L’Ajuntament de Barcelona, dins del programa de Memòria Històrica, està preparant una exposició itinerant, relacionada amb les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, que es van celebrar a Barcelona l’any 1976.

Ha plogut molt des de llavors, però no tant com per no recordar el que va suposar aquella celebració i les conseqüències en la vida pública i privada de moltes persones, que va provocar.

Cal emmarcar-les en el context històric del moment, a encara no un any després de la mort de Franco. Tota la societat estava en ebullició, amb ganes de fer sentir la veu, amb necessitat de participar en els canvis que s’acostaven.

El moviment feminista era divers i estava representat per un ventall molt ampli d’associacions,  dones de partits polítics, entitats ciutadanes, moviments i grups de tot tipus. No era gens fàcil posar d’acord a tot aquell munió d’idees, interessos i voluntats. Les discussions eren vives, però per damunt de tot, va prevaldre la voluntat unitària.

Les dones militants en partits polítics, deien que vivien una doble militància, com a dones i com a membres d’un partit. I això no sempre era fàcil. Els partits eren un reflex de la societat, i molts homes creien que defensaven posicionaments d’esquerres i al mateix temps tenien comportaments absolutament masclistes quan parlaven de les seves companyes, o dels drets laborals i socials de les dones. D’aquí molts debats: què s’havia d’avantposar, la militància en el moviment feminista o la militància de partit. En el interior dels partits, no sempre es tenia clara la necessitat de participar en aquest moviment  i a vegades s’actuava més per l’estratègia d’ocupar espais i moviments ciutadans que pel convenciment de la seva oportunitat. A més de la incomprensió de companys de partit, les dones que estaven exclusivament en el moviment feminista, no miraven amb gaire bons ulls a les dones de partits: les veien com una amenaça i algun col·lectiu propugnava la creació de partits exclusivament de dones. Dins d’aquest marc, cal recordar la intervenció de l’Empar Pineda, que en tot moment es va presentar com a comunista, i que al parlar de Dona i Política, i recordant les lleis que havia decretat la Generalitat i defensant la necessitat d’intervenir en política, va aconseguir uns forts aplaudiments.

Amb tot aquest caldo de cultiu es va aconseguir organitzar les Jornades. Es va dividir en grups la preparació de cada ponència que s’havia de portar al plenari i que donarien lloc a les conclusions de les mateixes. Encara conservo els originals de totes les ponències escrites a màquina,  i retalls dels articles que van aparèixer aquells dies en els diferents mitjans (Avui, Tele-exples, Sábado gráfico, Por favor, Triunfo, La Vanguardia, Mundo diario, etc.) De manera especial conservo la de Dona i treball per ser la que vaig presentar al col·lectiu. Escrita a màquina amb una Olivetti Lettera 32, és un bon exemple de negociació, de voluntat d’acord que es va aconseguir després de moltes hores de debats i discussió.  Rellegir-la ara, mostra la claredat d’anàlisi i de síntesi, triant els punts claus. Tal com es diu en l’article escrit per Blanca Cia, que va aparèixer en El País, el passat dia 5 de gener, Dones en moviment, el món laboral i les seves condicions, és un dels aspectes en que s’avançat menys.

El record del Paranimf de la Universitat ple a vessar, amb gent ocupant la mateixa tarima des d’on parlàvem, no es pot esborrar. Com en l’actualitat, alguns mitjans van parlar de 2000 dones i d’altres 4000. La xifra no és el més important. El que si que ho és, és el fruit, el pòsit que va deixar en la societat i en les dones en particular. Crec que no és exagerat pensar que van canviar la vida de moltes persones.

Amb l’embranzida de les Jornades, es va organitzar una festa al Teatre Grec, en la que van participar grups de teatre i de música de dones. En aquestes ocasions, la col·laboració d’algunes professionals reconegudes, era de gran ajuda per aconseguir permisos. No faltava l’ajut de la M. Aurèlia Capmany, la Montserrat Roig, la Núria Pompeia, la Marina Rosell, la Colita, la Pilar Aymeric i moltes altres. Les vocalies de les Associacions de Veïns i altres entitats, tenien les seves paradetes i donaven a conèixer les seves activitats. Havia alegria i motivació.

Jornades_NP.jpeg

Quan darrerament s’alcen veus per posar de manifest un retrocés en les conquestes de la dona, potser convindria analitzar de nou en quin punt s’està i que ha pogut motivar aquest tirar enrere. No es pot viure vinclats en la nostàlgia, però cal saber d’on es ve per donar les passes en la línia correcte.

Anuncis

2 thoughts on “Jornades Catalanes de la Dona. 1976

Els comentaris estan tancats.