Quan vaig llegir l’article aparegut a la secció de El País, Planeta futuro:

Mujeres que labran la tierra para producir paz

Han creado una cooperativa agrícola en Kenia que permite que los jóvenes estudien y se alejen de conflictos por la posesión de cabezas de ganado

automàticament vaig pensar que el volia compartir.

Hi han dos aspectes fonamentals: el paper de les dones i l’educació. En aquest cas en concret, ens parlen de l’ètnia  samburu, tradicionalment semi-nòmada, per la necessitat d’anar a buscar l’aliment en zones amb més pluja. Cal pensar en el canvi de vida que ha comportat el prendre la decisió de acabar amb el nomadisme i establir-se en un lloc per poder treballar la terra. Aquest canvi social l’han protagonitzat les dones, però han anat molt més lluny: van decidir aprendre a treballar la terra i totes les tècniques que necessitaven per fer-ho amb garanties d’èxit. Un tercer aspecte fonamental és el treball cooperatiu, en equip. Tothom fa totes les feines per torns. L’objectiu a aconseguir amb tots aquests canvis de vida, és disposar de mitjans econòmics que els permeti pagar l’escolarització i educació dels fills, i així evitar enfrontaments violents entre joves de diferents ètnies.

Posar-se en la pell d’aquestes dones i intentar comprendre els debats i raonament que van fer entre elles, buscant sortides pel futur dels seus fills i del seu poble, dóna fe de la seva visió de futur, de saber pensar a mig i llarg termini. És una lliçó de vida increïble que està revertint directament en  la seva salut i en reduir la mortalitat infantil, ja que amb el que guanyen, contribueixen a la compra de medecines o visites al metge, si alguna d’elles ho necessita.

L’educació un cop més s’ens presenta com a “eina carregada de futur”, obre les ments, ajuda a la comprensió i a la tolerància, obre nous camins per guanyar-se la vida i en definitiva pot provocar un canvi molt important en les generacions futures. L’escola es converteix en espai de convivència amb joves d’altres pobles. No sabem res dels docents que estan al front d’aquestes escoles, però queda clara la transcendència del seu paper.

Dit així, pot semblar idíl·lic, com un compte de final feliç. Però la realitat a vegades és tossuda i no es deixa domesticar de forma fàcil. L’esforç d’aquestes dones pot malbaratar-se si les altres ètnies i pobles que les envolten, no comprenen, accepten i col·laboren amb aquest esforç. Tenim l’exemple a casa nostre, de com la possibilitat d’aconseguir diner ràpid, va apartar a molts joves de l’ensenyament i ara, amb la crisi econòmica, son els que ho estan pagant amb el preu més alt. Per això si els joves keniates, per aconseguir prestigi, segueixen robant i provocant lluites amb els de les ètnies properes, han de veure i viure en pròpia pell el rebutj a aquestes pràctiques. Segurament els resultats no es veuran de forma immediata, però cal contribuir a aquestes iniciatives. No per molts cops repetida ha perdut actualitat la idea: Cal ensenyar a pescar, no donar el peix,  o la dita castellana:”Pan para hoy, hambre para mañana”

Aplaudint com aplaudeixo aquesta iniciativa, és obligat portar els ulls a casa nostra i pensar de nou sobre el valor que s’està donant a l’EDUCACIÓ. Tenim molt a aprendre.