Cubisme i guerra. Museu Picasso Barcelona

Des del passat 21 d’octubre i fins el 29 de gener del 2017, està oberta l’exposició sobre Cubisme al Museu Picasso de Barcelona.

El període recollit és el comprés entre 1913 i 1919; és a dir des de l’any  anterior a l’inici de la Gran Guerra fins l’acabament de la mateixa. Un dels objectius és mostrar com els pintors cubistes que vivien a París van prescindir de tractar la temàtica bel·licista i es van centrar en seguir aprofundint en els aspectes teòrics i tècnics dels Cubisme.

El subtítol de l’exhibició, El cristall dins la flama, sens dubte fa referència al considerat manifest del cubisme, escrit per Apollinaire i que es va publicar a París el 1913. Es descriuen les tres virtuts plàstiques, la puresa, la unitat i la veritat que queden recollides en una flama com a símbol de la pintura. La flama te la puresa que fa que no suporti res estrany, conté la unitat màgica que fa, que si es divideix, cada flama sigui igual a la flama única i te la veritat sublim de la llum que ningú pot negar.

Al llarg de les cinc sales que integren l’exposició (1913-1914, 1915, 1916, 1917 i 1918-1919) es presenten les obres dels pintors més rellevants del cubisme d’artistes com Picasso, considerat pel mateix Apollinaire com a creador del cubisme, Braque, Gris, Léger, Matisse, Lipchitz, Laurens i Diego Rivera entre els més destacats. Vull fer especial esment dels quadres de Maria Blanchard. Ja he escrit altres vegades sobre aquesta pintora, però la veritat és que els seus quadres tenen una força especial.

Cal recordar que Maria Blanchard va viure a París en dos moments diferents de la seva vida. El primer cop van ser els anys de formació, d’aprenentatge (1910). Ja en aquest període va fer amistat amb Juan Gris i amb Diego Rivera i va ser amb aquest darrer amb qui va estar a Mallorca al començament de la guerra. La segona etapa a París comença el 1915 i coincideix de ple amb l’inici de la seva etapa cubista que s’allargarà fins el 1920, moment en el que fa un retorn a la pintura figurativa.

Durant aquest període i acompanyada del seu amic Juan Gris, es va anar integrant en el moviment cubista. Podríem dir que la seva obra inicial s’inclou dins de l’anomenat cubisme analític, per anar evolucionant cap el cubisme sintètic. (“El objecto ya no es analizado y desmembrado en todas sus partes constitutivas, sino que se resumen en su fisonomía esencial sin ninguna sujeción a las reglas de la imitación.” A: Mario de Micheli. “Las vanguardias artísticas del siglo XX”)

Encara que una de les característiques dels cubistes és el considerar el color com element no prioritari, i d’aquí les seves preferències pels tons neutres, grisos, negres, ocre o verds apagats, la paleta de Maria Blanchard era diferent. A més dels grisos, incorpora el rosa, el morat, el lila i un verd, no tan apagat. Un exemple el tenim en el quadre: Natura morta cubista del 1917 o en Dona amb guitarra del 1916-1917. El tercer quadre d’aquesta artista és Natura morta del pa, del 1919, en el que empra uns colors molt més vius, que ja son el preludi dels que farà servir en l’etapa següent i que es faria palès amb un retorn als colors del fauvisme.

Aquesta darrera obra em va captivar. Hi ha un domini del dibuix, de l’equilibri, de la distribució espacial que un cop més em va portar a Apollinaire quan parla de que així com l’art grec considerava l’home com mesura de la perfecció, els cubistes consideren l’univers infinit com l’ideal, deixant en les seves mans donar a l’objecte les proporcions adients al que ells vulguin expressar.

 

Una curiositat, em va sorprendre la quantitat d’obres que tenien com a element artístic la guitarra. M’imagino que la influència de Picasso pot haver sigut un element important, però segur que deu haver una raó de pes.

 

 

Un cop més voldria denunciar la política imperant en museus i sales d’art, que porta a l’absència absoluta de cadires destinades als visitants. Quan alguna persona ha hagut de seure a les escales del Museu per reposar una mica, ràpidament han aparegut tres o quatre responsables de sala dient que no es podia estar allí. Evidentment la persona ha continuat asseguda a l’escala. I el Museu Picasso te un problema. L’Ajuntament de Barcelona, tan preocupat per les polítiques del benestar, no pot permetre una discriminació cap a les persones amb problemes de mobilitat en un dels seus espais.

 

 

 

 

 

4 thoughts on “Cubisme i guerra. Museu Picasso Barcelona

  1. Potser en el nostre imaginari està més present l’etapa dels murals i de les obres a EEUU o Mèxic, però Rivera ja vivia a París abans que comencés la Guerra i tot just estava amb la seva primera dona i Maria Blanchard a Mallorca quan aquesta va esclatar. Els seus murals posteriors conserven trets del cubisme

  2. Cal esmentar tambè els sorprenents quadres cubistes de Diego Rivera; sorprenents ja q no te’ls esperes d’ell.

  3. Gràcies Enric. L’avantatge d’una exposició monogràfica és que et permet relacionar els diversos pintors i veure les diferències i l’evolució de cada un d’ells. En aquest cas son molt interessants els dibuixos de Picasso (sorprenent el dedicat a Léonce Rosenberg!), o els de Fernand Leger. Seria interessant establir la relació entre el cubisme i els compositors i música de l’época, t’animes?

  4. Gran post el que has escrit i superinteressant. Amb moltes ganes d’anar-hi. Em sento un privilegiat d’estar en contacte amb gent com tú dintre del nostre grup. Fa que l’anyorança d’uns temps millors culturalment parlant sigui més portable. Gracies! (ho comparteixo a Facebook.)

Comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s