Condemnen a violar a una noia germana del violador.

Ahir vaig llegir una notícia publicada a El Periódico, i em vaig quedar tan trasbalsada que he hagut d’esperar unes hores, abans de poder escriure. El resum dels fets es desencadena a partir de la violació d’una nena de 12 anys al Pakistà, mentre treballava al camp. El germà ho denuncia al Consell d’ancians del poble que decideixen la violació de la germana de l’agresor, una noia de 16 anys. La pena es du a terme en presència del seu pare  i dels 40 membres del Consell d’ancians. És esfereïdor constatar com els homes decideixen no només sobre el cos de les dones, sinò sobre tota la seva vida, ja que les conseqüències per ambdues noies les marcaran per sempre. Al costat d’aquesta brutalitat, les mares respectives , un cop van conèixer els fets, ho van denunciar a la policia. Prèviament, havien anat a demanar perdó i clemència i van intentar que no es portés a terme aquesta brutalitat. Un cop més, la seva opinió no es va tenir en compte i això que elles, com a dones podien entendre els efectes de tot el que habia succeït i les repercusions futures. En aquests moments les dues noies estan en un pis d’acollida per a dones. 

Evidentment la primera pregunta que ve al cap és, i el violador? El seu acte no li va reportar ni cap pena ni el rebuig del seu entorn.

No se si el fet d’haver crescut en aquest ambient pot fer que la percepció dels fets per part de les noies, sigui diferent a la nostra, ho dubto. A sobre podem pensar que dins de tot, el haver sortit la notícia als mitjans, ha permés que les joves hagin estat apartades del seu ambient i potser podran tenir una opció de vida diferent. Però immediatament cal pensar en quantes històries semblants passen cada dia, de les que no en tenim coneixement i amb finals tràgics. 

Un cop més hi haurà gent que clamin pel respecte cap a altres cultures, però crec que el fanatisme, mai es pot considerar una forma de cultura.

Anuncis

Jornades Catalanes de la Dona. 1976

Jornades Catalanes de la Dona. 1976

L’Ajuntament de Barcelona, dins del programa de Memòria Històrica, està preparant una exposició itinerant, relacionada amb les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, que es van celebrar a Barcelona l’any 1976.

Ha plogut molt des de llavors, però no tant com per no recordar el que va suposar aquella celebració i les conseqüències en la vida pública i privada de moltes persones, que va provocar.

Cal emmarcar-les en el context històric del moment, a encara no un any després de la mort de Franco. Tota la societat estava en ebullició, amb ganes de fer sentir la veu, amb necessitat de participar en els canvis que s’acostaven.

El moviment feminista era divers i estava representat per un ventall molt ampli d’associacions,  dones de partits polítics, entitats ciutadanes, moviments i grups de tot tipus. No era gens fàcil posar d’acord a tot aquell munió d’idees, interessos i voluntats. Les discussions eren vives, però per damunt de tot, va prevaldre la voluntat unitària.

Les dones militants en partits polítics, deien que vivien una doble militància, com a dones i com a membres d’un partit. I això no sempre era fàcil. Els partits eren un reflex de la societat, i molts homes creien que defensaven posicionaments d’esquerres i al mateix temps tenien comportaments absolutament masclistes quan parlaven de les seves companyes, o dels drets laborals i socials de les dones. D’aquí molts debats: què s’havia d’avantposar, la militància en el moviment feminista o la militància de partit. En el interior dels partits, no sempre es tenia clara la necessitat de participar en aquest moviment  i a vegades s’actuava més per l’estratègia d’ocupar espais i moviments ciutadans que pel convenciment de la seva oportunitat. A més de la incomprensió de companys de partit, les dones que estaven exclusivament en el moviment feminista, no miraven amb gaire bons ulls a les dones de partits: les veien com una amenaça i algun col·lectiu propugnava la creació de partits exclusivament de dones. Dins d’aquest marc, cal recordar la intervenció de l’Empar Pineda, que en tot moment es va presentar com a comunista, i que al parlar de Dona i Política, i recordant les lleis que havia decretat la Generalitat i defensant la necessitat d’intervenir en política, va aconseguir uns forts aplaudiments.

Amb tot aquest caldo de cultiu es va aconseguir organitzar les Jornades. Es va dividir en grups la preparació de cada ponència que s’havia de portar al plenari i que donarien lloc a les conclusions de les mateixes. Encara conservo els originals de totes les ponències escrites a màquina,  i retalls dels articles que van aparèixer aquells dies en els diferents mitjans (Avui, Tele-exples, Sábado gráfico, Por favor, Triunfo, La Vanguardia, Mundo diario, etc.) De manera especial conservo la de Dona i treball per ser la que vaig presentar al col·lectiu. Escrita a màquina amb una Olivetti Lettera 32, és un bon exemple de negociació, de voluntat d’acord que es va aconseguir després de moltes hores de debats i discussió.  Rellegir-la ara, mostra la claredat d’anàlisi i de síntesi, triant els punts claus. Tal com es diu en l’article escrit per Blanca Cia, que va aparèixer en El País, el passat dia 5 de gener, Dones en moviment, el món laboral i les seves condicions, és un dels aspectes en que s’avançat menys.

El record del Paranimf de la Universitat ple a vessar, amb gent ocupant la mateixa tarima des d’on parlàvem, no es pot esborrar. Com en l’actualitat, alguns mitjans van parlar de 2000 dones i d’altres 4000. La xifra no és el més important. El que si que ho és, és el fruit, el pòsit que va deixar en la societat i en les dones en particular. Crec que no és exagerat pensar que van canviar la vida de moltes persones.

Amb l’embranzida de les Jornades, es va organitzar una festa al Teatre Grec, en la que van participar grups de teatre i de música de dones. En aquestes ocasions, la col·laboració d’algunes professionals reconegudes, era de gran ajuda per aconseguir permisos. No faltava l’ajut de la M. Aurèlia Capmany, la Montserrat Roig, la Núria Pompeia, la Marina Rosell, la Colita, la Pilar Aymeric i moltes altres. Les vocalies de les Associacions de Veïns i altres entitats, tenien les seves paradetes i donaven a conèixer les seves activitats. Havia alegria i motivació.

Jornades_NP.jpeg

Quan darrerament s’alcen veus per posar de manifest un retrocés en les conquestes de la dona, potser convindria analitzar de nou en quin punt s’està i que ha pogut motivar aquest tirar enrere. No es pot viure vinclats en la nostàlgia, però cal saber d’on es ve per donar les passes en la línia correcte.

Un cop més parlem d’educació i formació de dones joves

En pocs dies, un parell de notícies m’han cridat poderosament l’atenció donat que incidien de forma directe en la formació de noies joves. En primer lloc, Malala Fund anunciava que un grup de refugiades de Síria que viuen actualment en el camp  Azraq de Jordània, es presentaran el  proper mes de juny als exàmens després d’haver estat estudiant tot l’any al camp. En suport de totes elles, han llançat una campanya per fer-lis arribar bons desitjos i encoratjar-les davant d’aquests exàmens.

Pensar en una situació tan especial com és viure en un camp de refugiats, on la motivació per fer coses i l’esperança deu ser molt baixa, i aconseguir que un grup de noies es preparin per un futur millor, en base a l’educació, és tot un repte.

La dedicació d’aquesta Fundació a l’educació de les noies és molt important i no podem oblidar la seva declaració de principis:

Free, safe, quality education is the right of every girl. But too many girls are still shut out of school because they have to work, are married early, or have to care for younger siblings, denying them their fundamental right to education.  

A l’altre  extrem en quant a situació cultural, es va publicar la notícia que la model Karlie Kloss, va crear el Kode with Klossy, institució que promou la formació de joves entre 13 i 18 anys en la professió de programadores. Per un costat organitzen cursos d’estiu per a 20 persones en tres ciutats diferents d’Estats Units, gratuïts, de dues setmanes de durada,  amb la finalitat que aprenguin a programar i construir apps operatives emprant el codi Ruby. Simultàniament estan buscant la manera que aquestes joves trobin més oportunitats fora de l’aula puguen entrar en contacte amb altres programadors.

Aquesta idea li va venir de la seva pròpia experiència i de constatar la quasi nul·la presència de noies que seguissin aquest tipus de cursos a la universitat.

“Necesitamos más mujeres estudiando y trabajando en temas relacionados con programación. La tecnología cambia la manera en que el mundo funciona, las compañías que se dedican a esto tienen una gran influencia en nuestra vida, y es importante que las mujeres formen parte de esta ecuación”, ha puntualizado.(Karlie Kloss)

Per sort cada dia van apareixent noves iniciatives que volen afavorir i potenciar el paper de les joves en el terreny de la tecnologia, facilitant la seva formació i l’intercanvi de idees i projectes. Existeix a Espanya una branca de Girls in Tech (GIT) ”

És una organització no lucrativa centrada en el compromís, l’educació i l’empoderament de les nenes i dones a les que  apassiona la tecnologia. El nostre objectiu és accelerar el creixement de les dones innovadores que estan entrant en la indústria de l’alta tecnologia i la construcció de noves empreses exitoses.”

També cal tenir present a MujeresTech que es defineixen com ”

Una asociación de comunidades del sector tecnológico que busca despertar y potenciar el talento femenino. Unimos nuestro talento y recursos para ponerlos a disposición de todas las niñas, las mujeres y los hombres que quieran ver más mujeres en el sector digital”

És evident que la tecnologia, avui en dia, està present en les nostres vides des del primer moment que obrim els ulls al matí (poca gent utilitza ja el despertador, començant el dia amb l’alarma del mòbil). Encara que lentament,  cada cop més persones tenen habilitats tècniques provades que els permeten poder interactuar amb tots els aparells que ens envolten. Aquesta tendència ha estat confirmada en l’estudi “Sociedad de la Información en España 2015″ de Telefònica. Aquest treball es realitza cada any i això permet poder tenir una sèrie de dades , on aquest any per exemple, es posa de manifest el increment d’usuaris d’Internet en la franja d’usuaris de 55-64 anys i el que és més significatiu és que 8 de cada 10 persones entre els 16-74 ants accedeixen diàriament a Internet i d’aquests, el 88,3% ho fan a través del mòbil.

El sector de la tecnologia creixerà molt en un futur bastant immediat, apareixeran noves professions i cal estar preparades. La capacitat i la motivació no es dubte i amb totes aquestes iniciatives que s’han comentat, les diferències de gènere han de disminuir ràpidament.

 

 

 

Coherencia e integridad.

Origen: Coherencia e integridad.

Crec que es pot generalitzar la reflexió que proposa en Fausto Murillo en el seu blog entorn a una figura com Dudamel, a altres sectors de la nostra societat. En el sector laboral la precarietat i la por de perdre el lloc de treball han portat a la quasi desaparició del moviment sindical (a part de que els sindicats no estiguin massa encertats en els seus plantejaments ni accions). Si pensem en el mon polític, la necessitat de obtenir vots porta a acceptar o dir o fer coses absolutament contraries al que havien plantejat en els seus programes. Els moviments veïnals o lligats a certs entorns com l’educació, la sanitat o el benestar social, son els que mantenen un grau més elevat de coherència en els seus plantejaments i aconsegueixen una implicació més elevada de les persones que estan properes a ells.

Ningú pot dir que no  fa política o que no te interés per aquesta. La sola afirmaciò implica que es deixa en les mans dels altres la pressa de decisions, estiguin o no en línia amb el que un pensa. Ningú està excempt d’assumir la responsabilitat dels seus actes. Als infants i als joves se’ls demana contínuament que actuïn en conseqüència i de cop, els adults ens oblidem de que hem de ser coherents amb nosaltres mateixos.

 

 

Les eleccions del 27S

Demà començarà, o segons com es miri continuarà, la campanya electoral del 27 S. Hem sentit que aquesta campanya tindrà un elevat component emotiu i segur que així serà.

En primer lloc es planteja el sentiment de catalanitat, com a fet bàsic i fonamental, deixant per un segon estadi la part de realitat que ens porta a voler saber que farem després i quin i com es farà el següent pas.

En alguns moments davant de certs plantejaments tan antagònics, es pot pensar que tots hem tornat a l’adolescència, moment de plantejaments radicals, de blanc o negre. És d’esperar que no sigui així i que siguem capaços de raonar, d’analitzar pros i contres i que puguem veure tota la riquesa de matisos que hi ha entre els colors extrems.

Un gran dubte que ens ve al cap, és quan volem pensar en quina pot ser la foto del Parlament de Catalunya l’endemà de les eleccions. Resulta que els que ens prometen arribar a Ítaca son els mateixos que van encetar les retallades a casa nostre (fins i tot abans que a la resta d’Espanya, amb grans aplaudiments per part del govern del PP que posava com a exemple el govern del Sr. Mas). També ens han portat a uns nivells d’endeutament absolutament insuportables. Han iniciat el camí de la privatització de la sanitat pública i de certs serveis, han sacrificat l’ensenyament públic donant suport a l’escola concertada i a l’escola privada, parlant fins i tot del xec familiar com a forma de suport a les famílies en el camp educatiu. No podem oblidar que les retallades en els drets laborals i la nova normativa aprovada en el Parlament de Madrid, va ser amb els vots de CiU. Es pot afirmar que el govern de Catalunya ha prioritzat els trets identitaris per sobre del benestar social i la lluita contra la pobresa.

Algunes de les formacions que sortiran a la foto estan implicades en afers de corrupció i de mal ús del diner públic, encara que s’amaguin en una coalició. Davant de tot això, i responent a nivell emocional, es pot confiar en aquestes persones? És lògic que alguns diguin que no veuen un element diferenciador que els porti a creure que actuaran de manera diferent.

Entre els que ens volen posar la por al cos, vegis el PP , quan els ha calgut han anat de bracet amb CiU, sense que els tremolés el pols. Així doncs, on estan les idees, els principis?

Tothom te clar que l’esclat d’aquesta situació va ser la modificació unilateral de l’Estatut de Catalunya, trencant el sentir del poble, acompanyat de la negació del reconeixement dels trets diferencials (som una nació i tenim una llengua pròpia a la que no renunciarem mai) i de no haver volgut revisar el finançament econòmic. Ningú recorda que el Sr. Mas es va aliar amb el Sr. Zapatero per fer fora al President Maragall i així desvirtuar l’Estatut? Es podría dir que el mal govern d’uns ha portat a la situació en la que ens trobem.

Però tornant al món dels sentiments. Com es pot sentir una bona part de la població quan veu que li han arrebassat la festa de la Diada havent passat a només ser la festa dels independentistes? La gent que havien sortit sempre al carrer en aquesta data, perqué volien participar, que han de fer ara? I quan demanen explicacions sobre coses que s’han fet malament aquí, la resposta és sempre: “els de Madrid més”. On queda l’orgull de poder dir que al marge de tots els altres, a casa nostra les coses es fan bé, que no som uns babaus que ens emmirallen en altres models, sinó que nosaltres tenim el nostre i creiem en els nostres valors i en la nostre forma de fer?

Encara que es digui que la línia de pensament entre dretes i esquerres s’està diluint, segueix existint. I no governa igual la dreta que l’esquerra, en tenim sobrats exemples. L’esquerra no pot prioritzar l’independentisme per sobre del benestar social, el tancament de les diferències socials, la sanitat pública de qualitat, l’ensenyament públic, etc. Si es pensa en tot això no és d’estranyar que alguns vulguin aterrar al mon real i preguntin, sense trobar resposta, quin model de país es vol construir, de quina manera, amb quins mitjans, amb quines persones, com es farà per no caure en els errors que ara s’han fet. Tenim l’experiència de la constitució de la Generalitat, es va començar de zero i s’ha demostrat que no ha estat prou reeixida, ni per nombre de funcionaris, càrrecs, locals o despeses, entre d’altres coses. Sempre s’ha dit que abans de començar a caminar, és imprescindible saber a on es vol anar i que es vol visitar, de quant de temps es disposa, quins recursos es tenen, si es va caminant, o  en tren o en avió, si es va sols i/o acompanyats, etc. No val posar-se en camí sense tenir totes aquestes incógnites resoltes: la possibilitat de no arribar o d’arribar a un lloc equivocat, seria molt alta i amb unes conseqüències nefastes.

Així doncs, les emocions son fonamentals però han d’estar equilibrades amb la raó.

Josep Ramoneda alerta dels perills d’ “anar a totes”

Punts de Vista

imageMés opinions que van sortint en aquesta pre-campanya xafogosa i massa espessa. Avui, la del filòsof i periodista Josep Ramoneda s’afegeix a les ja poden trobar en els post anteriors de Quim Sempere, Jordi Borja, Albano Dante Fachin i Josep Fontana per anar bastint argumentari cara al 27-S.

Els perills dels que avui alerta Josep Ramoneda són ja prou evidents, i el desenvolupament del dia a dia fa tèmer un creixement força desbocat d’irracionalitats “plebiscitàries”. Tot plegat no és el millor ni per la veritat, ni per una convivència amable, ni per bastir projectes sòlids que serveixin al bé comú i donin prioritat a les persones més afeblides per la crisi-estafa que -diguin el que diguin- continua.

Pel que fa a aquest bloc, aniré intentant aportar en el temps que queda, elements que ajudin a pensar…

A la recerca del plebiscit

1. Unitat. D’aquí al 27-S estarem permanentment en…

View original post 718 more words

Josep Fontana i @AlbanoDante76 : uns cracks desmuntant les trampes d’Artur Mas i cia

Tot el que sigui compartir reflexions i obrir un debat seriós, és positiu i enriquidor. Crec que és bo aportar elements que contribueixin a que cada persona pugui prendre decisions de forma conscient . A tots ens agrada poder triar, és a dir, volem tenir moltes opcions, remenar, comparar, i al final queda-nos amb la que s’adigui més amb la nostra manera de pensar. Les opcions úniques ja no son opcions, és dirigisme.

Punts de Vista

No és tot el que cal saber sobre les trampes d’Artur Mas i la seva llista, les seves falses promeses i mentides incontinents, però sí és una bona part, i molt important, del que poca gent s’atreveix a dir en els mitjans. Per sort, avui recuperem el millor Albano Dante amb aquest video no gaire bo en so, enquadrat de manera deficient, però FONAMENTAL en continguts.

Un dia em deia l’Albano que no calia que ell fos el que pugui parlar de tot si sabia on anar a buscar els arguments més fonamentats, la gent amb més credibilitat i les idees més oportunes de les persones més honestes i lùcides… doncs una vegada més, l’Albano ho ha encertat. I ha aconseguit, a més, teixir els arguments del mestre Fontana amb les seves opinions, i el seu encert i consciència de periodista insubmís.

Disfrutin i difonguin aquest vídeo que estic especialment…

View original post 7 more words