El ruido del tiempo de Julian Barnes

Un amic del grup de música, ens va suggerir que llegíssim aquest estiu el llibre de Julian Barnes, El ruido del tiempo,  editat per Anagrama.

L’història gira entorn al músic rus Shostakóvich, i en base a fets reals de la vida i circumstàncies d’aquest, crea una novel·la amb situacions i pensaments derivats de l’actitud de Shostakóvich en relació al poder, des de l’època estalinista fins a la seva mort l’any 1975. Aquesta obra  planteja la relació entre la música i el poder, o en termes més globals, entre l’art i el poder.

És un llibre per llegir amb calma i tenint molt presents el desenvolupament dels fets succeïts a Rússia i l’evolució política en funció dels dirigents de cada moment. Es va seguint la vida del músic des de la seva infància veient com es va transformant en un personatge aclaparat pel poder. Ell només volia fer música i tenir la tranquil·litat necessària per a compondre: res més. Però, la manera d’aconseguir-ho, és correcte? no voler ser un màrtir, és una actitud abominable? Intentar separar els dos mons, el polític i el de la música, és possible? les actituds individuals han de prevaldre sobre l’interès col·lectiu? Era conscient d’aquesta dificultat i així ho expressa. A la pàgina 69 podem llegir:

Que el Poder posea las palabras, porque ellas no pueden manchar la música. La música escapa a las palabras; es su propósito y su majestat.

Però no és fàcil viure aquesta dicotomia. La por acompanya en tot moment:

Miedo:¿qué sabían los que lo inspiraban? Sabían que daba resultado, sabían incluso cómo funcionaba, pero no qué se sentía.

fins a destruir:

Había tres maneras de destruir un alma: con lo que otros te hacían; con lo que otros te hacían hacer, y con lo que tú, voluntariamente, elegías hacer. Cualquiera de los tres métodos era suficiente, aunque si se combinaban los tres el resultado era irresistible.

De forma paral·lela es va seguint la vida d’altres músics com Prokófiev o Igor Stravinsky i el paper que van jugar cada un d’ells. És molt interessant no perdre el fil de les composicions i com sempre recomano, compaginar escoltar-les amb la lectura del llibre.

Personalment he gaudit amb aquest llibre i el recomano. Però perquè es puguin comparar diferents opinions, adjunto la crítica apareguda a Babelia,  l’escrita per Frans van den Broek a infolibre o la de Juan Flores a Revista de letrasTotes elles aporten elements d’anàlisi molt enriquidors. Bona lectura ; ).

Nota: El diari El País publica una entrevista amb Julian Barnes que amplia i explica  el sentit de la seva obra. Deixo l’enllaç per que vulgui llegir-la.

Jaume Plensa. Le silence de la pensée

Un any més, cal anar a visitar el Musée d’art moderne de Céret. No et canses mai de veure la col·lecció permanent, amb l’apartat dedicat a la ceràmica de Picasso o les escultures de Manolo o Miró, o els quadres de Gris, Picasso, Marc Chagall i els més propers de Maragall. S’entén que tans artistes volguessin viure en aquest entorn, on la llum, la natura i el vent de tramuntana es barregen fins aconseguir uns colors i un ambient irrepetible.

Des del 27 de juny i fins el 15 de novembre es pot visitar l’exposició temporal dedicada a obres de Jaume Plensa.

Una bona opció és començar la visita veient el documental que va presentar Rtve el 14 de març de 2014 dins de l’espai Imprescindibles, dedicat a aquest artista.

 

Poder entrar en contacte amb els pensaments de Plensa, conèixer els valors que l’orienten en la seva obra, com es planteja el treball i veure la comunicació que estableix amb el lloc i les persones que conviuran amb la seva obra, fa que quan et plantes al davant d’ella, tinguis al cap tot el que has vist i sentit.

No es pot oblidar els seus inicis a la Fundació Miró de Barcelona, on va exposar l’any 1980 a l’Espai 10. Aquest mateix any i en ocasió del 35è any de l’inici de les exposicions a l’Espai 10 i després a l’Espai 13, s’han pogut veure  unes maquetes del treball que Jaume Plensa va presentar en aquell moment.

És estrany que un artista de la seva categoria no tingui més obra a la seva ciutat, Barcelona. Des de fa temps es parla del projecte d’ubicar a dins del mar, al final del passeig de la Barceloneta el cap de la Nuri, nena xinesa nascuda a la ciutat. A la Biennal de Venècia d’enguany s’ha pogut veure dins de la Basílica de Sant Giorgio Maggore, on va causar gran impacte. També es va parlar que en uns terrenys propers a la futura estació de l’AVE a la Sagrera, on es podrà gaudir d’un altre obra seva. Ja veurem. De moment podem anar fent boca fins l’exposició prevista per l’abril de 2016 al Palau de la Música.

Tornem a Céret. És una exposició relativament petita en el sentit de que ocupa cinc sales, i que en alguna d’elles només hi ha una peça. Però quan es surt al carrer, un constata que ha estat més de dues hores contemplant-la. I és que enganxa. Tenen tanta força les obres que et quedes clavat, mirant-les i escoltant el que et volen dir. Les obres Clara in Huesca o Chloe in Barcelona aporten moltes mirades diferents, segons el punt des del que les mires. Ho fas una per una, després les compares, busques el seu propi llenguatge. És evident que la posició que tenen entre elles no és gratuïta. A pesar de les dimensions i ser obres en bronze, son etèria, fràgils, suaus. El mateix es pot dir de Rui Rui’s Dream. L’expressió de la cara és de pau, complaença, tranquil·litat, però al envoltar-la descobreixes el bronze sense polir. I és així com comprens la dificultat de transformació del material brut fons esdevenir en una obra tan bella.

Plensa juga amb les paraules, sense que l’idioma sigui el més important. Ens posa davant dels ulls Silhouettes o Talking continents, per demostrar-nos que no és important el que som o el que fem cada un de nosaltres, si no la capacitat de comunicació i de voluntat d’arribar a llocs comuns. Fins i tot, com diu el propi artista, l’obra Air, Water, Void, dóna la falsa idea de silenci, perquè en realitat, aquest també expesa coses.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La vida. Museu Picasso

La Vida. PicassoFa uns dies vaig visitar l’exposició del Museu Picasso de Barcelona, Viatge a través del blau: la vida.  Aquesta obra que va ser pintada a Barcelona es troba actualment al Museu d’Art de Cleveland i retorna per primera vegada des de que va sortir de la ciutat. Forma part de les accions que s’estan realitzant per a celebrar el 50è aniversari del museu de Barcelona.

És curiós, com aquesta obra ens és tan coneguda quan poques persones han tingut la fortuna de vèure-la directament. És cert que es considera una de les obres més representatives de l’època blava i que ha estat reproduïda en innombrables suports i mitjans. Tot això fa que quan estàs  al seu davant,  tinguis la sensació de trobar-te amb un vell conegut, però al mateix temps t’envaeix una gran emoció i ràpidament “entres” en el quadre.

És una obra enigmàtica. Veiem la parella a l’esquerra, la dona amb la criatura, al darrere hi ha un esbos d’una parella en actitud de protecció o de donar consol i un altre dibuix d’un home sol, arraulit sobre si mateix. Ens vol dir alguna cosa Picasso amb aquest pas de dos figures a una persona sola? Ens indica l’evolució de la vida que porta a la solitud final? Quin significat tenen en veritat els dibuixos centrals? Tenen prou força en si mateixes les figures primeres, com per pensar que no calen més coses al quadre. Però Picasso pensava i madurava prou les seves obres, com per posar alguna cosa sense intencionalitat. Aquest primer punt ja em provoca inquietud.

La parella principal està formada pel seu amic Carles Casagemas, que es va suïcidar poc temps abans, i per Germaine que l’havia rebutjat. D’entrada ja ens parla d’un desamor, d’una no comprensió, d’una pèrdua. Si seguim les indicacions dels experts en la pintura de Picasso, sabem que la túnica que porta la dona gran, li va inspirar una visita que va fer a una presó, on prostitutes malaltes, es cobrien amb aquesta peça de roba. Per tant, no sabem si és una persona d’edat o una persona destrossada per la vida i malalta. El que és cert, és que no ens suggereix “vida”, sinó tot el contrari. La criatura embolcallada amb un mantó blanc, amb els ulls tancats, com dormint, és la única que sembla quedar al marge del drama; o no?

La túnica de la dona te moviment, les ombres li donen profunditat i caient a la roba que s’acobla al cos. El seu perfil és seré, tramet una acceptació de la vida amb calma, sense crispació. La posició del cap de la dona nua, una mica cot i mig girat en relació al cos, mostra temor, no és una figura relaxada o en una posició de confiança. El cap de l’home sembla que no correspon a la primera idea de Picasso, sinó que colpit per la mor de l’amic, el va incorporar posteriorment. Crida l’atenció la posició de la mà esquerra, ja que aquesta mateixa posició s’ha vist en obres d’altres artistes, en figures que representen al déu en el moment de la creació. En aquest cas sembla més aviat una indicació d’advertència.

No es pot passar per alt la resta de l’exposició, integrada per fotografies i estudis que mostren el procés creatiu de Picasso i sobre tot, la presentació de l’obra Els terrats de Barcelona, en la que, gràcies a tècniques d’anàlisi actuals, s’ha pogut verificar que cobreix un primer treball molt semblant a La Vida. El re-aprofitament de les teles va ser constant en l’obra de Picasso, però el més destacat, és que en cap moment pretenia esborrar o amagar del tot les obres primigènies. Ans al contrari, incorporava colors i textures de l’obra antiga en la nova obra.

És una ocasió única per veure La Vida i crec que cal aprofitar-la.

 

 

Paul Klee: Making visible. Modern Tate.

Paul Klee: Making visible. Modern Tate.

És possible veure l’exposició dedicada a Paul Klee en la Modern Tate de Londres, fins el 9 de març del 2014 . Si algú ha d’anar a aquesta ciutat, li recomano que busqui unes hores per poder-se acostar i veura-la amb calma i tranquil·litat.

Paul Klee (1879-1940), va ser un dels artistes més importants del període entre guerres a Europa del passat segle. Però no es pot oblidar que els inicis de la seva vida professional, els va fer en el camp de la música, com a professor en una escola estatal i que va tocar el violí com a professional. He llegit que va ser un acte de rebel·lia contra els seus pares, que volien que fos músic,  el dedicar-se a la pintura. També es diu que com a músic era conservador,  no li interessava la composició; en canvi en el mon de la pintura va ser innovador i cercava contínuament noves tècniques. Va emprar molt sovint l’aquarel·la , encara que barrejada amb altres tècniques i en diferents suports. També crida l’atenció la mida de les seves obres, més aviat petites i que fins després d’entrar en contacte amb Picasso, no va passar a fer alguna obra de format més gran.

La seva relació amb els artistes del moviment del Genet Blau, (Kandisky, MAcke, Münter, etc.) fa que participi en la segona exposició que organitzen i en la que es recullen propostes seves, d’acostar-se a l’etnografia, recollir producció de persones amb malalties mentals o tenir en compte la pintura dels infants. La seva vinculació amb el cubisme i l’impressionisme, és molt important. Cal tenir present que estem parlant dels anys 1911 i 1912, en que ja es vivia un cert ambient pre-bélic.

Amb posterioritat a la guerra, va formar part de la Bauhaus a partir del 1921,  exercint la docència. Cal recordar també que el catàleg de la seva primera exposició a París, va ser escrit per Louis Aragon, destacat membre dels surrealistes.  Tampoc no es pot passar per alt que va ser considerat per Hitler un dels artistes degenerats i, en conseqüència, la seva obra va ser retirada dels museus. Va morir d’una infermetat degenerativa. Cal tenir presents tots aquests aspectes de la seva vida per comprendre millor la seva obra.

Paul Klee  va classificar i catalogar tota la producció  des de ben aviat (1911). Aquesta exposició, que consta de 17 sales,  segueix l’ordre cronològic, des dels seus inicis fins l’any 1940, poc abans de morir. És per tant molt amplia.

Per a mi és un dels artistes que més m’atrauen. El seu esperit de cerca contínua, des de l’arquitectura, el dibuix i la pintura; l’actitud inconformista  de provar noves tècniques pictòriques i el treball amb el color. En relació a aquest últim, no vaig poder deixar de recordar els quadres que vaig veure al Museu Thyssen amb motiu de l’exposició sobre Gauguin i el viatge a l’exòtic,  amb motiu del viatge que va fer a Tunísia l’any 1914 i que tant va marcar la seva obra

Seaside resort in the south of FranceVeure aquests dos quadres, que son del mateix any -1927- és per a mi l’exponent de la versatilitat de Plau Klee. Portrait of an equilibrist

the_man_of_the_futureEl quadre de l’Home del futur, m’agrada especialment. És de l’any 1933 i coincideix amb l’arribada de Hitler i la confiscació per part dels nazis d’obres de Klee, decidint finalment traslladar-se a Suïssa on va iniciar els tràmits per aconseguir aquesta nacionalitat. La intensitat dels colors m’imagino que devia estar en consonància amb la intensitat també dels seus sentiments i emocions, davant de tot el que passava al seu voltant.

Per acabar, no em puc resistir de posar unes  miniatures d’algunes de les obres que sempre m’han agradat molt.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Per més informació, aneu a l’enllaç de la Modern Tate. També incorporo l’article aparegut a La Vanguardia el dia 14 d’octubre d’aquest any: La Tate Modern repasa más de tres décadas de Paul Klee i La perfección en los matices  i Paul Klee, la religión pagana del color,  apareguts a El País els dies 15 i 16 d’octubre.

Davant l’horitzó. Fundació Joan Miró

El passat 24 d’octubre es va inaugurar l’exposició Davant l’horitzó a la Fundació Joan Miró. Estarà oberta al públic fins el 16 de febrer del 2014.

En aquesta ocasió vaig anar al capvespre i a l’acabar la visita vaig gaudir d’un espectacle meravellós: des del Pati de l’olivera, amb aquesta il·luminada i per sobre de l’edifici,  apareixia la lluna com una llesca de meló retallada al cel. No havia ningú i va ser un moment màgic. Va contribuir a aquesta sensació l’exposició que acabava de veure.

En aquesta mostra es presenten un total de seixanta obres (entre pintura, fotografia i escultura) amb el denominador comú de l’horitzó, abastant des del romanticisme, l’impressionisme i arribant fins els nostres dies.

Està organitzada en 14 converses diferents. En la primera sala es presenten tres obres de tres pintors catalans, de diferents èpoques i estils. La primera d’elles és de Modest Urgell i es titula Paisatge. Aquesta obra estava al vestíbul de l’Hotel Majestic, on solia pernoctar en Joan Miró quan venia a Barcelona. Es diu que es quedava moles estones admirant aquesta obra i en l’explicació d’aquest quadre, es comenta que es poden veure ja elements que amb el pas del temps en Miró utilitzaria també: la lluna o el punt de llum a l’entrada del poble. Per això crec que han posat a la paret de davant el quadre d’en Miró Pintura de l’any 1973.

Quatre horitzons. Perejaume

El tercer quadre és Els quatre horitzons de Perejaume de l’any 1991. He de confessar que em va captivar. Utilitza marcs daurats de fusta, com per indicar-nos la importància de l’horitzó. Al mateix temps, amb una gran simplicitat ens recorda la diversitat d’horitzons, uns més planers, uns altres més retallats i tortuosos, altres més arrodonits, etc. Et dóna la informació necessària de manera senzilla.

La seguen conversa està dedicada a la representació de l’horitzó per part dels representants del romanticisme i el simbolisme germànic, suís i escandinau. Em va agradar especialment el quadre Grand horizon bleu de l’any 1969 de la pintora Anna-Eva Berman.

A primer cop d’ull sembla molt senzill, molt pla, però poc a poc es veu el rigor en la col·locació del paper de plata que dóna forma al cel. Les aigües que fa, les

Grand horizon bleu. Bergman

iridescències,  formes diverses per representar la llum del cel que és tan canviant i rica que cal emprar aquest tipus de material. Però no deixa de sorprendre que en aquest quadre, tot és horitzó, no hi ha terra, és com estar situat en el límit.

La tercera conversa està dedicada a França i les seves avantguardes. Veure un obra pictòrica d’Alexandre Calder és sempre reconfortant, però em va cridar l’atenció la d’en Raoul Dufy, Promeneurs au bord de la mer de l’any 1926. Els colors, les formes que representen les persones passejant i que semblen estar realment caminant, la simplicitat, la dimensió de l’horitzó i del cel, en fi tot ell impacta, de manera que no pots deixar d’aturar-te davant d’ell.

El corrent de HumboldtLa quarta conversa està dedicada als pintors surrealistes. En aquest cas, on em vaig quedar embadalida, va ser front a quadre de Max Ernst, Humboldt Current, del 1951-1952. Mirat de prop, el color fosc del cel, està ple de pinzellades barrejant tons i colors diferents.Entre la foscor del cel i el blau de la terra, tenim la força de la llum concentrada en la lluna i en el riu que travessa tot el quadre.

La cinquena conversa presenta el contrast entre el tractament dels horitzons per per part dels expressionistes alemanys i els de l’art japonès. Realment el contrast és brutal. La Conversa 6 posa èmfasi en la dimensió espiritual de la representació de l’horitzó. El quadre de Marc Chagall, Le viellard et le chevreau, és tendre i al mateix temps molt dur. Aquest contrast de sensacions fa que el trobi molt interessant. La conversa 7  està dedicada a l’horitzó del paisatge industrial i postindustrial. La Conversa 8 presenta un contrast entre l’escultura de ferro de Chillida dedicada a l’horitzó del Cantàbric i l’obra de l’escultora Ann Veronica Janssens que interpreta un horitzó aquàtic dins d’una vitrina de metacrilat. La rotunditat del ferro i la suavitat dels tons blaus, et fa veure un cop més, la riquesa de les possibles interpretacions d’un mateix fenomen.

En la conversa 9 també veiem el contrast entre l’horitzó representat per un llum florescent i la rotunditat d’una tanca feta amb trons de fusta. Aquestes obres són un exemple de la visió nord-americana de l’horitzó i que tenen continuïtat en la Conversa 10. En la Conversa 11 vull destacar la simplicitat aparent de l’obra de Fred Sandback, constituïda per dues cordes col·locades en una cantonada, que queden a la mateixa alçada, però que al desplaçar-te t’indiquen el moviment de l’horitzó i l’engany que a vegades ens pot provocar. La següent Conversa, la 12, està dedicada a l’skyline urbà. És molt curiosa l’obra de Muybridge per estar feta l’any 1878. És el panorama de la ciutat de Sa Francisco agafat des de la colina de California Sreet. És la successió d’imatges enganxades, fetes amb gelatina de plata. També vaig trobar innovadora l’obra de Ruscha, Triuph del 1994. Es tracta de la representació de l’horitzó del cinema, on es veuen retallades les lletres The End i que es pot considerar que enllaça amb l’art conceptual.

Dins de l’espai de la Conversa 13, em va sorprendre veure l’obra de Zineb Sedira, Vue Apocalyptique, de l’any 2012. Les obres d’aquesta artista son de les MotherTongueque no et deixen indiferent. En aquests cas concret, es tracta d’una vista de la costa de Mauritània, a través d’una pared en runes. Recordo haver vist la seva obra Mother tongue, al Musée National Pablo Picasso,  a Vallauris (França), formada per tres pantalles, on es van presentant les imatges de mares i filles. La força de les imatges era tal, que no podies passar de llarg.

A la darrera Conversa, la 14, està pensada com el resum de totes les expressions que s’han vist al llarg de l’exposició. Com només

magritte

pretenc destacar les peces que a nivell personal em van dir més coses, en aquest cas, baix caure rendida una vegada més, davant de l’obra de René Magritte, Le Château des Pyrénées, 1959. Potser si que estem vivint sobre d’una roca que no toca a terra i ens pensem que estem ben assentats, o bé la roca representa la terra suspesa a l’atmosfera o potser les terres frontereres com son els Pirineus, estan en terra de ningú. En tot cas, no provoca cap neguit, ni estranyesa. Com a pintor surrealista, mirava de provocar amb les seves obres, fent que la gent que les contemplava, hagués d’anar una mica més lluny de la imatge pròpiament dita.

Crec que es nota que em va interessar molt aquesta exposició. Val la pena anar amb temps, mirar i remirar, avançar, tirar enrere, comparar, analitzar, escoltar les coses que les obres ens vulguin dir, en una paraula, gaudir-la amb tots els sentits.

Tàpies des de l’interior

Tàpies des de l’interior

Núvol i cadira. Fundació TàpiesEls que heu compartit amb mi, els meus interessos artístics, ja us haureu adonat de la meva particular estima per Antoni Tàpies. Per aquest motiu, quan vaig saber que es faria una exposició sobre l’obra que resta en mans de la família o de la pròpia Fundació, vaig tenir una gran alegria. Com també deveu haver observat, abans de visitar qualsevol exposició, m’agrada preparar-la a fons, revisar coses, i en definitiva anar amb el cap el més obert possible per no perdre res i també, amb l’esperit preparat per gaudir al màxim. Aquest cop, he fet dues coses. La primera, assistir a un curs sobre Tàpies que va programar Casa Elizalde i així, de la mà de l’artista plàstica Mariona Millà i a partir de la seva visió, he pogut entrar encara més en l’obra de Tàpies. El segon element de la preparació, ha sigut llegir Memòria personal. Fragment per a una autobiografia, escrit pel propi Antoni Tàpies. Amb aquest bagatge, afegit al que ja havia en la meva motxilla personal, i la visita repetida a la Fundació Antoni Tàpies i al MNAC, m’ha permès emocionar-me com poques vegades a la vida m’havia passat.

Anem per parts. com escric des del sentiment personal, potser no serà una exposició ordenada, però si voldria fer esment d’aquelles obres que més m’han colpit.

Quines coses m’agraden d’en Tàpies?

1.- Les seves són obres obertes, que et suggereixen i et fan propostes, però sense dogmatismes ni determinismes.

2.- Reflecteixen situacions quotidianes.

3.- Utilitza materials també quotidians, que gairebé tothom podem tenir a casa o podem trobar pel carrer. Aconseguir l’harmonia amb aquests materialsFundació Antoni Tàpies 01

4.- L’experimentació, el cercar contínuament noves formes d’expressió i de comunicació. Incorporació de materials, textures, formes, eines, tècniques, etc. Sempre dóna un pas més enllà.

]5.- L’Humanisme. En un sentit global, de considerar l’home (la persona) centre del món amb totes les seves preocupacions, pensaments, lluites, etc.

6.- Ús curós del color. Aconsegueix amb una paleta molt curta, una gran expressivitat.

7.- El seu sentit progressista de la vida i l’actuació en relació a les situacions que el van envoltar. Les seves paraules, extretes de la Memòria personal, ho expliquen de manera clara:”Tot artista realment viu i sensible no pot estar divorciat de les idees progressistes, perquè són aquestes justament les que sempre li donen impuls creatiu” (pag. 174). Per arribar a aquesta posició, va passar pel descobriment de totes les avantguardes. i sobre tot de comprendre la motivació i la funció social de l’art. Quan va estudiar els integrants d’aquests moviments va poder veure que el seu art era el resultat de la seva preocupació pel més profund de la vida i de la societat. És evident que tot artista s’entén si es situa en el seu temps i espai, si s’analitza el seu entorn social, polític i familiar.

M’ha ajudat a entrar en les seves primeres obres, el que ell explicava. La ubicació del personatge com a eix de l’obra, col·locat simètricament, i envoltat de raigs, que no es sap si venen cap al seu cap o bé, surten d’ell. Em sorprèn veure com ja en aquestes primeres obres, aquests raigs, estan fets no amb pinzell, sinó amb un punxó. Ja fugia de l’academicisme.Home. 1946. Antoni Tàpies

Amb aquesta preocupació de donar preponderància a l’home en l’univers, creia que era aquest mateix home el que creava la realitat. Però per poder-la captar en la seva totalitat, calia capgirar la visió, i per això en aquest quadre, el cap està de cap avall. Em fa pensar en tenir sempre la ment

Zoom. 1948. Antoni Tàpies

oberta, en estar disposat a acceptar moltes opinions i moltes visions, fins i tot  aquelles que puguin semblar estranyes; això sí, sempre analitzades amb llum. Un altre cosa, que personalment em dóna equilibri, és que les seves obres tenen sempre, d’una manera o d’un altre, una base, toquen de peus a terra.

De tota aquesta obra de la segona meitat dels anys 40, destaca Tríptic de l’any 1948 que va realitzar a finals de la Segona Guerra Mundial.  Es poden veure tots els estaments de poder representats, oprimint a l’home devastat per la guerra.  En diverses obres de Tàpies es pot veure de forma molt explícita la representació del sexe, però per mi, en aquest quadre, m’agrada veure que la figura femenina és la que té les seves cames convertides en arrels que entren a la terra i que és la que donarà fruits. Em sembla una representació de la feminitat molt aconseguida. En aquests anys, va fer molts collages amb papers bruts, cartrons amb creus, fusta cremada, filferros (antecedents de Núvol i cadira?), etc. Volia que la situació de misèria, de dolor després de la guerra, quedés reflectida  com a demostració de solidaritat amb les persones. En diverses ocasions va fer esment de la petitesa dels personatges investits de poder i que creia que la saviesa és justament comprendre aquesta petitesa. No es pot oblidar que va ser precisament l’any 1948 quan va participar per primera vegda en una exposició pública , en motiu del Saló d’octubre de Barcelona.  Vol dir que va ser aquesta producció la que entre d’altres, va arribar per primer cop a la gent.

Tríptic. 1948. Antoni TàpiesUn objectiu fonamental en la seva obra, és el desitj de que el quadre no es limiti a representar una cosa, sinó que ell mateix havia de ser una cosa. Com escriu en la Memòria personal: “… un objecte carregat d’una energia mental que l’artista hi incorpora, una mena de càrrega elèctrica que en ser tocada per l’espectador de sensibilitat adequada, és a dir, de la seva mateixa ona, desencadena unes emocions determinades” (pag. 187). en aquesta mateixa línia es podrien arrenglerar les que estan plasmades a l’exposició i que fent referència al Llibre del te de Kakuzo Okakura, en Tàpies deia: “…l’observador ha de cultivar la seva pròpia actitud per percebre el missatge i l’artista ha de saber comunicar-ho” . No puc menys que fer esment a l’obra Colador i tassa del 9998. Com sempre els materials són aprofitats, la tassa sense nansa, però que precisament per això, ens donen més la sensació de fet repetit, quotidià, amb una càrrega de sentiments molt gran. Colador i tassa. 1998. Antoni Tàpies

Impossible no destacar la seva obsessió per la materialitat i les textures. Es va adonar que normalment es treballava en les formes i els colors com elements per provocar la percepció visual, però aquest tercer element, la textura, restava molt poc treballat. Com des del començament havia fugit de les formes acadèmiques, va avançar per aquest camí, aprofitant el gruix, el volum dels materials, o la seva pròpia intervenció, per aconseguir aquestes noves textures.

M’agrada molt com és capaç de fer-me entendre el pas del temps. En aquest sentit hi han dues obres d’èpoques diferents, però que a mi em fan reflexionar sobre aquest tema. Em refereixo a Llit marró de l’any 1960 i Dos coixins del 1994.

Llit marró. 1960 Dos coixins. 1994En el primer  quadre veiem un llit i a la part baixa, el forat que han deixat els talons d’una persona. Havia estat, però ara no hi és. Ens parla d’un temps anterior, del que no sabem res. L’obra Dos coixins és de les que més m’han impressionat. Per un costat es nota que al terra havia hagut una estora, que ja no hi és, també veiem els coixins que no estan junts, sinó separats, el llit que més aviat sembla un taüt, la ubicació del llit a la part alta del quadre, no sabem si com a sublimació d’una situació, o que vol indicar que ja no està a la terra, Per a mí va ser una forma de parlar de l’absència, del pas del temps, en definitiva de la mort.

Hi han obres, com Forma negra sobre quadrat gris de l’any 1960 o Infinit del 1988, que m’aclaparen i al mateix temps m’obliguen a buscar i a veure una mica més enllà dels meus ulls. En la primera, la presència de la forma d’un cap de Forma negre sobre quadrat gris. 1960color negre a la part baixa del quadre, fa que automàticament l’espectador es posicioni en el lloc d’aquest cap. La primera impressió és només veure el gris que ens envolta, però poc a poc, veus que hi ha moltes tonalitats de gris. Això ja tranquil·litza, però a més la pintura està esquarterada, com si s’hagués emprat una tècnica de secat ràpid. Les coses ja canvien, veim que per una d’aquestes escletxes podem entrar, ens podem submergir en un nou món o es poden descobrir milers de coses. Un aspecte també característic d’en Tàpies, és no arribar fins al final de la tela o bé no deixar cap marge per un marc. En aquest quadre, la part baixa, la base, té una línia, per dir-ho així, que també contribueix a pensar que la pots aixecar i accedir a la part posterior. És un misteri que convida a anar més enllà. Una mica semblant és l’obra Infinit del 1988. Tota en tons grisos, però en els quatre costats del quadre apareix la paraula infinit. D’aquesta manera sembla que delimita l’espai, que el fa més accessible i que convida a no quedar-nos en la superfície. L’infinit espanta però al mateix temps t’acull, compren el desitj de saber més, de no quedar-no en la superfície.

IMG_5576No crec que ningú pugui passar per davant d’Homenatge a Salvador Puig Antic. 1974 i no quedar-se commocionat. La dimensió del quadre, la tela blanca com a símbol de vida a l’igual que la paleta de colors Pantome, on tot estava per fer i per viure, i per sobre els parracs negres en forma de cadira, de la que cauen reguerots de pintura negre, com la vida que s’esmuny, acompanyats amb pinzellades grises amples arrodonides, com si fos el cos que va caient. És cert que cal tenir una certa edat o posseir uns bons coneixements de la recent història d’Espanya, per rebre aquest impacte.

Altres obres tant de les exposades a la Fundació com en el propi MNAC ens acosten a l’arrelament d’en Tàpies a la terra i a la natura. No es pot comprendre’l sense aquesta part. Les seves passejades per la muntanya, l’observació de la natura i la seva transformació, els colors, la immensitat, els fenòmens de desbordament, etc. (per exemple l’obra Montseny-Montnegre del 1988).

De la mateixa manera que cal observar la presència i l’ús dels números i de les creus i de les ics. Del significat que per a ell tenien ho va escriure i explicar convenientment. Un altre símbol present en la seva obra, són els ulls, mig tancats, fent referència a la meditació.

Dos personatges. 2011. Antoni TàpiesCom espero que tothom que pugui, s’acosti a veure aquesta exposició, per acabar, vull fer esment a la darrera obra d’en Tàpies: Dos personatges. 2011. Per mi és el seu comiat. La darrera obra que va fer pensant en la seva vida al costat de la seva dona, Teresa. És d’un tendresa, acompanyada d’una força, de la simplicitat de l’ús del carbonet i la cera vermella sobre una fusta del seu color natural. tot per representar un home i una dona, on ella està clarament delimitada, amb un somriure als llavis. No falta la ics o creu formada per la fusió de les dues T, de Teresa i Toni, ni la silueta d’una muntanya. El traç en el cas de l’home és més vacil·lant, però el gest de les mans de tots dos tocant-se la punta dels dits, conservant el contacte però al mateix temps separant-se poc a poc. És la confirmació de la persona com a eix central de tota la seva obra que no va oblidar en cap moment.

L’Art en Guerre. Francia, 1938-1947

L’Art en Guerre. Francia, 1938-1947

Exposició Museu Guggenheim de Bilbao. 16 de març al 8 de setembre de 2013

L'Art de la Guerra a FrançaEl passat dia 8 d’aquest mes, vaig tenir l’ocasió de contemplar i de gaudir d’ aquesta exposició. La veritat és que tal com tinc costum de fer, ja abans d’anar, havia estat mirant la web del Museu i preparant-me per poder aprofitar al màxim.

En alguna ocasió ja he dit, que una part molt important del valor d’una exposició està en la tasca del comissariat, que selecciona les obres i la dota de contingut. La presentació i l’ordenació de les mateixes fa que al final,  et quedi clar el fil de la mateixa i que situïs als artistes i la seva producció en el moment històric i personal corresponent. Això fa que un cop vista, mentalment la puguis tornar a reviure, seguint les pautes que t’han donat.

La web del Museu Guggenheim aporta molta informació sobre aquesta exposició. A més de situar-la en el seu context històric, agrupa les obres per moments temporals, des de la producció anterior a l’esclat de la guerra i en particular la primera gran exposició dels Surrealistes del gener de 1938, fins l’ alliberació de França amb el Saló de Tardor del 1944. També resulta molt interessant la presentació de les obres i de les tendències que es van produir a França com a conseqüència d’aquest període fosc de la seva història, recollides en dues sales, les Distensions i els Anartistes. Aquest projecte narratiu, fa que vagis entrant poc a poc, revius la producció dels Surrealistes, vius l’art que es feia en els camps de concentració, amb l’aprofitament de qualsevol tipus de material que permetés plasmar les idees i inquietuds artístiques, o els dels que van fugir, es van amagar o es van exiliar. Veus també “l’art oficial”, el que es va acceptar i patrocinar per part del règim de Vichy i de Hitler. Es posa en evidència la utilització que es va fer de certs artistes (uns es van deixar, com el cas de Vlaminck que va visitar l’Alemanya nazi convidat pel règim i que a la seva tornada a França es va manifestar en contra d’artistes com Picasso,  i  altres van pecar d’innocents) i com alguns van saber quedar al marge, encara que això els comportés ser considerats maleits , com per exemple Picasso.

Al tractar-se d’una exposició amb unes 500 obres, és impossible destacar totes les que per una raó o per un altre, em van  cridar l’atenció de manera particular.  De la sala dels Surrealistes,  tota l’obra de Oscar Dominguez em va agradar.  També vull comentar a títol d’anècdota, que havia un quadre amb nou dibuixos que es titula Dibujos comunicados. Un està atribuït a André Breton, un altre a Peret, un tercer a Nicolas Calas i el nombre 9 és de Remedios Varo. Es tracta del dibuix d’un paraigües ficat dins d’una capça. La primera mirada que vaig fer, sense veure els autors, vaig pensar que el n. 9 era per a mi el millor. El paraigües estava posat ocupant la diagonal de la capsa i per tant, ben recolzat, en equilibri, i del pom, s’obria una petita umbrela. El dibuix era net, els traços potents, ben dibuixats. Al mirar els autors i veure que aquest corresponia a la Remedios Varo, em va produir una gran satisfacció. Em va confirmar encara més en la meva admiració cap a ella i per la seva obra.

Alguns pintors van voler fer obra al marge dels criteris marcats pel govern, agafant com a referents pintors anteriors a la guerra (per exemple Bonnard del que està exposada una obra que em va agradar de forma particular. Desnudo en la bañera. 1936-38). Cal destacar l’obra de Lapique que va saber utilitzar els colors de la bandera francesa, com acte reivindicatiu, però de manera subtil. Tots els pintors d’aquest moment, van utilitzar colors vius, contrastats, com fugint dels estereotips suggerits pel govern. Lapicque

Charlotte Salomon

Pel seu valor de testimoni a més d’artístic, em va frapar moltísim l’obra de Charlotte Salomon, morta el 1943 a Auswitch. Recomano buscar i llegir sobre ella i sobre el seu llegat.

Brauner-sufrimiento-pintura

Com a representant de la part dedicada a exili, refugis i clandestinitat, vull destacar l’obra de Victor Brauner (1903-1966) titulada Sufrimiento. Realment, et sents malament, angoixat, tancat, sorprès sense saber que cal fer per superar la situació.

En les obres de l’època de l’alliberació es passa a l’abstracció  com a mecanisme de fugida de tot el que s’ha viscut. Al mateix temps es representa el cos humà amb totes les imperfeccions i amb tota la lletjor. També es important l’art que es va fer dins dels manicomis o a partir del que certs artistes van veure dins d’aquestes institucions. És evident que davant de la repressió i de la situació de guerra, alguns artistes van emmalaltir. La seva sensibilitat i el que els havia quedat al seu cap, ho van expressar a través de dibuixos i pintures de gran expressivitat. Aquestes obres estan recollides en l’apartat dels Anartistes. En concret vull destacar uns quadres d’un artista anònim, internat en una institució psiquiàtrica, de formes senzilles però de colors vius, contrastats i compensats perfectament que em van impressionar. Aquí també està exposada l’obra de Dubuffe, realitzada amb materials trobats, i representant figures molt lluny dels estereotips de la cultura alemanya.

L’obra de Picasso està present amb una sala dedicada exclusivament a la seva obra, però no es pot deixar de remarcar el fet que el Saló de la Tardor del 1944, va ser un homenatge a la seva persona i a la seva obra.

Només he destacat obra pictòrica, però no vull deixar de fer esment a les escultures de Giacometti. En particular hi ha un cap de Pinotxo que és una maravella. Està ubicat en un espai titulat la mentida de la guerra i d’aquí la seva oportunitat. No cal que digui que l’harmonia de línies, l’equilibri de la figura t’obliga a aturar-te i deixar que t’absorbeixi.

Un aspecte al marge de la pròpia exposició però que és molt important:  el Museu disposa a més de l’audio-guia, de material específic per a persones invidents, persones amb dificultats auditives, per les que tenen tant material en llenguatge de signes com documentació escrita, tant de l’edifici, l’exposició permanent i les exposicions temporals.