Rèquiem de Verdi al Palau de la Música

El passat dilluns dia 12, es pot dir que va començar el curs musical de la ciutat. I de quina manera! El Rèquiem de Verdi no deixa indiferent a ningú i molta gent el porta incorporat al seu bagatge personal, de manera que l’identifica i reconeix sense problemes. El que a vegades succeeix és que una peça es te interioritzada en una versió concreta i amb uns cantants determinats. Això fa que durant uns minuts es tingui la sensació d’estar sentint quelcom de diferent. La gran avantatge en aquest cas va ser, que ens trobàvem enfront de la London Symphony Orchestra, dirigida per Gianandrea Noseda i de l’Otfeó Català i el Cor Jove d’aquesta mateixa institució. D’aquesta manera ràpidament ens vam sentir immersos en la versió que ens oferiren.

Aquests darrers dies s’ha parlat molt del nou director dels cors de l’Orfeó Català, en Simon Halsey i de com aquest primer concert podia donar pistes sobre el futur dels mateixos. No es pot deixar de costat  la seva experiència i autoritat reconeguda internacionalment pel que fa a la música coral i la força i vitalitat que traspuen tots els projectes en els que participa. Així dons, aquesta actuació estava en el punt de mira de tots els aficionats a la música que emplenavent de gom a gom el Palau. Des de la meva visió d’aficionada, no em va desesebre gens el resultat. Alguns experts han comentat que van haver petits desajustos, però pels comentaris a la sortida, la gran majoria van gaudir d’allò més.

La situació a l’escenari dels cantants, just a tocar del cor i per darrera de l’orquestra va ser molt encertada. La relació i coordinació entre les veus va ser més intensa. Destacaria la veu de la mezzosoprano Violeta Urmana. El timbre, les modulacions, coloratura i emoció amb la que cantava, van ser extraordinaris. El baix, Michele Pertusi, va semblar que en algun moment estava incòmode per la calor i que l’afectava. Però així i tot, es notava la veterania i semblava que no feia cap esforç, la veu li sortia amb tota naturalitat.

I deixo pel final comentar alguna cosa del director. Insisteixo sempre en buscar localitats que em permetin tenir una bona visió del director, és fonamental. I dilluns va ser un espectacle fabulós. Gianandrea Noseda omple l’escenari, dirigeix amb tot el cos, els braços, les mans i les cames. Només seguint-lo a ell, pots entendre i seguir els diferents instruments, el ritme i les anotacions que marquen al conjunt de l’orquestra i el cor. Els segons finals de recolliment, un cop acabada la música, i abans de donar pas als aplaudiments,  van servir al públic per assaborir  l’obra que acabàvem de sentir.

Un molt bon inici de curs.