Master class de Terrence McNally

Master class és un obra de teatre de l’any 1995, escrita per Terrence McNally, autor americà , àmpliament guardonat per diverses peces teatrals.

Es tracta d’una classe magistral impartida per Maria Callas cap al final de la seva vida, a la Juilliard School de Nova York, Conservatori fundat el 1905.

Al llarg de l’obra es va posant de manifest la vida, pensaments  i la relació de la diva amb la música i el seu entorn i amb d’altres intèrprets. S’ha parlat i escrit molt sobre Maria Callas, però segueix sent un referent al igual que les gravacions de les seves interpretacions de Tosca, Norma, Lucia de Lammermoor, Medea o totes les òperes de Verdi.

És d’imaginar l’efecte que podia causar sobre els estudiants una classe impartida per ella i de forma especial en aquells alumnes que havien d’interpretar alguna peça, esperant les crítiques, lloances i aportacions  que els volgués fer. L’ambient, el neguit, l’angoixa, l’admiració, els nervis, el patiment, tot això i més queda perfectament recollit en aquesta obra.

La representació d’aquesta obra sota la direcció de Marc Montserrat-Drukker compta amb Maria Bayo interpretant a Maria Callas. Només per veure-la i sentir-la ja val la pena acostar-se al teatre. Aconsegueix plenament trametre la complexitat de la diva. La resta d’actors que participen en l’obra demostren unes qualitats artístiques incommensurables. Pau Baiges com a pianista va deixar a més d’un amb la boca oberta  no només per com tocava el piano si no també per com  interpretava el personatge (les expressions de la cara, el posat, etc) . La seva sòlida formació musical així com la seva participació  a la JONC (Jove Orquestra Nacional de Catalunya) o acompanyant en l’Institut del Teatre o al Petit Liceu, li han proporcionat un bagatge molt meritori. Les veus d’Anna Alborch en el paper de Sharon i Júlia Jové com a Sophie. No endebades Anna Alborch es va especialitzar en teatre musical i ha participat en obres com Scaramouche de Dagoll Dagom, a més d’haver participat en diversos enregistraments. De la mateixa manera, si es revisa la carrera artística de Júlia Jové, es constata la seva participació en diverses obres de teatre musical, com Hair, Els Miserables o Pegados. Però quan realment va destacar va ser amb la sseva interpretació  del grumet a Mar i Cel de Dagoll Dagom.

En resum, una obra molt aconsellable.

 

 

Anuncis
El trio de jazz form. Aurora Bertana i les seves companyes

Alguns apunts sobre Aurora Bertana

L’any 2017 va ser declarat Any Bertrana , per a commemorar els 125 i 150 anys del naixement d’Aurora i Prudenci Bertrana. En general, el coneixement i valoració de Prudenci Bertrana, era molt superior al de la seva filla, per això la reedició de Paradisos oceànics per part de :Rata_, va ajudar a descobrir o retrobar a Aurora Bertrana. Val a dir que aquest llibre permet gaudir no només de l’obra literària de l’autora, sinó que l’edició és una meravella. Les fotografies, els documents incorporats o els escrits de diferents experts aportant i descobrint aspectes de l’escriptora, mostren la cura que s’ha posat en aquest llibre i el fan absolutament recomanable.

Aurora Bertrana va néixer a Girona el 1892. Va disfrutar d’una educació que no era l’habitual en l’època per a les noies. Per començar va assistir a l’acadèmia d’en Josep Dalmau Carles, mestre i pedagog que va participar en la renovació pedagògica a Catalunya en els primers anys del segle XX. Molta gent encara te present en la memòria, els llibres de text de Dalmau Carles. A més, l’Aurora anava a aprendre Francès com demostrava facilitat i tirada per la música, va decantar-se per la pràctica del violoncel. Per a poder estudiar música amb el mestre Sobrequés a Barcelona, es traslladava des de Girona, en tren, varis dies a la setmana. Avui no sorprendria a ningú, però si es pensa que estem parlant de la primeria del segle XX, una noia jove, amb el violoncel, anant i venint en tren amunt i a vall, de seguida ens adonem, de la singularitat de la situació. Va seguir els estudis de música a Ginebra, on va participar en conjunts que actuaven en cafès i va fundar el primer quartet femení de jazz. Al poc es va casar i va abandonar  el món de la música. Cal situar-se en el context i en el moment per comprendre l’afirmació:

“Casar-me em permetria continuar a la universitat i esdevenir, finalment, escriptora: el que tota la vida, des dels sis anys, havia desitjat”

Font: Palma, Victòria. Femení i singulars (en català). Primera edició: abril del 2016. Barcelona: Huygens, 7 d’abril del 2017, p. 187-200.

formulada per la mateixa Aurora, que sembla entrar en contradicció amb les seves convinccions i comportaments.

Es trasllada amb el seu marit a Tahití, on viuen durant tres anys. D’aquesta estada es fruit el llibre ja esmentat, Paradisos oceànics. Va causar sensació per molts motius. En primer lloc, no era habitual llibres de viatges escrits per dones. Un altre aspecte va ser l’enfoc i la temàtica. Va entrar en les formes de vida i en la cultura de la gent de Papeete, descrivint tots els aspectes de la mateixa, amb total naturalitat. La paraula descrivint és important, perquè implica objectivitat, no emetre judicis, manifestar-se com a observadora d’una realitat que valora i aprecia.

Un altre llibre que és molt significatiu per a mi, dins de l’obra d’Aurora Bertrana, és Entre dos silencis. Després del seu retorn i exili a Ginebra durant la guerra mundial, va participar en una missió d’ajut a països devastats. D’aquesta manera va arribar a un poble que havia patit una situació molt dramàtica: l’afusellament de tots els homes. La seva convivència i tracte amb les persones del llogaret, van fer que conegués de primera ma, els testimonis i històries de totes les famílies i el que havia comportat per a elles, la tragèdia de la mort i l’ocupació posterior del municipi per part de les tropes alemanyes.  Amb aquesta base real va construir Entre dos silencis. És una obra molt rica i polièdrica. Va mostrant les diferents vessants: la natura que envolte el poble i com es va transformant en cada estació de l’any, la descripció dels diferents personatges: el carter, el capellà, l’alcalde, etc., el paper de la resistència, la vida de les dones i l’actuació de cada una d’elles, la visió de les tropes d’ocupació, per finalitzar amb unes pinzellades del final de l’ocupació. A l’igual que en Paradisos oceànics, crida l’atenció la descripció objectiva, que no vol dir freda, de les situacions. Son interessants les reflexions del tinent que està al càrrec de les forces d’ocupació, com en el moment que ha de marxar del poble, és conscient  que abandona el temps que ha passat en ell i del canvi de vencedor a vençut.

La lectura de les seves memòries editades en dos volums, Memòries fins a 1935 i Memòries. Del 1935 fins al retorn a Catalunya,  son una bona manera de posar punt final a aquests apunts.

Nota: Versió en castellà de Los paraísos oceánicos. Ed. La Tempestad, 2003.

Entre dos silencios, Ed. Planeta, 1988

Mujeres artistas. Susan Fisher Sterling.

National Museum of Women in the Arts

Vull compartir de forma especial amb totes les dones en aquest dia 8 de març, una web que m’agrada i que visito amb freqüència, la del National Museum of Women in the Arts. Tot va començar a rel d’un llibre que fa anys em van regalar: Susan Fisher Sterling. Mujeres artistes. National Museum of Women in the Arts. Editorial Abbeville – Cátedra. És petit, fàcil de mirar i convida a parar-se en cada pàgina i anar descobrint obres i artistes.

Aquest museu ubicat a Washington, és l’únic en tot el món, especialitzat en obres realitzades per dones. El seu fons inclou 4500 obres corresponents a més de 1000 artistes i abasta des del s. XVI fins ara.

Encara que hi ha predomini d’obres norteamericanes, tenen en la col.lecció pintures no locals, entre les que es pot destacar a Remedios Varo, Leonora Carrington, Frida Khalo, Louise Bourgeois, entre d’altres o fotografies de Lola Álvarez Bravo, Louise Dahl-Wolfe o Cindy Sherman. L’apartat dedicat a dones fotògrafs és molt important i han dedicat diverses exposicions per mostrar obres d’artistes àrabs.

Es pot consultar l’índex alfabétic d’artistes amb una amplia explicació de cada una d’elles: trets personals, formació, exposicions, etc. Per exemple el perfil corresponent a Louise Bourgeois:

Perfil Louise Bourgeois NMWA

El NMWA forma part del projecte Google Arts & Culture. Les eines de navegació i d’ordenació faciliten l’accés a la fitxa complerta de cada obra i de la seva creadora i també ajuda a la ubicació temporal de les mateixes.

NMWA. Google Arts & Culture. Cronograma

Aquesta web convida a dedicar-li una estona tranquil·la, sense preses. Gaudiu-la!

Emma Reyes: artista universal

Emma Reyes va ser una artista colombiana nascuda el 1919 a Bogotà i que va morir l’any 2003 a Bordeus, França, on va desenvolupar bona part de la seva producció.

És possible que moltes persones hagin tingut coneixement de la seva existència i de la seva obra, a partir de la publicació de Memoria por correspondencia, l’any 2012. Aquesta obra recull vint-i-tres cartes que va enviar al seu gran amic Germán Arciniegas, en les que explica els primers anys de la seva vida. Anys de maltracte i abandó. En l’edició publicada per Libros del Asteroide, s’inclou l’article ¿Qué pasó con Emma Reyes?, escrit per Diego Garzón i publicat en la revista Soho de Colòmbia al gener de 2013. L’autor explica com després de llegir el llibre d’Emma Reyes, va voler aprofundir més en la seva vida i va cercar la confirmació d’alguns dels fets que ella descriu. De bona part d’ells no en va trobar informació o més ben dit, sembla que no van existir mai. És per això que en certes esferes s’ha presentat tota l’obra com ficció o si més no, com a veritat ficcionada. El que si que tothom coincideix és en valorar l’estil literari, tenint present que Emma Reyes no va aprendre a llegir i escriure fins molt gran i que mai va anar a escola ni per descomptat a la Universitat. L’altre aspecte rellevant és que la narració està feta des de la visió d’una nena de cinc anys i va evolucionant fins prop dels vint, sense que hagi cap rastre d’amargor ni rancúnia. És evident que qui no ha viscut un altre cosa, aquestes situacions les pot presentar i viure com a normals. Si algun record ha quedat alterat amb el pas del temps, quina importància té?

Al marge d’aquest llibre, la vida posterior d’Emma Reyes va ser molt interessant. Es poden trobar diferents relats, com l’article de Carlos-Enrique Ruiz. Reportajes de Aleph (En: Revista Aleph No. 110, julio/sept. 1999; pp. 17-33) , en la que ella explica aspectes importants de la seva vida i de la seva obra. Molt recomanable .

En aquest entrevista ella es defineix com a persona “disponible”. Segurament aquesta actitud d’obertura, de voler aprendre de les persones i de l’entorn, de no posar barreres, van contribuir a que la seva obra sigui tan universal. Tal com ella diu, va anar del particular a la visió universal. Quan recull escenes del folklor d’Amèrica Llatina, els transforma de manera que esdevenen generals i es poden confondre amb aspectes africans o de qualsevol altre lloc.

Quan gràcies a una beca es trasllada a París per rebre classes a l’acadèmia d’André Lothe, ell mateix en un moment donat li recomana deixar sortir el que ella porta dins i no seguir la via academicista (s’explica l’anèctota que havia de dibuixar un model i ella era incapaç de fer-ho perquè la seva imaginació la portava a crear altres coses, al veure-ho va ser quan Lothe li recomana buscar un altre camí). Lothe la va ajudar a presentar la seva primera exposició individual a París, l’any 1949.

La seva trajectòria artística va ser rica i variada i la seva “disponibilité” la va ajudar a entrar en contacte amb artistes de diferents paisos i gèneres diversos: literats, pintors, filòsofs, etc. El seu apropament a la natura com a font d’inspiració i els retrats, son el que la caracteritzen de forma primordial. No es poden menystenir els seus dibuixos. Els darrers anys de la seva vida, va tornar a escriure relats curts.

Qui vulgui apropar-se a la seva obra pot visitar el Museé Perigueux. També val la pena acostar-se a la Biblioteca Municipal per veure el mural pintat per ella. Cal recordar que durant els seus anys a Mèxic va treballar amb Diego Ribera, del que va poder aprendre aquest art.

Un altre lloc imprescindible per a conèixer en directe la seva vida i obra, és la Fundación Arte Vivo Ortega Herrera de Málaga. En aquesta Fundació tenen més de 300 obre d’ella a més de fons documental i arxivístic.

Casa Vicens. Antoni Gaudí

Fa poc temps que s’ha obert al públic la Casa Vicens ubicada al barri de Gràcia de Barcelona, al carrer de les Carolines núm. 24.

Aquesta casa va ser la primera obra projectada per Antoni Gaudí i sent una obra de joventut, ja posar de manifest algunes de les que serien característiques pròpies d’ell.

És important saber que va ser concebuda com a casa d’estiueig d’una família benestant de Barcelona, propietària d’una fàbrica de ceràmica. Donat l’ús de la ceràmica que va fer Gaudí en totes les seves obres, no es pot saber si en aquest cas concret, les va introduir com a resultat de l’activitat del propietari, o perquè ell ja va decidir incorporar-la com element decoratiu bàsic.

La casa que es visita avui en dia, te una part afegida l’any 1925, seguint fil per randa el model d’en Gaudí. El jardí ha desaparegut en la seva totalitat, i per tant molts elements decoratius tampoc s’han conservat. En el darrer pis de la casa, es pot veure la maqueta de l’habitatge tal com va ser planificada i construïda, així com d’altre informació relacionada amb ell i que forma part de l’exposició permanent.

La casa va ser projectada el 1883 i es van invertir cinc anys en la seva construcció. Com totes les obres de Gaudí, sorprèn moltíssim com va anar resolent tots els detalls, no quedant-se només en la part estricte de la construcció, del continent. És un conjunt: els elements decoratius estan absolutament integrats, no són superflus, aporten funcionalitat. Els respatllers dels bancs dels balcons, permetien albirar el jardí. Els travessers estan separats entre si, de manera que des de dins de la casa, si es mira cap a fora, és possible contemplar les plantes o la font.

 La incorporació d’elements de la natura que es veurà en el modernismes, ja es poden trobar  en aquesta casa: fruits, plantes, ocells o el cel i les estrelles en els sostres i en les pintures de les estances o l’ús de la forma de la fulla de margalló en la porta de ferro forjat de l’entrada i els clavells de moro en les rajoles de la façana (diuen que quan va anar Gaudi a visitar el solar per primera vegada, estava ple d’aquestes flors i va decidir incorporar-les a la casa com element definitori) .

Casa Vicens. Antonio Gaudí. Valla de ferro forjat
Casa Vicens. Antonio Gaudí. Tanca de ferro forjat

Si afegim els mobles fets a mida, la idea d’unitat es fa més palesa. És important també la influència àrab, reconeixible en la quantitat de rajoles que es troben tant dins com a les parets de fora de la casa. També el dibuix geomètric de les gelosies dóna idea d’aquesta influència: poder veure des de dins sense ser vist des de fora, lligat amb el moviment de les mateixes per regular la llum del sol.

El sistema de visites és força interessant ja que en cada planta hi ha una persona que explica els diferents espais, la història de cada un d’ells i  fa parar esment en els diversos  detalls ornamentals. Aquest sistema permet que els visitants no hagin d’anar seguint un grup, sinó que poden dedicar tot el temps que estimin oportú en cada planta, afegint-se a les explicacions que es donin en un nou espai.

En aquesta finca, anys enrere havia una dou d’aigua a la que s’atribuïen efectes curatius. Veïns del barri o d’altres barris de la ciutat, anaven a buscar aigua a aquesta font, fins que va ser tancada.

Actualment, la Casa Vicens és propietat d’ un banc i sorprèn que no hi hagi en cap lloc, el logotip o una referència al mateix.

 

Teatre de Sarrià. Il campanello di notte

Il Campanello de Donizetti. Òpera de Cambra de Barcelona

Aquest cap de setmana passat, al Teatre de Sarrià, l’Òpera de Cambra de Barcelona va presentar la primera obra de la IV Temporada 2017-2018, es tractava de Il Campanello de Gaetano Donizetti.

Es tracta d’una òpera bufa, i com va explicar el musicòleg Roger Alier, va ser escrita (tan el llibret com la música) en molt poc temps pel mateix Donizetti. Es donava la circumstància  que  aquell any havia una epidèmia de còlera a Nàpols i per tant poques possibilitats de que es representessin òperes. Aprofitant aquesta circumstància, Donizetti va  escriure aquesta òpera bufa que va ser estrenada el 1 de juny de 1836 al Teatre Nuovo de Nàpols.

Es tracta d’una òpera molt poc coneguda. Segons Operabase, aquesta òpera es troba en el lloc 333 amb 38 representacions i 8 produccions, contrastant amb la resta d’obres de Donizetti que ocupa la sisena posició en el rang de compositors més representats. En l’edició de 2009 de l’obra editada per András Batta, Ópera, que repassa les obres més important,  no surt citada. A la Guia universal de la Ópera de Roger Alier, es pot obtenir informació rellevant sobre els personatges, el números musicals més destacats i la discografia disponible.

L’argument gira entorn a Serafina (soprano) i Don Annibale (baix), que és el boticari del poble. Just estem en la celebració de les seves noces i apareix Enrico (baríton) que està enamorat de Serafina. Està disposat a amargar-li la nit a Don Annibale i es serveix d’un decret que obligava als boticaris a dispensar personalment els medicaments que qualsevol persona li demanés si era a la nit. Per això existia una campaneta que calia tocar per demanar els serveis del boticari. No cal dir que Enrico se les pensa totes i aconsegueix el seu propòsit de mantenir allunyat a Don Annibale de la seva esposa durant tota la nit.

El Teatre de Sarrià presentava una bona entrada i es pot assegurar que el públic va gaudir d’allò més. L’avantatge dels teatre petits és la proximitat amb els cantants que crea un ambient especial. Es percep el seu entusiasme, pots veure a cada integrant de l’orquestra, detectes els tics de cadascun d’ells i en definitiva, et sents envoltat per la música i per l’acció.

El paper de Don Annibale va ser interpretat per Raúl Baglietto, molt convincent i actuant  amb autoritat i domini escènic. El paper de Serafina el va interpretar Irene Celle. Una bona veu, atemperada i segura. Pedro Quiralte-Gómez feia d’Enrico. Cal destacar la dificultat de l’ària que interpreta i que està considerada com la més llarga de totes les òperes bufes. Edda Paredes va interpretar el paper de Madama Rosa,  mezzosoprano solista del Cor de Perú i Spiridione va ser interpretat pel tenor Carlos Arturo Gómez. El Cor Academia Concertante va aconseguir un bon nivell. Potser quedava una mica descompensat en alguns moments, però no semblava que no pogués superar-se. L’Orquestra Barcelona Concertante sota la direcció del mestre Assunto Nese va ser molt eficaç, reforçant les veus i seguint el ritme de l’acció.

Certament, cal agrair als Amics de l’òpera de Sarrià, l’esforç per acostar al públic aquestes òperes de petit format i sobre tot, el nivell de qualitat aconseguit.

Concurs internacional Tenor Viñas 2018

El mon de la música sempre depara moments agradables que ajuden a la reflexió. És tan ric, tan polièdric, que segur que tothom pot trobar una faceta, una cara en la que emmirallar-se.

L’assistència a diferents sessions del Concurs Internacional Tenor Viñas, ha sigut una experiència que recomano a les persones que els agradi la música i en particular l’òpera. Considerar la veu humana com el instrument musical més ric, amb més possibilitats, no és cap bajanada, i per això escoltar tantes veus diferents, en moments de desenvolupament també diferents, aporta uns coneixements i unes vivències molt interessants.

Una cosa que cal destacar és la importància d’aquest tipus de concurs per ajudar a obrir-se camí a nous valors. Impressiona veure a tantes persones joves, entre els vint i pocs i tot just els trenta, intervenint en aquest esdeveniment. En l’edició d’aquest any han participat més de cinc-cents cantants de seixanta països, que han anat passant diverses fases de selecció, fins arribar als setze que van intervenir en la final. Cal destacar el fet que les proves preliminars es duguin a terme en diferents ciutats del món, des de París, Londres, Berlín, Milà i Madrid, a Europa,  Nova York, Los Angeles i San Francisco, a EEUU  i també Pequín i Moscú.

Dels 511 participants, 219 són sopranos, 56 mezzosopranos, 2 contralts, 111 tenors, 15 contratenors, 76 barítons, 19 baixos i 17 baix-barítons. Dels 60 països participants en destaquen Corea, amb 165 cantants, i Rússia, amb 38 artistes, seguits dels 37 procedents de la Xina. Espanya és el quart país i aporta un total de 31 artistes, dels quals 11 són catalans.

Es notava el respecte amb que uns escoltaven als altres i tots plegats eren conscients de l’esforç, de les hores i hores de treball que havien dedicat per arribar aquí. Pels aficionats, era una lliçó que contribueix a valorar i apreciar als cantants.

La tasca del jurat deu ser més complexe a mesura que es succeeixen les fases eliminatòries. El que és cert és que al final tots els premis s’acaben concentrant en nou persones, el que indica la coincidència de criteris entre els membres del jurat.

En aquest punt, voldria significar el mal d’ulls que feia veure el jurat, format en el 95%  persones del sexe masculí. És inqüestionable la gran vàlua de tots ells, però no estaria de més cuidar i propiciar altres incorporacions. No es pot oblidar que ja van formar part del jurat Conxita Badia, Victoria de los Ángeles, Giulietta Simionato, Magda Olivero, Elena Obraztsova, Renata Tebaldi, Joan Sutherland, Eva Marton, Teresa Berganza o Renata Scotto. Per sort la realitat en el món de la música és diferent i es troben grans sopranos, mezzo, directores d’orquestra, directores d’escena de grans teatres d’òpera, etc.

El guanyador d’aquesta 55ena edició, va ser Freddie de Tommasso tenor del Regne Unit. guardonat també amb el Premi Especial “Plácido Domingo” , Premi Especial al millor intèrpret de Verdi, Premi Extraordinari “Teatro Real de Madrid” i Premi Extraordinari “Internationale OpernWerkstatt”. Te una veu preciosa i una potència extraordinària. Sorprenia la facilitat amb que cantava i el bon fraseig i l’emoció que trametia. Navegant pel ser web, es veu com a pesar de la seva joventut, 24 anys, ja ha caminat un bon tros de camí. Esperem que es materialitzi aviat el contracte que va guanyar per actuar en el Liceu.

El segon premi va recaure en Leonor Bonilla soprano espanyola,  Premi Extraordinari “Plácido Domingo” al millor cantant espanyol, Premi Especial “Teatro Nacional de la Zarzuela” al millor intèrpret de sarsuela, Premi Extraordinari “Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell”, Premi Extraordinari “Leonor Gago – Concerlírica Ópera Internacional”, Premi Extraordinari “Teatro Real de Madrid” i Premi del públic assistent a la Prova Final. En la segona prova vaig tenir ocasió de sentir-la i estava segura de que arribaria a la final. Per sort la podrem sentir en la propera temporada de l’Òpera de Sabadell i sempre és estimulant seguir l’evolució d’un cantant.

La gran tradició d’aquest concurs i el seu arrelament en els aficionats operístics es posa de manifest per l’elevat nombre de persones que van assistir a la final  i posteriorment al concert final.

Aquest any, el Liceu va oferir en streaming el concert i han posat al web l’enllaç per a poder sentir-lo.

 

 

 

 

 

 

Martha Argerich. Foto Adriano Heitman

Martha Argerich al Palau de la Música de Barcelona

He de començar manifestant que és un autèntic privilegi poder assistir a un concert de Martha Argerich. Des de fa un cert temps Martha Argerich acostuma a donar concerts acompanyada d’altres intèrprets i aquest cop ho ha fet  amb Gabriele Baldocci. Aquest jove pianista participa en el Projecte Martha Argerich, promogut pel Festival de Lugano, RSI Rete Due i BSI Bank, que reuneix a cinquanta músics al voltant d’un gran pianista, propiciant la cerca i innovació musical. Gabriele Baldocci  forma duet amb la pianista des de fa anys  i es perceb deseguida per la complicitat i compenetració  que existeix entre ambdós pianistes.

El contrast és curiós: quaranta anys els separen en edat, però no és això o no és el més important. Veure la relació de Martha Argerich amb el piano ja és tota una ensenyança. Sembla que li parli, en moments l’acaricia i passa tot seguit a tocar-lo amb força. Aconsegueix extreure uns sons que sorprenen.  Te tan interioritzada cada peça, que sap trobar la cadència i el tempus adient a cada moment. Crida l’atenció el nivell de concentració,  d’estar aliena a tot el que l’envolta. Sembla inexpressiva, però es nota el diáleg que està tenint amb el piano. En molts moments se li dibuixa un somriure als llavis que demostra com està gaudint amb la música. I això arriba al públic i fa que també gaudeixi del moment.  Quan acaba dóna la sensació de dificultat per tornar a la realitat, com si les ovacions no li afectessin, però en el fons el que pssa és que ella segueix immersa en el mon de la música que acaba d’interpretar.

En un moment donat em va venir al cap la figura de Von Karajan, del costum que tenia de dirigir amb els ulls tancats, perque la música la tenia dins. Però l’expressivitat i la forma de dirigir en els primers anys de la seva carrera no tenia res a veure amb com dirigia en les darreries. A més del problemes físics que el van obligar a haver de dirigir sentat, els moviments es van fer més pausats, més lents, més seleccionats, només els imprescindibles per destacar una cosa o un altre. Veure interpretar a Martha Argerich per a mi representava la saviesa de la madures i Baldocci era en Von Karajan de jove.

El programa que van interpretar va ser:

Liszt-Mozart: Reminiscències de Don Joan, S. 418, transcripció per a dos pianos (Argerich-Baldocci)

Verdi:  I Lombardi alla prima croaciata. Salve Maria de Jerusalem, S. 431 (Baldocci)

Liszt-Wagner:Isoldes Liebestod (Baldocci)

Shostakovich:Concertino per a dos pianos en La menor, op. 94 (Argerich-Baldocci)

Schumann: Escenes d’infants, op. 15 (Argerich). En el comentari de David Puertas Esteve que pareix en el programa de mà, cita aquestes paraules de Schumann adreçades a la seva dona Clara:

T’agradarà tocar aquestes petites peces, però hauràs d’oblidar que ets una virtuosa i deixar de banda els efectes. deixa’t dur per la seva gràcia i simplicitat, per la seva naturalitat sense pressió


Rachmaninov: Suite núm.1, op.5 (Argerich-Baldocci)
Ravel: La Valse (Argerich-Baldocci)

Els duets de músics, sigui l’instrument que sigui, sempre m’han maravellat. Un solista, com indica el nom, toca sol amb el que això implica: l’orquestra l’envolta, està per donar relleu a la seva interpretació. Compartir aquests moments amb un altre intèrpret ha de comportar un nivell de compenetració molt alt, d’adaptació, d’estar pendent de l’altre, d’entendre que és una interpretació conjunta i que per tant, ningú ha de voler destacar per sobre del altre.  I no tothom te la capacitat per actuar d’aquesta manera, Martha Argerich i Gabriele Baldocci, si. Al final d’alguna peça sorprenia com tos dos alhora feien exactament el mateix gest amb la mà.

El Palau va viure una nit de les que un recorda sempre. Fins i tot només en una o dues ocasions es va sentir un estosec suau. Quina diferència amb el concert de Baremboim en el que es va veure obligat a aturar-se i demanar al públic respecte per la seva interpretació!

Ja fora de programa van interpretar ‘Gemini’ de Anthony Phillips, dedicada a Martha Argerich i la suite per a dos pianos de  Darius Milhaud, ‘Scaramouche’.

Per sort existeix una amplia discografia i enregistraments de concerts, per seguir gaudint de la marevella d’interpretació d’aquests grans pianistes.

NOTA: Vegeu també l’apunt Martha Argerich Documental

Anne – Sophie Mutter al Palau

No es te l’oportunitat de sentir a Anne-Sophie Mutter cada dia, així que davant d’aquesta possibilitat que es va materialitzar el passat divendres en el concert del Palau de la Música, a més de buscar i escoltar les peces que constaven en el programa, vaig rellegir el capítol que Jesús Ruiz Mantilla li dedica en el seu llibre (ja comentat en aquest blog), Contar la música

I com la primera peça del programa era l’Scherzo de la Sonata F-A-E de Brahms, he trobat la interpretació de David Oistrakh que com ella mateixa va explicar:

Era el primer concierto al que iba en mi vida y ya eso representaba todo un acontecimiento. Una sala con dos mil personas que sólo le miraban a él, ese sonido, esa emoción que sacaba de aquella cosa de madera tan pequeña. Me transformó.

Moltes vegades no recordo el nom de les obres, encara que en el moment de sentir-les, les identifico, les reconec i surten a la superfície de la meva memòria en la que es trobaven en repòs, amagades. Un altre aspecte important, és la manca de coneixements d’història de la música, que dificulta la ubicació temporal i social de les mateixes. D’aquí la necessitat d’aprendre de les persones que en saben i de buscar el màxim d’informació per poder emplenar els buits. Descobrir que la Sonata F-A-E era el resultat d’un treball col·laboratiu entre tres compositors, Robert Shumann, Joham Brahms i Albert Dietrich dedicada a un violinista amic seu anomenat Joseph Joachim i en base a les inicials de les paraules que integraven una frase que sempre repetia Frei aber Einsam (lliure, però sol): F: fa, A: la i E: mi.

Un dels trets d’Anne-Sophie Mutter és el seu interés per nous compositors. Te la sort que molts d’ells li dediquen obres, com és el cas de Krzysztof Penderecki (1933) del que va interpretar dues peces: Duo concertant per a violí i contrabaix i Sonata per a violí i piano núm. 2.

Un gran privilegio. (…) es verdad que los compositores persiguen un gran nivel cuando me lo proponen, más por el sonido que mi violín es capaz de dar. Les atrae la coloratura y a mí me gusta que les salgan piezas muy profundas, con un nivel filosófico importante más que glamuroso y florido.

La interpretació de l’obra de J.S. Bach, Partita núm.  2, BWV 1004 va permetre poder copsar tota la força interpretativa d’Anne-Sophie Mutter. I en aquest cas, el so del seu Stradivarius va aconseguir moments absolutament únics. En aquests moments em van venir al cap el comentari de Ruiz Mantilla:

Contemplarlos a veces resulta una irrupción indiscreta en medio de una íntima conversación: la que mantienen entre ellos y su instrumento.

He d’admetre que a vegades, la perfecció tècnica m’impedeix copsar l’emoció de la música i no perquè l’intèrpret no arribi de forma directe al públic, sinó perquè l’atenció es centra en seguir la interpretació, els moviments de l’arc, la posició i moviment dels dits, com resolt pianissims i de cop passa un crescendos que omplen tot, etc. En resum, caldria sentir cada peça dues vegades per gaudir plenament d’elles. En tot cas em va faltar aquella connexió especial que es dóna en determinats moments i amb determinats artistes.

Les darreres peces del concert van ser les Danses hongareses de Brahms, núm. 1, 6 i 7. Era sorprenent la facilitat d’interpretació, semblava com si fos un “divertiment” per a ella. Tot un plaer.

 

 

Portada llibre Miró&Music. Joan Punyet Miró. Ed. Alreves

Miró & Music

Dies enrere, es va presentar a la Fundació Miró de Barcelona el llibre Miró & Music. Aquest llibre és el resultat de la investigació duta a terme pel net de l’artista, Joan Punyet Miró, cap visible de la Successió Miró i autor d’obres com El ojo de Miró o Al voltant de Miró, entre d’altres. Va ser una presentació especial, es notava en l’ambient. És cert que aquesta vessant de Miró no s’havia estudiat encara (10 anys ha dedicat l’autor a la cerca de materials, entrevistes i recopilació de dades), i al mateix temps, es pot dir que sempre ha estat present la convicció de la gran importància d’aquest art en la vida i en la obra de Miró. En diverses ocasions s’han citat  les seves paraules: “Que la meva obra sigui un poema musicat per un pintor”, símbol clar del seu pensament i relació amb la música. Així dons, vam tenir la sensació de que es posava una peça molt important, que mancava en el trencaclosques que conformen totes les vessants artístiques de Miró.

Un altre element que va ajudar a crear un clima especial, és el fet que el llibre estigui dedicat a dos germans de l’autor, tots dos difunts, que eren músics.

Particularment extens és l’article publicat el passat dia 10 a La Vanguardia d’en Josep Massot titulat: Miró, un poema musicado por un pintor,  i en ell està perfectament explicat el contingut de l’obra que es va presentar. La descripció que va fer en Joan Punyet va ser tot un recorregut de les relacions de l’artista amb diversos músics i sobre tot, de com  d’inseparable era la música pel pintor de manera que podem trobar diverses obres amb títols relacionat amb la mateixa. És molt interessant veure l’amplitud de camps i de tipus de música pels que va transitar Miró, des de la música clàssica, passant per música conceptual, flament o jazz. De totes era capaç de treure inspiració.  Va ser tota una lliçó sobre la ment oberta que va mantenir sempre, per aprendre, per mantenir-se en contacte amb la realitat de cada moment i amb tots els elements que conformaven el que en podem dir els aspectes culturals. La música, segons el seu net, el transportava. Per això necessitava el seu racó especial, envoltat dels seus discs que havia anat recopilant segons preferències i circumstàncies. Una aportació important del llibre, és l’aparició de tota la discografia de l’artista.

En el nostre imaginari estan ben presents les portades de discs de Raimon o M. del Mar Bonet, creades per Miró que parlen també de com de proper era.

I no podia ser de manera diferent la cloenda de l’acte que amb un moment musical. El Limnos Quartet va interpretà la peça musical White Isolation del compositor Àlex Cassanyes, inspirada en l’ obra de Miró. La veritat és que son més freqüents els quartets de corda i trobar un quartet integrat per quatre saxofonistes va ser tota una sorpresa. A més sentir els diferents tipus de saxo, baríton, soprano, tenor i alt, no és el més comú. Tot un encert.

Limnos Quartet
Limnos Quartet

El llibre està en anglès.