Seguint el camí d’en Xavier Macià, escric aquest comentari tot sentint el quartet de corda núm. 16, op. 135 de Beethoven. Per si el voleu sentir-ho mentre llegiu, he triat una versió que, seguint els comentaris i recercant sobre el Alban Berg Quartet, m’ha semblat adient.

Aquesta introducció és per parlar de poesia. Que millor que sentint música!

Confesso que no coneixia a aquest poeta, però he d’admetre que m’ha colpit sobre manera.

El prefaci de Sam Abrams és imprescindible per conèixer i entrar  en la poesia de Xavier Macià. Així ens diu que:

(hi ha) dues maneres d’encarar la trajectòria literària, la manera de més notorietat i soroll,(…) o la manera més callada o retreta, (…) Xavier Macià Costa pertany, indubtablement, a la segona categoria.

es dóna totalment, ho dóna tot a través dels seus poemes i també mira d’assolir una senzillesa “sense precedents”

És també  clarificadora l’exposició de la teoria  d’Eliolt que fa Abrams sobre la poesia:  la considera  un instrument d’exploració des d’un punt inicial fins a un punt final o d’arribada. Si l’apliquem  al cas concret de Xavier Macià, s’ens fa evident  aquesta idea de fer camí que segueix en aquest llibre.  Va cercant i aprofundint  (idees, sentiments, emocions, frustracions, etc.) fins arribar a un coneixement més acurat de si mateix i de l’entorn, després d’haver passat per diferents estadis.

xavier_macia

A vegades llegir poesia es fa difícil perquè el  vocabulari emprat no ens és conegut i en conseqüència, les paraules no porten associada per a nosaltres una carga  emotiva: son fredes. Demostren una gran riquesa de vocabulari per part de l’autor o autora, però aquí es queden. Sovint cal tenir el diccionari ben aprop per entendre’ls. Amb els  poemes de Xavier Macià ens sentim identificats, contínuament ens suggereixen idees per reflexionar, i tot això és fruit del coneixement del llenguatge de tal manera, que sap trobar les paraules que millor poden trametre aquests sentiments. No és reflex d’una manca de coneixement, al contrari, forma part de la tasca d’introspecció que fa sortir a la superfície el més profund, sense artificis.

La poesia és per llegir-la poc a poc, fruint-la en cada moment. Però en aquest cas concret, necessites continuar, no pots deixar el llibre. D’una forma o un altre, et sents atrapat en el mateix procés que va seguir el poeta i cal arribar al final, però encara que sembli contradictori, sents que has de tornar un cop i altre endarrere per recuperar pensaments, idees o imatges que han quedat mig dibuixades.

És molt difícil deixar aquí només un poema. Un dels primers del llibre, Hubble, comença així:

Hauràs d’aprendre a dir-ho tot,

per més que faci mal.

o l’inici de “L’ofici de viure” (homenatge a Jordi Julià):

no és tan terrible com et sembla

també voldria fer referència a “Au bout de la nuit” (homenatge del poeta a L.-F. Cèline i P. Sif):

Has arribat fins aquí.

al llegir aquests mots, has de seguir llegint, no pots parar.

Citaria molts més, però recomano llegir-los de primera ma (i en aquest cas tenir el llibre en paper per poder fer anotacions)

One thought on “Obre les mans de Xavier Macià

  1. Anna,
    Estic convençut que al Xavier li agradrà molt llegir els teus comentaris. Li agrada que els lectors llegim els seus versos en mode “slow”, fent un acte d’introspecció, amb sentiment – com ell els ha escrit.
    La tria musical es encertadissima !!!
    Casimir

Els comentaris estan tancats.