Temporada 2015-16 Òpera de Catalunya

Ha acabat la temporada 2015-2016 programada per l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell. Les òperes que he vist han estat Le nozze di Figaro de Mozart, Otello de Verdi i Madama Butterfly de Puccini.

D’entrada i amb aquest cartell, només cal pensar en estones agradables i interessants. Aquest any he assistit amb pocs dies de diferència a la posada en escena d’Otello al Liceu i a La Faràndula de Sabadell. Pot semblar presumptuós per part meva, però respectant les distàncies entre ambdues representacions, en molts moments em va semblar més interessant l’Otello de la Faràndula que el del Liceo. Aquest darrer em va enfurismar bastant. No crec que valgui la pena parlar més dels canvis de repertori que ha hagut aquesta temporada al Liceu i que hem hagut de patir sense possibilitats de queixa. És preocupant pel que comporta de pèrdua de categoria del teatre el veure com els cantants anul·len les seves actuacions de forma repetida. Quan un cantant valora per la seva carrera el poder dir que ha actuat en tal i qual teatre de primera categoria, no renuncia fàcilment a una actuació. Però, ja s’han dit moltes coses en relació a aquest tema.

Una iniciativa de l’Òpera de Sabadell que valoro extraordinàriament, és el lliurament a l’inici de la temporada del programa on a més dels arguments i els actes de les òperes, presenten articles de grans coneixedors del art de l’òpera que ajuden a conèixer cada obra  i  entendre la seva relació  amb el moment històric al que fa referència o en el que transcorre l’acció del llibret.

Cartell de Les noces de Fígaro a La Faràndula
Cartell de Les noces de Fígaro a La Faràndula

Per exemple, en el cas de Le nozze de Fígaro, l’article estaba signat per Roger Alier i es titolava: Le nozze di Figaro. Anuncia grans canvis socials. Un aspecte fonamental és situar l’any de la seva estrena: 1784. A França va ser prohibida immediatament. El llibret sap jugar amb la presentació d’un tema dur i difícil, sense  estridències, no hi han insults ni bronques, es manté la cortesia i això pot fer que algú oblidi que s’està plantejant la pèrdua dels drets feudals i es dóna pas a noves formes socials.

Cartell Otello de Verdi a La Faràndula
Cartell Otello de Verdi a La Faràndula

Per l’òpera Otello, l’encarregat d’ajudar a entendre-la millor va ser Jordi Torrents i en el seu article La Força bruta del mascle. A vegades sents a persones comentar que l’òpera està passada de moda, i em sorpren la seva estretor de mires. Molts arguments segueixen sent actuals, com és per desgràcia el cas d’Otello. Matar a la dona per gelosia, en base al dret de l’home sobre la dona, com si es tractés d’un objecte de propietat privada, segueix estant en vigència. En Jordi Torrents destaca els tres aspectes que conviuen en aquesta òpera: l’obra és teatre, la música escrita per Verdi que amb els seus 73 anys va donar una lliçó a tothom i el cant amb una gran exigències de les veus.

Crec que va ser una gran posta en escena i una gran interpretació de Toni Marsol en el paper de Iago (també havia interpretat el rol de Fígaro).

Cartell Òpera Sabadell Madama Butterfly
Cartell Òpera Sabadell Madama Butterfly

La darrera obra que he vist a La Faràndula ha sigut Madama Butterfly de Puccini. L’escrit introductori, On tot va començar, era de Marcel Cervelló. El drama (sempre hi ha algú del públic a qui se li escapa una llagrimeta) te moments de gran vellesa i la música, prou coneguda, ajuda a que sigui una òpera sempre esperada i seguida amb interés. Personalment no ocupa un dels llocs principals en les meves preferències de les obres de Puccini.

 

 

La proximitat en el teatre ajuda a poder seguir als músics i als cantants, gaudint de les veus i del gest. Notes si una veu és impostada, si modula correctament, pots veure si segueix el tempus marcat pel director de l’orquestra, si va sobrat o no, etc. En definitiva, ajuda a que el públic participi i vagi aprenent de mica en mica.

Algunes sopranos com Núria Vila o el baríton Toni Marsol, son vells coneguts i esperades les seves interpretacions. El públic està pendent, absolutament ficat en l’obra, es noten els silencis i la respiració continguda o, al contrari, el moviment en els seients i la incomoditat. És la gran avantatja d’un teatre de dimensions reduïdes. Parlant de públic, cal remarcar la presència d’un sector bastant nombros de gent jove, cosa que no és habitual de veure en el Liceu.

A més del programa anual, en cada sessió existeix el programa de mà, que torna a posar l’argument i una petita biografia dels intèrprets. Aquestes poden semblar coses sense importància, però personalment crec que si que la tenen. Hi ha un component  educatiu i una vessant de cuidar al públic, integrant-lo en la vida del teatre. En resum, el balanç ha estat positiu. Ara cal esperar la nova temporada.