Ja fa uns dies vaig comentar la pel·lícula Figuras ocultas en la que s’explica els problemes racial i de reconeixement de la vàlua de tres dones que van treballar a la NASA. Una d’elles gran matemàtica, la segona va aconseguir ser ingeniera i la tercera va ser la primera que va treballar en el llenguatge Fortran que feia servir l’ordinador IBM que es va instal·lar a la NASA.

Ara fa pocs dies, va aparèixer l’ informe Científicas en Cifras 2015 que posava de manifest l’absència quasi total de dones en llocs de responsabilitat en la direcció d’organismes públics d’investigació.

Aquesta realitat no sorprèn quan el resultat d’una enquesta realitzada a 1.000 ciutadans espanyols i que es va presentar el passat mes de setembre, concloïa que el 63% dels entrevistats no creien que les dones poguessin ser investigadores d’alt nivell. Resultats similars o encara més elevats es van obtenir en altres països d’Europa on també es va fer la mateixa enquesta.

I crida l’atenció l’article següent:

Dos barreras que alejan a las mujeres de la ciencia

Daniel Mediavilla.

El País. 2 feb. 2017

(…)

Un segundo artículo publicado la semana pasada aporta más información sobre las posibles causas de la infrarrepresentación femenina en ciencias e ingenierías. En un trabajo, aparecido en la revista Science, se preguntaba a niños y a niñas si, cuando se les hablaba de una persona especialmente inteligente, creían que era de su sexo o del contrario. Cuando los pequeños tenían cinco años, no se observaban diferencias. Sin embargo, a partir de los seis o los siete años, la probabilidad de que las niñas considerasen que la persona brillante fuese de su sexo descendía.

En otro experimento del mismo estudio, los autores vieron que las niñas mayores, a partir de los seis años, estaban menos interesadas en juegos que, según la descripción, estaban diseñados para niños muy inteligentes. Sin embargo, el interés no variaba entre géneros cuando se les presentaba el juego como dirigido a niños muy constantes. Los responsables del estudio consideran que estas ideas sobre el género y la inteligencia, que aparecen en una fase temprana de la infancia, pueden alejar a las niñas de carreras de ciencias o ingenierías. Como dato llamativo, tanto niños como niñas reconocen que ellas tienen mejores notas, lo que sugiere que no asocian esas notas con la brillantez. Ahora, los autores quieren buscar los orígenes de esas diferencias de percepción.

és a dir, des de ben petits els nens i les nenes ja tenen una percepció que discrimina negativament a les nenes. És evident que si no s’actua de forma ràpida i eficient, seguirà sent molt difícil modificar les ràtios actuals del món científic. Com va expressar Maria Blasco, directora del Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques, “Si todo en la sociedad está montado para que sea más difícil para las mujeres, será más difícil”

El ruido del tiempo de Julian Barnes

Un amic del grup de música, ens va suggerir que llegíssim aquest estiu el llibre de Julian Barnes, El ruido del tiempo,  editat per Anagrama.

L’història gira entorn al músic rus Shostakóvich, i en base a fets reals de la vida i circumstàncies d’aquest, crea una novel·la amb situacions i pensaments derivats de l’actitud de Shostakóvich en relació al poder, des de l’època estalinista fins a la seva mort l’any 1975. Aquesta obra  planteja la relació entre la música i el poder, o en termes més globals, entre l’art i el poder.

És un llibre per llegir amb calma i tenint molt presents el desenvolupament dels fets succeïts a Rússia i l’evolució política en funció dels dirigents de cada moment. Es va seguint la vida del músic des de la seva infància veient com es va transformant en un personatge aclaparat pel poder. Ell només volia fer música i tenir la tranquil·litat necessària per a compondre: res més. Però, la manera d’aconseguir-ho, és correcte? no voler ser un màrtir, és una actitud abominable? Intentar separar els dos mons, el polític i el de la música, és possible? les actituds individuals han de prevaldre sobre l’interès col·lectiu? Era conscient d’aquesta dificultat i així ho expressa. A la pàgina 69 podem llegir:

Que el Poder posea las palabras, porque ellas no pueden manchar la música. La música escapa a las palabras; es su propósito y su majestat.

Però no és fàcil viure aquesta dicotomia. La por acompanya en tot moment:

Miedo:¿qué sabían los que lo inspiraban? Sabían que daba resultado, sabían incluso cómo funcionaba, pero no qué se sentía.

fins a destruir:

Había tres maneras de destruir un alma: con lo que otros te hacían; con lo que otros te hacían hacer, y con lo que tú, voluntariamente, elegías hacer. Cualquiera de los tres métodos era suficiente, aunque si se combinaban los tres el resultado era irresistible.

De forma paral·lela es va seguint la vida d’altres músics com Prokófiev o Igor Stravinsky i el paper que van jugar cada un d’ells. És molt interessant no perdre el fil de les composicions i com sempre recomano, compaginar escoltar-les amb la lectura del llibre.

Personalment he gaudit amb aquest llibre i el recomano. Però perquè es puguin comparar diferents opinions, adjunto la crítica apareguda a Babelia,  l’escrita per Frans van den Broek a infolibre o la de Juan Flores a Revista de letrasTotes elles aporten elements d’anàlisi molt enriquidors. Bona lectura ; ).

Nota: El diari El País publica una entrevista amb Julian Barnes que amplia i explica  el sentit de la seva obra. Deixo l’enllaç per que vulgui llegir-la.

Museo Cruz Herrera. La Línea

Museo Cruz Herrera. La Línea

El passat mes de gener d’aquest any,  es va inaugurar a La Línea, el Museu Cruz Herrera. Ubicat a l’edifici que ocupava l’Ajuntament de la ciutat, i prèvia reforma del mateix, les obres de José Cruz Herrera (1890-1972), disposen d’espai per a ser distribuïdes i contemplades amb perspectiva suficient. Es considerat el pintor  que més condecoracions ha rebut en l’història d’Espanya. No crec equivocar-me gaire si apunto que la seva proximitat al règim polític imperant, el va ajudar en l’obtenció d’aquests premis. Veure com pintava un retrat  de Pilar Primo de Ribera ens porta a ubicar-lo en un context molt concret. Es pot analitzar la seva cronologia per seguir la seva trajectòria personal i artística. 

Un detall que ningú em va saber explicar, és perquè les obres no estan datades. La veritat és que és molt difícil seguir la trajectòria d’un artista, analitzar la seva evolució, veure els canvis de tècnica, de color en la paleta, de temàtica, etc. si no es disposa d’un element tan bàsic com la data de cada quadre. Cal esperar que aquest aspecte sigui corregit en el futur i permeti a tots els interessats en l’obra d’aquest pintor, situar les obres en el context personal, històric i social de l’artista.

Les sales del museu es distribueixen en: Sala de la primera època, la sala de dibuixos o apunts, sala costumista, sala de nus, sala de retrats masculins i sala àrab.

En la primera es veuen treballs molt academicistes, de colors foscos que al llarg dels anys aniria modificant per passar a una paleta molt més acolorida, amb tons dels colors bàsics. S’explica que de ben petit va començar a pintar com a resultat d’una malaltia, i en aquesta primera etapa va treballar fent còpies de quadres de pintors clàssics. Va agafar molta pràctica i es veu molt en el tipus de pinzellada, curta i prima que emprava. Això es va modificant amb el pas del temps i es va percebent una pinzellada més llarga i fluida.

Es va formar principalment a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (de la que va ser anomenat acadèmic corresponent a Barcelona, el 15 de març de 1943, segons consta a la pàgina 137 de la “Relación general de académicos (1752-2015)” publicada per la pròpia Acadèmica) i posteriorment va anar a Roma i París a completar la seva formació. Viatjà per Sudamèrica però on va arrelar va ser a Casablanca on va estar vivint des del 1927 fins a la seva mort de manera intermitent.

La seva obra és molt valorada i es considera un pintor a l’alça. A la Colección Carmen Thyssen-Bornemisza de Màlaga més dedicada al costumista, es pot veure obra seva.

Lluvia en Marrakech. Cruz Herrera
Lluvia en Marrakech. Cruz Herrera

En alguns moments em va recordar a Zuloaga o en les pintures de temàtica àrab, es veia certa relació amb Fortuny.

Judios. Cruz Herrera
Judios. Cruz Herrera

Aquest quadre, com en alguns altres, em va sorprendre la figura de la dona. Sembla que està afegida, que no forma part de l’obra. Ningú la mira i ni tan sols hi ha cap gest de reconeixença. Ella, per contra, fixa la mirada al front,  vol significar la seva presència. És la joventut al costat de la vellesa que es vol obrir camí.

El abuelo y el niño. Cruz Herrera
El abuelo y el niño. Cruz Herrera

L’avi amb el nen traspua una gran tendresa.  La persona gran té la mirada una mica perduda, com tancat en els seus pensament. El nen somriu, te una flor fresca a la mà, símbol de tenir tot el mon per recórrer i amb temps suficient fins que la flor es marceixi.

Els fons dels quadres son molt importants. No molesten, estan pensats per ressaltar el contingut.

El tractament que fa de la llum és interessant.  Normalment l’ubica per darrera de les figures i utilitza la roba o el color de la pell de les dones, (en el cas dels retrats), per aportar-la . Les obres sempre estan molt equilibrades en la distribució del contingut. Una característica de Cruz Herrera és l’ús d’elements de natura morta en molts dels seus quadres. És freqüent veure  fruites, o un gerro, o un estri que sembla  donar un toc de quotidianitat al retrat.

Aquest tipus de pintura no és de la que acostumo a veure. Crec que cal saber valorar i apreciar l’art en tota la seva amplitud i de la diversitat sempre s’aprèn. Algú va comentar que sempre que visita una exposició, quan acaba, es pregunta quina obra s’enduria a casa seva. En aquest cas concret, jo optaria per les obres del mon àrab i per algun dibuix de paisatges.

 

Immediatesa: nova forma de vida i d’educació

A l’entrevista de Borja Hermoso que va fer a George Steiner i publicada a Babelia el passat 2 de juliol, el periodista pregunta al filòsof:

El ruido y la prisa… ¿No cree que vivimos demasiado deprisa? Como si la vida fuera una carrera de velocidad y no una prueba de fondo… ¿No estamos educando a nuestros hijos demasiado deprisa?

Steiner: Déjeme ensanchar esta cuestión y decirle algo: estamos matando los sueños de nuestros niños.

Continue reading “Immediatesa: nova forma de vida i d’educació”

André i Dorine de Kulunka Teatre al Poliorama

André i Dorine de Kulunka Teatre al Poliorama

Com encara estarà uns dies en cartell l’obra André i Dorine, que posa en escena la companyia Kulunka Teatre al teatre Poliorama, faig aquest apunt per aconsellar que es vagi a veure. Han visitat ja més de 20 països els darrers quatre anys  i segur que seguiran viatjant, així que espero que aquest consell pugui  servir encara per a molta gent.

Crec que la primera cosa a destacar és la pròpia idea de l’obra i de l’ús de màscares i de mímica. És evident que això permet que sigui vista per un gran nombre de persones, ja que la llengua no és l’element de comunicació. I dins del col·lectiu de persones que poden gaudir de l’obra, estan incloses també les que tenen dificultats auditives (en major o menor grau). Em sembla fabulós. És tornar al llenguatge primigeni, el que ajuda i permet tenir una comunicació bàsica amb un altre, emprant el llenguatge corporal. Aconseguir un bon resultat no és fàcil. No es disposa de la veu, ni de l’entonació ni de les paraules: només el gest.

Un altre element és el de les màscares que també es podria convertir en un entrebanc i no ho és. Estem acostumats a que és la cara l’encarregada d’expressar les emocions i busquem els ulls o la boca dels altres  per saber que  estan sentint. En aquesta obra no és així. Insisteixo,  és el cos el que ens mostra tot el ventall de sentiments i emocions dels protagonistes. Sabem quan estan contents, quan estan enfadats, quan estan enamorats, feliços, preocupats, etc. pel seu gest. Cal dir que les màscares son precioses i elles ajuden a entendre l’obra.

D’alguns comentaris que he sentit, es podria deduïr que aquesta obra parla de l’Alzheimer, és cert, però de molt més. L’aparició d’aquesta malaltia en un dels membres de la parella, serveix de detonant per explicar l’evolució de la relació a mesura que avança l’Alzheimer, però al mateix temps crec que André torna a descobrir a Dorine, no la mateixa evidentment, però una persona que el posa a prova i que al mateix temps és capaç de manifestar-li una gran tendresa.

Al principi tenim la percepció d’una parella instal·lats en la rutina i que es dediquen a fer-se la guitza un a l’altre. A André li costa acceptar la nova situació, no la vol veure perquè implica un canvi radical en la seva vida. Però va entrant. Van apareixent els sentiments.

I en el pati de butaques també.

Ens presenten un drama, però com tot drama te també moments de comèdia perquè tots dos aspectes formen part de la vida. I el públic riu una mica i baixa la tensió i pot seguir el drama.

L’evolució de la malaltia, el tractament del drama trufat d’humor, les tornades al passat que ajuden a entendre  d’on ve la parella, tot el conjunt manté un ritme molt adient. És àgil i ràpid, però dóna temps per pair el que s’acaba de veure en l’escena anterior. Aquest a obra és de digestió lenta, necessita tranquil·litat i retornar sobre la mateixa moltes vegades. Cal no perdre cap dels aspectes  que ens posa davant dels ulls. Absolutament recomanable.

Concert de Música barroca al Museu Marés

Concert de Música barroca al Museu Marés

Voldria destacar la iniciativa del Museu Frederic Marès de celebrar un cicle de concerts de petit format inspirat en les col·leccions del Museu. D’entrada implica col·laboració entre institucions, en aquest cas amb l’ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya) i això sempre és positiu. A més comporta el tenir una visió amplia de la cultura i d’integració de les diverses arts que la conformen: com son la música i l’escultura. I de cara al públic contribueix a ampliar la mirada al permetre veure amb uns ulls diferents les obres d’art sota la influència de la música.

A tot aquest conjunt de fets, cal afegir el que son concerts de petit format, en el cas que comento com a màxim 60 o 70 persones i permeten seguir quasi frec a frec la interpretació dels músics. És evident que ajuda en la implicació del públic, es palpen les emocions dels artistes, es sent la seva respiració per l’esforç que estan fent, i l’expressió de les seves cares contribueixen a que s’estableixi un flux entre ambdues direccions.

Això no treu que com va comentar la Meritxell Tiana, que tocava el violí, la temperatura de la sala dificultava una mica l’afinació de les cordes. Però el fet que anessin explicant les peces que interpretaven i també les característiques dels seus instruments, va ajudar a entendre les dificultats i comprendre que els instruments son part fonamental per obtenir un resultat òptim.

Tant la Meritxell Tiana com l’Ariadna Cabiró, son integrants del grup La Ferlandina, que és un Ensemble de Música Antiga. En el programa de mà s’ens convidava a viatjar pels segles XVII i XVIII a través de la música, l’escultura i la pintura.

Sentirem obres de grans compositors del barroc que conversaran amb obres d’escultors de la mateixa època com Gregorio Fernández, Sebastián Dicete o Esteban de Rueda….La música italiana era un referent dins l’Europa de l’època i a Espanya es feu notar molt la moda i la predilecció per allò italià o italianitzat.

El programa va ser variat, anant d’Andrea Falconieri a Vivaldi, saltant a Scarlatti, Haendel i arribant a Luigi Bocherinni. Com a representant de la música que es feia a Espanya en aquella època van interpretar la Sonata núm. 84 en Re major del pare Antonio Soler. Personalment va ser la que més em va agradar, per això m’he permès posar aquí una interpretació de la mateixa.

 

Poder passar unes hores visitant el museu, parant una estona per sentir el concert, és tot un luxe. Ja només queda un concert del cicle que està programat pel proper mes de juny amb peces de Frederic Mompou. Una iniciativa a aplaudir i a esperar que el proper curs es repeteixi i si pot ser, s’amplii a altres museus i espais de Barcelona.

 

Audició musical

En la capçalera del blog es pot llegir com a declaració de principis, el desitg de compartir aficions i idees amb d’altres persones de les que sempre aprenc.

Tinc la gran sort de poder participar en un grup de persones unides per l’estimació a la música. Uns son professionals del sector, d’altres grans aficionats i  coneixedors del mon musical i d’altres als que ens agrada molt la música però que el nostre bagatge és més minso.

Fa uns dies es va organitzar una Audició musical que ens va permetre escoltar obres de tres grans músics, nascuts fora del Regne Unit, però que ja en vida van tenir una relació intensa amb aquest país i en particular amb Londres. Aquesta ciutat era en aquells moments paradigma de ciutat oberta, cosmopolita, rica en cultura i en estimar la música.  Es tracta de George Frideric Händel, Joseph Haydn i Antonin Dvorak. Un punt afegit  en l’audició va ser que tots els enregistraments corresponien  a orquestres angleses.

El cas de Händel és el més emblemàtic, ja que va morir a Londres el 14 d’abril de 1759, sent enterrat a Westminster. Des de 1713 era músic  de la cort i la seva implicació amb el Regne Unit el va portar a ser el director de la La Royal Academy of Music el 1719, càrrec que va conservar fins el 1734, encara que amb alguns lapsus de temps en els que viatjà a Itàlia a la cerca de cantants i llibrets. El seu reconeixement al Regne Unit arriba al punt que a l’Enciclopèdia Britànica es pot llegir:  “German-born English composer”

George Frideric HandelGerman (until 1715) Georg Friedrich Händel, Händel also spelled Haendel (born February 23, 1685, HalleBrandenburg [Germany]—died April 14, 1759, LondonEngland), German-born English composer of the late Baroque era, noted particularly for his operasoratorios, and instrumental compositions. He wrote the most famous of all oratorios, Messiah (1741), and is also known for such occasional pieces as Water Music (1717) and Music for the Royal Fireworks (1749).

Vam escoltar el Concerto Grosso op. 6, núm 5 en re major, en una gravació del 1968 de la discogràfica Decca interpretada per l’ Academy of St. Martin-in-the-Fields. Neville Marriner, director. Es tracta d’un concert per a orquestra de corda i era admirable la nitidessa amb que es podia sentir cada instrument. (Aquest és un exercici que m’agrada fer: tractar d’anar sentint cada instrument i identificar-lo).

En segon lloc vam escoltar la Simfonia núm. 103 en mi bemol major de Joseph Haydn, anomenada Drum Roll. Aquí ja vam tenir un intercanvi semàntic, per decidir com es diria en català aquesta obra. Va funcionar Internet amb les cerques a diccionaris diversos per arribar a l’acord que dir redoblament de tambors era correcte! (Per si algú vol ampliar informació, poso l’enllaç a les notes del programa de la Chicago Symphony Orchestra que m’han semblat interessants). Com es pot llegir a Wikipedia:

La Sinfonía n.º 103 en mi bemol mayorHoboken I/103, es la undécima de la serie de doce sinfonías tituladas Sinfonías de Londres (números 93-104) compuesta por Joseph Haydn. …

La sinfonía fue la última de las doce sinfonías en componerse para ser interpretadas en Inglaterra durante los dos viajes de Haydn allí (1791179217941795). La música de Haydn era muy popular en Inglaterra antes de que viajara allí y los aficionados musicales británicos llevaban tiempo demandando una visita del compositor austriaco. La recepción del compositor en Inglaterra fue de hecho muy entusiasta y las visitas al país fueron uno de los periodos más fructíferos y felices de la vida del compositor. Haydn compuso la sinfonía del «Redoble de timbal» mientras residía en Londres durante el invierno de 1794–1795.

Amb això quedava del tot clar el perquè el nostre conductor, l’amic Francesc Esteve, ens havia proposat aquesta peça. Per aquesta ocació va triar una gravació de la Deusche Grammophon del 1973 a càrrec de la London Philharmonic Orquestra, dirigida per Eugen Jochum. Aquesta orquestra, ens va comentar que te més retirada a ser considerada com mozartiana i que si es fa la comparació amb la gravació d’aquesta Simfonia a càrrec de la Royal Philharmonic Orquestra, dirigida per Thomas Beecham, es perceb clarament les diferències entre ambdues. Realment és una peça que aixeca l’ànim.

I per acabar i fent un nou salt en el temps, vam passar a la Simfonia núm. 7 en re menor, op. 70 de Antonin Dvorak (1841-1904), interpretada per la London Symphony Orquestra dirigida per Istvan Kertész i enregistrada el 1964 a Decca. Aquesta Simfonia li va ser encarregada per la London Philharmonic Society i va ser estrenada en ocasió del tercer viatge que realitzà a Londres el 1885.  Amb posterioritat en va fer sis més al Regne Unit.

La va escriure entre desembre de 1884 i març de 1885. D’ella en diu Dvorák que fou realitzada “en una època plena de dubte, amargor, dolor silenciós i resignació”. I afegeix: “Onsevulla que vaig no penso més que en aquesta obra, que ha de commoure al món, i amb l’ajuda de Déu ho assoliré”. La raó del dolor de Dvorák estava en la recent mort de la seva mare. Per això aquesta simfonia ha estat denominada Tràgica. L’obra va ser rebuda amb gran entusiasme i els crítics la compararen amb les Simfonies de Beethoven i de Schubert. Alguns crítics consideren el segon moviment com el més hermós dels temps lents de Dvorák, i jutgen que la melodia de llurs compassos inicials és una de les més belles del seu autor i que el següent passatge romàntic és un dels més profunds de la literatura simfònica després de Beethoven. (Wikipèdia)

Aquesta Simfonia m’era més desconeguda i em va commoure. Els instruments es complementaven, no es tapaven els uns als altres, t’anaven portant.

Com al cap de pocs dies, alguns ens vam tornar a trobar al concert de John Eliot Gardiner al Palau de la Música, deixo aquesta interpretació

No cal dir que passar una tarda en bona companyia i bona música és un plaer qie no te nom. Com va explicar un dels contertulis, s’ha fet algun estudi que analitza diversos components a la sang abans  i després d’haver assistit a un concert. Els resultats indiquen la millora en la salud de les persones ja que es detecta la presència de determinades substàncies que així ho indiquen.

Puc assegurar que vam sortir tots fregant els núvols i esperant poder compartir ben aviat un altre tarda com aquesta.