Don Giovanni de Mozart a Sabadell

Un any més l’inici de la temporada  de l‘Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell va ser un èxit. Enguany celebren la 35ena temporada d’òpera, el 30 aniversari de la creació de  l’Orquestra Simfònica del Vallès i per arrodonir-ho, cal afegir els 20 anys de l’Escola d’Òpera. Per tant es tracta d’una temporada molt especial.

I per començar, i molt adient amb l’època de l’any en que ens trobem, van posar en escena Don Giovanni de Mozart.

Citant paraules de Roger Alier en el programa de mà:

És potser la més famosa de les òperes de Wolfgang Amadeus Mozart …

I cercant a la web Operabase.com, es pot veure que aquesta es manté en el desè lloc del rànquing mundial en quant a nombre de representacions des de l’any 2011-2012, amb una mitja de 365 anuals. Per tant es tracta d’una obra ben coneguda. Aquest fet te una part positiva però també comporta que tothom la tingui molt interioritzada i classificada segons els cantants, la producció, etc. Qualsevol interferència es fa més palesa i les comparacions, encara que siguin odioses, venen al cap.

Al trobar-nos davant d’una òpera bufa, algú pot pensar equivocadament, que es tracta d’una obra menor. En canvi s’afirma que és la millor de totes les dedicades al mite de D. Joan, i compositors com Beethoven, Liszt o Chopin van crear variacions de les melodies principals de l’obra. També es conegut que Wagner es referia a ella com “l’òpera de les òperes”.

Encara que sigui una obra dedicada a Don Giovanni, es pot dir que és el seu servidor Leporello, l’autèntic protagonista. Ell fa de lligam entre tots els personatges, representa, sens dubte, la part còmica,  però en el moment final, copsa tot el drama del seu amo i canvia de registre. Aquest paper va ser interpretat per Toni Marsol, baríton que ja altres vegades l’hem vist actuant en el mateix escenari o en el Gran Teatre del Liceu (on properament interpretarà a Marullo a Rigoletto i aquesta mateixa temporada el veurem com Masetto al mateix Liceu). Tant la vessant teatral com musical em va semblar esplèndides.

Les sopranos Núria Vilà en el paper de Donna Anna i Eugènia Montenegro com a Donna Elvira, son també velles conegudes. Núria Vilà ha interpretat amb anterioritat a Sussana en Le nozze di Figaro, o Frasquita a Carmen, Musetta a La Bohème, la Primera Dama a La Flauta màgica o Anna a Nabucco. De la mateixa manera es poden citar les intervencions a les darreres temporades de l’Òpera de Sabadell d’Eugènia Montenegro com a Abigaille a Nabucco, Pamina a La Flauta Màgica, Eurídice a Orfeo, Liù a Turandot o Marcellina a Le nozze di Figaro.  El anar seguint a aquestes sopranos en diversos papers, permet veure l’evolució de la veu, del to, del timbre i d’una manera o altre, poder percebre quins son els rols en els que es mouen amb més desimboltura. Aquesta continuïtat suposa per a mi un valor afegit que aporta l’Òpera de Sabadell.

Per contra he de dir que era la primera vegada que sentia a la soprano Sara Blanch, i em va deixar absolutament perplexa. Omplia l’escenari: amb la seva personalitat, amb la naturalitat amb que cantava i interpretava, amb el domini de l’espai escènic, amb la veu. El proper mes de març estarà al Liceu a Thaïs de Massenet, interpretant el paper de Crobyle. Caldrà veure-la.

Em va decebre Sinho Kim en el paper del Commendatore. Aquí no puc oblidar a Anatoly Kocherga en la versió de Don Giovanni de Calixto Bieito que es va representar al Liceu l’any 2002. Em va fer sentir por, realment trametia la contundència i el dramatisme del moment.

 La producció va ser eficaç i es pot dir que va aconseguir una molt bona nota. En altres ocasions ja he comentat que les posades en escena, partint de recursos limitats, aconseguien uns nivells insuperables. És minimalista en tots els aspectes: materials i colors. Però la conjunció amb el joc de llums, fa que la suma de tots aquests elements, embolcalli l’acció dramàtica presentant-la als ulls del públic de manera complerta. Potser el moment de la baixada a l’infern de D. Giovanni va ser un tant previsible, però efectiva.

El cor cada cop sona millor. Totes les veus queden compensades i equilibrades.

Un aspecte que cal parlar son els aplaudiments que tallen contínuament la representació. Aquest mateix fenomen es dóna al Liceu i trenquen la concentració dels cantants i l’emoció del públic. En certes ocasions sembla lògic però, que s’aplaudeixi després de cada ària o duet, no és de rebut. En espectacles teatrals és inimaginable que s’interrompi l’obra, a les hores, perquè es fa i/o es permet en l’òpera? Potser de la mateixa manera que es demana que es tregui el so dels dispositius electrònics o que no es permet l’accés un cop començada la sessió, s’haurà de recordar al públic que la millor manera de manifestar el reconeixement a un cantant, és al final de tot.