I, Daniel Blake. Ken Loach

Les pel·lícules de Ken Loach no acostumen a deixar indiferent a ningú.  Des de quasi l’inici de la seva trajectòria com a director de cine (no es pot oblidar la quantitat de treballs realitzats per a la TV), les seves obres plantegen aspectes de la vida quotidiana de sectors de la societat que pateixen situacions límit. Repassar la seva filmografia dóna bona mostra dels seu interessos.

La darrera pel·lícula, I Daniel Blake, ha obtingut premis importants:

2016: Festival de Cannes: Palma de Oro – Mejor película
2016: Premios del Cine Europeo: 4 nominaciones, incluyendo mejor película
2016: Festival de San Sebastián: Premio del público – mejor película
2016: British Independent Film Awards (BIFA): 5 nominaciones, incl. mejor película
L’argument es pot explicar molt fàcilment. Daniel Blake és un fuster que pateix un infart greu. No pot treballar. Però per a poder accedir a les ajudes socials es veu obligat a buscar feina. En aquest procés, es troba amb una mare amb dos fills que pateix  una situació molt desesperada. Tots dos intenten ajudar-se. Davant del sense sentit de tot plegat es va veient la degradació de les persones al veure’s privades dels mitjans bàsics de supervivència.
Els grans temes que planteja la pel·lícula els agruparia de la següent forma:
1.- Privatització dels serveis públics. Els resultats dels objectius de les empreses que els gestionen, es valoren en funció d’uns barems empresarials que deixen en segon terme els objectius socials que haurien de complir. Aquí ens presenta la situació que es va generar amb el tatcherisme però que podem comparar perfectament amb el que es va començar a aplicar per part de l’administració espanyola a finals dels anys 90.
2.- Analfabetisme digital i/o escletxa digital. Hi ha una part de la població que per edat no ha tingut accés al món digital. Part de la societat actua oblidant aquest fet i de forma automàtica s’exclou i margina a tot un col·lectiu de persones.
3.- Solidaritat. La pel·lícula està plena de detalls de solidaritat. Una part important de la trama és precisament la relació que estableix Daniel Blake amb Katie i els seus fills. Però també en tenim mostres amb els veïns de Daniel, joves que dominen perfectament el mon tecnològic, i que intenten ajudar-lo. O la persona de l’oficina de treball, que intenta ajudar-lo, encara que això li comporti una amonestació per part de la seva cap. O en els companys de feina de Daniel que li reserven trossos de fusta perquè ell pugui seguir creant coses o que el conviden a anar amb ells al pub. Dins del mon esperpèntic i sense sentit que presenta el film. les mostres d’humanitat representen un contrast que en alguns moments arriba a ser dolorós.
4.- Món laboral. Es presenten diversos aspectes comuns a tots els països: la precarietat laboral, persones que encara que treballin el salari no els permet portar una vida digna, l’economia submergida, etc.
5.- Problemes de gènere i infància. Com afecta als menors una situació com la que es planteja: desarrelament social, assetjament, pobresa, afectivitat, etc.
Podem pensar que aquesta pel·lícula és un tractat de tots els problemes que afecten a bona part de la població, amb independència del lloc geogràfic en el que visquin. És la demostració palpable de que l’esquerda social és cada cop més ample.
En quant a la cinta la vaig trobar un pel massa previsible i que en certs moments  el sentimentalisme i la moralitat que traspua és excessiva. Val a dir que potser com la situació que presenta és tan dura, cal desdibuixar els contorns i permetre d’aquesta manera la digestió de les imatges. Totes les obres de Ken Loach tenen un segell comú que les identifica amb el director, de la mateixa manera que passa amb els films de Woody Allen , Almodóvar o Tarantino. En canvi aquesta identificació amb el director no es fa tant amb Billy Wilder, Orson Wells o el mateix Buñuel. Però aquesta és una reflexió diferent.
Anuncis

L’ avenir (El porvenir)

Les reaccions quan s’acaba de veure una pel·lícula poden ser diverses i fins i tot, a vegades, enfrontades amb les d’altres persones. Això és bo. Ens permet reflexionar sobre punts de vista diferents que es deriven de la “motxilla” que cada un de nosaltres portem a l’esquena.

És el cas de l’Avenir, pel·lícula francesa-alemanya, presentada a la Berlinale d’aquest any i dirigida per Mia Hansen-Løve. Personalment el fet que l’intèrpret principal sigui Isabelle Huppert, em dóna garanties de que no és una cinta qualsevol. És un criteri subjectiu i com a tal, qüestionable.

Crec que no es tracte de cap obra mestra, però és interessant de veure. L’argument és senzill, real, quotidià, allunyat d’escenes amb cridòries: tot transcorre amb normalitat. Per a mi és una pel·lícula costumista, impressionista, que va deixant pinzellades que ens ajuden a emmarcar tota la història. És suggerent, oberta a que l’espectador es pugui reconèixer en alguns dels personatges o que discrepi davant de les reaccions que tenen.

Ens presenta a una dona,  a la cinquantena, professora de filosofia en un institut, que escriu manuals de prestigi i d’éxit en el seu moment i que es troba en un punt de la seva vida situat al mig de dues generacions: la seva mare i els fills. I tot això es desenvolupa en un moment de lluites estudiantils, de separació del marit i de canvis professionals.

Està desorientada. Cal ressituar-se. Ha de reubicar  totes les peces que conformen la seva vida. Algunes coses no les entén i li resulten doloroses.

He llegit opinions i crítiques escrites en diversos mitjans o en webs de cine, i el que per alguns és motiu de crítica per a mi és positiu: aquesta pel·licula no expressa grans emocions, pot semblar plana, freda i per això mateix fa que cada espectador posi les seves propies emocions i reflexioni sobre els fets que presenta. Deixa veure el pas del temps, no només les seqüeles físiques que això implica, sinò principalment en les idees i pensaments.

M’ha semblat encertada una opinió que diu:

Mia Hansen-Love habla de una generación de europeos que hemos crecido en pleno Estado del Bienestar, con todas las oportunidades a nuestro alcance, y que creemos haber fundamentado nuestra vida en valores de progreso y tolerancia. La protagonista ve que sus relaciones familiares se resquebrajan (el marido la abandona, la madre cae en el delirio…), su prestigio profesional se tambalea y su entorno social evoluciona ajeno a los valores que han marcado su vida. “El porvenir” es una historia sobre convicciones y fragilidades. Cuando Nathalie dice “ahora soy realmente libre”, lo hace sumida en la amargura y, sobre todo, en el desconcierto. La protagonista busca en la Filosofía y en una granja perdida en los Alpes un sentido a su vida, pero nota que su propio espíritu se ha ido perdiendo por el camino.

The music lovers de Ken Russell

La pel·lícula de Ken Russell sobre Tchaikowsky estrenada l’any 1970 va tenir un gran  impacte en el seu moment. No es pot oblidar que un any abans havia arribat un altre obra del mateix director “Women in love”, basada en la novel·la de D.H. Lawrence i que l’any 1971 s’estrenaria The Devils. La filmografia de Russell estava molt present i era absolutament trencadora i impactant en una societat, com l’espanyola, que estava vivint encara sota la dictadura.

Revisant la música de Tchaikowsky m’ha portat a recuperar aquesta pel·lícula. És evident que es tracta d’una adaptació lliure de la vida del músic i que els anys passats fan que aspectes relacionats amb la homosexualitat del músic, avui en dia possiblement serien tractats de manera diferent. La seva mort per exemple, no està del tot clar que no fos un suïcidi o un suïcidi induït. L’aparició de documents i cartes han aportat informació i han aixecat sospites sobre aquest tema.

La part onírica de la pel·lícula és de gran força i amb imatges esgarrifadores però també molt belles. Es cert que la dona de Tchaikowsky, Nina Milukova, va morir en un manicomi l’any 1917, però la presentació que ens fa d’ella correspon a la part més fosca i dramàtica. No es posa prou de manifest que era una alumna seva i en canvi, en certs moments sembla gairebé analfabeta en termes musicals. Tenir a Glenda Jackson al repartiment (també va treballar a Mujeres enamoradas i posteriorment i dirigida pel mateix Ken Russell, Salome’s Last Dance de Oscar Wilde), és un luxe, i és ben segur que va seguir les instruccions que el director li devia fer.

La part musical va anar a càrrec d’ André Previn (Berlín 1929), pianista, director i compositor, reconegut i guardonat en diverses ocasions per la música de pel·lícules com Irma la dulce de Billy Wilder o Gigi i The Four Horsemen of the Apocalypse de Minnelli, entre d’altres. No es pot oblidar que durant uns anys va treballar al departament musical de la Metro Goldwyn Mayer. Amb aquesta carta de presentació, el resultat no podia ser cap altre que una banda sonora ben aconseguida i harmonitzada amb les imatges i amb el personatge del músic.

Crec però que cal deixar una mica de banda el personatge de Tchaikowsky, per tenir la visió complerta de la pel·lícula. Quan es pensa que han passat prop de cinquanta anys de la seva estrena, no es te la sensació d’una pel·lícula antiquada, ni per la fotografia, ni per la manera d’explicar la història (que funciona perfectament). És interessant revisar les crítiques que es van fer en el seu moment a aquesta obra i que ens ajuden a situar-la i comprendre-la millor. Vull deixar aquí la ressenya que va fer  Johnny Web recollida a scoopy.com. Per un costat ens recorda que Ken Russell va fer varies pel·lícules dedicades a músics: Malher, List o Eldgar, i que ell mateix és un amant de la música. Al mateix temps,  no va pretendre fer una biografia de Tchaikowsky, sinó com explicava als seus seguidors: “the story of a homosexual married to a nymphomaniac”. També és important destacar la consideració que fa de Russell com a precursor de l’ús de la tècnica de incorporar talls molt ràpids que el feia més proper a Fellini que no pas a Bergman.

L’entrevista següent ens ajuda a entendre amb ulls d’avui aquesta pel·lícula i al seu director.

45 anys. Pel.lícula per a reflexionar

Una bona manera de començar l’any és anant al cine. Les entrevistes i ressenyes prèvies a l’estrena, els comentaris que persones properes havien fet d’aquesta pel.lícula juntament amb el repartiment, van ajudar a prendre la decissió d’anar a veure 45 anys.

El tema contribueix a que el públic present a la sala tingui una certa edat i en aparença fossin parelles, dones soles o amb d’altres dones i mares i filles. M’ho vaig mirar amb calma quan es van encendre els llums i van anar sortint, i la radiografia aconseguida portava a fer pensar que aquests temes arriben a un sector determinat. Per un dia i una sessió no es pot generalitzar, però si més no, em va cridar l’atenció.

Les relacions humanes i en concret les de parella, amb un gran contingut emocional, tenen moltes cares. No son blanques o negres,  sinó que permeten visions diferents per un mateix fet. Cada persona aporta una història que li ha deixat unes marques, no sempre entenedores pels altres. En aquest sentit, estic convençuda que es podran trobar opinions molt diverses sobre el plantejament i resolució del film. Cal admetre que no deixa indiferent i dóna peu al la reflexió i a la conversa, aspectes fonamentals d’una pel.lícula que vol anar una mica més enllà del pur entreteniment.

El contrast entre les escenes exteriors, amplies, agradables, que trameten tranquilitat, harmonia, que tot està bé, amb les de l’interior de la casa, genera automàticament incomoditat, una sensació de no saber que passa, com si es veiés avenir alguna cosa desagradable o dolenta: et poses en tensió. La càmara aconsegueix de manera senzilla involucrar a l’espectador, el fa estar a l’aguaït. De manera fluida es va passant d’un primer moment plaent al desenvolupament del drama. En aquest intervenen molts factors: la vellesa que es posa de manifest en la malaltia, el cos que no respon, la dificultat d’entendre els canvis que s’han produït en el lloc de treball, no soportar la idea de la decrepitut personal enfrontada amb el personatge de Katya que s’ha conservat congelat, etc.; el desconeixement mutu, la sensació de manipulació que te Kate, la manca d’objectius de Geoff que el porten a intentar llegir un cop i un altre el mateix llibre i fins i tot tenir-ne diverses edicions però sense aconseguir-ho, tot això fa saltar pels aires una relació de 45 anys.

El treball dels actors és extraordinari. Charlotte Rampling i Tom Courtenay donan credibilitat als personatges. Crec que ningú hem pogut oblidar mai les interpretacions de Charlotte Rampling en pel.lícules com La caiguda dels deus de Visconti, Portero de noche de Liliana Cavani, Stardust meories de Wody Allen o al costat de Paul Newman a Veredito final, entre d’altres. El seus ulls i la força de la seva mirada trameten i diuen molt més coses que moltes paraules. Omple l’escena. Vas veient com abandona les certituts per mostrar la fragilitat del personatge. Tom Courtenay broda el paper. D’igual manera que Kate, va transformant-se, perdent la seguretat inicial en mans dels records.

Entenc que 45 Years hagi guanyat diversos premis al llarg del 2015 per la interpretació d’aquests grans actors.

En alguns moments em va fer recordar per la temàtica, films de Bergman o fins  tot d’Allen, encara que amb tractaments diferents per haver estat plantejats en entorns tan allunyats l’un de l’altre, com els països nórdics, EEUU o Anglaterra.

Em va semblar molt ben aconseguida la música. Potenciava cada acció i et preparava per víure-la però sense distorsionar.

La fiesta de despedida. (The farewell party)

Vaig anar a veré aquesta pel.lícula i voldria escriure sobre ella. Per començar és difícil classificar-la en un estil determinat. En uns llocs diuen que és una comèdia, en altres que és un drama i també he vist l’opció intermitja: comèdia dramàtica. Reconec que no tinc cap opció, però en tot cas no estic d’acord en cap de les tres anteriors.
Tracta de l’eutanàsia. Ara cal situar-la en un context concret. És un film de producció alemany-israelí, ambientat en una residència per a gent gran, on cada família, disposa d’un apartament independent i amb serveis comunitaris.
Coincideixen persones que ja es coneixen des de la juventud i que han ecompartit moments bons i dolents, d’alegries i de penes.
En aquest entorn, un dels amics es trova en fase terminal i demana ajuda per acabar aquesta situació que no el porta enlloc. Aquest és un primer punt de partida i s’afegeixen altres situacions també en fases terminals. El aspecte diferent d’aquesta pel.lícula és que tracta el cas d’una persona amb una malaltía neurodegenerativa, no terminal però amb un grau de patiment que se li fa irresistible.

La mort no és un drama, és una etapa més de la vida i com a tal, cal aprendre a pensar i a conviure amb ella. En aquest sentit, em sembla positiu que es vagi normalitzant el parlar-ne. I més des del respecte, sense jutjar, sense imposar el criteris d’uns sobre els dels altres.
Les visions de cada persona son diferents, i els diàlegs i posicionaments evidencien creences i motivacions que ajuden a la reflexió. És revelador el ser capaç d’actuar amb generositat i avant posar per sobre de tot, la voluntat de la persona malalta. La relació, a cops subtil, entre amor i egoïsme, es mostra de forma rotunda.
En mitj de les emocions, apareix un aspecte que mo es pot deixar de costat: qui es vol aprofitar de la situació, obtenint un rendiment crematístic.

En el seu moment ja vaig escriure sobre la pel.lícula Amor, que abordava una situació semblant. Aquesta, al ser més coral, presenta molts matisos i temes col.laterals, aportant una visió poliédrica del tema.

Fitxa  tècnica 

Shirley: Visions d’una realitat

La pel.lícula austríaca de Gustav Deutsch, Shirley , és sorprenent. A través de la recreació de tretze obres d’Edwuard Hopper, ens explica la història d’una noia, Shirley, les seves frustracions i el seu des confort amb el món que l’envolta. Cada quadre es relaciona amb una data concreta, el 28 d’agost de diferents anys, i amb els aconteixements polítics, econòmics i social, que succeeixen en diverses ciutats del món: Londres, París, Nova York, etc.

La sensació d’aïllament, d’irealitat, d’aturar-se el temps, d’atmósfera opresiva, tot això que es troba en els quadres de Hopper, és el que també ens mostra aquesta pel.lícula. Gairabé no hi ha diàleg, només els monòlegs de la noia rematats per una veu en off. A través d’ells vas entrant en la seva vida i coneixes el seu descontent, i la seva incapacitat per sortir-ne o per enfrontar-ne a les situacions. Resulta clautrofóbica agreujat pel fet que la majoria son obres que representen interiors.

La representació de les obres la vaig trobar molt aconseguida, tant els colors, la llum plana, com els personatges. Davant de la manca de diàleg, el paper de la música és fonamental per donar soport al clima i a les sensacions que vol trametre.

És també un homenatge a la poetesa Emily Dickinson, començant i acabant amb l’imatge de la portada d’un llibre d’aquesta escriptora que te com a il.lustració un dels quadre de Hopper. Em va agradar el recurs d’emprar per acabar una data diferent de la utilitzada al llarg de tot el film, el 29 d’agost.

Aquesta pel.lícula del 2013, va ser presentada al Festival de cine de Berlin.
Personalment em va agradar molt. Surts del cine amb la sensació de que necessites temps per anar donant-li voltes. L’has de deixar descansar i tornar una i un altre vegada per pensar en els detalls.

Gloria de Sebastián Lello

Cartell Gloria MDBEl passat 5 de novembre vaig escriure una entrada on ja vaig comentar que havia anat a veure la pel·lícula Glòria. Ara escric de nou sobre ella perquè ha guanyat els premis de millor pel·lícula, millor guió i millor actriu  (Paulina García) a la primera edició dels Premios Platino centrats en el cine iberoamericà.

Quan cada dia s’insisteix sobre el fet de l’envelliment de la població, és lògic que vagin apareixent cintes que plantegin les noves formes de vida d’aquest col·lectiu. És la manera d’expressar que hi ha vida després dels 50 anys, que no tot s’acaba i sobre tot mostrar que es pot viure amb dignitat i amb intensitat. Dóna gust veure a Glòria que fa el que vol i com vol. No és un personatge dèbil, ni ens fa pena o llàstima. Això sí, sentim amb ella la soledat i compartim la lluita per trobar formes d’emplenar-la. És plenament conscient del pas del temps i no es queda tancada esperant que algú li resolgui la situació. Ella surt, busca, lluita, sabent que pot perdre.

La força i credibilitat que li dóna al personatge la interpretació de Paulina García, és extraordinària. No en va ens trobem davant d’una actriu amb molta experiència i amb una carrera que comença als anys 80.

No se si és un problema de guió, personalment m’inclino a creure que és d’edició, el fet de que falti ritme i algunes escenes s’allarguin de forma innecessària, sense que ens aportin més informació sobre el seu personatge o el seu entorn.

El final, per a mi, és un cant a la lluita, a  continuar sempre endavant, de manera conscient, acceptant la realitat i assumint-se a ella mateixa. Espero que amb aquest nou reconeixement, es pugui visionar de nou. A pesar de les mancances, crec que mereix ser vista i “pensada”.