Kerry James Marshall: Pintures i altres coses. Fundació Antoni Tàpies

En el documental Alfabet Tàpies, 2004, el pintor comenta la descoberta que va ser per ell l’art africà el primer cop que va anar a París. A vegades el que no es veu, no es valora, queda fora de l’àmbit del coneixement de les persones. Encara pot ser més difícil donar visibilitat a una part d’un país que ha negat sistemàticament el valor i la importància d’aquestes persones. La història d’EEUU es prou coneguda com per comprendre la manca d’interès per incorporar la població negre.

El descobriment que va fer Kerry James Marshall dels dibuixos sobre afroamericansinclosos en el  llibre Images of Dignity: The Drawings of Charles Whit,  van influenciar-lo fins al punt de voler reflectir les seves experiències en l’art. És un artista compromès en els moviments socials dels anys 60 i 70 als EEUU i al prendre consciència de l’absència de persones de color en la iconografia, va anar reflexionant i assumint que el art estava coix al deixar de banda una part tant important de la identitat americana.

Les obres que s’exposen a la Fundació Tàpies són obra recent, integrada per fotografia, video i muntatges, a més de pintura. És evident que caldria poder veure l’exposició del Museu Reina Sofia, per tenir una idea més amplia i complerta de l’obra d’aquest artista. També recomano llegir l’article  d’Ángela Molina, aparegut a Babelia, amb el títol: “El “si, podemos” de Kerry James Marshall.

Des del desconeixement, he de dir que la visita a aquesta exposició, em va fer trobar-li lligams amb l’obra de Tàpies. La utilització d’objectes de rebuig, d’objectes quotidians, a part de mostrar-nos la realitat d’unes persones, fa que adquireixin valor, que constitueixen el substrat sobre el que es sustenta el desenvolupament d’una societat. Em van deixar clavada les fotografies de tres noies: Alana, Naomi i Tyla. Com explica el fullet de mà

…imatges preses en condicions de llum ultravioilada….La sèrie,aborda idees sobre la visibilitat i la invisibilitat de les persones en la societat, i busca conscienciar sobre les condicions que emmarquen la nostra percepció dels altres.

 

La foscor les ressalta, destaca la seva mirada que diu tantes coses. Són precioses.  Una de les poques obres de format gran de l’exposició és Garden party. Sabem que fa referència a un projecte que pretenia crear habitatges accessibles per a una població creixent. El que em va atraure, va ser la diversitat de races que apareixen en la pintura, reflex de la voluntat de viure en una societat no discriminant, on tothom estigui representat. Les imatges que tenim al subconscient, ens suggereixen que en una festa hi ha beguda, i més a EEUU que sempre els veus amb un got a la mà. En aquest quadre, no. Les persones parlen, s’intercanvien somriures, estan en un jardí que és un reclòs de tranquil·litat en relació als grans edificis que es veuen al costat. Els colors són  alegres, representen  el desitj d’una vida millor.

 La manera d’extreure o de mostrar tantes idees i conceptes, a través de la fotografia, em va semblar molt interessant. Snooting Stars o The Art of Hanging Pictures, entre d’altres, em van sorprendre com a formes d’expressió. Sempre s’agraeix poder anar donant petites passes en el món de l’art.

A late quartet (El darrer concert)

Hi ha pel.lícules que m’agraden per la seva fotografia, altres pel treball d’actors i per la direcció. Darrerament em fixo més en la tasca d’edició, ja que és la que dóna ritme a la pel·lícula, coherència en el pas d’una seqüència a un altre, introdueix elements musicals que em predisposen d’una manera o d’un altre devanit de les imatges i de l’història. En fi, que una pel·licula està formada per tantes i tantes coses, que com aficionada no pretenc quan escric sobre una d’elles, més que expressar els aspectes que més m’han impactat.

Moltes persones conegudes m’havien parlat de A late quartet, i tothom coincidia en que era molt recomanable. Crec que ja existeixen professionals dedicats a la crítica de cine, que fan molt bé el seu paper. A mí el que em va interessar més van ser els aspectes relacionats amb la música i que es poden extrapolar a la vida en general.

La peça seleccionada Opus 131 de Beethoven, és una al·legoria de la vida. No es pot parar entre mig, cal seguir fins al final. A més, no toquem sols, hi ha un conjunt més o menys ampli de persones que ens acompanyen. Però el primer instrument som nosaltres i cal que ens compenetrem molt bé amb els altres integrants del conjunt per garantir que soni correctament i que cadascú ocupi el lloc que li correspon.

Em va semblar molt important l’explicació que fa Daniel sobre el perquè  ha volgut tocar sempre en un quartet. La necessitat de compartir, en el sentit ampli del terme. Aquest aspecte sempre l’he trobat complicat. Els músics estan acostumats a estar sols amb el seu instrument, practicant i practicant hores i hores. La relació que estableixen amb ell, es pot considerar un xic especial. Trencar aquesta closca per adaptar-se a altres músics, a experiències diferents; ser capaços de posar-se d’acord fins i tot, en quina obra interpretar, renunciant a vegades a gustos o preferències personals, per afavorir al grup. Compassar criteris diversos, emocions que poden ser  a vegades divergents. Està disposat a repetir i repetir per aconseguir la perfecció del conjunt. Totes aquestes  circumstàncies i fets, em serveixen per comptar amb la música com una eina de treball quotidià, de relació i de forma de vida.

Per tot això, els personatges dels quatre músics em van semblar molt ben trobats i molt creïbles. Podies identificar-te amb ells. Equilibrats en la seva interpretació, tant individual com coral. Compensats els caràcters i registres. De gran expressivitat.

El guió elaborat de manera que el clima dramàtic va in crescendo de forma que es passa d’una situació amable i relaxada, a una tensió que incomoda i a la que no veus sortida possible: només pot haver un trencament, un canvi dràstic en les relacions viscudes fins aquest moment. Ja res serà igual.

Per a mi el paper de la filla desentonava una mica. Podia haver estat un personatge diferent o haver-ne prescindit. No és indispensable per la trama.

He de dir que jo també l recomano.

El cine documental

Fa deu dies ha arribat al cine el documental del que vaig parlar, The Act of Killing . Aquesta  és una versió més curta, que es centre més en les persones. Ens endinsa en els caràcters  i la forma de pensar i de viure  dels gàngsters i en les circumstàncies i motivacions que els van portar a fer d’assassins.  Encara que no es pot separar de la realitat d’Indonèsia, posa més èmfasi en la dualitat de comportaments de les persones: la brutalitat més gran  al costat de sentiments de tendresa i d’amistad.  Em segueix semblant molt interessant.

En paral.lel a aquesta estrena, s’estaba celebrant el Festival de cine de Venècia, on es va posar de manifest que, per primera vegada, s’havien presentat en la secció oficial diferents documentals, guanyant un d’ells  el  Lleò d’Or a la millor pel.lícula: Sacro Gra  de Gianfranco Rosi. Hem de recordar també l’èxit del  documental Searching for Sugar man, que va aconseguir els principals premis al llarg del 2012, entre ells l’Oscar al millor documental o el BAFTA.

Què està passant? Temps enrera, en el nostre país, existia el tòpic que identificava els documentals  amb els que es passaven per televisió, encabat de dinar, sobre animals, natura o fets històrics.  Aquest visió està canviant de forma radical, gràcies a l’especialització que s’ha produït a les escoles de cine i a les universitats,  i a l’ interés creixent de la gent per anar més al fons sobre aconteixements o personatges desconeguts. Crec  que ha canviat el concepte de documental: ha incorporat el llenguatge i tècniques reservades fins fa poc al terreny de la ficció.

No està al marge d’aquest procés la tecnologia. La digitalització de fons documentals, la preservació i tractament de films per evitar la seva pèrdua o deteriorament, la creació de grans bases de dades i l’aplicació de cercadors potents,  la millora de les comunicacions, la utilització d’estàndards de compressió, etc, tot aquest conjunt de factors, ha contribuït de ben segur, a potenciar la producció de documentals.

La globalització és un factor també important. Ens permet accedir a produccions de països dels que fa ben poc, no en coneixíem res. De manera simplista podríem dir que s’ha trencat la dualitat que ens feia triar entre pel·lícules americanes (Amèrica del Nord i del Sud) o pel·lícules europees. La manca de coneixement d’aquestes altres realitats fomenta la curiositat per saber-ne més, per apropar-nos a elles i, en aquest sentit, un bon documental, pot jugar un paper fonamental. La mobilitat de les persones que està fomentant la convivència entre cultures diverses, contribueix també a incrementar aquesta necessitat de saber.

De la mateixa manera que es parla de pel·licules de sèrie A o sèrie B, també en els documentals es pot donar aquesta divisió. El que és fonamental, és que no decreixi el nivell d’exigència i de qualitat d’aquestes obres.

 

L’home del mur

L'home del mur 1Quan ja em pensava que l’aparició de “ L’home del solar” i la seva posterior destrucció  havia estat un fet anecdòtic al barri i que la suposada aparició d’altres companys era només un desig de la meva ment, heus ací que m’assabento de l’existència d’un  altre home a pocs metres del primer.

Efectivament, al mur d’un solar a pocs metres de les ja restes del primer company, un altre ésser, mutant  o no,  treu el cap, i perboca.

L’alçada del cap correspon a la del vianant, de manera que podríem dir que et vomita a la cara. L’acció pot produir un cert rebuig, certament.

L’home emergeix de la paret com si en formés part i sobtadament hagués tingut de sorgir empès per la nàusea. Amb una mà, que ara ja ha sofert  la mutilació dels dits, es recolza al mur. No surt dels límits del nínxol originat per la manca del maó de ciment que li serveix de finestra.

No es pot negar que és efectista.

L’expressió és concentrada, com correspon a l’acció violenta que suposa treure quelcom que ja s’ha ingerit i que pel motiu que sigui l’hem d’obligar a recórrer el camí  contrari.

Que l’autor de les escultures correspon a la mateixa persona, o persones, crec que és evident.

Les característiques son les mateixes :

Crear un personatge que sorgeix de dos elements arquitectònics urbans tals com un terra asfaltat, o una paret de ciment,  situar-los en solars abandonats, la utilització del gres i/o el ciment, i la intenció de donar a entendre que d’alguna manera aquests individus viuen dins d’aquests elements i que en sorgeixen per mostrar-nos alguna cosa.

Potser no cal especular massa, potser només volen que sapiguem que existeixen.

No es dirigeixen a nosaltres, però ens mostren la seva actitud distant. I potser, i això ja és imaginar, amb el seu aïllament atreuen la nostra mirada curiosa, i provoquen la reacció de l’espectador sobre l’abandonament d’aquests solars.

Gràcies a l’accessibilitat de l’obra, he pogut comprovar que hi ha la intervenció de dos materials : el ciment i el fang anomenat gres.

L'home del mur 2

El gres, de color gris, molt adequat per la situació, s’ha utilitzar per modelar el cap i la mà. El cap està ben proporcionat, el cabell treballat i l’expressió del rostre es corresponen a l’acció que representa. El ciment s’ha utilitzat per al vòmit.

Un valor afegit és la corporeïtat de l’obra. Fer una pintura que simuli la tridimensionalitat és un recurs habitual entre els artistes.

Però fer una escultura, requereix uns altres recursos i és més difícil trobar artistes al i del carrer que s’hi atreveixin.

La proporció entre pintors i escultors en el que considerem “art” d’una forma oficial, també és manté. Sempre ha estat més fàcil comprar un quadre que una escultura.

Per un quadre només necessitem una paret, un pla vertical.

Per una escultura, un espai.

Podeu veure l’home del mur al Carrer Pallars, entre Ciutat de Granada i Roc Boronat. Al barri del Poblenou, a Barcelona

Maria Arús. 5/07/2013

El gegant bicèfal

El gegant bicèfal

Gegant bicèfal. DetallAl carrer Almogàvers del barri del Poblenou a Barcelona, als terrenys de les antigues cotxeres dels autobusos, encara  s’hi  aguanten algunes parets de la construcció primitiva.

En una d’ elles, la que es veu des del xamfrà de Roc Boronat amb Sanxo d’ Àvila, i que pertany al carrer Ciutat de Granada, hi ha una pintada que representa un gegant bicèfal d’ aproximadament una alçada de quatre pisos.

La pintada és de caire eminentment reivindicatiu data de l’ era post olímpica quan es va concebre el 22@, i arran d’ aquest projecte es va procedir a la reestructuració de la zona i algunes de les antigues fàbriques i equipaments de la ciutat van desaparèixer.

Hi va haver una lluita veïnal i sindical per protegir i reivindicar alguns dels espais i encara ara n’hi ha de pendents.

La inscripció que figura a la part superior dreta de la paret ho diu ben clar : “Fora el22@”

Forçosament l’ execució de l’ obra ha de ser col·lectiva per la seva grandària.

És una figura hominoide de color negre que es desenvolupa al voltant d’ una escala d’ emergència que encara es manté clavada a la paret i que fa la funció d’ eix vertebrador

La imatge evoca un monstre que sembla avançar girat mig d’ esquena a l’ espectador. La cama dreta és fàcilment identificable, però l’esquerra,d’una mida considerablement inferior, podria ser l’ altra cama  o bé una cua.

Té dos caps, el de l’ esquerra és clarament humà,i el de la dreta presenta un aspecte simiesc, accentuat per la finestra que ocupa la part central de la cara.

Les dues cares, pintades de color grog, tenen una expressió seriosa i els ulls esbatanats de les dues estan atents,vigilants…

Tenim dons, una obra d’ execució simple, carregada de simbolisme, i tridimensional per l’ ubicació de l’ escala. La taca substitueix al traç que es fa present per remarcar l’ expressió dels rostres, i el color, volgudament i necessariament auster.

La lectura que en faig és metafòrica : representa la taca negra de l’especulació que avança inexorablement, encarnada en un monstre sense matisos  i que amb  els seus quatre ulls observa atentament les seves preses, bifurcat entre la hipocresia humana i la irracionalitat animal, aixecant-se per sobre les víctimes de l’ especulació.

Entenc que és la meva versió i segurament qui el vegi, pot donar corda a la seva imaginació ordint una altra hipòtesi.

Això és el que té de bo l’ art al carrer : que hom pot especular i opinar sense por de ser titllat d’ incorrecte.

En aquest solar ja s’hi està edificant, és a dir que si hi ha algú interessat en contemplar aquest “gegant bicèfal” potser s’haurà d’ afanyar….

Aquestes fotos es van fer el dia 10/02/2013, al xamfrà de muntanya dels carrers Roc Boronat i Sanxo d’ Àvila, davant de Can Framis.

 

Maria Arús BCN 17/02/2013

El artista y la modelo de Fernando Trueba

Ahir vaig veure El artista y la modelo, la darrera pel.lícula de Fernando Trueba estrenada l’any passat. Per més informació sobre la fitxa técnica, em remeto a la web de la mateixa, on es pot llegir el diari del rodatge, crítiques, etc.

Pàgina web de la pel.lícula

Voldria expressar momés el que a mi em va semblar. D’entrada he de dir que és una de les pel.lícules més belles que mai he vist. La utilització del blanc i negre em sembla un gran encert i li dóna molta força. L’absència de color fa que et centris només en les imatges. Cal remarcar la direcció de fotografia. aporta una riquesa de matitzos aconseguida per la captura de la llum i per l’encuadrament dels objectes i de les figures, que fa que en certs moments tinguis la sensació d’estar mirant un quadre.

Deixa bocabadat el poder de les imatges, no calen paraules. La informació que rebem a través de la mirada de l’artista en les seqüències que transcorren a la plaça del poble, és aclaparant. Diria que és una classe de com mirar, de com observar tot el que passa al nostre voltant: sempre amb els ulls atents i la ment oberta per anar més enllà de les formes i de les accions que es produeixen. Veure el caminar acompassat de les dones que van de braçet, el vol lliure dels coloms missatgers en un primer moment, que dóna pas a la confiscació dels mateixos a mesura que avança la guerra, o el rellotge de l’esglèsia com símbol del pas del temps, tot aquest fluir de la vida ens ajuda a entrar en els personatges.

En aquesta obra es veuen les diverses etapes de la vida. Els nens i nenes amb els seus jocs, encuriosits per tot el que passa al seu voltant. La model en plena joventut, iniciant el camí de la vida, en el sentit ampli del terme. L’artista, en la cerca d’aquesta darrera idea creativa, abans d’arribar al final del camí. És una pel.lícula de personatges que et porten de la mà per anar descobrint la natura (meravellosa), les emocions, les lluites, les idees, en definitiva la vida. Tots ells estan tractats amb respecte: l’oficial alemany, els maquis, la dona de l’artista, etc. Tots contribueixen a completar el mosaic i que es pugui tenir una idea general de l’época, del moment i de la situació.

Van passant els minuts i et quedes enganxada en el llenguatge de les mirades, dels petits gestos. El ritme està molt ben aconseguit. Podria haver pecat de lenta, però crec que ha trobat el correcte per explicar la historia que el director ens volia transmetre.

El tema de la creació artística, de la cerca, com diu l’artista en un moment donat: veig la idea cada dia en somnis, però quan em desperto, ja no hi és, pot resultar dolorosa, angoixant i, si arriba, gratificant. Al final, quan la model comenta que no es reconeix en l’escultura, l’artista li respon, que ella li ha servit per veure la natura directament, i a partir d’aquí comença la seva creació. Aquesta idea em va semblar bàsica per poder entendre el procés creatiu de molts artistes.

Em va agradar el paper de la Clàudia Cardinale i el de la CHus Lampeavre. La professionalitat no es perd amb els anys. Interpreten uns papers que els fan absolutament creïbles. Jean Rochefort dóna una lliçò d’interpretació: omple la pantalla.

Surts amb el cap ple d’imatges i amb ganes de ser capaç de tenir aquest sentit d’observació que ajuda a captar tot el que ens envolta.

El sol del membrillo

La preparacióPer diversos motius, no havia pogut veure  fins ara, la pel·lícula El sol del membrillo de Víctor Érice. He disfrutat molt i m’ha fet reflexionar sobre l’aspecte creatiu dels artistes.

Per a quí no conegui aquesta pel·licula, cal explicar que es tracta d’un documental sobre el procés de creació per part del pintor Antonio López, concretat en la realització d’un quadre d’un codonyer que va plantar en el seu jardí. Vol captar la llum del matí sobre una zona concreta de l’arbre. Aquest és el seu objectiu.

La tasca de preparació és impressionant: comença amb la construcció del bastidor, tallar les fustes, clavar-les, posar la tela i preparar-la. A continuació cal fer les adaptacions oportunes en el arbre: l’emmarca clavant unes estaques al costat del codonyer, traça amb cordes fines les línies horitzóntals i verticals per poder treballar la simetria i al ubicació de la figura, marca al terra la posició dels seus peus per tenir la visió correcta, etc.

El sol del membrillo

A partir d’aquí comença la creació. Plantejament de l’obra. El que és important és l’arbre en si mateix i per això ha d’ocupar la part central del quadre. Dia a dia, rectificant la pintura perquè pugui respirar millor i no quedi ofegada dins de la tela. I com els codonys van madurant i pesan més, la visió es modifica i les fulles o els fruits, ja no es veuen de la mateixa manera que el primer dia.

Al final, com va ser una tardor plujosa, va haver de renunciar al quadre, perquè no va tenir la llum que ell desitjava.

Un tema tan senzill com aquest i dóna per pensar molt.

  • Qualsevol procés creatiu comporta una tasca de preparació i no es pot minimitzar ni voler passar-la per alt.
  • La valoració del temps: és el que és i no es pot accelerar ni minimitzar. Tot te el seu sentit.
  • El treball pausat, fet a fons. La necessitat del coneixement a fons i d’una observació atenta.
  • La humilitat per acceptar quan no es pot continuar i al mateix temps el reconeixement de tot el que s’ha aprés al llarg de tot el procés.

En el DVD hi ha, entre d’altres coses, una conversa entre l’Antonio López i en Víctor Érice, que val molt la pena de veure. Aquest documental podria haver sigut lent, però la veritat és que ajuda i acompanya a l’espectador de forma  que amb el poder de les imatges i un bon muntatge, aconsegueix un ritme àgil i al mateix temps respectuós amb el tempus creatiu.

el pas del temps