És difícil centrar-se exclusivament en l’exposició que el Cercle del Liceu dedica a  Ramon Casas en el 150 aniversari del seu naixement, i deixar de costat el “continent”, el mateix Cercle del Liceu, joia del modernisme. Però faré aquest esforç,  només comentaré les obres de Ramon Casas en relació a Júlia.

La història de Júlia fins fa poc, ha estat plena de clars i obscurs, creant-se una idea que al final s’ha demostrat que no s’adeia amb la realitat. Durant molts anys s’ha dit que Júlia era una noia de classe humil que es dedicava a la venda ambulant de loteria. La diferència d’edat i d’entorn social van afavorir que es crees una història que podia semblar més atractiva que la pura realitat.

Es pot veure encara un documental escrit i dirigit per Emiliano Cano i que va aconseguir nombrosos i re-nombrats premis que manté aquesta teoria:

La comissaria de l’exposició del Cercle, Isabel Coll Mirabent, ha pogut accedir a molts documents que han servit per demostrar que Júlia Peraire era filla d’una família benestant que va donar estudis a les seves tres filles, cosa gens habitual en l’època. Al ser el pare funcionari, quan va morir aquest, els van concedir un lloc de venda de loteria en el que va treballar Júlia junt amb les seves germanes. Per tant, en la seva infància i primera joventut, havia gaudit dels  ambients  que en un futur havia de representar a través dels cartells . La realitat va ser que es van topar amb la doble moral que practicava la burgesia catalana: una cosa era tenir “una querida” i l’altre aparèixer en públic amb ella. A primers de segle era quasi obligat tenir una amant, sinó suposava no tenir mitjans ni categoria suficient. S’explica l’anècdota que en una funció al Liceu, una dona es va assabentar que el marit tenia una amant que ell li va mostrar a distància. Tot seguit i per demostrar-li que ell no podia ser menys que els altres, li va assenyalar l’amant d’un personatge molt conegut. La dona, després d’observar-la es va dirigir al seu marit i li va dir: “M’agrada més la nostra”.

És molt interessant l’agrupació de les obres: ens permet anar seguint l’evolució de la relació de la parella. En tot moment, la mirada, l’expressió de Júlia, l’actitud i la forma d’anar vestida, ens indiquen el punt en que es troben en Ramon Casas i ella. L’etapa inicial es caracteritza en que el pintor utilitza teles o mantons per pintar-la. La mirada és directe,  provocadora, penetrant, com dient: aquí estic jo.

En una segona etapa, com a musa de Casas apareix en tots els cartells que li eren encarregats. Així, encara que ella no podia participar en aquells esdeveniments, la seva presència era plena. Aquí també es pot parlar d’hipocresia: tothom donava per fet que si s’encarregava alguna cosa a Casas ell utilitzaria a Júlia com a imatge, però es mantenien les formes de que ella no hi participés.

Un nou canvi: ja la veiem vestida però encara la seva mirada és agressiva, provocadora.

Els anys van anar passant i en alguna de les obres ja es nota el gest de cansament de voler canviar de paper, de no ser més la imatge que només pot representar situacions especials però que mai pot ser ella mateixa. És per això que la part final de l’exposició ens permet veure com finalment Casas va acceptar aquest canvi i va pintar a Júlia en situacions quotidianes, emprant alguna model per altres quadres.

En arribar al final ens trobem amb l’autoretrat d’en Ramon Casas i el darrer quadre de Júlia. Queda poc a dir. Potser per entendre perquè la majoria d’obres de Júlia estan en mans privades, cal saber que la germana del pintor va impugnar el testament i que va aconseguir que li deixessin a ella tota l’obra del pintor. Es va posar a la venda i d’aquí que anessin a parar a col·leccions privades. Quin final més vil!

Casas és reconegut com a pintor impressionista, però en els retrats (punt fort del pintor) es pot parlar de pintura realista per com tracta el color (per exemple el color de la pell) o  les formes.

Encara que no formin part de l’exposició, no es pot deixar d’anomenar les pintures que Ramon Casas, l’any 1899 va fer a la Sala de jocs o rotonda del Cercle. En aquest cas, l’artista va pensar fins i tot il· de la sala i dels quadres, de manera que aconsegueix crear la sensació que estan pintats sobre vidre. Els temes triats van ser sobre la música, les sales d’espectacles o l’ambient d’aquests espais.

Personalment m’interessa més la vessant de dibuixant i cartellista. Però tot això dóna per un altre apunt.

Nota: Els noms dels quadres no son els reals, sinó una apreciació personal dels mateixos.

2 thoughts on “Júlia, el desig. Ramon Casas. Cercle del Liceu

Els comentaris estan tancats.