L’exili cultural català de 1939

L’exili cultural català de 1939

A més del pas per La Jonquera-El Pertús, l’altre camí de l’exili va ser Portbou-Cervera. En  aquesta  zona es van instal.lar de manera temporal els governs de la Generalitat de Catalunya, de la República espanyola i el govern basc abans de creuar definitivament la frontera cap a l’exili.

El poble d’Agullana va acollir a aquestes persones i institucions. Ara ha obert un espai museístic dedicat a l’exili cultural, a fí de mostrar reconeixement  a totes les persones intel.lectuals i/o artistes que van deixar la seva empremta en l’història del nostre país. Cal recordar que un grup van compartir vivències a Mas Perxés. En aquest mas acondicionat per la Generalitat en el seu moment, van conviure escriptors, poetes, pintors i intel.lectuals que van deixar testimoni de la seva experiència d’aquells moments previs a l’exili.

L’exposició em va semblar molt ben comissariada. L’alternància de documents de l’època, amb imatges i vídeos, fa que sigui molt entenedora i il.lustrativa. La distribució per temes ajuda a copsar amb més detall el que va comportar per la nostra societat l’exili de totes aquestes persones. Així hi han espais dedicats als Mestres i pedagogs exiliats, a les ciències humanes i pensament, a les arts i les lletres, a la llengua i literatura i la música.

Alguns dels intel·lectuals ja havien pogut desenvolupar la seva carrera abans de la guerra. L’experiència i els coneixements que tenien, els va facilitar en alguns casos, una integració ràpida en els països d’acollida. Em van semblar reveladores les paraules de Dolors Canals:

El departament de Sanitat (dels EUA) em va dir:”vostè té experiència de guerra i això ens convé perquè aquí tenim la guerra”.(…) Em van posar a càrrec de la primera guarderia que s’organitzà, perquè nosaltres havíem fet coses que no es feien encara a les guarderies anglosaxones

El que és ben cert, és la dispersió de l’obra de tots els artistes i intel.lectuals catalans que es van exiliar. Uns son coneguts pel gran públic, com Picasso, Pau Casals, o Pompeu Fabra. Però d’altres, van arribar a la seva maduresa creativa estan ja a l’exili i han pogut quedar una mica en segon terme.

Un exemple per a mí interessant és el cas de Joaquím Vicens-Gironella (1911-1997). Nascut al mateix Agullana va treballar en una fàbrica de suro (cal recordar que van arribar a haver en funcionament set fàbriques en el mateix poble, dedicades a la indústria del suro). A França va treballar també en una fàbrica dedicada a la fabricació de taps de suro i després d’haver emprat diversos materials per fer escultures, va decidir-se pel suro. Tot de forma autodidacta. Es va donar la casualitat que Jean Dubuffet veiés les seves obres i s’interesés en elles. Vicens-Gironella és considerat un artista de l’ Art marginal o Art Brut, tal com el va definir el propi Dubuffet.

Joaquím Vivens Gironella. Idili al costat de la font
Joaquím Vivens Gironella. Idili al costat de la font

Caldrà estar amatents a la programació d’aquest nou espai.

Les eleccions del 27S

Demà començarà, o segons com es miri continuarà, la campanya electoral del 27 S. Hem sentit que aquesta campanya tindrà un elevat component emotiu i segur que així serà.

En primer lloc es planteja el sentiment de catalanitat, com a fet bàsic i fonamental, deixant per un segon estadi la part de realitat que ens porta a voler saber que farem després i quin i com es farà el següent pas.

En alguns moments davant de certs plantejaments tan antagònics, es pot pensar que tots hem tornat a l’adolescència, moment de plantejaments radicals, de blanc o negre. És d’esperar que no sigui així i que siguem capaços de raonar, d’analitzar pros i contres i que puguem veure tota la riquesa de matisos que hi ha entre els colors extrems.

Un gran dubte que ens ve al cap, és quan volem pensar en quina pot ser la foto del Parlament de Catalunya l’endemà de les eleccions. Resulta que els que ens prometen arribar a Ítaca son els mateixos que van encetar les retallades a casa nostre (fins i tot abans que a la resta d’Espanya, amb grans aplaudiments per part del govern del PP que posava com a exemple el govern del Sr. Mas). També ens han portat a uns nivells d’endeutament absolutament insuportables. Han iniciat el camí de la privatització de la sanitat pública i de certs serveis, han sacrificat l’ensenyament públic donant suport a l’escola concertada i a l’escola privada, parlant fins i tot del xec familiar com a forma de suport a les famílies en el camp educatiu. No podem oblidar que les retallades en els drets laborals i la nova normativa aprovada en el Parlament de Madrid, va ser amb els vots de CiU. Es pot afirmar que el govern de Catalunya ha prioritzat els trets identitaris per sobre del benestar social i la lluita contra la pobresa.

Algunes de les formacions que sortiran a la foto estan implicades en afers de corrupció i de mal ús del diner públic, encara que s’amaguin en una coalició. Davant de tot això, i responent a nivell emocional, es pot confiar en aquestes persones? És lògic que alguns diguin que no veuen un element diferenciador que els porti a creure que actuaran de manera diferent.

Entre els que ens volen posar la por al cos, vegis el PP , quan els ha calgut han anat de bracet amb CiU, sense que els tremolés el pols. Així doncs, on estan les idees, els principis?

Tothom te clar que l’esclat d’aquesta situació va ser la modificació unilateral de l’Estatut de Catalunya, trencant el sentir del poble, acompanyat de la negació del reconeixement dels trets diferencials (som una nació i tenim una llengua pròpia a la que no renunciarem mai) i de no haver volgut revisar el finançament econòmic. Ningú recorda que el Sr. Mas es va aliar amb el Sr. Zapatero per fer fora al President Maragall i així desvirtuar l’Estatut? Es podría dir que el mal govern d’uns ha portat a la situació en la que ens trobem.

Però tornant al món dels sentiments. Com es pot sentir una bona part de la població quan veu que li han arrebassat la festa de la Diada havent passat a només ser la festa dels independentistes? La gent que havien sortit sempre al carrer en aquesta data, perqué volien participar, que han de fer ara? I quan demanen explicacions sobre coses que s’han fet malament aquí, la resposta és sempre: “els de Madrid més”. On queda l’orgull de poder dir que al marge de tots els altres, a casa nostra les coses es fan bé, que no som uns babaus que ens emmirallen en altres models, sinó que nosaltres tenim el nostre i creiem en els nostres valors i en la nostre forma de fer?

Encara que es digui que la línia de pensament entre dretes i esquerres s’està diluint, segueix existint. I no governa igual la dreta que l’esquerra, en tenim sobrats exemples. L’esquerra no pot prioritzar l’independentisme per sobre del benestar social, el tancament de les diferències socials, la sanitat pública de qualitat, l’ensenyament públic, etc. Si es pensa en tot això no és d’estranyar que alguns vulguin aterrar al mon real i preguntin, sense trobar resposta, quin model de país es vol construir, de quina manera, amb quins mitjans, amb quines persones, com es farà per no caure en els errors que ara s’han fet. Tenim l’experiència de la constitució de la Generalitat, es va començar de zero i s’ha demostrat que no ha estat prou reeixida, ni per nombre de funcionaris, càrrecs, locals o despeses, entre d’altres coses. Sempre s’ha dit que abans de començar a caminar, és imprescindible saber a on es vol anar i que es vol visitar, de quant de temps es disposa, quins recursos es tenen, si es va caminant, o  en tren o en avió, si es va sols i/o acompanyats, etc. No val posar-se en camí sense tenir totes aquestes incógnites resoltes: la possibilitat de no arribar o d’arribar a un lloc equivocat, seria molt alta i amb unes conseqüències nefastes.

Així doncs, les emocions son fonamentals però han d’estar equilibrades amb la raó.

Josep Ramoneda alerta dels perills d’ “anar a totes”

Punts de Vista

imageMés opinions que van sortint en aquesta pre-campanya xafogosa i massa espessa. Avui, la del filòsof i periodista Josep Ramoneda s’afegeix a les ja poden trobar en els post anteriors de Quim Sempere, Jordi Borja, Albano Dante Fachin i Josep Fontana per anar bastint argumentari cara al 27-S.

Els perills dels que avui alerta Josep Ramoneda són ja prou evidents, i el desenvolupament del dia a dia fa tèmer un creixement força desbocat d’irracionalitats “plebiscitàries”. Tot plegat no és el millor ni per la veritat, ni per una convivència amable, ni per bastir projectes sòlids que serveixin al bé comú i donin prioritat a les persones més afeblides per la crisi-estafa que -diguin el que diguin- continua.

Pel que fa a aquest bloc, aniré intentant aportar en el temps que queda, elements que ajudin a pensar…

A la recerca del plebiscit

1. Unitat. D’aquí al 27-S estarem permanentment en…

View original post 718 more words

Josep Fontana i @AlbanoDante76 : uns cracks desmuntant les trampes d’Artur Mas i cia

Tot el que sigui compartir reflexions i obrir un debat seriós, és positiu i enriquidor. Crec que és bo aportar elements que contribueixin a que cada persona pugui prendre decisions de forma conscient . A tots ens agrada poder triar, és a dir, volem tenir moltes opcions, remenar, comparar, i al final queda-nos amb la que s’adigui més amb la nostra manera de pensar. Les opcions úniques ja no son opcions, és dirigisme.

Punts de Vista

No és tot el que cal saber sobre les trampes d’Artur Mas i la seva llista, les seves falses promeses i mentides incontinents, però sí és una bona part, i molt important, del que poca gent s’atreveix a dir en els mitjans. Per sort, avui recuperem el millor Albano Dante amb aquest video no gaire bo en so, enquadrat de manera deficient, però FONAMENTAL en continguts.

Un dia em deia l’Albano que no calia que ell fos el que pugui parlar de tot si sabia on anar a buscar els arguments més fonamentats, la gent amb més credibilitat i les idees més oportunes de les persones més honestes i lùcides… doncs una vegada més, l’Albano ho ha encertat. I ha aconseguit, a més, teixir els arguments del mestre Fontana amb les seves opinions, i el seu encert i consciència de periodista insubmís.

Disfrutin i difonguin aquest vídeo que estic especialment…

View original post 7 more words

El poder de l’Educació

L’atemptat a una escola de l’exèrcit al Pakistà, m’ha fet reflexionar de nou sobre EDUCACIÓ. Ho escric amb lletres ben grans perqué crec en la seva importància i es preocupant la situació que s’està vivint.

És evident que ser una escola de l’exèrcit pot ser considerat motiu suficient per rebre un atac, però el més esfereïdor es que es tracta d’una escola. Això implica un lloc on es tramet no només coneixement, sinó  també valors -tolerància, respecte- i eines per reflexionar, pensar, argumentar, debatre, posar en qüestió i expressar idees.

Sembla que faci por que des de petits, els nens i nenes tinguin al seu abast totes aquestes eines que evidentment, els ajudaran a ser persones lliures i responsables.

Però, que està passant aquí, a casa nostre? Podem establir algun tipus de semblança amb l’atac a l’escola? En el nostre cas, la por a l’educació es posa de manifest d’un altre manera, més subtil si es vol, però igual de perillosa. Parlo de la reducció dels pressupostos dedicats a Educació  i la distribució dels mateixos.

Segons les dades dels pressupostos de l’estat per 2015, el descens de l’assignació a aquests capítol des de l’inici de la legislatura actual, és d’un 25%. En alguns mitjans es diu que aquest darrer any ha hagut un increment del 4,5%, però és enganyós. L’increment es deu a l’aplicació de la LOMCE que s’emporta més de la quantitat de la pujada, per tant, la realitat és que també ha hagut un descens en aquest any. Com destacava Natàlia Chientaroli en el seu article del passat 1 d’octubre aparegut a diario.es, és molt significatiu el descens en un 13,9% del capítol dedicat a la formació del professorat.

Aquests darrers dies s’han publicat també notícies relacionades amb el posicionament de les universitats espanyoles en relació al conjunt d’universitats del món. Es confirma que cap d’elles està posicionada entre les 200 universitats millor considerades. Un altre notícia que confirma el mal moment de l’educació.

Si analitzem ara les dades dels pressupostos de la Generalitat, la situació encara és pitjor. Fa un parell d’anys, Catalunya era la comunitat autònoma que més havia reduït el pressupost dedicat a Educació durant el període 2010-2012, amb un 13,57% de descens,  amb un diferencial de 4 punts per sobre de la següent comunitat que era Múrcia. Però si ens apropem en el temps, el descens va ser del 22% si allarguem el període a 2014. Per tant, si entre 2010-2012 el descens era del 13,57% només en els anys 2013 i 2014 el descens s’ha incrementat en un 10% més. Està per veure que passarà en el 2015.

La devallada en la inversió en Educació, no és només un tema econòmic, és un tema polític i ideològic. És una forma més de por, de no voler tenir una població formada i preparada. No ens enganyem.

Els resultats de l’informe PISA a Catalunya

Quan parlo amb els meus amics de política catalana, insisteixo una vegada darrera l’altre que no és de rebut el victimisme, sinó que cal, primer de tot, prendre conciència dels nostres errors per posar els mitjans per corregir-los. Què es fa aquí per impedir casos de corrupció ? Què es fa per no perdre el teixit industrial (sigui quin sigui)? Es demana el dret a decidir, per a fer què, com i de quina manera? Quin model volem seguir? És un moment ric pel debat i sobre tot, per l’autocrítica. El problema és que si ignorem els punts negres, mai es podran aplicar polítiques correctores. La solució fàcil: la culpa és dels altres. Al final es dóna a entendre que som unes criatures inmadures, sense capacitat per prendre decisions per nosaltres mateixos.

Aquestes idees se m’han fet un cop més presents, al veure la reacció de la Consellera d’Educació de la Generalitat de Catalunya, Irene Rigau. Els resultats negatius que posa de manifest el informe Pisa, segons ella, son deguts a l’elevat nombre d’immigrants de països diferents (a diferència de Castella-Lleò o a Madrid on es concentra població sud-americana), i a que els centres que han participat no son del tot representatius, donat que no s’han passat les proves a centres concertats de zones amb alt poder adquisitiu.

He hagut d’esperar més de vint-i-quatre hores per pair aquests arguments. On queda el reconeixement del dret a l’educació per a tothom? o és que les zones riques en tenen més que les zones desfavorides? En un moment de decens de l’immigració no sembla un bon argument tirar-lis les culpes a aquest segment de la població. En tot cas, ja fa molts anys que s’està donant aquest fenòmen i no pot ignorar la Consellera que des del seu departament s’han aplicat diverses alternatives: aules d’acollida, per exemple. El que caldria analitzar ara, és que potser no han funcionat de manera adient i en que s’ha fallat. Però la baixa puntuació afecta a tot el col.lectiu d’estudiants.

Un altre argument que empra, és dir que en la propera edició ja no estaran inclosos els joves de 15 anys que optin a la Formació Professional inicial que contempla la Llei Wert. En que quedem, no va ser aquesta mateixa consellera la que va fer una crida a la insubmissió  i que va repetir a tort i dret que no s’aplicaria a Catalunya l’esmentada Llei? Per ser suau, és d’una incoherència que no té nom.

És hora d’aprofundir en el nivell de preparació dels docents i en la seva capacitat didàctica. La revisió del pla d’estudis segueix pendent de fer-se. Però no es tracta només dels coneixements, sinó de saber-los trametre a l’alumnat, tenint presents les circumstàncies actuals. Es viu en un món d’imatges, per tant cal modificar els mètodes pensant en les circumstàncies actuals, on la informació està a l’abast de la majoria. S’ha de ser capaç de motivar-los, de que entenguin que les matemàtiques (on s’ha baixat tres punts en relació a l’edició anterior) són útils, que poden ser fins i tot divertides, que els càlculs estan darrera dels jocs que segueixen en el seu telèfon, etc. El mateix es pot dir de les ciències (amb una baixada de 12 punts en relació a l’edició anterior). Els nens són curiosos per naturalesa i cal preservar aquesta capacitat, fomentant-la al màxim.

No puc deixar de reproduir una part d’una article aparegut ahir, dia 4 de desembre, a Crónica Global i escrit per Pablo Planas i titulat “La prensa se indigna con Pisa i Rigau acusa a los “recién llegados”” (En aquest cas fa referència a la premsa de Catalunya):

La consejera de Enseñanza de la Generalidad, Irene Rigau, tiene suerte. Son tantos los titulares que se descuelgan del informe PISA sobre la enseñanza en España que no debe quedar espacio para su valoración de las notas. Y son tantas también sus declaraciones que ya es casi imposible discernir si realmente piensa lo que dice o dice lo primero que se le ocurre. Tal vez por eso se pasan por alto sus palabras o merecen, a lo sumo, un despacho de agencia en rincones de los periódicos de escasa visibilidad. Literalmente, la consejera culpó a los “inmigrantes recién llegados” de las pésimas notas de los chicos (y chicas, que en paridad y paridas lingüísticas estamos a la cabeza a la mundo) en Cataluña. Como prueba, aludió a que en Castilla y León los resultados eran mejores porque su configuración demográfica es “más clásica y homogenea”. ¡Zasca! Y no pasa nada. En las tertulias de la noche se ponderaba la verborrea consejeril como un factor determinante en el suspenso, casi tanto como la febril actividad del ministro Wert para destruir Cataluña. Es decir, llega Rigau, convoca a la prensa de urgencia, como es su estilo, se larga una intervención que hiela el alma y punto. Los inmigrantes tienen la culpa. Pim, pam y ¡Visca Catalunya!

En un mundo normal, lo primero que haría un responsable político ante una catástrofe como la referida sería pedir disculpas, hacer examen de conciencia y tratar de poner remedio. Si lo que se trata es de buscar culpables; en el mismo mundo nuestra consejeraRiguau (y no es una errata) debería mirar hacia dentro y en el colectivo de profesores. En ningún caso debería ser posible abofetear de esa manera a los críos y estigmatizar a aquellos cuyos padres acaban de desembarcar aquí con lo puesto. Eso es acoso, señalamiento, ensañamiento y una dejación de responsabilidades casi tan indigna como la brutal acusación contra los “recién llegados”, un eufemismo que apenas esconde el tufo de superioridad y rechazo implícito en la acusación. La culpa es de los inmigrantes, ladra la consejera. Es que lo borda. La cuestión para ella es que España es mala, nuestros críos son unos cenutrios y encima hemos de asumir una cuota de “recién llegados” que por fuerza y por impureza retrasan el adecuado progreso dels nens i les nenes. ¿Y los profesores, los programas, los libros, los métodos, las instalaciones, las becas comedor y los comedores, las cocinas y los patios? ¿Todo eso no tiene nada que ver? No, se ve que aquí los males de la enseñanza son cosa de los RECIÉN LLEGADOS. En el resto de España, la comunidad educativa le imputa el fiasco persistente a los recortes de la derechona y a los constantes cambios de marco normativo. Y todos los periódicos claman por la regeneración y se exclaman por los resultados de Finlandia y la China.

 

No em cansaré de repetir que la millor inversió que pot fer un país, és en educació. Crec que no s’ha d’aspirar a aplicar el model de Corea o de la Xina, però si que cal ser més rigorós en les apreciacions i no pretendre enganyar a ningú dient que la propera setmana ja es trametrà a les escoles les indicacions oportunes. No se si és cinisme, incompetència o frivolitat. Cap d’elles és acceptable.

Atur femení.

Fa uns dies vaig llegir un article sobre l’acompliment dels Objectius del Mileni  marcats per l’ONU. Em va cridar l’atenció el cas particular de Bangladesh que ha aconseguit reduir la pobressa, passant del 57% en els anys 1991-1992, al 31% en l’actualitat.

Aquest descens no vol dir ni molt menys, que els problemes estiguin tots en vies de resolució, (cal tenir present que el punt de partida era molt baix),  però  es veu un progrés real.  És de tots conegut el pes que ha tingut en aquest procés el Banc  Grameen, que amb la concessió de microcrèdits a les dones, i amb el treball en grups i la responsabllitat compartida, ha aconseguit tirar endevant molts projectes que han contribuit directament al creixement del país. A més dels beneficis econòmics, cal recordar els beneficis a les persones, en la mida que incrementen la seva autoestima, ajuda a la socialització i a la implicació en el seu entorn.

Aquesta notícia m’ha fet reflexionar sobre casa nostra. Per un costat estem veient com s’incrementa el nivell de pobresa afectant de forma especial a les criatures i per altre banda, no s’aconsegueix frenar la violència de gènere i el maltractament, amb el que això comporta d’infravaloració per part de les persones que el pateixen. No sóm capaços de buscar alternatives a aquestes situacions?

En situacions de crisi, la taxa d’atur femení s’incrementa ja que encara existeix la creença que és l’home qui és el responsable de l’economia domèstica i les empreses opten per enviar primer les dones a casa.. En els darrers anys, treballs considerats bàsicament femenins, com treball a domicili, cura de gent gran, malalts o criatures, han sofert un descens brutal, afavorit per la desaparició de subvencions o la retallada en l’aplicació de la llei de dependència. Circumstàncies totes elles que recolzen el punt exposat amb anterioritat.

Si fem un cop d’ull a la taxa d’atur a Catalunya facilitada per l’Idescat, en el darrer any (juliol 2012-juny 2013), dels joves entre 16 i 24 anys, diferenciats per sexe, es veu que la taxa d’atur de les dones és sempre inferior a la dels homes, posant en qüestió el criteri que sempre s’havia mantingut. Tan pot ser que estiguin treballant en l’economia submergida, en l’economia familiar, o que en època de crisi, ja no busquin feina. Una possibilitat  que no he pogut contrastar per manca de dades relatives al mateix perìode, és veure si s’ha produït un increment en els cicles formatius d’estudiants noies. Però al marge de les xifres globals, es constata que l’increment en un any de la taxa d’atur, en el cas de les noies ha sigut d’un 4,6% i en el cas dels nois d’un 5,1%: es manté la mateixa tendència entre ambdos sexes. Taxa atur,

Hi ha alguna sortida?

Ja existeixen fundacions i entitats dedicades a la integració de dones en perill d’exclusió que realitzen una tasca encomiable. Però crec que caldria buscar altres vies.  A tall d’exemple, a moltes ciutats s’estan implantant  horts urbans. Es podria concedir la seva explotació a grups de dones, que poguesin seguir tot el cicle productiu, des de la sembra, fins la recollida i posterior venda dels productes dins dels mercats municipals. Ja se que les parades de verdures s’em poden tirar a sobre. Però si es pogués especialitzar la producció, o elaborar productes que aportesin un valor afegit, potser les coses es veurien diferent. I tot això gestionat directament per un grup de dones que es fessin responsables entre si de tot el procés. Si decideixen que per torns es fan càrrec dels fills mentre les altres treballen, perfecte. Si una té més manya en la presentació de productes, dons molt bé. Que cada una pugui desenvolupar les seves aptituts, aportant-les al grup, i que totes es sentin igual de responsables.

Sóc concient que cada cop que escric, sigui el tema que sigui, arribo a la conclusió de que tot és un tema d’educació i de cultura. Segurament encara fa pocs anys que les dones, en aquest país, ens hem incorporat massivament al mercat de treball. En conseqüència, encara no existeix una creença arrelada en la població, de la importància d’aquest fet i encara es pren com un fet secundari, d’ajuda quan l’home no aporta prous diners a l’economia familiar. Tots aquests criteris s’han de revisar en profunditat. Els models familiars han canviat i no podem seguir aplicant normes antigues. Cada persona ha de poder ser autònoma econòmicament, és l’única via.

Sempre he defensat el dret a la diferència entre homes i dones. No es tracta de que els homes siguin millors o pitjors que nosaltres, senzillament, sóm diferents. A partir d’aquí, hem de buscar noves formes organitzatives i de gestió.

No es pot passar per alt que Bangladesh no ha deixat en cap moment d’invertir en ajudes socials per combatre la probressa. A pesar dels canvis de govern, de tendències diferents, tots han estat d’acord en no oblidar mai aquesta prioritat. Per desgràcia, no sembla que els nostres governants segueixin el mateix camí, però és responsabilitat de tota la societat,  recordar-los-hi i si s’en obliden, haurem de ser consequents amb el nostre vot en les urnes.