Dones Surrealistes i la seva connexió amb Catalunya. Galeria Majoral

L’exposició que es pot visitar a la Galeria Majoral de Barcelona fins el dia 1 d’abril de 2017, és excepcional. En primer lloc per haver aconseguit reunir obres de les vuit artistes, provinents de museus i de col·leccions privades. En segon lloc per fer a aquestes artistes més properes al relacionar-les amb el territori i en tercer lloc, per donar a conèixer obres que no són les més habituals d’elles. Al conèixer les artistes present a l’exposició, vaig anar a buscar més informació  en el llibre Artés moderno. 1870-2000. Del impresionismo a la actualidad. Biblioteca Universalis. ED. Taschen, i em va sorprendre  que la única citada fos la Frida Kahlo. I això que va ser editat l’any 2016!

Un altre aspecte que vull ressaltar d’aquesta exposició és el catàleg que Majoral ha penjat a la seva web i que permet disposar d’una informació que serveix per preparar la visita i un cop vista, pots recordar detalls i reviure les sensacions que hagi pogut crear en el visitant.

Ens trobem davant d’una exposició no gaire gran, el que facilita fer un recorregut tranquil, anar d’una obra a l’altre, avançar, tornar enrere, comparar, recordar, etc. És el tipus d’exposicions de la que surts tenint la certesa d’haver aprés, de saber una mica més.

L’obra de Valentine Hugo (1887-1968) m’és poc coneguda i el Retrat de dona present a l’exposició, em va agradar. En aquest cas concret, potser no es pot parlar d’obra surrealista, sembla més aviat una obra acadèmica, però aconsegueix un equilibri i una simetria, fantàstics. Tal com l’enquadra, et fa notar que el que volia destacar era l’expressió de la dona.

Remedios Varo (1908-1963) és per a mi una de les més grans representants d’aquest moviment. El quadre Dona o l’esperit de la nit (1952) és el que més em va agradar. Representa un ésser femení fantàstic i misteriós. La part més important del quadre correspon al que podria ser els pulmons, la respiració, i recorden unes ales, per volar, per enlairar-se. En el cap les grans orelles que recorden un rat-penat, ajuden a veure el conjunt com destacant la oïda, el saber escoltar, que és el sentit que orienta i que permet saltar els obstacles. I tocant a terra la representació del sexe femení. És la figura complerta que uneix la terra i el cel, el món real i la ficció i la imaginació.Fantàstica.

Però l’artista que valoro més és la Leonora Carrington. La seva experiència vital va ser molt dura i atzarosa, i la força de les seves obres és impactant, tant si es tracta d’escultures com de pintures. Recomano la lectura del llibre escrit per Elena Poniatowska, titulat Leonora.

Em va cridar l’atenció  la cita d’ella escrita a la pared:

Si totes les dones del món decidissin controlar la població, si decidissin controlar les guerres i la discriminació per raó de sexe o raça, i forcessin així als homes a que la vida prosperi en aquest planeta, seria de ben segur un miracle.

I no està de més visionar aquest video que es pot trobar a The Guardian

La part més desconeguda per a mi, eren les fotografies tant de Lee Miller com les de Dora Maar, de la que coneixia millor la seva obra pictòrica. Les d’aquesta última ens mostren aspectes de la ciutat de Barcelona, com el barri del Somorrostro, lligat a la figura de Carmen Amaya i perfectament presentat a la pel·licula Los Tarantos de l’any 1963 dirigida per Rovira Beleta, en la que sortia acompanyada d’Antonio Gades. Lee Miller, fotògrafa professional va dedicar-se  a la fotografia de moda per la revista Vogue passant posteriorment a ser corresponsal en la Segona Guerra,

El dibuix de la Frida Kahlo, Autoretrat dibuixant de l’any 1937, és una delícia. Dins de la senzillesa del mateix, es veu el domini del dibuix, el tractament per de donar moviment al braç.

Tornar a veure l’entrevista a Maruja Mallo, on explica l’acció que va donar lloc a Las Sin Sombrero, t’arrenca un somriure i al mateix temps l’admiració cap a aquestes dones que van plantar cara als convencionalismes.

De l’Ángeles Santos és interessant veure un dibuix preparatori del seu famós quadre Un món, que es pot veure al Museu Reina Sofia. 

A títol de resum, caldria destacar la tasca de la comissaria de l’exposició, Victòria Combalía. Qui tingui ocasió que busqui una estona per anar a la Galeria Majoral.

 

Hiroshi Sugimoto a la Fundació Mapfre

 

Des de fa una setmana i fins el proper 8 de maig, es pot visitar a l’espai Garriga Nogués de la Fundació Mapfre de Barcelona, l’exposició titulada Black Box d’Hiroshi Sugimoto (1948-…)

Aquest fotògraf japonès que viu a cavall entre Tokio i  Nova York, ens presenta la seva obra, en blanc i negre i en gran format, seguint el seu costum de realitzar sèries.

Una de les primeres coses que sorprèn son els títols de les seves fotografies, que segueixen la tradició conceptual, deixant en la mirada del públic la possibilitat de concretar o no la idea suggerida, o deixar-la totalment oberta. M’ha vingut al cap en Xema Madoz, que no posa títol als seus foto-muntatges per donar  llibertat total a l’espectador. La veritat és que convida a anar més enllà de la representació de la imatge i buscar altres connotacions i altres mons.

És un exposició no gaire gran però que requereix ser mirada sense preses, entrant en les fotografies i permeten que ens envoltin.

Les paraules de Sugimoto:

Vaig descobrir que la càmera és una màquina capaç de representar el sentit del temps

recullen tota una filosofia de vida en si mateixes. Quan afirma que un objecte irreal un cop fotografiat és tan real com la vida mateixa, obre uns horitzons de reflexió importants. Planteja la idea  que la fotografia permet contrastar la vida i la mort i la realitat i la ficció.

L’exposició està estructurada en cinc apartats diferents. El primer en el temps, Diorames, la va iniciar el 1976 i va treballar en ella fins el 2012. Es tracta de fotografies dels diorames existents al Museu d’Història Natural de Nova York. Son frapants. Qui els hagi vist al natural, pot recordar que son absolutament “friquis” encara que aportin coneixement de l’habitat dels animals. Veient les fotografies, és difícil reconèixer els diorames. La quantitat de tonalitats entre el blanc i el negre, els matisos, la riquesa de detalls que es poden apreciar, et porta a mirar amb calma, buscant en cada petit racó un detall o un altre: el resultat és sorprenent. En aquestes imatges entens que encara que es tracti d’animals dissecats o de maquetes, el resultat li dona “realitat”, semblen ben bé fotografies d’imatges en el seu medi. On acaba la ficció i com es barreja amb la realitat?.

El segon grup d’imatges, en sentit cronològic, és el dedicat a les imatges de Cines. També va començar aquesta sèrie el 1976. No podem oblidar que Sugimoto és un artesà de la fotografia i que treballa exclusivament amb imatges analògiques. Va decidir provar de capturar tota una pel·licula de cine amb una càmera amb l’obturador ben obert. Va entrar en un cine i un cop va iniciar-se la sessió, va preparar la seva sàmara. Quan al vespre va poder veure el resultat, es podia apreciar la pantalla en un blanc brillant que feia de punt de llum per il·luminar l’escenari del teatre. La paradoxa era que en aquella pantalla blanca estava recollida tota la pel·lícula: tota una vida fixada en un moment que és ja la mort. Una variació en aquest tema son les fotografies de cines a l’aire lliure, on la pantalla interacciona amb el reflex d’altres llums al cel.

La tercera sala està dedicada a fotografies del mar. Millor dit del mar i de l’aire. Dos elements fonamentals de la vida, que es complementen. Per això les imatges presenten un equilibri entre l’aigua i l’aire, l’horitzó dividint en parts iguales, llum i foscor, contrast. Aquesta sèrie la va iniciar el 1980.

Fulletò de mà de l'exposició

La quarta sèrie és la de retrats. Retrats de figures de cera que representen personatges, uns històrics i altres actuals. Aquí, davant d’una fotografia de Lenin en la posició coneguda d’adreçar-se al poble amb el llibre El capital, a la mà, el fotògraf ens planteja: que és més real, aquesta imatge de la figura de cera, que tothom identifiquem i que ens porta records i històries al cap, o la mòmia de Lenin al mausoleu de la Plaça Roja de Moscou.

La darrera secció és ja la representació de la investigació, del treball que fa el fotògraf de cerca, d’innovació. Es tracta de recollir l’impacte de descàrregues elèctriques sobre negatius fotogràfics, sense la intervenció de cap càmera. La bellesa de les imatges és extraordinària. Tota aquesta tasca investigadora la ha realitzat en homenatge a William Henry Fox Talbot, pioner de la fotografia i inventor del calotip, del que va adquirir un seguit de negatius rars.

La fotografia no és l’únic camp de dedicació de Sugimoto,  també ha intervingut en el terreny de l’arquitectura.

És molt interessant que arribi aquesta exposició que permet conèixer directament el treball d’aquest fotògraf artista.

(Un cop més voldria remarcar que a vegades l’estètica està renyida amb la funcionalitat. Per aquesta exposició les parets s’han pintat de color gris, dons bé, les etiquetes dels quadres son del mateix color. No cal dir res més sobre la dificultat per llegir-les. En tota la planta superior no hi ha ni una sola cadira; és veritat que l’exposició no és molt gran, però no podrien posar un banquet per poder descansar i gaudir de les fotografies?. Segueixo sense entendre perquè s’ha clausurat la sortida al pati de mançana, típic de l’eixample, de grans dimensions i que ajuda a entendre l’estructuració de la ciutat en el moment en que es va construir aquest palauet. M’abstinc de comentar la barana que han afegit a la barana de marbre)

Chema Madoz

Només suggerir a les persones que els hi agradi l’obra de Chema Madoz, i que estiguin aquests dies per Madrid, que es poden veure les seves darreres obres a la galeria d’Elvira González.

També recomano els articles apareguts recentment a El País semanal, La metáfora infinita de Quino Petit i Chema Madoz ante el espejo, del mateix autor. 

Per estar al dia i seguir la seva trajectòria i la seva obra, és molt recomenable veure el documental que es va passar a TV2,  a l’espai dels divendres, Imprescindibles, el passat mes de gener

The most important thing. Retratos de una huida

The most important thing. Retratos de una huida

L’exposició que vull comentar avui, és diferent per diversos motius. Ocupa un espai especial a CaixaForum de Barcelona, destinat a acollir mostres relacionades amb la cooperació internacional i en el que es fan activitats educatives que serveixen per apropar aquestes realitats a totes les persones que s’acosten a aquest espai. Es pot afirmar, per tant, que quan entres en aquesta sala, ja saps quin tipus d’obres et pots trobar i vas amb actitud receptiva.

Es tracta d’un conjunt de fotografies fetes pel foto-periodista Brian Sokol en camps de refugiats. A resultes de les guerres a diverses parts del món, s’ha retratat a una sèrie de persones que ens mostren l’objecte que van voler endur-se amb ells perquè tenia un significat especial. És el vincle amb els orígens i al mateix temps un desitj de futur, ja que han cregut que en el nou espai on viuran els serà útil d’una manera o d’un altre.

Les persones de les imatges et miren de front. Les mirades et colpeixen. Algunes estan carregades de tristor, de desconfiança, de desesperança. No hi ha somriures. Estan en terra de ningú.

Les fotografies son en blanc i negre i  com a teló de fons tenen una tela fosca. Cap concessió a la distracció, només les persones.

Aquesta exposició m’ha fet pensar en totes les històries sobre l’exili de les persones que van creuar Catalunya per passar a França després de la Guerra Civil. De les fotografies de maletes i objectes abandonats a les carreteres. Tots ells formaven part de les vides d’aquestes persones i es van haver de desprendre d’elles. A aquesta renúncia van haver d’afegir el maltracte en els anomenats eufemísticament “camps de refugiats”. Veure que es repeteix l’història encara que sigui en llocs diferents, és esfereïdor.

Kerry James Marshall: Pintures i altres coses. Fundació Antoni Tàpies

En el documental Alfabet Tàpies, 2004, el pintor comenta la descoberta que va ser per ell l’art africà el primer cop que va anar a París. A vegades el que no es veu, no es valora, queda fora de l’àmbit del coneixement de les persones. Encara pot ser més difícil donar visibilitat a una part d’un país que ha negat sistemàticament el valor i la importància d’aquestes persones. La història d’EEUU es prou coneguda com per comprendre la manca d’interès per incorporar la població negre.

El descobriment que va fer Kerry James Marshall dels dibuixos sobre afroamericansinclosos en el  llibre Images of Dignity: The Drawings of Charles Whit,  van influenciar-lo fins al punt de voler reflectir les seves experiències en l’art. És un artista compromès en els moviments socials dels anys 60 i 70 als EEUU i al prendre consciència de l’absència de persones de color en la iconografia, va anar reflexionant i assumint que el art estava coix al deixar de banda una part tant important de la identitat americana.

Les obres que s’exposen a la Fundació Tàpies són obra recent, integrada per fotografia, video i muntatges, a més de pintura. És evident que caldria poder veure l’exposició del Museu Reina Sofia, per tenir una idea més amplia i complerta de l’obra d’aquest artista. També recomano llegir l’article  d’Ángela Molina, aparegut a Babelia, amb el títol: “El “si, podemos” de Kerry James Marshall.

Des del desconeixement, he de dir que la visita a aquesta exposició, em va fer trobar-li lligams amb l’obra de Tàpies. La utilització d’objectes de rebuig, d’objectes quotidians, a part de mostrar-nos la realitat d’unes persones, fa que adquireixin valor, que constitueixen el substrat sobre el que es sustenta el desenvolupament d’una societat. Em van deixar clavada les fotografies de tres noies: Alana, Naomi i Tyla. Com explica el fullet de mà

…imatges preses en condicions de llum ultravioilada….La sèrie,aborda idees sobre la visibilitat i la invisibilitat de les persones en la societat, i busca conscienciar sobre les condicions que emmarquen la nostra percepció dels altres.

 

La foscor les ressalta, destaca la seva mirada que diu tantes coses. Són precioses.  Una de les poques obres de format gran de l’exposició és Garden party. Sabem que fa referència a un projecte que pretenia crear habitatges accessibles per a una població creixent. El que em va atraure, va ser la diversitat de races que apareixen en la pintura, reflex de la voluntat de viure en una societat no discriminant, on tothom estigui representat. Les imatges que tenim al subconscient, ens suggereixen que en una festa hi ha beguda, i més a EEUU que sempre els veus amb un got a la mà. En aquest quadre, no. Les persones parlen, s’intercanvien somriures, estan en un jardí que és un reclòs de tranquil·litat en relació als grans edificis que es veuen al costat. Els colors són  alegres, representen  el desitj d’una vida millor.

 La manera d’extreure o de mostrar tantes idees i conceptes, a través de la fotografia, em va semblar molt interessant. Snooting Stars o The Art of Hanging Pictures, entre d’altres, em van sorprendre com a formes d’expressió. Sempre s’agraeix poder anar donant petites passes en el món de l’art.

Chema Madoz

Chema Madoz

S/T Chema MadozAquests dies a Barcelona, es pot veure producció diversa de Chema Madoz. Una part de les seves obres, potser les més conegudes, estan exposades a La Pedrera en l’exposició Ars combinatoria, que es va iniciar el passat 9 d’abril i es clourà els proper 28 de juliol.
Cada obra seva consta d’un procés molt llarg d’elaboració. Des del moment que comença a tenir una idea, passant per tota l’elaboració de la mateixa (cerca dels materials adients, muntatge, preparació, etc.), fins que arriba el moment de la captura fotogràfica de la peça. He volgut incloure aquesta imatge en concret, com a exponent del procés de creació. Segons explica un amic de Madoz en l’audiovisual que es pot veure a l’exposició, un dia li va preguntar si no s’havia fixat que a vegades a les fustes apareixien formes com d’una flama. Va estar buscant temps i temps per totes les fusteries i magatzems, la fusta que l’ajudés a plasmar la seva idea. Havia de mantenir una proporció entre el misto i la flama i no va ser una tasca fàcil. Al cap d’un temps, aquest amic, va veure aquesta fotografia en una exposició: per fi ho havia aconseguit.

Cada fotografia ens explica una història, ens dóna idees per pensar o ens mostra la ironia que traspuen i ens fan somriure. El fet que Madoz no tituli les seves obres, per no mediatitzar més de compte a l’espectador, permet que cada persona afegeixi aspectes propis. És evident que en molts casos la intenció està molt clara, que no cal cap títol, però és una manera més de fer-nos partícips de l’obra i que no s’ens atribueixi el mer paper d’espectadors. També contribueix el fet de que siguin imatges en blanc i negre, de manera que el color no ens distreu del contingut.

Com explica el propi Madoz, va ser a finals del 80 i començament dels 90, quan va fer un gir radical en la seva obra. Es va anar centrant més en l’objecte, modificat, però que serveix de vehicle de comunicació de la seva manera de veure el món i d’entendre les coses que l’envolten.
El temps és un element fonamental en la seva obra. Per un costat, queda recollit per la presència de rellotges de diverses formes i tomanys, interrelacionats amb altres elements que ajuden a fer més pales el pas del temps. La presència de l’univers, juntament amb objectes com el forat d’una aigüera, reforça igualment aquesta idea de finitut.
També les escales constitueixen un element que es repeteix, i que des del meu punt de vista porta incorporat el concepte temporal.

A mi personalment. en va agradar una obra en la que es veu un gronxador, en el que el seient és un llibre. Em sembla un símbol perfecte de com l’educació i la cultura son la base que ens sustenta com a persones, ajudant-nos a enlairar-nos i a tenir una visió més amplia de les coses. Una idea semblant em va venir al cap al veure el marc d’una porta fet amb llibres.

Es parla dels poemes visuals de Madoz i no és d’estranyar que quan l’any 1995, el poeta Joan Brossa el va descobrir, volgués fer alguna cosa amb ell. Fruit d’aquesta col·laboració és el llibre Fotopoemario, publicat l’any 2003. Es presenten també, algunes de les aportacions de Chema Madoz al llibre de Salvador Espriu, Para el libro de salmos de estos viejos cielos, publicat el 2008 i editat per Caixa Catalunya.

L’austeritat de l’entorn, la col·locació de les obres, la il·luminació i tot el muntatge en general, ajuda a centrar-te en les imatges, sense que hagi res que et distregui.

Amb els ulls i el cap ple de l’obra d’aquest artista, vaig baixar una mica pel Passeig de Gràcia per poder veure l’aparador d’una firma de moda i complements francesa, que ha realitzat aquest mateix autor. En aquest cas no es tracta d’obra gràfica, sinó que ha utilitzat els objectes directament. Em va sorprendre. Ho situu dins d’un nou àmbit de recerca.

Per tancar el cercle, em vaig acostar a la sala Joan Prats, que exposen fins a finals del juny, obra actual de Madoz. Presenten 20 fotografies dels darrers temps. És com anar donant passos, amb cura, però amb una idea clara d’on es vol anar.

És un artista que m’interessa i que procuraré seguir la seva trajectòria.

Seduïts per l’Art. Passat i present de la Fotografia

CaixaForum Barcelona. 22 de febrer al 19 de maig de 2013
L’entradeta del programa de mà de l’exposició diu:” Quina relació hi ha entre les obres mestres de la pintura i l’escultura, les primeres fotografies i l’obra d’alguna fotògrafs contemporanis? (…) com els fotògrafs d’avui fan servir com a inspiració les mateixes fons i de elaboren els mateixos temes amb mitjans nous,…”
D’entrada no he pogut per menyis que recordar l’exposició de la Fundació Godia sobre els mestres del Prado reinterpretats per pintors actuals. En el cas present es trata de pintures o de fotografies reinterpretats per fotògrafs contemporanis.
Les obres estan agrupades per diferents temàtiques: religioses, la guerra, el cos humà, el retrat, paisatges i natures mortes.

Cal tenir present que la fotografia va aparèixer el 1839 i per tant, l’aplicació d’aquesta nova forma artística com ajuda per interpretar o donar una nova visió d’obra ja existent, la trobem per primera vegada a la dècada de 1850-1860.
Eugéne Delacroix (1798-1863) pintor romàntic amb gran influència en els impressionistes, es diu que també va ser un dels primers artistes en comprendre la importància de la fotografia com a suport de la pintura. A partir de la seva obra La mort de Sardanapol 1827, veiem fotogrfies de Tom Hunter o de Eugéne Durieu (1800-1874) fotògraf de nus que van servir de models a Delacroix.

Reijlander. Els dos camins de la vida
The Two ways of Life

Reijlander. The Madonna and Child with St. John the Baptis

Em va cridar molt l’atenció tota l’obra del fotógraf suec Òscar Gustav Reijlader (1813-1875). En els seus inicis va ser pintor, passant al camp de la fotografia en la que va introduir noves tècniques i tractaments que va utilitzar abastament. Sorprèn la diversitat temàtica de la seva obra, ja que podem apreciar-la en el camp històric -L’Escola d’Atenes, del 1850, elaborada en base a 30 negatius en plaques de vidre. També em van agradar els retrats i a la fotografia de nus.

Cameron. Retrat de IagoL’obra de Júlia Margaret Cameron (1815-1879) és la que més em va agradar. Se la clasifica com fotografia academicista i possiblement va aprendre de Rejlander i de Lewis Carrol. Es va dedicar a la fotografia quan ja tenia quaranta anys, gràcies a la càmara que li va regalar una filla seva, per què s’entretinguès quan el seu marit era de viatge.
Utilitzava un cert desenfocament de manera que els seus retrats apareixien amb els contorns difosos i amb taques. Aquesta tècnica proporcionava un to poètic i eteri a les figures.

Voldria destacar:

A study of the Cenci  Cameron. A study of the Cenci,  retrat de Virginia Wolf (que va ser avantpassada seva)  Cameron. Retrat Virginia Wolf i Retrat de Iago.

Cameron pel seu fillAl mateix temps era ilustratiu el retrat que li va fer el seu fill Henry Herschel Hay Cameron (1852-1911). Podies observar el retrat i per la posició, la manera de mirar a la càmera, podies percebre la seva personalitat.

 

 

 

 

En quan a fotògrafs actuals voldria destacar l’obra de Helen Chadwick. Chadwick (1953-1996) considerada artista conceptual. “Una única carne” del 1985, retaule de la helen chadwick. Una única carneVerge amb el nen, és d’una gran riquesa d’imatges i d’elements, però aconsegueix l’esquilibri entre tots ells i que quedin perfectament compensats. Aquesta fotògrafa també va realitzar nus i va treballar en un projecte amb metges i biòlegs, relacionat amb tractaments de fertilitat. Va retratar embrions en diferents fases de desenvolupament, utilitzant llum, color i ampliacions per a la representació dels mateixos.

 

D’un estil diferent, però culpidor, son els quadres de Tina Barney (1945-…)tina barney
Tota la sèrie d’imatges familiars, de gran realisme i suggerents.  Els mobles, el vestuari i la colocació dels personatges, donen una idea clara del sector  de la societat a la que pertanyen.

Per últim, dues obres més a destacar. Viatge Goethe de Tacita Dean (1965-…) i el vídeo de la fotógrafa Maisie Maud Broadhead, Oda a Hill i Adamson, que t’arranca un somriure cómplice.

Anar-te endinsant en aquestes obres i en el que representen de noves formes d’expressió, aporta optimisme. Queda molt trajecte per recòrrer i per aprendre.