Manon Lescaut a Sabadell

Ja fa uns anys que segueixo la temporada  que l’Associació d’Amics de l’òpera de Sabadell programa any darrera any. Aquesta setmana van posar en escena Manon Lescaut de Puccini, amb l’atractiu afegit per a mi, de la participació com Lescaut d’un bon amic i gran baríton, Enric Martínez-Castignani. Pot semblar absurd, però abans de començar estava intranquil·la, tot i estar segura de que no hi hauria cap problema. Però anem per parts.

L’escenografia. Així com normalment la considero molt encertada i que amb recursos escassos  en treuen un gran profit, aquest cop  em va decebre. Sobre tot el primer i el quart actes. Els motius son diferents. En el primer acte, i degut a que havien de tenir preparat el vaixell del 3è acte, quedava l’escenari molt reduït. Aquesta circumstància s’intentava minimitzar amb una escala, que permetia l’entrada i sortida del cor i d’altres personatges, però que en certs moments era un batibull de gent amunt i a avall, que trencava l’escena. Però el més preocupant va ser a nivell acústic. Les veus quedaven concentrades en el poc espai que restava i no permetia que es sentissin correctament. Si afegim l’orquestra, que pel meu gust, va pecar de massa intensitat, el resultat no va ser el millor. En el quart acte, l’escenografia no donava en cap moment la sensació de desert, de calor, d’espai buit, sense possibilitats d’aixopluc. Més aviat trametia sensació de caos, d’un espai bigarrat, ple. En aquest cas tampoc l’il·luminació va ajudar.

El tenor, Enrique Ferrer, va tenir un començament incert. En el primer acte li va mancar seguretat i la veu sonava forçada. Potser és que com he comentat abans,  l’orquestra l’anul·lava, i ell va intentar resoldre la situació amb més potència de veu. El problema aleshores, era la manca de matisos i acabava per sonar tot igual. En els altres actes es va anar resolent aquesta situació, i el resultat global va ser força positiu.

L’Enric Martínez-Castignani, baríton, va tenir una actuació molt complerta. Compaginava la tasca actoral i la interpretació musical amb gran naturalitat. Et feia creïble el personatge,   els canvis de situació els interpretava amb tota naturalitat. Es pot dir que era l’element “sènior” de l’obra, i es notava. En el seu cant podies percebre els matisos, les modulacions, els canvis.

Manon va brillar. Svetla Krasteva va tenir una brillant actuació. Va mostrar un domini fantàstic, una coloratura de veu i un timbre meravellós. Va ser tot un plaer sentir-la.

De moment val la pena sentir a Angela Gheorghiu en la cèlebre ària del quart acte: Sola, perduta, abbandonata.

Llàstima que el teatre no es va emplenar. Per qui no va tenir ocasió de veure-la, cal estar amatents al web de VOTV i la Xarxa de Televisions Locals que enregistren les tres òperes d’aquest any. De moment ja està disponible Don Giovani en l’enllac:  http://votv.xiptv.cat/operacat

Anuncis