Mujeres medievales. Eileen Power

La situación de la mujer se considera, …, como un test mediante el cual se puede juzgar la civilización de un país o de una época. (…). La situación de la mujer es una cosa en teoría, otra en los aspectos legales y otra en la vida diaria.

Trobar aquestes paraules en el començament del llibre, em va fer mirar dos cops el títol. I no m’havia equivocat: estaven parlant de l’Edat Mitjana!. Serveix per reflexionar i constatar com certs aspectes venen de lluny,  encara que ens sonin ben actuals.

 Aquest llibre d’Eileen Power, el vaig comprar fa un temps visitant Aguilar de Campó, convençuda del seu interés encara que en aquell moment no el llegís. A vegades cal esperar i sembla com, tot de cop, un llibre reclama la teva atenció,  et fa senyals des de la prestatgeria, i sents la necessitat d’agafar-lo i de llegir-lo amb calma, prenent notes, subratllant-lo. És el seu moment. Això em va succeir amb el llibre que comento.

Els escrits d’Eileen Power s’ens presenten organitzats segons la temàtica dels mateixos. Aquesta tasca va ser duta a terme per Eleanor Searle, medievalista de la Universitat de Califòrnia. El primer capítol tracta de les idees que a l’Edat Mitjana es tenia de les dones. Un segon apartat està dedicat a “les dames”,  passant a continuació a descriure la sitació de la dona treballadora a la ciutat i el camp. En darrer lloc explica el paper dels convents i fa especial esment al que es considerava educació de i per les dones.

El paper de l’Esglèsia va ser fonamental i junt amb l’aristocràcia, va mantenir dues visions contràries i antagòniques entre si. Per una banda sostenien la idea de la inferioritat essencial de la dona (el Menagier de París, compara l’amor de l’esposa pel seu marit, amb la fidelitat del gos cap a l’amo!) i al mateix temps va arribar al punt culminant el culte a Maria amb grans peregrinacions a temples dedicats a ella. El culte a Maria es compara amb el culte a la dama propi de l’época, però de forma simultània es manté la idea de que totes les dones son depravades. Es cita el conte de Chicheface on parla d’un monstre mític, que només es podia alimentar de dones que obeïssin als marits. La realitat era que feia més de 200 anys que no menjava.

Les idees de subjecció per un costat i les d’adoració per l’altre, eren les que marcaven la posició que va ocupar la dona en l’Edat Mitja.

És molt interessant la descripció de la dona terratinent. Quan s’enumeren totes les tasques que havia de realitzar, sembla que no s’acabin mai. L’administració  i direcció de les terres: cultius, bestiar, comercialització, contractació de personal, etc. tot això junt amb l’administració de la casa. No es pot oblidar que en aquell moment, les cases eren quasi autosuficients: teixien, feien la roba, s’ elaboraven eines de tot tipus el que comportava disposar de personal especialitzat, es conreaven verdures i aliments, es criava bestiar tant per consum particular com dedicat a tasques del camp, i tot això per un nombre de persones gens despreciable. En resum, ens en podem riure de la capacitat d’organització i gestió que s’atribueixen avui en dia algunes d’empreses.

En el cas de les dones treballadores, aquestes es contrastaven per tot tipus de feines agrícoles:

servían por ejemplo, para la plantación de guisantes y judías, para deshierbar, segar, atar, trillar, aventar, re techar con paja. Con frecuencia esquilaban las ovejas. Una de las sirvientas habituales más importantes del señorío era la encargada de la lechería, que cuidaba de la misma y de las aves de la granja.

Parlar d’educació no té res a veure amb el que entenem avui en dia. Per un costat, els continguts estaven quasi limitats a manuals de conducte o a la lectura de la Bíblia i texts religiosos i en general l’objectiu de la mateixa era la preparació per la vida. Resulten curiosos els tractats dedicats a l’educació de les cortesanes, frívols i amb instruccions pel cuidado personal. És donava per sentat que les dames habien  de saber llegir i escriure, per poder fer front a les tasques pròpies de la seva condició, però existia el debat sobre la conveniència  que les filles dels senyors comuns aprenguessin a llegir. Per exemple Felipe de Navarra va prohibí de forma categòrica que les dones llegissin o sabessin escriure.

El llibre resulta molt amè i interessant. Saber d’on venim i on som és imprescindible per intentar el canvi.

 

Immediatesa: nova forma de vida i d’educació

A l’entrevista de Borja Hermoso que va fer a George Steiner i publicada a Babelia el passat 2 de juliol, el periodista pregunta al filòsof:

El ruido y la prisa… ¿No cree que vivimos demasiado deprisa? Como si la vida fuera una carrera de velocidad y no una prueba de fondo… ¿No estamos educando a nuestros hijos demasiado deprisa?

Steiner: Déjeme ensanchar esta cuestión y decirle algo: estamos matando los sueños de nuestros niños.

Continue reading “Immediatesa: nova forma de vida i d’educació”

Un cop més parlem d’educació i formació de dones joves

En pocs dies, un parell de notícies m’han cridat poderosament l’atenció donat que incidien de forma directe en la formació de noies joves. En primer lloc, Malala Fund anunciava que un grup de refugiades de Síria que viuen actualment en el camp  Azraq de Jordània, es presentaran el  proper mes de juny als exàmens després d’haver estat estudiant tot l’any al camp. En suport de totes elles, han llançat una campanya per fer-lis arribar bons desitjos i encoratjar-les davant d’aquests exàmens.

Pensar en una situació tan especial com és viure en un camp de refugiats, on la motivació per fer coses i l’esperança deu ser molt baixa, i aconseguir que un grup de noies es preparin per un futur millor, en base a l’educació, és tot un repte.

La dedicació d’aquesta Fundació a l’educació de les noies és molt important i no podem oblidar la seva declaració de principis:

Free, safe, quality education is the right of every girl. But too many girls are still shut out of school because they have to work, are married early, or have to care for younger siblings, denying them their fundamental right to education.  

A l’altre  extrem en quant a situació cultural, es va publicar la notícia que la model Karlie Kloss, va crear el Kode with Klossy, institució que promou la formació de joves entre 13 i 18 anys en la professió de programadores. Per un costat organitzen cursos d’estiu per a 20 persones en tres ciutats diferents d’Estats Units, gratuïts, de dues setmanes de durada,  amb la finalitat que aprenguin a programar i construir apps operatives emprant el codi Ruby. Simultàniament estan buscant la manera que aquestes joves trobin més oportunitats fora de l’aula puguen entrar en contacte amb altres programadors.

Aquesta idea li va venir de la seva pròpia experiència i de constatar la quasi nul·la presència de noies que seguissin aquest tipus de cursos a la universitat.

“Necesitamos más mujeres estudiando y trabajando en temas relacionados con programación. La tecnología cambia la manera en que el mundo funciona, las compañías que se dedican a esto tienen una gran influencia en nuestra vida, y es importante que las mujeres formen parte de esta ecuación”, ha puntualizado.(Karlie Kloss)

Per sort cada dia van apareixent noves iniciatives que volen afavorir i potenciar el paper de les joves en el terreny de la tecnologia, facilitant la seva formació i l’intercanvi de idees i projectes. Existeix a Espanya una branca de Girls in Tech (GIT) ”

És una organització no lucrativa centrada en el compromís, l’educació i l’empoderament de les nenes i dones a les que  apassiona la tecnologia. El nostre objectiu és accelerar el creixement de les dones innovadores que estan entrant en la indústria de l’alta tecnologia i la construcció de noves empreses exitoses.”

També cal tenir present a MujeresTech que es defineixen com ”

Una asociación de comunidades del sector tecnológico que busca despertar y potenciar el talento femenino. Unimos nuestro talento y recursos para ponerlos a disposición de todas las niñas, las mujeres y los hombres que quieran ver más mujeres en el sector digital”

És evident que la tecnologia, avui en dia, està present en les nostres vides des del primer moment que obrim els ulls al matí (poca gent utilitza ja el despertador, començant el dia amb l’alarma del mòbil). Encara que lentament,  cada cop més persones tenen habilitats tècniques provades que els permeten poder interactuar amb tots els aparells que ens envolten. Aquesta tendència ha estat confirmada en l’estudi “Sociedad de la Información en España 2015″ de Telefònica. Aquest treball es realitza cada any i això permet poder tenir una sèrie de dades , on aquest any per exemple, es posa de manifest el increment d’usuaris d’Internet en la franja d’usuaris de 55-64 anys i el que és més significatiu és que 8 de cada 10 persones entre els 16-74 ants accedeixen diàriament a Internet i d’aquests, el 88,3% ho fan a través del mòbil.

El sector de la tecnologia creixerà molt en un futur bastant immediat, apareixeran noves professions i cal estar preparades. La capacitat i la motivació no es dubte i amb totes aquestes iniciatives que s’han comentat, les diferències de gènere han de disminuir ràpidament.

 

 

 

L’educació com a eina de pau

L’educació com a eina de pau

Quan vaig llegir l’article aparegut a la secció de El País, Planeta futuro:

Mujeres que labran la tierra para producir paz

Han creado una cooperativa agrícola en Kenia que permite que los jóvenes estudien y se alejen de conflictos por la posesión de cabezas de ganado

automàticament vaig pensar que el volia compartir.

Hi han dos aspectes fonamentals: el paper de les dones i l’educació. En aquest cas en concret, ens parlen de l’ètnia  samburu, tradicionalment semi-nòmada, per la necessitat d’anar a buscar l’aliment en zones amb més pluja. Cal pensar en el canvi de vida que ha comportat el prendre la decisió de acabar amb el nomadisme i establir-se en un lloc per poder treballar la terra. Aquest canvi social l’han protagonitzat les dones, però han anat molt més lluny: van decidir aprendre a treballar la terra i totes les tècniques que necessitaven per fer-ho amb garanties d’èxit. Un tercer aspecte fonamental és el treball cooperatiu, en equip. Tothom fa totes les feines per torns. L’objectiu a aconseguir amb tots aquests canvis de vida, és disposar de mitjans econòmics que els permeti pagar l’escolarització i educació dels fills, i així evitar enfrontaments violents entre joves de diferents ètnies.

Posar-se en la pell d’aquestes dones i intentar comprendre els debats i raonament que van fer entre elles, buscant sortides pel futur dels seus fills i del seu poble, dóna fe de la seva visió de futur, de saber pensar a mig i llarg termini. És una lliçó de vida increïble que està revertint directament en  la seva salut i en reduir la mortalitat infantil, ja que amb el que guanyen, contribueixen a la compra de medecines o visites al metge, si alguna d’elles ho necessita.

L’educació un cop més s’ens presenta com a “eina carregada de futur”, obre les ments, ajuda a la comprensió i a la tolerància, obre nous camins per guanyar-se la vida i en definitiva pot provocar un canvi molt important en les generacions futures. L’escola es converteix en espai de convivència amb joves d’altres pobles. No sabem res dels docents que estan al front d’aquestes escoles, però queda clara la transcendència del seu paper.

Dit així, pot semblar idíl·lic, com un compte de final feliç. Però la realitat a vegades és tossuda i no es deixa domesticar de forma fàcil. L’esforç d’aquestes dones pot malbaratar-se si les altres ètnies i pobles que les envolten, no comprenen, accepten i col·laboren amb aquest esforç. Tenim l’exemple a casa nostre, de com la possibilitat d’aconseguir diner ràpid, va apartar a molts joves de l’ensenyament i ara, amb la crisi econòmica, son els que ho estan pagant amb el preu més alt. Per això si els joves keniates, per aconseguir prestigi, segueixen robant i provocant lluites amb els de les ètnies properes, han de veure i viure en pròpia pell el rebutj a aquestes pràctiques. Segurament els resultats no es veuran de forma immediata, però cal contribuir a aquestes iniciatives. No per molts cops repetida ha perdut actualitat la idea: Cal ensenyar a pescar, no donar el peix,  o la dita castellana:”Pan para hoy, hambre para mañana”

Aplaudint com aplaudeixo aquesta iniciativa, és obligat portar els ulls a casa nostra i pensar de nou sobre el valor que s’està donant a l’EDUCACIÓ. Tenim molt a aprendre.

El florido pensil (nenes)

El florido pensil (nenes)

Al Teatre Poliorama de Barcelona, està en cartell l’obra El Florido Pensil (nenes) a partir del llibre d’ Andrés Sopeña. Fa vint anys es va poder veure l’adaptació de l’obra pel que feia referència a l’escola adreçada als nens. M’ha fet pensar que un cop més s’havia començat per l’univers masculí i que havia calgut esperar tot aquest temps perquè algú pensés en la importància que havia tingut en més d’una generació, l’educació que s’impartia a les escoles anomenades “nacionals”.

Per començar havia una separació absoluta entre les escoles de nenes i de nens: edificis separats, mestres en masculí pels nens i senyores mestres per les nenes (excepte el capellà de torn pel catecisme) i continguts i objectius educatius i pedagògics absolutament diferents. Els nens havien de preparar-se per la vida productiva i les nenes per al paper reproductor, això si, dins del matrimoni.

La versió del text recull perfectament les situacions que es generaven en el si de l’escola i en molts moments aconsegueixen que la gent faci una rialla davant dels disbarats que s’expliquen. No es pot oblidar que àvies i mares d’avui en dia, van ser educades (és molt agosarat dir educació, seria millor parlar d’adoctrinament) en aquesta ideologia. La mobilitat de la població ha ajudat a superar o relativitzar el que es va aprendre, però en reductes més tancats, encara perviuen aqueLa mujer en su hogarstes idees. Crec que va ser molt encertat el que en diversos moment de la representació, les actrius facin referència a temes de rigorosa actualitat, que resultaven com cops de puny que feien aterrar al públic i constatar que certes coses no han canviat tant. Es pot pensar que vivim situacions més enfrontades, ubicades en pols contraposats, com el blanc i el negre, que actuen com elements de fre, recordant en tot moment que si però no.

En paral·lel a les representacions en català, també s’està representant en castellà i en euskera, prova de l’interès i de la dimensió que va tenir en tota la població.

A tall d’exemple, incorporo les portades d’un parell de llibres heretatsMétodo Ogino que van com anell al dit al que s’ha comentat.

Si es vol accedir a la versió per nens, podeu clicar aquí

 

La música com eina integradora i socialitzadora

Amb pocs dies de diferència he llegit un parell d’articles que parlen de la música, dels joves, de la seva força com element d’integració, de superació, de solidaritat, i en definitiva, un cop més, es posa de manifest la importància de l’ensenyament d’aquesta matèria, com element bàsic de l’EDUCACIÓ.

En el primer dels articles es parlava del Projecte “La música del reciclaje” que seguint la idea de l’Orquesta Cateura de Paraguay, s’està portant a terme en una escola del barri El Pozo del tío Raimundo , en un IES i en una unitat materna-infantil d’un hospital, tots a Madrid. La idea és aprendre música i construir instruments a partir d’elements de rebutj, per poder tocar en una orquestra.

Deseguida es pot veure la quantitat de valors que aquesta idea porta: consum responsable, habilitats manuals, gaudir de la música, treball col.lectiu i col.laboratiu, a més de compartir hores de lleure d’una manera diferent de la que es viu en el seu entorn.

Poc a poc van avançant, de manera que poden participar en concerts amb altres orquestres, el que els proporciona un reconeixement social i la possibilitat de compartir experiències amb altres infants i joves.

D’una manera semblant, s’està aplicant un projecte de fer arribar la música als joves d’un barri marginal de Bangkok (Tailàndia) on viuen més de 100.000 famílies i que té un elevat índex de delinqüència. Tant la situació social del barri, com el desenvolupament del projecte, està exposat en l’article publicat a El País, en el seu apartat de Planeta Futuro. No el deixeu de llegir! 🎧

Sonidos para el cambio

 

Camino a la escuela

S’està projectant en alguns cines de Barcelona, el documental francès “Sur le chemin de l’ecole” de Pascal Plisson. En el documental es mostra el camí que han de recorre quatre nens, Jackson, Carlos, Zahira i Samuel, per arribar a l’escola. Encara que viuen en països diferents, Kenia, Argentina, Marruecos i l’India, i viuen situacions també diferents, tots ells comparteixen les ganes d’aprendre  com a camí de superació.

Hi ha hagut crítiques diverses: “tranquil·litzador de consciències, sentimental, documental apassionant, etc”. Existeixen altres documents visuals entorn al mateix tema, però no perquè es parli molt d’una mateixa cosa, és motiu suficient com per deixar de fer-ho. Potser cal insistir un cop i un altre més, perquè continua tenint vigència.

És evident que les distàncies i les circumstàncies en les que han de recórrer el camí per arribar a l’escola els protagonistes, posen de manifest un esperit de superació i de lluita, del tot encomiable. Els paisatges son impressionants i en ajuden a situar el món en el que es desenvolupen aquests nens i nenes. Però el que em va semblar més impactant, van ser els posicionaments de les famílies.

En els quatre casos, es tracta de famílies amb pocs recursos econòmics que, per sobre de tot, valoren l’educació dels seus fills. Es veu com parlen amb ells de la seva importància i de que cal que aprofitin al màxim el temps i els coneixements que van aprenent. Els protagonistes fan l’esforç d’anar a l’escola, però ho viuen entenent que és important que ho facin. No volen arribar tard a l’escola, a pesar dels entrebancs que troben en el camí.

En Samuel explica com una nena discapacitada com ell, però de família amb diners, ha deixat d’anar a l’escola. Ell valora que a casa seva, a pesar de ser pobres i en les seves condicions físiques, el fan anar a l’escola. I no només això, sinó que veus a la mare i als germans, com l’ajuden amb l’esperança de que algun dia pugui arribar a caminar. I no cal dir, l’exemple d’escola inclusiva, quan tots els companys estan esperant la seva arribada, per ajudar-lo.

És positiu veure com Carlos, que viu a la pampa Argentina  en una família que es dedica a la ramaderia, els coneixements que aprèn a l’escola, ja estan adaptats a la realitat que l’envolta i el motiven com per voler ser veterinari quan sigui gran. La motivació que li tramet el mestre que entén perfectament el seu paper.

Per tant no és només un documental sobre el camí a l’escola, sinó un documental sobre les famílies i els entorns. És un motiu de reflexió sobre el paper que cada integrant de la societat ha de jugar en l’educació. No afecta només a l’escola, ni només a les famílies, sinó que tothom ha d’entendre i compartir que el futur i la riquesa d’un país, està en l’educació. Cal garantir que tothom tingui oportunitat d’accés a una educació pública de qualitat i innovadora. Que s’entengui d’una vegada per totes que l’educació no és una despesa, sinó la millor inversió que es pot fer en termes de futur.