Il trobatore de Verdi: final de temporada al Liceu

Després de les experiències musicals viscudes en la temporada 2016-2017 al Liceu, no gaire positives en molts casos, no tenia gaires esperances en aquesta darrera representació. També s’afegia que el muntatge presentat el 2009 de Gilbert Deflo, no portava a ser gaire optimista.

He d’admetre que al final va ser per a mi, una de les millors funcions de la temporada. Ja s’ha escrit molt sobre el llibret i l’argument una mica fosc i confós d’aquesta òpera, situat en l’etapa històrica en que es viu l’enfrontament entre el Compte d’Urgell i Fernando I d’Aragò. Així els personatges principals, Manrico i el Compte Luna, encarnen la lluita entre amfòs bàndols. En la versió que es presenta en aquests moments, s’han emprat imatges de dibuixos de Goya, Los desastres de la guerra, que es van projectant sobre teles negres per situar l’acció. Resulta molt sobri i efectiu. D’aquest manera es supera la versió fallida de Deflo. Em va semblar una mica repetitiu l’ús d’una mateixa tipografia en els escrits que apareixien sobreimpresos en les teles negres, de la mateixa manera que es va fer a Don Giovani. Per intentar facilitar la comprenssió d’aquest període històric, s’ha creat un personatge fictici que representa a Goya, que va apareixen en diversos moments de l’òpera. Personalment crec que no calia i que no aporta res de nou, al contrari, pot distreure.

Abans d’entrar a comentar les veus i els intèrprets, vull destacar el paper del cor. Les obres de Verdi donen una gran importància al cor i en aquest cas, també. Per exemple, és l’encarregat de marcar el contrast entre el poble, amb els cants d’alegria i de festa per donar pas tot seguit a la tragèdia explicada per Azuzena (La zingarella). Van complir amb escreix el seu paper. Crec, que a diferència d’altres aspectes de la temporada que ara finalitza, el cor ha anat guanyant, es nota més sólid, més equilibrat en quant a les veus i a les interpretacions. Només apuntar que potser les veus de dones queden una mica descompensades i afeblides, però, en tot cas, res que no es pugui resoldre de cara a la propera temporada amb més recursos econòmics i noves incorporacions.  El paper de Conxita García, la directora del cor, crec que ha estat molt positiu i que es noten els resultats de la tasc realitzada.

L’orquestra, sota la direcció de Daniel Callegari, va fer una bona lectura de la música de Verdi. Podies seguir perfectament els motius que et feien percebre la lluita o la preparació de la venjança. La força de determinats instruments o la presència de les cordes o la fusta, et predisposaven al que s’estava veient en l’escena. Així com en altres ocasions l’Orquesta em sona desequilibrada, que va una mica pel seu cantó, aquest dia em va semblar que va fer una bona tasca, que va recolzar l’acció i va contribuir en gran manera en el resultat final.

Absolutament desabedor Manrico, interpretat en la funció a la que vaig assistir pel tenor Marco Bertí. Va ser un cant pla, a ple pulmó, amb molta potència, però sense cap modulació. No trametia cap emoció i en les àries i duets compartits amb Azuzena, interpretada per la mezzo Marianne Cornetti, molestava la seva veu fins a tal punt, que només volies que callés. El contrapunt el va posar Artur Rucinski en el paper del Compte Luna. La veu modulada, amb un fraseig que donava tot el sentit al text. Era agradable, entraves en el paper i no és d’estranyar que tan ell, com Azuzena (Marianne Cornetti), revesin el reconeixement del públic. Després de tots els canvis de repertori que han hagut al llarg de l’any, aquest cop es pot dir que com ha mínim ha hagut una part dels intérprets que han estat a l’alçada del que el públic (millor dit: qualsevol públic) es mereix. Caldrà veure l’actuació de l’altre repertori per poder tenir la visió completa de Il Trovatore. 

Anuncis