Simfonia núm. 4 en Fa menor de Txaikovski al Liceu

El Liceu ha programat dos concerts dedicats a obres de Txaikovski: un primer per piano i el darrer dedicat al violí, dins de la temporada 2016-2017 . En el cas concret del concert per a violí, van programar en la primera part el Concert per a violí en Re Major, Op. 35 i com a intèrpret solista, Chad Hoopes. Aquest jove violinista, de 22 anys, va obtenir el primer premi de la Young Artists Division of the Yehudi Menuhin International Violin Competition. El virtuosisme, el sentiment i la tècnica s’ajunten en la seva interpretació, aconseguint un resultat que no pot deixar indiferent a ningú.

Voldria centrar-me en l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu dirigida en aquesta ocasió per Josep Pons. Sempre intento buscar els mèrits, tenint en compte que per pocs que siguin aquests, segur que superen amb escreix els meus. Per això al llarg de la nit i sobre tot quan aquesta ja va estar “sola” i va encarar la interpretació de la Simfonia núm., 4, es va confirmar  el pressentiment que ja havia tingut en la primera part, de que no seria una vetllada rodona. Al buscar una explicació, de seguida es pren consciència de que l’orquestra no està ben compensada i que potser calen més assajos perquè no és el mateix tocar en solitari. Els vents amagaven la resta d’instruments i fins i tot van desafinar en algun moment. Donava la sensació de que cada un anava pel seu compte.

És cert que aquesta Simfonia no va tenir gaires bones crítiques en el moment de la seva estrena ni en els anys posteriors, però la realitat és que avui en dia és una de les peces més  interpretades i que forma part del repertori de les millors orquestres..  Txaikovski va dedicar aquesta simfonia a la seva protectora Nadezhda von Meck, i potser havia un llenguatge soterrat, que ells sols entenien i que s’escapa a la resta de la gent.

Quan et grinyola una orquestra, automàticament et centres en qui dirigeix. El tempus marcat no era seguit pels músics i les indicacions arribaven una mica tard, quan el canvi o l’entrada de les fustes o els metalls  ja s’havia produït. Volia veure un altre direcció i  vaig buscar a youtube. De les moltes que hi ha, les que m’han agradat més, com a direcció i interpretació, han sigut:

  1. Tchaikovsky: Symphony Nº 4 OP 36 – Herbert Von Karajan WPO
  2. Tchaikovsky: Symphony No.4 / Bernstein New York Philharmonic (1974 Movie Live)
  3. Tchaikovsky Symphony No. 4, Barenboim conducting the Chicago Symphony Orchestra
  4. Tchaikovsky: Symphony No. 4 in F Minor. Hugh Wolff conducts the New England Conservatory Philharmonia

És una maravella poder anar d’una versió a l’altre i estudiar els detalls que diferencien a cada director. Ho aconsello.

 

 

 

 

Carmen de Bizet . AAO de Sabadell

Tercera òpera de la temporada de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell.

Aquest cop el dia de l’estrena estava el teatre ple de gom a gom. Al tractar-se d’una òpera tan coneguda com la Carmen de Bizet, va fer de reclam i no quedava ni un seient buit. Quina diferència amb Manon Lescaut, amb el teatre mig buit!. Però millor així.

Acostumats a posades en escena més aviat minimalistes, en aquesta ocasió es va emprar  una solució absolutament diferent. De forma paral·lela es desenvolupen sobre l’escenari dues accions: el rodatge d’una pel·lícula sobre l’òpera Carmen, i el mon dels actors i les relacions que existeixen entre ells. En alguns moments, sobre l’escenari compartien espai, tots els cantants, amb una potència de veus i de moviments, realment complexe i segons com, una mica difícil de seguir.

Cal destacar l’actuació del Cor. Amb més de 30 anys d’experiència, te un paper fonamental dins de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell. Està molt equilibrat en veus i textures i reforça als cantants.  En aquesta ocasió van intervenir també la Coral de l’Agrupació Pedagógica de Sant Nicolau, donant vida a la coneguda: Avec la garde montante.

L’òpera és un gènere que mostra els sentiments més primaris dels éssers humans. Això fa que sigui a temporal, que tingui vigència i que les persones es puguin veure reflectides en moltes d’elles. El que també és cert, és que amb l’evolució del temps, les interpretacions que fa el públic dels personatges, es van modificant. La violència contra Carmen, provoca un malestar molt relacionat amb la sensibilització social sobre aquest tema. Aquesta idea està perfectament explicada a l’article publicat a Viquipèdia  sobre Carmen:

La concepció del personatge de Carmen ha evolucionat amb la situació social de la dona en el pla sexual. De la tradicional concepció de la pecadora malvada que arrossega Don José a la tragèdia, a la visió més actual de la dona que reivindica la seua llibertat sexual en igualtat amb l’home. Don José, alhora, va ser vist inicialment com una víctima, que arraconada per les circumstàncies no té altra sortida que el delicte, mentre que actualment se sol donar preponderància al seu caràcter d’heroi dèbil, que davant d’una dona absolutament lliure, a la qual ni comprèn ni vol comprendre, reacciona amb un fútil acte de violència masclista. Aquesta possibilitat de diferents lectures, i l’adaptabilitat dels personatges a diferents interpretacions de la passió amorosa que protagonitzen, ha estat potser el factor determinant de la fascinació que el tema ha exercit sobre directors de teatre i de cinema. 

Tornem a la nit de l’estrena. La soprano Maite Alberola era Micaëla, paper que ja havia interpretat l’any 2014 a Bilbao. Em venen al cap la seva participació en el paper de Violeta en La Traviata o Mimí a La Boheme,  a Sabadell o de Fiordiligi a Cosí fan tutte al Liceu. Per tant no descobrim res de nou al parlar de la seva potència de veu i de la força de la seva interpretació. En alguns moments es te la sensació  que el seu volum de veu empetiteix el teatre.

Laura Vila, mezzo, és una presència habitual en l’òpera de Sabadell on ha interpretat diversos rols. L’actuació de l’altre nit va ser molt bona, amb una interpretació molt complerta, tant a nivell musical com interpretativa i teatral.

El tenor Enrique Ferrer va se el Don José. El currículum que consta en el programa de mà és molt extens i rellevant, però en la representació que ens ocupa, no va estar a l’alçada de altres actuacions (Manon Lescaut o Otello). En el primer acte s’el va veure insegur, amb la veu freda; va anar millorant al llarg de la representació, però cal esperar que en les successives representacions, hagi superat aquest primer entrebanc.

Toni Marsol, baríton, és com de casa. Entre les actuacions a l’òpera de Sabadell i el Gran Teatre del Liceu, es pot dir que anem seguint la seva carrera i ja està programada la seva participació en la propera temporada del Liceu en el paper de Masseto a Don Giovani  i com a Pietro Fléville a Andrea Chénier. En aquesta ocasió va interpretar el paper d’Escamillo. Molt convincent en el seu rol, amb una veu plena de matissos i autoritat.

Les interpretacions de Frasquita, Beatriz Jiménez soprano i Mercedes, Assumpta Cumí mezzo, van ser molt solvents.  En general, em van agradar més les veus femenines.

L’orquestra va ser dirigida per Santiago Serrate. Personalment no és del tipus de direcció que més m’agrada (austera, senzilla, directe, …).

Ara a esperar la propera temporada amb les representacions de Cosi fan tutte( Mozart), Don Carlo (Verdi), Cavalleria rusticana (Mascagni) i Pagliacci (Leoncavallo).

Rigoletto de Verdi

Aquesta setmana han començat les representacions de Rigoletto al Liceu de Barcelona. Darrerament i amb molta freqüència, el meu grau d’enuig a l’acabament de les funcions és molt elevat i com he expressat en diverses ocasions el públic no es mereix actuacions com les que ens ha tocat viure. Però dimarts passat va ser diferent. Això no vol dir que no haguessin alguns desajustos tant per part de l’orquestra com per part dels solistes, però com som humans, aquestes petites falles, ajuden a valorar el conjunt.

La producció em va semblar molt interessant i la posada en escena molt efectiva. És una successió de quadres pictòrics, en la composició dels quals s’empren diferents tècniques, que porten a tenir la sensació de trobar-te en una galeria d’art. La simetria en les escenes , l’ús de línies rectes i de diagonals per ubicar els cantants i l’acció (l’escala que divideix l’escena al que representa la casa on viu Gilda), la divisió en plans per mostrar àmbits diferents (com en el tercer acte durant la Bella figlia dell amore, on en el pla superior estan Rigoletto i Gilda i en la part inferior, el Duc i Magdalena), o el recurs de línies piramidals amb la plataforma inclinada i els nobles al voltant, i Rigoletto a la part central, etc.Al tractar-se d’in espai delimitat i acotat per mitjà de la llum, contribueix a la sensació d’enclaustrament, d’absència de sortida, de fatalisme davant de la maledicció.

Un altre element importantíssim és la il·luminació, no dóna només suport al conjunt, sinó que adquireix la categoria de solista dins del repartiment de l’obra. El vestuari te el seu propi llenguatge, assenyalant les diferències dels personatges i la categoria i estament de cada un d’ells. Amb una visió holística de l’òpera com un art complert, crec que aportacions de creadors de diferents àmbits com el cas del dissenyador  Lorenzo Caprile, contribueixen a donar aquest sentit de globalitat. Per totes aquestes coses crec que realment l’escenografia, la posada en escena, la il·luminació i el vestuari, embolcallem l’acció.

El repartiment està integrat per Javier Camarena, com Duc de Mántua, Carlos Álvarez com a Rigoletto, Désirée Rancatore, com a Gilda, Ante Jerkunica en el paper del sicari, Sparafucile, Ketevan Kemoklidze coma Magdalena, en els papers fonamentals. Cal destacar també el paper de Toni Marsol interpretant a Marullo. Veure a aquest baríton al que tantes vegades hem sentit a l’òpera de Sabadell, com va consolidant la seva carrera, sempre dóna gust.

És convenient recordar com Verdi va voler que el paper de Rigoletto fos interpretat per un baríton, de forma que pogués aportar millor la dualitat del personatge: la seva vessant de malvat i per contrast, quan es manifesta com a pare. En canvi el paper del Duc de Mántua, havia de ser interpretat per un tenor, com indicador del caràcter frívol del personatge. Dins d’aquest estudi dels personatges, va assignar al baix el paper de malvat: Sparafucuile. I després tenim els dos personatges femenins: Gilda i Magdalena. La filla de Rigoletto, soprano lleugera, donat que ha d’interpretar algunes àries bellcantistes. I Magdalena, mezzosoprano, més lligada a la realitat. En el repartiment del Liceu, i no se si degut a haver escoltat i vist altres interpretacions, Javier Camarena no trametia la força i el vigor que s’espera del personatge. Crec que a La donna e mobile, va quedar un mica curt i en general en tota l’òpera. No és fer justícia segurament, però suggereixo escoltar-la en la veu de Pavarotti

 La veritat és que em van agradar molt més les veus de Gilda i Magdalena. L’exigència vocal de Gilda , és molt gran. La versió de Gruberova és fantàstica. No se perquè, però em recorda el quadre Ofèlia de John Everett Millais.

encara que prefereixo la interpretació de Caro nome en la veu d’Ekarina Siurina:

Però per apropar-nos a la que vam sentir al Liceu, incorporo la interpretació de Désirée Rancatore

Cal fer esment al paper del cor, en aquest cas, exclusivament d’homes. Sembla que Verdi va voler reflectir de forma ben palesa quin era el paper de la dona en aquella època, restringida al paper de cortesana o de puresa total.

En el ranking d’Operabase corresponent al 2015-2016, Verdi ocupava el primer lloc com a compositor més representat, i Rigoletto estava en el lloc 10 (La Traviata ocupa el lloc d’honor). És per tant una òpera molt coneguda, i a pesar d’això, cada cop que s’escolta, un pot anar descobrint més matisos, simbolismes, parts que havien quedat amagats. El canvi dins de la creació de Verdi que va comportar aquesta òpera, passant a personatges més complexos, no en blanc o negre, sinó plens de contradiccions i emocions i més propers a la realitat, ajuda sens dubte a viure-la amb més intensitat.Val la pena sentir al mestre Muti explicant els errors que moltes vegades es cometen al interpretar la música de Verdi, és tota una lliçó. El problema és que ens hem acostumat tant a aquestes modificacions, que si es fa una interpretació fidel, potser ens sembla que no és la correcte.

És un bon moment per tornar-la a gaudir.

Art i cinema. 120 anys d’intercanvis. CaixaForum

Ens trobem davant d’una exposició molt amplia, com no podia ser menys si partim de la base que està nodrida pels fons de la Cinémathèque française. És positiu en quant a la riquesa i diversitat de materials, però al mateix temps dificulta el poder gaudir de tot aquest material. A tall d’exemple, només apuntar que vaig hi dedicar més de tres hores i m’haurien calgut alguna més per veure-ho tot amb calma. S’està davant d’un exposició  informativa i divulgativa i no focalitzada en un aspecte o període concret.  És una opció.

L’exposició està ordenada de forma cronològica des del 1890  i després cada dècada te una sala dedicada, amb excepció de la que va des de 1980 fins el 2000.

L’objectiu de l’exposició està perfectament explicat en el fulletó de mà:

Mostrar els vincles del cinema amb la resta de les arts i les seves influències mútues

i també mostren la forma com cal acostar-nos a ella:

Així doncs, des del sofà de casa podem analitzar en una pantalla domèstica fragment de pel·lícules, com quan ens aturem en una pàgina en fullejar llibres d’art. El fragment d’una pel·lícula és l’equivalent del detall d’un quadre…

En base a aquestes dues premisses, ja  podem iniciar el recorregut del que només destacaré alguns aspectes.

En els seus inicis, el cinema volia representar el que passava al mon i només tenia com a objectiu servir de distracció, bàsicament per les classes ben estants.

Però ja en les primeres obres dels germans Lumière, es pot veure l’ús que feien de la llum, de l’enquadrament, com captaven accions i situacions a l’aire lliure, fets tots que serien els senyals d’identificació dels impressionistes.

En la peça Serpentine Dance demostra el treball d’investigació i de cerca de noves possibilitats pel món del cel·luloide. Cada quadre va ser pintat a mà, un per un, i el resultat del moviment i el color, és bell.

és en els any 20 quan el cine deixa de ser només un espectacle i els pintors agafen la càmara i l’usen com a eina d’expressió artística. Així es poden veure obres de Picabia, Marcel Duchamp o Hans Richter entre d’altres. D’aquesta dècada és també Le chien andalus que van realitzar Buñuel i Dali. Voldria destacar però Simfonia de la gran ciudat de Walter Rutman del 1927. Està disponible a youtube tot senser (1h12′) i val molt la pena. I segur que no passareu de llarg davant del documental El gran circ  del director Painlevé sobre un circ construit per Alexandre Calder

És en la dècada dels 50 quan Godard reinventa el cine i encara perviuen les innovacions que va incorporar. Pierre Le Fou (1965) amb un treball extraordinari de Jean-Paul Belmondo, amb una clara referència al blau Klein, amb el que es pinta la cara o Alphabille d’aquest mateix any, del que es pot veure el cartell a l’exposició.

Dels 70 voldria destacar tots els cartells de Raymond Savignac. Realment et feia recordar quan aquests penjaven fora dels cines i servien de reclam . Potser el cine Comedia va ser dels darrers en eliminar de la façana el grans cartells que van anar evolucionant estèticament al llarg del temps.

Un fet important d’aquesta dècada és la utilització d’instal·lacions de cinema pels museus i en especial les aportacions que va fer Alain Fleischer. Posteriorment l’ús d’imatges en moviment en les peces de videoart s’ha anat imposant poc a poc, mostrant l’enriquiment mutu entre l’art plàstic i l’art cinematogràfic.

Andy Warhol's. VideoArt.1966
Andy Warhol’s. VideoArt.1966

És evident que l’evolució del cinema des de la tecnologia analògica al món digital, ha donat un impuls extraordinari a aquesta relació entre diferents arts.

…les tècniques digitals n’han ampliat la capacitat d’inventar formes (…), avui s’ofereixen a la mirada i a la imaginació dels espectadors paisatges, cossos i situacions deslligats de la realitat, objectes de creació virtual.

 

 

Manon Lescaut a Sabadell

Ja fa uns anys que segueixo la temporada  que l’Associació d’Amics de l’òpera de Sabadell programa any darrera any. Aquesta setmana van posar en escena Manon Lescaut de Puccini, amb l’atractiu afegit per a mi, de la participació com Lescaut d’un bon amic i gran baríton, Enric Martínez-Castignani. Pot semblar absurd, però abans de començar estava intranquil·la, tot i estar segura de que no hi hauria cap problema. Però anem per parts.

L’escenografia. Així com normalment la considero molt encertada i que amb recursos escassos  en treuen un gran profit, aquest cop  em va decebre. Sobre tot el primer i el quart actes. Els motius son diferents. En el primer acte, i degut a que havien de tenir preparat el vaixell del 3è acte, quedava l’escenari molt reduït. Aquesta circumstància s’intentava minimitzar amb una escala, que permetia l’entrada i sortida del cor i d’altres personatges, però que en certs moments era un batibull de gent amunt i a avall, que trencava l’escena. Però el més preocupant va ser a nivell acústic. Les veus quedaven concentrades en el poc espai que restava i no permetia que es sentissin correctament. Si afegim l’orquestra, que pel meu gust, va pecar de massa intensitat, el resultat no va ser el millor. En el quart acte, l’escenografia no donava en cap moment la sensació de desert, de calor, d’espai buit, sense possibilitats d’aixopluc. Més aviat trametia sensació de caos, d’un espai bigarrat, ple. En aquest cas tampoc l’il·luminació va ajudar.

El tenor, Enrique Ferrer, va tenir un començament incert. En el primer acte li va mancar seguretat i la veu sonava forçada. Potser és que com he comentat abans,  l’orquestra l’anul·lava, i ell va intentar resoldre la situació amb més potència de veu. El problema aleshores, era la manca de matisos i acabava per sonar tot igual. En els altres actes es va anar resolent aquesta situació, i el resultat global va ser força positiu.

L’Enric Martínez-Castignani, baríton, va tenir una actuació molt complerta. Compaginava la tasca actoral i la interpretació musical amb gran naturalitat. Et feia creïble el personatge,   els canvis de situació els interpretava amb tota naturalitat. Es pot dir que era l’element “sènior” de l’obra, i es notava. En el seu cant podies percebre els matisos, les modulacions, els canvis.

Manon va brillar. Svetla Krasteva va tenir una brillant actuació. Va mostrar un domini fantàstic, una coloratura de veu i un timbre meravellós. Va ser tot un plaer sentir-la.

De moment val la pena sentir a Angela Gheorghiu en la cèlebre ària del quart acte: Sola, perduta, abbandonata.

Llàstima que el teatre no es va emplenar. Per qui no va tenir ocasió de veure-la, cal estar amatents al web de VOTV i la Xarxa de Televisions Locals que enregistren les tres òperes d’aquest any. De moment ja està disponible Don Giovani en l’enllac:  http://votv.xiptv.cat/operacat

Martha Argerich. Documental

Fa uns dies vaig tenir ocasió de veure junt amb un grup d’amics, el documental Bloody Daughter de Stéphanie Argerich. Encara tinc al cap el munt de sensacions, reflexions i dubtes, que em va provocar.

L’objectiu d’un documental és descobrir-nos alguna part amagada o poc coneguda d’una persona o d’una situació a partir del recull de documents de diferent tipus: imatges fixes, entrevistes i documents audiovisuals de tota mena. En base a aquest recull es pot plantejar que es vol mostrar,sent la realitat que,  a priori, no es té una idea clara de quin serà el resultat. En base a aquest punt de partida, cal suposar que la filla petita de Martha Argerich (i la única que porta el seu cognom) va anar rodant, acumulant material, i al final va decidir quin i com havia de ser la línia argumental del documental.

El resultat és colpidor. No deixa indiferent. Realment Stéphanie volia mostrar-nos determinats aspectes del caràcter, la vida i les relacions familiars? Ningú dubta de la vessant artística i musical de la seva mare (val molt la pena escoltar diverses interpretacions per gaudir d’una gran intèrpret) però com diu la seva filla, és un monstre i agafa tota l’energia de la gent que l’envolta.

Cal partir de la base que no va tenir infància, o millor dit, no va ser l’habitual d’una criatura. Gràcies a haver guanyat un premi molt joveneta, la seva mare va aconseguir una entrevista amb el president d’Argentina, Juan Domingo famíliaPerón. Aquest va decidir moure mans i mànigues i va aconseguir els mitjans per poder traslladar a la família completa a Viena, on la Martha va poder seguir la seva formació de pianista. Cal imaginar el trencament, lluny de la seva casa, del seu idioma, dedicada intensament a estudiar piano. Un primer resultat de tot això pot ser el fet que ha renunciat a la seva llengua materna i només de forma molt puntual parla castellà. Una segona conseqüència va ser que als vint anys va decidir deixar de tocar, oblidar. Es pot pensar que va prendre consciència de quina havia sigut la seva joventut, que havia sigut dirigida i que en cap moment havia pogut prendre cap decisió per si mateixa. Dóna la sensació de que no sap ni qui és ella ni quin és el seu paper com a persona. Veure tot això em va fer pensar que s’entenia que s’hagués tancat totalment en el món de la música de manera que la seva forma d’expressió i de comunicació és quasi exclusivament a través d’ella. Li costa expressar-se a través de les paraules, les respostes son quasi monosíl·labs i no es capaç de verbalitzar un pensament una mica complex: es nota que no troba les paraules, intenta pensar i buscar-les per al final dir: no se.

Amb aquest marc, cal intentar posar les peces de manera més o menys ordenada. I és difícil. Costa entendre la seva actitud envers les filles, sobre tot la primera, que va viure molts anys en un orfenat o amb famílies d’acollida, sense cap relació amb la mare. O amb la pròpia Stéphanie. Com diu aquesta, a vegades creu que és la seva mare una nena petita a la que cal cuidar.

Moltes vegades s’ha parlat de la vida i característiques dels genis. Del seu caràcter complicat, de les seves excentricitats i del seu narcisisme. En el cas de la Martha Argerich  no tramet la sensació de gran diva, al contrari, et sembla més aviat una mica deixada, com de tenir sensació de que fa nosa allà on està, de no saber relacionar-se amb el seu propi cos. En una paraula: està des ubicada i només pren entitat quan seu al piano. A les hores es transforma, somriu, fa gestos d’estar gaudint, de sentir-se còmoda, mira al director o als altres músics i en ells, es reconeix a si mateixa.

Cal acceptar que el documental aconsegueix captar l’atenció, provoca el diàleg amb les altres persones Gairebé et sents obligada a veure una i un altre vegada concerts de la Martha Argerich en un intent  comprendre-la i anar una mica més lluny del que les imatges et mostren d’ella. Recomano de totes totes veure el documental, sense apriorismes.

 

 

 

La doble discriminación de las mujeres negras en ‘Figuras ocultas’

No hi ha cap dubte que és convenient anar fent visibles a tantes i tantes dones que han deixat empremta en diferents activitats en les que han intervingut al llarg de la seva vida.
Poc a poc es van fent “visibles”. En els darrers temps hem pogut conèixer el paper d’algunes d’elles en el mon de la música, o en el desenvolupament de l’arquitectura, o en el camp de la ciència. Sembla que fos un fet extraordinari i que per això es destaca en els mitjans. Cal esperar que arribarà un dia que apareixeran aquestes històries amb tota normalitat.

A més de les tres dones protagonistes de la pel·lícula que es comenta, sorprèn l’existència de tot el departament de calculadores. No sembla que existeixi un departament igual en l’ala dels blancs. Quina contradicció que a aquestes persones se’ls atribueixi una responsabilitat tan gran que comporta un cert reconeixement de la seva vàlua, i al mateix temps siguin anul·lades i tractades de manera tan ignominiosa!.

Un cop més cal fer esment a l’educació. Sense uns bons mestres que van descobrir, motivar i recolzar-les a elles i a les famílies, s’hauria perdut tot aquest coneixement. Els van despertar la curiositat, el desig d’anar sempre endevant, de no conformar-se amb el que tenien. I a més amb  naturalitat, sense falses humilitats.

Com sempre passa quan veus un film que parteix de fets reals, voldria saber quanta ficció hi ha i quina va ser la realitat. S’intueix la duresa de la situació, però només ens deixen veure algunes pinzellades. El sentit de solidaritat s’ens presenta de manera molt nítida, cal pensar que va ser realment així. Al final van aconseguir els seus propòsits, però el cost personal va ser molt alt.

No és casualitat que aquesta pel·lícula s’hagi fet en l’època del President Obama, però caldrà estar a l’aguait per que no es facin passos enrere, ara que ha arribat un nou inquilí a la Casa Blanca

hombresmujeresyfeminismo

En plena temporada de premios cinematográficos (BAFTA, Oscars, Golden Globes, etc.), hay una película que me gusta y emociona especialmente: ‘Figuras ocultas’ (‘Hidden Figures’). Antes de compartir con vosotros su sinopsis, echad un vistazo a esta imagen del film:

feminismo-negro-figuras-ocultas-fox

En la fotografía podemos ver a un grupo de trabajo de la NASA compuesto por 30 personas. De esas 30 personas, solo hay una mujer. Además, de esas 30 personas, 29 son blancas y únicamente una es de raza negra. Llamativo, ¿verdad?

En los años 60 (y, por desgracia, a veces también en la actualidad), esta imagen no resultaba extraña. ‘Figuras ocultas’ narra la historia real de tres mujeres negras que trabajaron en importantes proyectos espaciales de la NASA, como la puesta en órbita del astronauta John Glenn. Es importante tener en cuenta que las tres protagonistas de la historia, así como el resto de sus compañeras afroamericanas, sufrían una…

View original post 336 more words