Charlotte. David Foenkinos

Charlotte. David Foenkinos

Llegir un llibre és com recórrer diferents camins, que es sobreposen els uns amb els altres. En un d’ells podem gaudir de com l’autor utilitza els recursos del llenguatge. En un altre discorre la història i el desenvolupament de la mateixa. Un tercer està plé de bifurcacions i ens porta a investigar en certs personatges o a obrir la porta  a una nova història. Tots aquests camins es poden trobar a Charlotte de David Foenkinos.

Sorprèn la forma d’escriptura. Frases curtes, d’una sola línia, com si d’un vers es tractés. Així ho comenta el propi autor:

Tanto o más que por su historia, el libro sorprende por la forma escogida para relatarla. Foenkinos dispone las frases en versos libres y breves, igual que en un largo poema narrativo. “La escribí así porque era la única manera de poder respirar al llegar al final de la frase. No lo llamaría poesía. Y, de hecho, tampoco biografía. Es una novela, aunque todo lo que cuente sea cierto”.

En quant a la història, ens presenta la vida de Charlotte Salomon, artista víctima de l’holocaust  a Auswich que va ser capaç de pintar tota la seva vida, acompanyant-la amb texts.

En l’apunt  sobre l’exposició L’art en guerra. França 1938- 1947, en el Museu Guggenheim de Bilbao, ja vaig escriure: “Pel seu valor de testimoni a més d’artístic, em va frapar moltísim l’obra de Charlotte Salomon, morta el 1943 a Auswitch. Recomano buscar i llegir sobre ella i sobre el seu llegat”. Es pot dir que conèixer aquest llibre, era quasi un deure per a mi.

El tercer camí ens endinsa en altres aspectes també enriquidors i interessants. Alguns relacionats amb persones, com la Hanna Arent, amb la que va coincidir al camp de concentració de Gurs. I coses de la vida, totes dues van poder sortir d’ell. Un apartat molt important és el relacionat amb la música. La presència de la mare interpretant a Bach al piano, la segona dona del seu pare, Paula Lindberg, reconeguda cantant d’òpera, que ens presenta el món artístic del moment,  i sobre tot,  la se va relació amb l’Alfred Wolfsohn. Professor de cant de la seva madrastra, irromp a la seva vida a través de Schubert i de La mort i la donzella i dels Impromptus.

També ens permet explorar pintors, com Munch, o llibres que en la seva adolescència va llegir amb fruidesa Charlotte. I tot això sense perdre de vista el moment polític i històric en el que va viure Charlotte Salomon: el nazisme.

L’exili cultural català de 1939

L’exili cultural català de 1939

A més del pas per La Jonquera-El Pertús, l’altre camí de l’exili va ser Portbou-Cervera. En  aquesta  zona es van instal.lar de manera temporal els governs de la Generalitat de Catalunya, de la República espanyola i el govern basc abans de creuar definitivament la frontera cap a l’exili.

El poble d’Agullana va acollir a aquestes persones i institucions. Ara ha obert un espai museístic dedicat a l’exili cultural, a fí de mostrar reconeixement  a totes les persones intel.lectuals i/o artistes que van deixar la seva empremta en l’història del nostre país. Cal recordar que un grup van compartir vivències a Mas Perxés. En aquest mas acondicionat per la Generalitat en el seu moment, van conviure escriptors, poetes, pintors i intel.lectuals que van deixar testimoni de la seva experiència d’aquells moments previs a l’exili.

L’exposició em va semblar molt ben comissariada. L’alternància de documents de l’època, amb imatges i vídeos, fa que sigui molt entenedora i il.lustrativa. La distribució per temes ajuda a copsar amb més detall el que va comportar per la nostra societat l’exili de totes aquestes persones. Així hi han espais dedicats als Mestres i pedagogs exiliats, a les ciències humanes i pensament, a les arts i les lletres, a la llengua i literatura i la música.

Alguns dels intel·lectuals ja havien pogut desenvolupar la seva carrera abans de la guerra. L’experiència i els coneixements que tenien, els va facilitar en alguns casos, una integració ràpida en els països d’acollida. Em van semblar reveladores les paraules de Dolors Canals:

El departament de Sanitat (dels EUA) em va dir:”vostè té experiència de guerra i això ens convé perquè aquí tenim la guerra”.(…) Em van posar a càrrec de la primera guarderia que s’organitzà, perquè nosaltres havíem fet coses que no es feien encara a les guarderies anglosaxones

El que és ben cert, és la dispersió de l’obra de tots els artistes i intel.lectuals catalans que es van exiliar. Uns son coneguts pel gran públic, com Picasso, Pau Casals, o Pompeu Fabra. Però d’altres, van arribar a la seva maduresa creativa estan ja a l’exili i han pogut quedar una mica en segon terme.

Un exemple per a mí interessant és el cas de Joaquím Vicens-Gironella (1911-1997). Nascut al mateix Agullana va treballar en una fàbrica de suro (cal recordar que van arribar a haver en funcionament set fàbriques en el mateix poble, dedicades a la indústria del suro). A França va treballar també en una fàbrica dedicada a la fabricació de taps de suro i després d’haver emprat diversos materials per fer escultures, va decidir-se pel suro. Tot de forma autodidacta. Es va donar la casualitat que Jean Dubuffet veiés les seves obres i s’interesés en elles. Vicens-Gironella és considerat un artista de l’ Art marginal o Art Brut, tal com el va definir el propi Dubuffet.

Joaquím Vivens Gironella. Idili al costat de la font
Joaquím Vivens Gironella. Idili al costat de la font

Caldrà estar amatents a la programació d’aquest nou espai.

Mujeres medievales. Eileen Power

La situación de la mujer se considera, …, como un test mediante el cual se puede juzgar la civilización de un país o de una época. (…). La situación de la mujer es una cosa en teoría, otra en los aspectos legales y otra en la vida diaria.

Trobar aquestes paraules en el començament del llibre, em va fer mirar dos cops el títol. I no m’havia equivocat: estaven parlant de l’Edat Mitjana!. Serveix per reflexionar i constatar com certs aspectes venen de lluny,  encara que ens sonin ben actuals.

 Aquest llibre d’Eileen Power, el vaig comprar fa un temps visitant Aguilar de Campó, convençuda del seu interés encara que en aquell moment no el llegís. A vegades cal esperar i sembla com, tot de cop, un llibre reclama la teva atenció,  et fa senyals des de la prestatgeria, i sents la necessitat d’agafar-lo i de llegir-lo amb calma, prenent notes, subratllant-lo. És el seu moment. Això em va succeir amb el llibre que comento.

Els escrits d’Eileen Power s’ens presenten organitzats segons la temàtica dels mateixos. Aquesta tasca va ser duta a terme per Eleanor Searle, medievalista de la Universitat de Califòrnia. El primer capítol tracta de les idees que a l’Edat Mitjana es tenia de les dones. Un segon apartat està dedicat a “les dames”,  passant a continuació a descriure la sitació de la dona treballadora a la ciutat i el camp. En darrer lloc explica el paper dels convents i fa especial esment al que es considerava educació de i per les dones.

El paper de l’Esglèsia va ser fonamental i junt amb l’aristocràcia, va mantenir dues visions contràries i antagòniques entre si. Per una banda sostenien la idea de la inferioritat essencial de la dona (el Menagier de París, compara l’amor de l’esposa pel seu marit, amb la fidelitat del gos cap a l’amo!) i al mateix temps va arribar al punt culminant el culte a Maria amb grans peregrinacions a temples dedicats a ella. El culte a Maria es compara amb el culte a la dama propi de l’época, però de forma simultània es manté la idea de que totes les dones son depravades. Es cita el conte de Chicheface on parla d’un monstre mític, que només es podia alimentar de dones que obeïssin als marits. La realitat era que feia més de 200 anys que no menjava.

Les idees de subjecció per un costat i les d’adoració per l’altre, eren les que marcaven la posició que va ocupar la dona en l’Edat Mitja.

És molt interessant la descripció de la dona terratinent. Quan s’enumeren totes les tasques que havia de realitzar, sembla que no s’acabin mai. L’administració  i direcció de les terres: cultius, bestiar, comercialització, contractació de personal, etc. tot això junt amb l’administració de la casa. No es pot oblidar que en aquell moment, les cases eren quasi autosuficients: teixien, feien la roba, s’ elaboraven eines de tot tipus el que comportava disposar de personal especialitzat, es conreaven verdures i aliments, es criava bestiar tant per consum particular com dedicat a tasques del camp, i tot això per un nombre de persones gens despreciable. En resum, ens en podem riure de la capacitat d’organització i gestió que s’atribueixen avui en dia algunes d’empreses.

En el cas de les dones treballadores, aquestes es contrastaven per tot tipus de feines agrícoles:

servían por ejemplo, para la plantación de guisantes y judías, para deshierbar, segar, atar, trillar, aventar, re techar con paja. Con frecuencia esquilaban las ovejas. Una de las sirvientas habituales más importantes del señorío era la encargada de la lechería, que cuidaba de la misma y de las aves de la granja.

Parlar d’educació no té res a veure amb el que entenem avui en dia. Per un costat, els continguts estaven quasi limitats a manuals de conducte o a la lectura de la Bíblia i texts religiosos i en general l’objectiu de la mateixa era la preparació per la vida. Resulten curiosos els tractats dedicats a l’educació de les cortesanes, frívols i amb instruccions pel cuidado personal. És donava per sentat que les dames habien  de saber llegir i escriure, per poder fer front a les tasques pròpies de la seva condició, però existia el debat sobre la conveniència  que les filles dels senyors comuns aprenguessin a llegir. Per exemple Felipe de Navarra va prohibí de forma categòrica que les dones llegissin o sabessin escriure.

El llibre resulta molt amè i interessant. Saber d’on venim i on som és imprescindible per intentar el canvi.

 

El ruido del tiempo de Julian Barnes

Un amic del grup de música, ens va suggerir que llegíssim aquest estiu el llibre de Julian Barnes, El ruido del tiempo,  editat per Anagrama.

L’història gira entorn al músic rus Shostakóvich, i en base a fets reals de la vida i circumstàncies d’aquest, crea una novel·la amb situacions i pensaments derivats de l’actitud de Shostakóvich en relació al poder, des de l’època estalinista fins a la seva mort l’any 1975. Aquesta obra  planteja la relació entre la música i el poder, o en termes més globals, entre l’art i el poder.

És un llibre per llegir amb calma i tenint molt presents el desenvolupament dels fets succeïts a Rússia i l’evolució política en funció dels dirigents de cada moment. Es va seguint la vida del músic des de la seva infància veient com es va transformant en un personatge aclaparat pel poder. Ell només volia fer música i tenir la tranquil·litat necessària per a compondre: res més. Però, la manera d’aconseguir-ho, és correcte? no voler ser un màrtir, és una actitud abominable? Intentar separar els dos mons, el polític i el de la música, és possible? les actituds individuals han de prevaldre sobre l’interès col·lectiu? Era conscient d’aquesta dificultat i així ho expressa. A la pàgina 69 podem llegir:

Que el Poder posea las palabras, porque ellas no pueden manchar la música. La música escapa a las palabras; es su propósito y su majestat.

Però no és fàcil viure aquesta dicotomia. La por acompanya en tot moment:

Miedo:¿qué sabían los que lo inspiraban? Sabían que daba resultado, sabían incluso cómo funcionaba, pero no qué se sentía.

fins a destruir:

Había tres maneras de destruir un alma: con lo que otros te hacían; con lo que otros te hacían hacer, y con lo que tú, voluntariamente, elegías hacer. Cualquiera de los tres métodos era suficiente, aunque si se combinaban los tres el resultado era irresistible.

De forma paral·lela es va seguint la vida d’altres músics com Prokófiev o Igor Stravinsky i el paper que van jugar cada un d’ells. És molt interessant no perdre el fil de les composicions i com sempre recomano, compaginar escoltar-les amb la lectura del llibre.

Personalment he gaudit amb aquest llibre i el recomano. Però perquè es puguin comparar diferents opinions, adjunto la crítica apareguda a Babelia,  l’escrita per Frans van den Broek a infolibre o la de Juan Flores a Revista de letrasTotes elles aporten elements d’anàlisi molt enriquidors. Bona lectura ; ).

Nota: El diari El País publica una entrevista amb Julian Barnes que amplia i explica  el sentit de la seva obra. Deixo l’enllaç per que vulgui llegir-la.

Museo Cruz Herrera. La Línea

Museo Cruz Herrera. La Línea

El passat mes de gener d’aquest any,  es va inaugurar a La Línea, el Museu Cruz Herrera. Ubicat a l’edifici que ocupava l’Ajuntament de la ciutat, i prèvia reforma del mateix, les obres de José Cruz Herrera (1890-1972), disposen d’espai per a ser distribuïdes i contemplades amb perspectiva suficient. Es considerat el pintor  que més condecoracions ha rebut en l’història d’Espanya. No crec equivocar-me gaire si apunto que la seva proximitat al règim polític imperant, el va ajudar en l’obtenció d’aquests premis. Veure com pintava un retrat  de Pilar Primo de Ribera ens porta a ubicar-lo en un context molt concret. Es pot analitzar la seva cronologia per seguir la seva trajectòria personal i artística. 

Un detall que ningú em va saber explicar, és perquè les obres no estan datades. La veritat és que és molt difícil seguir la trajectòria d’un artista, analitzar la seva evolució, veure els canvis de tècnica, de color en la paleta, de temàtica, etc. si no es disposa d’un element tan bàsic com la data de cada quadre. Cal esperar que aquest aspecte sigui corregit en el futur i permeti a tots els interessats en l’obra d’aquest pintor, situar les obres en el context personal, històric i social de l’artista.

Les sales del museu es distribueixen en: Sala de la primera època, la sala de dibuixos o apunts, sala costumista, sala de nus, sala de retrats masculins i sala àrab.

En la primera es veuen treballs molt academicistes, de colors foscos que al llarg dels anys aniria modificant per passar a una paleta molt més acolorida, amb tons dels colors bàsics. S’explica que de ben petit va començar a pintar com a resultat d’una malaltia, i en aquesta primera etapa va treballar fent còpies de quadres de pintors clàssics. Va agafar molta pràctica i es veu molt en el tipus de pinzellada, curta i prima que emprava. Això es va modificant amb el pas del temps i es va percebent una pinzellada més llarga i fluida.

Es va formar principalment a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (de la que va ser anomenat acadèmic corresponent a Barcelona, el 15 de març de 1943, segons consta a la pàgina 137 de la “Relación general de académicos (1752-2015)” publicada per la pròpia Acadèmica) i posteriorment va anar a Roma i París a completar la seva formació. Viatjà per Sudamèrica però on va arrelar va ser a Casablanca on va estar vivint des del 1927 fins a la seva mort de manera intermitent.

La seva obra és molt valorada i es considera un pintor a l’alça. A la Colección Carmen Thyssen-Bornemisza de Màlaga més dedicada al costumista, es pot veure obra seva.

Lluvia en Marrakech. Cruz Herrera
Lluvia en Marrakech. Cruz Herrera

En alguns moments em va recordar a Zuloaga o en les pintures de temàtica àrab, es veia certa relació amb Fortuny.

Judios. Cruz Herrera
Judios. Cruz Herrera

Aquest quadre, com en alguns altres, em va sorprendre la figura de la dona. Sembla que està afegida, que no forma part de l’obra. Ningú la mira i ni tan sols hi ha cap gest de reconeixença. Ella, per contra, fixa la mirada al front,  vol significar la seva presència. És la joventut al costat de la vellesa que es vol obrir camí.

El abuelo y el niño. Cruz Herrera
El abuelo y el niño. Cruz Herrera

L’avi amb el nen traspua una gran tendresa.  La persona gran té la mirada una mica perduda, com tancat en els seus pensament. El nen somriu, te una flor fresca a la mà, símbol de tenir tot el mon per recórrer i amb temps suficient fins que la flor es marceixi.

Els fons dels quadres son molt importants. No molesten, estan pensats per ressaltar el contingut.

El tractament que fa de la llum és interessant.  Normalment l’ubica per darrera de les figures i utilitza la roba o el color de la pell de les dones, (en el cas dels retrats), per aportar-la . Les obres sempre estan molt equilibrades en la distribució del contingut. Una característica de Cruz Herrera és l’ús d’elements de natura morta en molts dels seus quadres. És freqüent veure  fruites, o un gerro, o un estri que sembla  donar un toc de quotidianitat al retrat.

Aquest tipus de pintura no és de la que acostumo a veure. Crec que cal saber valorar i apreciar l’art en tota la seva amplitud i de la diversitat sempre s’aprèn. Algú va comentar que sempre que visita una exposició, quan acaba, es pregunta quina obra s’enduria a casa seva. En aquest cas concret, jo optaria per les obres del mon àrab i per algun dibuix de paisatges.

 

Louise Bourgeois a la Tate Modern

Louise Bourgeois a la Tate Modern

Una visita a la Tate Modern és quasi imprescindible quan es va a Londres. I ara amb l’ampliació de l’edifici es pot dir que és visita obligada. A més de l’edifici del que ja s’ha dit moltes coses, és interessant visitar les diverses sales amb exposicions temporals o les Artist Rooms, on es van presentant obres d’artistes contemporanis.

Però primer cal pujar a dalt de la nova torre i veure Londres:

 

Tate modern. Artist Rooms. Louise Bourgeois
Tate modern. Artist Rooms. Louise Bourgeois

Ara ja podem entrar a la Artist Rooms per veure una selecció d’obres de l’artista Louise Bourgeois. Va néixer a París l’any 1911 on els seus pares dirigien una galeria d’art. Als 27 anys es va traslladar a  New York. Els primers anys de la seva carrera els va dedicar a dibuixar i a pintar, no sent fins els anys 60 quan va començar a utilitzar altres materials com la fusta, el làtex, pedra, bronzo i el tèxtil per construir les seves escultures. Veure la cronologia

La veritat és que la seva obra impacta, no deixa indiferent. I encara més si es van llegint els cartells explicatius corresponents a cada obra. Una de les més conegudes és Mamam del 1999. La gran aranya a la que li atribueix les qualitats que per a ella va tenir la seva mare: protectora i sempre present. Aquest cop estan presents dues de mides més petites, una de terra i l’altre penjada a la pared.

 

Però en aquesta exposició es poden veure moltes obres realitzades amb robes. És un re-aprofitament de materials presents a l’estudi de l’artista als que s’ha dotat d’una expressió i d’un nou sentit.

En l’obra que representa una parella fent l’amor (COUPLE I, 1996), explica que considera que la posició que denota més llibertat és la de totes dues persones suspeses en el aire. És molt senzilla, però al mateix temps té una gran expressivitat: la posició del cap recolzant-se en l’espatlla de l’altre, els braços al voltant del cos de l’altre. A pesar del color fosc, no resulta gens dura ni agressiva, ans al contrari, dóna una sensació de tendresa, de pau, d’estar bé, … No em sorprèn que s’hagi agafat per il·lustrar la portada del catàleg de l’exposició “A woman without secrets”.

IMG_1998IMG_1997

Louise Bourgeois. Cell XIV (Portrait) 2000
Louise Bourgeois. Cell XIV (Portrait) 2000

 

És molt interessant l’obra Celll. N’ha fet diverses i vol representar diverses formes del dolor: emocional, psicològic i físic. Al mateix temps el fet de que hi hagi tres cares ens dóna idea de la complexitat de la naturalesa humana o també la representació de les tres etapes de la vida d’una persona: el naixement, la joventut i la maduresa.

IMG_1996

Aquesta obra, integrada per tres cames, sembla una continuació de l’anterior, Cell. Son també tres elements, la cama del pare, la d’una persona jove (o la mare) i la d’un infant. La del pare amb una ferida i en proporció molt més gran que les altres: ens crea desassossec a pesar d’estar juntes i de compartir l’espai. La posició del peu, paral·lel al terra, ja indica que no és una posició relaxada, penjant, sinó que és conseqüència d’estar recolzada sobre una base, fent força.  L’ús del vermell segur que no és gratuït i accentua l’agressivitat, el sentiment de dolor.

No pretenc descriure totes les obres exposades, només voldria esperonar a buscar, llegir i reflexionar sobre l’obra d’aquesta artista de la que en els darrers anys s’han pogut veure exposicions monogràfiques a tres museus importants d’Espanya: El Museu Reina Sofia (16 novembre, 1999 – 14 febrer, 2000), el Museu Picasso de Málaga (2015) i el Guggenheim de Bilbao (18 de març de 2016 – 4 de setembre de 2016).

Ella i els arquitectes de Gerard Vàzquez

Fins el 31 de juliol, es representa a la Seca. Espai Brossa de Barcelona, l’obra de teatre “Ella i els arquitectes”, dirigida per Damià Barbany que actua també a l’obra. Aquesta obra està coproduïda pel Festival Grec 2015 i s’ha fet algun retoc per poder ser representada en un altre ambient diferent del Festival Grec.

Una primera reflexió a fer, és la tristor que provoca una sala amb només set espectadors i cinc actors més el tècnic de so. Cal esperar que els altres dies no sigui així, però és evident que el primer que ve al cap és com pot subsistir una obra en aquestes condicions. Tots sabem que la cultura és una inversió en favor de la ciutadania i del país, però, on està el límit? És complicat respondre perquè es podria caure en el parany que només es poden representar obres conegudes o d’autors consagrats o de grans companyies. I no ha de ser així, cal fomentar noves formes d’expressió i de veure les coses.

En Gerard Vàzquez tampoc és un nouvingut. La primera obra seva es va estrenar l’any 2002 i ha obtingut diversos premis de teatre. La posada en escena d’aquesta peça, combina elements diversos, titelles, cabaret, música i text. El ritme és àgil i manté l’atenció.

El problema és que es volen dir masses coses. Quan acaba penses: que em volien dir? quina idea hi ha al darrera del text?. De manera una mica simplista dius: es tracte d’un cant contra la guerra i no perquè no sigui correcte tornar infinites vegades si cal sobre aquest tema, no, el problema és la forma de tractar-lo. I de retruc afegeixes: hi ha la idea de la mort i de com l’èsser humà l’afronta o millor dit, com la rebutja.

La pregunta que ve a continuació és: cal situar la trama en la Guerra de Successió, en el 1714? Quan ha hagut tantes celebracions, commemoracions, conferències, cursos, seminaris, debats, dissertacions, representacions, etc. etc. entorn a aquest tema, sembla una mica agafat pels pels convertir-lo en el continent de l’obra. O potser si que l’autor vol realment que es torni a parlar d’aquesta data. En alguns moments tenies la sensació d’estar a classe. T’expliquen els fets i com es van desenvolupar, i aquest nivell de detall fa que  es desviï l’atenció del que creies important: la mort i la guerra. Cal tornar a centrar-se i no perdre’s per les branques.

Els salts en el temps des del 1714 als moments actuals s’empren per introduir elements comparatius de la situació del passat i l’actual. El plantejament neutral de les diferents opcions polítiques és molt correcte.

Els personatges dels arquitectes em van recordar molt el llibre Victus de l’Albert Sànchez Piñol, publicat el 2012. Tota la descripció de les muralles, els punts forts i febles, l’estratègia militar que comporten, etc. tot sonava  a conegut. A destacar l’escena de sexe explicant la composició del formigó, estàmolt aconseguida!

La labor dels actors em va agradar força. Mantenir el ritme, la presència constant en escena, no es fàcil i ho aconsegueixen amb un resultat brillant.

Insisteixo en que cal veure moltes obres d’autors i temàtiques diferents per anar aprenent. És el mateix que passa amb la pintura o amb la música, només veient i escoltant-ne molta pots anar apreciant els diversos matitzos. Per tant, en aquest comentari només vull posar de manifest els dubtes que em va provocar aquesta obra. De ben segur, altres persones van treure altres conclusions, igual de vàlides o potser mès que les meves.

Cal anar al teatre.

.