Cartell Maria by Callas

Maria by Callas. Tom Volf

El documental de Tom Volf ha sigut llargament esperat pels amants de l’òpera i sobre tot pels molts seguidors de Maria Callas. Es sabia que des de feia anys, Tom Volf estava treballant en aquest projecte i que havia aconseguit molt material relacionat amb el mateix: entrevistes a personatges que havien tingut algun tipus de relació amb ella i sobre tot, fragments de la seva vida i de les seves interpretacions.

En principi, un espera que un documental ajudi a comprendre el personatge, que mostri les diferents facetes personals i professionals, i que amb un tractament el màxim d’objectiu possible, posi a l’abast del públic els elements que li han de permetre  formar-se una idea el més real possible.

Deu ser molt difícil sostreure’s al magnetisme de Maria Callas. De manera que el resultat final no deixa de ser un documental en el que predominen les lloances o la presentació de les parts més amables,  obviant o apuntant només de passada aquells aspectes més foscos o negatius de l’artista. De tant en tant, però, apareixen algunes pinzellades que ajuden a comprendre el personatge: la seva infància a Nova York ,  el paper que va jugar  la seva mare en relació a la seva carrera, la  seva vida amorosa o fins i tot la seva relació amb la professió o amb el poder. Des d’un primer moment, es percep una persona incapaç de gestionar les seves emocions i es pot pensar en algú molt feble de caràcter, que es deixa portar per la gent que l’envolta i per les circumstàncies, sense capacitat de reacció o de prendre decisions. Dona la sensació de que creu en un cert determinisme en la seva vida: segueix la corrent i no pot sostreure’s a ella. Això es detecta en la contradicció entre haver volgut tenir una família i fills (que ella reconeix en diversos moments com objectiu fallit de la seva vida a pesar de creure que és quasi el paper fonamental de les dones) i haver posat per sobre de tot la seva carrera. Ho manifesta clarament quan parla de que en ella conviuen Maria i Callas i no sempre és possible que ambdues facetes estiguin en harmonia.

Com en d’altres biòpics, un es planteja que implica el dedicar  a criatures a desenvolupar una carrera que els obliga a cremar etapes de forma ràpida: és per bé dels infants o és egoisme dels pares?

Un aspecte que es mostra de forma palesa, és la cultura de l’esforç i de la renúncia: sense aquests és gairebé impossible aconseguir l’objectiu desitjat.

En tot cas, anar veient la seva transfiguració tant física, com emocional, percebre els canvis en el caràcter, sentir la seva solitud i constatar com sempre recorre en última instància a Elvira Hidalgo, la seva mestra i segons s’ha explicat en diverses ocasions, qui realment li va donar afecte i comprensió al llarg de tota la seva vida.

La música està present, com no podia ser menys, al llarg de tot el documental i en aquest sentit, és fantàstic. És remarcable la visió de Maria Callas en relació a la importància de la interpretació posant-la al mateix nivell de la veu. És evident que mantenir aquest criteri feia que treballés molt els personatges i els feia més propers i creïbles a ulls del públic.

Crida l’atenció  el seu llenguatge corporal en els recitals, res a veure amb el de  les interpretacions operístiques. Molt sovint creua els braços sobre el pit, en una actitud d’autoprotecció i de tancament en si mateixa.

A pesar de les mancances assenyalades, i com a eina d’aproximació a aquesta persona tan complexe com va ser Maria Callas, val la pena veure el documental. Esperona la curiositat i el desig d’aprofundir més en ella i, per descomptat és quasi inevitable, el tornar a escoltar algunes de les seves interpretacions magistrals. Per començar:

Anuncis

I, Claude Monet

El passat dia 23 de febrer es va estrenar de manera simultània en diferents cines de tot Espanya el documental: I, Claude Monet del director Phil Grabsky d’ Exhibition On Screen. . En base a la correspondència de Monet amb altres artistes, la seva esposa, marxants i coneguts, es va fent un recorregut per la vida de l’artista, acompanyat per la presentació d’obres seves que serveixen per il·lustrar el contingut de les missives.

Poder veure en pantalla gran i amb una qualitat extraordinària, una selecció de les obres del pintor, alternant amb els paisatges naturals que van servir de model de les obres, és tot un privilegi. Però el que és més interessant és poder entrar en la vida de l’artista, en el coneixement del seu dia a dia, dels sentiments que el movien en cada moment, de les penúries per les que va haver de travessar. Poder entendre la seva obsessió per la pintura, com única forma de vida, fora de la qual no existeix res més i per tant comprendre el que per a ell podia suposar la pèrdua de la vista. Intuir la seva relació amb altres pintors impressionistes contemporanis, com Degas o Renoir, tot contribueix a tenir una visió més complerta i acurada de l’artista i de la seva obra.

Impressiona conèixer les dificultat per les que va haver de passar, el que el va portar a situacions dramàtiques i en alguns moments desesperades.

Recordar ara la sèrie dels Nenúfars de l’Orangerie,  dóna una visió especial, diferent. I per descomptat,  genera un gran desitj de tornar-los a veure.

Pel meu entendre, aquest com d’altres documentals sobre artistes o aspectes concrets del mon de l’art, son un mitjà per acostar el gran públic a aquests creadors, que a pesar de ser prou coneguts, la majoria de les vegades, el públic només té una visió parcial i distorsionada.

Val molt la pena dedicar un parell d’hores a gaudir d’aquest documental.

 

 

Martha Argerich. Documental

Fa uns dies vaig tenir ocasió de veure junt amb un grup d’amics, el documental Bloody Daughter de Stéphanie Argerich. Encara tinc al cap el munt de sensacions, reflexions i dubtes, que em va provocar.

L’objectiu d’un documental és descobrir-nos alguna part amagada o poc coneguda d’una persona o d’una situació a partir del recull de documents de diferent tipus: imatges fixes, entrevistes i documents audiovisuals de tota mena. En base a aquest recull es pot plantejar que es vol mostrar,sent la realitat que,  a priori, no es té una idea clara de quin serà el resultat. En base a aquest punt de partida, cal suposar que la filla petita de Martha Argerich (i la única que porta el seu cognom) va anar rodant, acumulant material, i al final va decidir quin i com havia de ser la línia argumental del documental.

El resultat és colpidor. No deixa indiferent. Realment Stéphanie volia mostrar-nos determinats aspectes del caràcter, la vida i les relacions familiars? Ningú dubta de la vessant artística i musical de la seva mare (val molt la pena escoltar diverses interpretacions per gaudir d’una gran intèrpret) però com diu la seva filla, és un monstre i agafa tota l’energia de la gent que l’envolta.

Cal partir de la base que no va tenir infància, o millor dit, no va ser l’habitual d’una criatura. Gràcies a haver guanyat un premi molt joveneta, la seva mare va aconseguir una entrevista amb el president d’Argentina, Juan Domingo famíliaPerón. Aquest va decidir moure mans i mànigues i va aconseguir els mitjans per poder traslladar a la família completa a Viena, on la Martha va poder seguir la seva formació de pianista. Cal imaginar el trencament, lluny de la seva casa, del seu idioma, dedicada intensament a estudiar piano. Un primer resultat de tot això pot ser el fet que ha renunciat a la seva llengua materna i només de forma molt puntual parla castellà. Una segona conseqüència va ser que als vint anys va decidir deixar de tocar, oblidar. Es pot pensar que va prendre consciència de quina havia sigut la seva joventut, que havia sigut dirigida i que en cap moment havia pogut prendre cap decisió per si mateixa. Dóna la sensació de que no sap ni qui és ella ni quin és el seu paper com a persona. Veure tot això em va fer pensar que s’entenia que s’hagués tancat totalment en el món de la música de manera que la seva forma d’expressió i de comunicació és quasi exclusivament a través d’ella. Li costa expressar-se a través de les paraules, les respostes son quasi monosíl·labs i no es capaç de verbalitzar un pensament una mica complex: es nota que no troba les paraules, intenta pensar i buscar-les per al final dir: no se.

Amb aquest marc, cal intentar posar les peces de manera més o menys ordenada. I és difícil. Costa entendre la seva actitud envers les filles, sobre tot la primera, que va viure molts anys en un orfenat o amb famílies d’acollida, sense cap relació amb la mare. O amb la pròpia Stéphanie. Com diu aquesta, a vegades creu que és la seva mare una nena petita a la que cal cuidar.

Moltes vegades s’ha parlat de la vida i característiques dels genis. Del seu caràcter complicat, de les seves excentricitats i del seu narcisisme. En el cas de la Martha Argerich  no tramet la sensació de gran diva, al contrari, et sembla més aviat una mica deixada, com de tenir sensació de que fa nosa allà on està, de no saber relacionar-se amb el seu propi cos. En una paraula: està des ubicada i només pren entitat quan seu al piano. A les hores es transforma, somriu, fa gestos d’estar gaudint, de sentir-se còmoda, mira al director o als altres músics i en ells, es reconeix a si mateixa.

Cal acceptar que el documental aconsegueix captar l’atenció, provoca el diàleg amb les altres persones Gairebé et sents obligada a veure una i un altre vegada concerts de la Martha Argerich en un intent  comprendre-la i anar una mica més lluny del que les imatges et mostren d’ella. Recomano de totes totes veure el documental, sense apriorismes.

 

 

 

El complex de Stradivarius

El complex de StradivariusEl passat dimarts dia 21, vaig tenir la gran sort de poder assistir a un acte molt especial. Em refereixo a la pre-estrena del documental que s’ha fet sobre el lutier David Bagué i a l’estrena de la composició del mestre Jordi Cervelló, Prova di violino, dedicada a aquest lutier.

A l’igual que J.S. Bach va composar l’obra El Clave ben temperat, que és una col·lecció de vint-i-quatre Preludis i Fuges escrits en les vint-i-quatre tonalitats (dotze en mode major i dotze en mode menor), obra que exigeix per a ser executada, un instrument “ben afinat”; el mestre Jordi Cervelló després de que en una ocasió el lutier David Bagué li demanés que provés un violí, va pensar en escriure l’obra Prova di violino, destinada precisament a poder avaluar la qualitat del só d’un violí. Quan van explicar l’origen d’aquesta obra, vaig pensar que seria un conjunt d’exercicis i de tècniques interpretatives. La gran sorpresa va ser  sentir una peça d’extraordinària musicalitat, que certament requereix d’un elevat nivell d’interpretació, i que aconsegueix una sonoritat i una brillantor absolutament meravellosa. La va interpretar el violinista Abel Tomás, i va aconseguir emocionar-nos al anar descobrint la sonoritat del instrument.

Va ser instructiu veure “actuar” als tres components que donen vida a un instrument: el seu creador (el lutier), el compositor i l’intèrpret. La relació de cada un d’ells amb el violí és diferent, però es complementen i son necessaris tots tres.

Finalment vam poder veure el documental El complex de Stradivarius dirigit per Josep Padró. Tal com va explicar el director, te una estructura una mica atípica,  ja que van pensar a priori en un fil argumental, fet no habitual en el desenvolupament d’un documental. Això va ser degut, a que al girar entorn d’una persona concreta, van creure que havia d’ajudar a comprendre al lutier en el seu treball, però sobre tot, a la persona que lluita per aconseguir el seu somni, i més encara quan te una lluita addicional motivada per haver de conviure amb una malaltia auto-immune. Queden fora aspectes que haurien sigut interessants de conèixer (per exemple els criteris per seleccionar la fusta o la part corresponent a les cordes, de les que ni tans sols es parla, quan son part fonamental del só del instrument),  però que queda justificat per l’objectiu que es van marcar. El guió explica tot el procés creatiu d’un nou violí, a partir de l’encàrrec que li fa el músic Joan Plana.

Aquest procés, s’inicia amb la tria de la fusta que fa el propi lutier a Cremona, bressol d’Stradivarius. Es pot afirmar que és la cerca de la perfecció, la bellesa de la fusta que fa que el violí, com  objecte, es podria presentar en una vitrina per a ser contemplat. Després poc a poc, va prenent forma i amb el pas dels dies i de les hores de dedicació, prens consciència del lligam que s’estableix entre el lutier i la seva obra. El toca, el mira, l’acaricia, sent l’olor de la fusta, percep el soroll de la mateixa al prendre forma, és a dir, és una tasca creativa en la que intervenen tots els sentits. Aquí es podria enllaçar amb la discussió que a vegades es planteja de fins on arriba la tasca d’un artesà i quan podem dir que és obra d’un artista. En aquest punt hi ha diversitat d’opinions i només ho apunto com a reflexió.

És una feina en solitari, on el lutier s’enfronta tot sol a la seva idea i a la seva obra. És estar pensant i donant voltes per a poder millorar el resultat. És posar-se en la pell del músic que l’ha encarregat, en les seves característiques,  per  lliurar-li un instrument que l’ajudarà a treure el millor de la música que interpreti.

Al llarg del documental tenim ocasió de sentir a diferents músics, interpretant diverses obres, ben seleccionades i que contribueixen  a comprendre la versatilitat del violí.

És al final del documental, quan assistim amb el cor encongit, al lliurament del violí un cop acabat, deixat reposar i provat. És un moment de gran emoció per a tots: per al lutier i pel violinista. Quan sentim com arrenca les primeres notes, una mica vacil·lants, contenim la respiració i quan  van agafant força i vida, s’ens dibuixa el somriure als llavis i respirem profundament, com deixant anar tota l’emoció que ha anat creixent al llarg del documental. En aquest sentit, crec que és de justícia reconèixer la tasca del director i del muntador que ens han fet viure amb intensitat tot el procés de creació.

Afegit 2015: Després de dos anys haver escrit aquesta entrada, em va passar un fet curiós. Una tarde estava a un carrer del barri de Gràcia i de cop vaig veure venir cap a mi, a en David Bagué. Vaig fer una d’aquelles coses que no s’han de fer, però l’impacte que havia tingut en mi el visionat del documental aquí explicat, em va motivar a acostar-me i saludar-lo. Vam comentar el documental i em va dir que, just la nit anterior (22/04/2015), s’havia emès a TV3 en el programa “No serà fàcil” un episodi titulat Viure sol, en el que ell sortia.

Em va sorprendre la coincidència de trobar-lo (quan mai havíem coincidit, tot i passar pel mateix carrer en repetides ocasions cada setmana) i que s’hagués emès el programa. No cal dir que em vaig apressar a mirar-lo i deixo aquí l’enllaç per si a algú més li pica la curiositat 

Chema Madoz

Només suggerir a les persones que els hi agradi l’obra de Chema Madoz, i que estiguin aquests dies per Madrid, que es poden veure les seves darreres obres a la galeria d’Elvira González.

També recomano els articles apareguts recentment a El País semanal, La metáfora infinita de Quino Petit i Chema Madoz ante el espejo, del mateix autor. 

Per estar al dia i seguir la seva trajectòria i la seva obra, és molt recomenable veure el documental que es va passar a TV2,  a l’espai dels divendres, Imprescindibles, el passat mes de gener

Hannah Arendt

He vist la pel·lícula dirigida per Margarethe Von Trotta sobre Hannah Arendt. En aquest cas, s’han ajuntat dos punts d’interès per a ml: la pròpia directora i la figura de la filòsofa i teòrica política, Hannah Arent.

Von Trotta, a l’igual que Hanna Schygulla, em recorden a Fassbinder. La força dels personatges s’aconseguia bàsicament per la interpretació d’aquestes grans actrius, encara que Von Trotta es va decantar més cap el terreny del guió i sobre tot, en la direcció. En aquest apartat de direcció recordo de manera especial “Heller Wahn” de l’any 1982 que aquí es va titular Locura de mujer.  L’actriu era la Hanna Schygulla. No es podia demanar més.

Sempre m’han agradat aquest perfil d’actrius, que donaven força a qualsevol personatge que interpretessin i sobre tot, els feien molt creïbles, apesar de la duresa de molts d’ells.

Crec que no ha de sorprendre  que dirigeixi els seus propis guions, ja que acostuma a triar personatges i temes relacionats amb la política i, de manera particular amb el món de la dona i amb situacions complexes.

La darrera obra seva, estava dedicada a la figura de Hildgard von Bingen, (s. XI-XII), abadessa benedictina, doctora de l’església, compositora de música i escriptora. Persona trencadora de motllos i normes existents i innovadora en tots els aspectes de la vida religiosa i civil de l’època.  “Vision” va ser estrenada al 2010.

No sorprèn que es decidís a fer una pel·lícula sobre Hannah Arendt. Com ella mateixa ha comentat en alguna ocasió, era el final d’una trilogia sobre la història d’Alemanya, que va encetar amb Rosa Luxemburgo de l’any 1986 (període d’inicis del s.XX), va seguir amb El valle de las rosas (2003) (període nazi) i conclou amb Hannah Arendt (període dels anys 60). És un d’aquests personatges que van marcar la seva època i que encara ara, no deixa indiferent a ningú que l’hagi seguit. (Recomano la biografia escrita per Laure Adler. Hannah Arendt. Editorial Destino, 2005)

Jueva exiliada a EEUU, es trasllada a Jerusalem per cobrir el judici al nazi  Adolf Eischmann, segrestat a Buenos Aires i traslladat a Israel pels serveis secrets d’aquest país. A més dels articles  al The New Yorker sobre el desenvolupament del judici, es va publicar el llibre Eischmann a Jerusalem. La banalitat del mal. 1968. Va provocar forts enfrontaments i va ser qüestionada i deixada de banda per amics i coneguts.

Com l’història és prou coneguda, o fàcil de saber, la idea que em dóna voltes pel cap, son els punts d’encontre amb el documental, ja tractat aquí, The Act of Killing.

El concepte que va introduir sobre  la banalitat del mal, entès com que el mal no parteix de l’individuu sinó de les circumstàncies. Eischmann es sent formant part d’una idea gran i que ha de complir el paper que te assignat. El tracta com un buròcrata, no com un monstre. Per mi és molt significativa la frase que diu Hannah Arendt quan a la Universitat fa una defensa de les seves idees, en que expressa que l’aspecte més negatiu d’Eischmann és que va negar la capacitat de pensar que té l’ ésser humà per quedar-se només en actuar seguint uns criteris marcats per altres.

Aquest mateix concepte, crec es pot aplicar  al personatge de Congo, que portava una vida ben normal després d’haver comés actes de tortura i violència que ens repugnen i van contra la pròpia naturalesa humana. De la mateixa manera, arrel de la petició de la justícia argentina de la detenció de torturadors espanyols, he pensat que molts d’ells deuen passar per venerables persones grans que desperten sentiments de tendresa.

Una de les acusacions que li fan a Hannah Arendt, és que converteix en un discurs filosòfic tots aquests aspectes. Crec que és necessari que hi hagi algú que sigui capaç de posar llunyania per poder pensar amb claredat, però l’ésser humà està compost de raciocini i de sentiments. No es poden separar: han d’equilibrar-se entre si.

Em va resultar molt interessant de veure, i crec que tornaré sobre ella per repensar amb calma moltes de les coses que diu. Al mateix temps comprenc quan la pròpia Margarethe von Trotta va dir en una entrevista: ” Es un milagro que la película Hannah Arendt haya tenido éxito”

 

 

El cine documental

Fa deu dies ha arribat al cine el documental del que vaig parlar, The Act of Killing . Aquesta  és una versió més curta, que es centre més en les persones. Ens endinsa en els caràcters  i la forma de pensar i de viure  dels gàngsters i en les circumstàncies i motivacions que els van portar a fer d’assassins.  Encara que no es pot separar de la realitat d’Indonèsia, posa més èmfasi en la dualitat de comportaments de les persones: la brutalitat més gran  al costat de sentiments de tendresa i d’amistad.  Em segueix semblant molt interessant.

En paral.lel a aquesta estrena, s’estaba celebrant el Festival de cine de Venècia, on es va posar de manifest que, per primera vegada, s’havien presentat en la secció oficial diferents documentals, guanyant un d’ells  el  Lleò d’Or a la millor pel.lícula: Sacro Gra  de Gianfranco Rosi. Hem de recordar també l’èxit del  documental Searching for Sugar man, que va aconseguir els principals premis al llarg del 2012, entre ells l’Oscar al millor documental o el BAFTA.

Què està passant? Temps enrera, en el nostre país, existia el tòpic que identificava els documentals  amb els que es passaven per televisió, encabat de dinar, sobre animals, natura o fets històrics.  Aquest visió està canviant de forma radical, gràcies a l’especialització que s’ha produït a les escoles de cine i a les universitats,  i a l’ interés creixent de la gent per anar més al fons sobre aconteixements o personatges desconeguts. Crec  que ha canviat el concepte de documental: ha incorporat el llenguatge i tècniques reservades fins fa poc al terreny de la ficció.

No està al marge d’aquest procés la tecnologia. La digitalització de fons documentals, la preservació i tractament de films per evitar la seva pèrdua o deteriorament, la creació de grans bases de dades i l’aplicació de cercadors potents,  la millora de les comunicacions, la utilització d’estàndards de compressió, etc, tot aquest conjunt de factors, ha contribuït de ben segur, a potenciar la producció de documentals.

La globalització és un factor també important. Ens permet accedir a produccions de països dels que fa ben poc, no en coneixíem res. De manera simplista podríem dir que s’ha trencat la dualitat que ens feia triar entre pel·lícules americanes (Amèrica del Nord i del Sud) o pel·lícules europees. La manca de coneixement d’aquestes altres realitats fomenta la curiositat per saber-ne més, per apropar-nos a elles i, en aquest sentit, un bon documental, pot jugar un paper fonamental. La mobilitat de les persones que està fomentant la convivència entre cultures diverses, contribueix també a incrementar aquesta necessitat de saber.

De la mateixa manera que es parla de pel·licules de sèrie A o sèrie B, també en els documentals es pot donar aquesta divisió. El que és fonamental, és que no decreixi el nivell d’exigència i de qualitat d’aquestes obres.

 

The Act of killing

Des del passat dimecres i fins el diumenge 2 de juny, s’ha celebrat a Barcelona el International Documentary Film Festival. Una programació molt acurada i amb moltes possibilitats per a poder visionar documentals de gran interés.
El documental que ha guanyat el premi del jurat per unanimitat, ha sigut The Act of Killing.
Existeixen dues versions d’aquest documental, una curta de 115 minuts i un altre de llarga que és la que es va passar al festival, amb una durada de tres hores. He pogut llegir algunes piulades que comenten que era massa llarga i en alguns moments repetitiva. Potser si, però crec que és un recurs que utilitza el director per assegurar-se de que ens molesta el que veiem. Si un dels assesins ha matat ell sol a més de 1000 persones, que ens expliqui deu cops, com ho feia, pot ajudar a sentir amb més força l’horror de la situació. Explico una mica el contingut del documental, però recomano anar a IMdb per veure les dades tècniques.
A Indonèsia, l’any 1965 va haver un cop d’estat militar que va enderrocar al govern comunista que existís fins aquell moment. Un grup d’homes que vivien al marge de la llei, actuant com una màfia en el món de l’espectacle i del cine en concret, van ser contractats per a fer una “neteja” de comunistes i atemorir a la població propera a aquests posicionaments. La tortura i l’assesssinat van passar a ser moneda corrent per aquests homes.
Aquest grup de persones van acceptar parlar de les seves accions, però a la seva manera. Interpretant com si estesin actuant en una pel.lícula o en varies, ja que van triar estils diferents: de gangsters, de l’oest, estil Bollywood, etc. Realitzen la selecció d’actors fent gala del seu poder, anant a les cases en grup, provocant, obligant a que els hi obrin la porta.

La naturalitat amb que exposen la brutalitat de les seves accions fa que et quedis absolutament aclaparat i com enganxat a la butaca. Encara més quan sents que diuen que si la peli queda bé seran coneguts a tot arreu ja que es veurà a Londres i a d’altres països.

Però la incomoditat ve no només per veure a aquests assessins, sinó com son reconeguts com a herois i com a tals son rebuts a totes les manifestacions i actes patriòtics. La implicació de membres del govern, assistin al rodatge i veient la seva actuació, afirmant que cal matar a tots els comunistes però que rebaixin una mica la violència, per a no quedar tan malament davant del món, fa que per un moment dubtis pensant que potser estas veient ficció. Quan sents la reivindicació que es fa del grup afirmant la seva necessitat com a model a seguir, notes que l’estòmec s’encongeix. Aquest recolzament institucional continua vigent i, per aquest motiu, les persones que han treballat en aquest documental, poden ser considerades persones non grates pel govern.

L’afirmació de que van buscar una forma “humana” de matar, que no hi hagués massa sang, et porta a preguntar-te on està el límit de la brutalitat humana.

Per acabar de fer-te ballar el cap, veus a una d’aquestes persones fent d’avi entranyable, cuidant d’uns aneguets amb els seus nets, acaronant-los i renyant a les criatures perquè un dels nens ha trencat una poteta a un aneguet.

Un d’ells no es sent capaç de suportar la representació d’una tortura, perquè diu que per un moment s’ha posat dins de la pell del torturat. Aquí el director el posa en evidència quan li diu que no oblidi que ell només està actuant, i en canvi les persones que ell va torturar i matar eren reals.

És un documental de gran duresa pel seu contingut, no bàsicament per les imatges.

Una de les coses que a mí em va frapat més, és quan un dels assassins , teoritza que sempre son els vencedors els que posen nom a l’història i que fan que un fet pugui aparèixer com a bo o com a dolent. Ho concreta dient que en l’época de Bush, Guantànamo no era criticat, donat que els vencedors ho recolzaven. Per desgràcia aquesta hipòtesi es compleix i es repeteix en totes les situacions.

Em va venir al cap un llibre escrit per Georges Orwell, titulat Recuerdos de la guerra de España. És molt interessant l’explicació que fa l’autor de la manipulació dels fets que passen en una guerra, com es tendeix a no creure les coses que explica el que considerem enemic, encara que siguin fets demostrats i provats. Com per efecte de la manipulació de la informació pot aparèixer com a real una cosa que no va passar o amagar una cosa que si que va passar. Devant d’aquestes situacions es pregunta Orwell com s’escriurà l’història i com s’anirà trametent sense que ningú la qüestioni quan qui va viure els fets, ja no hi sigui.

Per això crec que val la pena que es facin documentals que expliquin fets poc coneguts, de manera que contribueixin a preservar la memòria hisòrica dels pobles. Tots plegats podem apendre.

Estaria molt bé, que alguna distribuïdora d’aquest país, adquirís el dret de distribució d’aquest documental, i pogués arribar a més persones.

També recomano veure el trailer del documental