L’home del mur

L'home del mur 1Quan ja em pensava que l’aparició de “ L’home del solar” i la seva posterior destrucció  havia estat un fet anecdòtic al barri i que la suposada aparició d’altres companys era només un desig de la meva ment, heus ací que m’assabento de l’existència d’un  altre home a pocs metres del primer.

Efectivament, al mur d’un solar a pocs metres de les ja restes del primer company, un altre ésser, mutant  o no,  treu el cap, i perboca.

L’alçada del cap correspon a la del vianant, de manera que podríem dir que et vomita a la cara. L’acció pot produir un cert rebuig, certament.

L’home emergeix de la paret com si en formés part i sobtadament hagués tingut de sorgir empès per la nàusea. Amb una mà, que ara ja ha sofert  la mutilació dels dits, es recolza al mur. No surt dels límits del nínxol originat per la manca del maó de ciment que li serveix de finestra.

No es pot negar que és efectista.

L’expressió és concentrada, com correspon a l’acció violenta que suposa treure quelcom que ja s’ha ingerit i que pel motiu que sigui l’hem d’obligar a recórrer el camí  contrari.

Que l’autor de les escultures correspon a la mateixa persona, o persones, crec que és evident.

Les característiques son les mateixes :

Crear un personatge que sorgeix de dos elements arquitectònics urbans tals com un terra asfaltat, o una paret de ciment,  situar-los en solars abandonats, la utilització del gres i/o el ciment, i la intenció de donar a entendre que d’alguna manera aquests individus viuen dins d’aquests elements i que en sorgeixen per mostrar-nos alguna cosa.

Potser no cal especular massa, potser només volen que sapiguem que existeixen.

No es dirigeixen a nosaltres, però ens mostren la seva actitud distant. I potser, i això ja és imaginar, amb el seu aïllament atreuen la nostra mirada curiosa, i provoquen la reacció de l’espectador sobre l’abandonament d’aquests solars.

Gràcies a l’accessibilitat de l’obra, he pogut comprovar que hi ha la intervenció de dos materials : el ciment i el fang anomenat gres.

L'home del mur 2

El gres, de color gris, molt adequat per la situació, s’ha utilitzar per modelar el cap i la mà. El cap està ben proporcionat, el cabell treballat i l’expressió del rostre es corresponen a l’acció que representa. El ciment s’ha utilitzat per al vòmit.

Un valor afegit és la corporeïtat de l’obra. Fer una pintura que simuli la tridimensionalitat és un recurs habitual entre els artistes.

Però fer una escultura, requereix uns altres recursos i és més difícil trobar artistes al i del carrer que s’hi atreveixin.

La proporció entre pintors i escultors en el que considerem “art” d’una forma oficial, també és manté. Sempre ha estat més fàcil comprar un quadre que una escultura.

Per un quadre només necessitem una paret, un pla vertical.

Per una escultura, un espai.

Podeu veure l’home del mur al Carrer Pallars, entre Ciutat de Granada i Roc Boronat. Al barri del Poblenou, a Barcelona

Maria Arús. 5/07/2013

L’home del solar

 

Home al solarEl tors d’un home ha sorgit del terra de ciment en un solar abandonat.

De fet no m estranyaria que n’hi haguessin més,  d’homes,  a sota  i que acabessin envaint-nos

No sé quant de temps fa que és aquí, però el que sé,  és que no ha deixat indiferent els vianants.

La gent s’atura a mirar-lo i, alguns com jo, li fem fotografies.

L’ escultura representa un home jove de constitució atlètica, que recorda vagament un dels molts personatges de ciència ficció, alienígenes o no, que surten a les pel·lícules.

Un d’aquells clons dels humans.

Sembla que hagi estat vivint sota terra i que sobtadament hagi decidit d’emergir a la superfície per comunicar-se d’alguna forma amb nosaltres.

L’expressió és  concentrada. Fins i tot,  jo diria que de recolliment interior :  el cap cot, els ulls tancats…

Home succionant el terreA través d’una vareta de ferro, sembla succionar el terreny que li serveix de suport. És com si s’alimentés del ciment que el forma.

I jo diria que aquest element també serveix com a recurs  a l’autor per  evitar que li caigui el cap. No sabria dir quina ha estat la primera intenció : solucionar un problema tècnic  o servir  la intencionalitat de l’obra. En tot cas, em sembla una bona combinació.

L’autor demostra posseir coneixements d’anatomia humana i té el concepte de la proporció ben assumit.

El cap i les faccions de la cara són harmòniques.

Les mans estan ben fetes,  mig closes en un puny,  es recolzen en les marques de l’antic enrajolat del terra amb una expressió relaxada.

Les restes de material que l’envolten evoquen els fragments de la closca de l’ou rebentada en sortir el pollet.

La primera vegada que vaig veure aquesta escultura,  fa una setmana aproximadament,  vaig pensar que potser era una obra a mitges i que alguna part més de l’home potser acabaria sortint a la superfície.

Un genoll, un peu…, o potser una altra figura.

Avui hi he tornat a passar.

No sembla que l’ autor hi vulgui fer cap més aportació. L’home continua seré,  impassible, concentrat en la seva tasca de xuclar el ciment.

Una flor afegidaM’hi fixo bé, i veig que algú ha començat a interactuar amb ell, ja que entre les mans, hi té unes flors provinents dels matolls que creixen salvatges al solar i que han florit amb la primavera.

Ho trobo interessant.

I em pregunto :

Els veïns acabaran convertint aquest tors en una icona?

El “tunejaran “ com el Manekeen pis?

Li  faran ofrenes?

Serà un sant?

De moment,  a mi m’agradaria anar-hi a la nit,  trobar el forat del tancat per on han entrat,  i posar-li a les mans un llibre: “Viatge al centre de la terra” de Jules Verne.

L’hi deixaria obert, per que el vent li passés els fulls.

 

Hi tornaré a passar.  Vull saber  com evoluciona la integració d’aquesta escultura al barri.

 

Si el voleu veure, és a un solar situat al carrer Llacuna, entre els carrers  Pallars i Pujades, al  Poblenou.

 

Maria Arús  BCN  6/05/2013

 

Una excepció

Si algú em llegeix, ja sabrà que en aquesta secció de ”l’Art al carrer” s’aposta pels artistes anònims.Senyal de prohibició de Clet

Penso que els artistes que intervenen més o menys professionalment en l’espai urbà, sovint ja tenen un reconeixement públic, ja sigui perquè es considera una forma de prestigi  per a les ciutats que escullen  per actuar-hi, o perquè ja siguin artistes consagrats a aquesta disciplina artística de l’art al carrer.

Fa aproximadament un mes, vaig fer aquesta foto al final de la rambla del Poblenou, davant de la platja de la Marbella. La veritat és que em va agradar molt i la vaig afegir a la col·lecció d’imatges que m’agraden.

L’autor intervé en el senyal amb ironia i  amb enginy.

Com ja he dit al començament, no tenia intenció de parlar-ne en aquesta secció. Sense saber-ne l’autoria, em va semblar un treball massa elaborat, massa professional per ser una intervenció espontània.

El passat diumenge 7 d’abril, a les pàgines salmó de La Vanguardia, a la secció Ciutadans, he trobat un reportatge signat per Luis Benvenuty, titulat “Clet també va ser aquí”.

I ja li he pogut posar nom al modificador de senyals.

Clet Abraham és un artista d’origen francès resident  a Florència. No és pròpiament  un “artista de carrer” com els que es tracten en aquesta secció. Va estudiar  Belles Arts i  és un autor reconegut.

La seva transformació dels senyals s’ha estès a diverses ciutats europees i sobretot  a  Itàlia, el seu país d’ adopció.

Us recomano que entreu al google i que el busqueu. Comprendreu fàcilment  que qualsevol ciutat pot sentir-se honorada de ser escollida com a escenari de la seva obra.

Desprèn creativitat, intel·ligència i sentit de l’ humor.

La darrera acció com a artista de carrer ha estat a Barcelona, i aquesta n’és un exemple. Si us hi fixeu bé, en trobareu al barri Gòtic, al Born i al Raval.

Aquestes mostres “d’ art al carrer”, trigaran més a ser destruïdes pels serveis de neteja de l’Ajuntament, ja que les intervencions urbanes de Clet, donen prestigi a les ciutats que les contenen.

Ho he trobat molt interessant i m’ha semblat que és una proposta diferent. I per això, excepcionalment, ho vull compartir amb vosaltres.

No m’estendré més a parlar-ne, d’ell i  de la seva obra, perquè ja està fet.

Al mateix reportatge, recomanaven un blog que  jo també us  el recomano, valgui la redundància, si és que us agrada mirar la ciutat amb uns altres ulls :  lostbarcelona.blogspot.com

Està molt bé.

Ajuda a passejar per la ciutat amb esperit observador.

Maria Arús – 09/04/2013

Una finestra al camp

Una finestra al camp

Finestra al campVisió general d'una finestra al campAl carrer Pere IV de Barcelona, hi ha alguns tallers que ja estan inactius.
Sovint sobre el local hi vivia la família que utilitzava la mateixa entrada de la botiga per accedir a l’habitatge.
En un d’aquests locals, ben clavat a la porta, hi ha exposat aquest paisatge. El taller està tancat, però l’edifici no està pas abandonat i segurament hi continuen vivint els propietaris. És probable que aquesta pintura sigui obra d’un d’ells.
Diria que és un dibuix del natural, és a dir, que segurament s’ha pintat al mateix lloc on hi ha el paisatge. El seu autor o autora deu ser una persona que no és la primera vegada que s’hi posa. Pot ser un aficionat autodidacta, o algú que en un moment de la seva vida ha rebut classes de pintura impartides per professionals, en una escola d’Arts i Oficis o a Belles Arts.
Com es pot veure, es tracta d’un paisatge sense grans contrastos geogràfics o punts de referència identificables per al passejant. Sembla un tema conegut i familiar, del que, l’autor sap el seu valor real pel que fa al simbolisme. Un paisatge discret que té importància per qui l’ha pintat.

En primer terme, a la dreta hi ha una filera d’arbusts o herbes altes, i a l’esquerra es veu el tros d’una casa. Ambdós motius marquen l’inici del camí que puja suaument cap al grup d’arbres que s’aixeca al final del camí i equilibra el suau pendent perfilat pel bosc.
És una escena tranquil·la, sense personatges ni protagonismes especials.
Els arbres estan especialment ben tractats i, al meu parer, en són els elements protagonistes.
La distribució de llum i ombres és una combinació encertada de força i austeritat volgudes. Sembla a primera vista que el quadre no estigui acabat, però crec que sí.
I aquesta és la gràcia.

L’ autor o autora, amb una pinzellada ampla i enèrgica treballa el primer pla, il·lumina la caseta blanca i dóna vida, amb pocs tons de verds, al fullam dels arbres que ombregen el camí.
La dificultat de la línia de l’horitzó perfilada pel bosc, es resol d’una manera senzilla però efectiva, i l’ espectador veu la llum a les copes dels arbres i l’ombra als troncs.
Potser, el que està menys aconseguit, és el cel.

La composició és proporcionada, i té la frescor pròpia dels impressionistes.
Em recorda una mica, salvant les distàncies i amb tots els respectes per uns i altres, alguns paisatges de Cézanne : “Maisons au bord d’ une route” i paisatges d’Auvers.

La situació del quadre respecte a la porta, sembla que respon més a la necessitat de tapar alguna cosa : un desperfecte, un pany…que no pas a la contemplació del vianant, ja que està situat molt per sota del punt de vista d’una persona d’estatura mitjana.
El fons que serveix de marc, s’ha pintat d’un color verd llima molt agosarat que, al meu parer, ajuda a fer l’obra més visible. Enllaça perfectament amb els grocs i verds del paisatge i contrasta amb els seus límits.
És una “finestra” al camp en un racó de la ciutat.

Aquesta obra no és estrictament com les que es tracten a “l’Art al Carrer”, però sí que respon a la voluntat d’oferir de franc a la ciutadania la mostra d’una habilitat artística individual, i s’ajusta a les condicions dels anteriors : oportunitat, immediatesa, coneixements tècnics i fugacitat.
Potser que la intenció de qui ha penjat aquest quadre sigui tant la de solucionar un desperfecte i com de donar-se a conèixer.
Em sembla una bona simbiosi.
Potser aquest artista en pot treure un benefici, estaria bé. No sé si te més obra, ni si ja ha exposat, ni si exposa.
Si jo tingués cap mena d’influència, li organitzaria una exposició al Centre Cívic de Can Felipa.
La fotografia és del 9/02/2013. Podeu veure’l al Carrer de Pere IV al nº 161, entre la Rambla del Poblenou i el carrer de la Llacuna.
El paisatge està signat per : e.g.tur.
Espero que el respectin, és un bon regal per al barri.

Maria Arús BCN 15/03/2013

Art del carrer, pot ser venut en una casa de subhastes?

És interessant llegir l’artícle Una ves más, Banksy en portada, publicat al blog de cultura Sintítulo, del País el dia 4 de març per Estrella de Diego ( autora del llibre dedicat a la Maruja Mallo i publicat per la Fundación Mapfre), donat que planteja un aspecte que crec important: la mercantilització de l’art fins el límit. Fins a quin punt el propi artista accepta aquesta situació o com ha reflexat en la web Banksy, està sobrepassat per les circumstàncies?

Quin és el objectiu dels artistes que fan la seva obra a les parets de la ciutat? Mirant les obres recollides en aquest blog, alguna de les quals ja ha estat esborrada, si que penses que alguna d’elles mereix ser guardada. Però si l’artista sabés que té futur la seva obra, l’hauria deixat així, l’hauria fet diferent? En tot cas és un tema de debat.

Teixit social

Teixit social

El Barri del Poblenou te un passat industrial, associacionista, cultural, reivindicatiu i àcrata que l’actual modern perfil del barri, no ha aconseguit pas d’esborrar-lo.

Porta de la Teixidora del PoblesecAl carrer Marià Aguiló, al nº 35, en un edifici modernista abarrocat del començament del S XX, que fou primer la seu del Centre Republicà Democràtic Federalista de Poblenou al 1888 i desprès de la guerra civil va ser la seu de la Falange al barri, hi ha instal·lada una comuna àcrata que és desallotjada cada cert temps per la policia corresponent.

El decorat s’emmarca en una de les dues portes de la façana que flanquegen la porta principal.

El nom de “Teixidora”, suposo que és un homenatge al passat tèxtil i industrial del barri, també té un gran simbolisme, ja que no es refereix exclusivament a una dona que exerceix aquest ofici, sinó que és l’Aranya que teixeix incansable una teranyina, una xarxa que li serveix per alimentar-se i protegir-se.

La part principal de la pintura es situa a la part superior, amb un disseny d’acord amb l’estil de l’edifici. Es tracta d’un medalló de forma circular, en  el centre del qual hi ha una aranya ben visible.Detall part superior porta de la Teixidora del Poblesec

L’aranya mira cap avall, cap a  la porta d’ entrada. No sé si vigila qui entra o qui surt.

L’autor/a coneix les bases de la geometria plana. El medalló i les ornamentacions formen una simetria axial,  és a dir, que si tracéssim una línia imaginària en sentit vertical i pleguéssim el dibuix per aquesta línia les dues meitats resultants coincidirien.

Aquest element principal, descansa sobre una altra simetria igualment contundent i de la qual l’Aranya, en continua essent protagonista: una simetria radial, reforçada pels cercles concèntrics que es van tancant al seu voltant.

És sens dubte un conjunt carregat de simbolisme.

La resta, fins al terra, no fa res més que col·laborar en aquest reforçament: traços en sentit semicircular que van perdent força en raó de la distància.

El traçat és precís i efectista en l’ornamentació central, fent servir el clarobscur per atorgar tridimensionalitat a l’escena, en una escala de grisos sense sobresalts.

El fons, d’un color taronja matisat, crea el contrast suficient sense cap necessitat de ser agressiu i es va desfent en el blanc fins al final.

Els extrems de la teranyina arriben fins als límits de la porta marcant la possessió de l’espai. En el terç superior els fils vénen traçats en un taronja amb una punta de negre i en el quart inferior s’introdueix el blanc que es va dissolent dotant de lluminositat l’entrada, i suggerint un aire de falsa ingenuïtat.

Finalment, retallat sobre una planxa de metall collat a la paret, pintat amb el color taronja original, situat en diagonal i amb una cal·ligrafia àgil,  hi ha el nom de la casa  “Teixidora”. Aquesta disposició forneix el conjunt de la lleugeresa necessària que contrasta amb  l’estructura principal.

M’he assabentat que hi ha cursada una nova ordre de desallotjament, i possiblement aquest interessant mural desapareixerà víctima d’un destí efímer, que és el seu valor real.

Podeu veure’l al nº 35 del Carrer Marià Aguiló, entre Carrer Pallars i Carrer Llatzeret, si és que encara hi és! La foto és del 30/12/2012

Maria Arús BCN 26/02/2013

El gegant bicèfal

El gegant bicèfal

Gegant bicèfal. DetallAl carrer Almogàvers del barri del Poblenou a Barcelona, als terrenys de les antigues cotxeres dels autobusos, encara  s’hi  aguanten algunes parets de la construcció primitiva.

En una d’ elles, la que es veu des del xamfrà de Roc Boronat amb Sanxo d’ Àvila, i que pertany al carrer Ciutat de Granada, hi ha una pintada que representa un gegant bicèfal d’ aproximadament una alçada de quatre pisos.

La pintada és de caire eminentment reivindicatiu data de l’ era post olímpica quan es va concebre el 22@, i arran d’ aquest projecte es va procedir a la reestructuració de la zona i algunes de les antigues fàbriques i equipaments de la ciutat van desaparèixer.

Hi va haver una lluita veïnal i sindical per protegir i reivindicar alguns dels espais i encara ara n’hi ha de pendents.

La inscripció que figura a la part superior dreta de la paret ho diu ben clar : “Fora el22@”

Forçosament l’ execució de l’ obra ha de ser col·lectiva per la seva grandària.

És una figura hominoide de color negre que es desenvolupa al voltant d’ una escala d’ emergència que encara es manté clavada a la paret i que fa la funció d’ eix vertebrador

La imatge evoca un monstre que sembla avançar girat mig d’ esquena a l’ espectador. La cama dreta és fàcilment identificable, però l’esquerra,d’una mida considerablement inferior, podria ser l’ altra cama  o bé una cua.

Té dos caps, el de l’ esquerra és clarament humà,i el de la dreta presenta un aspecte simiesc, accentuat per la finestra que ocupa la part central de la cara.

Les dues cares, pintades de color grog, tenen una expressió seriosa i els ulls esbatanats de les dues estan atents,vigilants…

Tenim dons, una obra d’ execució simple, carregada de simbolisme, i tridimensional per l’ ubicació de l’ escala. La taca substitueix al traç que es fa present per remarcar l’ expressió dels rostres, i el color, volgudament i necessariament auster.

La lectura que en faig és metafòrica : representa la taca negra de l’especulació que avança inexorablement, encarnada en un monstre sense matisos  i que amb  els seus quatre ulls observa atentament les seves preses, bifurcat entre la hipocresia humana i la irracionalitat animal, aixecant-se per sobre les víctimes de l’ especulació.

Entenc que és la meva versió i segurament qui el vegi, pot donar corda a la seva imaginació ordint una altra hipòtesi.

Això és el que té de bo l’ art al carrer : que hom pot especular i opinar sense por de ser titllat d’ incorrecte.

En aquest solar ja s’hi està edificant, és a dir que si hi ha algú interessat en contemplar aquest “gegant bicèfal” potser s’haurà d’ afanyar….

Aquestes fotos es van fer el dia 10/02/2013, al xamfrà de muntanya dels carrers Roc Boronat i Sanxo d’ Àvila, davant de Can Framis.

 

Maria Arús BCN 17/02/2013