Rigoletto de Verdi

Aquesta setmana han començat les representacions de Rigoletto al Liceu de Barcelona. Darrerament i amb molta freqüència, el meu grau d’enuig a l’acabament de les funcions és molt elevat i com he expressat en diverses ocasions el públic no es mereix actuacions com les que ens ha tocat viure. Però dimarts passat va ser diferent. Això no vol dir que no haguessin alguns desajustos tant per part de l’orquestra com per part dels solistes, però com som humans, aquestes petites falles, ajuden a valorar el conjunt.

La producció em va semblar molt interessant i la posada en escena molt efectiva. És una successió de quadres pictòrics, en la composició dels quals s’empren diferents tècniques, que porten a tenir la sensació de trobar-te en una galeria d’art. La simetria en les escenes , l’ús de línies rectes i de diagonals per ubicar els cantants i l’acció (l’escala que divideix l’escena al que representa la casa on viu Gilda), la divisió en plans per mostrar àmbits diferents (com en el tercer acte durant la Bella figlia dell amore, on en el pla superior estan Rigoletto i Gilda i en la part inferior, el Duc i Magdalena), o el recurs de línies piramidals amb la plataforma inclinada i els nobles al voltant, i Rigoletto a la part central, etc.Al tractar-se d’in espai delimitat i acotat per mitjà de la llum, contribueix a la sensació d’enclaustrament, d’absència de sortida, de fatalisme davant de la maledicció.

Un altre element importantíssim és la il·luminació, no dóna només suport al conjunt, sinó que adquireix la categoria de solista dins del repartiment de l’obra. El vestuari te el seu propi llenguatge, assenyalant les diferències dels personatges i la categoria i estament de cada un d’ells. Amb una visió holística de l’òpera com un art complert, crec que aportacions de creadors de diferents àmbits com el cas del dissenyador  Lorenzo Caprile, contribueixen a donar aquest sentit de globalitat. Per totes aquestes coses crec que realment l’escenografia, la posada en escena, la il·luminació i el vestuari, embolcallem l’acció.

El repartiment està integrat per Javier Camarena, com Duc de Mántua, Carlos Álvarez com a Rigoletto, Désirée Rancatore, com a Gilda, Ante Jerkunica en el paper del sicari, Sparafucile, Ketevan Kemoklidze coma Magdalena, en els papers fonamentals. Cal destacar també el paper de Toni Marsol interpretant a Marullo. Veure a aquest baríton al que tantes vegades hem sentit a l’òpera de Sabadell, com va consolidant la seva carrera, sempre dóna gust.

És convenient recordar com Verdi va voler que el paper de Rigoletto fos interpretat per un baríton, de forma que pogués aportar millor la dualitat del personatge: la seva vessant de malvat i per contrast, quan es manifesta com a pare. En canvi el paper del Duc de Mántua, havia de ser interpretat per un tenor, com indicador del caràcter frívol del personatge. Dins d’aquest estudi dels personatges, va assignar al baix el paper de malvat: Sparafucuile. I després tenim els dos personatges femenins: Gilda i Magdalena. La filla de Rigoletto, soprano lleugera, donat que ha d’interpretar algunes àries bellcantistes. I Magdalena, mezzosoprano, més lligada a la realitat. En el repartiment del Liceu, i no se si degut a haver escoltat i vist altres interpretacions, Javier Camarena no trametia la força i el vigor que s’espera del personatge. Crec que a La donna e mobile, va quedar un mica curt i en general en tota l’òpera. No és fer justícia segurament, però suggereixo escoltar-la en la veu de Pavarotti

 La veritat és que em van agradar molt més les veus de Gilda i Magdalena. L’exigència vocal de Gilda , és molt gran. La versió de Gruberova és fantàstica. No se perquè, però em recorda el quadre Ofèlia de John Everett Millais.

encara que prefereixo la interpretació de Caro nome en la veu d’Ekarina Siurina:

Però per apropar-nos a la que vam sentir al Liceu, incorporo la interpretació de Désirée Rancatore

Cal fer esment al paper del cor, en aquest cas, exclusivament d’homes. Sembla que Verdi va voler reflectir de forma ben palesa quin era el paper de la dona en aquella època, restringida al paper de cortesana o de puresa total.

En el ranking d’Operabase corresponent al 2015-2016, Verdi ocupava el primer lloc com a compositor més representat, i Rigoletto estava en el lloc 10 (La Traviata ocupa el lloc d’honor). És per tant una òpera molt coneguda, i a pesar d’això, cada cop que s’escolta, un pot anar descobrint més matisos, simbolismes, parts que havien quedat amagats. El canvi dins de la creació de Verdi que va comportar aquesta òpera, passant a personatges més complexos, no en blanc o negre, sinó plens de contradiccions i emocions i més propers a la realitat, ajuda sens dubte a viure-la amb més intensitat.Val la pena sentir al mestre Muti explicant els errors que moltes vegades es cometen al interpretar la música de Verdi, és tota una lliçó. El problema és que ens hem acostumat tant a aquestes modificacions, que si es fa una interpretació fidel, potser ens sembla que no és la correcte.

És un bon moment per tornar-la a gaudir.

Advertisements