Martha Argerich. Documental

Fa uns dies vaig tenir ocasió de veure junt amb un grup d’amics, el documental Bloody Daughter de Stéphanie Argerich. Encara tinc al cap el munt de sensacions, reflexions i dubtes, que em va provocar.

L’objectiu d’un documental és descobrir-nos alguna part amagada o poc coneguda d’una persona o d’una situació a partir del recull de documents de diferent tipus: imatges fixes, entrevistes i documents audiovisuals de tota mena. En base a aquest recull es pot plantejar que es vol mostrar,sent la realitat que,  a priori, no es té una idea clara de quin serà el resultat. En base a aquest punt de partida, cal suposar que la filla petita de Martha Argerich (i la única que porta el seu cognom) va anar rodant, acumulant material, i al final va decidir quin i com havia de ser la línia argumental del documental.

El resultat és colpidor. No deixa indiferent. Realment Stéphanie volia mostrar-nos determinats aspectes del caràcter, la vida i les relacions familiars? Ningú dubta de la vessant artística i musical de la seva mare (val molt la pena escoltar diverses interpretacions per gaudir d’una gran intèrpret) però com diu la seva filla, és un monstre i agafa tota l’energia de la gent que l’envolta.

Cal partir de la base que no va tenir infància, o millor dit, no va ser l’habitual d’una criatura. Gràcies a haver guanyat un premi molt joveneta, la seva mare va aconseguir una entrevista amb el president d’Argentina, Juan Domingo famíliaPerón. Aquest va decidir moure mans i mànigues i va aconseguir els mitjans per poder traslladar a la família completa a Viena, on la Martha va poder seguir la seva formació de pianista. Cal imaginar el trencament, lluny de la seva casa, del seu idioma, dedicada intensament a estudiar piano. Un primer resultat de tot això pot ser el fet que ha renunciat a la seva llengua materna i només de forma molt puntual parla castellà. Una segona conseqüència va ser que als vint anys va decidir deixar de tocar, oblidar. Es pot pensar que va prendre consciència de quina havia sigut la seva joventut, que havia sigut dirigida i que en cap moment havia pogut prendre cap decisió per si mateixa. Dóna la sensació de que no sap ni qui és ella ni quin és el seu paper com a persona. Veure tot això em va fer pensar que s’entenia que s’hagués tancat totalment en el món de la música de manera que la seva forma d’expressió i de comunicació és quasi exclusivament a través d’ella. Li costa expressar-se a través de les paraules, les respostes son quasi monosíl·labs i no es capaç de verbalitzar un pensament una mica complex: es nota que no troba les paraules, intenta pensar i buscar-les per al final dir: no se.

Amb aquest marc, cal intentar posar les peces de manera més o menys ordenada. I és difícil. Costa entendre la seva actitud envers les filles, sobre tot la primera, que va viure molts anys en un orfenat o amb famílies d’acollida, sense cap relació amb la mare. O amb la pròpia Stéphanie. Com diu aquesta, a vegades creu que és la seva mare una nena petita a la que cal cuidar.

Moltes vegades s’ha parlat de la vida i característiques dels genis. Del seu caràcter complicat, de les seves excentricitats i del seu narcisisme. En el cas de la Martha Argerich  no tramet la sensació de gran diva, al contrari, et sembla més aviat una mica deixada, com de tenir sensació de que fa nosa allà on està, de no saber relacionar-se amb el seu propi cos. En una paraula: està des ubicada i només pren entitat quan seu al piano. A les hores es transforma, somriu, fa gestos d’estar gaudint, de sentir-se còmoda, mira al director o als altres músics i en ells, es reconeix a si mateixa.

Cal acceptar que el documental aconsegueix captar l’atenció, provoca el diàleg amb les altres persones Gairebé et sents obligada a veure una i un altre vegada concerts de la Martha Argerich en un intent  comprendre-la i anar una mica més lluny del que les imatges et mostren d’ella. Recomano de totes totes veure el documental, sense apriorismes.

 

 

 

Anuncis