Innovació educativa

M’ha interessat molt l’entrevista realitzada a Connie Yowell, impulsora de l’organització americana, Learning redesigned for the Connected Age.

El tema de l’Educació és sempre un tema d’actualitat, encara que les opinions que s’expressen no sempre coincideixen ni vagin en la mateixa direcció. En el que es coincideix és en la necessitat de modificar els continguts i la forma d’ensenyar que s’ha aplicat de forma interrompuda al llarg dels anys. Es parla molt d’innovar l’escola i precisament per això m’ha cridat l’atenció el que afirma Connie Yowell:

La innovación no tiene que nacer en las escuelas, que son muy resistentes al cambio.

Los colegios no son laboratorios donde probar nuevas metodologías porque la innovación conlleva prueba y error, y por lo tanto, fracasos. Son espacios de mucha relevancia donde nos jugamos mucho. Los profesores están enseñando al hijo de otra persona y esos conocimientos influirán en su futuro. No podemos esperar que sean las escuelas las que lideren el cambio.

Partint d’aquesta idea, és important que les entitats culturals i de lleure i l’Administració, facin l’esforç de modificar, redefinir, potenciar i dotar de mitjans, altres àmbits i espais de relació dels nens i nenes i del jovent en general.

Hay que acabar con la idea de que las escuelas son los únicos lugares para el aprendizaje. En cualquier rincón de la ciudad hay conocimiento.

Un cop més cal remarcar que l’educació no és una tasca que han de realitzar de forma exclusiva els mestres i professorat, sinó que correspon  a les famílies, a l’escola i a la societat en general. Aquí ens trobem davant d’un punt delicat: el sentiment de propietat dels fills per part de la família. No s’accepta que una persona aliena, pugui reprendre o explicar a una criatura que no es “seva” el perquè una cosa és incorrecte. En canvi, a vegades un pot estar distret i caldria acceptar de forma positiva que un altre persona pugui fer una indicació o recomanació a un dels nostres (evidentment si es fa amb respecte i no intentant imposar criteris personals). No es parla de socialitzar els fills, ni mot menys, sinó de repartir la tasca educadora i que cada part de la societat assumeixi la responsabilitat que li pertoca. Tal com s’entén actualment, sembla que l’educació finalitza quan s’acaba l’etapa escolar i no és així: aquesta segueix al llarg de tota la vida.

Cal cercar la millor manera d’ensenyar i d’educar. Formes tradicionals han deixat de ser vàlides i aquí si que cal aplicar l’innovació, la cerca de noves vies.

Los jóvenes de hoy aprenden de forma efectiva cuando coinciden tres elementos. Les interesa un tema, encuentran a un grupo de personas que comparten esa inquietud y ese aprendizaje les sirve para algo en su día a día. Eso es el aprendizaje conectado. La tecnología y las herramientas online permiten que esos tres factores coincidan y por eso son críticas para transformar la manera en la que aprendemos. Según uno de los estudios que realizamos en el que participaron más de 1.000 jóvenes, el 95% de ellos se comunican con sus amigos a través de redes sociales y entre el 10 y el 15% son activos en comunidades online de videojuegos, moda… El intercambio de contenidos y el aprendizaje que se da en esas plataformas es extraordinario.

Aquests tres punts es poden aplicar al llarg de tota la vida, tant l’escolar com la professional: tenir interès i motivació pel que es fa en el dia a dia, participar d’un ambient col·laboratiu i cooperatiu i tenir un objectiu concret a assolir, del que un sent que en forma part. I no es pot deixar de banda la tecnologia. Les eines tecnològiques han d’ajudar a aconseguir els tres aspectes citats amb anterioritat i, un cop més, això és vàlid en qualsevol etapa vital. En aquest sentit posaria especial èmfasi en potenciar l’educació en etapes en les que es pot produir analfabetisme digital, que pot deixar fora de l’aprenentatge a alguns segments de la societat.

 

 

La doble discriminación de las mujeres negras en ‘Figuras ocultas’

No hi ha cap dubte que és convenient anar fent visibles a tantes i tantes dones que han deixat empremta en diferents activitats en les que han intervingut al llarg de la seva vida.
Poc a poc es van fent “visibles”. En els darrers temps hem pogut conèixer el paper d’algunes d’elles en el mon de la música, o en el desenvolupament de l’arquitectura, o en el camp de la ciència. Sembla que fos un fet extraordinari i que per això es destaca en els mitjans. Cal esperar que arribarà un dia que apareixeran aquestes històries amb tota normalitat.

A més de les tres dones protagonistes de la pel·lícula que es comenta, sorprèn l’existència de tot el departament de calculadores. No sembla que existeixi un departament igual en l’ala dels blancs. Quina contradicció que a aquestes persones se’ls atribueixi una responsabilitat tan gran que comporta un cert reconeixement de la seva vàlua, i al mateix temps siguin anul·lades i tractades de manera tan ignominiosa!.

Un cop més cal fer esment a l’educació. Sense uns bons mestres que van descobrir, motivar i recolzar-les a elles i a les famílies, s’hauria perdut tot aquest coneixement. Els van despertar la curiositat, el desig d’anar sempre endevant, de no conformar-se amb el que tenien. I a més amb  naturalitat, sense falses humilitats.

Com sempre passa quan veus un film que parteix de fets reals, voldria saber quanta ficció hi ha i quina va ser la realitat. S’intueix la duresa de la situació, però només ens deixen veure algunes pinzellades. El sentit de solidaritat s’ens presenta de manera molt nítida, cal pensar que va ser realment així. Al final van aconseguir els seus propòsits, però el cost personal va ser molt alt.

No és casualitat que aquesta pel·lícula s’hagi fet en l’època del President Obama, però caldrà estar a l’aguait per que no es facin passos enrere, ara que ha arribat un nou inquilí a la Casa Blanca

hombresmujeresyfeminismo

En plena temporada de premios cinematográficos (BAFTA, Oscars, Golden Globes, etc.), hay una película que me gusta y emociona especialmente: ‘Figuras ocultas’ (‘Hidden Figures’). Antes de compartir con vosotros su sinopsis, echad un vistazo a esta imagen del film:

feminismo-negro-figuras-ocultas-fox

En la fotografía podemos ver a un grupo de trabajo de la NASA compuesto por 30 personas. De esas 30 personas, solo hay una mujer. Además, de esas 30 personas, 29 son blancas y únicamente una es de raza negra. Llamativo, ¿verdad?

En los años 60 (y, por desgracia, a veces también en la actualidad), esta imagen no resultaba extraña. ‘Figuras ocultas’ narra la historia real de tres mujeres negras que trabajaron en importantes proyectos espaciales de la NASA, como la puesta en órbita del astronauta John Glenn. Es importante tener en cuenta que las tres protagonistas de la historia, así como el resto de sus compañeras afroamericanas, sufrían una…

View original post 336 more words

A voltes amb l’Educació

És per tots coneguda la manca de consens que la LOMCE o popularment anomenada Llei Wert, va generar en el parlament i en gran part de la població durant la seva tramitació i posterior aprovació.

Les noves circumstàncies polítiques, propiciades per la manca de majoria absoluta del govern actual ha fet, que el propi govern,  coneixedor de les crítiques  que s’han expressat tan des de dins del seu partit, com des d’algunes comunitats autònomes i des de els altres partits polítics, hagi corregut a modificar alguns dels aspectes de la citada llei. És evident que el nou govern no volia començar el seu mandat veient-se qüestionat per sectors del PP (al marge de l’oposició) i ja en la sessió d’investidura van anunciar la modificació de la valoració acadèmica de les revàlides.

No és menyspreable aquest pas enrere, però tampoc podem ser tan babaus com per a no veure que no ha sigut un avenç atribuïble només als partits, sinó una maniobra estratègica del nou govern. Que tothom estigui satisfet no ens pot fer perdre de vista la realitat. Davant de la presentació aquesta setmana dels resultats  de la prova TIMSS (Estudi de les Tendències en Matemàtiques  i Ciències), el secretari d’ Estat d’ Educació, Marcial Marín, va declarar  que Espanya està “en el buen camino” i va atribuir l’èxit a  “una nueva ley educativa (LOMCE) que ha pretendido atender a la diversidad”. És estrany que hagin corregut a modificar alguns aspectes de la LOMCE i que vagin traient pit per la formació d’una comissió per parlar d’un possible pacte d’Educació, i amb pocs dies de diferència, es dediquen a lloar els resultats obtinguts gràcies a l’esmentada llei. Aquí es veu el llautó!

És simptomàtic de la importància que es dóna a l’educació, el fet que revisant els estudis  del CIS (Centre d’Investigacions Sociològiques), es veu que el darrer que es va dedicar explícitament a aquest tema, es del 18 de novembre de 2008: “Imagen social de la educación en España”. I des d’aquesta data fins ara, s’han realitzat 15 estudis més de diverses temàtiques.

Sorprèn més quan a l’ analitzar els problemes que més preocupen a la població espanyola i que queden recollits en el Barómetro mensual que elabora el mateix CIS (el darrer del setembre de 2016), si agafem les respostes dels que consideren el principal problema tant a nivell global com si s’analitza tant en quant els afecta a ells personalment, l’EDUCACIÓ sempre apareix en sisè lloc,

CIS. Barómetro 09/2016

Si tenim present que hi ha una llista de 46 problemes, que l’educació ocupi el lloc 6, denota un nivell de preocupació de la població molt elevat. I caldria treure ja el problema de la falta de govern, pel que presumiblement, en el proper baròmetre, pot situar-se en el cinquè lloc. Aquesta prioritat de la ciutadania no sembla correspondre’s amb l’interès demostrat fins ara pels governs del PP.

 

Caldria aprofundir molt més en el significat d’aquesta preocupació de la població. Si es miren els objectius de l’estudi del CIS de l’any 2008:

  1. ¿Cuáles son los factores, elementos, indicadores que articulan la percepción social de la calidad educativa?
  2. ¿Qué se entiende/percibe como calidad educativa según etapa-nivel-ciclo educativo: primaria, secundaria, bachiller?
  3. Percepción del cambio a este respecto en España en los últimos años. Elementos que están detrás de ese cambio.
  4. Ejes estructurales que definen la calidad educativa.
    1. Titularidad del centro: público, concertado-religioso, concertado-no religioso, privado-
      
      religioso, privado-no religioso, internacional.
    2. Agentes implicados: instituciones públicas (estatales, autonómicas, rurales, urbanas,...);
      
      políticos (la y los políticos, leyes: LOE, LOCE,...); familia (tipos de familias), técnicos
      
      (profesorado, equipos de apoyo formadores, dotación), AMPAS, alumnos.
    3. Contenidos curriculares: materias básicas, transversales, optativas,

es troben a faltar objectius relacionats amb el desenvolupament global de l’alumnat (valors personals i com a ciutadans, millora de les aptituds, maduració i relació amb l’entorn, etc. ) i no només que es tractin aspectes curriculars. El Pacte per l’Educació esperem que incorpori aquests punts i que contempli un canvi substancial en la formació inicial dels mestres. Fora be tornar a recuperar el sentit de “mestre”, persona amb autoritat moral reconeguda pels seus alumnes, que segueixen les seves indicacions a fi d’aconseguir un bon nivell de coneixements i paralel·lament, desenvolupar-se com a persones.

Un cop més parlem d’educació i formació de dones joves

En pocs dies, un parell de notícies m’han cridat poderosament l’atenció donat que incidien de forma directe en la formació de noies joves. En primer lloc, Malala Fund anunciava que un grup de refugiades de Síria que viuen actualment en el camp  Azraq de Jordània, es presentaran el  proper mes de juny als exàmens després d’haver estat estudiant tot l’any al camp. En suport de totes elles, han llançat una campanya per fer-lis arribar bons desitjos i encoratjar-les davant d’aquests exàmens.

Pensar en una situació tan especial com és viure en un camp de refugiats, on la motivació per fer coses i l’esperança deu ser molt baixa, i aconseguir que un grup de noies es preparin per un futur millor, en base a l’educació, és tot un repte.

La dedicació d’aquesta Fundació a l’educació de les noies és molt important i no podem oblidar la seva declaració de principis:

Free, safe, quality education is the right of every girl. But too many girls are still shut out of school because they have to work, are married early, or have to care for younger siblings, denying them their fundamental right to education.  

A l’altre  extrem en quant a situació cultural, es va publicar la notícia que la model Karlie Kloss, va crear el Kode with Klossy, institució que promou la formació de joves entre 13 i 18 anys en la professió de programadores. Per un costat organitzen cursos d’estiu per a 20 persones en tres ciutats diferents d’Estats Units, gratuïts, de dues setmanes de durada,  amb la finalitat que aprenguin a programar i construir apps operatives emprant el codi Ruby. Simultàniament estan buscant la manera que aquestes joves trobin més oportunitats fora de l’aula puguen entrar en contacte amb altres programadors.

Aquesta idea li va venir de la seva pròpia experiència i de constatar la quasi nul·la presència de noies que seguissin aquest tipus de cursos a la universitat.

“Necesitamos más mujeres estudiando y trabajando en temas relacionados con programación. La tecnología cambia la manera en que el mundo funciona, las compañías que se dedican a esto tienen una gran influencia en nuestra vida, y es importante que las mujeres formen parte de esta ecuación”, ha puntualizado.(Karlie Kloss)

Per sort cada dia van apareixent noves iniciatives que volen afavorir i potenciar el paper de les joves en el terreny de la tecnologia, facilitant la seva formació i l’intercanvi de idees i projectes. Existeix a Espanya una branca de Girls in Tech (GIT) ”

És una organització no lucrativa centrada en el compromís, l’educació i l’empoderament de les nenes i dones a les que  apassiona la tecnologia. El nostre objectiu és accelerar el creixement de les dones innovadores que estan entrant en la indústria de l’alta tecnologia i la construcció de noves empreses exitoses.”

També cal tenir present a MujeresTech que es defineixen com ”

Una asociación de comunidades del sector tecnológico que busca despertar y potenciar el talento femenino. Unimos nuestro talento y recursos para ponerlos a disposición de todas las niñas, las mujeres y los hombres que quieran ver más mujeres en el sector digital”

És evident que la tecnologia, avui en dia, està present en les nostres vides des del primer moment que obrim els ulls al matí (poca gent utilitza ja el despertador, començant el dia amb l’alarma del mòbil). Encara que lentament,  cada cop més persones tenen habilitats tècniques provades que els permeten poder interactuar amb tots els aparells que ens envolten. Aquesta tendència ha estat confirmada en l’estudi “Sociedad de la Información en España 2015″ de Telefònica. Aquest treball es realitza cada any i això permet poder tenir una sèrie de dades , on aquest any per exemple, es posa de manifest el increment d’usuaris d’Internet en la franja d’usuaris de 55-64 anys i el que és més significatiu és que 8 de cada 10 persones entre els 16-74 ants accedeixen diàriament a Internet i d’aquests, el 88,3% ho fan a través del mòbil.

El sector de la tecnologia creixerà molt en un futur bastant immediat, apareixeran noves professions i cal estar preparades. La capacitat i la motivació no es dubte i amb totes aquestes iniciatives que s’han comentat, les diferències de gènere han de disminuir ràpidament.

 

 

 

L’educació com a eina de pau

L’educació com a eina de pau

Quan vaig llegir l’article aparegut a la secció de El País, Planeta futuro:

Mujeres que labran la tierra para producir paz

Han creado una cooperativa agrícola en Kenia que permite que los jóvenes estudien y se alejen de conflictos por la posesión de cabezas de ganado

automàticament vaig pensar que el volia compartir.

Hi han dos aspectes fonamentals: el paper de les dones i l’educació. En aquest cas en concret, ens parlen de l’ètnia  samburu, tradicionalment semi-nòmada, per la necessitat d’anar a buscar l’aliment en zones amb més pluja. Cal pensar en el canvi de vida que ha comportat el prendre la decisió de acabar amb el nomadisme i establir-se en un lloc per poder treballar la terra. Aquest canvi social l’han protagonitzat les dones, però han anat molt més lluny: van decidir aprendre a treballar la terra i totes les tècniques que necessitaven per fer-ho amb garanties d’èxit. Un tercer aspecte fonamental és el treball cooperatiu, en equip. Tothom fa totes les feines per torns. L’objectiu a aconseguir amb tots aquests canvis de vida, és disposar de mitjans econòmics que els permeti pagar l’escolarització i educació dels fills, i així evitar enfrontaments violents entre joves de diferents ètnies.

Posar-se en la pell d’aquestes dones i intentar comprendre els debats i raonament que van fer entre elles, buscant sortides pel futur dels seus fills i del seu poble, dóna fe de la seva visió de futur, de saber pensar a mig i llarg termini. És una lliçó de vida increïble que està revertint directament en  la seva salut i en reduir la mortalitat infantil, ja que amb el que guanyen, contribueixen a la compra de medecines o visites al metge, si alguna d’elles ho necessita.

L’educació un cop més s’ens presenta com a “eina carregada de futur”, obre les ments, ajuda a la comprensió i a la tolerància, obre nous camins per guanyar-se la vida i en definitiva pot provocar un canvi molt important en les generacions futures. L’escola es converteix en espai de convivència amb joves d’altres pobles. No sabem res dels docents que estan al front d’aquestes escoles, però queda clara la transcendència del seu paper.

Dit així, pot semblar idíl·lic, com un compte de final feliç. Però la realitat a vegades és tossuda i no es deixa domesticar de forma fàcil. L’esforç d’aquestes dones pot malbaratar-se si les altres ètnies i pobles que les envolten, no comprenen, accepten i col·laboren amb aquest esforç. Tenim l’exemple a casa nostre, de com la possibilitat d’aconseguir diner ràpid, va apartar a molts joves de l’ensenyament i ara, amb la crisi econòmica, son els que ho estan pagant amb el preu més alt. Per això si els joves keniates, per aconseguir prestigi, segueixen robant i provocant lluites amb els de les ètnies properes, han de veure i viure en pròpia pell el rebutj a aquestes pràctiques. Segurament els resultats no es veuran de forma immediata, però cal contribuir a aquestes iniciatives. No per molts cops repetida ha perdut actualitat la idea: Cal ensenyar a pescar, no donar el peix,  o la dita castellana:”Pan para hoy, hambre para mañana”

Aplaudint com aplaudeixo aquesta iniciativa, és obligat portar els ulls a casa nostra i pensar de nou sobre el valor que s’està donant a l’EDUCACIÓ. Tenim molt a aprendre.

Violència de gènere

Sé que la meva aportació al tema és insignificant. Sé que és quasi imposible que la meva opinió arribi a les persones que son maltractadores, però així i tot, no puc quedar-me impasible davant d’aquesta situació. En nou dies de l’any ja han mort tres dones a Espanya, de diferents edats, el que fa més palès que no és un problema d’un determinat tram d’edat, sinó que es dóna en qualsevol moment. Un cop més s’ha constatat que l’existència d’una ordre d’allunyament no serveix per res; l’estamest judicial es pot quedar satisfet perquè ja ha fet alguna cosa, però la realitat ve a demostrar que qui te la intenció de fer mal, persisteix fins trobar l’ocasió.

Aquests dies hem anat seguint les notícies que arriben d’Alemanya sobre comportaments denigrants cap a les dones, tan violacions, com insults, maltractaments o robatoris. Un cop més em ve al cap la cançó de John Lennon, “Woman is the nigger of the world” i en concret quan deia que la dona era l’esclava de l’esclau … Tot acaba convertint-se en una qüestió de poder i de força i de la necessitat de trobar algú al que es considera inferior i en el que es poden descarregar totes les frustracions .

I al costat d’aquestes notícies, un cop més un arquebisbe, un representant de l’església catòlica, el Sr. Braulio Rodríguez, aprofita per afirmar que

frecuentemente la reacción machista tiene su origen en que ella ha pedido la separación

Afegint:

Por muy buenas leyes que existan o salgan de nuestros parlamentos, el ser humano es interioridad y poco se puede hacer si no se cambia por dentro.

En un tema tan important i que afecta a la dignitat de totes les persones, cal sumar esforços i no tirar pilotes fora o, encara més greu, intentar culpabilitzar a qui no pensa igual que un. Es tracta d’una realitat que s’ha d’encarar des de cada una de les seves vertents, sense deixar-ne cap ni una. Calen les lleis, calen mitjans econòmics, cal analitzar cada situació, cal pensar en les criatures en cas d’haver-ne, cal ajudar a les persones que han patit aquesta situació a sortir-ne, a recuperar la confiança en si mateixes, cal eliminar d’un cop per tots l’antiga idea que eren les dones les culpables perquè no complien el paper que els homes els havien assignat. I aquí és indiferent la classe social, prima el sentiment de propietat barrejat amb la frustració de no haver sabut complir el paper que creien que la societat els hi havia encomanat.

Ens podem indignar cada cop que es produeix un fet d’aquests, però un país que no te com a prioritat número ú l’educació, no s’en sortirà mai. Ja ho he dit moltes vegades que no es tracta només d’educació en les etapes escolars, que també, sino al llarg de tota la vida. I en aquesta part hem d’implicar-nos tots: els mitjans de comunicació, la indústria audiovisual, gestors culturals, escriptors, societat en general. Crec que hem d’estar convençuts de que forma part de la nostra responsabilitat personal envers la societat. I mentre es fa camí s’ha de denunciar, no girar l’esquena si passen coses al nostre voltant.

Torno a dir que potser escric amb ràbia i dolor per aquests fets i que algú pot pensar que és una manera de tranquil·litzar la conciència. Procuraré no callar mai i participar per que acabi aquest drama.

Valors: és cosa de tots

Ja fa vora de 10 anys, ens va commocionar la notícia que un grup de joves de la zona alta de Barcelona, havien pres foc a una dona que dormia en un caixer automàtic. Però no va quedar aquí.

Fa pocs dies, i coincidint amb la celebració de l’obtenció de la Champions per part del Barça, es va produir un fet similar. Una colla de joves, entre 12 i 16 anys, van voler acabar “la celebració” d’una manera molt especial: agredint a un sense sostre que dormia habitualment en un punt del seu barri. Només d’escriure-ho, m’esborrono.

En aquests mateixos dies, es va fer públic un estudi de Hatento, que ha aplegat a diverses organitzacions que treballen amb la gent sense sostre, on es diu que el 47,1% d’aquestes persones han patit agressions. D’aquestes, el 28,4% els responsables van ser joves que estaven de festa. Què està passant?

Segur que ens venen al cap arguments relacionats amb la crisi econòmica, amb l’empobriment de la població, amb la frustració d’aquests joves que venen de veure als seus ídols, però es troben amb la seva dura realitat. Tots aquests components els porten a carregar contra el més dèbil. La diferència amb altres moments, és que aquests nivells de desesperança, de no veure sortida, de creure que no es te futur, cada cop es manifesta en gent més jove, que no sempre te els mecanismes necessaris per gestionar les emocions i sentiments en els que estan immersos.

Sabem que els nens son com esponges que van absorbint tot el que veuen a casa, a l’escola i en el seu entorn. Això vol dir que aquest tipus d’actituds no surten de la nit al dia, sinó que es requereix d’un procés d’aprenentatge i d’interiorització de les mateixes. Un cop més hem de parlar d’EDUCACIÓ. Si cerquem el significat d’educar, veurem que vol dir: Ajudar (algú) a desenvolupar les seves facultats físiques, morals i intel·lectuals. 
 Transmetre (a algú) coneixements, actituds, valors o formes de cultura. 

Com ja he apuntat en altres ocasions, la responsabilitat bàsica i fonamental d’aquesta tasca, rau en la pròpia família. En el terrible cas que he comentat abans, alguns dels nanos, als ser menors, no se’ls va poder inculpar. D’acord. Però i les famílies? Quina actuació te prevista la justícia per aquests casos?. Si pels motius que siguin, i lluny de voler jutjar, l’entorn d’aquests nens, no tenen la capacitat, o la situació no els permet assumir aquesta responsabilitat, cal garantir que la societat, a través de les institucions de les que s’ha dotat, pot dur a terme aquest paper educador.

M’ha cridat l’atenció, i recomano la lectura, d’un article publicat avui mateix, a El Periódico, i titulat: “Primer els valors, després, el futbol”. Entre d’altres coses diu:

“Aquesta idea, que sembla tan senzilla d’argumentar, de defensar, resulta gairebé impossible de detectar en molts camps d’infantils, cadets o juvenils”, segueix explicant Alemany, “ja que, no només molts d’aquests nois es comporten de forma sorprenent i antiesportiva, sinó, fins i tot, moltíssims pares”.

“El futbol ens ha donat moltes coses, bé, l’esport en general, i nosaltres volem utilitzar tot el que té de bo el futbol per educar els nens”, explica Quer. “Hem d’aconseguir que els nens es diverteixin, creixin i, sí, aprenguin a jugar a futbol, competeixin, per descomptat, però aprenguin a guanyar i a perdre. Volem que es formin en uns valors que, no només els serviran per compartir el seu esport favorit amb els seus companys, sinó que els serà molt útil en la vida diària”.

 Per sort, ja fa uns anys que es parla amb insistència de l’educació en valors. En un moment donat, parlar d’aquest tema provocava somriures de suficiència, com si es tractés d’un tema superat o passat de moda. Ara es fa palès la transcendència del mateix. Dins d’aquesta mateixa bossa, s’ha d’incloure la diferència de gènere i l’educació en el respecte i en la convivència.

Estem davant d’un tema, els valors, que és molt ampli, però que ens acaba afectant a tots els ciutadans. La convivència en el carrer, en els mitjans de transport, en espais públics, etc. , en qualsevol lloc. la construïm entre tots. Els adults en major grau, hem de tenir present que som educadors dels joves i criatures que estan al nostre voltant, i no es tracta de criticar-los o comentar el malament que ho fan, sinó cada ú, en el seu paper, procurar donar un cop de mà.