Così fan tutte. W.A. Mozart. Òpera de Sabadell

Aquesta setmana ha començat la temporada 2017-2018 de l’Òpera de Sabadell que es representa en el Teatre de La Faràndula d’aquesta ciutat. L’obra amb que s’ha obert aquesta temporada ha estat Così fan tutte de Mozart. Es tracta d’una òpera bufa o “drama giocoso” del 1770, sent per tant una de les darreres òperes que va escriure Mozart.

L’argument es de sobres conegut. Don Alfonso (baríton baix), personatge que va teixint tota la trama, qüestiona a Guglielmo (baríton) i a Ferrando (Tenor) la fidelitat de les seves promeses, Fiordiligi (Soprano) i Dorabella (Mezzosoprano), adduint que son dones i no deesses i com a tals, volubles i infidels per naturalesa. Els joves accepten la juguesca que Don Alfonso els proposa, convençuts que la guanyaran.  Aquell es val de la criada de les joves, Despina (Soprano lleugera) per aconseguir els seus propòsits.

Sempre s’ha destacat d’aquesta òpera, la simetria de personatges i d’àries: tres personatges masculins i tres femenins. I és cert que així com a partir del s.XIX s’ha considerat que els personatges interpretats per la soprano i el tenor  constitueixen la parella protagonista, els que representen els caràcters més romàntics, en el cas de Così fan tutte, ambdues parelles comparteixen aquest rol. És cert que Fiordiligi en les seves àries Come scoglio immoto resta i sobre tot en Per pietà, ben mio, perdona,   expressa els seus sentiments de forma més pura i contundent i aquí es pot pensar que s’ha mantingut el paper tradicional de la soprano, però no és comparable amb altres heroïnes operístiques. El tenor també comparteix el paper protagonista  amb el baríton. I no podem oblidar el pes que la tercera parella formada per Don Alfonso i Despina, te en el desenvolupament de la trama.

Conseqüència del  comentat en l’apartat anterior, en aquesta òpera cal destacar el gran nombre de parts corals.

Tercet: La mia Dorabella capace non è

Duo Fiordiligi i Dorabella: ah guarda sorella 

Quintet: Sento, oh, Dio, ce hac questo piede

Quintet: Di scrivermi ogni giorno

Sextet: Alla bella Despinetta

Quartet: La mano a medate, movetevi un po

Duo Guglielmo i Dorabella: Il core vi dono

Duo Fiordiligi i Ferrando: Fra gli amplessi

Final: Fate presto, o cari amici

Font: Viquipèdia

Podem recordar com també a Les noces de Figaro es dóna aquesta mateixa estructura, arribant fins a set veus  en el final del segon acte: Esci omai garzon malnato

D’aquí la gran importància de totes les veus i no d’una sola. Per això voldria entrar ara en la representació que fa Òpera de Catalunya. Crec que cal destacar l’equilibri entre les sis veus amb un resultat extraordinari. I no és només les veus, sinó la part escènica,  d’assumir el paper i de fer-lo creïble per al públic. D’entrada la presència de Núria Vilà com a Fiordiligi, Anna Tobella en el paper de Dorabella i Elisa Vélez com Despina, ja feia preveure que ens trobaríem davant d’una nit d’èxit. Si afegim la presència d’Enric Martínez-Castignani com Don Alfonso, al que es va veure molt còmode en el seu paper, interpretant amb autoritat el personatge. La versatilitat de la seva veu li permet assumir  papers que requereixen un registre ampli. Els personatges de Guglielmo i Ferrando, interpretats per Carlos Pachón i Joan Francesc Folqué, van ser una sorpresa per a mi. No només no van desmerèixer al costat dels altres cantants, sinó que van reeixir sobradament en la part vocal i interpretativa. Serà fonamental per a la seva carrera que sàpiguen seleccionar els papers que en cada moment els vagi bé, sense forçar la veu.

Cal esperar que els problemes econòmics pels que està passant l’entitat es resolguin ben aviat i puguin continuar  la tasca de difusió de l’òpera i de formació de nous cantants. I els aficionat a l’òpera seguim tenint l’oportunitat de gaudir d’interpretacions com la que ara he comentat.

 

Anuncis

Carmen de Bizet . AAO de Sabadell

Tercera òpera de la temporada de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell.

Aquest cop el dia de l’estrena estava el teatre ple de gom a gom. Al tractar-se d’una òpera tan coneguda com la Carmen de Bizet, va fer de reclam i no quedava ni un seient buit. Quina diferència amb Manon Lescaut, amb el teatre mig buit!. Però millor així.

Acostumats a posades en escena més aviat minimalistes, en aquesta ocasió es va emprar  una solució absolutament diferent. De forma paral·lela es desenvolupen sobre l’escenari dues accions: el rodatge d’una pel·lícula sobre l’òpera Carmen, i el mon dels actors i les relacions que existeixen entre ells. En alguns moments, sobre l’escenari compartien espai, tots els cantants, amb una potència de veus i de moviments, realment complexe i segons com, una mica difícil de seguir.

Cal destacar l’actuació del Cor. Amb més de 30 anys d’experiència, te un paper fonamental dins de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell. Està molt equilibrat en veus i textures i reforça als cantants.  En aquesta ocasió van intervenir també la Coral de l’Agrupació Pedagógica de Sant Nicolau, donant vida a la coneguda: Avec la garde montante.

L’òpera és un gènere que mostra els sentiments més primaris dels éssers humans. Això fa que sigui a temporal, que tingui vigència i que les persones es puguin veure reflectides en moltes d’elles. El que també és cert, és que amb l’evolució del temps, les interpretacions que fa el públic dels personatges, es van modificant. La violència contra Carmen, provoca un malestar molt relacionat amb la sensibilització social sobre aquest tema. Aquesta idea està perfectament explicada a l’article publicat a Viquipèdia  sobre Carmen:

La concepció del personatge de Carmen ha evolucionat amb la situació social de la dona en el pla sexual. De la tradicional concepció de la pecadora malvada que arrossega Don José a la tragèdia, a la visió més actual de la dona que reivindica la seua llibertat sexual en igualtat amb l’home. Don José, alhora, va ser vist inicialment com una víctima, que arraconada per les circumstàncies no té altra sortida que el delicte, mentre que actualment se sol donar preponderància al seu caràcter d’heroi dèbil, que davant d’una dona absolutament lliure, a la qual ni comprèn ni vol comprendre, reacciona amb un fútil acte de violència masclista. Aquesta possibilitat de diferents lectures, i l’adaptabilitat dels personatges a diferents interpretacions de la passió amorosa que protagonitzen, ha estat potser el factor determinant de la fascinació que el tema ha exercit sobre directors de teatre i de cinema. 

Tornem a la nit de l’estrena. La soprano Maite Alberola era Micaëla, paper que ja havia interpretat l’any 2014 a Bilbao. Em venen al cap la seva participació en el paper de Violeta en La Traviata o Mimí a La Boheme,  a Sabadell o de Fiordiligi a Cosí fan tutte al Liceu. Per tant no descobrim res de nou al parlar de la seva potència de veu i de la força de la seva interpretació. En alguns moments es te la sensació  que el seu volum de veu empetiteix el teatre.

Laura Vila, mezzo, és una presència habitual en l’òpera de Sabadell on ha interpretat diversos rols. L’actuació de l’altre nit va ser molt bona, amb una interpretació molt complerta, tant a nivell musical com interpretativa i teatral.

El tenor Enrique Ferrer va se el Don José. El currículum que consta en el programa de mà és molt extens i rellevant, però en la representació que ens ocupa, no va estar a l’alçada de altres actuacions (Manon Lescaut o Otello). En el primer acte s’el va veure insegur, amb la veu freda; va anar millorant al llarg de la representació, però cal esperar que en les successives representacions, hagi superat aquest primer entrebanc.

Toni Marsol, baríton, és com de casa. Entre les actuacions a l’òpera de Sabadell i el Gran Teatre del Liceu, es pot dir que anem seguint la seva carrera i ja està programada la seva participació en la propera temporada del Liceu en el paper de Masseto a Don Giovani  i com a Pietro Fléville a Andrea Chénier. En aquesta ocasió va interpretar el paper d’Escamillo. Molt convincent en el seu rol, amb una veu plena de matissos i autoritat.

Les interpretacions de Frasquita, Beatriz Jiménez soprano i Mercedes, Assumpta Cumí mezzo, van ser molt solvents.  En general, em van agradar més les veus femenines.

L’orquestra va ser dirigida per Santiago Serrate. Personalment no és del tipus de direcció que més m’agrada (austera, senzilla, directe, …).

Ara a esperar la propera temporada amb les representacions de Cosi fan tutte( Mozart), Don Carlo (Verdi), Cavalleria rusticana (Mascagni) i Pagliacci (Leoncavallo).

Manon Lescaut a Sabadell

Ja fa uns anys que segueixo la temporada  que l’Associació d’Amics de l’òpera de Sabadell programa any darrera any. Aquesta setmana van posar en escena Manon Lescaut de Puccini, amb l’atractiu afegit per a mi, de la participació com Lescaut d’un bon amic i gran baríton, Enric Martínez-Castignani. Pot semblar absurd, però abans de començar estava intranquil·la, tot i estar segura de que no hi hauria cap problema. Però anem per parts.

L’escenografia. Així com normalment la considero molt encertada i que amb recursos escassos  en treuen un gran profit, aquest cop  em va decebre. Sobre tot el primer i el quart actes. Els motius son diferents. En el primer acte, i degut a que havien de tenir preparat el vaixell del 3è acte, quedava l’escenari molt reduït. Aquesta circumstància s’intentava minimitzar amb una escala, que permetia l’entrada i sortida del cor i d’altres personatges, però que en certs moments era un batibull de gent amunt i a avall, que trencava l’escena. Però el més preocupant va ser a nivell acústic. Les veus quedaven concentrades en el poc espai que restava i no permetia que es sentissin correctament. Si afegim l’orquestra, que pel meu gust, va pecar de massa intensitat, el resultat no va ser el millor. En el quart acte, l’escenografia no donava en cap moment la sensació de desert, de calor, d’espai buit, sense possibilitats d’aixopluc. Més aviat trametia sensació de caos, d’un espai bigarrat, ple. En aquest cas tampoc l’il·luminació va ajudar.

El tenor, Enrique Ferrer, va tenir un començament incert. En el primer acte li va mancar seguretat i la veu sonava forçada. Potser és que com he comentat abans,  l’orquestra l’anul·lava, i ell va intentar resoldre la situació amb més potència de veu. El problema aleshores, era la manca de matisos i acabava per sonar tot igual. En els altres actes es va anar resolent aquesta situació, i el resultat global va ser força positiu.

L’Enric Martínez-Castignani, baríton, va tenir una actuació molt complerta. Compaginava la tasca actoral i la interpretació musical amb gran naturalitat. Et feia creïble el personatge,   els canvis de situació els interpretava amb tota naturalitat. Es pot dir que era l’element “sènior” de l’obra, i es notava. En el seu cant podies percebre els matisos, les modulacions, els canvis.

Manon va brillar. Svetla Krasteva va tenir una brillant actuació. Va mostrar un domini fantàstic, una coloratura de veu i un timbre meravellós. Va ser tot un plaer sentir-la.

De moment val la pena sentir a Angela Gheorghiu en la cèlebre ària del quart acte: Sola, perduta, abbandonata.

Llàstima que el teatre no es va emplenar. Per qui no va tenir ocasió de veure-la, cal estar amatents al web de VOTV i la Xarxa de Televisions Locals que enregistren les tres òperes d’aquest any. De moment ja està disponible Don Giovani en l’enllac:  http://votv.xiptv.cat/operacat

Don Giovanni de Mozart a Sabadell

Un any més l’inici de la temporada  de l‘Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell va ser un èxit. Enguany celebren la 35ena temporada d’òpera, el 30 aniversari de la creació de  l’Orquestra Simfònica del Vallès i per arrodonir-ho, cal afegir els 20 anys de l’Escola d’Òpera. Per tant es tracta d’una temporada molt especial.

I per començar, i molt adient amb l’època de l’any en que ens trobem, van posar en escena Don Giovanni de Mozart.

Citant paraules de Roger Alier en el programa de mà:

És potser la més famosa de les òperes de Wolfgang Amadeus Mozart …

I cercant a la web Operabase.com, es pot veure que aquesta es manté en el desè lloc del rànquing mundial en quant a nombre de representacions des de l’any 2011-2012, amb una mitja de 365 anuals. Per tant es tracta d’una obra ben coneguda. Aquest fet te una part positiva però també comporta que tothom la tingui molt interioritzada i classificada segons els cantants, la producció, etc. Qualsevol interferència es fa més palesa i les comparacions, encara que siguin odioses, venen al cap.

Al trobar-nos davant d’una òpera bufa, algú pot pensar equivocadament, que es tracta d’una obra menor. En canvi s’afirma que és la millor de totes les dedicades al mite de D. Joan, i compositors com Beethoven, Liszt o Chopin van crear variacions de les melodies principals de l’obra. També es conegut que Wagner es referia a ella com “l’òpera de les òperes”.

Encara que sigui una obra dedicada a Don Giovanni, es pot dir que és el seu servidor Leporello, l’autèntic protagonista. Ell fa de lligam entre tots els personatges, representa, sens dubte, la part còmica,  però en el moment final, copsa tot el drama del seu amo i canvia de registre. Aquest paper va ser interpretat per Toni Marsol, baríton que ja altres vegades l’hem vist actuant en el mateix escenari o en el Gran Teatre del Liceu (on properament interpretarà a Marullo a Rigoletto i aquesta mateixa temporada el veurem com Masetto al mateix Liceu). Tant la vessant teatral com musical em va semblar esplèndides.

Les sopranos Núria Vilà en el paper de Donna Anna i Eugènia Montenegro com a Donna Elvira, son també velles conegudes. Núria Vilà ha interpretat amb anterioritat a Sussana en Le nozze di Figaro, o Frasquita a Carmen, Musetta a La Bohème, la Primera Dama a La Flauta màgica o Anna a Nabucco. De la mateixa manera es poden citar les intervencions a les darreres temporades de l’Òpera de Sabadell d’Eugènia Montenegro com a Abigaille a Nabucco, Pamina a La Flauta Màgica, Eurídice a Orfeo, Liù a Turandot o Marcellina a Le nozze di Figaro.  El anar seguint a aquestes sopranos en diversos papers, permet veure l’evolució de la veu, del to, del timbre i d’una manera o altre, poder percebre quins son els rols en els que es mouen amb més desimboltura. Aquesta continuïtat suposa per a mi un valor afegit que aporta l’Òpera de Sabadell.

Per contra he de dir que era la primera vegada que sentia a la soprano Sara Blanch, i em va deixar absolutament perplexa. Omplia l’escenari: amb la seva personalitat, amb la naturalitat amb que cantava i interpretava, amb el domini de l’espai escènic, amb la veu. El proper mes de març estarà al Liceu a Thaïs de Massenet, interpretant el paper de Crobyle. Caldrà veure-la.

Em va decebre Sinho Kim en el paper del Commendatore. Aquí no puc oblidar a Anatoly Kocherga en la versió de Don Giovanni de Calixto Bieito que es va representar al Liceu l’any 2002. Em va fer sentir por, realment trametia la contundència i el dramatisme del moment.

 La producció va ser eficaç i es pot dir que va aconseguir una molt bona nota. En altres ocasions ja he comentat que les posades en escena, partint de recursos limitats, aconseguien uns nivells insuperables. És minimalista en tots els aspectes: materials i colors. Però la conjunció amb el joc de llums, fa que la suma de tots aquests elements, embolcalli l’acció dramàtica presentant-la als ulls del públic de manera complerta. Potser el moment de la baixada a l’infern de D. Giovanni va ser un tant previsible, però efectiva.

El cor cada cop sona millor. Totes les veus queden compensades i equilibrades.

Un aspecte que cal parlar son els aplaudiments que tallen contínuament la representació. Aquest mateix fenomen es dóna al Liceu i trenquen la concentració dels cantants i l’emoció del públic. En certes ocasions sembla lògic però, que s’aplaudeixi després de cada ària o duet, no és de rebut. En espectacles teatrals és inimaginable que s’interrompi l’obra, a les hores, perquè es fa i/o es permet en l’òpera? Potser de la mateixa manera que es demana que es tregui el so dels dispositius electrònics o que no es permet l’accés un cop començada la sessió, s’haurà de recordar al públic que la millor manera de manifestar el reconeixement a un cantant, és al final de tot.

Temporada 2015-16 Òpera de Catalunya

Ha acabat la temporada 2015-2016 programada per l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell. Les òperes que he vist han estat Le nozze di Figaro de Mozart, Otello de Verdi i Madama Butterfly de Puccini.

D’entrada i amb aquest cartell, només cal pensar en estones agradables i interessants. Aquest any he assistit amb pocs dies de diferència a la posada en escena d’Otello al Liceu i a La Faràndula de Sabadell. Pot semblar presumptuós per part meva, però respectant les distàncies entre ambdues representacions, en molts moments em va semblar més interessant l’Otello de la Faràndula que el del Liceo. Aquest darrer em va enfurismar bastant. No crec que valgui la pena parlar més dels canvis de repertori que ha hagut aquesta temporada al Liceu i que hem hagut de patir sense possibilitats de queixa. És preocupant pel que comporta de pèrdua de categoria del teatre el veure com els cantants anul·len les seves actuacions de forma repetida. Quan un cantant valora per la seva carrera el poder dir que ha actuat en tal i qual teatre de primera categoria, no renuncia fàcilment a una actuació. Però, ja s’han dit moltes coses en relació a aquest tema.

Una iniciativa de l’Òpera de Sabadell que valoro extraordinàriament, és el lliurament a l’inici de la temporada del programa on a més dels arguments i els actes de les òperes, presenten articles de grans coneixedors del art de l’òpera que ajuden a conèixer cada obra  i  entendre la seva relació  amb el moment històric al que fa referència o en el que transcorre l’acció del llibret.

Cartell de Les noces de Fígaro a La Faràndula
Cartell de Les noces de Fígaro a La Faràndula

Per exemple, en el cas de Le nozze de Fígaro, l’article estaba signat per Roger Alier i es titolava: Le nozze di Figaro. Anuncia grans canvis socials. Un aspecte fonamental és situar l’any de la seva estrena: 1784. A França va ser prohibida immediatament. El llibret sap jugar amb la presentació d’un tema dur i difícil, sense  estridències, no hi han insults ni bronques, es manté la cortesia i això pot fer que algú oblidi que s’està plantejant la pèrdua dels drets feudals i es dóna pas a noves formes socials.

Cartell Otello de Verdi a La Faràndula
Cartell Otello de Verdi a La Faràndula

Per l’òpera Otello, l’encarregat d’ajudar a entendre-la millor va ser Jordi Torrents i en el seu article La Força bruta del mascle. A vegades sents a persones comentar que l’òpera està passada de moda, i em sorpren la seva estretor de mires. Molts arguments segueixen sent actuals, com és per desgràcia el cas d’Otello. Matar a la dona per gelosia, en base al dret de l’home sobre la dona, com si es tractés d’un objecte de propietat privada, segueix estant en vigència. En Jordi Torrents destaca els tres aspectes que conviuen en aquesta òpera: l’obra és teatre, la música escrita per Verdi que amb els seus 73 anys va donar una lliçó a tothom i el cant amb una gran exigències de les veus.

Crec que va ser una gran posta en escena i una gran interpretació de Toni Marsol en el paper de Iago (també havia interpretat el rol de Fígaro).

Cartell Òpera Sabadell Madama Butterfly
Cartell Òpera Sabadell Madama Butterfly

La darrera obra que he vist a La Faràndula ha sigut Madama Butterfly de Puccini. L’escrit introductori, On tot va començar, era de Marcel Cervelló. El drama (sempre hi ha algú del públic a qui se li escapa una llagrimeta) te moments de gran vellesa i la música, prou coneguda, ajuda a que sigui una òpera sempre esperada i seguida amb interés. Personalment no ocupa un dels llocs principals en les meves preferències de les obres de Puccini.

 

 

La proximitat en el teatre ajuda a poder seguir als músics i als cantants, gaudint de les veus i del gest. Notes si una veu és impostada, si modula correctament, pots veure si segueix el tempus marcat pel director de l’orquestra, si va sobrat o no, etc. En definitiva, ajuda a que el públic participi i vagi aprenent de mica en mica.

Algunes sopranos com Núria Vila o el baríton Toni Marsol, son vells coneguts i esperades les seves interpretacions. El públic està pendent, absolutament ficat en l’obra, es noten els silencis i la respiració continguda o, al contrari, el moviment en els seients i la incomoditat. És la gran avantatja d’un teatre de dimensions reduïdes. Parlant de públic, cal remarcar la presència d’un sector bastant nombros de gent jove, cosa que no és habitual de veure en el Liceu.

A més del programa anual, en cada sessió existeix el programa de mà, que torna a posar l’argument i una petita biografia dels intèrprets. Aquestes poden semblar coses sense importància, però personalment crec que si que la tenen. Hi ha un component  educatiu i una vessant de cuidar al públic, integrant-lo en la vida del teatre. En resum, el balanç ha estat positiu. Ara cal esperar la nova temporada.

 

Les noces de Fígaro de Mozart

Durant el mes de novembre es podrà veure a diferents ciutats de Catalunya l’òpera Les noces de Fígaro dins de la temporada organitzada per l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell.

Ens trobem davant d’una òpera bufa que permet conèixer una mica la situació social de l’època en la que va ser escrita. És important no perdre mai de vista aquest fet, ja que contribueix a comprendre i a ubicar millor l’acció. En aquest cas s’explica un canvi en l’estructura de la societat i en concret de l’aristocràcia, amb una pèrdua de certs privilegis als que tenien dret. Però tot es presenta amb una formalitat i galanteria assumida pels diferents personatges amb tota naturalitat. Devia ser així.

No podem però passar per alt que la primera versió del tema que es va representar a París va escandalitzar al públic, havent de ser “retallada” convenientment per a poder exhibir-se a Viena. Per tant, per molt que es tractés d’una òpera bufa, l’argument no era gens innocent.

Els llibrets de les òperes a vegades semblen passats de moda i que toquen unes temàtiques que queden molt lluny. Però si es reflexiona una mica, ràpidament es poden establir relacions amb situacions actuals. Segueixen havent relacions de domini entre persones de diferent gènere i el que abans es deia dret de cuixa, ara es manifesta per l’abús i la violència.

El paper de Fígaro l’interpreta el baríton Toni Marsol. Com anècdota es pot explicar que va guanyar el premi Eugenio Marco de Sabadell interpretant aquest mateix paper. La temporada anterior se’l va poder veure interpretant Papageno en La Flauta Màgica de Mozart. De dilatada carrera no sorprèn a ningú pel nivell que assoleix en els diversos personatge que interpreta. I aquesta vegada passa el mateix. És sens dubte part important de l’èxit d’aquesta obra en aquest inici de temporada. Al seu costat també trobem a una vella coneguda, Núria Vidal en el paper de Susanna. Ha interpretat diversos papers a Sabadell, Nabucco, La boheme o La flauta màgica. En algun moment va quedar curta de veu, però ho va superar, millorant a mesura que anava cantant. La mezzosoprano Anna Tobella interpreta el paper de Cherubino. Aquest paper és exigent a nivell actoral. Anna Tobella va debutar la temporada passada al Liceu en el paper de Despina a Cossi fan tutte de Mozart.  La potència de veu és molt gran i potser a vegades sembla que manca modulació i expressivitat, no acabant de trametre les emocions i el to que requereix el moment. Des de la meva ignorància crec que cal més tècnica.

Relacionat amb aquest tema, em va venir al cap l’entrevista que van fer a Ainhoa Arteta el passat 23 d’octubre i que es va publicar al suplement Babelia de El País. Entre moltes altres coses va comentar la pèrdua de veu que va patir i que la van mantenir allunyada dels escenaris força temps i que sobre tot la va obligar a començar de nou a treballar la veu. Apuntava un parell de causes. La primera va ser que per la seva joventut li faltava  tècnica i havia de recórrer al muscle, abusant d’ell. En relació també a la joventut, comentava que li oferien papers pels que ella no estava preparada, i que el problema és que és difícil dir que no. Ho resumia d’una manera colpidora:

…me dejé llevar por el mercado.

El mercado es una jungla, cada vez más.

Al mateix temps dibuixa un panorama una mica preocupant:

Y lo que a mí me ocurrió con treinta y tantos le está ocurriendo a gente con veintitantos. Las programaciones dependen mucho del físico y la juventud. Estamos trasladando la lírica al mundo de Hollywood. Los papeles están escritos en la partitura para jóvenes. Y el joven no tiene experiencia, y el que es mayor no da el papel según el director de escena. Cuando empecé mi carrera, hace ahora 25 años, yo estaba sentada en el patio de butacas viendo a Kiri Te Kanawa, a la Scotto, a Pavarotti, a Plácido… Todos tenían más de 40 y allí subían gordos, delgados, feos, guapos. Lo que interesaba era qué hacían con la voz.

Quan sents aquests cantants joves, ja amb gran experiència i amb un repertori ampli en alguns dels casos, les reflexions d’Ainhoa Arteta son molt pertinents. La sort és que els Amics de l’òpera de Sabadell tenen un personatge com Mirna Lacambra que vetlla pels seus cantants.

 

Cartell Turandot

Turandot de Puccini. Amics de l’Òpera de Sabadell

El dimecres 22 d’abril, es va representar al teatre de La Faràndula de Sabadell, la darrera òpera de la temporada 2014-2015 dels Amics de l’Òpera de Sabadell: Turandot de Giacomo Puccini.

Al programa de mà, en l’article del crític musical Jaume Radigales, es reprodueixen les paraules de Toscanini, qui va dir: “Aquí s’acaba l’òpera, perquè el Mestre va morir en aquest punt”. El cert és que aquesta òpera presenta unes característiques determinades que la fan especial. Per un costat, és innegable que Puccini va ser un gran exponent del verisme, però en Turandot es pot dir que l’únic personatge plenament verista és Liú i en canvi la resta de l’obra ja es pot emmarcar en el post-verisme. És cert que encara que l’argument gira entorn a una història d’amor, el que la determina és el lloc i l’entorn en el que s’origina: La Xina imperial. En aquesta línia. és important situar a Puccini i aquesta obra en el context històric en el que es va produir. Turandot es va estrenar l’any 1926 en l’Itàlia de Mussolini.

Si s’entra a analitzar el caràcter de l’heroi, Calaf, es nota que es tracta d’un super-heroi, amb un gran orgull de si mateix, que no dubte mai  que aconseguirà el que vol, i sense importar-li el cost del seu desitj, ni el que pugui passar a Liú ni al seu pare. Creu que guanyarà i guanya. Aquest pensament era el que imperava en el moment, s’havien d’aconseguir les coses tant si com sinó, perquè la nació estava per damunt de les persones.

Per si algú vol refrescar l’argument, he trobat un conte musicat que ho explica i que m’ha agradat. El deixo aquí

És ben cert que estem davant d’una de les òperes més conegudes i que més s’ha representat. L’exotisme del tema, basat en una obra teatral del segle XVIII, i que va saber plasmar en la música que sembla oriental, gràcies a l’ús d’una harmonia plena de dissonàncies. Puccini va cercar aquesta música, com a bon verista, calia que el que sonés fos “veritat”. Va arribar al punt de demanar discos de música japonesa a l’Ambaixada del Japó a Roma, per poder-se inspirar millor. No es pot oblidar que els disc encara eren de pedra. per tant la seva obtenció va comportar una tasca complexa.

Sens dubte, el paper dels cors és molt important. Donen solemnitat i grandiositat a l’obra, però al mateix temps serveixen per mostrar el caràcter i el sentir del poble.

Aquesta grandiositat crec que fa que es tracti d’una òpera amb unes exigències d’espai que no sempre es tenen. Crec que La Faràndula no reuneix les condicions òptimes per representar Turandot. No oblidem el nombrós cor, que en un escenari de dimensions escasses, es veu obligat a cantar molt junts, arribant en cert moments, a sonar excessiu. En un cas com aquest, el fet d’incorporar a més del cor titular a la Polifònica de Puig-Reig, va posar en evidència, que potser la direcció musical no va marcar les pautes adients de cara a homogeneïtzar les veus i a les modulacions que calia introduir. Aquest, per a mi, és un dels papers del director, estudiar l’espai i la sonoritat del teatre, per aconseguir el resultat òptim.

I no va ser només un tema dels cors, també l’orquestra, com ja he dit en altres ocasions, està ubicada en un fossar molt reduït el que feia que alguns instruments sonessin massa fort i tapessin les veus. Un moment clar va ser en la famosa ària

, en el que el tenor va quedar superat per l’orquestra.

Voldria destacar a la soprano Montserrat Martí en el paper de Liù. Com ja he dit abans, és el paper verista per excel·lència i la seva interpretació va ser extraordinària: modulada, amb sentiment, bona dicció, etc. Denotava un nivell de professionalitat, de maduresa i d’experiència molt elevat.

Cal destacar que les entrades es van exhaurir, cosa molt positiva i engrescadora de cara al futur.

Crec que per aprendre una mica més sobre aquesta òpera, val la pena visionar el Progama de TV1 de Ramón Gener, This is Opera, dedicat a Turandot.

L’italiana in Algeri. Gioacchino Rossini. Amics de l’Òpera de Sabadell

El passat dia 18 de febrer es va representar al Teatre de la Faràndula de Sabadell, l’òpera de Rossini, L’italiana in Algeri.

Sempre s’ha dit que Rossini va ser un compositor a cavall entre dues èpoques, el classicisme i el romanticisme. De la mateixa manera que certs musicòlegs mantenen la continuïtat de la seva música amb Mozart, molts altres sostenen que va ser el continuador del rococó italià de Cimarosa i Paisiello, sense negar la influència de la música alemanya en la seva obra. A destacar que  en la seva època d’estudiant a Bolonya,  va tenir accés  a les obres de Mozart i Haydn, fet que no es donava en altres indrets del que ara coneixem com a Itàlia. Aquesta influència va arribar fins a un punt en que va ser anomenat “Il tedeschino” i quedava reflectida per la integració dels instruments de vent en el llenguatge musical, aconseguint l’enfortiment del so.

Crec que és fonamental recordar una de les grans aportacions a la música per part de Rossini: la incorporació del ritme. Citant a Roger Alier, en una ocasió el vaig sentir argumentar que aquesta innovació venia de la joventut de Rossini, en la que havia viscut la introducció de les màquines i l’assumpció del soroll rítmic de les mateixes. En l’entorn ja propi de l’òpera, també se li reconeix el haver-la transformat completament, a base d’eliminar recitatius massa llargs o les conegudes àries da capo. No es pot oblidar que en la seva primera etapa com a compositor, Rossini es va dedicar exclusivament a l’òpera bufa, amb una estructura absolutament diferent de les òperes clàssiques. El coneixement d’aquest tipus d’òperes el va portar a introduir elements nous a les òperes, que en podríem dir serioses. Així es veu que construeix tota l’obra al voltant de les àries dels cantants, formades per tres parts diferents:

  • recitatiu: curt i acompanyat per tota l’orquestra. Explicació al públic per part del cantant, d’un sentiment que té.
  • ària: expressió del sentiment introduït en el primer acte.
  • cabaletta: pressa de decisió sobre el sentiment anterior.

cor: introducció del cor que l’òpera barroca havia suprimit.

Amb tots aquests elements, ja podem centrar-nos en L’italiana in Algeri. Òpera estrenada l’any 1813 a l’igual que l’òpera Tancredi. Totes dues van tenir un gran èxit.

La influència de Mozart es pot veure ja des del tema que recorda a El rapte en el serrall. La gran diferència però ja es dóna en la situació que és just a la inversa: en el cas de Rossini, el segrestat és un home i la seva enamorada és la que prepara el rapte. El tema és prou avançat per fer que una dona fos la que organitzés el rapte; evidentment va haver d’introduir alguns elements que poguessin fer-la acceptable per la societat del moment: un home gran l’acompanyava en el viatge.

Els Amics de l’Òpera de Sabadell van aconseguir, des del meu punt de vista, copsar perfectament l’esperit de l’obra, posant en escena una versió molt interessant. El disseny d’escenografia i la direcció d’escena van estar molt aconseguides, contribuint a donar ritme i agilitat a l’obra. L’orquestra, sota la direcció de Santiago Serrate,  va sonar força bé, remarcant i ajudant als cantants, sense ofegar-los en cap moment. El cor ja ens té acostumats a intervencions molt bones i aquest cop, tampoc va desmerèixer en el seu paper. Dels cantants, el que menys em va agradar va se el tenor que feia de Lindoro. La mezzosoprano Laura Vila, figura important de l’Escola d’Òpera de Sabadell, va aconseguir un nivell on van destacar les coloratures interpretades amb gran facilitat i encert. Ximena Agurto, soprano que encarna a Elvira, la dona de Mustafà, va donar una bona rèplica a Isabella. Toni Marsol, baríton, un altre habitual del Cicle d’Òpera de Catalunya, al que es veu anar creixent de dia en dia.

És una llàstima que una obra com aquesta, congregués a tan poc públic. És un obra que ajuda a introduir-se en el món de l’òpera, té una música preciosa, és àgil i divertida, només té l’inconvenient: no ser gaire coneguda.

Poso aquí l’Obertura de l’òpera dirigida per James Levine. Val la pena per veure’l. Va ser director musical de l’Òpera del Metropolitan de New York i actualment ho és de l’Orquestra Simfònica de Boston.

 

 

Nova temporada dels Amics de l’Òpera de Sabadell: Lucia di Lammermoor de Donizetti

La passada setmana es va començar la temporada  dels Amics de l’Òpera de Sabadell amb la representació de Lucia di Lammermoor de G Donizetti. Aquesta obra es considera com a gran representant de l’òpera romàntica, on prima d’ideal romàntic de l’amor impossible entre dos amants per culpa de les lluites de poder i del destí i que, només amb la mort, podran veure realitzat el seu amor. Contrasta la part de la trama representada per la lluita entre guerrers i exercits per conquerir o mantenir poder i la persona de Lucia que es sacrificada pel seu germà (baríton), Raimondo (el capellà, baríton) i Normando (capità de la guàrdia, tenor). La història situada a Escòcia a finals del s. XVII, es desenvolupa a castells, cementiris i en general es podria parlar d’espais tenebrosos i una mica fantasmagòrics. No podem deixar de recordar que el llibret es va inspirar en la novel·la de Sir Walter Scott, The bridge of Lammermoor.

De l’èxit d’aquesta òpera a nivell mundial ens parla el fet que en el còmput d’òperes recollides a operabase.com, aquesta ocupa el lloc 21, i si ens centrem en el seu compositor, la Lucia ocupa el segon lloc (entre 35 obres seves) amb 219 representacions en els darrers cinc anys. (El primer lloc l’ocupa Verdi amb La Traviata, amb 748 representacions)

Voldria posar de manifest l’escenografia. És molt senzilla, feta amb recursos limitats, però no per això deixa de ser efectiva i contribueix plenament a la comprensió i ubicació de l’acció. Per altres representacions, crec que la realització de vestuari és molt bona i d’aquesta manera la interrelació entre escenografia i vestuari es reforcen mútuament, aportant valor al conjunt de l’obra.

En quant al repartiment, em van agradar de manera especial Raimondo (Xavier Aguilar, baríton), amb un to mesurat, efectiu i ple de matisos. La Lucia interpretada per Saioa Hernández, soprano, a la que ja he tingut ocasió de sentir en altres obres i Edgardo, interpretat per Albert Casals tenor.

En aquesta ocasió l’orquestra va sonar molt equilibrada entre les fustes, els vents i la corda. Va recolzar i acompanyar molt bé a la flauta que és l’instrument que Donizetti va triar per fer-nos sentir els sentiments de la bogeria i que acompanya la famosa ària d’aquest mateix nom.

A part de la interpretació de Maria Callas, hi ha tres sopranos que m’agraden especialment en aquest paper.

La primera d’elles és la de Joan Sutherland

, és una veu potent i càlida al mateix temps, amb una coloratura i expresivitat excepcional. Les altres dues corresponen a Anna Netrebko

i Natalie Dessay

I també deixo l’ària del suïcidi de Sir Edgardo, cantada per Roberto Alagna 

i Luciano Pavarotti

En aquests fragment he primat les veus que més m’han agradat en aquests paper i no la posada en escena que crec que n’hi ha que em semblen més interessants.

La Bohème de Puccini. Amics de l’Òpera de Sabadell

 

Programa de La Bohème de PucciniEl dimecres dia 30 d’abril, vaig assistir a la representació de La Bohème de Puccini al Teatre de La Faràndula de Sabadell a càrrec dels Amics de l’Òpera de Sabadell.

 

És ben curiós que la majoria de la gent no conegui l’existència de  l’òpera de Ruggero Leoncavallo, amb el mateix nom i basada en la mateixa novel·la escrita per Henri de Murger que va utilitzar Puccini.

M’interessa fer esment a aquest fet, a part de que perquè es van estrenar amb un any de diferència només, (en el cas de la de Puccini es va estrenar a Tori el 1896 i la de Leoncavallo el 1897 a La Fenice de Venècia) sobre tot perquè ens trobem davant de dues obres veristes. Com a tals, recullen el final del romanticisme però amb característiques diferenciadores ben clares. Segons vaig sentir una vegada a en Roger Alié, Leoncavallo va ser el veritable teòric del verisme, allunyant-se del bel canto i a pesar de que encara manté la figura femenina com la figura principal (típic del romanticisme), ja passa a una obra coral amb personatges de la vida real. En l’òpera de Leoncavallo es segueix més al peu de la lletra l’obra en la que es bass,a i posa de manifest la cruesa de la situació sense carregar les tintes en la part més romàntica, com va fer Puccini

A més de les influències dels romàntics, en ambdós autors es nota l’empremta de Wagner en l’ús del leimotiv, recurs aquest, molt ben utilitzat per Puccini. La pèrdua d’importància de les àries, quedant més integrada la música amb les cançons es fa més palesa en l’obra de Leoncavallo. Per últim, destacar el canvi fonamental de l’orquestra, al passar a tenir un nombre molt més gran de músics que ajuden a ressaltar els moments clau de la trama. Aquesta característica és de vital importància al parlar dels cantants, ja que necessiten tenir un potència de veu i una resistència física considerable per poder imposar-se a l’orquestra.

No hi ha cap dubte: l’òpera de Puccini va ser la que es va imposar en aquesta particular lluita. Cal dir que només existeixen tres enregistraments en CD de l’obra de Leoncavallo, on la més recent és de l’any 1990 i que en molts llibres i bases de dades d’òpera, per exemple a operabase,, quan es parla de les òperes d’aquest autor, s’obvia La Bohème. En aquesta mateixa web, al mirar les estadístiques, es veu que dins del rang de les òperes, La Bohème de Puccini ocupa el lloc número 3, mentre que la de Leoncavallo ni tans sols apareix entre les  50 primeres. Quan aquest apareix és per la seva òpera Pagliani, sens dubte la més coneguda.

Centrant-nos en La Bohème de Giacomo Puccini presentada pels Amics de l’Òpera de Sabadell, destacar el goig que fa veure el teatre ple de gom a gom. Com he apuntat més amunt, l’orquestra de les òperes veristes, són nombroses i amb presència destacada d’instruments de vent. Han de jugar el paper potenciador d’aspectes del llibret. Així doncs, no podia ser d’un altre manera que l’orquestra tingués un paper rellevant. Ara bé, ja ho he dit en altres ocasions comentant les òperes de Sabadell, l’Orquestra Simfònica del Vallès, que en altres tipus de concerts i esdeveniments musicals. està a gran alçada, en les òperes, “sona” massa. A vegades crec que és la forma del fossar, que al tenir el sostre tan avançat, propicia que el so reboti en ell i quedi distorsionat i amb una potència que ofega a qualsevol. Vaig trobar un so molt pla, sense matisos, no acompanyava en les emocions. Potser en les properes representacions, canviarà.

També com he dit abans, en aquest tipus d’òpera calen cantants de gran potència. Vaig trobar que el tenor que feia el paper de Rodolfo, impostava molt la veu, forçava el coll per tenir potència, amb un resultat, per al meu gust, molt deficient. Mimí, interpretat per Maite Alberola, soprano de llarga trajectòria i amb un repertori operístic important, no va tenir cap problema, en tot cas es podria dir el contrari, que anava tan sobrada de potència que mancava el color. Em va agradar molt Musetta, Núria Vilà, soprano a la que ja he tingut ocasió de sentir en altres òperes. El baix que va fer el paper de Colline, Juan Carlos Esteve, em va emocionar.

Em va agradar molt la direcció d’escena. En Carles Ortiz va aconseguir una magnífica posada en escena: el tractament dels espais, el moviment dels cantants, en resum va aconseguir dinamisme amb equilibri.

Voldria demanar als organitzadors, que en el programa de mà, facin constar el nombre de descansos i la durada dels mateixos. És lamentable que per desconeixement, les persones que han demanat una consumició al bar, entrin tard o s’endarrereixi el començament del següent acte.

Ara a esperar la propera temporada que es presenta suggerent. En parlarem