Museu Memorial de l’Exili. La Junquera

La visita a aquest museu era una assignatura pendent des de feia temps. Havia seguit la ruta de l’exili fins els camps de refugiats i el cementiri d’Argelés, però havia deixat per un altre ocasió la visita al Museu de La Junquera.

Una primera cosa que cal dir, és que el contingut es basa en imatges i documents relatius al pas de la frontera de les prop de 500.000 persones que fugien cap a França, al final de la guerra civil.
La documentació és abundant i es requereix temps per anar llegint i mirant les fotografies i les imatges que s’exposen. Anar amb pressa seria un error.

Les imatges son colpidores. Al mateix temps és impossible no relacionar-les amb la situació actual dels refugiats de Síria o d’Afganistà o de qualsevol part del món. Quan llegeixes les condicions en les que els va tocar viure als exiliats en els camps de refugiats, immediatament et venen al cap les notícies que es poden llegir als mitjans de comunicació, entorn als  camps que es van creant sobre la marxa, per acollir a totes les persones que fugen de la guerra a casa seva. Però aquest és un altre tema, punyent, en el que no pretenc entrar en aquest moment però que tampoc puc ni vull deixar de costat.

La coincidència de tots els testimonis d’exilats, en el sentit que no creien que anès a ser una estada llarga, va configurar en un primer moment, unes formes de vida determinades. Va haver de passar un cert temps i sobre tot, l’acceptació per part d’EEUU del govern de Franco, perquè es prengués conciència de que es trobàven davant d’una situació que havia d’esdevenir llarga i complexe. És sabut que algunes persones van optar per tornar (en funció de la seva significació política o per lligams familiars) mentre que d’altres van haver d’anar post posant el retorn o renunciar definitivament a ell.

Es va evidenciar que França no estava preparada per rebre l’allau de persones que van arribar per diversos camíns. D’entrada no van reaccionar  i es va mantindre tancada la frontera fins al cap d’uns dies quan ja Franco havia entrat amb les seves tropes a Barcelona (26 de gener). La gent s’amuntegava a les carreteres que duien a França, era el mes de gener, feia fred, no anaven abrigats ni duien calçat adient, la fam feia estralls. El govern francés no va estar a l’alçada de les circumstàncies. Volia mantenir la “neutralitat” però la realitat va ser que va prendre partit encara que no ho digués obertament.

De tot aquest conglomerat de gent, el sector intel.lectual i artístic van emigrar majoritàriament cap a Amèrica i en gran part a Mèxic. Els treballadors van romandre bàsicament a França. Molt aviat es van trobar enxampats per la Segona Guerra Mundial, participant molts d’ells de forma activa en la Resistència.

Es pot dir que tot l’exposat al Museu ens és prou conegut. Veure-ho i seguir-ho de forma ordenada i sistematitzada, permet seguir el fil dels aconteixements i anar relacionant aconteixements, fets i persones fins a tenir un mapa mental del moment, molt més nítid.

Exposició temporal: Menús de Guerra
Aquests dies és possible visitar l’exposició dedicada a menús en temps de guerra. L’aliment és imprescindible i cal posar imaginació i inventiva per a substituir certs ingredients quan aquests no es poden trobar o tenen un preu inabastable.
El receptari és variat i curiós. Primen les receptes amb llegums, pensant sempre en la necessitat de matar la gana. És sorprenent la truita de patates, sense patates i sense ous!

Contrasta una taula parada amb una vaixella fina i coberts de tot tipus. El primer que ve al cap es pensar, quì la parava així? Potser servir la truita que dèiem abans en aquests plats, la feia més saborosa.