Contar la música. Jesús Ruiz Mantilla

Poder aprendre d’altres persones és una gran sort. Gràcies al consell d’un amic, vaig llegir el llibre de Jesús Ruiz Mantilla: Contar la música. Ed. Galaxia Gutenberg; Barcelona 2015.

Ja hi ha moltes opinions i crítiques sobre el llibre i el seu autor. La meva pretensió és centrar-me en les tres intèrprets femenines que apareixen en l’obra. És evident que els compositors o els directors d’orquestra més coneguts a nivell internacional, són els que són, però potser comença a ser hora de fer un pas decidit en la incorporació de dones no només com a compositores, sinó també com a directores d’orquestra. És cert que només hi ha un 10% de dones dedicant-se a la direcció, però no estem parlant de quantitat, sinó de persones preparades que desenvolupen una tasca rellevant. Per exemple, quan es parla d’espanyols pel món, es podria haver citat a Isabel López Calzada, directora de la Orquesta Sinfónica de Mujeres de Madrid. I no diguem quan es parla de compositores. Avui en dia ja ningú pot obviar a Fanny Mendelssohn, Clara Wieck (Shuman) o Anna Magdalena Bach.

En aquest vídeo es poden veure cinc directores d’orquestra al Festival de Lucerne: Konstantia Gourzi, Mirga Gražinytė-Tyla, Anu Tali, Maria Schneider, Elena Schwarz i Arabella Steinbacher:

M’ha sorprès molt els punts d’interès i la manera d’expressar-se de les tres dones músics que apareixen en el llibre: Maria Joao Pires, pianista, Anne-Sophie Mutter, violinista i Rosa Torres-Pardo, pianista.

De la Maria Joao Pires voldria destacar algunes de les seves opinions:

No necesito el piano, necesito la vida. Utilizo el piano para mejorar la vida.

No me gusta estar sola en un escenario, me siento aparte, distante y creo que representa un mal ejemplo para el público porque los artistas debemos mostrar que las cosas en el mundo se arreglan trabajando juntos.

El cuerpo forma también parte del instrumento. Para expresar la música, ésta debe pasar por tu cuerpo, no hay otra solución.

No cabe el futuro sin una buena educación que enseñe a los niños a apreciar cosas que no tienen que ver con el dinero

Cadascuna d’aquestes frases contenen un pou de sabiessa. La tasca educativa que va posar en marxa entre els nens i joves, i que per problemes polítics i econòmics no va poder resistir el pas dels anys, era un compendi de la seva forma de pensar i de sentir la vida. El pensament de que tot el cos participa en l’expressió de la música, m’ha recordat a Jordi Savall, que en alguna ocasió defensava que la seva agrupació toqués a peu dret, ja que els permetia més llibertat de moviment per sentir i viure la música.

D’Anne-Sophie Mutter destacaria la seva vitalitat, la seva humanitat, el saber estar arrelada a la realitat i a les emocions més quotidianes.

Yo creo en la música como una fe creativa, que no nos castiga y nos da esperanza. La humanidad busca el amor y la belleza y, en este sentido, la música lo da todo.

Perseguir logros es fundamental, no puedes alcanzar las estrellas si renuncias a tu espíritu de superación.

En momentos de necesidad, la música se convierte en una fuente de energía positiva y de esperanza.

Em sembla extraordinàriament important la reflexió que fa sobre el públic:

Me da miedo que, con lo poco finos que nos estamos volviendo en algunos aspectos, acabemos laleducando al público y convirtiendo a quién acude a los conciertos en gente con los oidos menos exigentes.

També em va recordar diverses converses que he mantingut al llarg del temps, sobre la importància de la figura del director d’orquestra i sobre la seva necessitat o no, quan la compara amb l’entrenador d’un equip de futbol i diu:

… desde mi experiencia musical, qué difícil resulta conseguir que un buen número de divos se entreguen al grupo.

Rosa Torres-Pardo és una pianista de prestigi internacional. Dels diversos aspectes que es tracten en el llibre, el que per a mi destaca més, és la seva necessitat de compartir la música, ja sigui amb el públic, amb altres músics o amb altres creadors. El fet de compartir, fa créixer, ensenya i serveix per descobrir i anar més enllà dels aspectes més superficials. Després de recórrer mig món fent recitals o col·laborant amb orquestres diverses, va buscar el poder interpretar amb agrupacions de música de cambra, de manera que pogués viure de forma més directe, el contacte i la relació amb els altres intèrprets.

Me parece una maravilla también que músicos de distintos orígenes podamos compartir un mismo idioma sin hablar gracias a nuestro modo de expresión.

És interessant quan comenta:

un día tuve ocasión de compartir escenario con el actor  José Luís Gómez y comprendí que la voz, la palabra, la iluminación en escena daban a la música un sentido, una dimensión aún mayor.

A partir d’aquí hem pogut gaudir de la pel·lícula Ibèria de Carlos Saura, o de la seva participació en diversos documentals o fins i tot en la producció d’un en concret dedicat al músic Antonio Soler.

I com no podia ser d’un altre manera, també fa referència a la importància de l’educació musical:

Enseñar nos enriquece a todos; por un lado le hace a uno analizar, pensar en voz alta y ser consciente de muchas realidades sobre el instrumento. Se aprende y por otra parte aporta la felicidad de poder ayudar.

M’ha semblat molt interessant el fet que les tres intèrprets treguin a col·lació el tema de l’educació. Manifesten la necessitat de compartir, de lliurar el propi coneixement als altres, de no quedar-se tancades en una habitació de cristall per a ser admirades, en definitiva és un acte de generositat, d’entrega.

Nota: a la xarxa hi ha molts documents sonors sobre aquestes tres dones. Val la pena sentir-los i/o veure’ls

6 thoughts on “Contar la música. Jesús Ruiz Mantilla

  1. Un cop més crec que cal parlar d’educació. No es pot tenir el mateix comportament en un espectacle esportiu que en un espectacle teatral o que en un concert. Cal entendre que la música és un llenguatge i que de la mateixa manera que quan algú enraona s’ha d’escoltar, quan algú s’ens està dirigint emprant la música, també hem d’estar atents per comprendre el que ens està expressant. Per part dels músics és important aconseguir comunicar amb el públic i aquest ha de sentir el que li estan trametén. D’aquesta comunió neix el respecte mutu.

  2. Moltes felicitats. Article impagable! Molt gran el comentari de la Mutter: “Me da miedo que, con lo poco finos que nos estamos volviendo en algunos aspectos, acabemos educando al público y convirtiendo a quién acude a los conciertos en gente con los oidos menos exigentes.”

    Gràcies.

Els comentaris estan tancats.