Recital de compositores modernistes

Recital de compositores modernistes

Poc a poc van sortint a la llum obres de compositores dones, que fins fa poc havien estat oblidades o menystingudes. Fa uns dies vaig poder assistir a un recital interpretat per la soprano Maria Teresa Garrigosa i el tenor Jordi Cortada, acompanyats al piano pel mestre Manuel Ruiz. Totes les obres tenien el nexe en comú d’haver estat composades per dones que van viure a principis del segle XX a Catalunya i que van participar del moviment modernista.

Va ser interessant que abans de començar la interpretació de les peces, es va fer una petita explicació de la compositora en qüestió, fet que crec va ajudar a molta part del públic a situar-les dins del context històric i cultural del moment.

La sitaciò de la dona a finals del XIX i començaments del XX, estava bastant restringida al paper de mestressa de casa i mare de família. Però és de tots conegut el canvi que es va produir durant els anys vint que va quedar reflexat, entre d’altres coses,  en la moda, tant en la forma de vestir, com en els pentinats. Es va passar a lluir cabells curts que volien expressar un canvi en la imatge que volia donar la dona i de la mateixa manera, els vestits passen a canviar la llargada i la forma, per a permetre  gaudir de més llibertat de moviments.  Les  compositores de les que vam sentir algunes de les seves obres, pertanyien gairebé totes elles, a famílies benestants, amb un elevat nivell cultural, el que els permetia tenir accés a una formació i a unes relacions a través de les que rebien de primera mà coneixements que no estaven a l’abast de tothom.

Característica comú a totes elles és que no només van fer aportacions en el terreny musical, sinò en el camp del periodisme, la pedagogía, l’art i l’escriptura.

La Narcisa Freixas (1959-1926) va ser pedagoga musical i va composar cançons per infants, treballant en la renovació del moviments pedagògics de l’época. Disposar de mitjans econòmics li va permetre fer-se una casa a La Garriga on es va relacionar amb polítics, escriptors i pintors que anaven a la població a prendre les aigües. La seva tasca va ser reconeguda i valorada.

Parlar de Carme Karr i Alfonsetti (1865-1943) comporta destacar en primer lloc la seva tasca com a periodista i escriptora, àmbits en els que va exposar el seu pensament feminista pel que va treballar des de diversos fronts: educació, creació d’una residència d’estudiants i professorat que ajudés a potenciar les mateixes oportunitats educatives tant als nois com a les noies. La direcció del suplement de l’Il.lustració Catalana, Feminal, va ser una bona plataforma per recollir i donar a conèixer el pensament d’altres dones. La seva tasca periodística va ser molt amplia. En el terreny musical, era una gran aficionada i va posar música a textos de diversos autors, potser el més conegut, Apel·les Mestres.

De qui menys informació es troba és de Lluïsa Denis i Reverter (1865-1946) i a més és contradictòria. Va estar casada amb Santiago Rusiñol i alguns atribueixen a la gelosia de Luïsa Denis, l’afany de Rusiñol de fugir i fer viatges, com el que va realitzar conjuntament amb Ramon Casas. En tot cas, no sembla que fos una vida gaire fàcil ni regalada. Cal dir que Lluïsa Denis va ser dibuixant i pintora a més de compositora. D’aquesta autora van interpretar L’alegre cantaire que tant la lletra com la música eren d’ella. L'alegre Cantaire. LLuïsa Denis i Reverter

Isabel Güell i López (1872-1956) va ser filla de compte Güell. Va estudiar piano i orgue, participant activament en la coral de l’Institut de Cultura de la Dona que dirigia Francesca Bonnemaison. Va composar música principalment religiosa, però també peces de piano i va posar música a poemes d’escriptors catalans, com Mosen Cinto Verdaguer o Apel.les Mestres.

Lluïsa Casagemas i Coll (1873-c.1942) és potser la que va deixar una empremta més forta com a compositora. Molt jove, entre els 16 i els 18 anys, va escriure una òpera, Schiava e regina, que havia de ser estrenada al Teatre del Liceu a la temporada 1893-1894). L’atemptat anarquista del mes de novembre va impedir la seva presentació. Es va presentar a l’Exposició Universal de Chicago obtenint un diploma de reconeixement. La reina regent, com a acte de desagreujament, va fer que s’interpretés al Palau Reial, amb gran éxit. Va escriure un altre òpera i diverses peces que van poder ser estrenades al Liceu. El més sorprenent de tot, és que tota aquesta producció la va fer entre els 16 i els 21 anys, moment en que es casa i deixa de compondre. Aquesta retirada va ser tan considerable, que dins i tot es desconeix amb exactitud la dia de la seva mort, encara que es situa al voltant del 1942.

Anuncis

Il trobatore de Verdi: final de temporada al Liceu

Després de les experiències musicals viscudes en la temporada 2016-2017 al Liceu, no gaire positives en molts casos, no tenia gaires esperances en aquesta darrera representació. També s’afegia que el muntatge presentat el 2009 de Gilbert Deflo, no portava a ser gaire optimista.

He d’admetre que al final va ser per a mi, una de les millors funcions de la temporada. Ja s’ha escrit molt sobre el llibret i l’argument una mica fosc i confós d’aquesta òpera, situat en l’etapa històrica en que es viu l’enfrontament entre el Compte d’Urgell i Fernando I d’Aragò. Així els personatges principals, Manrico i el Compte Luna, encarnen la lluita entre amfòs bàndols. En la versió que es presenta en aquests moments, s’han emprat imatges de dibuixos de Goya, Los desastres de la guerra, que es van projectant sobre teles negres per situar l’acció. Resulta molt sobri i efectiu. D’aquest manera es supera la versió fallida de Deflo. Em va semblar una mica repetitiu l’ús d’una mateixa tipografia en els escrits que apareixien sobreimpresos en les teles negres, de la mateixa manera que es va fer a Don Giovani. Per intentar facilitar la comprenssió d’aquest període històric, s’ha creat un personatge fictici que representa a Goya, que va apareixen en diversos moments de l’òpera. Personalment crec que no calia i que no aporta res de nou, al contrari, pot distreure.

Abans d’entrar a comentar les veus i els intèrprets, vull destacar el paper del cor. Les obres de Verdi donen una gran importància al cor i en aquest cas, també. Per exemple, és l’encarregat de marcar el contrast entre el poble, amb els cants d’alegria i de festa per donar pas tot seguit a la tragèdia explicada per Azuzena (La zingarella). Van complir amb escreix el seu paper. Crec, que a diferència d’altres aspectes de la temporada que ara finalitza, el cor ha anat guanyant, es nota més sólid, més equilibrat en quant a les veus i a les interpretacions. Només apuntar que potser les veus de dones queden una mica descompensades i afeblides, però, en tot cas, res que no es pugui resoldre de cara a la propera temporada amb més recursos econòmics i noves incorporacions.  El paper de Conxita García, la directora del cor, crec que ha estat molt positiu i que es noten els resultats de la tasc realitzada.

L’orquestra, sota la direcció de Daniel Callegari, va fer una bona lectura de la música de Verdi. Podies seguir perfectament els motius que et feien percebre la lluita o la preparació de la venjança. La força de determinats instruments o la presència de les cordes o la fusta, et predisposaven al que s’estava veient en l’escena. Així com en altres ocasions l’Orquesta em sona desequilibrada, que va una mica pel seu cantó, aquest dia em va semblar que va fer una bona tasca, que va recolzar l’acció i va contribuir en gran manera en el resultat final.

Absolutament desabedor Manrico, interpretat en la funció a la que vaig assistir pel tenor Marco Bertí. Va ser un cant pla, a ple pulmó, amb molta potència, però sense cap modulació. No trametia cap emoció i en les àries i duets compartits amb Azuzena, interpretada per la mezzo Marianne Cornetti, molestava la seva veu fins a tal punt, que només volies que callés. El contrapunt el va posar Artur Rucinski en el paper del Compte Luna. La veu modulada, amb un fraseig que donava tot el sentit al text. Era agradable, entraves en el paper i no és d’estranyar que tan ell, com Azuzena (Marianne Cornetti), revesin el reconeixement del públic. Després de tots els canvis de repertori que han hagut al llarg de l’any, aquest cop es pot dir que com ha mínim ha hagut una part dels intérprets que han estat a l’alçada del que el públic (millor dit: qualsevol públic) es mereix. Caldrà veure l’actuació de l’altre repertori per poder tenir la visió completa de Il Trovatore. 

Simfonia núm. 4 en Fa menor de Txaikovski al Liceu

El Liceu ha programat dos concerts dedicats a obres de Txaikovski: un primer per piano i el darrer dedicat al violí, dins de la temporada 2016-2017 . En el cas concret del concert per a violí, van programar en la primera part el Concert per a violí en Re Major, Op. 35 i com a intèrpret solista, Chad Hoopes. Aquest jove violinista, de 22 anys, va obtenir el primer premi de la Young Artists Division of the Yehudi Menuhin International Violin Competition. El virtuosisme, el sentiment i la tècnica s’ajunten en la seva interpretació, aconseguint un resultat que no pot deixar indiferent a ningú.

Voldria centrar-me en l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu dirigida en aquesta ocasió per Josep Pons. Sempre intento buscar els mèrits, tenint en compte que per pocs que siguin aquests, segur que superen amb escreix els meus. Per això al llarg de la nit i sobre tot quan aquesta ja va estar “sola” i va encarar la interpretació de la Simfonia núm., 4, es va confirmar  el pressentiment que ja havia tingut en la primera part, de que no seria una vetllada rodona. Al buscar una explicació, de seguida es pren consciència de que l’orquestra no està ben compensada i que potser calen més assajos perquè no és el mateix tocar en solitari. Els vents amagaven la resta d’instruments i fins i tot van desafinar en algun moment. Donava la sensació de que cada un anava pel seu compte.

És cert que aquesta Simfonia no va tenir gaires bones crítiques en el moment de la seva estrena ni en els anys posteriors, però la realitat és que avui en dia és una de les peces més  interpretades i que forma part del repertori de les millors orquestres..  Txaikovski va dedicar aquesta simfonia a la seva protectora Nadezhda von Meck, i potser havia un llenguatge soterrat, que ells sols entenien i que s’escapa a la resta de la gent.

Quan et grinyola una orquestra, automàticament et centres en qui dirigeix. El tempus marcat no era seguit pels músics i les indicacions arribaven una mica tard, quan el canvi o l’entrada de les fustes o els metalls  ja s’havia produït. Volia veure un altre direcció i  vaig buscar a youtube. De les moltes que hi ha, les que m’han agradat més, com a direcció i interpretació, han sigut:

  1. Tchaikovsky: Symphony Nº 4 OP 36 – Herbert Von Karajan WPO
  2. Tchaikovsky: Symphony No.4 / Bernstein New York Philharmonic (1974 Movie Live)
  3. Tchaikovsky Symphony No. 4, Barenboim conducting the Chicago Symphony Orchestra
  4. Tchaikovsky: Symphony No. 4 in F Minor. Hugh Wolff conducts the New England Conservatory Philharmonia

És una maravella poder anar d’una versió a l’altre i estudiar els detalls que diferencien a cada director. Ho aconsello.

 

 

 

 

Carmen de Bizet . AAO de Sabadell

Tercera òpera de la temporada de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell.

Aquest cop el dia de l’estrena estava el teatre ple de gom a gom. Al tractar-se d’una òpera tan coneguda com la Carmen de Bizet, va fer de reclam i no quedava ni un seient buit. Quina diferència amb Manon Lescaut, amb el teatre mig buit!. Però millor així.

Acostumats a posades en escena més aviat minimalistes, en aquesta ocasió es va emprar  una solució absolutament diferent. De forma paral·lela es desenvolupen sobre l’escenari dues accions: el rodatge d’una pel·lícula sobre l’òpera Carmen, i el mon dels actors i les relacions que existeixen entre ells. En alguns moments, sobre l’escenari compartien espai, tots els cantants, amb una potència de veus i de moviments, realment complexe i segons com, una mica difícil de seguir.

Cal destacar l’actuació del Cor. Amb més de 30 anys d’experiència, te un paper fonamental dins de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell. Està molt equilibrat en veus i textures i reforça als cantants.  En aquesta ocasió van intervenir també la Coral de l’Agrupació Pedagógica de Sant Nicolau, donant vida a la coneguda: Avec la garde montante.

L’òpera és un gènere que mostra els sentiments més primaris dels éssers humans. Això fa que sigui a temporal, que tingui vigència i que les persones es puguin veure reflectides en moltes d’elles. El que també és cert, és que amb l’evolució del temps, les interpretacions que fa el públic dels personatges, es van modificant. La violència contra Carmen, provoca un malestar molt relacionat amb la sensibilització social sobre aquest tema. Aquesta idea està perfectament explicada a l’article publicat a Viquipèdia  sobre Carmen:

La concepció del personatge de Carmen ha evolucionat amb la situació social de la dona en el pla sexual. De la tradicional concepció de la pecadora malvada que arrossega Don José a la tragèdia, a la visió més actual de la dona que reivindica la seua llibertat sexual en igualtat amb l’home. Don José, alhora, va ser vist inicialment com una víctima, que arraconada per les circumstàncies no té altra sortida que el delicte, mentre que actualment se sol donar preponderància al seu caràcter d’heroi dèbil, que davant d’una dona absolutament lliure, a la qual ni comprèn ni vol comprendre, reacciona amb un fútil acte de violència masclista. Aquesta possibilitat de diferents lectures, i l’adaptabilitat dels personatges a diferents interpretacions de la passió amorosa que protagonitzen, ha estat potser el factor determinant de la fascinació que el tema ha exercit sobre directors de teatre i de cinema. 

Tornem a la nit de l’estrena. La soprano Maite Alberola era Micaëla, paper que ja havia interpretat l’any 2014 a Bilbao. Em venen al cap la seva participació en el paper de Violeta en La Traviata o Mimí a La Boheme,  a Sabadell o de Fiordiligi a Cosí fan tutte al Liceu. Per tant no descobrim res de nou al parlar de la seva potència de veu i de la força de la seva interpretació. En alguns moments es te la sensació  que el seu volum de veu empetiteix el teatre.

Laura Vila, mezzo, és una presència habitual en l’òpera de Sabadell on ha interpretat diversos rols. L’actuació de l’altre nit va ser molt bona, amb una interpretació molt complerta, tant a nivell musical com interpretativa i teatral.

El tenor Enrique Ferrer va se el Don José. El currículum que consta en el programa de mà és molt extens i rellevant, però en la representació que ens ocupa, no va estar a l’alçada de altres actuacions (Manon Lescaut o Otello). En el primer acte s’el va veure insegur, amb la veu freda; va anar millorant al llarg de la representació, però cal esperar que en les successives representacions, hagi superat aquest primer entrebanc.

Toni Marsol, baríton, és com de casa. Entre les actuacions a l’òpera de Sabadell i el Gran Teatre del Liceu, es pot dir que anem seguint la seva carrera i ja està programada la seva participació en la propera temporada del Liceu en el paper de Masseto a Don Giovani  i com a Pietro Fléville a Andrea Chénier. En aquesta ocasió va interpretar el paper d’Escamillo. Molt convincent en el seu rol, amb una veu plena de matissos i autoritat.

Les interpretacions de Frasquita, Beatriz Jiménez soprano i Mercedes, Assumpta Cumí mezzo, van ser molt solvents.  En general, em van agradar més les veus femenines.

L’orquestra va ser dirigida per Santiago Serrate. Personalment no és del tipus de direcció que més m’agrada (austera, senzilla, directe, …).

Ara a esperar la propera temporada amb les representacions de Cosi fan tutte( Mozart), Don Carlo (Verdi), Cavalleria rusticana (Mascagni) i Pagliacci (Leoncavallo).

Rigoletto de Verdi

Aquesta setmana han començat les representacions de Rigoletto al Liceu de Barcelona. Darrerament i amb molta freqüència, el meu grau d’enuig a l’acabament de les funcions és molt elevat i com he expressat en diverses ocasions el públic no es mereix actuacions com les que ens ha tocat viure. Però dimarts passat va ser diferent. Això no vol dir que no haguessin alguns desajustos tant per part de l’orquestra com per part dels solistes, però com som humans, aquestes petites falles, ajuden a valorar el conjunt.

La producció em va semblar molt interessant i la posada en escena molt efectiva. És una successió de quadres pictòrics, en la composició dels quals s’empren diferents tècniques, que porten a tenir la sensació de trobar-te en una galeria d’art. La simetria en les escenes , l’ús de línies rectes i de diagonals per ubicar els cantants i l’acció (l’escala que divideix l’escena al que representa la casa on viu Gilda), la divisió en plans per mostrar àmbits diferents (com en el tercer acte durant la Bella figlia dell amore, on en el pla superior estan Rigoletto i Gilda i en la part inferior, el Duc i Magdalena), o el recurs de línies piramidals amb la plataforma inclinada i els nobles al voltant, i Rigoletto a la part central, etc.Al tractar-se d’in espai delimitat i acotat per mitjà de la llum, contribueix a la sensació d’enclaustrament, d’absència de sortida, de fatalisme davant de la maledicció.

Un altre element importantíssim és la il·luminació, no dóna només suport al conjunt, sinó que adquireix la categoria de solista dins del repartiment de l’obra. El vestuari te el seu propi llenguatge, assenyalant les diferències dels personatges i la categoria i estament de cada un d’ells. Amb una visió holística de l’òpera com un art complert, crec que aportacions de creadors de diferents àmbits com el cas del dissenyador  Lorenzo Caprile, contribueixen a donar aquest sentit de globalitat. Per totes aquestes coses crec que realment l’escenografia, la posada en escena, la il·luminació i el vestuari, embolcallem l’acció.

El repartiment està integrat per Javier Camarena, com Duc de Mántua, Carlos Álvarez com a Rigoletto, Désirée Rancatore, com a Gilda, Ante Jerkunica en el paper del sicari, Sparafucile, Ketevan Kemoklidze coma Magdalena, en els papers fonamentals. Cal destacar també el paper de Toni Marsol interpretant a Marullo. Veure a aquest baríton al que tantes vegades hem sentit a l’òpera de Sabadell, com va consolidant la seva carrera, sempre dóna gust.

És convenient recordar com Verdi va voler que el paper de Rigoletto fos interpretat per un baríton, de forma que pogués aportar millor la dualitat del personatge: la seva vessant de malvat i per contrast, quan es manifesta com a pare. En canvi el paper del Duc de Mántua, havia de ser interpretat per un tenor, com indicador del caràcter frívol del personatge. Dins d’aquest estudi dels personatges, va assignar al baix el paper de malvat: Sparafucuile. I després tenim els dos personatges femenins: Gilda i Magdalena. La filla de Rigoletto, soprano lleugera, donat que ha d’interpretar algunes àries bellcantistes. I Magdalena, mezzosoprano, més lligada a la realitat. En el repartiment del Liceu, i no se si degut a haver escoltat i vist altres interpretacions, Javier Camarena no trametia la força i el vigor que s’espera del personatge. Crec que a La donna e mobile, va quedar un mica curt i en general en tota l’òpera. No és fer justícia segurament, però suggereixo escoltar-la en la veu de Pavarotti

 La veritat és que em van agradar molt més les veus de Gilda i Magdalena. L’exigència vocal de Gilda , és molt gran. La versió de Gruberova és fantàstica. No se perquè, però em recorda el quadre Ofèlia de John Everett Millais.

encara que prefereixo la interpretació de Caro nome en la veu d’Ekarina Siurina:

Però per apropar-nos a la que vam sentir al Liceu, incorporo la interpretació de Désirée Rancatore

Cal fer esment al paper del cor, en aquest cas, exclusivament d’homes. Sembla que Verdi va voler reflectir de forma ben palesa quin era el paper de la dona en aquella època, restringida al paper de cortesana o de puresa total.

En el ranking d’Operabase corresponent al 2015-2016, Verdi ocupava el primer lloc com a compositor més representat, i Rigoletto estava en el lloc 10 (La Traviata ocupa el lloc d’honor). És per tant una òpera molt coneguda, i a pesar d’això, cada cop que s’escolta, un pot anar descobrint més matisos, simbolismes, parts que havien quedat amagats. El canvi dins de la creació de Verdi que va comportar aquesta òpera, passant a personatges més complexos, no en blanc o negre, sinó plens de contradiccions i emocions i més propers a la realitat, ajuda sens dubte a viure-la amb més intensitat.Val la pena sentir al mestre Muti explicant els errors que moltes vegades es cometen al interpretar la música de Verdi, és tota una lliçó. El problema és que ens hem acostumat tant a aquestes modificacions, que si es fa una interpretació fidel, potser ens sembla que no és la correcte.

És un bon moment per tornar-la a gaudir.

Manon Lescaut a Sabadell

Ja fa uns anys que segueixo la temporada  que l’Associació d’Amics de l’òpera de Sabadell programa any darrera any. Aquesta setmana van posar en escena Manon Lescaut de Puccini, amb l’atractiu afegit per a mi, de la participació com Lescaut d’un bon amic i gran baríton, Enric Martínez-Castignani. Pot semblar absurd, però abans de començar estava intranquil·la, tot i estar segura de que no hi hauria cap problema. Però anem per parts.

L’escenografia. Així com normalment la considero molt encertada i que amb recursos escassos  en treuen un gran profit, aquest cop  em va decebre. Sobre tot el primer i el quart actes. Els motius son diferents. En el primer acte, i degut a que havien de tenir preparat el vaixell del 3è acte, quedava l’escenari molt reduït. Aquesta circumstància s’intentava minimitzar amb una escala, que permetia l’entrada i sortida del cor i d’altres personatges, però que en certs moments era un batibull de gent amunt i a avall, que trencava l’escena. Però el més preocupant va ser a nivell acústic. Les veus quedaven concentrades en el poc espai que restava i no permetia que es sentissin correctament. Si afegim l’orquestra, que pel meu gust, va pecar de massa intensitat, el resultat no va ser el millor. En el quart acte, l’escenografia no donava en cap moment la sensació de desert, de calor, d’espai buit, sense possibilitats d’aixopluc. Més aviat trametia sensació de caos, d’un espai bigarrat, ple. En aquest cas tampoc l’il·luminació va ajudar.

El tenor, Enrique Ferrer, va tenir un començament incert. En el primer acte li va mancar seguretat i la veu sonava forçada. Potser és que com he comentat abans,  l’orquestra l’anul·lava, i ell va intentar resoldre la situació amb més potència de veu. El problema aleshores, era la manca de matisos i acabava per sonar tot igual. En els altres actes es va anar resolent aquesta situació, i el resultat global va ser força positiu.

L’Enric Martínez-Castignani, baríton, va tenir una actuació molt complerta. Compaginava la tasca actoral i la interpretació musical amb gran naturalitat. Et feia creïble el personatge,   els canvis de situació els interpretava amb tota naturalitat. Es pot dir que era l’element “sènior” de l’obra, i es notava. En el seu cant podies percebre els matisos, les modulacions, els canvis.

Manon va brillar. Svetla Krasteva va tenir una brillant actuació. Va mostrar un domini fantàstic, una coloratura de veu i un timbre meravellós. Va ser tot un plaer sentir-la.

De moment val la pena sentir a Angela Gheorghiu en la cèlebre ària del quart acte: Sola, perduta, abbandonata.

Llàstima que el teatre no es va emplenar. Per qui no va tenir ocasió de veure-la, cal estar amatents al web de VOTV i la Xarxa de Televisions Locals que enregistren les tres òperes d’aquest any. De moment ja està disponible Don Giovani en l’enllac:  http://votv.xiptv.cat/operacat

Martha Argerich. Documental

Fa uns dies vaig tenir ocasió de veure junt amb un grup d’amics, el documental Bloody Daughter de Stéphanie Argerich. Encara tinc al cap el munt de sensacions, reflexions i dubtes, que em va provocar.

L’objectiu d’un documental és descobrir-nos alguna part amagada o poc coneguda d’una persona o d’una situació a partir del recull de documents de diferent tipus: imatges fixes, entrevistes i documents audiovisuals de tota mena. En base a aquest recull es pot plantejar que es vol mostrar,sent la realitat que,  a priori, no es té una idea clara de quin serà el resultat. En base a aquest punt de partida, cal suposar que la filla petita de Martha Argerich (i la única que porta el seu cognom) va anar rodant, acumulant material, i al final va decidir quin i com havia de ser la línia argumental del documental.

El resultat és colpidor. No deixa indiferent. Realment Stéphanie volia mostrar-nos determinats aspectes del caràcter, la vida i les relacions familiars? Ningú dubta de la vessant artística i musical de la seva mare (val molt la pena escoltar diverses interpretacions per gaudir d’una gran intèrpret) però com diu la seva filla, és un monstre i agafa tota l’energia de la gent que l’envolta.

Cal partir de la base que no va tenir infància, o millor dit, no va ser l’habitual d’una criatura. Gràcies a haver guanyat un premi molt joveneta, la seva mare va aconseguir una entrevista amb el president d’Argentina, Juan Domingo famíliaPerón. Aquest va decidir moure mans i mànigues i va aconseguir els mitjans per poder traslladar a la família completa a Viena, on la Martha va poder seguir la seva formació de pianista. Cal imaginar el trencament, lluny de la seva casa, del seu idioma, dedicada intensament a estudiar piano. Un primer resultat de tot això pot ser el fet que ha renunciat a la seva llengua materna i només de forma molt puntual parla castellà. Una segona conseqüència va ser que als vint anys va decidir deixar de tocar, oblidar. Es pot pensar que va prendre consciència de quina havia sigut la seva joventut, que havia sigut dirigida i que en cap moment havia pogut prendre cap decisió per si mateixa. Dóna la sensació de que no sap ni qui és ella ni quin és el seu paper com a persona. Veure tot això em va fer pensar que s’entenia que s’hagués tancat totalment en el món de la música de manera que la seva forma d’expressió i de comunicació és quasi exclusivament a través d’ella. Li costa expressar-se a través de les paraules, les respostes son quasi monosíl·labs i no es capaç de verbalitzar un pensament una mica complex: es nota que no troba les paraules, intenta pensar i buscar-les per al final dir: no se.

Amb aquest marc, cal intentar posar les peces de manera més o menys ordenada. I és difícil. Costa entendre la seva actitud envers les filles, sobre tot la primera, que va viure molts anys en un orfenat o amb famílies d’acollida, sense cap relació amb la mare. O amb la pròpia Stéphanie. Com diu aquesta, a vegades creu que és la seva mare una nena petita a la que cal cuidar.

Moltes vegades s’ha parlat de la vida i característiques dels genis. Del seu caràcter complicat, de les seves excentricitats i del seu narcisisme. En el cas de la Martha Argerich  no tramet la sensació de gran diva, al contrari, et sembla més aviat una mica deixada, com de tenir sensació de que fa nosa allà on està, de no saber relacionar-se amb el seu propi cos. En una paraula: està des ubicada i només pren entitat quan seu al piano. A les hores es transforma, somriu, fa gestos d’estar gaudint, de sentir-se còmoda, mira al director o als altres músics i en ells, es reconeix a si mateixa.

Cal acceptar que el documental aconsegueix captar l’atenció, provoca el diàleg amb les altres persones Gairebé et sents obligada a veure una i un altre vegada concerts de la Martha Argerich en un intent  comprendre-la i anar una mica més lluny del que les imatges et mostren d’ella. Recomano de totes totes veure el documental, sense apriorismes.