Charlotte. David Foenkinos

Charlotte. David Foenkinos

Llegir un llibre és com recórrer diferents camins, que es sobreposen els uns amb els altres. En un d’ells podem gaudir de com l’autor utilitza els recursos del llenguatge. En un altre discorre la història i el desenvolupament de la mateixa. Un tercer està plé de bifurcacions i ens porta a investigar en certs personatges o a obrir la porta  a una nova història. Tots aquests camins es poden trobar a Charlotte de David Foenkinos.

Sorprèn la forma d’escriptura. Frases curtes, d’una sola línia, com si d’un vers es tractés. Així ho comenta el propi autor:

Tanto o más que por su historia, el libro sorprende por la forma escogida para relatarla. Foenkinos dispone las frases en versos libres y breves, igual que en un largo poema narrativo. “La escribí así porque era la única manera de poder respirar al llegar al final de la frase. No lo llamaría poesía. Y, de hecho, tampoco biografía. Es una novela, aunque todo lo que cuente sea cierto”.

En quant a la història, ens presenta la vida de Charlotte Salomon, artista víctima de l’holocaust  a Auswich que va ser capaç de pintar tota la seva vida, acompanyant-la amb texts.

En l’apunt  sobre l’exposició L’art en guerra. França 1938- 1947, en el Museu Guggenheim de Bilbao, ja vaig escriure: “Pel seu valor de testimoni a més d’artístic, em va frapar moltísim l’obra de Charlotte Salomon, morta el 1943 a Auswitch. Recomano buscar i llegir sobre ella i sobre el seu llegat”. Es pot dir que conèixer aquest llibre, era quasi un deure per a mi.

El tercer camí ens endinsa en altres aspectes també enriquidors i interessants. Alguns relacionats amb persones, com la Hanna Arent, amb la que va coincidir al camp de concentració de Gurs. I coses de la vida, totes dues van poder sortir d’ell. Un apartat molt important és el relacionat amb la música. La presència de la mare interpretant a Bach al piano, la segona dona del seu pare, Paula Lindberg, reconeguda cantant d’òpera, que ens presenta el món artístic del moment,  i sobre tot,  la se va relació amb l’Alfred Wolfsohn. Professor de cant de la seva madrastra, irromp a la seva vida a través de Schubert i de La mort i la donzella i dels Impromptus.

També ens permet explorar pintors, com Munch, o llibres que en la seva adolescència va llegir amb fruidesa Charlotte. I tot això sense perdre de vista el moment polític i històric en el que va viure Charlotte Salomon: el nazisme.

Mujeres medievales. Eileen Power

La situación de la mujer se considera, …, como un test mediante el cual se puede juzgar la civilización de un país o de una época. (…). La situación de la mujer es una cosa en teoría, otra en los aspectos legales y otra en la vida diaria.

Trobar aquestes paraules en el començament del llibre, em va fer mirar dos cops el títol. I no m’havia equivocat: estaven parlant de l’Edat Mitjana!. Serveix per reflexionar i constatar com certs aspectes venen de lluny,  encara que ens sonin ben actuals.

 Aquest llibre d’Eileen Power, el vaig comprar fa un temps visitant Aguilar de Campó, convençuda del seu interés encara que en aquell moment no el llegís. A vegades cal esperar i sembla com, tot de cop, un llibre reclama la teva atenció,  et fa senyals des de la prestatgeria, i sents la necessitat d’agafar-lo i de llegir-lo amb calma, prenent notes, subratllant-lo. És el seu moment. Això em va succeir amb el llibre que comento.

Els escrits d’Eileen Power s’ens presenten organitzats segons la temàtica dels mateixos. Aquesta tasca va ser duta a terme per Eleanor Searle, medievalista de la Universitat de Califòrnia. El primer capítol tracta de les idees que a l’Edat Mitjana es tenia de les dones. Un segon apartat està dedicat a “les dames”,  passant a continuació a descriure la sitació de la dona treballadora a la ciutat i el camp. En darrer lloc explica el paper dels convents i fa especial esment al que es considerava educació de i per les dones.

El paper de l’Esglèsia va ser fonamental i junt amb l’aristocràcia, va mantenir dues visions contràries i antagòniques entre si. Per una banda sostenien la idea de la inferioritat essencial de la dona (el Menagier de París, compara l’amor de l’esposa pel seu marit, amb la fidelitat del gos cap a l’amo!) i al mateix temps va arribar al punt culminant el culte a Maria amb grans peregrinacions a temples dedicats a ella. El culte a Maria es compara amb el culte a la dama propi de l’época, però de forma simultània es manté la idea de que totes les dones son depravades. Es cita el conte de Chicheface on parla d’un monstre mític, que només es podia alimentar de dones que obeïssin als marits. La realitat era que feia més de 200 anys que no menjava.

Les idees de subjecció per un costat i les d’adoració per l’altre, eren les que marcaven la posició que va ocupar la dona en l’Edat Mitja.

És molt interessant la descripció de la dona terratinent. Quan s’enumeren totes les tasques que havia de realitzar, sembla que no s’acabin mai. L’administració  i direcció de les terres: cultius, bestiar, comercialització, contractació de personal, etc. tot això junt amb l’administració de la casa. No es pot oblidar que en aquell moment, les cases eren quasi autosuficients: teixien, feien la roba, s’ elaboraven eines de tot tipus el que comportava disposar de personal especialitzat, es conreaven verdures i aliments, es criava bestiar tant per consum particular com dedicat a tasques del camp, i tot això per un nombre de persones gens despreciable. En resum, ens en podem riure de la capacitat d’organització i gestió que s’atribueixen avui en dia algunes d’empreses.

En el cas de les dones treballadores, aquestes es contrastaven per tot tipus de feines agrícoles:

servían por ejemplo, para la plantación de guisantes y judías, para deshierbar, segar, atar, trillar, aventar, re techar con paja. Con frecuencia esquilaban las ovejas. Una de las sirvientas habituales más importantes del señorío era la encargada de la lechería, que cuidaba de la misma y de las aves de la granja.

Parlar d’educació no té res a veure amb el que entenem avui en dia. Per un costat, els continguts estaven quasi limitats a manuals de conducte o a la lectura de la Bíblia i texts religiosos i en general l’objectiu de la mateixa era la preparació per la vida. Resulten curiosos els tractats dedicats a l’educació de les cortesanes, frívols i amb instruccions pel cuidado personal. És donava per sentat que les dames habien  de saber llegir i escriure, per poder fer front a les tasques pròpies de la seva condició, però existia el debat sobre la conveniència  que les filles dels senyors comuns aprenguessin a llegir. Per exemple Felipe de Navarra va prohibí de forma categòrica que les dones llegissin o sabessin escriure.

El llibre resulta molt amè i interessant. Saber d’on venim i on som és imprescindible per intentar el canvi.

 

El ruido del tiempo de Julian Barnes

Un amic del grup de música, ens va suggerir que llegíssim aquest estiu el llibre de Julian Barnes, El ruido del tiempo,  editat per Anagrama.

L’història gira entorn al músic rus Shostakóvich, i en base a fets reals de la vida i circumstàncies d’aquest, crea una novel·la amb situacions i pensaments derivats de l’actitud de Shostakóvich en relació al poder, des de l’època estalinista fins a la seva mort l’any 1975. Aquesta obra  planteja la relació entre la música i el poder, o en termes més globals, entre l’art i el poder.

És un llibre per llegir amb calma i tenint molt presents el desenvolupament dels fets succeïts a Rússia i l’evolució política en funció dels dirigents de cada moment. Es va seguint la vida del músic des de la seva infància veient com es va transformant en un personatge aclaparat pel poder. Ell només volia fer música i tenir la tranquil·litat necessària per a compondre: res més. Però, la manera d’aconseguir-ho, és correcte? no voler ser un màrtir, és una actitud abominable? Intentar separar els dos mons, el polític i el de la música, és possible? les actituds individuals han de prevaldre sobre l’interès col·lectiu? Era conscient d’aquesta dificultat i així ho expressa. A la pàgina 69 podem llegir:

Que el Poder posea las palabras, porque ellas no pueden manchar la música. La música escapa a las palabras; es su propósito y su majestat.

Però no és fàcil viure aquesta dicotomia. La por acompanya en tot moment:

Miedo:¿qué sabían los que lo inspiraban? Sabían que daba resultado, sabían incluso cómo funcionaba, pero no qué se sentía.

fins a destruir:

Había tres maneras de destruir un alma: con lo que otros te hacían; con lo que otros te hacían hacer, y con lo que tú, voluntariamente, elegías hacer. Cualquiera de los tres métodos era suficiente, aunque si se combinaban los tres el resultado era irresistible.

De forma paral·lela es va seguint la vida d’altres músics com Prokófiev o Igor Stravinsky i el paper que van jugar cada un d’ells. És molt interessant no perdre el fil de les composicions i com sempre recomano, compaginar escoltar-les amb la lectura del llibre.

Personalment he gaudit amb aquest llibre i el recomano. Però perquè es puguin comparar diferents opinions, adjunto la crítica apareguda a Babelia,  l’escrita per Frans van den Broek a infolibre o la de Juan Flores a Revista de letrasTotes elles aporten elements d’anàlisi molt enriquidors. Bona lectura ; ).

Nota: El diari El País publica una entrevista amb Julian Barnes que amplia i explica  el sentit de la seva obra. Deixo l’enllaç per que vulgui llegir-la.

Obre les mans de Xavier Macià

Obre les mans de Xavier Macià

Seguint el camí d’en Xavier Macià, escric aquest comentari tot sentint el quartet de corda núm. 16, op. 135 de Beethoven. Per si el voleu sentir-ho mentre llegiu, he triat una versió que, seguint els comentaris i recercant sobre el Alban Berg Quartet, m’ha semblat adient.

Aquesta introducció és per parlar de poesia. Que millor que sentint música!

Confesso que no coneixia a aquest poeta, però he d’admetre que m’ha colpit sobre manera.

El prefaci de Sam Abrams és imprescindible per conèixer i entrar  en la poesia de Xavier Macià. Així ens diu que:

(hi ha) dues maneres d’encarar la trajectòria literària, la manera de més notorietat i soroll,(…) o la manera més callada o retreta, (…) Xavier Macià Costa pertany, indubtablement, a la segona categoria.

es dóna totalment, ho dóna tot a través dels seus poemes i també mira d’assolir una senzillesa “sense precedents”

És també  clarificadora l’exposició de la teoria  d’Eliolt que fa Abrams sobre la poesia:  la considera  un instrument d’exploració des d’un punt inicial fins a un punt final o d’arribada. Si l’apliquem  al cas concret de Xavier Macià, s’ens fa evident  aquesta idea de fer camí que segueix en aquest llibre.  Va cercant i aprofundint  (idees, sentiments, emocions, frustracions, etc.) fins arribar a un coneixement més acurat de si mateix i de l’entorn, després d’haver passat per diferents estadis.

xavier_macia

A vegades llegir poesia es fa difícil perquè el  vocabulari emprat no ens és conegut i en conseqüència, les paraules no porten associada per a nosaltres una carga  emotiva: son fredes. Demostren una gran riquesa de vocabulari per part de l’autor o autora, però aquí es queden. Sovint cal tenir el diccionari ben aprop per entendre’ls. Amb els  poemes de Xavier Macià ens sentim identificats, contínuament ens suggereixen idees per reflexionar, i tot això és fruit del coneixement del llenguatge de tal manera, que sap trobar les paraules que millor poden trametre aquests sentiments. No és reflex d’una manca de coneixement, al contrari, forma part de la tasca d’introspecció que fa sortir a la superfície el més profund, sense artificis.

La poesia és per llegir-la poc a poc, fruint-la en cada moment. Però en aquest cas concret, necessites continuar, no pots deixar el llibre. D’una forma o un altre, et sents atrapat en el mateix procés que va seguir el poeta i cal arribar al final, però encara que sembli contradictori, sents que has de tornar un cop i altre endarrere per recuperar pensaments, idees o imatges que han quedat mig dibuixades.

És molt difícil deixar aquí només un poema. Un dels primers del llibre, Hubble, comença així:

Hauràs d’aprendre a dir-ho tot,

per més que faci mal.

o l’inici de “L’ofici de viure” (homenatge a Jordi Julià):

no és tan terrible com et sembla

també voldria fer referència a “Au bout de la nuit” (homenatge del poeta a L.-F. Cèline i P. Sif):

Has arribat fins aquí.

al llegir aquests mots, has de seguir llegint, no pots parar.

Citaria molts més, però recomano llegir-los de primera ma (i en aquest cas tenir el llibre en paper per poder fer anotacions)

D’Alexandria a l’era nuclear. Santiago Riera

La fitxa complerta del llibre que vull recomanar és:

Santiago Riera i Tuèbols. D’Alexandria a l’era nuclear. Cinc dones de ciència: Hipàtia, Kovalèvskaia, Curie, Noether i Meitner. Ed. L’ Albí. 2009. Col.lecció Idees. Pròleg de Susana Tavera. 185 pàg.

Cal avisar a qui cregui que trobarà una biografia clàssica d’aquestes dones, que no és així. El perquè el recomano és perqué en les situa en el context polític, econòmic i social en el que van viure. Les relaciona amb altres investigadors de la seva época i permet ubicar les seves investigacions dins del marc general del seu moment. D’aquesta manera s’entén millor la importància i el valor dels seus treballs i les repercusions que van tenir a nivell global.

Hipàtia d’Alexandria és la que queda més allunyada en el temps de la resta, donat que les altres quatre dones son totes elles nascudes en la segona meitat del s XIX:

  • Sofia Kovalèvskaia del 1850 (Matemàtica)
  • Lise Meitner del 1878 (Física)
  • Emmy Noether del 1882  (Matemàtica) i
  • Irene Curie del 1897 (Físico-Química). Nobel 1935

En el cas d’ Hipàtia s’ens ubica primer en l’Imperi d’Alexandre  i en el paper del Liceu d’Aristòtil i sobre tot en el Museu d’Alexandria. Es tracta de trencar la idea de l’inexistència en aquells moments d’investigació aplicada. Així parla del gran protagonisme dels enginyers grecs i cita un en concret: Ctesibi (c. 285 aC-c. 222aC) que va inventar una màquina que produïa sons i que és el precedent de l’orgue. O que també va inventar un rellotge d’aigua. Em va cridar l’atenció el cas d’Heró d’Alexandria que va inventar un canti que servia indistintament aigua o vi.

Com a científics matemàtics de l’época ens parla d’Euclides, Arquímedes i Apol.loni, els postulats dels quals han arribat fins els nostres dies.

És en aquest entorn on Hipàtia desenvolupa els seus coneixements matemàtics i d’astrònoma. Va tenir una gran influència en la vida política, social i cultural d’Alexandria encara que va viure un final tràgic. En Santiago Riera apunta quatre factors que la van abocar a aquest final: aparició d’un cristianisme fanàtic, cristianisme contrari a la ciència ja que la consideraven màgia, raons de tipus polític ja que es va decantar cal als conqueridors, i per últim, el fet que fos dona, sàvia, independent, mestra i amb autoritat sobre els deixebles .

En l’apartat dedicat a Sofia Kovalèvskaia, per ubicar-nos en el moment, és molt interessant la descripció que fa del munt d’entrebancs que les dones van haver de superar per accedir al mon educatiu i sobre tot, al mon universitari. I no es limita a fer una pinzellada del que passava a Rússia, sinó dels diferents països europeus: Alemanya, Anglaterra, Holanda, etc. Però aquesta situació no va aparèixer perquè si, sinò degut als canvis en la producció industrial, com a consequència dels quals, productes que elaboraven les dones a casa, van passar a ser fets en fàbriques. Al disposar de més temps van tenir l’oportunitat de buscar més enllà de les parets de casa seva.

L’arribada de la Kovalèvskaia a la Universitat i que pogués presentar la tesi, cal emmarcar-ho com una gran fita, encara que curiosament, no la va defensar ella directament, sinó que el tribunal, sense la seva presència, la van avaluar. Els temes que va presentar van ser: Teoria sobre les equacions diferencials en derivades parcials; la configuració dels anells de Saturn  i el tercer determinava les condicions que ha de verificar una funció algebraica perquè la integral pugui expressar-se mitjançant integrals que només continguin arrels quadrades de polígon is de tercer i quart grau en les variables (😳🤔😰)

Lise Meitner, nascuda a Àustria, de pares jueus que la van educar en el protestantisme, va aportar a la ciència el descobriment de la fissió nuclear, seguint els treballs realitzats per Marie Curie i Bequerel.

Aquest capítol dóna peu a l’explicació de la situació política a Europa, durant el període de les guerres mundials.

Meitner va ser valorada per Einsten o per Heisenberg o per altres científics que no van comprendre com no se li va otorgar el Premi Nobel juntament amb Otto Hahn. Entre les raons es destaca el fet que fos dona, jueva i que com no va voler emigrar a EEUU i es va quedar a Estocolm, la Universitat on va anar a raure, era de segon ordre.

No deixen de ser rellevants les dades que aporta el llibre en relació als premis Nobel. Al llarg de la seva història (des del 1901 fins el 2009), i tenint en compte que poden ser compartits fins a tres persones, només l’han rebut 12 dones, és a dir un 5%. Impactant, no?

Emmy Noether va viure entre 1882-1935. Va nèixer a Alemanya. Una de les aportacions més importants que va fer en el camp de la matemàtica, va ser la formulació de les lleis de conservació de la naturalesa i les lleis de la simetria.

Aquest capítol parla abastament de la situació d’Alemanya fins l’arribada el 1933 de Hitler. Destaca el gran desenvolupament econòmic  sobre tot pel que fa als mitjans de transport, línies fèrries, i marina mercant. Però també el increment  de les màquines de vapor i de la producció de ferro i acer. Aquest millora econòmica es va traduir de forma immediata en  l’elevació de les taxes demogràfiques. Però no es pot deixar de costat la vida cultural, amb grans pensadors que van influir, cas de Nietzsche o de moviments artístics, com el liderat per Kandinski -Der Blane Reiter- o dels escriptors Thomas Mann (Nobel 1929) i Hermann Hesse (Nobel 1946).

Si s’analitza el període de la república de Weimar, ens trobem amb moviments com Bauhaus, el sorgiment del surrealisme amb Max Ernst, escriptors com Rilke, Josep Roth o Kafka o grans pensadors com Jaspers o Martín Heidegger.

Amb l’arribada de Hitler, un dels primers llocs que es va atacar va ser la Universitat de Göttingen, bressol d’idees, de cultura i de ciència i investigació. Emmy Noether va emigrar a EEUU on va morir al cap de dos anys.

La darrera dona, en sentit cronològic, és Irene Curie, Ella, juntament amb la seva mare, van ser guardonades amb el premi Nobel.

Des de molt petita va estar al costat de la seva mare i durant la Primera Guerra, van compartir l’activitat d’ajut, implicant-se i participant en tasques humanitàries, en les que els seus coneixements científics van ser de vital importància.

El llibre ens situa perfectament en la França d’entre guerres. Els canvis tecnològics que es van donar en aquests anys, van repercutir directament sobre la societat: la llum, l’aviò, la radio i de retruc la incorporació d’electrodomèstics a les llars. No es pot deixar de citar la gran rellevància de la indústria del automóvil, amb Renault, Citröen i Peugot.

En aquest ambient, i amb la base de Marie Curie, no ens pot sorprendre que Irene, fent tàndem amb el seu marit Joliot, descobrisint la radioactivitat provocada.

En el context internacional del moment, Curie-Joliot, van viure el naixement de l’ética dels científics. És a dir, quina és la responsabilitat dels científics davant de la societat qua estan fent la seva tasca investigadora.

No podem oblidar que van treballar i dirigir un projecte per a la creació d’una bomba atòmica, que va fallar a més de per motius tècnics, per la nova situació en que es va veure immersa França, a rel de la invasió per part d’Alemanya.

Irene, a l’igual que la seva mare va morir com a consequència a l’exposició continuada a les radiacions.

Queda clar que aconsello la lectura d’aquest llibre per molts i variats motius. En primer lloc perquè permet acostar-se amb coneixement de causa a aquestes dones, que no eren éssers estranys, sinó implicades política i ideològicament en el seu temps, i que van lluitar per derribar les barreres que els impedien el seu desenvolupament com a persones. En segon lloc, perquè la visió històrica, política, econòmica i cultural de cada moment, obre portes i fa veure les coses en un marc més ampli, ja que relaciona els fets d’Alemanya amb el que passava a França o a Àustria. I en darrer lloc, perquè ajuda a reflexionar sobre la ciència.

El lector del tren de las 6.26. Jean-Paul Didierlaurent

Per recomanació d’una amiga, he llegit el llibre “El lector del tren de las 6.26” escrit per Jean-Paul Didierlaurent i editat per Seix Barral dins de la Biblioteca Formentor. Es tracta de la primera novel.la de l’autor encara que ja ha rebut dos cops l Premi Hemingway pels seus relats curts.

És un obra que t’enganxa des del primer moment. Escrita en un llenguatge directe i planer, implica al lector en l’història creant una empatia amb els personatges i amb les seves vides.

La trama pot semblar senzilla, però permet entreveure un món de sentiments, de frustracions, de lluites socials, de tòpics, en resum de la realitat de la vida, que és que que fa que qualsevol es vegi implicat en l’argument.

Ens parla de la vida diària d’un personatge amb un nom difícil, Guibrando Viñol, motiu de burles. Treballa en una empresa que es dedica a triturar els estocs de llibres que no s’han venut. Ràpidament ens fem una idea clara de l’entorn de treball i dels personatges que l’envolten. Persona solitària que comparteix la seva vida amb un peix vermell i amb un parell de coneguts, l’anterior manipulador de la màquina i el vigilant de la porta de la fàbrica.

El que el fa diferent és que cada matí ocupa un lloc determinat en el tren de rodalies que el porta a la feina, i es dedica a llegir en veu alta el contingut de fulles de llibres que ha rescatat de la màquina trituradora, la famosa Zerstor 500, anomenada  “La cosa” i que guarda amb cura entre dos papers secants.

A partir d’aquest fet, ens va presentant relacions que va creant i que el porten a conèixer nous ambients i a compartir el seu gust per la lectura. La trobada d’un llapis de memòria amb el diari d’una persona, dóna un tomb a l’obra i a l’implicació de tots els personatges.

No se si l’autor està preparant noves obres o si aquestes tindran el mateix ressò d’aquesta que parlem, però sigui el que sigui, val la pena dedicar-li unes hores i anar reflexionant sobre els diversos temes que planteja, cap d’ells superficial ni frívol.

Daisy Sisters. Henning Mankell

Les idees prefixades no acostumen a ser bones mai. I he de dir que això és el que m’ha passat a mi amb aquest llibre de Henning Mankel. Creia que es tractava d’un dels seus llibres  de la sèrie negre que el van fer famós arreu del mon, i l’havia anat deixant de banda durant temps i temps. La realitat és que es un dels llibres que ha escrit sobre temàtiques diferents, en la majoria dels casos dedicats a temes socials d’actualitat: migració, corrupció, crisi econòmica, etc. Aquest llibre està dedicat a la situació de la dona de classe treballadora.

És evident que cada escriptor utiliza un llenguatge i una forma d’expressar les seves idees pròpia. En aquest punt pot agradar més o menys  l’escriptor, però el que a mí m’ha interessat és la descripció del mercat laboral en general i després de manera especíal com presenta la situació de les dones, en la seva vida quotidiana i en especial en les seves relacions laborals.

Es pot parlar de tres fils argumentals de la novel.la. Un d’ells és la relació d’amistat i els afectes. El segon fil és el mon de les fàbriques i el mercat laboral i el darrer, el mon femení.

Crec que els tracta de forma que tothom pot veure similituds amb l’entorn més proper. És a dir, les persones siguin d’on siguin, tenen unes semblances en base a la classe social i al gènere. El pensament de que les dones que treballen estan ocupant el lloc d’un home, el creure que hi ha determinades feines pròpies dels homes en els que les dones son considerades com intruses, la doble jornada laboral de la dona: fora de casa i a la llar, etc., tots aquests aspectes estan perfectament descrits. El pas del temps, la violència de gènere, les frustracions personals, … tot un seguit de coses que es repeteixen en cada generació.

En algun moment he cregut que era massa llarg, que les situacions es repetien una mica, però, segurament aquest és un recurs que utiliza l’autor per trametre les sensacions que pretén que tinguin els lectors.

He de confessar que a mesura que l’he anat llegint, m’ha interessat més i més i m’ha fet reflexionar força. El recomano,  és la constatació de la globalització de les persones.