Ella i els arquitectes de Gerard Vàzquez

Fins el 31 de juliol, es representa a la Seca. Espai Brossa de Barcelona, l’obra de teatre “Ella i els arquitectes”, dirigida per Damià Barbany que actua també a l’obra. Aquesta obra està coproduïda pel Festival Grec 2015 i s’ha fet algun retoc per poder ser representada en un altre ambient diferent del Festival Grec.

Una primera reflexió a fer, és la tristor que provoca una sala amb només set espectadors i cinc actors més el tècnic de so. Cal esperar que els altres dies no sigui així, però és evident que el primer que ve al cap és com pot subsistir una obra en aquestes condicions. Tots sabem que la cultura és una inversió en favor de la ciutadania i del país, però, on està el límit? És complicat respondre perquè es podria caure en el parany que només es poden representar obres conegudes o d’autors consagrats o de grans companyies. I no ha de ser així, cal fomentar noves formes d’expressió i de veure les coses.

En Gerard Vàzquez tampoc és un nouvingut. La primera obra seva es va estrenar l’any 2002 i ha obtingut diversos premis de teatre. La posada en escena d’aquesta peça, combina elements diversos, titelles, cabaret, música i text. El ritme és àgil i manté l’atenció.

El problema és que es volen dir masses coses. Quan acaba penses: que em volien dir? quina idea hi ha al darrera del text?. De manera una mica simplista dius: es tracte d’un cant contra la guerra i no perquè no sigui correcte tornar infinites vegades si cal sobre aquest tema, no, el problema és la forma de tractar-lo. I de retruc afegeixes: hi ha la idea de la mort i de com l’èsser humà l’afronta o millor dit, com la rebutja.

La pregunta que ve a continuació és: cal situar la trama en la Guerra de Successió, en el 1714? Quan ha hagut tantes celebracions, commemoracions, conferències, cursos, seminaris, debats, dissertacions, representacions, etc. etc. entorn a aquest tema, sembla una mica agafat pels pels convertir-lo en el continent de l’obra. O potser si que l’autor vol realment que es torni a parlar d’aquesta data. En alguns moments tenies la sensació d’estar a classe. T’expliquen els fets i com es van desenvolupar, i aquest nivell de detall fa que  es desviï l’atenció del que creies important: la mort i la guerra. Cal tornar a centrar-se i no perdre’s per les branques.

Els salts en el temps des del 1714 als moments actuals s’empren per introduir elements comparatius de la situació del passat i l’actual. El plantejament neutral de les diferents opcions polítiques és molt correcte.

Els personatges dels arquitectes em van recordar molt el llibre Victus de l’Albert Sànchez Piñol, publicat el 2012. Tota la descripció de les muralles, els punts forts i febles, l’estratègia militar que comporten, etc. tot sonava  a conegut. A destacar l’escena de sexe explicant la composició del formigó, estàmolt aconseguida!

La labor dels actors em va agradar força. Mantenir el ritme, la presència constant en escena, no es fàcil i ho aconsegueixen amb un resultat brillant.

Insisteixo en que cal veure moltes obres d’autors i temàtiques diferents per anar aprenent. És el mateix que passa amb la pintura o amb la música, només veient i escoltant-ne molta pots anar apreciant els diversos matitzos. Per tant, en aquest comentari només vull posar de manifest els dubtes que em va provocar aquesta obra. De ben segur, altres persones van treure altres conclusions, igual de vàlides o potser mès que les meves.

Cal anar al teatre.

.

One thought on “Ella i els arquitectes de Gerard Vàzquez

  1. Anna: Fes arribar aquest comentari a aquella gent. Potser és treure’n els mals records d’aquella nit sense espectadors.

Els comentaris estan tancats.