Condemnen a violar a una noia germana del violador.

Ahir vaig llegir una notícia publicada a El Periódico, i em vaig quedar tan trasbalsada que he hagut d’esperar unes hores, abans de poder escriure. El resum dels fets es desencadena a partir de la violació d’una nena de 12 anys al Pakistà, mentre treballava al camp. El germà ho denuncia al Consell d’ancians del poble que decideixen la violació de la germana de l’agresor, una noia de 16 anys. La pena es du a terme en presència del seu pare  i dels 40 membres del Consell d’ancians. És esfereïdor constatar com els homes decideixen no només sobre el cos de les dones, sinò sobre tota la seva vida, ja que les conseqüències per ambdues noies les marcaran per sempre. Al costat d’aquesta brutalitat, les mares respectives , un cop van conèixer els fets, ho van denunciar a la policia. Prèviament, havien anat a demanar perdó i clemència i van intentar que no es portés a terme aquesta brutalitat. Un cop més, la seva opinió no es va tenir en compte i això que elles, com a dones podien entendre els efectes de tot el que habia succeït i les repercusions futures. En aquests moments les dues noies estan en un pis d’acollida per a dones. 

Evidentment la primera pregunta que ve al cap és, i el violador? El seu acte no li va reportar ni cap pena ni el rebuig del seu entorn.

No se si el fet d’haver crescut en aquest ambient pot fer que la percepció dels fets per part de les noies, sigui diferent a la nostra, ho dubto. A sobre podem pensar que dins de tot, el haver sortit la notícia als mitjans, ha permés que les joves hagin estat apartades del seu ambient i potser podran tenir una opció de vida diferent. Però immediatament cal pensar en quantes històries semblants passen cada dia, de les que no en tenim coneixement i amb finals tràgics. 

Un cop més hi haurà gent que clamin pel respecte cap a altres cultures, però crec que el fanatisme, mai es pot considerar una forma de cultura.

Anuncis

Ja fa uns dies vaig comentar la pel·lícula Figuras ocultas en la que s’explica els problemes racial i de reconeixement de la vàlua de tres dones que van treballar a la NASA. Una d’elles gran matemàtica, la segona va aconseguir ser ingeniera i la tercera va ser la primera que va treballar en el llenguatge Fortran que feia servir l’ordinador IBM que es va instal·lar a la NASA.

Ara fa pocs dies, va aparèixer l’ informe Científicas en Cifras 2015 que posava de manifest l’absència quasi total de dones en llocs de responsabilitat en la direcció d’organismes públics d’investigació.

Aquesta realitat no sorprèn quan el resultat d’una enquesta realitzada a 1.000 ciutadans espanyols i que es va presentar el passat mes de setembre, concloïa que el 63% dels entrevistats no creien que les dones poguessin ser investigadores d’alt nivell. Resultats similars o encara més elevats es van obtenir en altres països d’Europa on també es va fer la mateixa enquesta.

I crida l’atenció l’article següent:

Dos barreras que alejan a las mujeres de la ciencia

Daniel Mediavilla.

El País. 2 feb. 2017

(…)

Un segundo artículo publicado la semana pasada aporta más información sobre las posibles causas de la infrarrepresentación femenina en ciencias e ingenierías. En un trabajo, aparecido en la revista Science, se preguntaba a niños y a niñas si, cuando se les hablaba de una persona especialmente inteligente, creían que era de su sexo o del contrario. Cuando los pequeños tenían cinco años, no se observaban diferencias. Sin embargo, a partir de los seis o los siete años, la probabilidad de que las niñas considerasen que la persona brillante fuese de su sexo descendía.

En otro experimento del mismo estudio, los autores vieron que las niñas mayores, a partir de los seis años, estaban menos interesadas en juegos que, según la descripción, estaban diseñados para niños muy inteligentes. Sin embargo, el interés no variaba entre géneros cuando se les presentaba el juego como dirigido a niños muy constantes. Los responsables del estudio consideran que estas ideas sobre el género y la inteligencia, que aparecen en una fase temprana de la infancia, pueden alejar a las niñas de carreras de ciencias o ingenierías. Como dato llamativo, tanto niños como niñas reconocen que ellas tienen mejores notas, lo que sugiere que no asocian esas notas con la brillantez. Ahora, los autores quieren buscar los orígenes de esas diferencias de percepción.

és a dir, des de ben petits els nens i les nenes ja tenen una percepció que discrimina negativament a les nenes. És evident que si no s’actua de forma ràpida i eficient, seguirà sent molt difícil modificar les ràtios actuals del món científic. Com va expressar Maria Blasco, directora del Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques, “Si todo en la sociedad está montado para que sea más difícil para las mujeres, será más difícil”

Contar la música. Jesús Ruiz Mantilla

Poder aprendre d’altres persones és una gran sort. Gràcies al consell d’un amic, vaig llegir el llibre de Jesús Ruiz Mantilla: Contar la música. Ed. Galaxia Gutenberg; Barcelona 2015.

Ja hi ha moltes opinions i crítiques sobre el llibre i el seu autor. La meva pretensió és centrar-me en les tres intèrprets femenines que apareixen en l’obra. És evident que els compositors o els directors d’orquestra més coneguts a nivell internacional, són els que són, però potser comença a ser hora de fer un pas decidit en la incorporació de dones no només com a compositores, sinó també com a directores d’orquestra. És cert que només hi ha un 10% de dones dedicant-se a la direcció, però no estem parlant de quantitat, sinó de persones preparades que desenvolupen una tasca rellevant. Per exemple, quan es parla d’espanyols pel món, es podria haver citat a Isabel López Calzada, directora de la Orquesta Sinfónica de Mujeres de Madrid. I no diguem quan es parla de compositores. Avui en dia ja ningú pot obviar a Fanny Mendelssohn, Clara Wieck (Shuman) o Anna Magdalena Bach.

En aquest vídeo es poden veure cinc directores d’orquestra al Festival de Lucerne: Konstantia Gourzi, Mirga Gražinytė-Tyla, Anu Tali, Maria Schneider, Elena Schwarz i Arabella Steinbacher:

M’ha sorprès molt els punts d’interès i la manera d’expressar-se de les tres dones músics que apareixen en el llibre: Maria Joao Pires, pianista, Anne-Sophie Mutter, violinista i Rosa Torres-Pardo, pianista.

De la Maria Joao Pires voldria destacar algunes de les seves opinions:

No necesito el piano, necesito la vida. Utilizo el piano para mejorar la vida.

No me gusta estar sola en un escenario, me siento aparte, distante y creo que representa un mal ejemplo para el público porque los artistas debemos mostrar que las cosas en el mundo se arreglan trabajando juntos.

El cuerpo forma también parte del instrumento. Para expresar la música, ésta debe pasar por tu cuerpo, no hay otra solución.

No cabe el futuro sin una buena educación que enseñe a los niños a apreciar cosas que no tienen que ver con el dinero

Cadascuna d’aquestes frases contenen un pou de sabiessa. La tasca educativa que va posar en marxa entre els nens i joves, i que per problemes polítics i econòmics no va poder resistir el pas dels anys, era un compendi de la seva forma de pensar i de sentir la vida. El pensament de que tot el cos participa en l’expressió de la música, m’ha recordat a Jordi Savall, que en alguna ocasió defensava que la seva agrupació toqués a peu dret, ja que els permetia més llibertat de moviment per sentir i viure la música.

D’Anne-Sophie Mutter destacaria la seva vitalitat, la seva humanitat, el saber estar arrelada a la realitat i a les emocions més quotidianes.

Yo creo en la música como una fe creativa, que no nos castiga y nos da esperanza. La humanidad busca el amor y la belleza y, en este sentido, la música lo da todo.

Perseguir logros es fundamental, no puedes alcanzar las estrellas si renuncias a tu espíritu de superación.

En momentos de necesidad, la música se convierte en una fuente de energía positiva y de esperanza.

Em sembla extraordinàriament important la reflexió que fa sobre el públic:

Me da miedo que, con lo poco finos que nos estamos volviendo en algunos aspectos, acabemos laleducando al público y convirtiendo a quién acude a los conciertos en gente con los oidos menos exigentes.

També em va recordar diverses converses que he mantingut al llarg del temps, sobre la importància de la figura del director d’orquestra i sobre la seva necessitat o no, quan la compara amb l’entrenador d’un equip de futbol i diu:

… desde mi experiencia musical, qué difícil resulta conseguir que un buen número de divos se entreguen al grupo.

Rosa Torres-Pardo és una pianista de prestigi internacional. Dels diversos aspectes que es tracten en el llibre, el que per a mi destaca més, és la seva necessitat de compartir la música, ja sigui amb el públic, amb altres músics o amb altres creadors. El fet de compartir, fa créixer, ensenya i serveix per descobrir i anar més enllà dels aspectes més superficials. Després de recórrer mig món fent recitals o col·laborant amb orquestres diverses, va buscar el poder interpretar amb agrupacions de música de cambra, de manera que pogués viure de forma més directe, el contacte i la relació amb els altres intèrprets.

Me parece una maravilla también que músicos de distintos orígenes podamos compartir un mismo idioma sin hablar gracias a nuestro modo de expresión.

És interessant quan comenta:

un día tuve ocasión de compartir escenario con el actor  José Luís Gómez y comprendí que la voz, la palabra, la iluminación en escena daban a la música un sentido, una dimensión aún mayor.

A partir d’aquí hem pogut gaudir de la pel·lícula Ibèria de Carlos Saura, o de la seva participació en diversos documentals o fins i tot en la producció d’un en concret dedicat al músic Antonio Soler.

I com no podia ser d’un altre manera, també fa referència a la importància de l’educació musical:

Enseñar nos enriquece a todos; por un lado le hace a uno analizar, pensar en voz alta y ser consciente de muchas realidades sobre el instrumento. Se aprende y por otra parte aporta la felicidad de poder ayudar.

M’ha semblat molt interessant el fet que les tres intèrprets treguin a col·lació el tema de l’educació. Manifesten la necessitat de compartir, de lliurar el propi coneixement als altres, de no quedar-se tancades en una habitació de cristall per a ser admirades, en definitiva és un acte de generositat, d’entrega.

Nota: a la xarxa hi ha molts documents sonors sobre aquestes tres dones. Val la pena sentir-los i/o veure’ls

Renoir entre dones. Fundació MAPFRE

El  mes de setembre representa la tornada a la quotidianitat, és l’inici de curs escolar i tb coincideix amb l’inici de la temporada musical i artística de la ciutat. Dies enrera vaig comentar el Rèquiem de Verdi tot remarcant aquest paper de tret de sortida del curs i ara voldria escriure sobre l’exposició que es va presentar aquesta setmana a la Fundación MAPFRE de Barcelona: Renoir entre dones, De l’ideal modern a l’ideal clàssic. Es podrà visitar fins el 8 de gener de 2017.
Les obres provenen dels Museus d’Orsay i de l’Orangerie de París principalment, encara que tb es poden veure algunes obres del Museu Cau Ferrat de Sitges.

L’obra de qualsevol artista cal emmarcar-la en el context històric, polític i social de la seva época si no es vol caure en un reduccionisme i en una visió parcial. És per això que cal tenir present el període que al que corresponen les obres que s’exposen. Estem parlant del tombar del segle XIX al XX i aquest tipus de canvis tenen una repercusió en el conjunt de la societat. Per tant hem de començar recordant el paper que juga París en aquests moments i el desenvolupament i consolidació del impressionisme com a corrent artística des de finals del 1830, però principalment a partir del 1869. No oblidem que ens trobem en l’adveniment de la Tercera República i amb aconteixements com la Comuna de París o la fundació de la Segona Internacional que volia dotar al moviment obrer d’un fórum de debat i de desenvolupament d’idees. Es va introduir l’electricitat i la ciutat estava en plena ebullició.

En aquest caldo de cultiu és en el que es movien i creaven els impressionistes. Van començar a utilitzar color purs, van prescindir del negre, va adquirir una importància cabdal la llum i volien captar el moment. Van sortir a pintar fora dels estudis i en definitiva, captaven millor la realitat que els envoltava.

El primer apartat de dones que podem veure a l’exposició, és el dedicat a les dones de París. En diferents circumstàncies i situacions,  en alguns moment sofisticada, però sempre una dona molt real. És a partir del 1881 que Renoir trenca amb l’impressionisme i fa un viatge a Itàlia del que torna molt Influenciat per Rafael i el Ticià. Destaca el quadre Femme nue dans un paysage del 1883, on es percep ja un canvi en el tractament del volum i sobre tot en el dibuix.

El famós quadre Bal du Moulin de la Galette és un exemple del tractament de la figura de la dona. Una persona que en l’àmbit públic es comporta amb naturalitat, alegre, riallera i compartint amb altres dones el goig de viure. Es destaca el diferent tipus de dona que pinta Renoir del que representava per exemple, Tolouse-Lautrec.

Les obres dedicades a la figura de la maternitat, en les que va utilitzar com a model la seva dona i els seus fills, o una neboda que feia tasques de mainadera a casa seva, em van sorprendre i agradar molt. En particular Maternité, l’enfant au sein ou Madame Renoir et son fils Pierre del 1885. Per a mi eren menys conegudes i denoten una sensibilitat extraordinària, sense caure en cap moment en la sensibleria. El tractament de la dona ajuda a copsar les imatges de les banyistes o els nus en general, en harmonia amb l’entorn, amb el verd boscà, les plantes i l’aigua. La dona forma part d’aquesta natura, és un element més. La seva darrera obra, finalitzada poc abans de morir, Les baigneses del 1919, a pesar d’haver-la vist en diverses ocasions, segueix impressionant-me molt. M’agrada la proporció de les figures, el tractament de la llum, els colors, càlids i al mateix temps, vius, l’equilibri en la distribució de l’espai i sobre tot, l’expressió dels cossos i de les cares.

La sèrie d’obres sobre flors, reconec que no em van agradar tant. Aquest és ja un aspecte de gust personal.

Al costat de les obres de Renoir, es poden veure escultures de Degas, pintures de Picasso, Van Gogh, Bonnard o Cezanne, entre d’altres. D’aquesta manera es poden veure les influències d’uns artistes sobre els altres.

Com es llegeix en el dossier de premsa:

La proposta que representa aquesta exposició enclou, a més, un significat català molt
especial: fa pràcticament un segle, el 23 d’abril de 1917, es va inaugurar al Palau de
Belles Arts de Barcelona una mostra que, titulada Exposició d’art francès i promoguda
per Ramon Casas, Santiago Rusiñol i altres artistes catalans, va presentar a la ciutat
prop de 1.500 obres dels grans artistes francesos del moment: Cézanne, Degas,
Manet, Monet, Morisot, Pissarro, Puvis de Chavannes, Renoir i Sisley. La finalitat
d’aquest esdeveniment era mostrar la importància de l’art francès sorgit a partir del
darrer terç del segle XIX. Entre les obres de Renoir incloses a l’exposició –«tal vegada
el més ben representat dels impressionistes»– destacava «el portentós Moulin de la
Galette, que no es pot contemplar sense sentir esgarrifances d’una delectança gairebé
anguniosa», comentava el periodista José Francés a La Esfera en fer-se ressò de
l’exposició.
Finalment, Casas, Rusiñol i altres artistes responsables de la mostra van ser
condecorats pel govern francès en prova de gratitud.
Cent anys després, Renoir entre dones permet que Barcelona torni a tenir l’oportunitat
de contemplar aquesta icona del moviment impressionista, i de la pintura del nostre
temps en general.
Aprofitant la tornada del Bal du Moulin de la Galette, la mostra també ret homenatge
als pintors catalans que van viure i treballar a París a finals del segle XIX, els quals
també van dur les seves teles a aquell mític indret de Montmartre i les obres dels quals
van ser, sobretot, una aportació essencial a la renovació del panorama artístic nacional
d’aquells anys. És per això que s’han inclòs obres de Santiago Rusiñol, Ramon Casas,
Carles Casagemas i Manuel Feliu de Lemus, cedides per altres col•leccions i que han volgut sumar-se generosament a aquest projecte, que ha estat pensat específicament per a Barcelona.

Per sort queda temps com per tornar a veure l’exposició i descobrir coses noves.

“La economía feminista va más allá de la igualdad entre hombres y mujeres”

M’ha semblat molt interessant aquesta entrevista recollida al blog de l’Associació de dones Pal.las Atena. Ajuda a fer una mirada diferent de l’economia i de la societat. Introdueix conceptes que van més enllà de l’economia productiva tal com s’entén habitualment. 

ENTREVISTA | Cristina Carrasco Cristina Carrasco Bengoa, investigadora en Economía Feminista, defiende que “la economía sólo considera el tiempo dedicado al trabajo de mercado” e ignora…

Origen: “La economía feminista va más allá de la igualdad entre hombres y mujeres”

Mujeres medievales. Eileen Power

La situación de la mujer se considera, …, como un test mediante el cual se puede juzgar la civilización de un país o de una época. (…). La situación de la mujer es una cosa en teoría, otra en los aspectos legales y otra en la vida diaria.

Trobar aquestes paraules en el començament del llibre, em va fer mirar dos cops el títol. I no m’havia equivocat: estaven parlant de l’Edat Mitjana!. Serveix per reflexionar i constatar com certs aspectes venen de lluny,  encara que ens sonin ben actuals.

 Aquest llibre d’Eileen Power, el vaig comprar fa un temps visitant Aguilar de Campó, convençuda del seu interés encara que en aquell moment no el llegís. A vegades cal esperar i sembla com, tot de cop, un llibre reclama la teva atenció,  et fa senyals des de la prestatgeria, i sents la necessitat d’agafar-lo i de llegir-lo amb calma, prenent notes, subratllant-lo. És el seu moment. Això em va succeir amb el llibre que comento.

Els escrits d’Eileen Power s’ens presenten organitzats segons la temàtica dels mateixos. Aquesta tasca va ser duta a terme per Eleanor Searle, medievalista de la Universitat de Califòrnia. El primer capítol tracta de les idees que a l’Edat Mitjana es tenia de les dones. Un segon apartat està dedicat a “les dames”,  passant a continuació a descriure la sitació de la dona treballadora a la ciutat i el camp. En darrer lloc explica el paper dels convents i fa especial esment al que es considerava educació de i per les dones.

El paper de l’Esglèsia va ser fonamental i junt amb l’aristocràcia, va mantenir dues visions contràries i antagòniques entre si. Per una banda sostenien la idea de la inferioritat essencial de la dona (el Menagier de París, compara l’amor de l’esposa pel seu marit, amb la fidelitat del gos cap a l’amo!) i al mateix temps va arribar al punt culminant el culte a Maria amb grans peregrinacions a temples dedicats a ella. El culte a Maria es compara amb el culte a la dama propi de l’época, però de forma simultània es manté la idea de que totes les dones son depravades. Es cita el conte de Chicheface on parla d’un monstre mític, que només es podia alimentar de dones que obeïssin als marits. La realitat era que feia més de 200 anys que no menjava.

Les idees de subjecció per un costat i les d’adoració per l’altre, eren les que marcaven la posició que va ocupar la dona en l’Edat Mitja.

És molt interessant la descripció de la dona terratinent. Quan s’enumeren totes les tasques que havia de realitzar, sembla que no s’acabin mai. L’administració  i direcció de les terres: cultius, bestiar, comercialització, contractació de personal, etc. tot això junt amb l’administració de la casa. No es pot oblidar que en aquell moment, les cases eren quasi autosuficients: teixien, feien la roba, s’ elaboraven eines de tot tipus el que comportava disposar de personal especialitzat, es conreaven verdures i aliments, es criava bestiar tant per consum particular com dedicat a tasques del camp, i tot això per un nombre de persones gens despreciable. En resum, ens en podem riure de la capacitat d’organització i gestió que s’atribueixen avui en dia algunes d’empreses.

En el cas de les dones treballadores, aquestes es contrastaven per tot tipus de feines agrícoles:

servían por ejemplo, para la plantación de guisantes y judías, para deshierbar, segar, atar, trillar, aventar, re techar con paja. Con frecuencia esquilaban las ovejas. Una de las sirvientas habituales más importantes del señorío era la encargada de la lechería, que cuidaba de la misma y de las aves de la granja.

Parlar d’educació no té res a veure amb el que entenem avui en dia. Per un costat, els continguts estaven quasi limitats a manuals de conducte o a la lectura de la Bíblia i texts religiosos i en general l’objectiu de la mateixa era la preparació per la vida. Resulten curiosos els tractats dedicats a l’educació de les cortesanes, frívols i amb instruccions pel cuidado personal. És donava per sentat que les dames habien  de saber llegir i escriure, per poder fer front a les tasques pròpies de la seva condició, però existia el debat sobre la conveniència  que les filles dels senyors comuns aprenguessin a llegir. Per exemple Felipe de Navarra va prohibí de forma categòrica que les dones llegissin o sabessin escriure.

El llibre resulta molt amè i interessant. Saber d’on venim i on som és imprescindible per intentar el canvi.

 

Las mujeres, las más afectadas por los problemas del medioambiente — Mujeres

Mujeres rodando bidones de agua en una zona desértica de Kenia. / Cordon Press “Cada mañana antes de ir a la escuela debo traer agua del pozo para que mi mamá pueda cocinar y limpiar la casa. Por las tardes, vamos juntas a traer leña para la estufa, para poder cocinar y para calentarnos”. Así…

via Las mujeres, las más afectadas por los problemas del medioambiente — Mujeres

 

 

No he pogut resistir la tentació de compartir aquest article. Quantes vegades no s’ha argumentat que determinades tasques no poden ser realitzades per dones perquè aquestes son débils i no tenen força. La realitat demostra que aquesta premisa no és certa. Ojalà tinguessin una bona xarxa d’abasteixemet d’aigua i mitjans per transportar la llenya, però no és així.

La història explica que les dones van descobrir i desenvolupar l’agricultura mentre els homes anaven a caçar (dit de forma molt ràpida). La capacitat d’observació, d’innovació (innovar és un dels conceptes més antics!), d’aplicar estratègies, va canviar la vida dels homes. Però sembla que no s’ha avançat tant: les dones segueixen cobrint les necessitats bàsiques que ajuden a la subsistència dels seus pobles.