Ja fa uns dies vaig comentar la pel·lícula Figuras ocultas en la que s’explica els problemes racial i de reconeixement de la vàlua de tres dones que van treballar a la NASA. Una d’elles gran matemàtica, la segona va aconseguir ser ingeniera i la tercera va ser la primera que va treballar en el llenguatge Fortran que feia servir l’ordinador IBM que es va instal·lar a la NASA.

Ara fa pocs dies, va aparèixer l’ informe Científicas en Cifras 2015 que posava de manifest l’absència quasi total de dones en llocs de responsabilitat en la direcció d’organismes públics d’investigació.

Aquesta realitat no sorprèn quan el resultat d’una enquesta realitzada a 1.000 ciutadans espanyols i que es va presentar el passat mes de setembre, concloïa que el 63% dels entrevistats no creien que les dones poguessin ser investigadores d’alt nivell. Resultats similars o encara més elevats es van obtenir en altres països d’Europa on també es va fer la mateixa enquesta.

I crida l’atenció l’article següent:

Dos barreras que alejan a las mujeres de la ciencia

Daniel Mediavilla.

El País. 2 feb. 2017

(…)

Un segundo artículo publicado la semana pasada aporta más información sobre las posibles causas de la infrarrepresentación femenina en ciencias e ingenierías. En un trabajo, aparecido en la revista Science, se preguntaba a niños y a niñas si, cuando se les hablaba de una persona especialmente inteligente, creían que era de su sexo o del contrario. Cuando los pequeños tenían cinco años, no se observaban diferencias. Sin embargo, a partir de los seis o los siete años, la probabilidad de que las niñas considerasen que la persona brillante fuese de su sexo descendía.

En otro experimento del mismo estudio, los autores vieron que las niñas mayores, a partir de los seis años, estaban menos interesadas en juegos que, según la descripción, estaban diseñados para niños muy inteligentes. Sin embargo, el interés no variaba entre géneros cuando se les presentaba el juego como dirigido a niños muy constantes. Los responsables del estudio consideran que estas ideas sobre el género y la inteligencia, que aparecen en una fase temprana de la infancia, pueden alejar a las niñas de carreras de ciencias o ingenierías. Como dato llamativo, tanto niños como niñas reconocen que ellas tienen mejores notas, lo que sugiere que no asocian esas notas con la brillantez. Ahora, los autores quieren buscar los orígenes de esas diferencias de percepción.

és a dir, des de ben petits els nens i les nenes ja tenen una percepció que discrimina negativament a les nenes. És evident que si no s’actua de forma ràpida i eficient, seguirà sent molt difícil modificar les ràtios actuals del món científic. Com va expressar Maria Blasco, directora del Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques, “Si todo en la sociedad está montado para que sea más difícil para las mujeres, será más difícil”

Anuncis

El ruido del tiempo de Julian Barnes

Un amic del grup de música, ens va suggerir que llegíssim aquest estiu el llibre de Julian Barnes, El ruido del tiempo,  editat per Anagrama.

L’història gira entorn al músic rus Shostakóvich, i en base a fets reals de la vida i circumstàncies d’aquest, crea una novel·la amb situacions i pensaments derivats de l’actitud de Shostakóvich en relació al poder, des de l’època estalinista fins a la seva mort l’any 1975. Aquesta obra  planteja la relació entre la música i el poder, o en termes més globals, entre l’art i el poder.

És un llibre per llegir amb calma i tenint molt presents el desenvolupament dels fets succeïts a Rússia i l’evolució política en funció dels dirigents de cada moment. Es va seguint la vida del músic des de la seva infància veient com es va transformant en un personatge aclaparat pel poder. Ell només volia fer música i tenir la tranquil·litat necessària per a compondre: res més. Però, la manera d’aconseguir-ho, és correcte? no voler ser un màrtir, és una actitud abominable? Intentar separar els dos mons, el polític i el de la música, és possible? les actituds individuals han de prevaldre sobre l’interès col·lectiu? Era conscient d’aquesta dificultat i així ho expressa. A la pàgina 69 podem llegir:

Que el Poder posea las palabras, porque ellas no pueden manchar la música. La música escapa a las palabras; es su propósito y su majestat.

Però no és fàcil viure aquesta dicotomia. La por acompanya en tot moment:

Miedo:¿qué sabían los que lo inspiraban? Sabían que daba resultado, sabían incluso cómo funcionaba, pero no qué se sentía.

fins a destruir:

Había tres maneras de destruir un alma: con lo que otros te hacían; con lo que otros te hacían hacer, y con lo que tú, voluntariamente, elegías hacer. Cualquiera de los tres métodos era suficiente, aunque si se combinaban los tres el resultado era irresistible.

De forma paral·lela es va seguint la vida d’altres músics com Prokófiev o Igor Stravinsky i el paper que van jugar cada un d’ells. És molt interessant no perdre el fil de les composicions i com sempre recomano, compaginar escoltar-les amb la lectura del llibre.

Personalment he gaudit amb aquest llibre i el recomano. Però perquè es puguin comparar diferents opinions, adjunto la crítica apareguda a Babelia,  l’escrita per Frans van den Broek a infolibre o la de Juan Flores a Revista de letrasTotes elles aporten elements d’anàlisi molt enriquidors. Bona lectura ; ).

Nota: El diari El País publica una entrevista amb Julian Barnes que amplia i explica  el sentit de la seva obra. Deixo l’enllaç per que vulgui llegir-la.

La Sinagoga. Cruz Herrera

Museo Cruz Herrera. La Línea

El passat mes de gener d’aquest any,  es va inaugurar a La Línea, el Museu Cruz Herrera. Ubicat a l’edifici que ocupava l’Ajuntament de la ciutat, i prèvia reforma del mateix, les obres de José Cruz Herrera (1890-1972), disposen d’espai per a ser distribuïdes i contemplades amb perspectiva suficient. Es considerat el pintor  que més condecoracions ha rebut en l’història d’Espanya. No crec equivocar-me gaire si apunto que la seva proximitat al règim polític imperant, el va ajudar en l’obtenció d’aquests premis. Veure com pintava un retrat  de Pilar Primo de Ribera ens porta a ubicar-lo en un context molt concret. Es pot analitzar la seva cronologia per seguir la seva trajectòria personal i artística. 

Un detall que ningú em va saber explicar, és perquè les obres no estan datades. La veritat és que és molt difícil seguir la trajectòria d’un artista, analitzar la seva evolució, veure els canvis de tècnica, de color en la paleta, de temàtica, etc. si no es disposa d’un element tan bàsic com la data de cada quadre. Cal esperar que aquest aspecte sigui corregit en el futur i permeti a tots els interessats en l’obra d’aquest pintor, situar les obres en el context personal, històric i social de l’artista.

Les sales del museu es distribueixen en: Sala de la primera època, la sala de dibuixos o apunts, sala costumista, sala de nus, sala de retrats masculins i sala àrab.

En la primera es veuen treballs molt academicistes, de colors foscos que al llarg dels anys aniria modificant per passar a una paleta molt més acolorida, amb tons dels colors bàsics. S’explica que de ben petit va començar a pintar com a resultat d’una malaltia, i en aquesta primera etapa va treballar fent còpies de quadres de pintors clàssics. Va agafar molta pràctica i es veu molt en el tipus de pinzellada, curta i prima que emprava. Això es va modificant amb el pas del temps i es va percebent una pinzellada més llarga i fluida.

Es va formar principalment a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (de la que va ser anomenat acadèmic corresponent a Barcelona, el 15 de març de 1943, segons consta a la pàgina 137 de la “Relación general de académicos (1752-2015)” publicada per la pròpia Acadèmica) i posteriorment va anar a Roma i París a completar la seva formació. Viatjà per Sudamèrica però on va arrelar va ser a Casablanca on va estar vivint des del 1927 fins a la seva mort de manera intermitent.

La seva obra és molt valorada i es considera un pintor a l’alça. A la Colección Carmen Thyssen-Bornemisza de Màlaga més dedicada al costumista, es pot veure obra seva.

Lluvia en Marrakech. Cruz Herrera
Lluvia en Marrakech. Cruz Herrera

En alguns moments em va recordar a Zuloaga o en les pintures de temàtica àrab, es veia certa relació amb Fortuny.

Judios. Cruz Herrera
Judios. Cruz Herrera

Aquest quadre, com en alguns altres, em va sorprendre la figura de la dona. Sembla que està afegida, que no forma part de l’obra. Ningú la mira i ni tan sols hi ha cap gest de reconeixença. Ella, per contra, fixa la mirada al front,  vol significar la seva presència. És la joventut al costat de la vellesa que es vol obrir camí.

El abuelo y el niño. Cruz Herrera
El abuelo y el niño. Cruz Herrera

L’avi amb el nen traspua una gran tendresa.  La persona gran té la mirada una mica perduda, com tancat en els seus pensament. El nen somriu, te una flor fresca a la mà, símbol de tenir tot el mon per recórrer i amb temps suficient fins que la flor es marceixi.

Els fons dels quadres son molt importants. No molesten, estan pensats per ressaltar el contingut.

El tractament que fa de la llum és interessant.  Normalment l’ubica per darrera de les figures i utilitza la roba o el color de la pell de les dones, (en el cas dels retrats), per aportar-la . Les obres sempre estan molt equilibrades en la distribució del contingut. Una característica de Cruz Herrera és l’ús d’elements de natura morta en molts dels seus quadres. És freqüent veure  fruites, o un gerro, o un estri que sembla  donar un toc de quotidianitat al retrat.

Aquest tipus de pintura no és de la que acostumo a veure. Crec que cal saber valorar i apreciar l’art en tota la seva amplitud i de la diversitat sempre s’aprèn. Algú va comentar que sempre que visita una exposició, quan acaba, es pregunta quina obra s’enduria a casa seva. En aquest cas concret, jo optaria per les obres del mon àrab i per algun dibuix de paisatges.

 

Immediatesa: nova forma de vida i d’educació

A l’entrevista de Borja Hermoso que va fer a George Steiner i publicada a Babelia el passat 2 de juliol, el periodista pregunta al filòsof:

El ruido y la prisa… ¿No cree que vivimos demasiado deprisa? Como si la vida fuera una carrera de velocidad y no una prueba de fondo… ¿No estamos educando a nuestros hijos demasiado deprisa?

Steiner: Déjeme ensanchar esta cuestión y decirle algo: estamos matando los sueños de nuestros niños.

Continua llegint “Immediatesa: nova forma de vida i d’educació”

André i Dorine de Kulunka Teatre al Poliorama

Com encara estarà uns dies en cartell l’obra André i Dorine, que posa en escena la companyia Kulunka Teatre al teatre Poliorama, faig aquest apunt per aconsellar que es vagi a veure. Han visitat ja més de 20 països els darrers quatre anys  i segur que seguiran viatjant, així que espero que aquest consell pugui  servir encara per a molta gent.

Crec que la primera cosa a destacar és la pròpia idea de l’obra i de l’ús de màscares i de mímica. És evident que això permet que sigui vista per un gran nombre de persones, ja que la llengua no és l’element de comunicació. I dins del col·lectiu de persones que poden gaudir de l’obra, estan incloses també les que tenen dificultats auditives (en major o menor grau). Em sembla fabulós. És tornar al llenguatge primigeni, el que ajuda i permet tenir una comunicació bàsica amb un altre, emprant el llenguatge corporal. Aconseguir un bon resultat no és fàcil. No es disposa de la veu, ni de l’entonació ni de les paraules: només el gest.

Un altre element és el de les màscares que també es podria convertir en un entrebanc i no ho és. Estem acostumats a que és la cara l’encarregada d’expressar les emocions i busquem els ulls o la boca dels altres  per saber que  estan sentint. En aquesta obra no és així. Insisteixo,  és el cos el que ens mostra tot el ventall de sentiments i emocions dels protagonistes. Sabem quan estan contents, quan estan enfadats, quan estan enamorats, feliços, preocupats, etc. pel seu gest. Cal dir que les màscares son precioses i elles ajuden a entendre l’obra.

D’alguns comentaris que he sentit, es podria deduïr que aquesta obra parla de l’Alzheimer, és cert, però de molt més. L’aparició d’aquesta malaltia en un dels membres de la parella, serveix de detonant per explicar l’evolució de la relació a mesura que avança l’Alzheimer, però al mateix temps crec que André torna a descobrir a Dorine, no la mateixa evidentment, però una persona que el posa a prova i que al mateix temps és capaç de manifestar-li una gran tendresa.

Al principi tenim la percepció d’una parella instal·lats en la rutina i que es dediquen a fer-se la guitza un a l’altre. A André li costa acceptar la nova situació, no la vol veure perquè implica un canvi radical en la seva vida. Però va entrant. Van apareixent els sentiments.

I en el pati de butaques també.

Ens presenten un drama, però com tot drama te també moments de comèdia perquè tots dos aspectes formen part de la vida. I el públic riu una mica i baixa la tensió i pot seguir el drama.

L’evolució de la malaltia, el tractament del drama trufat d’humor, les tornades al passat que ajuden a entendre  d’on ve la parella, tot el conjunt manté un ritme molt adient. És àgil i ràpid, però dóna temps per pair el que s’acaba de veure en l’escena anterior. Aquest a obra és de digestió lenta, necessita tranquil·litat i retornar sobre la mateixa moltes vegades. Cal no perdre cap dels aspectes  que ens posa davant dels ulls. Absolutament recomanable.

Cartell Musicant el Museu Frederic Marès

Concert de Música barroca al Museu Marés

Voldria destacar la iniciativa del Museu Frederic Marès de celebrar un cicle de concerts de petit format inspirat en les col·leccions del Museu. D’entrada implica col·laboració entre institucions, en aquest cas amb l’ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya) i això sempre és positiu. A més comporta el tenir una visió amplia de la cultura i d’integració de les diverses arts que la conformen: com son la música i l’escultura. I de cara al públic contribueix a ampliar la mirada al permetre veure amb uns ulls diferents les obres d’art sota la influència de la música.

A tot aquest conjunt de fets, cal afegir el que son concerts de petit format, en el cas que comento com a màxim 60 o 70 persones i permeten seguir quasi frec a frec la interpretació dels músics. És evident que ajuda en la implicació del públic, es palpen les emocions dels artistes, es sent la seva respiració per l’esforç que estan fent, i l’expressió de les seves cares contribueixen a que s’estableixi un flux entre ambdues direccions.

Això no treu que com va comentar la Meritxell Tiana, que tocava el violí, la temperatura de la sala dificultava una mica l’afinació de les cordes. Però el fet que anessin explicant les peces que interpretaven i també les característiques dels seus instruments, va ajudar a entendre les dificultats i comprendre que els instruments son part fonamental per obtenir un resultat òptim.

Tant la Meritxell Tiana com l’Ariadna Cabiró, son integrants del grup La Ferlandina, que és un Ensemble de Música Antiga. En el programa de mà s’ens convidava a viatjar pels segles XVII i XVIII a través de la música, l’escultura i la pintura.

Sentirem obres de grans compositors del barroc que conversaran amb obres d’escultors de la mateixa època com Gregorio Fernández, Sebastián Dicete o Esteban de Rueda….La música italiana era un referent dins l’Europa de l’època i a Espanya es feu notar molt la moda i la predilecció per allò italià o italianitzat.

El programa va ser variat, anant d’Andrea Falconieri a Vivaldi, saltant a Scarlatti, Haendel i arribant a Luigi Bocherinni. Com a representant de la música que es feia a Espanya en aquella època van interpretar la Sonata núm. 84 en Re major del pare Antonio Soler. Personalment va ser la que més em va agradar, per això m’he permès posar aquí una interpretació de la mateixa.

 

Poder passar unes hores visitant el museu, parant una estona per sentir el concert, és tot un luxe. Ja només queda un concert del cicle que està programat pel proper mes de juny amb peces de Frederic Mompou. Una iniciativa a aplaudir i a esperar que el proper curs es repeteixi i si pot ser, s’amplii a altres museus i espais de Barcelona.

 

Audició musical

En la capçalera del blog es pot llegir com a declaració de principis, el desitg de compartir aficions i idees amb d’altres persones de les que sempre aprenc.

Tinc la gran sort de poder participar en un grup de persones unides per l’estimació a la música. Uns son professionals del sector, d’altres grans aficionats i  coneixedors del mon musical i d’altres als que ens agrada molt la música però que el nostre bagatge és més minso.

Fa uns dies es va organitzar una Audició musical que ens va permetre escoltar obres de tres grans músics, nascuts fora del Regne Unit, però que ja en vida van tenir una relació intensa amb aquest país i en particular amb Londres. Aquesta ciutat era en aquells moments paradigma de ciutat oberta, cosmopolita, rica en cultura i en estimar la música.  Es tracta de George Frideric Händel, Joseph Haydn i Antonin Dvorak. Un punt afegit  en l’audició va ser que tots els enregistraments corresponien  a orquestres angleses.

El cas de Händel és el més emblemàtic, ja que va morir a Londres el 14 d’abril de 1759, sent enterrat a Westminster. Des de 1713 era músic  de la cort i la seva implicació amb el Regne Unit el va portar a ser el director de la La Royal Academy of Music el 1719, càrrec que va conservar fins el 1734, encara que amb alguns lapsus de temps en els que viatjà a Itàlia a la cerca de cantants i llibrets. El seu reconeixement al Regne Unit arriba al punt que a l’Enciclopèdia Britànica es pot llegir:  “German-born English composer”

George Frideric HandelGerman (until 1715) Georg Friedrich Händel, Händel also spelled Haendel (born February 23, 1685, HalleBrandenburg [Germany]—died April 14, 1759, LondonEngland), German-born English composer of the late Baroque era, noted particularly for his operasoratorios, and instrumental compositions. He wrote the most famous of all oratorios, Messiah (1741), and is also known for such occasional pieces as Water Music (1717) and Music for the Royal Fireworks (1749).

Vam escoltar el Concerto Grosso op. 6, núm 5 en re major, en una gravació del 1968 de la discogràfica Decca interpretada per l’ Academy of St. Martin-in-the-Fields. Neville Marriner, director. Es tracta d’un concert per a orquestra de corda i era admirable la nitidessa amb que es podia sentir cada instrument. (Aquest és un exercici que m’agrada fer: tractar d’anar sentint cada instrument i identificar-lo).

En segon lloc vam escoltar la Simfonia núm. 103 en mi bemol major de Joseph Haydn, anomenada Drum Roll. Aquí ja vam tenir un intercanvi semàntic, per decidir com es diria en català aquesta obra. Va funcionar Internet amb les cerques a diccionaris diversos per arribar a l’acord que dir redoblament de tambors era correcte! (Per si algú vol ampliar informació, poso l’enllaç a les notes del programa de la Chicago Symphony Orchestra que m’han semblat interessants). Com es pot llegir a Wikipedia:

La Sinfonía n.º 103 en mi bemol mayorHoboken I/103, es la undécima de la serie de doce sinfonías tituladas Sinfonías de Londres (números 93-104) compuesta por Joseph Haydn. …

La sinfonía fue la última de las doce sinfonías en componerse para ser interpretadas en Inglaterra durante los dos viajes de Haydn allí (1791179217941795). La música de Haydn era muy popular en Inglaterra antes de que viajara allí y los aficionados musicales británicos llevaban tiempo demandando una visita del compositor austriaco. La recepción del compositor en Inglaterra fue de hecho muy entusiasta y las visitas al país fueron uno de los periodos más fructíferos y felices de la vida del compositor. Haydn compuso la sinfonía del «Redoble de timbal» mientras residía en Londres durante el invierno de 1794–1795.

Amb això quedava del tot clar el perquè el nostre conductor, l’amic Francesc Esteve, ens havia proposat aquesta peça. Per aquesta ocació va triar una gravació de la Deusche Grammophon del 1973 a càrrec de la London Philharmonic Orquestra, dirigida per Eugen Jochum. Aquesta orquestra, ens va comentar que te més retirada a ser considerada com mozartiana i que si es fa la comparació amb la gravació d’aquesta Simfonia a càrrec de la Royal Philharmonic Orquestra, dirigida per Thomas Beecham, es perceb clarament les diferències entre ambdues. Realment és una peça que aixeca l’ànim.

I per acabar i fent un nou salt en el temps, vam passar a la Simfonia núm. 7 en re menor, op. 70 de Antonin Dvorak (1841-1904), interpretada per la London Symphony Orquestra dirigida per Istvan Kertész i enregistrada el 1964 a Decca. Aquesta Simfonia li va ser encarregada per la London Philharmonic Society i va ser estrenada en ocasió del tercer viatge que realitzà a Londres el 1885.  Amb posterioritat en va fer sis més al Regne Unit.

La va escriure entre desembre de 1884 i març de 1885. D’ella en diu Dvorák que fou realitzada “en una època plena de dubte, amargor, dolor silenciós i resignació”. I afegeix: “Onsevulla que vaig no penso més que en aquesta obra, que ha de commoure al món, i amb l’ajuda de Déu ho assoliré”. La raó del dolor de Dvorák estava en la recent mort de la seva mare. Per això aquesta simfonia ha estat denominada Tràgica. L’obra va ser rebuda amb gran entusiasme i els crítics la compararen amb les Simfonies de Beethoven i de Schubert. Alguns crítics consideren el segon moviment com el més hermós dels temps lents de Dvorák, i jutgen que la melodia de llurs compassos inicials és una de les més belles del seu autor i que el següent passatge romàntic és un dels més profunds de la literatura simfònica després de Beethoven. (Wikipèdia)

Aquesta Simfonia m’era més desconeguda i em va commoure. Els instruments es complementaven, no es tapaven els uns als altres, t’anaven portant.

Com al cap de pocs dies, alguns ens vam tornar a trobar al concert de John Eliot Gardiner al Palau de la Música, deixo aquesta interpretació

No cal dir que passar una tarda en bona companyia i bona música és un plaer qie no te nom. Com va explicar un dels contertulis, s’ha fet algun estudi que analitza diversos components a la sang abans  i després d’haver assistit a un concert. Els resultats indiquen la millora en la salud de les persones ja que es detecta la presència de determinades substàncies que així ho indiquen.

Puc assegurar que vam sortir tots fregant els núvols i esperant poder compartir ben aviat un altre tarda com aquesta.

Les primeres en votar

Suffragettes, una situació només de principis del segle XX?

Fa uns dies vaig anar a veure la pel·lícula Suffragettes. Mantinc el títol en anglès perquè es tracta del nom d’una part del moviment en favor del vot de les dones que existia a Anglaterra i que la seva traducció pot portar a un error important. Recomano llegir el article Sufragistas y ‘suffragettes’ escrit per Agustín Moreno i recollit a cuarto poder. A més de l’interès del tema i de comentar l’excel·lent interpretació i ambientació de l’època, és inevitable transportar el seu contingut a la societat actual i analitzar les situacions que es viuen en els moments actuals per així veure l’evolució en l’afer. (Vegeu article publicat a El País).

Sufragistes angleses

Un primer aspecte que és important destacar és la visió global que avui en dia es tenen de totes les coses. Disposar d’elements de comparació entre països, societats i cultures ajuda en molts moments a veure que determinades concepcions no han canviat gens ni mica, al contrari, en certs moments sembla que estem fent passos enrere. Sorprèn que puguem parlar de societat global i en canvi s’està vivint un moment de tancament de fronteres i de societats en si mateixes. Es dóna un creixement dels nacionalismes i de la defensa sense lògica de certs aspectes que es creien superats i tot això contraposat a la idea del mon global, de l’existència de la necessitat de moure’s de país per accedir al mercat de treball, de realitats familiars multiracials i plurinacionals, etc.

Però el meu comentari es vol centrar en la vessants de la situació de la meitat de la població mundial com és la població femenina i, en concret en dos aspectes determinats: condicions generals de vida i entorn laboral.

No ens és desconeguda la situació de dones sotmeses a criteris masclistes ( crec que s’ha de ser just i no parlar de criteris masculins) i a la dificultat amb la que es troben quan intenten trencar aquests motlles: incomprensió social, aïllament, dificultats econòmiques, etc. A vegades totes aquestes dificultats venen agreujades per la dependència econòmica i per la manca de preparació laboral de les pròpies dones.

És esgarrifós veure com el nivell laboral aconseguit per la protagonista, a més que planxés brodats a la perfecció, venia condicionat per haver d’acceptar el tracte vexatori del seu cap. Aquesta idea segueix sent actual. A vegades, sense que sigui veritat, s’especula amb la idea que determinades dones han aconseguit un posicionament professional important gràcies “als favors” que han fet als “jefes”. En el mon del cinema aquestes situacions eren bastant acceptades i no diguem en l’entorn del treball domèstic. Evidentment ha pogut ser així pel domini absolut dels llocs de direcció per part dels homes.

Fa prop d’un mes vaig llegir el resultat d’una reunió de la UE amb dirigents de grans empreses europees on, entre d’altres temes, s’havia analitzat l’evolució de la presència de les dones en lloc directius en aquestes empreses. Van constatar que en aquells països on s’havia imposat una quota obligatòria, la xifra havia canviat significativament. Eren significatives les paraules d’una d’aquestes directives afirmant que ella sempre havia estat en contra de posar quotes ja que la feien sentir com : una espècie en perill d’extinció” però que amb el pas dels anys, havia constatat que no es tractava només de la presència de més o menys dones, sinó que s’havia produït un canvi important en aspectes organitzatius, de forma de treball, de relació, de mètodes, etc. que havien estat molt positius pel conjunt de l’empresa. La conciliació familiar és un punt fonamental, el que molesta és que s’interpreti com un tema que és quasi exclusiu de les dones, quan la realitat social amb noves formes de relació i d’habits de vida, posa en evidència que aquest és un element fonamental en una societat igualitària. (No puc resistir de posar l’enllaç a l’article Aquí se concilia gracias a elles )

Van ser molt significatives les dades publicades en la darrera EPA (Enquesta de Població Activa) ja que de nou la xifra de dones aturades supera la dels homes. Els canvis que s’estan produint en el mon laboral, demostren l’existència de més oportunitats pels homes. En part perquè la construcció es comença a moure. Però també es nota en l’agricultura, la industria i el sector serveis. Homes que havien sortit del mercat laboral en els primers anys de la crisi desanimats per no trobar feina, ara estan retornant. Una dada que crida l’atenció és el percentatge de dones i d’homes que treballen a temps parcial: 25% en el cas de les dones i un 8% en el cas dels homes.

Expansión. EPA por paises

Aquestes xifres enllacen amb les condicions de treball i la conciliació i per descomptat en els salaris. Mentre la societat i ajudat per mesures polítiques adients, no entengui que els fills son un be i el futur de tot el país i no de “propietat i responsabilitat exclusiva” de les dones, seguiran havent motius de lluita per aconseguir lleis més justes i igualitàries. Els motius de lluita de les Suffragettes només han canviat, no han desaparegut

Violència de gènere

Sé que la meva aportació al tema és insignificant. Sé que és quasi imposible que la meva opinió arribi a les persones que son maltractadores, però així i tot, no puc quedar-me impasible davant d’aquesta situació. En nou dies de l’any ja han mort tres dones a Espanya, de diferents edats, el que fa més palès que no és un problema d’un determinat tram d’edat, sinó que es dóna en qualsevol moment. Un cop més s’ha constatat que l’existència d’una ordre d’allunyament no serveix per res; l’estamest judicial es pot quedar satisfet perquè ja ha fet alguna cosa, però la realitat ve a demostrar que qui te la intenció de fer mal, persisteix fins trobar l’ocasió.

Aquests dies hem anat seguint les notícies que arriben d’Alemanya sobre comportaments denigrants cap a les dones, tan violacions, com insults, maltractaments o robatoris. Un cop més em ve al cap la cançó de John Lennon, “Woman is the nigger of the world” i en concret quan deia que la dona era l’esclava de l’esclau … Tot acaba convertint-se en una qüestió de poder i de força i de la necessitat de trobar algú al que es considera inferior i en el que es poden descarregar totes les frustracions .

I al costat d’aquestes notícies, un cop més un arquebisbe, un representant de l’església catòlica, el Sr. Braulio Rodríguez, aprofita per afirmar que

frecuentemente la reacción machista tiene su origen en que ella ha pedido la separación

Afegint:

Por muy buenas leyes que existan o salgan de nuestros parlamentos, el ser humano es interioridad y poco se puede hacer si no se cambia por dentro.

En un tema tan important i que afecta a la dignitat de totes les persones, cal sumar esforços i no tirar pilotes fora o, encara més greu, intentar culpabilitzar a qui no pensa igual que un. Es tracta d’una realitat que s’ha d’encarar des de cada una de les seves vertents, sense deixar-ne cap ni una. Calen les lleis, calen mitjans econòmics, cal analitzar cada situació, cal pensar en les criatures en cas d’haver-ne, cal ajudar a les persones que han patit aquesta situació a sortir-ne, a recuperar la confiança en si mateixes, cal eliminar d’un cop per tots l’antiga idea que eren les dones les culpables perquè no complien el paper que els homes els havien assignat. I aquí és indiferent la classe social, prima el sentiment de propietat barrejat amb la frustració de no haver sabut complir el paper que creien que la societat els hi havia encomanat.

Ens podem indignar cada cop que es produeix un fet d’aquests, però un país que no te com a prioritat número ú l’educació, no s’en sortirà mai. Ja ho he dit moltes vegades que no es tracta només d’educació en les etapes escolars, que també, sino al llarg de tota la vida. I en aquesta part hem d’implicar-nos tots: els mitjans de comunicació, la indústria audiovisual, gestors culturals, escriptors, societat en general. Crec que hem d’estar convençuts de que forma part de la nostra responsabilitat personal envers la societat. I mentre es fa camí s’ha de denunciar, no girar l’esquena si passen coses al nostre voltant.

Torno a dir que potser escric amb ràbia i dolor per aquests fets i que algú pot pensar que és una manera de tranquil·litzar la conciència. Procuraré no callar mai i participar per que acabi aquest drama.

Els refugiats

Davant de la quantitat de pàgines i pàgines que s’estan dedicant al tema dels refugiats de Síria, Líban o Iran, no he pogut evitar pensar que ens esgarrifen quan una cosa ens toca de la vora, sinó ho passem per alt. Ja no es parla de Sudàn del Sud, ni de Somàlia, ni del Xad, ni dels pobles Subsaharians. Això ens queda lluny.

Però quan el moviment de refugiats arriba al cor d’Europa, tothom es mobilitza. Perquè el Papa diu ara que cada parròquia aculli a una família de refugiats i no ho ha dit abans? És evident que més val fer alguna cosa ara que no fer-la, però la hipocresia i manca de coherència dels governs de molts països, fa mal.

Un aspecte que crec cal remarcar i diferenciar és que s’entén per refugiat i qué per immigrant:

Un refugiat (segons defineix a l’article 1A de la Convenció de 28 de juliol de 1951 relativa a l’estatut dels refugiats de les Nacions Unides) és una persona que es troba fora del país d’on n’és originari, o bé on hi resideix habitualment, a causa d’un temor fonamentat de persecució per raons d’ètnia, religió, nacionalitat, pertinença a un grup social o opinions polítiques, i que no pot o no vol reclamar la protecció del seu país per a poder tornar-hi.

Els immigrants forçosos son:

 Migrants forçats: És el cas de les persones que han de fugir per violència generalitzada, per guerra, per persecució per qüestions de gènere, condició sexual, opinió política, religió, ètnia, llengua, etc. Podríem dir que són totes aquelles persones que han de fugir perquè els seus drets fonamentals els són arrabassats. També aquelles persones que fugen o escapen de desastres naturals.

Una primera consequència d’aquesta diferència és el reconeixement que s’otorga als refugiats i que en els moments actuals ha “propiciat” que diversos governs estiguin disposats a assumir responsabilitats. Però en paral.lel s’està vivint una ola migratòria de dimensions quasi épiques. La conjunció d’aquests moviments i la confluència en molts casos en uns mateixos paÏsos, remarca el moment i l’agreuja.

Hi han unes mesures a curt termini, com son l’acolliment i l’atenció de les necessitats bàsiques, que ningú qüestiona. Però a mitjà termini caldrà contemplar altres necessitats, com son les laborals, per a que hi hagi un plé reconeixement dels drets de les persones. Ambdós tipus de mesures comporten un cost econòmic i social elevat. En els moments actuals amb la crisi a Grècia i altres països d’Europa, el sotrac de l’economia Xina, la frenada de les economies emergents com Brasil, porta a afirmar que caldrà una voluntat ferma i conjunta per trobar solucions adients. No es pot pensar en incrementar només el dèficit mitjançant les subvencions i ajudes, sinó que cal posar en marxa iniciatives que aportin valor afegit i que puguin generar riquesa.

Veient fotografies dels refugiats es constata que molts son persones joves, i si com es diu, amb un nivell de formació elevat en nombrosos casos, s’ha de buscar la manera d’incorporar aquest coneixement a Europa. No serà fàcil acceptar noves formes de fer o de fer-les diferent. Potser ha arribat el moment de replantejar-se algunes professions o de buscar en el passat feines i activitats que s’han perdut i que poden seguir sent útils.

La solidaritat servirà per aplicar les mesures prioritàries, per a parar el cop. I encara que aquesta sempre ha d’existir, és urgent que tothom comenci a pensar alternatives viables perquè s’apliquen quan abans millor.

Ojalà aquests refugiats puguin retornar als seu països aviat perqué hagin desaparegut les motivacions que els han empés a sortir-ne.

Nota: deixo aquí l’enllaç a la Declaració d’ACNUR sobre el moviment de refugiats a Europa