El ruido del tiempo de Julian Barnes

Un amic del grup de música, ens va suggerir que llegíssim aquest estiu el llibre de Julian Barnes, El ruido del tiempo,  editat per Anagrama.

L’història gira entorn al músic rus Shostakóvich, i en base a fets reals de la vida i circumstàncies d’aquest, crea una novel·la amb situacions i pensaments derivats de l’actitud de Shostakóvich en relació al poder, des de l’època estalinista fins a la seva mort l’any 1975. Aquesta obra  planteja la relació entre la música i el poder, o en termes més globals, entre l’art i el poder.

És un llibre per llegir amb calma i tenint molt presents el desenvolupament dels fets succeïts a Rússia i l’evolució política en funció dels dirigents de cada moment. Es va seguint la vida del músic des de la seva infància veient com es va transformant en un personatge aclaparat pel poder. Ell només volia fer música i tenir la tranquil·litat necessària per a compondre: res més. Però, la manera d’aconseguir-ho, és correcte? no voler ser un màrtir, és una actitud abominable? Intentar separar els dos mons, el polític i el de la música, és possible? les actituds individuals han de prevaldre sobre l’interès col·lectiu? Era conscient d’aquesta dificultat i així ho expressa. A la pàgina 69 podem llegir:

Que el Poder posea las palabras, porque ellas no pueden manchar la música. La música escapa a las palabras; es su propósito y su majestat.

Però no és fàcil viure aquesta dicotomia. La por acompanya en tot moment:

Miedo:¿qué sabían los que lo inspiraban? Sabían que daba resultado, sabían incluso cómo funcionaba, pero no qué se sentía.

fins a destruir:

Había tres maneras de destruir un alma: con lo que otros te hacían; con lo que otros te hacían hacer, y con lo que tú, voluntariamente, elegías hacer. Cualquiera de los tres métodos era suficiente, aunque si se combinaban los tres el resultado era irresistible.

De forma paral·lela es va seguint la vida d’altres músics com Prokófiev o Igor Stravinsky i el paper que van jugar cada un d’ells. És molt interessant no perdre el fil de les composicions i com sempre recomano, compaginar escoltar-les amb la lectura del llibre.

Personalment he gaudit amb aquest llibre i el recomano. Però perquè es puguin comparar diferents opinions, adjunto la crítica apareguda a Babelia,  l’escrita per Frans van den Broek a infolibre o la de Juan Flores a Revista de letrasTotes elles aporten elements d’anàlisi molt enriquidors. Bona lectura ; ).

Nota: El diari El País publica una entrevista amb Julian Barnes que amplia i explica  el sentit de la seva obra. Deixo l’enllaç per que vulgui llegir-la.