Fina Miralles

Fina Miralles. Paraules fèrtils. 1972-2017

Vaig descobrir a la Fina Miralles (Sabadell 1950), a través de la seva obra gràfica a Edicions Polígrafa i en concret, de la Carpeta Barcelona de l’any 1986.

Les litografies que contenia la carpeta son de color suaus, de pinzellades enèrgiques i gruixudes. Dóna la sensació de que qui les ha fet, sap el que vol, ho ha pensat bé i ho plasma sense dubtes. La titulada El cafè, en la que va emprar tons marronosos, és d’una gran simplicitat, però al mateix temps és molt explícita en el que mostra: dues persones, un home i una dona, assentats en un banc d’un cafè. La proximitat de les dues figures, denota intimitat. El color emprat en la silueta de la dona és fosc, el que li dona més força que el seu acompanyant, pintat en un color ocre. Impressiona com es pot suggerir tant amb tanta senzillesa.

En exposicions col·lectives al MNAC o en la Fundació Miró, en l’exposició “Haver fet un lloc on els artistes tinguin dret a equivocar-se” celebrada en ocasió dels 35 anys de l’Espai 13, es van poder veure obres de la Fina Miralles, corresponents més a la seva etapa d’art conceptual. En el Museo Nacional Reina Sofia, tenen documentació d’alguna de les accions que va realitzar l’artista durant els anys 70 dels segle passat. En resum, quan una artista d’ha despertat la curiositat i t’ha emocionat, no pots deixar de seguir-la i anar aprofundint més i més en la seva obra.

En aquests moments hi ha l’ exposició que dona nom a aquest comentari, en el Museu d’Art  de Sabadell.

Fina Miralles. Paraules fèrtils 1972-2017 és una exposició produïda amb motiu de l’edició de l’arxiu textual de l’artista en quatre volums, publicats per la Fundació Ars amb la col·laboració del museu.

1. La vida, la llavor, la flor, el fruit

El volum 1 aplega els textos que tenen a veure amb la seqüència i el flux de l’autobiografia. Moments d’escriptura que sorgeixen en el temps present de l’experiència vivent. Però també d’escriptura feta en el temps del record, de la memòria, que és el temps de la narració com a pràctica de consciència i significació.

2. Sento el so de l’arrel, la soca, l’arbre

El volum 2 posa en relació aquells textos que parlen de la casa, la natura, el paisatge i de l’obra d’art com a formes d’arrelament i de pertinença. Escriptura, doncs, de relació i de vincle. De retorn simbòlic a casa fent-ne el centre del món des del recolliment. Correspondència entre microcosmos interior i Cosmos.

3. Passatge de la LLUM. Déu a la terra, el Cel a la terra

El volum 3 aplega l’escriptura que parla del cos i de l’ànima com una sola cosa. Textos que posen en relació allò corpori, material, amb allò espiritual. Una escriptura que a vegades voreja l’experiència del sagrat i convoca allò diví que hi ha en l’humà. Textos que fan baixar Déu a la terra perquè ens faci companyia i per pensar allò intel·ligible, allò ocult, allò infinit.

4. L’amor és la gran força

El volum 4 recull l’escriptura que celebra la gran força transformadora de l’amor que és, en primer lloc, reconeixement i agraïment i, en segon lloc, camí de llibertat. Textos que convoquen l’ordre simbòlic del llenguatge. Llengua materna, llengua d’origen que ensenya la relació entre les paraules i les coses, i també, una manera d’entendre el món.

Llegir els seus escrits contribueix a tenir un coneixement més complert de la Fina Miralles, ens obre una nova faceta i amplia la base de coneixement per intentar acostar-nos més i millor a la seva obra.

Recomano visitar la seva web finamiralles.com, està plena d’informació, de documents, de videos, d’imatges, etc. En definitiva, l’objectiu d’aquest apunt es esperonar a tothom que el llegeixi, a que es deixi portar per la màgia d’aquesta artista.

Deixo també l’enllaç d’un article de la Maia Creus, Comissaria de l’exposició, sobre la Fina Miralles. Dir el món en femení, aparegut a Quadern de les idees, les arts i les lletres

 

Anuncis
Mujeres artistas. Susan Fisher Sterling.

National Museum of Women in the Arts

Vull compartir de forma especial amb totes les dones en aquest dia 8 de març, una web que m’agrada i que visito amb freqüència, la del National Museum of Women in the Arts. Tot va començar a rel d’un llibre que fa anys em van regalar: Susan Fisher Sterling. Mujeres artistes. National Museum of Women in the Arts. Editorial Abbeville – Cátedra. És petit, fàcil de mirar i convida a parar-se en cada pàgina i anar descobrint obres i artistes.

Aquest museu ubicat a Washington, és l’únic en tot el món, especialitzat en obres realitzades per dones. El seu fons inclou 4500 obres corresponents a més de 1000 artistes i abasta des del s. XVI fins ara.

Encara que hi ha predomini d’obres norteamericanes, tenen en la col.lecció pintures no locals, entre les que es pot destacar a Remedios Varo, Leonora Carrington, Frida Khalo, Louise Bourgeois, entre d’altres o fotografies de Lola Álvarez Bravo, Louise Dahl-Wolfe o Cindy Sherman. L’apartat dedicat a dones fotògrafs és molt important i han dedicat diverses exposicions per mostrar obres d’artistes àrabs.

Es pot consultar l’índex alfabétic d’artistes amb una amplia explicació de cada una d’elles: trets personals, formació, exposicions, etc. Per exemple el perfil corresponent a Louise Bourgeois:

Perfil Louise Bourgeois NMWA

El NMWA forma part del projecte Google Arts & Culture. Les eines de navegació i d’ordenació faciliten l’accés a la fitxa complerta de cada obra i de la seva creadora i també ajuda a la ubicació temporal de les mateixes.

NMWA. Google Arts & Culture. Cronograma

Aquesta web convida a dedicar-li una estona tranquil·la, sense preses. Gaudiu-la!

Emma Reyes: artista universal

Emma Reyes va ser una artista colombiana nascuda el 1919 a Bogotà i que va morir l’any 2003 a Bordeus, França, on va desenvolupar bona part de la seva producció.

És possible que moltes persones hagin tingut coneixement de la seva existència i de la seva obra, a partir de la publicació de Memoria por correspondencia, l’any 2012. Aquesta obra recull vint-i-tres cartes que va enviar al seu gran amic Germán Arciniegas, en les que explica els primers anys de la seva vida. Anys de maltracte i abandó. En l’edició publicada per Libros del Asteroide, s’inclou l’article ¿Qué pasó con Emma Reyes?, escrit per Diego Garzón i publicat en la revista Soho de Colòmbia al gener de 2013. L’autor explica com després de llegir el llibre d’Emma Reyes, va voler aprofundir més en la seva vida i va cercar la confirmació d’alguns dels fets que ella descriu. De bona part d’ells no en va trobar informació o més ben dit, sembla que no van existir mai. És per això que en certes esferes s’ha presentat tota l’obra com ficció o si més no, com a veritat ficcionada. El que si que tothom coincideix és en valorar l’estil literari, tenint present que Emma Reyes no va aprendre a llegir i escriure fins molt gran i que mai va anar a escola ni per descomptat a la Universitat. L’altre aspecte rellevant és que la narració està feta des de la visió d’una nena de cinc anys i va evolucionant fins prop dels vint, sense que hagi cap rastre d’amargor ni rancúnia. És evident que qui no ha viscut un altre cosa, aquestes situacions les pot presentar i viure com a normals. Si algun record ha quedat alterat amb el pas del temps, quina importància té?

Al marge d’aquest llibre, la vida posterior d’Emma Reyes va ser molt interessant. Es poden trobar diferents relats, com l’article de Carlos-Enrique Ruiz. Reportajes de Aleph (En: Revista Aleph No. 110, julio/sept. 1999; pp. 17-33) , en la que ella explica aspectes importants de la seva vida i de la seva obra. Molt recomanable .

En aquest entrevista ella es defineix com a persona “disponible”. Segurament aquesta actitud d’obertura, de voler aprendre de les persones i de l’entorn, de no posar barreres, van contribuir a que la seva obra sigui tan universal. Tal com ella diu, va anar del particular a la visió universal. Quan recull escenes del folklor d’Amèrica Llatina, els transforma de manera que esdevenen generals i es poden confondre amb aspectes africans o de qualsevol altre lloc.

Quan gràcies a una beca es trasllada a París per rebre classes a l’acadèmia d’André Lothe, ell mateix en un moment donat li recomana deixar sortir el que ella porta dins i no seguir la via academicista (s’explica l’anèctota que havia de dibuixar un model i ella era incapaç de fer-ho perquè la seva imaginació la portava a crear altres coses, al veure-ho va ser quan Lothe li recomana buscar un altre camí). Lothe la va ajudar a presentar la seva primera exposició individual a París, l’any 1949.

La seva trajectòria artística va ser rica i variada i la seva “disponibilité” la va ajudar a entrar en contacte amb artistes de diferents paisos i gèneres diversos: literats, pintors, filòsofs, etc. El seu apropament a la natura com a font d’inspiració i els retrats, son el que la caracteritzen de forma primordial. No es poden menystenir els seus dibuixos. Els darrers anys de la seva vida, va tornar a escriure relats curts.

Qui vulgui apropar-se a la seva obra pot visitar el Museé Perigueux. També val la pena acostar-se a la Biblioteca Municipal per veure el mural pintat per ella. Cal recordar que durant els seus anys a Mèxic va treballar amb Diego Ribera, del que va poder aprendre aquest art.

Un altre lloc imprescindible per a conèixer en directe la seva vida i obra, és la Fundación Arte Vivo Ortega Herrera de Málaga. En aquesta Fundació tenen més de 300 obre d’ella a més de fons documental i arxivístic.

Cristina García Rodero. CaixaForum

Tierra de sueños. Cristina García Rodero

Les fotografies de Cristina García Rodero, no deixan indiferents. Sap captar les emocions de les persones a través de les expressions de la cara i dels gestos, de tal manera, que al posar-te davant de les fotografies, participes d’aquestes mateixes emocions.

Des de l’inici de la seva carrera, Cristina García Rodero, s’ha centrat en la fotografia de reportatge, primer de festes tradicionals en diversos països i sobre tot, en captar situacions de vida quotidiana. En el cas d’aquesta exposició, està centrada en la vida rural de la Índia i en especial en les dones d’aquestes comunitats, mostrant el poder de transformació que exerseixen en les mateixes. Els colors vius de les parets de les cases i dels vestits que porten tan les dones com els infants, contrasta amb l’entorn que presenta. Tota l’estona és un pur contrast: imatges de festes populars al costat de fotografies de nens i nenes de centres d’atenció especial. En ambdós casos impera el color i la vida, a priori tramet alegria, però quan mires els ulls de les persones, captes una certa desesperança i dolor. El mobiliari adaptat dels centres, son primaris, fets amb un caixò o amb unes cordes, però plens de dignitat i pensats per la canalla, pintats de colors forts, donant esperança, alegria, eliminant el dramatisme de la situació.

La quantitat de premis aconseguits per la fotògrafa, el reconeixement internacional o el fet que fos la primera dona que va treballar per l’Agència Màgnum, dóna idea de la vàlua d’aquest professional. Consell: no perdre’s l’ocasió de veure obra seva.

Casa Vicens. Antoni Gaudí

Fa poc temps que s’ha obert al públic la Casa Vicens ubicada al barri de Gràcia de Barcelona, al carrer de les Carolines núm. 24.

Aquesta casa va ser la primera obra projectada per Antoni Gaudí i sent una obra de joventut, ja posar de manifest algunes de les que serien característiques pròpies d’ell.

És important saber que va ser concebuda com a casa d’estiueig d’una família benestant de Barcelona, propietària d’una fàbrica de ceràmica. Donat l’ús de la ceràmica que va fer Gaudí en totes les seves obres, no es pot saber si en aquest cas concret, les va introduir com a resultat de l’activitat del propietari, o perquè ell ja va decidir incorporar-la com element decoratiu bàsic.

La casa que es visita avui en dia, te una part afegida l’any 1925, seguint fil per randa el model d’en Gaudí. El jardí ha desaparegut en la seva totalitat, i per tant molts elements decoratius tampoc s’han conservat. En el darrer pis de la casa, es pot veure la maqueta de l’habitatge tal com va ser planificada i construïda, així com d’altre informació relacionada amb ell i que forma part de l’exposició permanent.

La casa va ser projectada el 1883 i es van invertir cinc anys en la seva construcció. Com totes les obres de Gaudí, sorprèn moltíssim com va anar resolent tots els detalls, no quedant-se només en la part estricte de la construcció, del continent. És un conjunt: els elements decoratius estan absolutament integrats, no són superflus, aporten funcionalitat. Els respatllers dels bancs dels balcons, permetien albirar el jardí. Els travessers estan separats entre si, de manera que des de dins de la casa, si es mira cap a fora, és possible contemplar les plantes o la font.

 La incorporació d’elements de la natura que es veurà en el modernismes, ja es poden trobar  en aquesta casa: fruits, plantes, ocells o el cel i les estrelles en els sostres i en les pintures de les estances o l’ús de la forma de la fulla de margalló en la porta de ferro forjat de l’entrada i els clavells de moro en les rajoles de la façana (diuen que quan va anar Gaudi a visitar el solar per primera vegada, estava ple d’aquestes flors i va decidir incorporar-les a la casa com element definitori) .

Casa Vicens. Antonio Gaudí. Valla de ferro forjat
Casa Vicens. Antonio Gaudí. Tanca de ferro forjat

Si afegim els mobles fets a mida, la idea d’unitat es fa més palesa. És important també la influència àrab, reconeixible en la quantitat de rajoles que es troben tant dins com a les parets de fora de la casa. També el dibuix geomètric de les gelosies dóna idea d’aquesta influència: poder veure des de dins sense ser vist des de fora, lligat amb el moviment de les mateixes per regular la llum del sol.

El sistema de visites és força interessant ja que en cada planta hi ha una persona que explica els diferents espais, la història de cada un d’ells i  fa parar esment en els diversos  detalls ornamentals. Aquest sistema permet que els visitants no hagin d’anar seguint un grup, sinó que poden dedicar tot el temps que estimin oportú en cada planta, afegint-se a les explicacions que es donin en un nou espai.

En aquesta finca, anys enrere havia una dou d’aigua a la que s’atribuïen efectes curatius. Veïns del barri o d’altres barris de la ciutat, anaven a buscar aigua a aquesta font, fins que va ser tancada.

Actualment, la Casa Vicens és propietat d’ un banc i sorprèn que no hi hagi en cap lloc, el logotip o una referència al mateix.

 

L’infern segons Rodin. Fundación Mapfre

Fins el 28 de gener és pot visitar l’exposició que sobre l’obra “Les portes de l’infern” de Auguste Rodin, s’exhibeix a la Fundació Mapfre de Barcelona. Aquesta exposició està organitzada conjuntament amb el Museu Rodin de París, per commemorar el centenari de la mort de l’artista (12 de novembre de 1917).

És d’ajuda la fotografia que la Fundación Mapfre ha posat en el fulletó de mà i que indica la ubicació de  les diferent escultures. L'infern de Rodin. Fundación Mapfre. Programa de mà

El que cal recordar en primer lloc, és que Les portes de l’infern va ser una obra en la que Rodin va treballar més de vint anys, donant-se la circumstància que al final l’artista no la va veure fossa en bronzo, sinó només en guix, ja que va morir abans de la realització de la mateixa. Donada la seva complexitat, (no oblidem que les  dimensions son de 6,35 m. d’alt, per 4 metres d’ample i 1 metre de profunditat, i en la que hi ha 180 figures), serveix de guia per conèixer l’evolució de l’artista, tant a nivell tècnic com personal. Entre les 180 escultures, algunes d’elles son de les obres més conegudes de l’artista: El pensador, Sóc bella, El petó o Les tres ombres, d’aquí també el seu especial interès.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Es coneixen les diferents versions i etapes per les que va passar Les portes de l’infern. Entre altres coses, perquè ell s’encarregava de documentar abastament les seves peces, amb maquetes, dibuixos i fotografies o també gràcies al relat que va fer el crític d’art Octave Mirbeau l’any 1884 que permet conèixer l’estat en un moment concret i veure posteriorment els canvis i variacions que Rodin va introduir en la mateixa.

Paradoxes de la vida, Rodin va suspendre tres cops l’examen per entrar a l’Acadèmia de Belles Arts en l’especialitat d’escultura (encara que va aprovar en dibuix però hi va renunciar per poder començar a treballar) i s’especula en que gràcies a això, no va adquirir una formació  academicista, el que li va permetre desenvolupar amb més llibertat les seves pròpies idees. Visitava amb regularitat el Museu del Louvre i es va inscriure en uns cursos sobre anatomia animal que s’impartien en el Museé National d’Histoire Naturelle, i en l’École Spéciale de Dessin de Mathématiques.

L’anàlisi de Les portes de l’infern, ens ajuda a descobrir els canvis i innovacions que va anar introduint i així es detecten els trets que es consideren característics de la seva obra i que fan que es reconegui a Rodin com el gran escultor de l’era moderna.

Un aspecte fonamental son les obres que  semblen inacabades, però que Rodin ho va fer amb tota la intencionalitat del món o que en el procés de l’obra va decidir deixar-les tal com estaven. Un clar exemple és l’escultura d’Eva que va abandonar quan la model li va manifestar que estava embarassada. Va estar al seu taller durant quinze anys sense fondre-la en bronzo, i va ser el 1897 quan la va rescatar. Durant aquest període és quan va aprendre a emprar els efectes del inacabat i és possible que la idea d’Eva com a mare de tota la humanitat, li fes pensar que una figura embarassada era una bona forma d’expressió. Sense haver-ho previst en el moment de la creació,  ja havia tingut l’experiència amb el bust de L’home amb el nas trencat, que a causa de les humitats en el seu taller, es va fer malbé la part posterior del bust. Quan el va presentar a l’Exposició l’any 1875, va rebre crítiques per considerar-se una obra inacabada i va ser considerada més aviat com una màscara.

El coneixement rigorós del cos humà li va permetre  emprar-lo com a mitjà d’expressió dels sentiments i emocions, portant-ho fins el límit. Un bon exemple d’aquesta característica la tenim en l’obra Ugolino i els seus fills del 1981-1982.

Rodin va fer “versions” de les seves obres. Modificava elements de les mateixes: la posició, o li treia parts del cos o n’afegia, de manera que amb una mateixa idea o base, en podem veure més d’una. Un clar exemple és Les tres ombres, que utilitza l’escultura  d’Adam i a més, en tres posicions diferents.

Des del punt de vista dels materials va reivindicar l’ús del guix per l’elaboració de motllos en front del marbre blanc.

No es pot parlar d’aquesta obra i no citar a Miquel Àngelo. La seva influència es manifesta en diverses escultures de Rodin, que es va traslladar a Itàlia per a poder conèixer de primera mà l’ obra de l’artista italià. La magnitud  de Les portes de l’infern i el llarg període d’elaboració, permet copsar la implicació de Rodin amb els ambients artístics de l’època. En un moment donat utilitza els relleus per crear ombres i espais de llum en l’obra, a imatge de com ho feien els impressionistes. Aquesta relació amb el moviment impressionista és més forta en els inicis,  però amb el temps, va anar modificant el seu criteri simplificant els relleus o prescindint directament d’ells en certes parts de Les portes. Va provocar un gran escàndol quan va presentar Les portes l’any 1900 en el pavelló de l’Alma dins de  l’Exposició universal, com si estès acabada, però estava sense figures.

És important assenyalar l’estreta relació entre les escultures i el bloc de pedra en la que es realitzaven. Existeix una simbiosi, un donar importància al material que fa que es respecti la continuïtat entre una i l’altre.

Vint anys en la vida d’una persona donen molt se si. Al rebre l’encàrrec va pensar immediatament en La Divina Comedia de Dante com a fon d’inspiració i es va centrar en l’infern. Las primeres figures així ho demostren. Per exemple si s’agafa l’escultura avui coneguda com El pensador, en un primer moment representava un jutge infernal que feia anar a les ànimes a un cercle o a un altre en funció dels pecats que havien comés. Posteriorment va ser Dante, i al final és un home, en actitud de reflexió. El que triés una obra de la literatura com a fon d’inspiració, és una manifestació més de la relació de Rodin amb totes les formes d’expressió artística i cultural.

Un altre punt d’inflexió important el va provocar la seva relació amb Camille Claudel, escultora del seu taller. El final turmentós de la relació el va fer replantejar la seva obra, donant més importància a la part emocional i de la vida quotidiana. Es va afegir la gran influència dels poemes de Victor Hugo i de Baudelaire, i en concret de Les flors del mal d’aquests darrer. Les seves obres van passar a ser més sensuals, a incorporar amb profusió figures femenines, explorant totes les possibilitats expressives de cos femení, cosa que fins aquell moment eren quasi inexistents.

La oportunitat de contemplar pas a pas la creació d’una obra i sobre tot constatar les anades i vingudes, els canvis d’orientació, de tècniques, etc. permet pel visitant tenir una perspectiva molt diferent i per descomptat, molt més rica de l’obra. Fa que un es plantegi el dilema que deuen tenir els artistes: QUAN DONEN PER FINALITZADA UNA OBRA?

 

Carmen Calvo. Serie Paisajes. 1979

Fernando Vijande. Retrat: 1971-1987. Fundació Suñol

Amb pocs mesos de diferència s’han inaugurat dues exposicions d’art dedicades a galeristes. Colección Soledad Lorenzo  al Museu Nacional Reina Sofia i la que es pot veure actualment i fins el proper mes d’abril, a la Fundació Suñol: Fernando Vijande. Retrat: 1971-1987.

Ambdós van coincidir durant la dècada dels vuitanta i cal remarcar la seva coincidència en artistes com Luís Gordillo. Hauria sigut molt interessant haver pogut seguir les dues trajectòries al llarg del temps, ja que sens dubte, tots dos van jugar un paper molt important en el desenvolupament del mercat de l’art i en el descobriment de nous valors que, amb el pas dels anys han aconseguit el reconeixement no només a nivell nacional, sinó també a nivell internacional.

Centrant-nos en l’exposició de la Fundació Suñol, per aquesta ocasió utilitza la totalitat del seu espai expositiu per mostrar obres que pertanyen a col·leccions privades, a fons de la pròpia fundació o als hereters de Fernando Vijande. Per tant, la majoria d’elles son obres que no es veuen amb facilitat i encara la fa més atractiva. El criteri que s’ha seguit per a la  selecció dels artistes, ha sigut aquells als que Fernando Vijande va dedicar exposicions individuals i es presenten ordenats de forma cronològica. Un altre aspecte que afegeix valor és el que d’alguns d’aquests artistes es mostre una obra actual al costat de la que va ser exhibida en l’exposició de l’època. És interessant constatar l’evolució tant pel que fa a temàtica com a materials emprats. Al mateix temps serveix per constatar que el criteri de Fernando Vijande de selecció d’artistes, va ser encertat ja en el seu moment.

A priori sorprèn que un galerista que va tenir la seu de les seves galeries, primer la Galeria Vandrés i després la que va portar el seu nom, a Madrid, se li faci una exposició com aquesta a Barcelona. Un aspecte que ho explica i justifica, és que va assessorar a Josep Suñol en la formació de la seva col·lecció, a més de que va néixer en aquesta ciutat l’any 1930.

Els anys d’activitat de les seves dues galeries, coincideix amb una època de canvis important en la societat espanyola: finals de la dictadura i primers anys de la transició. El seu paper no es va limitar a fer exposicions, sinó que les galeries feien de pol d’atracció de pintors, actors i polítics, esdevenint un lloc d’encontre i de creació a tots els nivells. Eros y el arte actual en España va ser una exposició que es va presentar a la Galeria Vandrés el primer any de funcionament de la mateixa. Va tenir una gran repercussió.  L’ acció de la censura fent retirar diverses obres dia darrera dia, i la seva reacció posant un lletrero en el lloc de cada quadre retirat explicant que s’havia fet per ordre governativa, va contribuir a donar més notorietat a l’exposició.

El que tothom destaca és la capacitat que va demostrar per desenvolupar-se en aquest sector del que desconeixia  tot quan va començar. Es va saber envoltar-se de persones que el van orientar en els seus primers passos com la que va ser la directora de la Galeria Vandrés, Marisa Torrente i sobre tot l’aliança amb Gloria Kirby, li va proporcionar estabilitat econòmica en els inicis de la seva carrera.

Molta gent recorda a Fernando Vijande com el galerista que va portar per primer cop a Espanya a Andy Warhol. Aquest posava com a condició que el galerista s’havia de quedar amb totes les obres presents a l’exhibició, i la realitat va ser que durant la mateixa, no es va vendre ni un sol quadre. Ara ens pot sorprendre, però pensar en el risc que va assumir Vijande en aquell moment i la visió de futur que va demostrar, és ben lloable.

És impossible esmentar totes les obres i els artistes. Noms avui imprescindibles en el panorama artístic, com l’esmentat Luís Gordillo (exposició Galeria Vandrés 1972,1975 i 1977, exposició Galeria Fernando Vijande 1981), Antoni Muntadas, Robert Llimós (exposició Galeria Vandrés 1973 i 1980), Claudio Bravo (exposició Galeria Vandrés 1974), Arranz-Bravo, Dario Villalba (exposicions Galeria Vandrés 1974 i 1976), Zush, Josep Guinovart, Hernández-Pijoan, Ráfols-Casamada, Carmen Calvo (exposició Galeria Vandrés 1977), Teresa Gancedo (exposició Galeria Vandrés 1977), Susana Solano (exposició Galeria Fernando Vijande 1986), Andy Warhol, Mapplethorpe, i  d’altres fins arribar als 51 artistes presents en l’exposició que recomano no perdres per entendre una mica més el paper de Fernando Vijande.

 

 

JOAN PONÇ. Diàbolo. La Pedrera

L’exposició de La Pedrera dedicada a Joan Ponç,  que es pot veure fins el 4 de febrer del 2018, és molt interessant i atractiva. Per molt que havia vist diferents obres d’aquest artista en museus, com per exemple el Reina Sofia de Madrid, només coneixia quatre trets bàsics, com la seva implicació en la direcció de la revista Dau al Set i cofundador del moviment artístic que es va aplegar darrera  d’aquest nom. D’aquí l’interès en poder fer una visita guiada (sempre recomano que si es pot, es faci així), i en llegir i consultar diferents obres de referència, abans de poder escriure una nota sobre la mateixa. Recomano de forma especial l’Autobiografia seva.

No sempre s’ha reconegut la gran importància d’aquest artista, quedant algunes vegades en segon terme degut a la notorietat d’Antoni Tàpies, Modest Cuixart o del seu referent, Joan Miró. És curiós com explica l’Antoni Tàpies com van fer coneixença amb en Miró:

De seguida demanàrem a Prats que ens posés en contacte amb Miró, i recordo que ho va preparar amb molta cura. Ens hi va portar a diversos amics entre els quals recordo en Brossa, en Ponç, l’Arnau Puig, en Lluís Riera…(sic) Tots ens vam reunir a la botiga i amb gran emoció i solemnitat vam pujar al taller d’en Miró. 

Font: Antoni Tàpies. Memòria personal. Editorial Empúries, 1993, pàg. 210

 

Possiblement una de les causes d’aquest coneixement parcial, és degut a que en l’evolució del grup Dau al Set cap al Informalisme, ell va ser l’únic que es va mantenir en els principis estètics que havien originat el grup, diferenciant-se de la resta.

En les primeres sales de l’exposició es poden veure alguns dels “Dibuixos podrits”, obres producte de l’associació lliure d’imatges i de la forma automàtica de pintar. Aquí ja veiem una de les característiques de Ponç que va ser treballar en Suites entorn de temes diversos.

No vaig poder evitar anotar unes paraules de Foix del 1946 presents en l’exposició:

De quin formulari inèdit es valen aquests minyons per a expressar en símbols nous l’ordre i el desordre, aparents i permanents?

que crec expressen de forma clara el reconeixement cap a la capacitat innovadora i creadora d’aquests artistes.

Si s’ha llegit l’Autobiografia es pot comprendre el perquè primen els quadres pintats en colors foscos.  Les hores que va passar de nano tancat a les golfes o al soterrani de la casa, sense llum, van produir en el seu imaginari formes, imatges i colors lligats a aquest entorn. Si afegim l’impromptu que va deixar en ell la malaltia de la seva germana, no sorprèn en absolut la proliferació de monstres i éssers fantàstics. S’entén que pintava com una necessitat física i no tant com un acte intel·lectual. En aquest punt la contemplació del seu Autoretrat, en el que es representa vomitant, és prou significatiu amb aquesta necessitat de treure, d’abocar a l’exterior, tot allò que habitava en el seu interior. Aquest aspecte de la seva obra, com a fet no intel·lectual, possiblement va ser un punt de conflicte entre els artistes i poetes que van integrar el col·lectiu de Dau al Set. Alguns d’ells estaven més relacionat i implicats en aspectes polítics i socials i altres, com el mateix Ponç, marcaven certa distància, al posar l’art en un punt aïllat o separat de tota connotació política.

Tenen una gran influència en ell pintors com Velázquez i sobre tot Goya, al que retorna en moltes ocasions. Però si es parla d’influències, no es pot deixar de citar a Cezane, i es pot veure a l’inici de l’exposició la comparativa entre dues obres d’ambdós pintors,

La seva etapa a Brasil no li va aportar el que ell esperava. Per subsistir,  va fundar una acadèmia d’art. Aquesta insatisfacció el va portar a destruir més de cent obres seves.

En els anys seixanta, la diabetis que petía, li va originar serioses dificultats en la visió i al final de la seva vida, era pràcticament cec. Poc a poc la seva obra va canviant, és més serena. El que si que cal destacar és com segueix cercant noves formes d’expressió, com va incorporant nous materials, com creix l’ús de formes geomètriques, el tractament dels volums i la importància de la llum. És entre els anys 1968 i 1969 quan treballa en les suites  Metafísica geomètrica, Personatges metafísics, Quadrada gran i Quadrada petita. Expressa una gran preocupació per assolir una dimensió científica de l’ésser humà i en aquestes obres es veu que no son tan viscerals com les dels seus inicis, sinó que han passat a ser més intel·lectuals.

Les obres corresponents a la seva darrera època son olis de gran format que contrasten amb la Suite Capses secretes, que elabora mentre esperava a l’hospital les visites al metge.

Em va cridar l’atenció la seva signatura, absolutament suggerent. Destaquen les línies rectes, les diagonals ascendents que donen lloc a formes geomètriques. A més dels punts que marquen el final de les línies expressant contundència. Em va sobtar perquè la idea de Joan Ponç pintor de la màgia, del món irreal i fantàstic contrasta amb la manera com ell es presentava.  Signatura Joan Ponç

 

La web de l’Associació Joan Ponç és de gran riquesa. Es pot accedir en línia al Catàleg raonat, a més d’altre informació sobre l’artista. Recomano una visita tranquil·la a la mateixa i per descomptat, anar a l’exposició a La Pedrera

 

Alphonse Mucha

Al Palacio de Gaviria de Madrid, es pot visitar fins el 25 de febrer de 2018, l’exposició dedicada a Alphonse Mucha (1860-1939).

Per a la majoria de persones, quan es parla de Mucha se’l identifica  amb els cartells que va realitzar per a l’actriu Sarah Bernhardt. I és cert que són una meravella, però poder contemplar un conjunt de 200 obres, ordenades de manera que permet seguir l’evolució personal i pictòrica de l’artista, és un altre meravella. Va nàixer a Moràvia (Txèquia) i els seus orígens i els fets històrics i canvis polítics i socials que van esdevenir en el seu país, el van marcar de tal manera, que cal situar la seva obra dins d’aquest context per a poder entendre l’evolució de la mateixa.

Detall cartell d'Alphonse Mucha sobre Sarah Bernhardt
Detall cartell d’Alphonse Mucha sobre Sarah Bernhardt

Van ser les seves habilitat en el cant, les que van propiciar que fes els seus estudis en la capital de Moràvia, Brno. Encara que de seguida es va destacar per les seves habilitats en el dibuix, no per això va deixar de costat el desenvolupament d’altres arts.

Coetani de Leoš Janáček (1854-1928), es van conèixer el 1872, sent tos dos estudiants a Brno. Janáček estudiava música a l’Abadia de Sant Tomàs i va seguir els estudis a Praga.  Des del començament de la seva carrera, va trobar inspiració en la música i cançons tradicionals de  Moràvia, interès que va mantenir fins al final de la seva vida.  En Mucha, aquest lligam amb els seus orígens,  a més de la seva implicació personal en aspectes polítics, el va portar a propiciar que l’art estès a l’abast de tothom; no només al servei de l’església, de la noblesa o de la burgesia. Va popularitzar l’art: amb pocs diners la gent podia tenir reproduccions d’obres seves.

« El artista tiene que ser siempre fiel a sí mismo y a sus raíces nacionales. »

Alphonse Mucha

L’exposició està organitzada en sis grans blocs:

1.- L’etapa a París on arriba el 1887. Des del primer moment organitza un grup d’estudiants eslaus i va formar part de la comunitat txeca. Per guanyar-se la vida feia dibuixos i il·lustracions, però va ser amb el cartell de l’obra Gismonda interpretada per Sarah Bernhardt que va aparèixer el primer d’any del 1894, quan va canviar la seva sort. Es diu que altres cartells que s’havien fet per anunciar aquesta representació no van ser del gust de l’actriu, però com eren les festes de nadal van recórrer a Mucha perquè no hi havia ningú més a París. Va presentar el cartell i a l’endemà el va fer cridar l’actriu. Va anar amb por, pensant que l’escridassaria, però la seva gran sorpresa va ser quan ella el va rebre tot dient: Vostè m’ha fet passar a l’història. A partir d’aquí la col·laboració va continuar, aconseguint notorietat i introduint un nou estil.

Halide Edip Adivar. Estudio de Mucha

Alphonse Mucha va estar sempre molt lligat als aconteixements que anaven esdevenint i va sentir sempre una gran curiositat per aprendre de tots ells. Cal destacar per exemple, la seva implicació amb el món de la fotografia,  de la que creia  havia d’arribar a substituir la pintura. No és només una anècdota el fet que la primera projecció que van fer els germans Lumiére es realitzés a l’estudi de Mucha. Confiaven en el seu criteri i en la seva opinió i per això abans de exposar el seu invent al gran públic, van fer “la pre estrena”  al seu amic.

2.- Creador d’imatges pel gran públic (murals decoratius). En aquesta època a París,  els cartells i murals decoratius van adquirir una gran importància, tant per exterior com per decoració d’interiors. Els murals decoratius van començar a ser coneguts com “estil Mucha” donant lloc posteriorment a l’Art Noveau. És notable també el seu treball en el disseny de joies i en el disseny industrial d’envoltoris i envasos. Totes aquestes formes artístiques li permetien arribar al gran públic, tal com ell volia.

Com en altres artistes de l’època, l’influència de les estampes japoneses és notòria: formes arrodonides i  colors pastel, es troben presents en cartells i murals.

3.- Reconeixement internacional. Exposició Universal de París de 1900 i viatges a EEUU. És a partir de l’encàrrec que rep per decorar el pavelló de Bòsnia de l’Exposició Universal de París, quan es dóna un canvi fonamental en Mucha: viu la contradicció d’estar treballant per l’imperi austre-hongarès que dominava els pobles eslaus, inclosa Bòsnia i decideix realitzar un obra que reflecteixi la situació d’aquests pobles.

4.- Etapa mística.

« El arte es la expresión de los sentimientos más íntimos… una necesidad espiritual. »

Alphonse Mucha

La coneixença d’August Strindberg i la relació que s’estableix entre ambdós, porta a Mucha a desenvolupar la idea del “poders invisibles”, figures o idees que es troben darrera d’alguna de les seves obres.

El 1898 s’uneix a la Lògia maçònica i es pot considerar una conseqüència del seu espiritualisme. A través d’ell arriba a parlar de les tres virtuts fonamentals de l’humanitat: la bellesa, la veritat i l’amor, considerant que la transmissió de les mateixes a través de l’art, ajudarà a millorar el món i sobre tot, l’evolució de l’ésser humà.

5.- El patriota. El 1910 retorna al seu país i posa el seu art al servei del seu poble. Torna de nou sobre el projecte dedicat a l’Epopeia eslava (1019-1926), buscant aquells aspectes més rellevants (política, guerra, religió, filosofia i  cultura) que servissin per a què les generacions futures, coneguessin l’història del país.

 

Alphonse Mucha. Epopeia eslava

Però també  va estar disposat a donar un cop de mà quan creia en una causa justa, com per exemple el cartell titulat Rússia restiuenda. Va voler emprar el llatí com a mostra d’imparcialitat i del caràcter internacional de l’acció humanitària.

Alphonse Mucha. Russia restituenda. 1922
Alphonse Mucha. Russia restituenda. 1922

6.- L’artista-filòsof.

L’oli del retrat d’ Halide Edip Adivar,1928,  líder turca del Moviment d’Alliberament de les Dones em va cridar l’atenció després d’haver vist en una sala anterior la seva fotografia.

Alphons Mucha. Retrat Halide Edip Adivar. 1928
Alphonse Mucha. Retrat Halide Edip Adivar. 1928

Te molta força. La mida del quadre pot portar a engany, quan al final el que l’artista vol que ens fixem, és en la mirada d’Halide. És on porta la llum i sembla voler dir, que la resta, de color fosc no és important.

Fou la primera dona musulmana que es va graduar a l’American College d’Istanbul i, posteriorment, la primera professora d’una universitat turca. Compromesa amb l’activitat nacionalista, la van condemnar a l’exili el 1926 i es va traslladar per diverses capitals europees (Font: Wikipèdia)

 

Segell turc amb el retrat d'Halide Edip Adivar
Segell turc amb el retrat d’Halide Edip Adivar

Donat que el retrat és del 1928, va ser durant el seu exili, quan devia trobar-se amb Mucha. En els anys 50 va arribar a ser diputada de la Gran Assamblea Nacional Turca

 

El seu darrer projecte volia ser una obra dedicat a  tota l’humanitat. Havia de ser  un tríptic sobre L’edat de la raó, L’edat de la sabiduria i L’edat de l’amor. Per desgràcia, la seva detenció per part de la Gestapo quan Hitler va envair Txecoslovàquia l’any 1939, va acabar amb la seva salud i va morir poc després.

Un cop s’acaba l’exposició, es surt amb el convenciment d’haver aprofundit en la vida i obra d’aquest artista; entens millor la seva evolució, els trets dominants del seu pensament i de les seves idees. Cal recolzar iniciatives com aquesta de la Fundació Mucha i  de la comissària de l’exposició, Tomoko Sato, que contribueixen al coneixement d’aquest artista

 

Picasso. Guernica. Museu Nacional Reina Sofia

Repensar Guernica. Museo Nacional Reina Sofia

Les sensacions que un pot tenir al contemplar en directe un quadre ubicat en un museu, són diverses i sempre enriquidores. Però no sempre és possible. A vegades la ubicació en ciutats llunyanes a les que no és fàcil accedir, ens priva de conèixer i de gaudir aquestes obres d’art i és una llàstima haver de renunciar a aquest plaer. Per això és d’agrair iniciatives de digitalització d’obres d’art a les que es pot accedir a través d’Internet, en condicions de qualitat i amb valor afegit. Darrerament la majoria de museus i moltes sales i galeries d’art, posen a l’abast de tothom els seus fons i les obres que formen part d’exposicions temporals. Però no s’acaba aquí. El Museu Nacional Reina Sofia acaba d’obrir una web especial dedicada al Guernica de Picasso titulada Repensar Guernica. No es tracta d’un web només informatiu, sinó que es pot dir que és el clar exemple del que és una xarxa tridimensional, del que en els inicis es va anomenar hipertext, on a cada un dels  nusos o encreuaments, hi ha informació que es relaciona i redirecciona amb tots els altres. La informació continguda en cada nus, pot ser  text,  imatge fixa o mòbil,  dades, o adreces d’altres xarxes, etc., de manera que es pot anar expandint de forma exponencial.

xarxa d'informacióExisteixen tres punts fonamentals que son els Itineraris, Cronologia i Gigapixel. A partir d’aquests es pot accedir als Relats, els Agents i els Documents.

No pretenc explicar aquí l’estructura o el contingut de la web, només voldria esperonar a dedicar estona a anar descobrint tots aquests aspectes. Els documents son molt variats, des de cartes a documents oficials. Tenir la oportunitat d’accedir a la correspondència entre Picasso i diversos agents relacionats amb el Guernica, és molt interessant. L’apartat Gigapixel posa a disposició del gran públic un seguit d’eines tècniques per analitzar en profunditat la situació del quadre, alteracions o modificacions que ha tingut La voluntat del Museu és anar nodrint la web de nous contigus de forma que es converteixi en una eina viva de coneixement. És per això que no te un període de vigència tancat, sinó que anirà creixent i proporcionant més informació de qualitat sobre aquesta obra d’art universal. Val molt la pena.