L’ avenir (El porvenir)

Les reaccions quan s’acaba de veure una pel·lícula poden ser diverses i fins i tot, a vegades, enfrontades amb les d’altres persones. Això és bo. Ens permet reflexionar sobre punts de vista diferents que es deriven de la “motxilla” que cada un de nosaltres portem a l’esquena.

És el cas de l’Avenir, pel·lícula francesa-alemanya, presentada a la Berlinale d’aquest any i dirigida per Mia Hansen-Løve. Personalment el fet que l’intèrpret principal sigui Isabelle Huppert, em dóna garanties de que no és una cinta qualsevol. És un criteri subjectiu i com a tal, qüestionable.

Crec que no es tracte de cap obra mestra, però és interessant de veure. L’argument és senzill, real, quotidià, allunyat d’escenes amb cridòries: tot transcorre amb normalitat. Per a mi és una pel·lícula costumista, impressionista, que va deixant pinzellades que ens ajuden a emmarcar tota la història. És suggerent, oberta a que l’espectador es pugui reconèixer en alguns dels personatges o que discrepi davant de les reaccions que tenen.

Ens presenta a una dona,  a la cinquantena, professora de filosofia en un institut, que escriu manuals de prestigi i d’éxit en el seu moment i que es troba en un punt de la seva vida situat al mig de dues generacions: la seva mare i els fills. I tot això es desenvolupa en un moment de lluites estudiantils, de separació del marit i de canvis professionals.

Està desorientada. Cal ressituar-se. Ha de reubicar  totes les peces que conformen la seva vida. Algunes coses no les entén i li resulten doloroses.

He llegit opinions i crítiques escrites en diversos mitjans o en webs de cine, i el que per alguns és motiu de crítica per a mi és positiu: aquesta pel·licula no expressa grans emocions, pot semblar plana, freda i per això mateix fa que cada espectador posi les seves propies emocions i reflexioni sobre els fets que presenta. Deixa veure el pas del temps, no només les seqüeles físiques que això implica, sinò principalment en les idees i pensaments.

M’ha semblat encertada una opinió que diu:

Mia Hansen-Love habla de una generación de europeos que hemos crecido en pleno Estado del Bienestar, con todas las oportunidades a nuestro alcance, y que creemos haber fundamentado nuestra vida en valores de progreso y tolerancia. La protagonista ve que sus relaciones familiares se resquebrajan (el marido la abandona, la madre cae en el delirio…), su prestigio profesional se tambalea y su entorno social evoluciona ajeno a los valores que han marcado su vida. “El porvenir” es una historia sobre convicciones y fragilidades. Cuando Nathalie dice “ahora soy realmente libre”, lo hace sumida en la amargura y, sobre todo, en el desconcierto. La protagonista busca en la Filosofía y en una granja perdida en los Alpes un sentido a su vida, pero nota que su propio espíritu se ha ido perdiendo por el camino.

2 thoughts on “L’ avenir (El porvenir)

  1. Quan escrius que és una gran pel·lícula, podries especificar en que et bases? Personalment no crec que sigui una cinta que passi a l’història, però el guió i la interpretació em semblan interessants. Crec també que s’adreça a un segment de població determinat i per tant limitat.

Els comentaris estan tancats.