Teatre de Sarrià. Il campanello di notte

Il Campanello de Donizetti. Òpera de Cambra de Barcelona

Aquest cap de setmana passat, al Teatre de Sarrià, l’Òpera de Cambra de Barcelona va presentar la primera obra de la IV Temporada 2017-2018, es tractava de Il Campanello de Gaetano Donizetti.

Es tracta d’una òpera bufa, i com va explicar el musicòleg Roger Alier, va ser escrita (tan el llibret com la música) en molt poc temps pel mateix Donizetti. Es donava la circumstància  que  aquell any havia una epidèmia de còlera a Nàpols i per tant poques possibilitats de que es representessin òperes. Aprofitant aquesta circumstància, Donizetti va  escriure aquesta òpera bufa que va ser estrenada el 1 de juny de 1836 al Teatre Nuovo de Nàpols.

Es tracta d’una òpera molt poc coneguda. Segons Operabase, aquesta òpera es troba en el lloc 333 amb 38 representacions i 8 produccions, contrastant amb la resta d’obres de Donizetti que ocupa la sisena posició en el rang de compositors més representats. En l’edició de 2009 de l’obra editada per András Batta, Ópera, que repassa les obres més important,  no surt citada. A la Guia universal de la Ópera de Roger Alier, es pot obtenir informació rellevant sobre els personatges, el números musicals més destacats i la discografia disponible.

L’argument gira entorn a Serafina (soprano) i Don Annibale (baix), que és el boticari del poble. Just estem en la celebració de les seves noces i apareix Enrico (baríton) que està enamorat de Serafina. Està disposat a amargar-li la nit a Don Annibale i es serveix d’un decret que obligava als boticaris a dispensar personalment els medicaments que qualsevol persona li demanés si era a la nit. Per això existia una campaneta que calia tocar per demanar els serveis del boticari. No cal dir que Enrico se les pensa totes i aconsegueix el seu propòsit de mantenir allunyat a Don Annibale de la seva esposa durant tota la nit.

El Teatre de Sarrià presentava una bona entrada i es pot assegurar que el públic va gaudir d’allò més. L’avantatge dels teatre petits és la proximitat amb els cantants que crea un ambient especial. Es percep el seu entusiasme, pots veure a cada integrant de l’orquestra, detectes els tics de cadascun d’ells i en definitiva, et sents envoltat per la música i per l’acció.

El paper de Don Annibale va ser interpretat per Raúl Baglietto, molt convincent i actuant  amb autoritat i domini escènic. El paper de Serafina el va interpretar Irene Celle. Una bona veu, atemperada i segura. Pedro Quiralte-Gómez feia d’Enrico. Cal destacar la dificultat de l’ària que interpreta i que està considerada com la més llarga de totes les òperes bufes. Edda Paredes va interpretar el paper de Madama Rosa,  mezzosoprano solista del Cor de Perú i Spiridione va ser interpretat pel tenor Carlos Arturo Gómez. El Cor Academia Concertante va aconseguir un bon nivell. Potser quedava una mica descompensat en alguns moments, però no semblava que no pogués superar-se. L’Orquestra Barcelona Concertante sota la direcció del mestre Assunto Nese va ser molt eficaç, reforçant les veus i seguint el ritme de l’acció.

Certament, cal agrair als Amics de l’òpera de Sarrià, l’esforç per acostar al públic aquestes òperes de petit format i sobre tot, el nivell de qualitat aconseguit.

Anuncis

Concurs internacional Tenor Viñas 2018

El mon de la música sempre depara moments agradables que ajuden a la reflexió. És tan ric, tan polièdric, que segur que tothom pot trobar una faceta, una cara en la que emmirallar-se.

L’assistència a diferents sessions del Concurs Internacional Tenor Viñas, ha sigut una experiència que recomano a les persones que els agradi la música i en particular l’òpera. Considerar la veu humana com el instrument musical més ric, amb més possibilitats, no és cap bajanada, i per això escoltar tantes veus diferents, en moments de desenvolupament també diferents, aporta uns coneixements i unes vivències molt interessants.

Una cosa que cal destacar és la importància d’aquest tipus de concurs per ajudar a obrir-se camí a nous valors. Impressiona veure a tantes persones joves, entre els vint i pocs i tot just els trenta, intervenint en aquest esdeveniment. En l’edició d’aquest any han participat més de cinc-cents cantants de seixanta països, que han anat passant diverses fases de selecció, fins arribar als setze que van intervenir en la final. Cal destacar el fet que les proves preliminars es duguin a terme en diferents ciutats del món, des de París, Londres, Berlín, Milà i Madrid, a Europa,  Nova York, Los Angeles i San Francisco, a EEUU  i també Pequín i Moscú.

Dels 511 participants, 219 són sopranos, 56 mezzosopranos, 2 contralts, 111 tenors, 15 contratenors, 76 barítons, 19 baixos i 17 baix-barítons. Dels 60 països participants en destaquen Corea, amb 165 cantants, i Rússia, amb 38 artistes, seguits dels 37 procedents de la Xina. Espanya és el quart país i aporta un total de 31 artistes, dels quals 11 són catalans.

Es notava el respecte amb que uns escoltaven als altres i tots plegats eren conscients de l’esforç, de les hores i hores de treball que havien dedicat per arribar aquí. Pels aficionats, era una lliçó que contribueix a valorar i apreciar als cantants.

La tasca del jurat deu ser més complexe a mesura que es succeeixen les fases eliminatòries. El que és cert és que al final tots els premis s’acaben concentrant en nou persones, el que indica la coincidència de criteris entre els membres del jurat.

En aquest punt, voldria significar el mal d’ulls que feia veure el jurat, format en el 95%  persones del sexe masculí. És inqüestionable la gran vàlua de tots ells, però no estaria de més cuidar i propiciar altres incorporacions. No es pot oblidar que ja van formar part del jurat Conxita Badia, Victoria de los Ángeles, Giulietta Simionato, Magda Olivero, Elena Obraztsova, Renata Tebaldi, Joan Sutherland, Eva Marton, Teresa Berganza o Renata Scotto. Per sort la realitat en el món de la música és diferent i es troben grans sopranos, mezzo, directores d’orquestra, directores d’escena de grans teatres d’òpera, etc.

El guanyador d’aquesta 55ena edició, va ser Freddie de Tommasso tenor del Regne Unit. guardonat també amb el Premi Especial “Plácido Domingo” , Premi Especial al millor intèrpret de Verdi, Premi Extraordinari “Teatro Real de Madrid” i Premi Extraordinari “Internationale OpernWerkstatt”. Te una veu preciosa i una potència extraordinària. Sorprenia la facilitat amb que cantava i el bon fraseig i l’emoció que trametia. Navegant pel ser web, es veu com a pesar de la seva joventut, 24 anys, ja ha caminat un bon tros de camí. Esperem que es materialitzi aviat el contracte que va guanyar per actuar en el Liceu.

El segon premi va recaure en Leonor Bonilla soprano espanyola,  Premi Extraordinari “Plácido Domingo” al millor cantant espanyol, Premi Especial “Teatro Nacional de la Zarzuela” al millor intèrpret de sarsuela, Premi Extraordinari “Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell”, Premi Extraordinari “Leonor Gago – Concerlírica Ópera Internacional”, Premi Extraordinari “Teatro Real de Madrid” i Premi del públic assistent a la Prova Final. En la segona prova vaig tenir ocasió de sentir-la i estava segura de que arribaria a la final. Per sort la podrem sentir en la propera temporada de l’Òpera de Sabadell i sempre és estimulant seguir l’evolució d’un cantant.

La gran tradició d’aquest concurs i el seu arrelament en els aficionats operístics es posa de manifest per l’elevat nombre de persones que van assistir a la final  i posteriorment al concert final.

Aquest any, el Liceu va oferir en streaming el concert i han posat al web l’enllaç per a poder sentir-lo.

 

 

 

 

 

 

Martha Argerich. Foto Adriano Heitman

Martha Argerich al Palau de la Música de Barcelona

He de començar manifestant que és un autèntic privilegi poder assistir a un concert de Martha Argerich. Des de fa un cert temps Martha Argerich acostuma a donar concerts acompanyada d’altres intèrprets i aquest cop ho ha fet  amb Gabriele Baldocci. Aquest jove pianista participa en el Projecte Martha Argerich, promogut pel Festival de Lugano, RSI Rete Due i BSI Bank, que reuneix a cinquanta músics al voltant d’un gran pianista, propiciant la cerca i innovació musical. Gabriele Baldocci  forma duet amb la pianista des de fa anys  i es perceb deseguida per la complicitat i compenetració  que existeix entre ambdós pianistes.

El contrast és curiós: quaranta anys els separen en edat, però no és això o no és el més important. Veure la relació de Martha Argerich amb el piano ja és tota una ensenyança. Sembla que li parli, en moments l’acaricia i passa tot seguit a tocar-lo amb força. Aconsegueix extreure uns sons que sorprenen.  Te tan interioritzada cada peça, que sap trobar la cadència i el tempus adient a cada moment. Crida l’atenció el nivell de concentració,  d’estar aliena a tot el que l’envolta. Sembla inexpressiva, però es nota el diáleg que està tenint amb el piano. En molts moments se li dibuixa un somriure als llavis que demostra com està gaudint amb la música. I això arriba al públic i fa que també gaudeixi del moment.  Quan acaba dóna la sensació de dificultat per tornar a la realitat, com si les ovacions no li afectessin, però en el fons el que pssa és que ella segueix immersa en el mon de la música que acaba d’interpretar.

En un moment donat em va venir al cap la figura de Von Karajan, del costum que tenia de dirigir amb els ulls tancats, perque la música la tenia dins. Però l’expressivitat i la forma de dirigir en els primers anys de la seva carrera no tenia res a veure amb com dirigia en les darreries. A més del problemes físics que el van obligar a haver de dirigir sentat, els moviments es van fer més pausats, més lents, més seleccionats, només els imprescindibles per destacar una cosa o un altre. Veure interpretar a Martha Argerich per a mi representava la saviesa de la madures i Baldocci era en Von Karajan de jove.

El programa que van interpretar va ser:

Liszt-Mozart: Reminiscències de Don Joan, S. 418, transcripció per a dos pianos (Argerich-Baldocci)

Verdi:  I Lombardi alla prima croaciata. Salve Maria de Jerusalem, S. 431 (Baldocci)

Liszt-Wagner:Isoldes Liebestod (Baldocci)

Shostakovich:Concertino per a dos pianos en La menor, op. 94 (Argerich-Baldocci)

Schumann: Escenes d’infants, op. 15 (Argerich). En el comentari de David Puertas Esteve que pareix en el programa de mà, cita aquestes paraules de Schumann adreçades a la seva dona Clara:

T’agradarà tocar aquestes petites peces, però hauràs d’oblidar que ets una virtuosa i deixar de banda els efectes. deixa’t dur per la seva gràcia i simplicitat, per la seva naturalitat sense pressió


Rachmaninov: Suite núm.1, op.5 (Argerich-Baldocci)
Ravel: La Valse (Argerich-Baldocci)

Els duets de músics, sigui l’instrument que sigui, sempre m’han maravellat. Un solista, com indica el nom, toca sol amb el que això implica: l’orquestra l’envolta, està per donar relleu a la seva interpretació. Compartir aquests moments amb un altre intèrpret ha de comportar un nivell de compenetració molt alt, d’adaptació, d’estar pendent de l’altre, d’entendre que és una interpretació conjunta i que per tant, ningú ha de voler destacar per sobre del altre.  I no tothom te la capacitat per actuar d’aquesta manera, Martha Argerich i Gabriele Baldocci, si. Al final d’alguna peça sorprenia com tos dos alhora feien exactament el mateix gest amb la mà.

El Palau va viure una nit de les que un recorda sempre. Fins i tot només en una o dues ocasions es va sentir un estosec suau. Quina diferència amb el concert de Baremboim en el que es va veure obligat a aturar-se i demanar al públic respecte per la seva interpretació!

Ja fora de programa van interpretar ‘Gemini’ de Anthony Phillips, dedicada a Martha Argerich i la suite per a dos pianos de  Darius Milhaud, ‘Scaramouche’.

Per sort existeix una amplia discografia i enregistraments de concerts, per seguir gaudint de la marevella d’interpretació d’aquests grans pianistes.

NOTA: Vegeu també l’apunt Martha Argerich Documental

Anne – Sophie Mutter al Palau

No es te l’oportunitat de sentir a Anne-Sophie Mutter cada dia, així que davant d’aquesta possibilitat que es va materialitzar el passat divendres en el concert del Palau de la Música, a més de buscar i escoltar les peces que constaven en el programa, vaig rellegir el capítol que Jesús Ruiz Mantilla li dedica en el seu llibre (ja comentat en aquest blog), Contar la música

I com la primera peça del programa era l’Scherzo de la Sonata F-A-E de Brahms, he trobat la interpretació de David Oistrakh que com ella mateixa va explicar:

Era el primer concierto al que iba en mi vida y ya eso representaba todo un acontecimiento. Una sala con dos mil personas que sólo le miraban a él, ese sonido, esa emoción que sacaba de aquella cosa de madera tan pequeña. Me transformó.

Moltes vegades no recordo el nom de les obres, encara que en el moment de sentir-les, les identifico, les reconec i surten a la superfície de la meva memòria en la que es trobaven en repòs, amagades. Un altre aspecte important, és la manca de coneixements d’història de la música, que dificulta la ubicació temporal i social de les mateixes. D’aquí la necessitat d’aprendre de les persones que en saben i de buscar el màxim d’informació per poder emplenar els buits. Descobrir que la Sonata F-A-E era el resultat d’un treball col·laboratiu entre tres compositors, Robert Shumann, Joham Brahms i Albert Dietrich dedicada a un violinista amic seu anomenat Joseph Joachim i en base a les inicials de les paraules que integraven una frase que sempre repetia Frei aber Einsam (lliure, però sol): F: fa, A: la i E: mi.

Un dels trets d’Anne-Sophie Mutter és el seu interés per nous compositors. Te la sort que molts d’ells li dediquen obres, com és el cas de Krzysztof Penderecki (1933) del que va interpretar dues peces: Duo concertant per a violí i contrabaix i Sonata per a violí i piano núm. 2.

Un gran privilegio. (…) es verdad que los compositores persiguen un gran nivel cuando me lo proponen, más por el sonido que mi violín es capaz de dar. Les atrae la coloratura y a mí me gusta que les salgan piezas muy profundas, con un nivel filosófico importante más que glamuroso y florido.

La interpretació de l’obra de J.S. Bach, Partita núm.  2, BWV 1004 va permetre poder copsar tota la força interpretativa d’Anne-Sophie Mutter. I en aquest cas, el so del seu Stradivarius va aconseguir moments absolutament únics. En aquests moments em van venir al cap el comentari de Ruiz Mantilla:

Contemplarlos a veces resulta una irrupción indiscreta en medio de una íntima conversación: la que mantienen entre ellos y su instrumento.

He d’admetre que a vegades, la perfecció tècnica m’impedeix copsar l’emoció de la música i no perquè l’intèrpret no arribi de forma directe al públic, sinó perquè l’atenció es centra en seguir la interpretació, els moviments de l’arc, la posició i moviment dels dits, com resolt pianissims i de cop passa un crescendos que omplen tot, etc. En resum, caldria sentir cada peça dues vegades per gaudir plenament d’elles. En tot cas em va faltar aquella connexió especial que es dóna en determinats moments i amb determinats artistes.

Les darreres peces del concert van ser les Danses hongareses de Brahms, núm. 1, 6 i 7. Era sorprenent la facilitat d’interpretació, semblava com si fos un “divertiment” per a ella. Tot un plaer.

 

 

Portada llibre Miró&Music. Joan Punyet Miró. Ed. Alreves

Miró & Music

Dies enrere, es va presentar a la Fundació Miró de Barcelona el llibre Miró & Music. Aquest llibre és el resultat de la investigació duta a terme pel net de l’artista, Joan Punyet Miró, cap visible de la Successió Miró i autor d’obres com El ojo de Miró o Al voltant de Miró, entre d’altres. Va ser una presentació especial, es notava en l’ambient. És cert que aquesta vessant de Miró no s’havia estudiat encara (10 anys ha dedicat l’autor a la cerca de materials, entrevistes i recopilació de dades), i al mateix temps, es pot dir que sempre ha estat present la convicció de la gran importància d’aquest art en la vida i en la obra de Miró. En diverses ocasions s’han citat  les seves paraules: “Que la meva obra sigui un poema musicat per un pintor”, símbol clar del seu pensament i relació amb la música. Així dons, vam tenir la sensació de que es posava una peça molt important, que mancava en el trencaclosques que conformen totes les vessants artístiques de Miró.

Un altre element que va ajudar a crear un clima especial, és el fet que el llibre estigui dedicat a dos germans de l’autor, tots dos difunts, que eren músics.

Particularment extens és l’article publicat el passat dia 10 a La Vanguardia d’en Josep Massot titulat: Miró, un poema musicado por un pintor,  i en ell està perfectament explicat el contingut de l’obra que es va presentar. La descripció que va fer en Joan Punyet va ser tot un recorregut de les relacions de l’artista amb diversos músics i sobre tot, de com  d’inseparable era la música pel pintor de manera que podem trobar diverses obres amb títols relacionat amb la mateixa. És molt interessant veure l’amplitud de camps i de tipus de música pels que va transitar Miró, des de la música clàssica, passant per música conceptual, flament o jazz. De totes era capaç de treure inspiració.  Va ser tota una lliçó sobre la ment oberta que va mantenir sempre, per aprendre, per mantenir-se en contacte amb la realitat de cada moment i amb tots els elements que conformaven el que en podem dir els aspectes culturals. La música, segons el seu net, el transportava. Per això necessitava el seu racó especial, envoltat dels seus discs que havia anat recopilant segons preferències i circumstàncies. Una aportació important del llibre, és l’aparició de tota la discografia de l’artista.

En el nostre imaginari estan ben presents les portades de discs de Raimon o M. del Mar Bonet, creades per Miró que parlen també de com de proper era.

I no podia ser de manera diferent la cloenda de l’acte que amb un moment musical. El Limnos Quartet va interpretà la peça musical White Isolation del compositor Àlex Cassanyes, inspirada en l’ obra de Miró. La veritat és que son més freqüents els quartets de corda i trobar un quartet integrat per quatre saxofonistes va ser tota una sorpresa. A més sentir els diferents tipus de saxo, baríton, soprano, tenor i alt, no és el més comú. Tot un encert.

Limnos Quartet
Limnos Quartet

El llibre està en anglès.

Così fan tutte. W.A. Mozart. Òpera de Sabadell

Aquesta setmana ha començat la temporada 2017-2018 de l’Òpera de Sabadell que es representa en el Teatre de La Faràndula d’aquesta ciutat. L’obra amb que s’ha obert aquesta temporada ha estat Così fan tutte de Mozart. Es tracta d’una òpera bufa o “drama giocoso” del 1770, sent per tant una de les darreres òperes que va escriure Mozart.

L’argument es de sobres conegut. Don Alfonso (baríton baix), personatge que va teixint tota la trama, qüestiona a Guglielmo (baríton) i a Ferrando (Tenor) la fidelitat de les seves promeses, Fiordiligi (Soprano) i Dorabella (Mezzosoprano), adduint que son dones i no deesses i com a tals, volubles i infidels per naturalesa. Els joves accepten la juguesca que Don Alfonso els proposa, convençuts que la guanyaran.  Aquell es val de la criada de les joves, Despina (Soprano lleugera) per aconseguir els seus propòsits.

Sempre s’ha destacat d’aquesta òpera, la simetria de personatges i d’àries: tres personatges masculins i tres femenins. I és cert que així com a partir del s.XIX s’ha considerat que els personatges interpretats per la soprano i el tenor  constitueixen la parella protagonista, els que representen els caràcters més romàntics, en el cas de Così fan tutte, ambdues parelles comparteixen aquest rol. És cert que Fiordiligi en les seves àries Come scoglio immoto resta i sobre tot en Per pietà, ben mio, perdona,   expressa els seus sentiments de forma més pura i contundent i aquí es pot pensar que s’ha mantingut el paper tradicional de la soprano, però no és comparable amb altres heroïnes operístiques. El tenor també comparteix el paper protagonista  amb el baríton. I no podem oblidar el pes que la tercera parella formada per Don Alfonso i Despina, te en el desenvolupament de la trama.

Conseqüència del  comentat en l’apartat anterior, en aquesta òpera cal destacar el gran nombre de parts corals.

Tercet: La mia Dorabella capace non è

Duo Fiordiligi i Dorabella: ah guarda sorella 

Quintet: Sento, oh, Dio, ce hac questo piede

Quintet: Di scrivermi ogni giorno

Sextet: Alla bella Despinetta

Quartet: La mano a medate, movetevi un po

Duo Guglielmo i Dorabella: Il core vi dono

Duo Fiordiligi i Ferrando: Fra gli amplessi

Final: Fate presto, o cari amici

Font: Viquipèdia

Podem recordar com també a Les noces de Figaro es dóna aquesta mateixa estructura, arribant fins a set veus  en el final del segon acte: Esci omai garzon malnato

D’aquí la gran importància de totes les veus i no d’una sola. Per això voldria entrar ara en la representació que fa Òpera de Catalunya. Crec que cal destacar l’equilibri entre les sis veus amb un resultat extraordinari. I no és només les veus, sinó la part escènica,  d’assumir el paper i de fer-lo creïble per al públic. D’entrada la presència de Núria Vilà com a Fiordiligi, Anna Tobella en el paper de Dorabella i Elisa Vélez com Despina, ja feia preveure que ens trobaríem davant d’una nit d’èxit. Si afegim la presència d’Enric Martínez-Castignani com Don Alfonso, al que es va veure molt còmode en el seu paper, interpretant amb autoritat el personatge. La versatilitat de la seva veu li permet assumir  papers que requereixen un registre ampli. Els personatges de Guglielmo i Ferrando, interpretats per Carlos Pachón i Joan Francesc Folqué, van ser una sorpresa per a mi. No només no van desmerèixer al costat dels altres cantants, sinó que van reeixir sobradament en la part vocal i interpretativa. Serà fonamental per a la seva carrera que sàpiguen seleccionar els papers que en cada moment els vagi bé, sense forçar la veu.

Cal esperar que els problemes econòmics pels que està passant l’entitat es resolguin ben aviat i puguin continuar  la tasca de difusió de l’òpera i de formació de nous cantants. I els aficionat a l’òpera seguim tenint l’oportunitat de gaudir d’interpretacions com la que ara he comentat.

 

Elles, les modernistes

Recital de compositores modernistes

Poc a poc van sortint a la llum obres de compositores dones, que fins fa poc havien estat oblidades o menystingudes. Fa uns dies vaig poder assistir a un recital interpretat per la soprano Maria Teresa Garrigosa i el tenor Jordi Cortada, acompanyats al piano pel mestre Manuel Ruiz. Totes les obres tenien el nexe en comú d’haver estat composades per dones que van viure a principis del segle XX a Catalunya i que van participar del moviment modernista.

Va ser interessant que abans de començar la interpretació de les peces, es va fer una petita explicació de la compositora en qüestió, fet que crec va ajudar a molta part del públic a situar-les dins del context històric i cultural del moment.

La sitaciò de la dona a finals del XIX i començaments del XX, estava bastant restringida al paper de mestressa de casa i mare de família. Però és de tots conegut el canvi que es va produir durant els anys vint que va quedar reflexat, entre d’altres coses,  en la moda, tant en la forma de vestir, com en els pentinats. Es va passar a lluir cabells curts que volien expressar un canvi en la imatge que volia donar la dona i de la mateixa manera, els vestits passen a canviar la llargada i la forma, per a permetre  gaudir de més llibertat de moviments.  Les  compositores de les que vam sentir algunes de les seves obres, pertanyien gairebé totes elles, a famílies benestants, amb un elevat nivell cultural, el que els permetia tenir accés a una formació i a unes relacions a través de les que rebien de primera mà coneixements que no estaven a l’abast de tothom.

Característica comú a totes elles és que no només van fer aportacions en el terreny musical, sinò en el camp del periodisme, la pedagogía, l’art i l’escriptura.

La Narcisa Freixas (1959-1926) va ser pedagoga musical i va composar cançons per infants, treballant en la renovació del moviments pedagògics de l’época. Disposar de mitjans econòmics li va permetre fer-se una casa a La Garriga on es va relacionar amb polítics, escriptors i pintors que anaven a la població a prendre les aigües. La seva tasca va ser reconeguda i valorada.

Parlar de Carme Karr i Alfonsetti (1865-1943) comporta destacar en primer lloc la seva tasca com a periodista i escriptora, àmbits en els que va exposar el seu pensament feminista pel que va treballar des de diversos fronts: educació, creació d’una residència d’estudiants i professorat que ajudés a potenciar les mateixes oportunitats educatives tant als nois com a les noies. La direcció del suplement de l’Il.lustració Catalana, Feminal, va ser una bona plataforma per recollir i donar a conèixer el pensament d’altres dones. La seva tasca periodística va ser molt amplia. En el terreny musical, era una gran aficionada i va posar música a textos de diversos autors, potser el més conegut, Apel·les Mestres.

De qui menys informació es troba és de Lluïsa Denis i Reverter (1865-1946) i a més és contradictòria. Va estar casada amb Santiago Rusiñol i alguns atribueixen a la gelosia de Luïsa Denis, l’afany de Rusiñol de fugir i fer viatges, com el que va realitzar conjuntament amb Ramon Casas. En tot cas, no sembla que fos una vida gaire fàcil ni regalada. Cal dir que Lluïsa Denis va ser dibuixant i pintora a més de compositora. D’aquesta autora van interpretar L’alegre cantaire que tant la lletra com la música eren d’ella. L'alegre Cantaire. LLuïsa Denis i Reverter

Isabel Güell i López (1872-1956) va ser filla de compte Güell. Va estudiar piano i orgue, participant activament en la coral de l’Institut de Cultura de la Dona que dirigia Francesca Bonnemaison. Va composar música principalment religiosa, però també peces de piano i va posar música a poemes d’escriptors catalans, com Mosen Cinto Verdaguer o Apel.les Mestres.

Lluïsa Casagemas i Coll (1873-c.1942) és potser la que va deixar una empremta més forta com a compositora. Molt jove, entre els 16 i els 18 anys, va escriure una òpera, Schiava e regina, que havia de ser estrenada al Teatre del Liceu a la temporada 1893-1894). L’atemptat anarquista del mes de novembre va impedir la seva presentació. Es va presentar a l’Exposició Universal de Chicago obtenint un diploma de reconeixement. La reina regent, com a acte de desagreujament, va fer que s’interpretés al Palau Reial, amb gran éxit. Va escriure un altre òpera i diverses peces que van poder ser estrenades al Liceu. El més sorprenent de tot, és que tota aquesta producció la va fer entre els 16 i els 21 anys, moment en que es casa i deixa de compondre. Aquesta retirada va ser tan considerable, que dins i tot es desconeix amb exactitud la dia de la seva mort, encara que es situa al voltant del 1942.

Il trobatore de Verdi: final de temporada al Liceu

Després de les experiències musicals viscudes en la temporada 2016-2017 al Liceu, no gaire positives en molts casos, no tenia gaires esperances en aquesta darrera representació. També s’afegia que el muntatge presentat el 2009 de Gilbert Deflo, no portava a ser gaire optimista.

He d’admetre que al final va ser per a mi, una de les millors funcions de la temporada. Ja s’ha escrit molt sobre el llibret i l’argument una mica fosc i confós d’aquesta òpera, situat en l’etapa històrica en que es viu l’enfrontament entre el Compte d’Urgell i Fernando I d’Aragò. Així els personatges principals, Manrico i el Compte Luna, encarnen la lluita entre amfòs bàndols. En la versió que es presenta en aquests moments, s’han emprat imatges de dibuixos de Goya, Los desastres de la guerra, que es van projectant sobre teles negres per situar l’acció. Resulta molt sobri i efectiu. D’aquest manera es supera la versió fallida de Deflo. Em va semblar una mica repetitiu l’ús d’una mateixa tipografia en els escrits que apareixien sobreimpresos en les teles negres, de la mateixa manera que es va fer a Don Giovani. Per intentar facilitar la comprenssió d’aquest període històric, s’ha creat un personatge fictici que representa a Goya, que va apareixen en diversos moments de l’òpera. Personalment crec que no calia i que no aporta res de nou, al contrari, pot distreure.

Abans d’entrar a comentar les veus i els intèrprets, vull destacar el paper del cor. Les obres de Verdi donen una gran importància al cor i en aquest cas, també. Per exemple, és l’encarregat de marcar el contrast entre el poble, amb els cants d’alegria i de festa per donar pas tot seguit a la tragèdia explicada per Azuzena (La zingarella). Van complir amb escreix el seu paper. Crec, que a diferència d’altres aspectes de la temporada que ara finalitza, el cor ha anat guanyant, es nota més sólid, més equilibrat en quant a les veus i a les interpretacions. Només apuntar que potser les veus de dones queden una mica descompensades i afeblides, però, en tot cas, res que no es pugui resoldre de cara a la propera temporada amb més recursos econòmics i noves incorporacions.  El paper de Conxita García, la directora del cor, crec que ha estat molt positiu i que es noten els resultats de la tasc realitzada.

L’orquestra, sota la direcció de Daniel Callegari, va fer una bona lectura de la música de Verdi. Podies seguir perfectament els motius que et feien percebre la lluita o la preparació de la venjança. La força de determinats instruments o la presència de les cordes o la fusta, et predisposaven al que s’estava veient en l’escena. Així com en altres ocasions l’Orquesta em sona desequilibrada, que va una mica pel seu cantó, aquest dia em va semblar que va fer una bona tasca, que va recolzar l’acció i va contribuir en gran manera en el resultat final.

Absolutament desabedor Manrico, interpretat en la funció a la que vaig assistir pel tenor Marco Bertí. Va ser un cant pla, a ple pulmó, amb molta potència, però sense cap modulació. No trametia cap emoció i en les àries i duets compartits amb Azuzena, interpretada per la mezzo Marianne Cornetti, molestava la seva veu fins a tal punt, que només volies que callés. El contrapunt el va posar Artur Rucinski en el paper del Compte Luna. La veu modulada, amb un fraseig que donava tot el sentit al text. Era agradable, entraves en el paper i no és d’estranyar que tan ell, com Azuzena (Marianne Cornetti), revesin el reconeixement del públic. Després de tots els canvis de repertori que han hagut al llarg de l’any, aquest cop es pot dir que com ha mínim ha hagut una part dels intérprets que han estat a l’alçada del que el públic (millor dit: qualsevol públic) es mereix. Caldrà veure l’actuació de l’altre repertori per poder tenir la visió completa de Il Trovatore. 

Simfonia núm. 4 en Fa menor de Txaikovski al Liceu

El Liceu ha programat dos concerts dedicats a obres de Txaikovski: un primer per piano i el darrer dedicat al violí, dins de la temporada 2016-2017 . En el cas concret del concert per a violí, van programar en la primera part el Concert per a violí en Re Major, Op. 35 i com a intèrpret solista, Chad Hoopes. Aquest jove violinista, de 22 anys, va obtenir el primer premi de la Young Artists Division of the Yehudi Menuhin International Violin Competition. El virtuosisme, el sentiment i la tècnica s’ajunten en la seva interpretació, aconseguint un resultat que no pot deixar indiferent a ningú.

Voldria centrar-me en l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu dirigida en aquesta ocasió per Josep Pons. Sempre intento buscar els mèrits, tenint en compte que per pocs que siguin aquests, segur que superen amb escreix els meus. Per això al llarg de la nit i sobre tot quan aquesta ja va estar “sola” i va encarar la interpretació de la Simfonia núm., 4, es va confirmar  el pressentiment que ja havia tingut en la primera part, de que no seria una vetllada rodona. Al buscar una explicació, de seguida es pren consciència de que l’orquestra no està ben compensada i que potser calen més assajos perquè no és el mateix tocar en solitari. Els vents amagaven la resta d’instruments i fins i tot van desafinar en algun moment. Donava la sensació de que cada un anava pel seu compte.

És cert que aquesta Simfonia no va tenir gaires bones crítiques en el moment de la seva estrena ni en els anys posteriors, però la realitat és que avui en dia és una de les peces més  interpretades i que forma part del repertori de les millors orquestres..  Txaikovski va dedicar aquesta simfonia a la seva protectora Nadezhda von Meck, i potser havia un llenguatge soterrat, que ells sols entenien i que s’escapa a la resta de la gent.

Quan et grinyola una orquestra, automàticament et centres en qui dirigeix. El tempus marcat no era seguit pels músics i les indicacions arribaven una mica tard, quan el canvi o l’entrada de les fustes o els metalls  ja s’havia produït. Volia veure un altre direcció i  vaig buscar a youtube. De les moltes que hi ha, les que m’han agradat més, com a direcció i interpretació, han sigut:

  1. Tchaikovsky: Symphony Nº 4 OP 36 – Herbert Von Karajan WPO
  2. Tchaikovsky: Symphony No.4 / Bernstein New York Philharmonic (1974 Movie Live)
  3. Tchaikovsky Symphony No. 4, Barenboim conducting the Chicago Symphony Orchestra
  4. Tchaikovsky: Symphony No. 4 in F Minor. Hugh Wolff conducts the New England Conservatory Philharmonia

És una maravella poder anar d’una versió a l’altre i estudiar els detalls que diferencien a cada director. Ho aconsello.

 

 

 

 

Carmen de Bizet . AAO de Sabadell

Tercera òpera de la temporada de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell.

Aquest cop el dia de l’estrena estava el teatre ple de gom a gom. Al tractar-se d’una òpera tan coneguda com la Carmen de Bizet, va fer de reclam i no quedava ni un seient buit. Quina diferència amb Manon Lescaut, amb el teatre mig buit!. Però millor així.

Acostumats a posades en escena més aviat minimalistes, en aquesta ocasió es va emprar  una solució absolutament diferent. De forma paral·lela es desenvolupen sobre l’escenari dues accions: el rodatge d’una pel·lícula sobre l’òpera Carmen, i el mon dels actors i les relacions que existeixen entre ells. En alguns moments, sobre l’escenari compartien espai, tots els cantants, amb una potència de veus i de moviments, realment complexe i segons com, una mica difícil de seguir.

Cal destacar l’actuació del Cor. Amb més de 30 anys d’experiència, te un paper fonamental dins de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell. Està molt equilibrat en veus i textures i reforça als cantants.  En aquesta ocasió van intervenir també la Coral de l’Agrupació Pedagógica de Sant Nicolau, donant vida a la coneguda: Avec la garde montante.

L’òpera és un gènere que mostra els sentiments més primaris dels éssers humans. Això fa que sigui a temporal, que tingui vigència i que les persones es puguin veure reflectides en moltes d’elles. El que també és cert, és que amb l’evolució del temps, les interpretacions que fa el públic dels personatges, es van modificant. La violència contra Carmen, provoca un malestar molt relacionat amb la sensibilització social sobre aquest tema. Aquesta idea està perfectament explicada a l’article publicat a Viquipèdia  sobre Carmen:

La concepció del personatge de Carmen ha evolucionat amb la situació social de la dona en el pla sexual. De la tradicional concepció de la pecadora malvada que arrossega Don José a la tragèdia, a la visió més actual de la dona que reivindica la seua llibertat sexual en igualtat amb l’home. Don José, alhora, va ser vist inicialment com una víctima, que arraconada per les circumstàncies no té altra sortida que el delicte, mentre que actualment se sol donar preponderància al seu caràcter d’heroi dèbil, que davant d’una dona absolutament lliure, a la qual ni comprèn ni vol comprendre, reacciona amb un fútil acte de violència masclista. Aquesta possibilitat de diferents lectures, i l’adaptabilitat dels personatges a diferents interpretacions de la passió amorosa que protagonitzen, ha estat potser el factor determinant de la fascinació que el tema ha exercit sobre directors de teatre i de cinema. 

Tornem a la nit de l’estrena. La soprano Maite Alberola era Micaëla, paper que ja havia interpretat l’any 2014 a Bilbao. Em venen al cap la seva participació en el paper de Violeta en La Traviata o Mimí a La Boheme,  a Sabadell o de Fiordiligi a Cosí fan tutte al Liceu. Per tant no descobrim res de nou al parlar de la seva potència de veu i de la força de la seva interpretació. En alguns moments es te la sensació  que el seu volum de veu empetiteix el teatre.

Laura Vila, mezzo, és una presència habitual en l’òpera de Sabadell on ha interpretat diversos rols. L’actuació de l’altre nit va ser molt bona, amb una interpretació molt complerta, tant a nivell musical com interpretativa i teatral.

El tenor Enrique Ferrer va se el Don José. El currículum que consta en el programa de mà és molt extens i rellevant, però en la representació que ens ocupa, no va estar a l’alçada de altres actuacions (Manon Lescaut o Otello). En el primer acte s’el va veure insegur, amb la veu freda; va anar millorant al llarg de la representació, però cal esperar que en les successives representacions, hagi superat aquest primer entrebanc.

Toni Marsol, baríton, és com de casa. Entre les actuacions a l’òpera de Sabadell i el Gran Teatre del Liceu, es pot dir que anem seguint la seva carrera i ja està programada la seva participació en la propera temporada del Liceu en el paper de Masseto a Don Giovani  i com a Pietro Fléville a Andrea Chénier. En aquesta ocasió va interpretar el paper d’Escamillo. Molt convincent en el seu rol, amb una veu plena de matissos i autoritat.

Les interpretacions de Frasquita, Beatriz Jiménez soprano i Mercedes, Assumpta Cumí mezzo, van ser molt solvents.  En general, em van agradar més les veus femenines.

L’orquestra va ser dirigida per Santiago Serrate. Personalment no és del tipus de direcció que més m’agrada (austera, senzilla, directe, …).

Ara a esperar la propera temporada amb les representacions de Cosi fan tutte( Mozart), Don Carlo (Verdi), Cavalleria rusticana (Mascagni) i Pagliacci (Leoncavallo).