Art i cinema. 120 anys d’intercanvis. CaixaForum

Ens trobem davant d’una exposició molt amplia, com no podia ser menys si partim de la base que està nodrida pels fons de la Cinémathèque française. És positiu en quant a la riquesa i diversitat de materials, però al mateix temps dificulta el poder gaudir de tot aquest material. A tall d’exemple, només apuntar que vaig hi dedicar més de tres hores i m’haurien calgut alguna més per veure-ho tot amb calma. S’està davant d’un exposició  informativa i divulgativa i no focalitzada en un aspecte o període concret.  És una opció.

L’exposició està ordenada de forma cronològica des del 1890  i després cada dècada te una sala dedicada, amb excepció de la que va des de 1980 fins el 2000.

L’objectiu de l’exposició està perfectament explicat en el fulletó de mà:

Mostrar els vincles del cinema amb la resta de les arts i les seves influències mútues

i també mostren la forma com cal acostar-nos a ella:

Així doncs, des del sofà de casa podem analitzar en una pantalla domèstica fragment de pel·lícules, com quan ens aturem en una pàgina en fullejar llibres d’art. El fragment d’una pel·lícula és l’equivalent del detall d’un quadre…

En base a aquestes dues premisses, ja  podem iniciar el recorregut del que només destacaré alguns aspectes.

En els seus inicis, el cinema volia representar el que passava al mon i només tenia com a objectiu servir de distracció, bàsicament per les classes ben estants.

Però ja en les primeres obres dels germans Lumière, es pot veure l’ús que feien de la llum, de l’enquadrament, com captaven accions i situacions a l’aire lliure, fets tots que serien els senyals d’identificació dels impressionistes.

En la peça Serpentine Dance demostra el treball d’investigació i de cerca de noves possibilitats pel món del cel·luloide. Cada quadre va ser pintat a mà, un per un, i el resultat del moviment i el color, és bell.

és en els any 20 quan el cine deixa de ser només un espectacle i els pintors agafen la càmara i l’usen com a eina d’expressió artística. Així es poden veure obres de Picabia, Marcel Duchamp o Hans Richter entre d’altres. D’aquesta dècada és també Le chien andalus que van realitzar Buñuel i Dali. Voldria destacar però Simfonia de la gran ciudat de Walter Rutman del 1927. Està disponible a youtube tot senser (1h12′) i val molt la pena. I segur que no passareu de llarg davant del documental El gran circ  del director Painlevé sobre un circ construit per Alexandre Calder

És en la dècada dels 50 quan Godard reinventa el cine i encara perviuen les innovacions que va incorporar. Pierre Le Fou (1965) amb un treball extraordinari de Jean-Paul Belmondo, amb una clara referència al blau Klein, amb el que es pinta la cara o Alphabille d’aquest mateix any, del que es pot veure el cartell a l’exposició.

Dels 70 voldria destacar tots els cartells de Raymond Savignac. Realment et feia recordar quan aquests penjaven fora dels cines i servien de reclam . Potser el cine Comedia va ser dels darrers en eliminar de la façana el grans cartells que van anar evolucionant estèticament al llarg del temps.

Un fet important d’aquesta dècada és la utilització d’instal·lacions de cinema pels museus i en especial les aportacions que va fer Alain Fleischer. Posteriorment l’ús d’imatges en moviment en les peces de videoart s’ha anat imposant poc a poc, mostrant l’enriquiment mutu entre l’art plàstic i l’art cinematogràfic.

Andy Warhol's. VideoArt.1966
Andy Warhol’s. VideoArt.1966

És evident que l’evolució del cinema des de la tecnologia analògica al món digital, ha donat un impuls extraordinari a aquesta relació entre diferents arts.

…les tècniques digitals n’han ampliat la capacitat d’inventar formes (…), avui s’ofereixen a la mirada i a la imaginació dels espectadors paisatges, cossos i situacions deslligats de la realitat, objectes de creació virtual.

 

 

Un Thyssen mai vist

L’ exposició que es pot visitar a CaixaForum titulada Un Thyssen mai vist, recull 63 peces de la col·lecció del museu. La majoria han sigut traslladades per primer cop (42) i unes poques estan dipositades al MNAC. Cal recordar que en els seus inicis, aquesta col·lecció estava formada fonamentalment per pintura dels Països Baixos. La  segona generació Thyssen-Bornemisza ja va ampliar el contingut de la mateixa fins l’actualitat.

Aquest apunt el que pretén és animar a anar a  l’exposició. És molt interessant poder veure de costat peces d’un mateix àmbit pictòric resolt de formes tan diferents, segons les èpoques i les tendències de cada artista.

No es tracta d’una ordenació cronològica de les obres, sinó per àmbits pictòrics. En primer lloc estan les obres de temàtica religiosa, àmbit considerat la matriu de la resta de gèneres.  És així perquè moltes vegades les obres contenien petits paisatges, retrats (tot sovint quedava recollida la imatge del mecenes), natures mortes, etc.

Un exemple el tenim en aquesta Anunciació del Greco corresponent a la seva etapa italiana (1614). Veiem un paisatge, un gos que ens dóna idea de la vida quotidiana i l’edifici com escena urbana. Tots aquests aspectes evolucionaran per a donar lloc a àmbits ben diferenciats.

Greco. Anunciació. Col·lecció Thyssen
Greco. Anunciació. Col·lecció Thyssen

El segon grup d’obres  és el corresponent al retrat, que com s’ha indicat al parlar de la pintura religiosa, ja apareixia expressat  en l’imatge del donant, del mecenes en algunes obres. De manera definitiva va donar el salt per passar al tractament aïllat de les figures i en concret dels retrats.

Aquest apartat és molt ampli, abastant obres de Rubens, Ribera, Rembrant, Hopper o Picasso. Donada la diversitat d’obres, és molt interessant veure la quantitat d’informació que ens aporten de l’època en la que van ser pintades. Un exemple en tenim en el Retrat d’una dona filant (1531) del pintor Maerten van Heemskerck, que ens mostra el paper de la dona en la societat del moment així com les activitats i estris que s’utilitzaven.

Algunes criden l’atenció pel detall (com és el cas de Rubens)

Una subcategoria dels retrats son els autoretrats. En destaquen un parell.

Rembrant. Autoretrat de l'artista. Col·lecció Thyssen
Rembrant. Autoretrat de l’artista. Col·lecció Thyssen

Rembrant, amb un Autoretrat amb gorra i dues cadenes, que ens mostra el que era important per a ell: dir que era pintor. Això es dedueix per la cadena que llueix i que en el seu moment era indicador de reconeixement social com artista.

I el de Max Beckmann:

Max Beckmann. Autoretrat amb mà alçada. 1950. Museu Thyssen-Bornemisza
Max Beckmann. Autoretrat amb mà alçada. 1908. Museu Thyssen-Bornemisza

Llegint la fitxa  que facilita el Museu Thyssen-Bornemisza sobre aquesta obra, em va sorprendre llegir que relacionaven a aquest pintor amb Shiele, perquè al veure el quadre vaig pensar que podia ser d’ ell. És evident que entre els pintors d’entre guerres existeixen trets comuns que ajuda a relacionar-los entre si.

El tercer àmbit aplega natures mortes i bodegons. Aquí es mostra una selecció (evidentment subjectiva i en funció de les  preferències personals)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La part final està dedicada a escenes de paisatge. De nou ens trobem davant d’una varietat d’artistes i de temes important. Així podem contemplar l’obra de Joachim Patinir Paisaje con el descanso en la huida a Egipto  o Jan Brueghel i el seu Crist en la tempesta del mar de Galilea, tots dos del s. XVI, passant per Gustave Coubert i el seu El rierol de Brème del 1866 o Camille Pisarro del XIX o l’espectacular quadre de Max Ernst, Arbre solitari i arbres conjugals del 1940 

Emi Nolde.Núvols d'estiu. 1913. Museu Thyssen-Bornemisza
Emil Nolde.Núvols d’estiu. 1913. Museu Thyssen-Bornemisza

He de reconèixer que l’obra d’Emil Nolde sempre m’ha atret pels colors i per la representació que fa del mar, per tant no puc deixar de citar la seva obra Núvols d’estiu del 1913. Cal recordar que les seves obres van formar part de les obres anomenades “degenerades” pel govern nazi i com a tal van estar retingudes fins que el Govern Alemany les va vendre.

 

Em deixo moltes obres al tinter a Pintura de que cadascú pugui descobrir-les en funció dels seus gustos. I una recomanació, visiteu el web del Museu Thyssen-Bornemisza i cerqueu informació sobre les obres i observeu l’espai en el que habitualment estan ubicades. D’aquesta manera es poden relacionar amb d’altres obres i es pot tenir una visió més general. No és el mateix que veure les obres directament, però és una bona eina i val la pena aprofitar-la.

The Phillips Collection a CaixaForum

The Phillips Collection a CaixaForum

Sempre es diu, i és ben veritat, que cada col·lecció és subjectiva. En el cas de la Duncan Phillips Collection també es compleix aquesta dita. Això fa que un es pugui preguntar com és que hi han determinades obres, o que en faltin d’altres. Perquè un pintor està representat en un període de la seva producció i no hi hagi cap  obra d’etapes potser més reconegudes d’aquest artista. A més del criteri d’inversió i d’oportunitat en l’adquisició de les obres, és interessant  intentar entrar una mica en la psicologia del personatge i anar seguint la trajectòria de les adquisicions i els comentaris que va anar fent en relació als pintors. Pels que no hem tingut la fortuna de poder visitar la col·lecció a Washington, recomano una visita tranquil.la pel web, ja que permet apreciar el sentit de l col·lecció i la seva importància, ja que ha sabut barrejar artistes europeus amb artistes americans, aconseguint una visió molt amplia i rica del món de l’art.

M’imagino que ha de ser difícil seleccionar només 60 obres, aconseguint al mateix temps mantenir el relat i el grau de representativitat buscat. Per això tinc el costum de mirar qui ha comissariat l’exposició, i encara que no en se gens, no deixa de ser un acte de reconeixement cap a la tasca realitzada.

Es pot llegir en la presentació de l’exposició:

La mostra està estructurada en sis blocs, des del romanticisme fins a l’expressionisme abstracte. Comptar amb els noms més influents de cadascun d’aquests moviments és una fita en la programació expositiva amb la qual es pot comptar molt poques vegades, una oportunitat excepcional per poder contemplar les obres principals de la història de la pintura dels últims 200 anys. En paraules de Duncan Phillips, “l’esperit compartit per artistes de diferents indrets del món i èpoques diferents ens demostra que l’art és un llenguatge universal”.

Aquesta distribució també lliga amb un dels objectius de Duncan Phillips: decidida voluntat pedagògica. No pretenia  gaudir només ell de les pintures, sinó que arribés al conjunt de la societat i que nous artistes poguessin trobar aixopluc, estímul i reconeixement en la Phillips Collection. És interessant veure com alguna de les obres les va adquirir no va ser perquè li agradessin de forma especial, sinó perquè creia que conformaven un esglaó bàsic dins de l’història de l’art i per tant, les havia de tenir per mantenir un fil argumental lògic de la col·lecció.

Ja he dit que com a col·lecció privada està subjecte als gustos personals. En aquest sentit, es diu que triava quadres perquè li agradaven en si mateixos, no tant perquè formessin part d’una corrent estètica específica. Però s’explica que no li agradava Picasso perquè no estava prou definit, el que sembla voler dir que com no el podia encabir en un corrent concret, no li feia el pes.  Entre la selecció d’obres per aquesta exposició es poden veure els tres únics picassos que va comprar.

És evident que cada persona es situa davant de les obres carregant un bagatge particular. En aquesta línia voldria destacar des del meu punt de vista algunes de les obres que més em van agradar:

.Pierre Bonard. Nude in an Interior
.Pierre Bonard. Nude in an Interior

Aquesta del Pierre Bonard dels voltants del 1935. la vaig situar mentalment al costat del quadre de Picasso. Habitació blava del 1901. Crec que totes dues estan dins del realisme, amb temàtica molt assemblant. Personalment em decanto per aquesta.

L’obra de Van Gogh em va semblar d’una gran tècnica, en el sentit d’utilitzar les pinzellades verticals per marcar el primer pla, passant a les pinzellades horitzontals per donar un altre perspectiva i marcar el canvi de pla. Aquest quadre el va pintar sis setmanes abans de suïcidar-se i certament tens consciència de que estava tancat en un espai sense sortida, sense límits ni cap camí que dibuixes una possibilitat de sortida.

 

 

Van Gogh. Casa d'Anvers. 1890
Van Gogh. Casa d’Anvers. 1890

Mentre no arriba l’exposició a altres indrets, es pot anar fent boca:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

The most important thing. Retratos de una huida

The most important thing. Retratos de una huida

L’exposició que vull comentar avui, és diferent per diversos motius. Ocupa un espai especial a CaixaForum de Barcelona, destinat a acollir mostres relacionades amb la cooperació internacional i en el que es fan activitats educatives que serveixen per apropar aquestes realitats a totes les persones que s’acosten a aquest espai. Es pot afirmar, per tant, que quan entres en aquesta sala, ja saps quin tipus d’obres et pots trobar i vas amb actitud receptiva.

Es tracta d’un conjunt de fotografies fetes pel foto-periodista Brian Sokol en camps de refugiats. A resultes de les guerres a diverses parts del món, s’ha retratat a una sèrie de persones que ens mostren l’objecte que van voler endur-se amb ells perquè tenia un significat especial. És el vincle amb els orígens i al mateix temps un desitj de futur, ja que han cregut que en el nou espai on viuran els serà útil d’una manera o d’un altre.

Les persones de les imatges et miren de front. Les mirades et colpeixen. Algunes estan carregades de tristor, de desconfiança, de desesperança. No hi ha somriures. Estan en terra de ningú.

Les fotografies son en blanc i negre i  com a teló de fons tenen una tela fosca. Cap concessió a la distracció, només les persones.

Aquesta exposició m’ha fet pensar en totes les històries sobre l’exili de les persones que van creuar Catalunya per passar a França després de la Guerra Civil. De les fotografies de maletes i objectes abandonats a les carreteres. Tots ells formaven part de les vides d’aquestes persones i es van haver de desprendre d’elles. A aquesta renúncia van haver d’afegir el maltracte en els anomenats eufemísticament “camps de refugiats”. Veure que es repeteix l’història encara que sigui en llocs diferents, és esfereïdor.

Sorolla. El color del mar

L’avantatge i  desavantatge d’escriure sobre un pintor com Sorolla, és que tothom te una idea creada entorn a ell. La part positiva és que en aquest cas em puc limitar més que mai, a donar una visió personal.

Des del passat dia 12 de juny i fins al 14 de setembre del 2014, és possible visitar al CaixaForum l’exposició Sorolla, El color del mar. El títol ja ens situa ràpidament sobre el que es pot contemplar. No cal esperar retrats ni altre tipus de pintures, només es poden veure quadres de temàtica marina o que tenen com a principal protagonista el mar.

Ens trobem dons, amb una exposició que no està ordenada de forma cronològica, sinó que gira al voltant de tres seccions: L’espectacle incessant, Les hores del blau i De la naturalesa, a la pintura. Ajuda a entrar en la idiosincràsia del personatge, les grans fotografies murals, on es mostra  la manera que vestia per anar a pintar o com s’organitzava per protegir-se del sol o del vent. Va ser un pintor de la natura i de la immediatesa. Captava la llum i el moviment d’un moment determinat, per això havia de pintar rapit. En aquest sentit s’apropa a l’escola dels impressionistes. Com a pintor “a l’aire lliure” i fins i tot que s’introduïa al mar per poder copsar millor el moment, va utilitzar gran quantitat de taules de fusta de mida petita, que podia aguantar dins de la capsa on tenia els pinzells i les pintures. En aquestes tauletes es pot veure la cerca incessant del color. Una de les seves preocupacions principals, era el poder reproduir els colors que li presentava la natura i que no sempre trobava en les pintures elaborades. Evidentment, la naturalesa és més rica i amb una gama molt més subtil i amplia, fins arribar a extrems difícils de percebre per l’ull humà. Per il·lustrar aquest fest, es recull en una vitrina una col·lecció de papallones de tons blaus, que ell utilitzava per explicar la relativitat del color, tant en quant si es convertien en pols les ales de les papallones, desapareixia el blau.

És evident que el mar li va oferir moltes possibilitats de color. En l’exposició es poden veure quadres de  zones diferents: el mar de València, el de Xàbia, la costa Brava i el de Biarritz i Donosti. No es tracta de pintar només el mar, sinó com a marc on es desenvolupa la vida de la gent. En el Mediterrani es pot veure  la gent, i sobre tot les criatures, banyant-se o jugant a la sorra. En l’Atlàntic, l’activitat és més de passeig o de contemplació. Un altre factor cabdal, és el sol i la seva posició, que es tradueix en les ombres. També en aquest cas deia que el cel era molt més canviant que al Mediterrani i sobre tot, que en poca estona es podien donar fenòmens molt diversos. aquest fet l’estimulava i l’esperonava en la seva cerca de captar aquesta diversitat.

A més dels diversos blaus, verds i blancs, és molt important l’ús que en va fer del violeta, tant per les ombres com per donar profunditat.

Un altre aspecte molt important de Sorolla, é la influència de la tècnica fotogràfica en la seva obra. No es pot oblidar que una de les seves primeres feines va ser treballar amb un fotògraf (que després va ser el seu sogre) colorejant les fotografies. Es veu la manera d’emmarcar les imatges, la perspectiva que emprava, etc. com a elements important d’aquesta influència.

Hi han diversos quadres que em van interessar. Alguns son molt coneguts, com el Balandret del 1909,  Nadadors, del 1905, Pescadores a la platja de València o Migdia a la platja de València del 1908. Però de forma especial em va agradar Trencaones Sant Sebastià del 1917-18, per la sensació de volum i de moviment de les ones i Pescadora amb el seu fill. València 1908. D’aquest darrer l’ombra dóna un equilibri a tot el quadre i és un els que l’enquadrament fotogràfic em va semblar més clar.

 

Pissarro

Pissarro

Programa Pissarro CaixaForumAquest cap de setmana ha finalitzat l’exposició sobre Pissarro programada a CaixaForum de Barcelona, des del passat 16 d’octubre.

S’ha escrit sobre el paper que va jugar Pissarro dins del grup dels Impressionistes i que com posava al programa de mà:

Va ser mentor del grup, va redactar els estatuts de la cooperativa d’artistes que va impulsar les exposicions impressionistes i va ser l’únic pintor que va participar a totes, entre els anys 1874 i 1886

Per tant la seva importància és ben palesa i a més, el reconeixement de la seva obra ha anat incrementant-se amb el pas dels anys.

Personalment voldria centrar-me en alguns aspectes de la seva obra:

1.- Innovació constant. Cerca contínua de noves formes d’expressió.

Tots aquests aspectes estan sustentats sobre la base de la pintura a l’aire lliure que permet copsar la llum en diferents situacions (boira, sol, pluja, al capvespre, al matí, etc.). Aquest és un matis absolutament innovador i que obliga al pintor a canviar la paleta (més fosca en els seus inicis) o  a utilitzar les ombres de forma molt cuidada i suggeridora.

pissarro_charingcrossL’evolució del traç, és un aspecte fonamental de la seva obra. Des d’una pintura aplanada amb espàtula com es veu en l’obra Camins, passant per l’ús de pinzellades curtes, petites, amb més gruix de pintura a l’obra Els Prats d’Éragny. La Pomera o emprant el puntillisme  en l’obra Perers en flor a Éragny, després d’entrar en contacte amb els pintors Seurat i Signat que utilitzaven aquesta tècnica. També és particularment destacable en l’ús d’aquesta tècnica el quadre El Pont de Charing Cross del 1890. En la seva cerca constant trobem Bath Road del 1897,   on encara va més enllà en quant a l’ús del color lligat al puntillisme i influenciat per la seva relació amb Matisse i el fauvisme.Bath_Road,_London_by_Camille_Pissarro

És cert que com qualsevol cosa, a mesura que veus més i més obra pictòrica i estudies una mica més a fons qualsevol moviment artístic, contribueix a que puguis captar “més informació” de les obres. Com a mestre del impressionisme, detectes l’absència del negre i és interessant veure com ho supleix, amb quins tons juga. L’altre faceta és la utilització de la llum, que dóna moviment i que juntament amb  la perspectiva i l’estructura de distribució dels elements en el quadre, donen volum a tota l’obra. El tema de la perspectiva em crida molt l’atenció i em fa quedar-me aturada davant dels quadres analitzat com resolt els plans, com utilitza les línies per destacar determinats aspectes i com gràcies a les diagonals et porta la vista cap a punts que s’et podrien passar per alt.

Aquest estar obert a aprendre en tot moment i de tothom, a no quedar-se mai aturat, és el que el per a mi, el fa particularment important.

2.- La figura humana.

Són poques les obres de Pissarro en que no apareguin figures humanes. La natura sempre està condicionada i interrelacionada amb l’home. Aquesta ha de ser una relació positiva, de tenir cura de l’entorn, de treballar el camp, de passejar o desplasar-se per la ciutat. M’agrada com va evolucionant la figura; al final és una taca, sense rostre, però absolutament necessària i que posa el contrapunt al quadre.

3.- Els cels.

M’agraden molt els cels. En una primera ullada, pot semblar que són molt iguals: acostumen a haver núvols blanquinosos. desdibuixats i que tenen una gran importància en l’obra, perquè ocupen una part considerable. Després, poc a poc, un veu les diferències de tècnica i detectes que constitueixen un element equilibrador de l’obra. pissarro_bosc_de_Marly

Precisament l’obra Els boscos de Marly del 1870,  amb absència absoluta de cel, pot donar sensació de claustrofòbia,  de recolliment o d’estar reclòs dins d’un paratge en el que la natura protegeix a la figura humana, i no només això, sinó que li aporta benestar i elements com la llenya, per poder-se escalfar. Trobo que, sigui quina sigui la reacció que cada persona pugui tenir davant d’aquest quadre, es percep com diferent de la resta.

El mateix dia que vaig visitar aquesta exposició, havien diversos grups d’estudiants. Nens i nenes de sis anys fins joves de 16 a 18 anys. Vaig mirar el paper dels acompanyants i crec que complien perfectament el paper de transmissors d’informació. Els hi deien: busqueu tal data, mireu quins colors hi han al quadre, etc. i els nens i els joves, anaven d’un obra a l’altre apuntant a les seves llibretes. És evident que aquesta part és important i imprescindible. Però a ml m’hauria agradat poder preguntar, quin quadre us ha agradat més? perquè?, que heu vist o sentit davant d’ell que us hagi despertat el vostre interès i que el faci diferent de la resta?

Simplificant molt les coses, i sense voler ser injusta perquè no se com treballen tot això a l’escola, tenia la sensació  que la cerca de la dada impedia als nenes i nenes i als nois i noies, el gaudir dels quadres. Corrien a cercar en el títol la informació que els hi demanaven, però no s’aturaven a contemplar l’obra. Crec que amb les tecnologies de la informació i amb l’ús de cercadors, les dades concretes, “la informació”, ja es pot localitzar sense que calgui anar a veure una exposició. El valor afegit, “el coneixement” es guanya quan es pot anar més enllà de la dada, quan s’educa (no només s’ensenya) en la bellesa i l’estètica relacionada amb la tècnica i amb el context històric i cultural.

 

Seduïts per l’Art. Passat i present de la Fotografia

CaixaForum Barcelona. 22 de febrer al 19 de maig de 2013
L’entradeta del programa de mà de l’exposició diu:” Quina relació hi ha entre les obres mestres de la pintura i l’escultura, les primeres fotografies i l’obra d’alguna fotògrafs contemporanis? (…) com els fotògrafs d’avui fan servir com a inspiració les mateixes fons i de elaboren els mateixos temes amb mitjans nous,…”
D’entrada no he pogut per menyis que recordar l’exposició de la Fundació Godia sobre els mestres del Prado reinterpretats per pintors actuals. En el cas present es trata de pintures o de fotografies reinterpretats per fotògrafs contemporanis.
Les obres estan agrupades per diferents temàtiques: religioses, la guerra, el cos humà, el retrat, paisatges i natures mortes.

Cal tenir present que la fotografia va aparèixer el 1839 i per tant, l’aplicació d’aquesta nova forma artística com ajuda per interpretar o donar una nova visió d’obra ja existent, la trobem per primera vegada a la dècada de 1850-1860.
Eugéne Delacroix (1798-1863) pintor romàntic amb gran influència en els impressionistes, es diu que també va ser un dels primers artistes en comprendre la importància de la fotografia com a suport de la pintura. A partir de la seva obra La mort de Sardanapol 1827, veiem fotogrfies de Tom Hunter o de Eugéne Durieu (1800-1874) fotògraf de nus que van servir de models a Delacroix.

Reijlander. Els dos camins de la vida
The Two ways of Life

Reijlander. The Madonna and Child with St. John the Baptis

Em va cridar molt l’atenció tota l’obra del fotógraf suec Òscar Gustav Reijlader (1813-1875). En els seus inicis va ser pintor, passant al camp de la fotografia en la que va introduir noves tècniques i tractaments que va utilitzar abastament. Sorprèn la diversitat temàtica de la seva obra, ja que podem apreciar-la en el camp històric -L’Escola d’Atenes, del 1850, elaborada en base a 30 negatius en plaques de vidre. També em van agradar els retrats i a la fotografia de nus.

Cameron. Retrat de IagoL’obra de Júlia Margaret Cameron (1815-1879) és la que més em va agradar. Se la clasifica com fotografia academicista i possiblement va aprendre de Rejlander i de Lewis Carrol. Es va dedicar a la fotografia quan ja tenia quaranta anys, gràcies a la càmara que li va regalar una filla seva, per què s’entretinguès quan el seu marit era de viatge.
Utilitzava un cert desenfocament de manera que els seus retrats apareixien amb els contorns difosos i amb taques. Aquesta tècnica proporcionava un to poètic i eteri a les figures.

Voldria destacar:

A study of the Cenci  Cameron. A study of the Cenci,  retrat de Virginia Wolf (que va ser avantpassada seva)  Cameron. Retrat Virginia Wolf i Retrat de Iago.

Cameron pel seu fillAl mateix temps era ilustratiu el retrat que li va fer el seu fill Henry Herschel Hay Cameron (1852-1911). Podies observar el retrat i per la posició, la manera de mirar a la càmera, podies percebre la seva personalitat.

 

 

 

 

En quan a fotògrafs actuals voldria destacar l’obra de Helen Chadwick. Chadwick (1953-1996) considerada artista conceptual. “Una única carne” del 1985, retaule de la helen chadwick. Una única carneVerge amb el nen, és d’una gran riquesa d’imatges i d’elements, però aconsegueix l’esquilibri entre tots ells i que quedin perfectament compensats. Aquesta fotògrafa també va realitzar nus i va treballar en un projecte amb metges i biòlegs, relacionat amb tractaments de fertilitat. Va retratar embrions en diferents fases de desenvolupament, utilitzant llum, color i ampliacions per a la representació dels mateixos.

 

D’un estil diferent, però culpidor, son els quadres de Tina Barney (1945-…)tina barney
Tota la sèrie d’imatges familiars, de gran realisme i suggerents.  Els mobles, el vestuari i la colocació dels personatges, donen una idea clara del sector  de la societat a la que pertanyen.

Per últim, dues obres més a destacar. Viatge Goethe de Tacita Dean (1965-…) i el vídeo de la fotógrafa Maisie Maud Broadhead, Oda a Hill i Adamson, que t’arranca un somriure cómplice.

Anar-te endinsant en aquestes obres i en el que representen de noves formes d’expressió, aporta optimisme. Queda molt trajecte per recòrrer i per aprendre.