Retirat el projecte de llei sobre l’avortament.

He llegit fa un moment aquesta notícia i , encara que se que no cal cridar victòria, estic animada.

No puc estar satisfeta perqué se que en gran part, aquesta retirada és per motius electorals, per la por de perdre vots i de que la gent identifiqui al PP com un partit d’extrema dreta.

No puc estar satisfeta perqué ens podem trobar amb que el govern del PP legisli un cop més, a cop de decret. Afirmen que volen consens, però fins ara no l’han buscat, així que no tinc raons per creure aquest argument.

No puc estar satisfeta quan amb les retallades, es deixen d’aplicat mesures educatives i preventives que podrien ajudar a disminuir els casos d’avortament.

Així i tot, vull compartir la meva alegria i desitjo que es prioritzi la tolerància i l’entendiment per part de tots els poders públics, perquè no s’utilitzi una llei en favor d’una ideologia o d’un segment de la població.

 

Rajoy confirma la retirada de la Ley del aborto por falta de consenso. El País. 23 de septiembre de 2014

 

 

 

Anuncis

Avant-projecte de llei sobre l’avortament

M’hauria agradat finalitzar l’any amb un comentari més optimista sobre la política espanyola, però els fets depassen els meus desitjos. Vull escriure un cop més sobre l’avant-projecte de llei de regulació de l’avortament aprovat en el darrer consell de ministres (potser seria més positiu per a tothom que es dediquessin a jugar a les dames o als escacs en lloc de legislar).

Per començar, em sembla prou significatiu el canvi en el nom de la llei. Es passa de Regulació de la interrupció voluntària de l’embaràs, a llei d’avortament. Ja no és un acte voluntari sinó tutelat per dos metges psiquiatres i un parell d’informes més d’un metge de capçalera o d’un ginecòleg i un altre que certifiqui que ha rebut la informació pertinent. Sembla estrany que els informes hagin de ser emesos en primer lloc per psiquiatres. Dóna la sensació de que la persona que ha decidit avortar no tingui criteri suficient com per prendre aquesta decisió i ha de ser conduïda. Un psiquiatre amb una visita de com a màxim una hora, pot entrar a fons a conèixer les motivacions i repercussions psíquiques que un acte d’aquesta categoria pot suposar a una dona? Si és un pur tràmit, es convertirà en un mer acte protocol·lari que , això si, posarà en les mans d’aquests professionals la vida futura de les dones.

Aquests dies s’ha escrit i parlat molt sobre aquest tema, i en la majoria dels casos, s’han pogut sentir opinions d’experts legals o en medecina. Per tant l’únic que vull apuntar és la meva indignació, dolor i neguit.

Opino que el tenir majoria parlamentària no ha d’eximir al partit que la té de legislar per tot el país. Han de ser el govern de tots i no només de qui els va votar. Emprar la majoria de forma absolutista, comporta que quan es produeixi una modificació en les urnes, es canviïn automàticament les lleis. Un país no pot anar derogant i canviant lleis en cada legislatura. Per desgràcia, el govern del PP actua d’aquesta manera, sense buscar el consens ni la negociació. En tenim bona prova amb la malament dita Llei Orgànica per la Millora de la Qualitat Educativa (que ha nascut amb data de caducitat incorporada), en la Llei Orgànica per la Protecció de la Seguretat ciutadana i en l’avantprojecte de Llei d’avortament. Des de la instauració de la democràcia, hi ha hagut altres situacions de majoria parlamentària i mai es va donar una situació com l’actual. Com a governants, haurien de tenir un profund sentiment de frustració per no haver estat capaços de convèncer a ningú, ni tans sols als seus propis militants.

S’omplen la boca parlant de democràcia i a l’hora de la veritat demostren tenir un concepte molt reduït del que és realment la democràcia. És insostenible que el ministre Gallardón addueixi que els militants del PP que van acceptar un càrrec públic, obligatòriament han d’estar d’acord amb la “seva” llei. Sembla oblidar que en primer lloc són persones, amb intel·ligència i criteri propi per damunt del criteri dels partits, reconegut  aquest en la Constitució a la que tant sovint acudeixen pel que els interessa. En segon lloc, aquestes persones no coneixien el contingut de la llei, per tant, malament podien estar d’acord amb una cosa inexistent. En tercer lloc està la consciència individual que cal respectar en tot moment. Em sembla un criteri molt brut, l’amenaça de les multes o que hauran d’abandonar el càrrec si voten de manera diferent al que el partit decideix (aquest criteri el faig extensiu a tots els partits del parlament). Aquestes situacions venen motivades per la manca de neutralitat i per l’implicació partidista.

La meva indignació ve de sentir al ministre Gallardón parlant com si fos un capellà de la vella guàrdia, que vetlla per totes les dones que som unes ximpletes i que avortem com si anéssim de compres. No tinc res a dir sobre que ell si que acceptaria tenir un fill amb greus deficiències, és la seva decisió personal. El que no pot pretendre és imposar-nos a tots el seu criteri personal, només faltaria. El que tampoc tinc clar, és que pugui imposar al seu fill o filla, el sofriments que en molts casos porten incorporades aquestes deficiències. També afegiria que quan es tenen mitjans econòmics, aquestes coses es veuen de manera diferent. Que preguntin a famílies que per culpa de les retallades s’han quedat sense ajudes a la dependència i que a més estan a l’atur, que en pensen de tot això. Un cop més insisteixo en que s’ha de legislar per a tothom i no només per a uns quants.

Em preocupa que digui que és la llei més progressista que ha fet. Com deuen ser les altres! O ha perdut el nord i ja no sap discernir el que vol dir progressista (segons el diccionari: “Dit de la persona o grups amb idees o programes socials i polítics avançats, no estancats en el passat”) o ens està enredant a tots i s’en riu de forma descarada. La veritat és que cap de les dues alternatives és bona. Quan el partit de Marine Le Pen és l’únic d’Europa que està d’acord, crec que s’haurien d’encendre totes les alarmes.

La discriminació que s’introdueix entre les persones amb mitjans econòmics (que podran anar a avortar a l’estranger) i les que no en tenen, incrementa encara més el ventall de les diferències socials i genera un país amb més fractura.

Per tot això estic trista i una mica frustrada. Creia que havíem avançat en el camí de la consecució de drets i que deixàvem un món una mica millor a les generacions posteriors. Ara de cop, percebeixo que no és així, que cal tornar a parlar i manifestar-se on calgui. Ja ho deia l’altre dia la periodista Maruja Torres: als seus setanta anys haurà de tornar a lluitar pel reconeixement dels drets de la dona. M’afegeixo a aquesta lluita.

Més aportacions entorn a la proposta de modificació de la llei d’avortament

Crec que és imprescindible conèixer diferents aportacions i opinions sobre la proposta de llei del ministre Ruiz Galladón per modificar la llei d’interrupció voluntària de l’embaràs.
Encara que el govern del PP abusi de la seva majoria absoluta per imposar-nos determinades lleis, no podem renunciar a tenir idees pròpies i a expresar-les amb tota llibertat (per cert, totes les persones que davant d’unes eleccions diuen aquella frase: tots ho fan igual, m’agradaria que després d’un any i mig de govern de dretes, reflexionessin una mica, a veure si és certa o no)

Avui, vull proposar la lectura de dos articles d’opinió que m’han semblat interessants. El primer és de Rosa Cobo i ha aparegut a eldiario.es amb el títol: Ruiz Gallardón, el hombre que no amaba a las mujeres.
El segon article és de Jesús Mosterín, publicat a la Tribuna de El País amb el títol Una cruzada contra la libertad reproductiva

Insisteixo en el que ja vaig dir en el seu moment: quin rerefons hi ha en l’obertura d’aquest debat ara? Ruiz Gallardón va agafant posicions que creu li poden ser més avantatjoses?

La proposta de reforma de la Llei d’interrupció voluntària de l’embaràs

En aquest blog, ja vam dir el passat 25 d’abril, que continuarien parlant de la pretesa reforma que està impulsant el ministre de Justícia, Alfredo Ruiz Gallardón. És una obligació parlar-ne, per intentar que no sigui només l’opinió del sector més conservador del Partit Popular, en connivència amb l’Esglèsia catòlica oficial, la que imposi els seus criteris i faci sentir la seva veu.
Per sort, cada vegada hi ha més dones que s’atreveixen a parlar del mal tràngol que han hagut de passar, soles o en parella, d’interrompre l’embaràs. Veim persones amb creences diverses i amb situacions diferents però que coincideixent en explicar la duresa de la decisió.

En diversos mitjans de comunicació escrits, com La Vanguardia i El País o mitjans digitals com eldiario.com, podem llegir articles entorn a la divisió que s’ha generat dins del propi partit en el govern. Al final tens la sensació que, gràcies a aquest enfrontament, no s’ha aprovat la llei; cosa que no deixa de ser sorprenent.

Hi ha tans problemes sobre la taula, que la gent es manifesta en contra de les retallades en educació, en sanitat, en l’aplicació de la llei de dependència, contra els desnonaments, contra les hipoteques, etc i pot quedar fora del marc de lluita, aquesta reforma de la que parlem.
Com ja vam dir, tota llei és millorable, cal adaptar-la a les necessitats de les persones a les que van adreçades buscant el bé comú i l’equitat. No es pot fer una llei només per tenir contenta una part dels propis votants, oblidant l”obligació de governar per tota la ciutadania.

Aquests dies he llegit molts arguments polítics però hi ha una mancança d’arguments étics, filosòfics i morals. Avui però he tingut l’oportunitat de llegir l’artícle d’opinió aparegut a El País, amb el títol: Ley, ciència y conciència ante el aborto, escrit per Juan Masiá Clavel, jesuïta, professor de Bioètica a la Universitat catòlica Sophia, de Tokio.
Recomano la lectura complerta del mateix i per animar a fer-ho, copio aquí els títols dels arguments presentats:
1. No confondre límits legals amb fases del procés biològic.
2. No confondre despenalització legal amb justificació moral.
3. No entendre l’embriologia de forma mecanicista.
4. No confondre la interrupció de l’embaràs per malformacions i la discriminació de persones discapacitades.
5. No barrejar de forma barroera les perspectives jurídiques, morals i religioses.

No cal dir res més. Ojalà apareguin moltes argumentacions serioses que portin al debat tranquil i que puguin aportar visions més àmplies de les que s’estan emprant en aquests moment. I això si, la societat tenim el dret i el deure de fer sentir la nostra opinió.

Canvis en la Llei d’interrupció de l’embaràs

Ja fa uns dies que estan apareixent en els mitjans, notícies relacionades amb la llei d’interrupció voluntària de l’embaràs. A més dels comentaris del ministre de justícia, Sr. Gallardón, s’està notant una incidència major  per part dels representants de l’església catòlica (cap d’estat o cardenals).

Un dels arguments utilitzats per justificar aquest projecte de reforma, és que el Partit Popular te majoria absoluta i que les seves bases són majoritàriament catòlics. Quan ho sento, a ml s’em fonen el cables, com es diu vulgarment.

En primer lloc creia, potser pecant d’innocència, que un govern ho ha de ser de tots els ciutadans, no només d’aquells que els han votat. Per tant cal buscar el ben comú, que afavoreixi de manera majoritària a tota la població, encara que ja sabem que una llei no aconsegueix mai conjugar els interessos de tothom. En aquesta línia, com ha de posar en comú el que necessita tota la societat, cal arribar a acords, cal negociar, per estar segurs de que no excloure a cap col·lectiu..

En segon lloc, cal recordar al govern, que Espanya és un país que es defineix com a laic. Que les seves bases siguin principalment catòliques, no hauria ni d’aparèixer en lloc; de la mateixa manera que no es diu si son alts o baixos o morenos o gitanos. A efecte de la llei no té res a veure. Aquest aspecte s’oblida i sembla que el govern escolta als membres de l’església catòlica com si els degués homenatge.

En base a aquests dos criteris, em sembla improcedent que s’argumenti en base a creences personals, respectables però que mai s’han d’imposar. Si es fa així, és la demostració més palpable de la manca de “raons objectives”. Per tant, tornar a emprar l’argumentari de quan es considera persona al fetus, subjecte de drets, és d’una mentalitat tant escorada per unes creences, que no és admissible com a base de sustentació d’una llei que ha d’aplicar-se a tota la societat.

Les lleis mai poden anar en contra de la llibertat de les persones. Que consti que em refereixo no només a les dones, sinó a persones d’ambdós sexes que en un moment donat es poden trobar davant de la necessitat de prendre una decisió lligada amb la interrupció d’un embaràs. Un govern no pot assignar-se el paper de jutge sobre les consciències dels administrats, cadascú ha de comportar-se segons la seva ètica i moral particular.

Quan el ministre Gallardón va dir ahir al parlament, que “Los derechos de la mujer no pueden tener prevalencia sobre los derechos del no nacido”  em va semblar que tornàvem a començaments del segle XX, quan les dones no podien prendre cap decisió sense la tutela del pare o del marit. Un cop més, vaig veure que “un” ministre (masculí) s’atorgava el paper de decidir els límits dels drets de les dones.

Les lleis estan fetes per persones i com a tals es poden  millorar i adaptar a les necessitats del moment. Però insisteixo, sempre des de la base del consens i del respecte a les creences de tothom.

 

Avortament i política

Les notícies impactants, a vegades convé deixar-les refredar i que quedin dins del nostre cervell per anar donant-hi voltes de forma serena.

Avui només em concentraré en tractar aspectes relacionats amb la supressió del tercer supòsit d’interrupció per causes mèdiques descrit a l’Article 15 de la Llei Orgànica 2/2010, de 3 de març, de la salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs que contempla: Cuando se detecten anomalías fetales incompatibles con la vida y así conste en un dictamen emitido con anterioridad por un médico o médica especialista, distinto del que practique la intervención, o cuando se detecte en el feto una enfermedad extremadamente grave e incurable en el momento del diagnóstico y así lo confirme un comité clínico”. 

Ho faig així perquè aquest punt és el que ha aixecat més pulsaguera, però estan previstos altres canvis que són també molt importants per les conseqüències que comportaran.

Davant d’un tema tant delicat que afecta a persones que han de prendre una decisió  dolorosa i traumàtica, crec que és prudent utilitzar la veu de persones amb criteri i amb més coneixement que el meu propi.

L’article escrit per Juan Masiá Clavel (jesuïta i professor de Bioètica en la Universitat Catòlica Sophia, de Tòquio) a El País del dijous 2 de juliol, amb el títol Aborto y vida naciente con malformaciones,  a més de les explicacions objectives sobre algunes malformacions concretes, destaca alguns aspectes que comparteixo plenament.

En primer lloc posa èmfasi en la tasca a realitzar pels professionals que han d’acompanyar a les persones implicades en la fase de reflexió i de presa de decisió. Divideix aquesta tasca en cinc aspectes:

  • Empatia amb la persona
  • Facilitar tota la informació de manera objectiva i ajudar-la a prendre una decisió
  • Respectar que sigui ella qui prengui la decisió (sense imposicions prohibitives ni amb complicitat permissiva)
  • No condemnar-la, encara que la decisió que prengui no correspongui amb una determinada moral
  • No abandonar a la persona després de que hagi pres una decisió i estar al seu costat al llarg de tot el procés.

Una cosa és que algú, segons la seva moral personal, cregui que l’acte de l’avortament no és correcte,  però no pot ser en cap cas incompatible amb el respecte a la decisió adoptada per  una persona un cop sospesades totes les possibilitats i conseqüències del seu acte.

Crec que és significatiu el primer paràgraf de la Llei en qüestió que diu:  “El desarrollo de la sexualidad y la capacidad de procreación están directamente vinculados a la dignidad de la persona y al libre desarrollo de la personalidad y son objeto de protección a través de distintos derechos fundamentales, señaladamente, de aquellos que garantizan la integridad física y moral y la intimidad personal y familiar. La decisión de tener hijos y cuándo tenerlos constituye uno de los asuntos más íntimos y personales que las personas afrontan a lo largo de sus vidas, que integra un ámbito esencial de la autodeterminación individual. Los poderes públicos están obligados a no interferir en ese tipo de decisiones, pero, también, deben establecer las condiciones para que se adopten de forma libre y responsable, poniendo al alcance de quienes lo precisen servicios de atención sanitaria, asesoramiento o información”. Per tant, queda clar que estem tractant d’un aspecte íntimament relacionat amb el dret de les persones que afecta a la seva llibertat de decisió. Aquests drets recollits a la Llei ha comportat el posar el nostre país al mateix nivell que quasi tots els països d’Europa

Tornant a l’article esmentat, a la part final es diu:”… habrá que seguir trabajando para que en nuestra sociedad no se discrimine a causa de la discapacidad y se responsabilice la sociedad entera del apoyo a la dependencia en todas las fases de la vida. Sin hacer esto último, no tendrà credibilidad el legislador que intente suprimir el citado tercer supuesto”.  Jo afegeixo, encara tindrà menys credibilitat si es té present que en paral·lel s’està duent a terme una gran retallada en l’aplicació de  la Ley 39/2006, de 14 de diciembre, de Promoción de la Autonomía Personal y Atención a las personas en situación de dependencia.

Una cosa està clara, la immensa majoria de la població combreguen amb les idees de tolerància. Un pot creure que mai faria ús d’aquest supòsit de la llei, perquè les seves creences no li ho permeten, però  això no pot en cap cas, impedir el respecte a les persones que han de prendre una decisió tan dolorosa ni intentar reduir els seus drets personals.

Em pregunto perquè doncs, el ministre Gallardón ha decidit obrir aquest meló en aquest moment.  

El govern actual està bastant desacreditat, tal com es posa de manifest en diverses enquestes que han anat apareixent als mitjans de comunicació en els darrers dies. Es va rumorejant possibles canvis en la composició del govern i fins i tot es qüestiona si el Sr. Rajoy podrà continuar al front del mateix. A què ens porta això? 

Algunes peces del Partit Popular estan començant a prendre posicions de cara a no quedar fora de joc segons el que passi. Una d’aquestes peces és la presidenta de la Comunidad de Madrid que des de sempre ha mantingut posicions més a la dreta del Sr. Gallardón (com a mínim fins ara). Hi ha un determinat sector del PP que està  preparant accions més conservadores i radicals, de cara a guanyar influència en sectors socials que així ho reclamen, per exemple l’Església oficial, i que els poden aportar vots i recolzament de sectors desesperats.

És evident que podran guanyar adeptes, però al mateix temps, aquest allunyament de les persones que es troben en una situació tant dramàtica com és la d’haver de decidir per la interrupció d’un embaràs, que en la majoria dels casos que contempla el tercer supòsit de la llei actual, es tracta d’embarassos desitjats i buscats, propiciaran situacions que creiem superades.

Com sempre s’ha donat, les persones amb mitjans econòmics tindran la capacitat de poder anar a un altre país a avortar. Per contra, les persones amb pocs recursos (i la crisi és molt dura) hauran de recorrer a pràctiques amb més risc ja que caldrà fer-les sense les condicions adients. A l’angoixa de la decisió, s’afegirà ara l’angoixa de la situació en la que s’haurà de dur a terme.

No puc deixar de recordar algun cas que vaig viure de prop,  en l’època de la dictadura, en la que un matrimoni, per problemes familiars greus,  va haver de decidir avortar en unes condicions penoses, de manca d’higiene, d’inseguretat, etc. Acompanyar-los en aquells moments em va frapar de tal manera que no he oblidat mai el seu patiment.

Voldria no haver de pensar que,  per un afany de poder, persones es poden veure abocades a patir una situació  que per bé de tot el país, ja estava superada des de fa molts anys.

Publicitat enganyosa i retrògada: que no ens facin empassar rodes de molí.

Ja sabem que el nou govern va començar les retallades per aspectes tan sensibles com l’educació i la sanitat per continuar amb benestar social. És evident que aquesta tria no és gratuita sinó que correspost a una ideologia que el govern està disposat a imposar (que no a negociar) tan si com si no.
A vegades l’aplicació d’una ideologia i d’unes creences es pot fer d’una manera molt subtil, que quasi no es nota, però que te un objectiu clar. En aquesta línia ens podem trobar amb publicitat que anys enrera cap creatiu hauria proposat, perqué cap client li hauria acceptat. A tall d’exemple ens podem referir a un anunci que fa uns mesos es passava només a la ràdio i que ara ha fet el salt a la TV: anuncien un mitjà anticonceptiu que mitjančant la detecció de determinades proteines a l’orina de la dona, indica si aquesta es troba en dies fèrtils o no. Als inicis de l’anunci s’aconsellava al home que se n’anès al bar amb els amics. Ara han eliminat aquesta part apostant per tenir relacions només els dies fèrtils de la dona. De cop hem tornat a trenta anys enrera, quan només es concebíen les relacions de parella lligades a la procreació i es rebutjaven en la seva vessant de plaer i de relació sexual.
Es dóna la imatge que, pel sot fet d’utilitzar un artilugi tecnològic (del que en cap moment es parla del seu nivell de garantia ni de fiabilitat en la predicció), ens trobem davant d’un avenç important. Estranya que un tema tan delicat, es tracti sense aconsellar en cap moment la consulta a un especialista i al contrari, es frivolitza fent dir a la dona que està farta de prendre hormones (donant a entendre que fins ara s’estava automedicant).

Si es reflexiona una mica, pot haver parelles o dones soles, que per haver fet cas d’aquest sistema, es trobin davant d’un embaràs no desitjat. En aquest punt ja caldria entrar a parlar de la reforma de la Llei d’interrupció de l’embaràs i ho deixo per un altre moment.