la natura: el marró de la terra, el vermell de la sang, el blau de l’aigua o del cel o el verd dels camps. Primer fa els dibuixos i els pinta, després els retalla en trossos i els torna a recompondre buscant noves figures en equilibri. Aquest tipus de treball, de retallar i de collage, és el que va fer pensar al jurat del premi, com a obra propera a Joan Miró.

Cal veure l’exposició. Plantar-se al mig de les sales i deixar-se portar per les imatges i captar totes les propostes que ens fan.

Històries de l’Espai 10 i l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró

El títol complert d’aquesta exposició, recentment inaugurada a la Fundació Joan Miró, és “Haver fet un lloc on els artistes tinguin dret a equivocar-se. Històries de l’Espai 10 i l’Espai 13”. Aquesta idea em permet escriure sobre ella, estan convençuda de que amb els pocs coneixements que tinc, l’únic que puc fer, és esperonar a altres persones a que la vagin a veure.

Aquesta exposició fa referència als 35 anys transcorreguts des de la primera edició el 1978 i l’actual, 2014. Com explica la directora de la Fundació, Rosa Maria Malet en la presentació de la mateixa, durant aquest temps han passat 497 artistes i 30 comissaris que han mantingut el dinamisme d’aquest espai,  que vol ser centre difusor de les tendències de cada moment. Aquestes xifres i l’objectiu d’aquests espais (primer el 10 i actualment el 13) ens situen davant de la immensitat de la tasca realitzada. Segur que no ha estat gens fàcil mantenir al llarg del temps una sala dedicada a l’art emergent, on han tingut cabuda tan artistes locals com internacionals. El intercanvi sempre és enriquidor, obrir fronteres ajuda a obrir també la ment i aquest fet és positiu no  solament pels artistes, sinó pel públic en general.

Crec que val mol la pena fer-se amb el catàleg de l’exposició (a pesar de que el disseny dificulta moltísim la lectura del contingut i la qualitat de les imatges no contribueix a fer-se una idea correcta de les obres). Llegir amb calma l’article del comissari de l’exposició, en Manuel Segade, ens permet seguir, guiats per la seva mà, el recorregut per l’història de la Fundació Joan Miró i per totes i cadascuna de les exposicions hagudes durant aquests trenta-cinc anys. Tot això explicat dins del context polític, social i cultural i artístic del país i en concret, de la ciutat de Barcelona. No em resisteixo a citar les seves paraules del programa de mà: “…en un arc de més de tres dècades que no tans sols permet analitzar la història de moviments i tendències en l’art, sinó també detectar les interseccions entre diferents generacions i lleguatges.” D’entrada és una lliçó que  t’ajuda a ubicar cada obra en el temps i en l’entorn.

És important saber que l’existència de l’Espai 10/13 dedicat a exposicions de joves artistes, és degut a la voluntat explícita d’en Joan Miró. Volia que la programació d’aquest espai ajudés a la investigació i experimentació d’aquests artistes. La veritat és que fent el repàs de tots els artistes que han passat per aquest Espai, es constata com molts d’ells han esdevingut primeres figures en el món de l’art i s’han convertit en referents de les noves generacions. Veure obres de Susana Solano, Jaume Plensa, Fina Miralles, Riera Aragó  entre d’altres, ajuda a entendre el camí fet.

M’imagino que la selecció de les obres per aquesta exposició, deu haver sigut una tasca molt complexe. Per un costat calia preservar el fil argumental, però no podem oblidar que ens trobem davant d’art experimental, i això implica que alguna de les obres que es van presentar en el seu moment, ja no estaven disponibles. Tinc previst fer una visita guiada de les que ha programat la Fundació, per poder conèixer de primera mà, com s’ha fet aquesta tria.

La primera gran novetat d’aquesta exposició, és que per primera vegada, surt del seu propi espai per ocupar les sales on normalment es presenten les exhibicions temporals. L’exposició està ordenada en vuit espais diferents: Cronologia, Fenòmens pictòrics, Objectes escultòrics, Cultura i natura, Fenomenologies del cos, Postcolonialismes, Processos i esdeveniments i Els usos de la cultura popular.

Només vull esmentar les obres que “a mi m’han dit alguna cosa”. Estic convençuda que cada persona que vegi l’exposició podria dir-ne d’altres, però aquestes són les meves:

1.- Cronologia. Antoni Tàpies. No podia ser d’un altre manera. Les seves obres em fan anar més enllà, em suggereixen moltes idees i reflexions. En aquest cas es tracta d’un pila de plats de porcellana blanca i en el de dalt es pot veure que té una esquerda.  Un cop més Tàpies utilitza objectes quotidians, usats, que estan en equilibri, en harmonia, que uns sustenten als altres. Està tot dit.

2.- Fenòmens pictòrics. Alfons Borrell. Pintura amb fons negre i emmarcada amb línies de color groc. Tot cal remarcar-ho per saber la seva magnitud. El fons és negre però al voltant sempre hi ha color i a sobre és un color càlid. Vik Muniz. Laberints. La silueta d’un gos, feta amb sals de plata. La simplicitat a vegades és la millor expressió, la més clara. És un treball previ, necessari per arribar més lluny.

3.- Objectes escultòrics. Susana Solano. Peces de fusta que permeten apreciar la textura i l’ànima de la fusta. El color, les vetes, etc. Un cop més el valor de les coses naturals que a vegades ens passen desapercebudes. Jaume Plensa. Estructures. A través de video es veu el muntatge de les seves obres. Simplicitat en els materials, càlculs perfectes per aconseguir l’equilibri. Susy Gómez. Les seves escultures amb material tèxtil ajuden a veure el valor del quotidià, d’allò que tenim davant dels ulls. L’escultura dels guants blancs, llargs entrellaçats, sembla que t’abracin.

4.- Cultura i natura. Fina Miralles. El mar. Es tracta d’una composició, on el mar es va fent i modificant dia a dia, ja que una tela blanca, per osmosi va xuclant l’aigua tintada de blau que hi ha en un recipient que està a la base. Simplicitat. Intercanvi. Una cosa pot enriquir i modificar un altre. Em va semblar fantàstica. He de confessar la meca debilitat per aquesta artista.

5.- Postcolonialisme. Jackie Brookner. Llengües natives. Les escultures de  llengües de materials de diferents colors i mides, em va semblar molt evocadora i representativa de la integració de persones

6.- Processos i esdeveniments. Esther Ferrer. Perfil. En base al seu perfil, va dibuixant línies que l’envolten i que es van expandint i ocupant tot l’espai. Ja ho va dir Ortega i Gasset, som nosaltres i la nostra circumstància. No es pot oblidar. No estem aïllats encara que ho sembli. Interactuem amb el nostre voltant. Antonio Egea. Tempografies. Papers enterrat que recullen el pas del temps. La transformació del material, els colors resultants, la permeabilitat, etc.

7.- Els usos de la cultura popular. Pere Noguera. Terrissa de la Bisbal. Conjunt de vuit càntirs d’argila negre, amb variacions sense repetició dels tres elements superiors: nansa, galet i broc. Elements molt propers a la nostra cultura que en parlen de l’evolució de les coses, de la seva transformació: no tot és el que sembla a primera vista. Enric Pladevall. Museu de primavera. Joguines fetes amb material reciclats. Un cant a la creativitat, a veure una mica més enllà del propi objecte, a barrejar materials. Liza Lou. Pati del darrera. Taula de fusta amb els bancs per dinar a l’aire lliure. Aquests objectes tant senzills els transforma al revestir-los amb peces petites de vidres de colors, com les que s’utilitzen per a fer collarets. D’aquesta manera l’acte de dinar al camp o fora de casa, al pati del darrera, s’eleva de categoria i adquireix una nova dimensió. Pep Duran. Sabates. En una vitrina petita es veuen tres sabates de criatura de diferents mides. En la petitona hi ha un tinter; en la mitjana les puntes de plomes i en la més gran, els mànecs de les plomes, llapis i goma. Una metàfora fantàstica del creixement.

 

 

Davant l’horitzó. Fundació Joan Miró

El passat 24 d’octubre es va inaugurar l’exposició Davant l’horitzó a la Fundació Joan Miró. Estarà oberta al públic fins el 16 de febrer del 2014.

En aquesta ocasió vaig anar al capvespre i a l’acabar la visita vaig gaudir d’un espectacle meravellós: des del Pati de l’olivera, amb aquesta il·luminada i per sobre de l’edifici,  apareixia la lluna com una llesca de meló retallada al cel. No havia ningú i va ser un moment màgic. Va contribuir a aquesta sensació l’exposició que acabava de veure.

En aquesta mostra es presenten un total de seixanta obres (entre pintura, fotografia i escultura) amb el denominador comú de l’horitzó, abastant des del romanticisme, l’impressionisme i arribant fins els nostres dies.

Està organitzada en 14 converses diferents. En la primera sala es presenten tres obres de tres pintors catalans, de diferents èpoques i estils. La primera d’elles és de Modest Urgell i es titula Paisatge. Aquesta obra estava al vestíbul de l’Hotel Majestic, on solia pernoctar en Joan Miró quan venia a Barcelona. Es diu que es quedava moles estones admirant aquesta obra i en l’explicació d’aquest quadre, es comenta que es poden veure ja elements que amb el pas del temps en Miró utilitzaria també: la lluna o el punt de llum a l’entrada del poble. Per això crec que han posat a la paret de davant el quadre d’en Miró Pintura de l’any 1973.

Quatre horitzons. Perejaume

El tercer quadre és Els quatre horitzons de Perejaume de l’any 1991. He de confessar que em va captivar. Utilitza marcs daurats de fusta, com per indicar-nos la importància de l’horitzó. Al mateix temps, amb una gran simplicitat ens recorda la diversitat d’horitzons, uns més planers, uns altres més retallats i tortuosos, altres més arrodonits, etc. Et dóna la informació necessària de manera senzilla.

La seguen conversa està dedicada a la representació de l’horitzó per part dels representants del romanticisme i el simbolisme germànic, suís i escandinau. Em va agradar especialment el quadre Grand horizon bleu de l’any 1969 de la pintora Anna-Eva Berman.

A primer cop d’ull sembla molt senzill, molt pla, però poc a poc es veu el rigor en la col·locació del paper de plata que dóna forma al cel. Les aigües que fa, les

Grand horizon bleu. Bergman

iridescències,  formes diverses per representar la llum del cel que és tan canviant i rica que cal emprar aquest tipus de material. Però no deixa de sorprendre que en aquest quadre, tot és horitzó, no hi ha terra, és com estar situat en el límit.

La tercera conversa està dedicada a França i les seves avantguardes. Veure un obra pictòrica d’Alexandre Calder és sempre reconfortant, però em va cridar l’atenció la d’en Raoul Dufy, Promeneurs au bord de la mer de l’any 1926. Els colors, les formes que representen les persones passejant i que semblen estar realment caminant, la simplicitat, la dimensió de l’horitzó i del cel, en fi tot ell impacta, de manera que no pots deixar d’aturar-te davant d’ell.

El corrent de HumboldtLa quarta conversa està dedicada als pintors surrealistes. En aquest cas, on em vaig quedar embadalida, va ser front a quadre de Max Ernst, Humboldt Current, del 1951-1952. Mirat de prop, el color fosc del cel, està ple de pinzellades barrejant tons i colors diferents.Entre la foscor del cel i el blau de la terra, tenim la força de la llum concentrada en la lluna i en el riu que travessa tot el quadre.

La cinquena conversa presenta el contrast entre el tractament dels horitzons per per part dels expressionistes alemanys i els de l’art japonès. Realment el contrast és brutal. La Conversa 6 posa èmfasi en la dimensió espiritual de la representació de l’horitzó. El quadre de Marc Chagall, Le viellard et le chevreau, és tendre i al mateix temps molt dur. Aquest contrast de sensacions fa que el trobi molt interessant. La conversa 7  està dedicada a l’horitzó del paisatge industrial i postindustrial. La Conversa 8 presenta un contrast entre l’escultura de ferro de Chillida dedicada a l’horitzó del Cantàbric i l’obra de l’escultora Ann Veronica Janssens que interpreta un horitzó aquàtic dins d’una vitrina de metacrilat. La rotunditat del ferro i la suavitat dels tons blaus, et fa veure un cop més, la riquesa de les possibles interpretacions d’un mateix fenomen.

En la conversa 9 també veiem el contrast entre l’horitzó representat per un llum florescent i la rotunditat d’una tanca feta amb trons de fusta. Aquestes obres són un exemple de la visió nord-americana de l’horitzó i que tenen continuïtat en la Conversa 10. En la Conversa 11 vull destacar la simplicitat aparent de l’obra de Fred Sandback, constituïda per dues cordes col·locades en una cantonada, que queden a la mateixa alçada, però que al desplaçar-te t’indiquen el moviment de l’horitzó i l’engany que a vegades ens pot provocar. La següent Conversa, la 12, està dedicada a l’skyline urbà. És molt curiosa l’obra de Muybridge per estar feta l’any 1878. És el panorama de la ciutat de Sa Francisco agafat des de la colina de California Sreet. És la successió d’imatges enganxades, fetes amb gelatina de plata. També vaig trobar innovadora l’obra de Ruscha, Triuph del 1994. Es tracta de la representació de l’horitzó del cinema, on es veuen retallades les lletres The End i que es pot considerar que enllaça amb l’art conceptual.

Dins de l’espai de la Conversa 13, em va sorprendre veure l’obra de Zineb Sedira, Vue Apocalyptique, de l’any 2012. Les obres d’aquesta artista son de les MotherTongueque no et deixen indiferent. En aquests cas concret, es tracta d’una vista de la costa de Mauritània, a través d’una pared en runes. Recordo haver vist la seva obra Mother tongue, al Musée National Pablo Picasso,  a Vallauris (França), formada per tres pantalles, on es van presentant les imatges de mares i filles. La força de les imatges era tal, que no podies passar de llarg.

A la darrera Conversa, la 14, està pensada com el resum de totes les expressions que s’han vist al llarg de l’exposició. Com només

magritte

pretenc destacar les peces que a nivell personal em van dir més coses, en aquest cas, baix caure rendida una vegada més, davant de l’obra de René Magritte, Le Château des Pyrénées, 1959. Potser si que estem vivint sobre d’una roca que no toca a terra i ens pensem que estem ben assentats, o bé la roca representa la terra suspesa a l’atmosfera o potser les terres frontereres com son els Pirineus, estan en terra de ningú. En tot cas, no provoca cap neguit, ni estranyesa. Com a pintor surrealista, mirava de provocar amb les seves obres, fent que la gent que les contemplava, hagués d’anar una mica més lluny de la imatge pròpiament dita.

Crec que es nota que em va interessar molt aquesta exposició. Val la pena anar amb temps, mirar i remirar, avançar, tirar enrere, comparar, analitzar, escoltar les coses que les obres ens vulguin dir, en una paraula, gaudir-la amb tots els sentits.

Insomnia. Fundació Joan Miró.

Dijous passat vaig visitar l’exposició Insomnia de la Fundació Joan Miró. Com s’explica en el programa de mà, aquesta exposició :”aplega una sèrie d’artístes internacionals que han explorat el cinema des de l’àmbit de l’Art”
D’entrada he de manifestar el meu desconeixement sobre el tema, cosa que no em va ser gens negativa, al contrari. Vaig anar amb la ment absolutament oberta i receptiva, i amb ganes de gaudir d’aspectes, fins ara desconeguts per a mí.
És reconeguda la influència que l’aparició de la fotografia va suposar sobre diversos pintors, que van plasmar en les seves obres, situations o personatges en antituts que semblaven capturades a través de l’objectiu d’una màquina (per example Toulouse-Lautrec).
En la mateixa línia d’investigació, de cerca de les posibilitats creatives del cinema i de relació amb la fotofrafia, és on podem encabir les obres d’aquesta exposició. El contingut d’un dels panells de l’exposició, explica perfectament el contingut:

 De la Fotografia al cinema i del cinema a la fotografia.

Fotografia i cinema capten la realitat sense filtre aparent., però de maneres diferents gràcies a les seves especificacions tècniques. Les tensions entre fotografia i cinema afenten tant les seves qualitats estètiques com els missatges que articulen. També planteen preguntes com ara: pot una imatge fixa contenir una història?, de quina forma fotografia i cinema es relacionen amb diferents nocions de temporalitat? …

 

S’em va tornar a plantejar un tema que he debatut en altres ocasions amb gent amiga: quan una fotografia o un quadre esdevenen obra d’art. Majoritàriament, la gent creu que cal un reconeixement social, però aquest principi no sempre es compleix. Bé, no pretenc entrar ara en aquesta discusió.

Hollis FramptonL’exposició consta de tres parts. La primera reuneix treballs que exploren la confluència de la fotografia i el cinema. Vaig trobar molt interessants les dues sèries de fotografies de Hollis Frampton. Una de les sèries està formada per un grup d’imatges sequenciades, d’un tema concret. Per exemple, un conjunt d’imatges d’ua cadira, que serveix de suport d’un bodegó de fruites, i com fotograma a fotograma, es va buidant. És evident el llenguatge narratiu, la història que explica, el transcorre del temps, elements tots ells eminentment cinematogràfics. L’altre sèrie de fotografies corresponent a captar persones en moviment, ballant. És la idea del moviment com a recurs del cinema, aplicat en aquest cas a la fotografia. Aquestes obres em van fer veure la possibilitat d’integració d’ambdues tècniques, per enriquir els resultats.

La segona part de l’exposició recull obres que analitzen la relació entre el espectador i l’imatge projectada. Hi ha des de propostes arqutectòniquea ( una sala ideal de cine construïda sota uns nous paràmetres), com d’ubicació de l’espectador. A mí em van cridar l’atenció de forma especial, un parell d’obres de Stanford VanDerBeek.Stan Venderbeek

La tercera part està està dedicada a presentar obres d’artístes com Ben Rivers i Stanford Douglas. D’aquest darrer es projectava una obra, que es presenta com una nova forma de documental, però que no segueix cap dels cànons establerts.

La veritat és que vaig sortir satisfeta, em va motivar. És cert que cal veure molt art per poder apreciar-lo. Si més no, vaig fer un primer pas.

Nota: Com els artistes m’eren totalment nous, he posat l’enllaç a webs on poder obtenir més informació

Performance. A partir de Jackson Pollock

Performance. A partir de Jackson Pollock

En el comentari anterior relacionat amb l’exposició Explosió! El llegat de Jackson Pollock de la Fundació Joan Miró de Barcelona, , em vaig voler centrar bàsicament en la figura de Pollock. Avui, voldria escriure sobre els moviments artístics que es van generar a partir d’aquell moment: happening i performance i dels grups més representatius: Gutai i Fluxus.

Ja vaig mencionar la introducció d’una nova tècnica pictòrica anomenada  Action Painting, que consistia en posar la tela al terra i utilitzar els pinzells de forma contundent  i amb moviments ràpids i autòmats. L’artista es desplaçava  al voltant de l’obra, sincronitzant els moviments. Representant màxim de l’ús d’aquesta tècnica, va ser Pollock.

L’Allan Kaprow  (1927-2006) que havia participat en l’Expressionisme abstracte, està considerat com el creador d’una nova forma d’art: el happening, a partir de la seva obra 18 happenings in 6 parts , que va tenir lloc a la Reuben Gallery de NY, l’any 1959.  Considerava cada cop més important la presència d’espectadors, de públic, sense els qual era impossible crear cap obra.  A l’exposició de la Fundació Miró, hi és present la seva obra Pati del 1961.

Encara que tant Pollock com Kaprow, van participar inicialment en un mateix moviment artístic, la tècnica i la necessitat de Pollock d’interactuar amb l’obra, de moure’s al seu voltant, no anava destinat a la participació d’espectadors, sinó que era la seva pròpia forma de crear. Kaprow, va anar més lluny. Volia integrar, barrejar de forma més íntima, la vida i l’artista. D’aquí la utilització dels happening, on la figura de l’artista i els espectadors es fon i es dilueix una en l’altre. Aquesta participació d’un grup d’espectadors en el procés creatiu, els desmarca de la resta, i al dotar-los d’entitat pròpia, els separa de la massa.

A nivell general, es pot dir que tots els artistes presents a l’exposició, van formar part de moviments molt relacionats amb els fets polítics de la seva època, i que tots, tenien aspectes comuns, com la crítica contra la mercantilització de l’art i la necessitat imperiosa d’incorporar a l’espectador de manera participativa en l’elaboració de l’obra. Altres aspectes, com la no obtenció d’una obra física concreta, ja no són generalitzables (performance)

Gutai Group - Paths we walk / 2El grup Gutai va néixer al Japó (1954-1972) fruit de l’experiència de la Segona Guerra Mundial. És un moviment trencador, de rebuig  al consumisme. El seu propi nom que vol dir, concret, el contrari d’abstracte, dóna una idea molt clara del que volien.  De l’exposició, em va cridar l’atenció l’obra d’Akira Kanayama, titulada Petjades. És molt suggerent i et pots involucrar en ella,  tan en espais tancats com oberts.

M’ha interessat molt el capítol del catàleg titulat Gutai des de 1954, escrit per Ming Tiampo i que és un extracte del seu llibre: Gutai: Decentering Modernism. Amplia molt la informació i les repercussions internacionals d’aquest grup, des dels seus inicis.

Un altre moviment, en aquest cas desenvolupat a Norteamérica i a Europa, i present a l’exposició, és el moviment Fluxus . Pretenien la interdisciplinarietat i l’ús de mitjans i materials procedents de diferents camps.

Ay-O Grup Fluxus
Ay-O Grup Fluxus

També van assumir un clar compromís polític, afegint un component reivindicatiu a les seves accions. Cercaven la participació de l’espectador, basant-se en la idea que qualsevol pot ser artista. Aquesta idea es va concretar en l’ eslògan «fes-ho tu mateix». Em va interessar especialment l’obra d’Ay-O, per l’evolució de la trajectòria creativa de l’artista.

El terme Performance, es va començar a utilitzar a finals dels anys seixanta, per anomenar determinades manifestacions artístiques. Comporta l’existència de quatre elements: el temps, l’espai, el cos de l’artista i la relació d’aquest amb el públic. L’element fonamental és el subjecte (l’artista o una persona diferent),  no l’obra resultant. Un exemple que es pot veure a l’exposició, és el cas de Janine Antoni, amb Loving Care, 1992.

yves-klein-anthropometrieVull dedicar punt i a part a Yves Klein (1928-1962). Les seves obres monocromes, dels anys 50 eren d’un blau intents, patentat com a Blau Klein.  També cobria de pintura el cos de dones, i aprofitant el seu domini del judo, les feia refregar per sobre d’una tela estesa al terra, utilitzant-les directament com a pinzells. El resultat van ser les Anthropometries. Impacta la que va crear com a resultat de la visió de l’empremta que va deixar un cos humà sobre una roca, com a conseqüència de la bomba d’Hiroshima.

No es pot deixar de parlar dels comentaris que es van generar a rel de l’ús del cos de dones. Contraposant aquest ús és l’obra ja esmentada de la Janine Antoni, que utilitza el seu propi cabell, mullat en un tint que està en una galleda, com si fos el drap de fregar els terres.

La veritat és que tinc previst tornar a veure aquesta exposició perquè és tan rica, que en una sola visita, segur que no es poden captar tots els matisos de les obres i del conjunt, com a tal.